Tema 2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Microbiología - 2º curso
Asignatura Ecologia
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 31/03/2016
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Tema 2: Medi, hàbitat i àrea de distribució Medi Concepte antic d’ecologia, que fa referència a la matèria immediata en la que es troba un organisme. (Medi aquàtic, terrestre, marí, fluvial...) Ambient És el conjunt de variables o factors que defineixen unes condicions concretes (Abiòtics i biòtics) Hàbitat Lloc físic que reuneix unes determinades condicions ambientals que afavoreixen la presència d’una espècie Àrea de distribució Àmbit geogràfic on es localitzen els hàbitats ocupats per una espècie.
Patrons en la distribució i abundància Originalment quan es parlava de mapes de distribució d’una espècie es realitzaven com la presència de l’espècie en zones determinades, com pot ser en aquest cas Catalunya fent censos per zones. Això és una simplificació de la realitat.
Quan parlem de la distribució s’ha de parlar d’uns patrons segons la densitat en la que trobem una espècie en el medi, des de densitats molt elevades fins a les que no presenten l’espècie.
Hi ha unes tècniques _ per entendre quina és la distribució d’espècies al territori aplicant el terme de les densitats de població.
Fitness vs Condicions ambientals Una densitat que canvia en l’espai es relaciona amb la fitness. Es pot traduir en una gràfica (diapo): Hi ha un marge de la variabilitat d’aquest factor que està associat a la variabilitat d’aquesta espècie (fitness). S’observen les màximes densitats poblacionals en el rang que s’associa amb una fitness més alta. El gràfic està pensat per plantes. S’hi ha distingit tres rangs.
El primer és l’òptim per l’organisme on hi ha la reproducció de l’organisme (R). Pot ser que fora el marge de reproducció la planta segueix creixent però no es reprodueix (G). Encara hi ha un rang més extrem que seria l’últim en el que les condicions permeten la supervivència, però ni tant sols creixen (S) Variables   Abiòtiques: físiques i químiques com la temperatura, la humitat, la radiació ultraviolada...
Biòtiques: abundància, riquesa de depredadors, preses, competidors...
Si volem modelitzar matemàticament una espècie, les variables les hem d’entendre el seu comportament matemàtic:   Continues: temperatures i límits de tolerància. Defineixen rangs.
Discretes o Discretitzades: sovint agreguen diverses variables.
o Ordinals: segueixen un ordre lògic o Nominals: solell o obaga, sense ordenació.
En el model que s’ha usat pel mapa d’abans s’ha usat una sèrie de variable i factors. La variable dependent, abundància o freqüència, adoptarà valors segons les variables independents. Una variable independent podria ser una variable biòtica.
Condicions Característiques fisico-químiques del medi que no són consumides pels organismes com la temperatura o el pH (Tot i això poden ser modificades de manera substancial).
Recursos Són consumits pels organisme si són usats per dur a terme reaccions metabòliques, de creixement... Tals com els aliments o la llum. Els recursos poden ser limitats, en la majoria de casos. Els mateixos individus que els usen entren en fenòmens de competència per aconseguirlos.
Respostes dels organismes a condicions i recursos    Morfològiques: Mida, forma i disposició de tot el cos i les seves parts.
Fisiològiques: Canvis al metabolisme Comportamentals: Migracions, ritmes d’activitat, selecció d’hàbitat.
Respostes morfològiques Un exemple és la perdiu blanca que canvia estacionalment la coloració del plomatge per reduir la predació.
Respostes fisiològiques i de comportament     Resposta de saturació: Quantitats creixents d’un factor determinen l’augment de la resposta fins arribar a una asímptota.
Resposta unimodal: hi ha uns valors a partir dels quals comença a augmentar la variable que estem mesurant fins que arriba a un màxim i a partir d’aquí comença a disminuir.
Veiem dues corbes que són d’una mateixa espècie, que correspondria a la aclimatació.
Quan una espècie està acostumada a un tipus d’ambient, el seu metabolisme es fa més eficient en aquella condició en la que l’organisme viu.
Resposta sigmoïdal: A partir d’uns certs valors comença a augmentar molt ràpidament però també acaba assolint uns valors de saturació i arriba a una asímptota.
