Examen teoria i tècnica dels gèneres (2013)

Examen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 7
Subido por

Descripción

Examen de l'assignatura teoria i tècnica dels gèneres. L'examen era una reflexió personal.

Vista previa del texto

Teoria i tècnica del gèneres Alumne: Carla Borràs Data: 10/6/2013 Professora: Gemma Casamajó Hi ha centenars, milers i fins i tot milions de periodistes arreu del món, cadascú amb la seva especialitat, ja sigui en esports, en economia, en polítiques, en periodisme de guerra i en infinites disciplines més. Però, de tots ells, quins realment són bons periodistes? Tal com es pregunta Carlos Zeller 1 “periodista es quien trabaja en un medio escribiendo noticias, o lo es cualquiera que escribe noticias o que muestre la <<actualidad>>con una cámara de televisión?” En referència aquesta cita, personalment crec que un periodista és un expert de la comunicació amb coneixements i que, per tant explica tot allò que passa. Per aquest motiu el seu treball ha de consistir, primer de tot, en descobrir un tema, una notícia de la qual parlar.
Aquí és quan apareix una de les tasques d’un bon periodista segons Iñaki Gabilondo2, aprendre a discernir entre tot el que passa, saber quines són les coses que mereixen ser enteses, què és el que es vol oferir al públic i amb quin objectiu.
Però un periodista no neix, creix. És a dir, cap dels grans professionals en l’ofici quan tenia 20 anys ja era bo, és fruit de l’experiència i de l’aprenentatge. Tal com diu Gabilondo3: “el buen periodista no debería conformarse nunca, debe estar siempre en fase de aprendizaje”.
Com deia Kapuscinski4, per ser un bon periodista s’ha de ser una bona persona.
Les males persones no poden ser bons periodistes. El periodista ha de ser honest, curiós, compromès, però sobretot ser bona persona i per aquest motiu saber-se posar en la pell de la gent de la que parlem. En paraules textuals: “mediante la empatía, se puede comprender el carácter propio interlocutor y compartir de forma natural y sincera el destino y los problemas de los demás”.
Però per ser empàtic, primer s’ha de ser observador, i d’aquesta manera “no se puede escribir a alguien con quien no has compartido algún momento de su vida”.
1 Zeller, C. (2001): Los medios y la formación de la voz en una sociedad democràtica. Analisi: quaderns de comunicació i cultura. Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra, p. 123 2 Gabilondo, I. (2011): El fin de una época. Sobre el oficio de contar las cosas, Barril Barral, Barcelona, p.27 3 Gabilondo, I. (2011): El fin de una época. Sobre el oficio de contar las cosas, Barril Barral, Barcelona, p.52 4 Kapuscinski, R. (2005): Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Anagrama, Barcelona, p. 38 Així el periodista entra en la història per narrar-la millor i al mateix temps explicar-la amb ganes i motivació per aconseguir els objectius d’emocionar i implicar al lector en la història tal com opina Martin Gaite 5.
Per una altra banda, una de les actituds clau és saber escoltar. No és la veu sinó l’oïda el que guia una bona conversa, per exemple, una bona entrevista és fruit de l’activitat d’escolta. Però escoltar no és sentir, sentir és percebre un so, en canvi escoltar és una acció voluntària, parar atenció al que diu l’altre, estar atent. Martin Gaite6 en referència al saber escoltar sentència: “no basta con querer que unos ojos nos miren y unos oídos nos escuchen, la atención sólo se fomenta mediante la atención, no nace porque sí, hay que conquistarla, merecerla y cuidarla” Però aquestes actituds no només serveixen per ser un bon professional, en aquest cas bon periodista. Des del meu punt de vista, els periodistes som persones que en la majoria dels casos, el que volem és informar la gent, explicar històries que no saben. Per aquest motiu, Inaki Gabilondo 7 diu que el fet més imprescindible que es necessita per convertir-se en un referent en l’ofici de explicar les coses és la credibilitat. El periodista és l’autor i per tant té autoritat.
En aquest cas, Saavedra8 defensa també que el periodista és el narrador d’una història i que sobretot, la gent confia en ells per que els expliquin el que està passant al món. Així podríem afirmar que la societat li dóna al periodista una credibilitat i una autoritat per explicar coses dels altres, no sap si són veritat o no, però confien en què ho siguin. El periodisme és un treball de 24 hores que es deu a la credibilitat dipositada pels ciutadans.
Fins al moment estem veient diferents característiques i adjectius que han de tenir, o com a mínim haurien de tenir els periodistes per ser bons, però hi ha aptituds que no és qüestió de posseir-la, sinó que es primordial tenir-la en compte. Es tracta de la contrastació de fonts, un dels principals problemes del periodista i és que la informació ha de ser buscada, ja sigui a través dels gabinets de premsa, agències, víctimes... tots ells són fonts d’informació però no tots ells tenen la mateixa credibilitat i fiabilitat. Per exemple, no és el mateix que ho digui el veí del cinquè que el president del govern, tot i que aquest últim també 5 Martin Gaite. C (2009): El cuento de nunca acabar. Anagrama Martin Gaite, C. (2009): El cuento de nunca acabar, Anagrama, p 113 7 Gabilondo, I. (2011): El fin de una época. Sobre el oficio de contar las cosas, Barril Barral, Barcelona, p.13 8 Saavedra, G. (2001): Narradores que saben más, Cuadernos de información nº14, Barcelona, p. 9 6 pot mentir tal com va passar en la crònica del 11-M 9 en què el president del govern del moment, José Maria Aznar va decidir pel seu compte que l’atemptat havia estat cosa d’ETA i així ho va comunicar als diferents diaris. Les redaccions al rebre una notícia d’una font tan fiable ràpidament van publicar-ho sense contrastar amb fonts, alguns diaris en canvi no van precipitar-se i van esperar fins descobrir que l’atemptat havia estat protagonitzat pel grup terrorista AlQaeda. D’aquesta manera, en aquesta exemple es pot veure qui va actuar realment com a bon periodista.
Finalment, a més a més de la credibilitat, l’empatia, l’observació, l’escolta... hi ha una sèrie d’habilitats expressives que també cal tenir en compte.
Tal com diu Gonzalo Saavedra 10, els periodistes són narradors d’històries, són autors, per tant han de saber escriure, expressar-se amb objectivitat per no convertir-se en ninots. Els periodistes poden rebre moltes pressions i acabar sent ninots controlats pel poder polític i l’econòmic, aquí es mostra la professionalitat del periodista, una altra de les aptituds.
La professionalitat també es pot veure reflectida en l’ètica.
En el reportatge documental Capturing the Friedmans11 - el pare i el fill de la família Friedmans han estat tancats a la presó per diversos casos de pederàstias’haguessin pogut mostrar moltes imatges i continguts que haguessin deixat en mal estat a la família o que haguessin estat una falta de respecte per les víctimes.
El periodista en aquest cas és qui decideix quins continguts es publiquen i quins no, i al mateix temps si es regeix per l’ètica o per l’audiència.
Carla Borràs 9 Gómez, L, Ordaz, P, Peregil, F (2004): Crónica del 11-M, Diario El País Saavedra, G. (2001): Narradores que saben más, Cuadernos de información nº14, Barcelona 11 Jarecki, A. (2003): Capturing the Friedmans, Documental, HBO 10 ...