Tema 9.2 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Genètica
Año del apunte 2013
Páginas 14
Fecha de subida 17/10/2014
Descargas 40
Subido por

Vista previa del texto

Judith González Gallego Genètica T9.2 TRANSCRIPCIÓ DEL MATERIAL GENÈTIC INTRODUCCIÓ: CONCEPTE DE TRANSCRIPCIÓ Anomenem transcripció al procés per el qual es sintetitza un missatger. Per tal de dur a terme aquesta síntesis hem de tenir present que el DNA s’ha de desfer, les bases complementàries s’han de separar i les cadenes s’han d’obrir per tal que la maquinària enzimàtica necessària per la síntesis pugui entrar.
Un cop tenim el DNA desfet (alguns autors parlen de l’aparició d’una espècie de bombolla respecte a la situació inicial, que es dona per la obertura de les cadenes) ambdues cadenes poden servir com a motlle per sintetitzar el mRNA però, al estudiar les poblacions de mRNA es va veure que només existia una població i que per tant, només una de les dues cadenes era utilitzada en la transcripció. Així doncs podem dir que per un gen o per una unitat transcripcional només es transcriu una cadena, que depèn del gen ja que els diferents inicis transcripcionals no sempre s’havien de donar en la mateixa cadena.
En l’inici de la síntesis, com que el missatger és complementari al motlle podríem tenir un tros petit en que hi hagués un híbrid de RNA i DNA. Quan en aquests processos la maquinària ja ha fet el que havia de fer i s’ha format el desplaçament, la zona transcrita es torna a reunir amb la cadena complementària i per tant, aquesta “ bombolla” de transcripció es desplaça a un altre lloc.
EL DOGMA CENTRAL DEL FLUX DE LA INFORMACIÓ GENÈTICA El dogma central de la biologia sempre ha afirmat que la informació està codificada en el DNA, que es transcrit en un RNA missatger, que és traduït en una proteïna. Actualment sabem que aquest dogma no té una única direcció (com era presentat) sinó que existeixen processos a partir dels que partint de RNA podem arribar a tenir DNA per actuació de la transcriptasa inversa o retrotranscriptasa. Aquest aspecte no trenca el dogma central de la biologia sinó que li afegeix informació.
1 Judith González Gallego Genètica T9.2 PROPIETATS DEL RNA Les principals característiques del RNA són:  Molècula de cadena senzilla però hem de tenir present que hi ha regions que tenen una certa complementarietat interna i que per tant, es poden aparellar, donant a la molècula un aspecte de “doble cadena” sense que ho sigui. (direm que el RNA és contorsionista molecular ja que aparella les seves bases internes  El sucre que té és una ribosa  L’esquelet del sucre-fosfat en posicions 5’-3’ es manté com en el cas del DNA  No presenta el nucleòtid de timina sinó que té uracil, que s’aparella amb adenina  És un ribozim o riboenzim, és una molècula que té una capacitat autocatalítica i això és interessant perquè està associat en processos d’eliminació de fragments no informatius del DNA (el RNA sense necessitat d’associar-se a proteïnes pot arribar a tallar molècules) Observem en la següent imatge una comparació entre les característiques moleculars del DNA i del RNA: 2 Judith González Gallego Genètica T9.2 Tipus de rna En RNA els podem separar en RNA missatger (mRNA) i els RNA funcionals. Pel que fa als RNA funcionals trobem:  RNA de transferència (tRNA)  RNA ribosòmic (rRNA)  RNA nuclear petit (snRNA)  MicroRNA (miRNA)  RNA d’interferència petit (siRNA) Si ara imaginem una molècula de tRNA dibuixada en dues dimensions té una estructura semblant a un trèvol.
Per una regió o per un gen en concret, tenim el DNA i tenim la cadena motlle que fa servir la polimerasa per copiar i així produir el missatger. Per tant, hi ha una cadena transcrita i una no transcrita. A la cadena transcrita, alguns llibres l’anomenen cadena amb sentit i l’altre sense sentit. Això són maneres de parlar ja que totes dues cadenes tenen sentit. Cal tenir present que, la cadena transcrita no té perquè ser l’avançada ja que aquests conceptes fan referència a la replicació i no a transcripció.
