La relació professional de la salut-pacient. (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Psicologia humana
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 19/09/2014
Descargas 55

Vista previa del texto

Professional de la salut-pacient.
1. Les dimensions de la pràctica clínica.
        Cognitiva: es basa en els coneixements bàsics i l’aplicació d’aquests a les situacions reals. És a dir, la resolució de problemes. A l’hora de l’habilitat de generar noves preguntes i per tant, aprendre de l’experiència.
Tècnica: habilitats d’exploració física i de procediment.
Integrativa: integrar coneixements bàsics amb coneixements clínics, científics i humanístics; a partir d’estratègies apropiades de raonament clínic. Tenint un maneig de la incertesa.
Contextual: tenir clar el context en el qual es treballa. I una cura de l’ús del temps.
Relacional: les habilitats comunicatives es poden aprendre i entrenar. S’ha de saber ensenyar tant a professionals com a pacients, treballar en equip, manegar els diferents conflictes que puguin aparèixer...
Afectiva: situacions d’ambigüitat. On cada pacient és diferent i té les seves opinions.
S’ha de saber manejar, ja que poden provocar ansietat.
Moral: s’ha de respectar als diferents pacients, tenint cura d’aquests.
Àmbits mentals: que ens permetran reconèixer els nostres errors (biaixos cognitius) per millorar, recordar els riscs per intentar posar-hi solució. S’han d’observar els pensaments, emocions i habilitats pròpies. Aquestes s’avaluen a partir de la nostra pròpia atenció i de una curiositat crítica; de manera que em de tenir voluntat per reconèixer i corregir aquests errors.
Dimensions que ajuden a definir a un professional competent. La part relacional està directament integrada en la definició:  Competència professional (Epestein i Hundert, 2002): l’ús habitual i assenyat de la comunicació, els coneixements, les habilitats tècniques, el raonament clínic, les emocions, els valors i la reflexió en la pràctica diària per al benefici de l’individu i la comunitat.
2. Característiques de la relació professional de la salut-pacient.
     Asimètrica: diferencia entre el professional i el pacient Generalment no voluntària Problemes d’importància vital Carrega emocional molt important per part del pacient Requereix de cooperació estreta.
3. Models teòrics de relació professional de la salut-pacient.
Aquest depèn de qui estableix l’agenda i els objectius de la visita, el professional, el pacient o el professional i el pacient. Per altre banda també influenciarà el paper dels valors del pacient, que poden se acceptats per el professional, explorats conjuntament per el pacient i el professional o simplement no ser examinats. Finalment el paper funcional assumit per el professional com a tutor, consultor o assessor pot ser un dels criteris diferenciadors.
3.1. Paternalista.
Es tracta del model tradicional, majoritari fins als anys 80, on la condició mèdica es defineix en termes biomèdics. El professional actua com a pare davant del pacient.
Pacient:     Posició aquiescent, poc assertiva, dependent.
Proporciona informació quan es preguntat.
Segueix instruccions sense preguntar ni discutir.
Veu al professional com una persona de confiança, benèfica.
Professional:    Té la majoria de l’estatus, de poder prendre decisions i d’informació.
Pren decisions per el benefici del pacient de forma independent als seus valors. De manera que s’assumeix que els valors del pacient i del professional són similars.
Més tranquil·litzador que explicatiu.
3.2. Consumista.
El pacient es troba en posició de “comprar” un producte que en aquest cas seria la seva salut. Aquest té molt clar el que vol i el professional té un poder d’assessor. De manera que influeix la popularitat del professional i els canvis socials, com seria l’internet.
Pacient:    Assentiu, demandant Estableix l’agenda i els objectius de la visita.
Alt poder de decisió Professional:  Tècnic expert que té l’obligació de proporcionar informació i serveis contingents amb les preferències del pacient.
3.3. Mutualista.
La relació continua sent asimètrica però es troba una gran comunicació i participació mútua. De forma que es troben molt en conta els valors i la perspectiva del pacient que no tenen per que ser iguals als valors del professional.
El control i el poder en la relació estan equilibrats per tal de prendre les decisions de forma conjunta. Es tracta com una trobada d’experts, on el pacient coneix els símptomes, l’historia mèdica, l’estil de vida i les preferències; mentre el professional té els coneixements mèdics i tècnics.
3.4. Absent.
Absència de control tant per part del pacient com per part del professional. En el fons no existeix comunicació entre uns i altres. De manera que aquests tenen expectatives contràries i no tenen objectius comuns clars.
Causat per un rol incert del professional. Això provoca dificultats per negociar la necessitat de canvi.
4. Escollir el millor model de relació.
El millor model dependrà del moment, de la persona, del problema de salut, les preferències del pacient, etc. De manera que no és uniforme ni estable, té diferències interindividuals i intraindividuals.
