Plantes Vasculars. Tema 9 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Plantes Vasculars
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 18/08/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Les espores són ornamentades i no germinen fins que arriben a terra. Els gametòfits són petits i incolors.
Als Països Catalans tenim diverses espècies: Isoetes duriei, I. Histrix, I. velatum, I. Setaceum, I. lacustre, I. echinosporum (submergits, llacs Pirineus), I.
longissimum (Galícia).
Hi ha algun cas interessant de Isoetes, com el de Isoetes (Stylites) andicola, endèmica del Perú, que viu a més de 4000 m i no té estomes a les fulles.
Però llavors, si no té estomes, de què li serveix ser CAM ? Li pot servir potser per reciclar el CO2 de la respiració nocturna, o permetre la fixació de Carboni tot el dia, o que en plantes de grans altituds la descaboxilació de l’àcid màlic a les plantes CAM redueix la fotoinhibició.
TEMA 9: ELS EUFIL·LÒFITS. MONILÒFITS I: ELS EQUISETS Ordre de les equisetals (= esfenòfits, artròfits, calamòfits)  (cunya, nuós, canya), família de les equisetàcies. Equisetum (equisets, cues de cavall) Morfològicament són pteridòfits microfíl·lics, o sigui primitius, però la filogènia molecular els acosta a les falgueres típiques o eufil·lòfits.
Les plantes vasculars o traqueòfits comprenen 2 grans grups: - Els licòfits, el grup primitiu - els eufil·lòfits Una separació que va tenir lloc fa 400 m.a. El tipus d’espermatozoides biflagel·lats i la inversió de 30 kilobases de l’ADN cloroplàstic també ho demostra.
Com en la classe anterior dels licopodis, els esfenòfits també tenen representants actuals i fòssils. Els actuals corresponen a un únic gènere (Equisetum), amb 25 espècies i a una única família (Equisetaceae), els quals ja existien al Paleozoic, o sigui que seria el gènere i família vivent de planta vascular amb el registre fòssil que es coneix més antic.
Els equisets viuen en llocs humits i fan tiges anuals que surten de rizomes potents. La morfologia és molt característica, única en totes les plantes vasculars actuals (s'assemblen a les columnes d'en Gaudí del Parc Güell de Barcelona), amb eixos rizomatosos, tiges en l’esporòfit que són articulades (fan un sistema de branques monopodial dividides en articles) amb branques disposades en verticils també articulades. La tija fa, doncs, nusos i entrenusos que es poden desarticular: cada nus porta un verticil de fulles i no hi ha creixement 2ri; a nivell del nus hi ha un diafragma que tanca les cavitats; la secció de la tija presenta crestes (carines, sortints) i val·lècules (solcs). Les fulles són petites (esquamoses, vestigials), tipus microfil·les, que neixen als nusos, fent una beina que envolta la tija Estructura de la tija Les tiges són fotosintètiques (verdes) d'1-3 cm ø, on només és buida a dins tot fent una cavitat central. Només verda a la part externa (). Hi ha poc teixit lignificat; les tiges s'aguanten sobretot perquè a les cèl·lules corticals de les costelles hi ha cèl·lules esclerenquimàtiques () L’epidermis està cutinitzada amb silici que es diposita a la paret interna de les cèl·lules epidèrmiques La distribució dels feixos conductors és com en una sifonostela.
Els feixos s'arrengleren amb les carines. Cada feix té al costat un canal buit produït per la desaparició del xilema més vell (= el canal carinal) fl + x + canal carinal: feix vascular A la part cortical de les cèl·lules assimiladores, hi ha uns canals més grans plens d'aire (= els canals val·leculars). Els canals val·leculars i carinal i, sobretot el central, airegen les tiges Carina Val·lècula Els esporangis, són de tipus eusporangis, en nombre de 6-8, agrupats en esporangiòfors, que es tracta d’un sistema de branques especials reduït. Els esporangiòfors tenen forma hexagonal i són sostinguts per un peu i inserits verticil·ladament sobre un eix, tot fent una mena d'estròbil o conus que se situa al capdamunt d'una tija especial (no fotosintètica) o d'una tija trofòfila.