Resposta lineal: Segueix una relació en forma de recta. En aquest cas el metabolisme de la perdiu blanca en funció del a temperatura. Amb el fenomen de aclimatació, a l’estiu a 20º hi ha un consum metabòlic més elevat que a l’hivern també a 20º. És possible que durant l’hivern, les reserves de greix de l’ocell siguin diferents i menys eficient que a l’estiu.
FACTORS AMBIENTALS I DISTRIBUCIÓ:  Llum: és un factor cabdal en un ecosistema per la fotosíntesi. La llum com a tal no és una condició, és un recurs ja que les plantes la usen i la consumeixen i la resta no queda a disposició de les altres. L’energia que arriba a la capa alta de l’atmosfera s’anomena constant solar i és de 235w/m2. El 50% de l’energia que arriba del Sol no travessa l’atmosfera, un 30% es reflexa a l’espai i el 20% l’absorbeix l’atmosfera. Només el 50% travessa l’atmosfera i arriba al sòl. D’aquesta energia que arriba hi ha una part molt gran que intervé al cicle de l’aigua (l’escalfa, l’evapora...). Una altra part escalfa l’aire a les capes baixes i només un 20% d’aquesta energia arriba al sòl i pot ser usada. Tot això s’acaba degradant i surt a l’espai. D’aquesta energia només un 1% s’usa per fotosíntesis.
És un mecanisme poc eficient, i això és un dels motius pels que el recurs de llum pot entrar en competència.
Hi ha una part de la llum que reflecteix, una altra part l’absorbeixen els estrats alts de vegetació. Per tant en un bosc dens tropical només arriba al sòl el 2% de la que irradia a les capes altes de vegetació. En una pineda arribarà al sòl més llum pel que hi haurà més quantitat de recurs. Aquest fenòmen s’anomena atenuació de la irradiància (Pèrdua de llum a mesura que es baixa en l’estrat vegetatiu). Al mar passa el mateix, conforme aprofundim en el mar la llum es perd. Depèn de l’aigua que s’usi (Salada, fluvial, riu...).
Una aigua costanera, que és turbulenta, amb matèria orgànica absorbeix molta llum, i a partir dels 20m de profunditat només hi arriba el 1%. En els mars tropicals, el 1% podria arribar fins als 150m.
En un mateix bosc hi ha plantes doncs que reben menys llum que les que es troben a un estrat superior vegetatiu. Aquestes estan especialitzades a dur a terme la fotosíntesis amb poca llum. La gràfica ens mostra la taxa d’assimilació fotosintètica respecte la intensitat de radiació. Això també té forma asimptòtica pel que ens mostra que hi ha un punt d’intensitat de llum que ja no la fa augmentar. Les que tenen poca irradiació aleshores tenen una generació de carboni més baixa, el que implica que s’han adaptat a les condicions de menys llum. L’augment de fixació fotosintètica depèn d’una maquinària enzimàtica. Mantenir aquest mecanisme enzimàtic és costós per l’organisme. Si aquestes plantes, habitualment reben una quantitat de recurs baix, no els surt a compte mantenir tota la maquinària. Per un fenomen de selecció natural, aquestes plantes tenen uns mecanismes de treball poc eficients però que aguanten a unes condicions baixes de llum.
Les C4 tenen una taxa fotosintètica molt més alta, i les seves corves de saturació és molt més alt. El CO2 entra a través dels estomes, i quan aquests s’obren alhora es perd una quantitat d’aigua. Es calcula que per cada molècula de CO2 que entra a la fulla hi ha 150 molècules d’aigua que surten. Les plantes C4 tenen un sistema més eficient a l’economia de l’aigua. Han reduït la pèrdua d’aigua.
Al medi aquàtic, conforme penetrem a la columna d’aigua la quantitat de llum disponible per fer la fotosíntesis cada cop és menys disponible. Els blaus són els que més profundament poden penetrar en l’aigua. Les clorofil·les són capaces d’absorbir longituds d’ona que estan entre el 400 i el 500 i el 600 i el 700. A partir d’una certa fondària, quan es perden les longituds d’ona no podrien fer la fotosíntesi. Però n’hi ha que s’han adaptat a fer la fotosíntesi a longituds d’ona diferent. Les algues vermelles que tenen ficocianina i ficoeritrina són capaces de fer la fotosíntesi a una longitud d’ona que no és la típica.
