Capítol 10 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 6
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 6
Subido por

Descripción

Resum del manual Ciència política per a principiants de Lluís Orriols i Agustí Bosch

Vista previa del texto

Te a : Estructura de les i stitucio s de l’Estat En aquest capítol estudiarem quatre qüestions que tenen a veure amb el disseny de les i stitu io s políti ues ue o figu e l’Estat.
10.1 Parlaments Les funcions que desenvolupen els parlament són principalment tres: representació, control i legitimació. La primera funció de qualsevol parlament és la de representar els ciutadans. Com que a les democràcies contemporànies no és operatiu reunir tots els ciutada s e asse lea, el pa la e t esdev el su stitut d’a uesta eu i representant-los). Aquesta recerca de la representació dels ciutadans també és la raó per la qual els parlaments són quasi sempre elegits per sufragi dels ciutadans: és difícil imagi a u a ep ese ta i políti a ue o vi gui de l’ele i . Aquell origen conceptual del parlament com a delegació directa dels ciutadans explica que sigui ha itual e t o side at el p i e pode de l’Estat, o pas pel seu p edo i i so e els altres poders-que no existeix- sinó per la seva rellevància simbòlica.
El parlament és la institució política nacional que més clarament fa ressò de les preocupacions dels ciutadans, que més notablement expressa les seves demandes i que més evidentment escenifica la confrontació entre opinions divergents.
La segona funció de qualsevol parlament és la de controlar al govern. La manera més essencial que tenen els parlament per controlar els governs és intervenint en la seva investidura. Malgrat aquesta és la més essencial, la manera més eficaç que tenen alguns parlament per controlar als governs és la capacitat de sancionar-los. I això ho sole fe a t av s de les o io s de e su a i les üestio s de o fia ça e t e d’alt es.
La tercera funció de qualsevol Parlament és la de legitimar les decisions polítiques de l’Estat. És sig ifi atiu ue ua u a de isi políti a de l’Estat ha de te i u a espe ial ellevà ia sovi t a a a se t el pa la e t el ue s’e a ega d’ofi ialitza -la. Això no és només per la seva especial rellevància simbòlica, sinó també per una altra raó. Els mecanismes de funcionament del parlament i la seva composició avalen que tot allò ue s’hi ap ova ha estat de atut pú li a e t i o pta a el vist-i-plau de la majoria.
És a dir, la participació del parlament en una decisió, la converteix en legítima.
Segons el nombre de cambres, existeixen dos tipus de parlaments: els unicamerals dispose d’u a sola a a i els i a e als e te e dues. El i a e alis e a tual sol perseguir la representació dels territoris. Els parlament unicamerals solen otorgar molta representació als territoris més poblats, per la qual cosa aquests poden imposarse fàcilment als més despoblats. En aquests països, es fa necessària una altra cambra que representi els diferents territoris paritàriament, de manera que els territoris més despo lats disposi d’u a e ta p ote i o t a els a usos de la ajo ia . El bicameralisme és simètric quan les dues cambres tenen poders comparables i és asimètric quan una de les cambres té més pode so e l’alt a. E a uesta as, la cambra baixa sol ser predominant.
10.2 Governs El Gove es dedi a a l’e e u i de les de isio s políti ues.
Les funcions del govern són fonamentalment dues: dirigir les polítiques i liderar el país. Per una banda, el govern dirigeix les polítiques en la mesura que és el principal espo sa le d’ela o a -les; es a di , el gove e e ei l’alta di e i políti a. És ta clara la situació de supremacia del govern a l’ho a d’e e i l’alta di e i políti a ue fins i tot algu es fu io s d’alta políti a ue t assig ades el pa la e t a a e esse t exercides pel govern a la pràctica. També cal subratllar que dirigir les polítiques no es efe ei o s a l’alta di e i políti a, si ue el gove ta supe visa la imple e ta i d’a uestes políti ues a la p à ti a a t av s de l’ad i ist a i pú li a de què disposa. Per una altra banda, dèiem que el govern també lidera el país, ja que el gove sol se el espo sa le d’i di a a la esta d’i stitu io s l’est at gia ue s’ha de segui e tot u epe to i d’à its políti s: est at gia e o i a, políti a e te io , política social...
“ego s el o e d’ ga s ue el o po e , e istei e dos tipus d’e e utius, els executius duals i els executius monistes. Els executius duals estan compostos per dos ga s, pe u a a da hi ha el ap d’Estat i, pe u a alt a a da, hi ha el gove p pia e t dit. A vegades, a uest gove e se tit s est i git ue o i lou el ap d’Estat s’a o e a gabinet per diferenciar-lo del govern en sentit ampli que a asta el o ju t del pode e e utiu. El ga i et d’u e e utiu dual el sole o po d e un nombre limitat de ministres i sol estar coordinat per un primer ministre.
T adi io al e t s’ha desta at ue, des d’u pu t de vista est i ta ent jurídic, el gabinet és un òrgan col·legiat. Això implacaria dues coses: (a) que el gabinet pren les decisions conjuntament entre tots els seus membres i, per tant, que tots els ministres són responsables de les decisions preses pel gabinet en qualsevol àmbit; i ( b) que la posició del primer ministre no és de superioritat sobre els ministres, sinó que és un p i us i te pa es .