ORIENTACIÓ DE LA TRANSCRIPCIÓ A la imatge tenim dos gens on la cadena motlle és la que va de 5’ 3’. Els orígens de la transcripció es van anant descobrint, no sempre se sap on se situen. Els orígens, si la transcripció és correcta, en la replicació no són orígens arbitraris sinó que corresponen a una seqüència molt determinada. Per tant, si aquesta seqüència no està en una cadena, allà la polimerasa no podrà fer efecte.
Així doncs, la cadena codificadora de la doble hèlix depèn de cada gen i no és una propietat del cromosoma.
RNA polimerases Tenim una RNA polimerasa que és un enzim força complex i que no necessita cap mena d’encebador i que a més a més és un enzim que donada la seva funció no hi ha correcció d’errors. De manera que la capacitat d’evitar-los no existeix.
En bacteris es coneix una sola RNA polimerasa que s’encarrega de transcriure el DNA en les diferents classes d’RNA. En canvi en eucariotes es coneixen tres RNA polimerases diferents.
 RNA polimerasa I que es dedica a sintetitzar RNA ribosòmic.
 RNA polimerasa II que es dedica a sintetitzar RNA missatger.
 RNA polimerasa III que es dedica a sintetitzar tRNA, snRNA, rRNA 5S.
3 Judith González Gallego Genètica T9.2 Procariotes En E. coli hi ha un factor sigma d’iniciació i també hi ha un nucli polimeràsic: holoenzim. Abans es pensava que si no hi havia la unió de totes les subunitats (no teníem l’holoenzim sencer) la polimerasa era inactiva. Avui se sap que això no és veritat.
Aquest factor sigma d’iniciació és fonamental perquè la transcripció comenci en el punt correcte. Ara be, sense sigma, l’enzim podria polimeritzar de manera aleatòria, que agafi un missatger que no tingui cap significat biològic. El factor sigma és fonamental per començar bé, però un cop ha començat, es desenganxa i va a parar a un altre enzim.
En procariotes veiem que necessitem de 5 subunitats funcionals per tenir l’enzim completament funcional. La sigma, que és l’encarregada d’unir-se al promotor, posteriorment se’n va.
ETAPES DE LA TRANSCRIPCIÓ Perquè la RNA polimerasa s’uneix al DNA ha de reconèixer una regió que és la regió promotora. Aquesta regió promotora tindrà una seqüència amb un patró semblant i un grau de conservació elevat molt important.
Aquestes seqüències, en funció de si parlem de bacteris o eucariotes reben noms diferents. Si parlem d’eucariotes, la seqüència promotora (Seqüència consens molt conservada) alguns l’anomenen caixa de Pribnow i aquesta seqüència és TATAAT. Es tracta d’una seqüència hexamèrica que està situada respecte l’origen de replicació, més o menys, a 10 pb.
Després a unes 35 pb trobem una altra seqüència de reforç. Es pot resumir dient que a -10 hi ha TATAAT i que a -35 hi ha TTGACAT.
Cal tenir present que es compta a partir de l’origen de replicació. Alguns autors, situar la distància de la caixa o seqüència de consens respecte l’inici de la replicació ho feixen respecte a la posició central de la caixa. Això és correcte si la caixa té un nombre de bases imparell, però si la caixa fos de 8 no se sabria quin és el punt mig. Com que només es produiria en casos particulars, té més sentit fer servir l’altre notació.
4 Judith González Gallego Genètica T9.2 En aquestes regions de consens, hi ha una probabilitat molt gran de què en la mateixa posició hi trobis la mateixa base amb independència de l’espècie. Per tant, el nivell de conservació pot ser molt gran.
Si un agafa el model dels eucariotes, no és idèntic però és semblant i el nom canvia. En aquest cas, la primera seqüència consens està més allunyada (a -25) i la segona està a -70.
Dins aquestes caixes, trobem que hi ha algunes bases que estan més conservades i altres que menys. Això ho sabem mirant quin és el número que ens indica sobre la base, de tal manera que si mirem a l’esquema inferior, a la caixa -10, ens està indicant que la primera lletra que trobarem serà una T 80 vegades de cada 100, la següent serà una A 95 vegades de cada 100, etc. Ara be, si en algun llibre en aquestes explicacions posen una lletra en minúscula vol dir que està en una freqüència que no arriba al 45 %.