 Temperatura: Hi ha 5 fluxs energètics de la granota amb l’entorn. Hi ha la radiació solar que capta la granota i també hi ha l’energia captada irradiada per l’atmosfera. Aquests fluxos escalfen el cos de la granota. Com que és un cos calent, per tant irradia energia, per tant hi ha un flux en vers l’atmosfera. També hi ha conducció que implica intercanvi amb el substrat per contacte directe. Això no té perquè fer augmentar la temperatura de l’organisme. Quan hi ha masses d’aire que incideixen sobre l’organisme, aquest pot guanyar energia o perdre-la. Hi ha encara un altre intercanvi d’energia a través de la calor latent. L’evaporació d’aigua de l’organisme dissipa energia. La suor és una manera de perdre calor. Finalment hi ha l’energia que es produeix pel metabolisme. Això vol dir que aquesta producció metabòlica és un flux que augmenta la temperatura de l’organisme.
Φ𝑛 + 𝐺𝑛 + 𝐻𝑛 + 𝐿𝑛 + 𝑀 = 𝑐 · 𝑑𝑡 𝑑𝑡 FÓRMULA: (Termes en ordre) Radiació, Conducció/convecció, Calor Latent, Energia metabòlica. La radiació de l’individu pot ser + o -. L’energia que li arriba del sòl fa augmentar la seva temperatura per tant és -. La radiació de l’organisme respecte l’atmosfera com a cos calent que calenta, podrà tenir tots dos sentits. Quan la temperatura ambientals sigui més alta que la de l’organisme serà -, en cas que l’organisme sigui més calent que l’ambient serà +. La a és la superfície de l’organisme, l’intercanvi de radiació per calor és proporcional a l’organisme.
La conducció i la convecció es poden modelar igual. En determinades situacions el flux pot ser positiu per l’organisme.
El calor latent, sempre representa una pèrdua i en el equació general té símbol positiu L’energia metabòlica segueix una relació al·lomètrica (relació potencial amb un exponent diferent de 1). L’energia metabòlica que fa un organisme concret depèn d’una constant i de la seva massa elevada a ¾ Pot ser que l’individu tingui fluxos energètics que siguin 0 en global. Si considerem una situació d’equilibri tenim una expressió molt llarga (diapo). La superfície es treu factor comú.
PRODUCCIÓ METABÒLICA, llei de Kleiber o ¾ La producció metabòlica és dependent d’una constant i la massa elevada a ¾ (llei de leiber o dels 3/4. Fent-ne els logaritmes acabem obtenint l’equació d’una recta en la que el pendent és els ¾ , per tant com més gran és un organisme més producció metabòlica tindrà. L’interessant és que hi ha tres rectes paral·leles però amb diferent alçada que correspon al punt de tall a l’eix de les y i correspon a la C. Això divideix en tres grups: endoterms, que tenen una C més alta, per què el seu metabolisme és més alt. Els poiquiloterms tenen una C més baixa, i els organismes cel·lulars encara la tenen més baixa. Això vol dir que per la mateixa quantitat d’organisme dependrà de la seva C la producció metabòlica.
Regla de Bergmann: existeix una tendència entre la mida corporal d’una espècie amb la seva latitud. Les poblacions que estan a latituds més altes tenen una mida més grans.
La superfície d’un cos augmenta a un ritme molt més baix que el volum a mesura que el cosa augmenta de mida. Un individu més gros té una relació més petita superfície/volum i per tant irradia menys calor.
Regla de Allen: les porcions del cos que sobresurten són més grans en els climes càlids que en els climes freds. Les orelles de les llebres en són un exemple. Una superfície més gran és un intercanvi major de calor, i en climes freds interessa que l’intercanvi de calor amb el medi sigui menor.
  Ectoterms: rèptils, peixos i inferiors. Tenen una temperatura del cos relacionada amb la temperatura de l’ambient immediat. No implica que no regulin la seva temperatura, una sargantana prenent el sòl està regulant la temperatura però amb el seu comportament i és menys eficient que en el cas dels endoterms que estan independitzats de l’ambient. Ambdues estratègies han tingut un èxit molt gran.