E els e e utius duals, el ap d’Estat sol o e t a -se en les funcions de tipus més simbòlic que tenen a veure amb la representació oficial del país, i és molt freqüent ue dei i pe el gove les fu io s de tipus s políti . La fu i del ap d’Estat d’u e e utiu dual s àsi a e t e i o ial. “ol e e i d’alt ep ese ta t ofi ial del país a l’e te io , de a e a ue assistei als a tes als uals hagi d’assisti la p i e a auto itat del país, s o side at l’ofi ial e ap de la diplo à ia a io al, et . Ta sol simbolitzar la comunitat nacional, de manera que la seva imatge és present a les institucions oficials juntame t a la a de a i l’es ut a io als. I ta p o ulga els actes legals de rang superior: concedeix les distincions honorífiques, nomena els més alts càrrecs, signa les lleis, etc. Cal notar que la seva participació en tots aquests actes és merament cerimonial i que aquesta participació no el converteix en responsable del o ti gut d’a uests. Que el ap d’Estat o ti gui fu io s políti ues o i pli a necessàriament que no hi pugui influir.
En els executius monistes hi ha un sol òrgan – el ap d’Estat- que acumula les fu io s políti ues del gove i les si li ues del ap d’Estat, o e t a t ai í u a g a ua titat de pode i ge e a t u a g a visi ilitat de l’ ga . El titula d’a uest òrgan pot rebre diverses denominacions: president, rei, sultà, emir, príncep, etc.
Aquest òrgan sol ser unipersonal, però això no sempre és així.
Ta al avisa ue el fet de l’e e utiu sigui el país sigui democràtic o no.
L’a u ula i de fu io s si genera una certa tensió.
onista no té res a veure amb el fet que li ues i de fu io s polítiques en un sol òrgan sovint 10.3 Formes de Govern Existeixen diverses tipologies de formes de govern. Una primera tipologia fa referència al e a is e de desig a i del ap d’Estat. “ego s a uesta disti i , hi ha dues formes de govern: monarquia i república. Una segona tipologia fa referència a les relacions que mantenen parlament i govern. Segons aquesta distinció, hi ha dues formes de govern: parlamentaria i presidencial. Una tercera tipologia fa referència a la distribució territorial del poder entre institucions de diversos nivells. Segons aquesta distinció hi ha tres formes de govern: unitària, federal i confederal.
“ego s el e a is e de desig a i del ap d’Estat, hi ha dues fo es de govern: la monarquia i la república. El que distingeix aquestes dues formes de govern s ue, e les o a uies, el à e de ap d’Estat es t a s et he edità ia e t i s vitali i; e a vi, e les epú li ues, el à e de ap d’Estat s elegit i sol e ova -se periòdicament. En principi, doncs, la distinció és clara. No obstant això, hi ha casos dubtosus. Per exemple, existeixen multitud de dictadures en les quals el càrrec de president de la república és vitalici. I malgrat ser vitalicis i quasi hereditaris, això no els ha convertit en monarquies. Un altre exemple de casos dubtosos serien les monarquies electives, en les quals el monarca és elegit entre un nombre restringit de persones que compleixin determinades condicions.
Segons les relacions que mantenen el parlament i el govern, hi ha dues formes de govern: la parlamentaria i la presidencial. Aquestes dues formes es distingeixen per quatre característiques: 1. El presidencialisme compta sempre amb un executiu monista, de manera que el ap d’Estat e hi ei espo sa ilitat i dividual e totes les de isio s. E a vi, el parlamentarisme commta amb un executiu dual, en el qual conviuen un cap d’Estat si li ue o s espo sa le políti de les seves a io s i u gove col·legiat que exhibeix responsabilitat col·lectiva de els seves decisions.
2. El p eside ialis e es a a te itza pe u el ap de l’e e utiu és elegit directament. En canvi, en el parlamentarisme és el parlament qui elegeix el cap de l’e e utiu a u e a is e a o e at i vestidu a ). Per tant, els dos tipus d’e e uitu e hi i a u a espo sa ilitat políti a olt dife e t. E el as del parla e ta is e, l’e e utiu s espo sa le dava t del pa la e t, a ui hi ha de et e o ptes. E a vi, e el as del p eside ialis e, l’e e utiu o s espo sa le dava t el pa la e t, si o s dava t de ui l’hagi elegit e règims democràtics, el poble).
3. El presidencialisme mostra una estricte divisió de poders. Aquesta divisió es pot veure, per exemple, en el fet que les competències estan clarament repartides: el president nomena els càrrecs, el parlament aprova els pressupostos i els impostos. O també es pot veure, per exemple, en el fet que les persones no poden compaginar càrrecs en el parlament i en el govern. En canvi, el parlamentarisme mostra una relació molt més dèbil dels poders. Per exemple, moltes competències estan compartides, o també és molt habitual que un ministre sigui també diputat, etc.