Iniciació Pel que fa a la transcripció, el seu inici, la RNA polimerasa (parlant de bactèries) havia de reconèixer un lloc específic que correspon al promotor i aleshores es produïa la unió. En aquest reconeixement de la zona del promotor hi havia unes regions que presentaven un nivell de consens molt important en totes les espècies i que en el cas dels bacteris la primera caixa o seqüència estava situada 10 parells més endavant (posició -10 pb) de la iniciació de la transcripció i després hi havia una altra caixa a la posició -35 pb. Aquesta idea de les caixes també existeix en eucariotes però la primera caixa està en la posició -25 pb i la segona a -70 pb.
L’existència d’aquestes regions amb unes seqüències de reconeixement ben definides i amb una seqüència consens important existeix en tots els organismes. Quan analitzem cada una de les bases de les caixes, amb quina freqüència la 5 Judith González Gallego Genètica T9.2 mateixa base es troba a la mateixa posició aquesta freqüència algunes vegades és molt gran i d’altres molt petita. Algunes d’aquestes posicions estan conservades i d’altres no, de manera que es segueix la següent nomenclatura: nom de la base en minúscula. La base es troba present com a mínim en un 54% de les vegades.
Ja havíem dit que en el cas dels bacteris o procariotes només teníem una RNA polimerasa que per començar correctament havia de presentar-se en la forma d’holoenzim (que a part de les 4 unitats que no se separen ha d’haver-hi la sigma perquè s’uneixi). Perquè la RNA polimerasa funcioni correctament i per tant s’uneixi al promotor i comenci la transcripció del primer nucleòtid que doni el primer missatger necessita que hi hagi el factor sigma.
Quan hi ha hagut un avenç i la polimerasa abandona la posició de la regió promotora aquest factor sigma pot marxar i per tant es queda l’holoenzim sol i aquest factor pot anar a formar part d’un altre holoenzim (que és totalment necessari perquè l’inici sigui correcte). Si mirem algun llibre més antic podem trobar que sense la presència d’aquest factor sigma l’enzim no és operatiu, actualment sabem que aquest apoenzim pot generar processos d’inici de la transcripció però en lloc de fer-ho en el lloc adequat ho fa en ràndom i per tant, pot generar un missatger que no té sentit.
Observem a continuació un esquema de la iniciació de la transcripció: 6 Judith González Gallego Genètica T9.2 Elongació L’elongació sempre es dona en sentit 5’ 3’ i el que es produeix és un enrotllament corrent amunt (5’) i desenrotllament corrent avall (3’) del DNA.
Terminació Només parlarem de l’acabament de la transcripció en bacteris (en eucariotes hi ha 3 RNA polimerases diferents de manera que hi ha 3 maneres d’acabar diferent). En bacteris existeixen bàsicament dos processos per acabar la transcripció: Dependent de rho (proteïna auxiliar) A vegades hi ha situacions en que no tenim aquest acabament físic i per tant serà difícil aturar l’enzim i per que tot es desuneixi del DNA. Per això necessitem l’actuació d’una proteïna anomenada rho, que reconeix un nom del missatger anomenat rut i per tant, estira el missatger, el separa del DNA des del motlle i a més a més hi ha un factor nus que fa separar la RNA polimerasa. En aquest cas tenim una proteïna addicional que estira al RNA (en el cas dels eucariotes al tenir 3 RNA polimerases aquest és un procés més extens i dificultós) 7 Judith González Gallego Genètica T9.2 Independent de rho Si hem de fabricar un missatger vol dir que la polimerasa a partir del patró de la cadena de DNA ha d’anar copiant, afegint bases complementàries perquè allò que s’està transcrivint tindrà un significat pel que fa a les molècules que han de sorgir quan aquell RNA sigui traduït.
Si tenim un missatge i al final d’aquest tenim una seqüència sense significat pot ser això indiqui que no cal ser transcrit perquè la informació necessària ja ha estat transcrita. En molts cassos quan mirem el DNA a transcriure trobem unes seqüències que a nivell lineal són palindròmiques (si llegim les bases de dreta a esquerra o d’esquerra a dreta sempre és el mateix). Quan tenim aquesta seqüència ens fixem que com són dos seqüències invertides repetides, tant pel que fa al DNA com pel que fa al RNA naixent, ens fixem que quan tenim això es genera una estructura en que tenim una tija i una regió desaparellada, que donarà lloc a figures anomenades amb estructura de forquilla que normalment ja representen un fre a l’avenç de l’activitat enzimàtica que porta a la transcripció.