Endoterms: poden regular la seva temperatura amb estructures espefíciques com greix i pèl i regular-la amb el metabolisme. Suposa un cost energètic però poden matenir-se en un rang de temperatures.
En funció de com un organisme respon a la temperatura hi ha dos categories d’organismes   Ectoterms: en ells la tº del cos està relacionada amb la temperatura ambient Endoterms: tenen mecanismes per regular la seva temperatura. La poden fer fins a un cert punt independent de la temperatura ambientals. Implica un cost energètic molt gran, però els permet viure en llocs extrems on un ectoterm no podria viure.
Ectoterms Inclou tots els organismes excepte mamífers i les aus. Com la temperatura del cos està relacionada amb la temperatura ambient. Les reaccions metabòliques estan influïdes per la temperatura, per tant el desenvolupament i el creixement d’aquests organismes es veuen afectades per la temperatura ambiental.
Gràfica creixement llagosta, i gràfica papallona. Podem veure en la primera un creixement de tipus sigmoïdal. El temps de desenvolupament és el % de desenvolupament per dia. Aquests ous, en un cert rang de temperatures la relació és lineal. Per tant a unes certes temperatures pots predir el creixement de l’ou. A valors extrems per dalt i per baix no es pot predir, perquè no pot desenvolupar-se o és massa elevat. A partir de 12º cap avall no pot desenvolupar-se, és el seu llindar de desenvolupament. En la majoria d’organismes es troba aproximadament en aquests valors. La temperatura per dalt és la que els mata, no els permet créixer tampoc. La mesura és quants dies triga a fer un cicle. Els organismes ectoterms, com els insectes que representen més de la meitat d’espècies de la Terra. Aquests tenen diferents fases en el seu cicle, normalment 4. Per completar cada una de les fases l’organisme ha d’acumular una quantitat d’energia. Això també passa en les plantes, l’acumular energia. Quan més alta sigui la temperatura ambient, tenint en compte que la de l’organisme hi hestà relacionada, més energia acumularan en menys temps i per tant podran créixer més ràpidament.
º/dia: és l’energia que acumula un organisme en un dia quan aquell dia la temperatura mitjana ambient supera en un grau la temperatura llindar de desenvolupament. Si el supera en dos graus, aquell dia acumula 2 º/Dia i així successivament. Cada una de les fases d’un ectoterme s pot calcular en quantitat de º/dia que necessita per completar-se. Els cierers han d’acumular 350º/dia per desenvolupar les flors.
En un context de canvi climàtic, l’acumulació de graus dia és més ràpida, el que implica que els cicles fenològics s’avancen ja que els organismes necessiten menys dies per poder desenvolupar una fase del seu cicle.
Endoterms Dins un rang de temperatures molt alt: des de 3º fins gairebé 39º, la temperatura del cos es manté constant a 41º. Això s’aconsegueix sobretot gràcies a la producció metabòlica que és més gran o més petita en funció del que es necessita per mantenir l’estabilitat. Quan més baixa sigui la temperatura, més alt haurà de ser la producció metabòlica per mantenir la temperatura a 41º del cos.
A partir de la temperatura llindar ja no és capaç de regular la seva temperatura per tant morirà perquè no es regularà.
B i c determinen un interval en el qual la producció metabòlica és mínim (gràfica). S’anomena zona tèrmicament neutre. És aquella zona en la qual l’organisme ha de produir el mínim, metabolisme basal per sobreviure.
Per sobre d’aquest punt c, la producció metabòlica augmenta i al cap de poc temps la temperatura del cos augmenta. Això són produccions metabòliques destinades a refredament de l’organisme.
Temperatura i distribució d’organismes En l’hivern del nostre clima temperat és crític pels organismes ectoterms. A l’hivern no hi ha gairebé insectes perquè no poden augmentar la temperatura suficient per mantenir l’activitat.
Molts ectoterms, durant l’hivern han de disposar de mecanismes per fer front a aquest període desfavorable.
Els insectes usen dos estratègies:  Diapausa: fenomen en el que l’organisme entra en una parada metabòlica. Depenent de l’espècie està en una fase o altra de la vida de l’organisme(Fase, ou, adult...). Quan no poden regular la seva temperatura viuen en una fase on no hi ha cap activitat.