4. Co a o se ü ia dels dos pu ts a te io s, la i te a i e t e l’e e utiu i el parlament serà molt diferent. En el parlamentarisme, el parlament pot destruir el cap de govern ( moció de censura) i, com a compensació, aquest pot dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades. Per tant, la duració de les legislatures és variable. En canvi, en el presidencialisme, el parlament no pot destruir el govern, ni aquest pot dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades. Per tant, la duració dels mandats és fixa.
Cal subratllar que la distinció entre la forma de govern parlamentària i la presidencial o s ateg i a, ja ue ’e istei u a d’i te dia a o e ada se ip eside ial.
A uesta fo a de gove o pta a u e e utiu dual e el ual el ap d’Estat o s simbòlic, sinó que té competències en diverses àrees polítiques, nomena el cap del gabinet ( ministres) i també pot dissoldre el parlament.
A ho es d’a a, hau ia de se força evident què és una república parlamentària, una república semipresidencial, una república presidencial o una monarquia parlamentaria. Però la monarquia constitucional i la monarquia absoluta requereixen més detall. Les monarquies absolutes són formes de govern en les quals tot el poder esta o e t at e les a s del o a a, ue s el ap d’u e e utiu o ista. Co es pot veure, les monarquies absolutes són difícilment compatibles amb la democràcia.
Respecte a les monarquies constitucionals, cal dir que solen representar un estadi històric intermedi entre la monarquia absoluta i la monarquia parlamentària. En aquest estadi intermedi, els monarques solen retallar els seus poders i conviure amb un parlament que comença a exercir algunes competències substancials.
10.4 Distribució territorial del poder ( Tercera tipologia de forma de govern) La tercera tipologia és de naturalesa lleugerament diferent a les altres dues. Aquesta tercera tipologia que fa referència a la centralització del poder en un únic nivell o la seva distribució entre diversos nivells territorials superposats. Segons aquesta distinció podem distingir tres formes de govern: unitària, federal i confederal.
A a s d’espe ifi a les a a te ísti ues de ada u a, s adie t espe ifi a les raons per les quals un Estat pot estar interessat a distribuir el poder entre diversos nivells territorials superposats. Primera, perquè la distribució territorial del poder pot ser una manera de limitar el poder ( divisió de poders). Segona, perquè la distribució territorial del poder genera unitats polítiques més petites i més pròximes al ciutadà.
Aquestes unitats més petites faciliten que els polítics coneguin millor les demandes dels ciutadans i que els ciutadans conegun millor les decisions polítiques. I tercer, perquè la distribució territorial del poder és un mecanisme de legitimació dels estats plu i a io als. E istei e u a g a ua titat d’estats ue o dispose d’ u a a i ú i a i o pa tida pe totho , ue se vei i de legiti a i de l’Estat. I aquests estats plurinacionals poden distribuir el poder entre els diversos territoris com un mecanisme de fe s a epta le l’Estat e t e els iutada s d’a uests te ito is. Pe ui es s les a a te ísti ues de l’Estat u ita i, del fede al i o fede al? La a a te ísti a fo a e tal de l’Estat u ita i s ue el pode esidei e u únic nivell territorial – l’Estat-, que ostenta la sobirania. Certament, aquest estat pot delegar competències en institucions locals. I certament, aquestes institucions locals ep ese te u sego ivell te ito ial. U a su atego ia di s de l’Estat u ita i s el ue s’ha a o e at l’Estat egio alitzat. E a uest asos, l’Estat dist i uei el pode e t e i stitu io s egio als pe u a e a üesti d’efi i ia de l’apa ell administratiu.
La a a te ísti a fo a e tal de l’Estat fede al s ue els estats ue es fede e són anteriors a la federació. Per tant, és habitual que existeixi un pacte constituent en el qual els estats proclamen la voluntat de compartir els seus poders i, per tant, de cedir la seva sobirania a la nova entitat. Pot ser que aquest pacte constituent no sigui o ol gi a e t a te io a l’e ist ia de l’Estat, pe si ue sol se constitucionalment anterior. És a dir, pot haver existit històricament un Estat unitari que es tranforma en federal, que crea estats federats i, finalment, aquests signen un pa te pel ual s’esta lei u a ova o stitu i . U a est u tu a fede al se p e ha de contenir els següents atributs: la distribució dels poders està fixada constitucionalment i les institucions centrals no la poden alterar sense consentiment, les competències no edides a l’Estat fede al o a e pe ta e ts als Estats, les i stitu io s fede als esta participades pels estats federats i, finalment, existeix un tribu al eut al d’a it atge ue esol disputes. És i po ta t de ota ue la o di i d’Estat fede al ve dete i ada pel o pli e t d’a uests at i uts i o pas pel o ofi ial del país.
La característica fonamental dels estats confederals és que la confederació no posseeix sobirania, sinó que la sobirania resideix en cada un dels estats membres. Això implica que aquests estats membres no veuen qüestionada la seva existència pel fet de confederar-se i també implica que poden abandonar la confederació sempre que vulguin. El mecanisme de funcionament de les confederacions sol estar basat en algun tipus de convenció de representants de cada un dels estats, que són una mena d’a ai ado s del seus estat i ue a tue e defe sa dels seus i te essos.
...