Aquestes estructures poden ser estructures que diguin que ens hem d’aturar i a més, aturen l’enzim i per tant, si l’enzim és aturat és fàcil que es separi el missatger de la cadena motlle i per tant, el procés s’acabi. Després d’aquesta indicació deguda a la seqüència palindròmica acostumen ha haver-hi una sèrie de bases repetides (normalment 6).
En la següent imatge tenim una regió d’unes quaranta parelles de bases i aquesta regió ha estat transcrita perquè l’enzim avença fins al final però aquesta regió no es veu representada en la proteïna perquè ha estat transcrita però no serà traduïda, per això en les regions 3’ en que es posa UTR és una untranslated region, que no es tradueix i s’indica com (3’UTR) 8 Judith González Gallego Genètica T9.2 ESTRUCTURA DEL GEN I DEL MISSATGER EN PROCARIOTES Observem dues regions que són regions que no es veuen representades a nivell de la proteïna ja que no seran traduïdes (UTR) i també tenim un RBS que és el lloc d’unió en el ribosoma (ribosoma binding site).
Imaginem un cromosoma bacterià, un bacteri quan es dedica a transcriure genera un missatger que no correspon única i exclusivament a un gen sinó que en bacteris el RNA missatger pot portar més d’un gen codificant.
Quan es produeix la transcripció, normalment hi ha un grup que poden ser un grup de 3,4... gens que estan en el mateix RNA policistrònic. Quan vem parlar de la unitat mínim funcional vem dir que era el gen, en el seu moment aquest es va denominar cistró i això és perquè per demostrar-ho es van elaborar probes cis-trans. Quan diem que un missatger procariòtic és policistrònic vol dir que és una molècula que no serveix per determinar una única proteïna sinó que conté informació per la síntesis de diferents molècules.
Si comencem la transcripció podríem considerar que la quantitat de proteïna que tinc de la traducció dels diferents gens al missatger dels quals han tingut una traducció és única i és la mateixa, això sabem que no és així ja que hi ha un efecte de polaritat: de la proteïna del missatger que està més a prop de l’inici de la transcripció té més tendència a transcriure’s més i per tant, tindrem més quantitat de la que està al final. A més, hi ha una degradació de la síntesis del RNA policistrònic de manera que el gen que està més allunyat de l’origen dona menys quantitat de producte.
TRANSCRIPCIÓ EN EUCARIOTES RNA polimerases en eucariotes En eucariotes hem de diferenciar entre tres RNA polimerases diferents:  Tipus 1: està formada per 13 subunitats i es localitza en el nucli i nuclèol. La seva funció principal és la síntesis rRNA de 45 S (sabent que S és el coeficient de sedimentació).
 Tipus 2: està formada per 12 subunitats i es localitza en el nucleosoma. La seva funció és la síntesis de hnRNA (transcrit primari), un precursor del mRNA. En eucariotes el missatger funcional no és la molècula que s’ha sintetitzat anteriorment i per tant, l’anomenen com transcrit primari, que donarà lloc a un missatger funcional però per això necessitarem d’una maduració. Aquesta maduració vindrà donada per modificacions en els extrems i per eliminació de tots els introns.
 Tipus 3: està format per 17 subunitats i es localitza en el nucleosoma. La seva funció és la síntesis de rRNA 5S i tRNA.
9 Judith González Gallego Genètica T9.2 Molècules activadores Observem en el següent esquema que tenim el cromosoma i després tenim la seqüència consens i si ens fixem, en eucariotes, podem trobar altres seqüències més limitades anomenades intensificadors o potenciadors, que són importants perquè aquestes seqüències tot i que no siguin necessàries en el procés si que permeten que la transcripció sigui més fàcil i ràpida. Si aquestes seqüències no estan reprimides i per tant estan activades això fa que el DNA mantingui aquesta població oberta i faciliti el processament per part de la RNA polimerasa mentre que si es troben reprimides el procés funciona de forma més lenta.
Maduració del transcrit primari (hnRNA) Formació del CAP En aquest moment el que tenim és el DNA, la polimerasa i el transcrit primari. Existeix un procés per el qual s’afegeix una mena de “barret” o “caputxa” i aquest procés implica la incorporació d’una guanina metilada en la primera posició. Quan es sintetitza aquesta molècula no té aquesta modificació de manera que, actua una guaniltransferasa que transfereix aquesta guanina metilada, el que rep el nom de CAP.