 Migració: En una zona les condicions empitjoren, i marxen a una zona on puguin desenvolupar el seu cicle.
En els endoterms suposa una despesa metabòlica major perquè han d’augmentar la seva despesa. En la fauna d’ocells a Catalunya, hi ha aproximadament un 50% aproximadament que migren a la tardor cap a l’Àfrica.
El canvi climàtic que provoca que els hiverns siguin suaus, fa que ocells com el Cucut que són migradors cap a Àfrica al setembre, hagin sofert en els últims anys una fracció creixent de la població el fet de quedar-se al seu hàbitat i no marxar degut que les temperatures a l’hivern no són tant baixes.
Models de nínxols climàtics Amb les tècniques actuals de modelització, s’usen models de nínxol climàtic. Aquests determinen les condicions que necessita un organisme a partir de models correlatius. La variable que estudies pot ser la presència/absència/Abundància d’una espècie en una sèrie de condicions on saps que l’espècie hi és. Això ens relaciona la presència o absència de l’espècie amb la variable mesurada en camps de 100km2. Els estudies es basen en una ària ben mostrejada, extreus les condicions climàtiques de la zona i a partir d’aquí extrapolem a la resta del territori usant diferents models segons les temperatures de la diferent zona, o les de la variable mesurada.
El que mesurem serà el nínxol climàtic potencial, és a dir la zona en la que podria habitar. Però no ha de ser present en tots els ambients que podria ser. Són nínxols teòrics que permetrien la presència o absència de l’espècie en funció de la variable mesurada.
Aquests models permeten fer projeccions al futur segons el que ocuparà l’espècie als x anys. Al IPCC han fet projeccions del clima al futur, se’n fan models. La majoria solen ser un desastre. Els que permet preveure és quins nínxols podrà ocupar aquella espècie en el futur. Això assumeix que l’espècie no evolucionarà fins a la data del model. Però l’espècie està subjecte a factors diversos que la poden fer evolucionar, i per tant poden canviar els seus requeriments climàtics.
Experiments per inferir causes en la distribució d’espècies Per una banda hi ha tres factors que s’han de tenir en compte a l’hora de trobar una causa del perquè a la ubicació d’una espècie en un espai determinat.
 Factor històric evolutiu. Els seus ancestres només ocupaven una zona i potser va evolucionar allà i no es troba en una altra zona perquè no es van moure, no degut a cap limitació.
 Capacitat de dispersió: les espècies tenen una capacitat de dispersió limitada. Només pot ocupar una ària si és capaç d’arribar-hi  Interacció amb altres organismes: pot ser òptima una zona per un organisme, i pot arribar-hi, però potser allà hi ha uns depredadors qeu no els permeten sobreviure, o qualsevol altra circumstància que no permeti el seu desenvolupament.
El model de nínxol climàtic és un model correlatiu. Es poden determinar per experimentació.
Des d’un punt de vista conceptual tindríem que els experiments es farien: si una espècie ocupa una zona determinada, volem veure si aquesta poc ocupar-ne una de nova i per tant saber si forma part del nínxol climàtic de l’espècie.
El que farem és agafar individus i moure’ls a la zona d’estudi en qüestió. Si sobreviuen podrem veure que no hi han arribat per problemes de dispersió. Si s’extingeix, o no és el nínxol climàtic de l’espècie o hi ha problemes de competència o depredació.
A partir d’aquest experiment pots determinar les causes del perquè és a una zona o a una altra.
Aquest experiment pot tenir problemes ètics.
Factors biòtics: dispersió El musclo-zebra actualment és una placa greu al curs baix de l’Ebre i en diferents trams del riu.
Aquesta espècie és original del mar caspi. Als EEUU no hi era fins fa relativament poc per una causa històrica-evolutiva. Aquesta espècie havia evolucionat en aquella zona i no s’havia pogut dispersar. És una espècie sèssil, es fixa a la fusta. Les seves larves són planctòniques. Els grans vaixells usen aigua per equilibrar el pes, i agafen l’aigua de l’entorn immediat. Vaixells que havien estat al mar caspi, en l’aigua d’allà van incorporar larves del musclo zebra i van viatjar a la part alta dels grans llacs dels EEUU, i algunes larves es van instal·lar portades per l’home propers a Michigan. A partir d’aleshores el musclo-zebra es va desenvolupar de manera rapidíssima. Això implica que la zona era tèrmicament òptima per l’espècie. En el cas del delta de l’Ebre és un cas semblant.