Esporangis agrupats en esporangiòfors agrupats en un estròbil Origen dels esporangis dels equisets segons la teoria telomàtica Les espores tenen doble membrana: l’exospori, que és la membrana gruixuda, forta i cutinitzada que embolcalla l’espora dels pteridòfits, es divideix fent 4 bandes (= elàters/hapteris), i per sota es troba l’endospori, que és la membrana cel·lulòsica i prima de l’espora dels pteridòfits.
Els elàters tenen una banda interna de microfil·les de cel·lulosa i una capa externa que ho recobreix; no tenen esporopol·lenina.
Bé que morfològicament són isospòrics, fisiològicament no sempre. Les espores germinen de seguida (1-3 dies) i fan un protal·lus verd, arrodonit, més petit de 8 mm, sense suspensor, d'on en poden sortir molts esporòfits (27 a E. hyemale). El desenvolupament dels joves esporòfits és particular i únic entre les plantes vasculars.
USOS - Mala herba de llocs humits i ± tòxica pel bestiar, degut al silici - Abans es feien servir per netejar llautó i substituts del paper de vidre, ja que les tiges són rasposes - Els curanderos feien petar les tiges al foc (per l'aire que hi ha a dins) i així estimulació en la curació dels pacients - Plantes medicinals en infusions o càpsules: - Pels ronyons, diürètics per tuberculosos (ajuda a eliminar ions Cl -), cicatritzants, o sigui hemostàtics per hemorràgies (incrementa la Ca 2+]) - Remineralitzants pel seu elevat contingut en silici (5-10% de pes sec), el qual estimula la síntesis de col·lagen dels teixits ossis i conjuntius, afavorint la reconstrucció de les malalties articulars, els reumatismes, la consolidació de fractures, etc.
Els fòssils dels Paleozoic Els Equisetites del Carbonífer superior, ja eren semblants als d’ara. Pseudobornia de finals del devonià, és el més antic.
Calamites del Carbonífer (ordre calamitals, presents del Devonià al Triàsic), eren com equisets, però més grans (20 m, 15-40 cm ø).
Disposaven de tiges també articulades amb creixement 2ri, vivien amb les lepidodendrals arborescents i les cordaïtes fent boscos, i ells feien un 2n estrat arbori de sota els licopodis; van tenir evolució paral·lela pel que fa a l'estructura, és a dir, gran alçada, creixement 2ri, tipus de fructificació i aparició de l'heterospòria (caràcters idèntics, per condicions climàtiques idèntiques).
Sphenophyllum (ordre de les esfenofil·lals) del carbonífer (i desapareixen a principis del Triàsic), amb tiges també articulades, però enfiladisses; estela i grups d'esporangiòfors diferents als equisets.
Es va fer un experiment amb la hipòtesi de que les altes concentracions de CO2 en l’atmosfera del Devònic van endarrerir l’augment de la mida foliar.
I pel que fa a l’oxigen, la necessitat d’O2 augmenta amb la grandària, de manera que quan va augmentar al Carbonífer els animals van poder ser més grans.
Com més licòfits hi hagués, més equisetates, més carbó que va quedar fòssils, per tant més oxigen i com a conseqüència més animals i més grans.
TEMA 10: MONILÒFITS II: LES FALGUERES TÍPIQUES Les falgueres eusporangiades - Subclasse Psilotidae - Subclasse Ophioglossidae Les falgueres leptosporangiades - Subclasse Maratiiidae - Subclasse Polypodiidae (= Filocopsida, les filicates): els pteridòfits típics Ordre de les filicals Ordre de les salvinials: les hidroptèrides, les falgueres aquàtiques Les falgueres típiques tenen fulles megafil·les, fulles amb més d'un rastre foliar, formades a partir de branques dicòtomes planeres on els espais es van omplir de parènquima.
Les falgueres típiques són el grup més nombrós i divers de pteridòfits i més complex morfològicament, el més evolucionat. Són el grup que van tenir màxima importància des del Carbonífer al Mesozoic, període en que es van originar les famílies actuals.
Es caracteritzen per: - Tija complexa, mai protostèllica, sinó eustèlica Amb xilema complex amb traqueides (tràquees a les més evolucionades) Presentar fulles megafil·les (anomenades fronda) amb làmina sencera o molt dividia Les més primitives amb esporangis tipus eusporangis i les evolucionades amb leptosporangis.
...

Comprar Previsualizar