Observem que no tots els missatgers eucariotes presenten el mateix CAP, el més senzill és una guanina metilada però sabem que a vegades també es metila la segona o tercera posició de manera que podem trobar CAP 1, CAP 2 o CAP 3 però el més important del procés és que és una modificació postraduccional del RNA ja elaborat.
La formació d’aquest CAP ha de tenir una funció, alguns autors afirmen que pot tenir un paper de desnaturalització mentre que d’altres és que gràcies a la presència d’aquesta modificació, la traducció no només és correcta sinó que és més ràpida ja que s’han elaborat estudis amb missatgers eucariotes sense la modificació i el procés de traducció es donava però de forma més lenta.
10 Judith González Gallego Genètica T9.2 Poliadenilació En l’altre extrem s’afegeix una cua d’adenines, és a dir, hi ha una poliadenilació i aquesta pot ser més o menys llarga (pot arribar fins a 200 adenines). Aquesta poli(A) és molt important pel procés de “traspàs” de la molècula des del nucli fins al citosol. A més aquesta és molt importat perquè hem de tenir present que tenim una molècula amb una única cadena, que és molt fàcilment digerida o tallada per l’extrem no modificat i per tant, si tenim un extrem estable sense modificar al nucli aquest pot ser tallat per un nombre determinat d’altres molècules, el que provocaria que aquest missatger s’escurcés i es veies modificat respecte l’original. A nivell postraduccional, gràcies a aquesta poliadenilació el que fem és protegir la informació, tot i que la cua pot ser tallada però la informació del missatger no es veurà afectada.
Eliminació d’introns En aquest moment la molècula de missatger ja té els dos extrems modificats però dins d’aquest encara hi ha regions que contenen introns i que no té sentit que es processin ja que no tenen cap utilitat en la proteïna de manera que s’ha de produir un procés de tall i unió per tal d’eliminar aquests introns.
Com ja hem vist anteriorment, el RNA té activitat apocatalítica i per tant, pot tallar el missatger per tal d’eliminar aquestes regions. Cal tenir present que hi ha diferents esquemes de tall i diferents tipus de funcionament, és a dir, existeixen diferents tipus de mecanismes però sempre els introns seran eliminats i els exons quedaran junts.
Les nucleoproteïnes poden reconèixer llocs específics de la molècula i tallar-la de manera precisa, per tant ha d’haver-hi algun senyal que ens dirà on s’acaba la regió exònica i la intrònica. Quan aquest aspecte es va començar a estudiar es va observar l’anomenada regla GU-AG, en general tenim seqüències on després de GU o AG tenim normalment A o G de manera que GU i AG actuarien com barreres, serien una espècie de seqüència consens per aquest reconeixement que apareix en la majoria de fronteres entre l’intró i l’exó.
Hem de tenir present que poden haver-hi processaments alternatius, que no siguin seguint aquesta regla bàsica, és a dir, pots trobar una seqüència que sembli intrònica i realment no ho sigui. Quan es genera aquest aspecte, molècules que no segueixen la regla general es genera una variabilitat i per tant, aquest processament alternatiu pot generar molècules que algú no esperi sempre que tinguin variabilitat o funcionalitat.
11 Judith González Gallego Genètica T9.2 Estructura del missatger eucariota Observem en el següent esquema l’estructura final del missatger eucariota: DIFERÈNCIA TRANSCRIPCIÓ EN EUCARIOTES I PROCARIOTES Ens fixem que en el cas dels bacteris el procés pot arribar a ser més ràpid ja que no es necessita del tractament del missatger perquè aquest sigui funcional.
Tenim una taula resum de les principals diferències entre els dos processos: Procariotes Eucariotes Promotor Caixes i zona operadora Solament caixes Cistró Policistrons Monocistrons RNA polimerasa Una sola 3 RNA polimerases Estabilització L’RNA acabat de transcriure no és Addició del CAP (5’) i de la cua poli A (3’) estabilitzat *Si no les tenen funcionen RNA pol s’autoacobla al promotor RNA pol necessita la presència de proteïnes Inici d’iniciació, que s’uneixen abans que ella al DNA Introns No hi ha Eliminació per mitjà de tall i unió *poden existir gens que no tenen introns Lloc d’acció Immediatament, en ser sintetitzat En el citoplasma 12 Judith González Gallego Genètica T9.2 TRANSCRIPCIÓ INVERSA EL DOGMA CENTRAL DE LA BIOLOGIA REVISAT Tenint en compte la transcripció inversa cal tenir present que el dogma central de la biologia s’ha de reescriure: RNA D’INTERFERÈNCIA A vegades, experimentalment, quan s’introduïa RNA en una cèl·lula aquell impedia l’expressió d’un gen i per tant, interferia.