Factors biòtics: interacció amb altres espècies Es poden generar relacions de competència i depredació sobretot.
Gràfica: papallones que usen unes plantes determinades per posar els ous, i l’ària que ocupa la papallona en qüestió. Allà on hi és la planta hi ha la papallona (punts de la recta). Punts fora de la recta indicarien que hi hauria més papallona que planta i per tant hi hauria menys recurs que el que necessiten. En realitat les espècies de papallona que són especialistes en una espècie de plantes sempre es troben una superfície més petita que la que ocupa la planta en qüestió. En la majoria de casos el recurs es troba en major quantitat que el individu que el precisa.
Quins factors fan disminuir la presència del Wallabies? Hi ha hagut poblacions que han desaparegut, no només disminuit. S’ha especulat que pot haver estat l’efecte negatiu que ha suposat l’aparició de guineus introduïdes, per error, com a depredador. Es van introduir en una població de Wallabies diverses guineus, en 5 poblacions, i es va observar que hi havia 2 poblacions en les que s’havien eliminat la guineu, i per tant el nº de Wallabies augmentava considerablement. (wallabie depredat per guineu) Distribució organismes: Escala Segons l’escala que s’usi la taxa de distribució canviarà.
La distribució global d’aquesta molsa, ocupa tot el continent americà i Euràsia. Aquesta té distribució holàrtica. Això no implica que s’hagi de trobar a tot arreu. Però a escala gran es troba en tots aquests zones. Però per estudiar la seva distribució haurem de anar a causes evolutives.
Si fem un focus en al distribució de l’espècie, la manera de representar haurà de canviar. Si representem en celes de 100 km2, la zona holàrtica deixa de ser-ho en aquesta escala, i si encara fem més zoom veurem que només segueix cursos d’aigua. Per tant ens interessarà la presència de rius, fent que la presència d’aigua detemini la presència de l’espècie. Si enfoquem molt més veurem que viu sobre d’arbres associats als cursos d’aigua, i només es trobarà en la cara sud dels arbres.
Si volem fer una distribució de l’espècie a aquesta escala, aleshores haurem de tenir en compte molts més factors, molt més concrets. En tot cas van canviant conforme anem canviant l’escala de treball Dinamisme en la distribució d’espècies La distribució d’organismes és dinàmica, va canviant. Està sotmesa al canvi de les condicions ambientals. Un d’aquests aspectes és el canvi climàtic.
Ex: papallona i gràfica de tendències de població. S’ha vist que hi ha oscil·lacions al llarg del temps, però els últims 10 anys les oscil·lacions van més cap a la banda negativa. Si fem anàlisi de tendències podrem distingir una tendència més negativa ara que fa anys. Una raó suggerida és que la papallona té un depredador que s’anomena paraistoid que és un insecte que en vida lliure és adult però en larva és paràsit. Busca nius on viuen les erugues de la papallona perquè es mengin els ous i quan arriba a l’intestí que farà que de la crisàlide de la papallona no surti una papallona sinó l’organisme paràsit.
Aquesta, la parasitoid, era una espècie amb una distribució al sud d’europa perquè les condicions tèrmiques suposaven un límit com és el cas d’Anglaterra. Des de l’any 2002 aquesta mosca és present a Anglaterra, s’ha pogut dispersar fins una zona on les condicions climàtiques no li ho permetien i ja comença a parasitar la papallona que era tant abundant a Anglaterra. S’ha especulat com una raó de la baixada poblacional de la papallona a Anglaterra.
Nínxol ecològic Conjunt de condicions biòtiques i abiòtiques que requereix un individu per viure i reproduir-se.
El terme ha evolucionat i se n’han fet 3 aproximacions.
Elton Mode de vida dels organismes, en el sentit que usem quan parlem de les professions en una comunitat humana. És el roll d’aquesta espècie en aquesta comunitat. La idea és que un ecosistema determinat té una sèrie de condicions (hàbitat, recursos...) que generen uns espais que potencialment podrien ser ocupats per una espècie adaptada a viure en aquest espai, en aquestes condicions.