Les habilitats de comunicació no verbal ajudaran a detectar les senyals necessàries per tal de establir un o un altre model de comunicació. Tot i que en alguns cassos també es pot preguntar de forma directa al pacient.
Quan ens trobem amb problemes greus s’utilitzaran models on el professional és actiu mentre el pacient és més passiu.
4.1. Perspectiva centrada en la malaltia.
Des d’aquest punt biomèdic, etiologia biològica, es reconeix la malaltia sense un malestar, però no el malestar sense malaltia. És a dir, es promou l’observació objectiva per part del professional i ignora la subjectivitat del pacient. Existeix poca atenció als aspectes relacionals i comunicatius, de manera que el professional domina i hi ha poca participació del pacient.
4.2. Perspectiva centrada en el pacient.
Es tracta al pacient com un conjunt biopsicosocial i per tant el origen de la malaltia, la seva etiologia, és multicausal. Promou la col·laboració i els acords, de manera que es consideren les idees, expectatives, preferències... del pacient; és a dir, es presta tensió als aspectes relacionals i comunicatius. Aquest punt de vista diferencia els processos patològics que causen la malaltia i la percepció de malestar del pacient.
Tenir en conte els estats psicològics del pacient no significar ser psicòleg d’aquest, tenim en conta la vivència però no ens podem intruir a causa de la falta de formació en aquest camp.
5. Context de la relació professional de la salut-pacient.
Actualment existeix un canvi del rol del pacient i de les seves expectatives.
Els pacients tenen un augment del coneixement científic, de manera que el fisioterapeuta sempre haurà de interessar-se per els nous desenvolupaments científics i no deixar mai d’estudiar.
El desenvolupament tecnològic biomèdic pot provocar una certa inquietud en els pacients.
Alhora que el desenvolupament de noves tecnologies de la comunicació els pot tenir sobre informats o mal informats.
Existeix una nova epidemiologia a causa del desenvolupament de la medicina, com seria el cas de les malalties cròniques. Aquests avenços també provoquen una transició demogràfica, tenim major esperança i qualitat de vida, canvien els rols familiars, hi ha ondes migratòries...
de manera que també tenim un augment del nivell cultural i acadèmic i per tant una exigència de major seguretat clínica.
S’estableixen nous canvis normatius. La llei d’autonomia del pacient redactada en 2002 marca que el pacient és corresponsable de tenir cura de la seva salut, de prevenir malalties, de l’elecció del curs terapèutic i de la millora del sistema sanitari.
En processos aguts aquest es solen situar com a inexperts i actuen de forma passiva, mentre que en processos crònics, coneixeran més la seva situació i seran un agent col·laborador actiu en la presa de decisions i el procés terapèutic.
A partir d’aquí existeixen molt manuals i guies creades per a pacients per tal de que estigui informat, estigui integrat en el seu procés de millora. S’ha creat també la figura de defensor del pacient. A aquest se’ls informa de forma que sigui veraç i evitant que no afectin les rets socials. Ja que la majoria de les recerques d’internet relacionades amb la salut del pacient són per a condicions mèdiques específiques: - - Abans de l’entrevista clínica, per a buscar informació per gestionar la seva pròpia assistència Sanitaria de forma independent i/o decidir si necessitem ajuda professional.
Després de la trobada clínica per reassegurança o per disconformitat amb la quantitat de detall d’informació proporcionada pel professional de la salut.
5.1. Fonts d’influència.
 Característiques del pacient: edat, sexe, raça, nivell educatiu, estatus socioeconòmic, cultura, religió, valors, antecedents i experiències prèvies, personalitat, expectatives, creences de la salut i la malaltia, malestar emocional, estil de vida...
o L’ansietat del pacient baixa l’atenció, la comprensió i la concentració.
o Els pacients poden donar informació distorsionada.
o 1/3 dels pacients tenen dificultats per repetir el seu diagnòstic després de cinc minuts. Aquest és un problema que deuríem millorar.
 Es pot fer que el pacient repeteixi allò que has dit per verificar que ha verificat la informació.
 S’ha de tenir clar allò que volem explicar.
 Introduir exemples o anècdotes en una explicació clara.
 Fer que el pacient prengui apunts d’allò que li expliquem.
o     Un 50% del pacients no entenen detall importants sobre la malaltia o el tractament.
o Presentació d’informació en positiu. El comportament del pacient variarà segons el punt de vista del plantejament. Existiran opcions més arriscades que podran ser preses sempre que es prenguin des de un punt de vista més positiu.
Característiques del professional: edat, sexe, raça, personalitat, expectatives, actituds, creences de la salut i de la malaltia, interessos, percepció del pacient, coneixement i habilitat tècniques, experiència, habilitats comunicatives, estil comunicatiu...
Característiques de la malaltia i del tractament.
o Malaltia: tipus (aguda, crònica), gravetat.
o Tractament: via d’administració, complexitat, efectes secundaris, grau de canvi comportamental, duració, balanç cost-benefici, eficàcia.