Aquest aspecte és important perquè si una cèl·lula té un gen que si s’expressa les conseqüències són negatives, si impedeix l’expressió del mateix (interferir) pot tenir un paper molt importat en medicina, ja que les conseqüències negatives desapareixeran.
A finals dels anys 90 el RNA d’interferència va ser definit per Andrew Fire i Craig Mello, que rebran el premi Nobel en 2006 per ser els dos investigadors pioners en aquests estudis.
Alguns d’aquests RNA d’interferència impedeixen l’expressió del gen perquè tallen el missatger i per tant, no hi ha proteïna.
N’hi ha d’altres que no tallen sinó que s’aparellen am el missatger i bloquegen la seva expressió. Avui en dia sabem que tallar i interferir no és del tot correcte, cal definir cada concepte per separat.
13 Judith González Gallego Genètica T9.2 En la següent imatge veiem un RNA d’interferència de cadena doble (normalment el RNA mai no és de cadena doble) i hem d’imaginar mecanismes o processos que poden conduir a que dins d’una cèl·lula eucariota trobem aquest RNA de cadena doble. Hi ha tres mecanismes diferents que ho permeten:  Si és un Rna monocatenari en que hi ha dues zons IR que presenten una estructura inversa, per complementarietat es pot formar una forma aparellada i per tant, en forma de rodona o doblegament.
 Suposem que es transcriu una molècula de RNA en un sentit i que al transcriure una altra, per caualitat es genera un RNA complementari de manera que les dues molècules anteriors es poden aparellar. La transcripció de dos RNA complementaris pot donar lloc a un RNA doble.
 Sabem que hi ha viurs que tenen la seva molècula de material genètic de RNA de cadena doble. Si una cèl·lula és infectada per un virus de RNA de cadena doble pot ser que aquests existeixin i sigui de procedència vírica.
Aquests són els tres mecanismes per els quals podem trobar un RNA de cadena doble a la cèl·lula. Aquest RNA per tal de fer el seu paper s’ha d’associar amb unes proteïnes, uns riboenzims que participen en el procés de maduració (semblant al procés en eucariotes). A banda d’això, el tros de RNA que participa a tallar no és tota la cadena i sigui quina sigui la procedència de tot el precursor inicial el que finalment farà el paper d’interferència és un tros que s’ha tallat.
Observem en el següent esquema el dicer, un enzim que actua com una “picadora” i ens permet obtenir molts fragments petits. Trobem també el RISC, que és el complex que indueix al silenciament MicroRNA Dins de les classificacions (hi ha més d’una) alguns cops es parla de RNA d’interferència petits (SI) o de microRNA (cal tenir present que no són ben bé el mateix). Tenim un RNA amb complementarietat interna que s’haurà plegat, formant una cadena doble i després és tallat per la “picadora” i aquí no es destrueix el missatger sinó que després de la degradació queden alguns fragments, que més o menys eren de la mida del d’abans, de 21-25 nucleòtids.
Aquests fragments tenen una certa complementarietat (no total) amb el missatger, per tant, quan s’associa aquest microRNA amb la molècula de missatger provoca que aquest missatger no es pugui expressar, traduir. Actualment alguns investigadors pesen que hi ha microRNA que també tallen i interferents petits que no tallen, sinó que bloquegen però la idea més important és que es generen trossos petits de RNA que sigui per la via que sigui poden bloquejar el RNA missatger.
Aquest no és un procés patològic sinó que tenim gens de microRNA que estan fabricant RNA que poden interferir en l’expressió gènica en un moment donat. Si pensem, no té gaire sentit que la cèl·lula eucariota elabori un sistema per interferir en els seus propis gens però té sentit en que aquest mecanisme pot actuar en un procés de defensa o bé per impedir el paper d’un cert transposó (perquè no es generin les conseqüències de la integració d’aquest).
14 ...