Quan estudiava els deserts de Nord-Amèrica hi havia un tipus d’ocell que vivia a nivell de terra que s’alimentava de fruits i insectes. Quan observàvem una altra espècie veiem que aquesta ocupava un espai diferent amb característiques diferents. Ell va pensar que en un ecosistema es podien definir diferents ambients i que cada un estaria ocupat per una espècie especialitzada en explotar aquest ambient. Relacionat amb aquesta idea es pensa que diferents ambients que no siguin al mateix lloc però tinguin particularitats semblants puguin tenir fauna i flora que desenvolupin els mateixos rols. Un exemple clàssic va ser estudiar els deserts d’Amèrica i d’Àfrica hi havia en ambdós uns rosegadors que tenien característiques morfològiques molt semblants i uns hàbitats molt semblants. En el seu ecosistema desenvolupaven una funció comparable. Els casos en que s’ha comparat es relacionen amb la convergència evolutiva: no tenen ancestre proper però tenen aspecte semblant i funció semblant. Aquesta idea també té en compte la possibilitat que hi hagi nínxols buits, que en aquell ecosistema no hi ha cap espècie que desenvolupi cap roll.
Hutchinson Va fer una definició quantitativa. És l’espai ena dimensional. És el nínxol en la persistència de les poblacions. Va pensar que podem definir una sèrie de condicions o recursos i situar-los en un eix amb unes mesures creixents. Podem veure quin rang d’aquesta situació que em situat en un eix, possibiliten que una espècie es trobi en un determinat lloc o no. Per ell el nínxol és la descripció quantitativa de la gamma de condicions ambientals que permeten la supervivència d’una espècie en un lloc.
Exemple: recurs i condició i valors creixents. L’espècie de la gràfica té un òptim amb aquesta forma que seria la intersecció de les dues línies. Això es pot complicar amb un espai de ndimensions. Per tant el nínxol és una corba n-dimensional. Aquesta idea té problemes pràctics ja que a la realitat no podem determinar segons quines dimensions. Perquè hauríem de fer una sèrie d’experiments per veure si l’espècie sobreviu a les diferents condicions. Hi ha recursos com l’aliment que són difícils de col·locar en un eix perquè pot ser ampli l’ús d’aquests.
La seva idea va permetre diferenciar: o Nínxol fonamental: nínxol potencial en que la població pot persistir sense tenir en compte l’efecte d’altres espècies sobre l’estudiada.
o Nínxol real: més petit que el fonamental degut a la interacció amb altres espècies. És el que realment ocupa una espècie.
MacArthur i Levins: Va popularitzar una idea definida a partir dels recursos. Són es 3 grans conceptes de nínxols. És una mesura del nínxol que en certa manera té més a veure amb la primera idea pe`ro no té en compte la possibilitat de nínxols buits. Van mesurar el rang de recursos que usava una espècie.
El descriure el nínxol com un histograma, permet veure fins a quin punt dues espècies poden usar uns recursos i fins on poden subsistir. Una espècie pot desplaçar una altra. Quina és la similitud que permet la coexistència de dues espècies? Primerament l’amplitud del nínxol (pot usar un rang molt ample d’un recurs) i també la distància entre els màxims de les dues espècies.
Treball amb cargols que mengen pedres recobertes d’algues. En funció de la mida del cargol poden menjar pedres més grans o més petites. El nínxol de les dues espècies determinat a partir aquest recurs es dibuixa com un % de pedres que mengen les dues espècies. És pràcticament el mateix. Als llocs on les dues espècies coexistien es va veure la primera gràfica que permet subsistir les dues espècies. Per separar els nínxols, la mida de les pedres ingerides depèn de la mida del cargol, per tant els cargols més grans s’alimenten de coses més grans. Aleshores van mesurar les closques de les dues espècies en poblacions d’una sola i de les dues espècies. Allà on les dues espècies estan separades el solapament és complet. En el moment en que les dues espècies entre en contacte, per evitar el solapament de nínxols, hi ha un desplaçament de caràcters. És un mecanisme fruit de la selecció natural i permet la subsidència de les dues espècies.
...