Característiques de l’escenari i del context.
o Estat físic, estat del mobiliari, estat dels serveis, il·luminació, ventilació, neteja, temperatura, soroll, informació, orientació, accessibilitat...
o Casa, hospital, sala d’espera.
o Tipus de consulta, tipus de servei, tipus de sistema sanitari.
Característiques del sistema sanitari: torns de treball, manca de temps, problemes d’accessibilitat, canvi de professional sanitari, tems d’espera, duració de la visita, freqüència de visita, comunicació electrònica, retallades...
5.2. Preocupacions diferents.
Preocupacions dels pacients:    Dolor.
Malestar i benestar.
Interferència dels símptomes en el seu funcionament diari.
Preocupacions dels professionals:    Malaltia.
Diagnòstic.
Tractament.
De manera que les prioritats de uns i altres no són sempre les mateixes.
6. Els límits de la relació terapèutica.(boundaries) En comparació a la resta de professions sanitàries tindrem un major contacte físic. A partir d’aquí els col·legis professionals s’han establert una sèrie de guies per tal de posar límits a aquests contactes.
6.1. Diferencies entre una relació professional i una relació personal.
Les relacions professionals ha de tenir les següents característiques: - Les teràpies físiques es cobren econòmicament.
Les duracions de les sessions terapèutiques estan clarament delimitades.
El àrea de tractament està completament localitzada i confirmada.
Es presta atenció al pacient, però únicament amb una finalitat sanitària.
El temps de visita es troba delimitat i no s’allarga si no és estrictament necessari.
El fisioterapeuta està facultat per l’habilitat professional i està al corrent de la informació privada del pacient sense compartir-la.
El fisioterapeuta estableix i manté una relació professional.
S’ofereix informació i compromís i el pacient col·loca la seva confiança en aquest.
6.2. Components de la relació terapèutica.
    Poder: desequilibri inherent en favor del fisioterapeuta.
Confiança: el pacient es troba en una situació de vulnerabilitat davant del seu problema de salut i davant del professional. De manera que assumeix que el fisioterapeuta té el coneixement, habilitat i capacitats per proporcionar una cura de qualitat. Confirma que el fisioterapeuta actua en el benefici del pacient.
Respecte: respectar al pacient independentment de: raça, religió, origen, edat, sexe, orientació sexual, estatus social...
Proximitat personal: proximitat física, revelar informació personal, diversos graus de nuesa, testimoni de complicacions emocionals...
6.3. Preparació de les bases d’una relació terapèutica.
1. Presentar-se al pacient per el seu nom i títol i descriure el paper en la cura del pacient per tal de que es trobi situat.
2. Dirigir-se al pacient per el seu nom o títol preferit.
3. Escoltar activament sense jutjar: Posició d’orientació cap al pacient, mirada, assentir, no tallar.
4. Fer servir una prespectiva centrada en el pacient a l’establir els objectius del tractament i el pla de cura.
5. Tenir en compte els comentaris, actituds i comportaments que són inapropiats en una relació terapèutica.
6. Proporcionar suficient informació per facilitat l’elecció lliure i independent del pacient i obtenir el consentiment informat abans de portar a terme el tractament.
7. Ajudar al pacient a trobar la millor solució per ell mateix, tenint en compte els seus valors, creences.
8. Discutir els límits de la confidencialitat.
6.4. Senyals d’alarma en una relació terapèutica.
     El temps dedicat a un pacient més enllà del que es necessita per satisfer les necessitat terapèutiques.
Elecció del pacients en funció de factors com ara l’aparença, edat o posició social.
Respondre a proposicions personals per part del pacient.
Compartir problemes personals amb un pacient.
Vestir-se diferent al veure a un pacient en particular.
     Pensar freqüentment en un pacient fora del context de la relació terapèutica.
Estar a la defensiva quan algú comenta o qüestiona la interacció amb un pacient.
Ser indecís (excepte per raons de confidencialitat) o sentir vergonya al parlar de la relació amb el pacient.
Proporcionar al pacient un número de telèfon o correu electrònic sense que sigui requerit en el context d’una relació terapèutica.
Mantenir al pacient en tractament més temps del necessari.
6.5. Comportament atípics que poden ser acceptables.
  Autorevelació: La revelació de informació personal seria adient quan el contingut de la informació seria beneficiosa per el pacient. De manera que millori les seves necessitats terapèutiques, s’introdueixi el terme de una manera més empàtica i de validació dels sentiments del pacient i faciliti una alternativa terapèutica a considerar.
Acceptar regals dels pacients: s’ha de considerar si el regal pot canviar la naturalesa de la relació, considerar la política del lloc de treball del fisioterapeuta, el context de la situació (valor monetari...), la intenció que té el pacient que pot buscar un benefici en quant la forma de tractament davant d’altres treballs, espera una cura d’altre nivell o natura.
...