Història tema 5 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts Culla tema 5

Vista previa del texto

24/02/2017 - TEMA 5: LA DINÀMICA SOCIAL I POLÍTICA DURANT LA FORMACIÓ DE LA CATALUNYA CONTEMPORÀNIA La modernització, la transformació econòmica que havia començat a mitjans del segle XVIII, si l’economia es modernitza, es modernitza la societat.
A finals del XVIII, a resulta de les d’indianes, el comerç d’Amèrica etc., havien aparegut, a la Catalunya dos nous grups socials: els fabricants (d’indianes, de vaixells…) i filadors, teixidors… Aquests eren els antecessors de burgesos i proletaris, encara que els conceptes en si van aparèixer més tard. Aquests dos grans grups socials van prenent forma. La burgesia són els propietaris de fàbriques d’indianes i els propietaris que fan els vaixells que fan les rutes de l’Atlàntic. Durant el primer quart i gairebé el primer terç del segle XIX l’economia catalana resta paralitzada. El creixement d’aquest grup burgès és zero o gairebé negatiu. La nova etapa de creixement d’aquest grup burgès comença amb la represa econòmica i la mort de Ferran VII.
A partir d’aquí, la revolució del vapor, les fàbriques més grans... donen lloc a una burgesia més potent i més rica que aquella incipient del segle anterior. És una burgesia sobretot industrial. Quan comenci la urbanització de l’Eixample, aquelles famílies propietàries de terreny d’aquelles zones veuen com el valor del seu terreny augmenta considerablement. Les finques urbanes es construeixen a l’eixample. INDIANOS: gent natural nascuda a ciutats o poblacions de la costa catalana (per exemple de Sitges) que de joves se’n van a Amèrica a fer fortuna. El model típic, el patró, aquests indianos, emigrants catalans que se’n van a Amèrica amb posat emprenedor, amb idees i ganes de treballar, aquesta gent, quan ja arriben a grans, molt sovint el que fan és liquidar els seus negocis, liquidar els calers, agafar un vaixell i tornar a casa. A aquests se’ls diu indianus o americanus. Aquests volen que els seus veïns sàpiguen que s’han fet rics de collons. Es fan unes cases gegants amb jardins exòtics que recordin a Amèrica. L’indianu també vol que els veïns li estiguin agraïts. Com? Fent que els veïns estiguin agraïts. Van posar diners per construir hospitals, escoles, biblioteques, etc., i els posen el seu nom. Sovint aquest indianu quan torna a casa decideix continuar fent negocis. El primer gran edifici burgès de la Barcelona del XIX, construït durant els anys 20 / 30, és el de sobre del restaurant les 7 portes. Són coneguts com els porxos d’en Xifré. En Xifré era en Josep Xifré i Cases, gran indianu català del XIX (la ciutat encara estava emmurallada en aquell moment). Els indianus van ser més o menys un centenar de casos. La gent de famílies de pagesos rics de comarques que amb els diners fets a l’agricultura moderna desenvolupada i d’exportació, decideixen invertir aquests beneficis de l’agricultura i convertir-se en empresaris industrials. La burgesia tenia el centre a BCN. Els Güell, els Godó, tenien orígens comercials. Des del seu origen al segle XVIII, aquesta incipient burgesia té uns interessos econòmics per defensar  una classe social es defineix perquè el que té en comú són uns interessos econòmics. Les successives plataformes i organitzacions que aquesta burgesia anirà creant per anar defensant els seus interessos que aniran canviant. La primera és la junta de comerç de Barcelona 1758: un lobby dels comercials catalans que estan enriquint-se amb el comerç amb Amèrica. Abans aquest comerç amb Amèrica havia de fer escala a Cadis, però la junta de comerç aconsegueix evitar-ho fent pressió. A més a més, crea una escola de nàutica. Cal un lloc on es formin capitans i oficials de vaixell, pilots de vaixell. Si no hi hagués aquest boom comercial no haguessin sigut necessaris. La junta de comerç decideix crear una escola de nàutica per formar els professionals que necessiten. 1799  ja fa 40 anys que la indústria de les indianes ha anat guanyant importància a Catalunya. El 1799, tot i que oficialment no serà reconeguda fins al cap de 25 anys, es crea la comissió de fàbriques. El nom sencer: comissió de fàbriques de filats, teixits i estampats de cotó. La gent li diu la comissió de fàbriques. És el primer lobby industrial.
1848, la indústria catalana continua sent tèxtil i cotonera fonamentalment, però se’n comencen a crear d’altres, de manera que la comissió de fàbriques, filats i teixits... acaba sent obsoleta. Es decideix esborrar-la i crear una estructura més moderna amb un nom més modern: institut industrial de Catalunya. Amb aquest rètol engloba tota la indústria que hi hagi. Durant uns 20 anys serà la representació organitzada dels industrials catalans. El 1869, arran d’un canvi polític important a l’estat espanyol, la revolució del 68, la caiguda de la monarquia borbònica d’Isabel II, una part d’aquests que formaven part de l’institut industrial (una escissió), pensen que s’ha de renovar. Aquest sector síndic crea el Fomento de la Producción Nacional. Uns quants anys després, el 1876, els empresaris que s’havien quedat amb la producció industrial, tranformen l’insitut industrial en una altra cosa: el Fomento de la Producción Espanyola. Durant una 12 d’anys rivalitzen els dos fomentos, que de fet són dues organitzacions idèntiques. De tal manera que el 1889 es decideix unificar aquests dos fomentos i la fusió es bateja com el Fomento del Trabajo Nacional. Fins a dia d’avui és la principal nacional catalana.
Què volia dir i què significava aquesta obsessió amb el fomento: al llarg del segle XIX a l’estat espanyol hi existeix un debat de les elits polítiques i econòmiques a propòsit de quina és la política econòmica que l’estat espanyol ha d’aplicar en la seva relació amb les altres països: una política d’obertura de fronteres i facilitar l’entrada de la producció francesa, anglesa, etc. o una política de tancament del mercat espanyol a la importació i limitar-ho a la producció industrial de dins de l’estat espanyol.  1. Lliurecanvisme: tothom que tingui alguna cosa la pot venir a vendre aquí. La segona: 2. Proteccionisme.
(són debats sobre la base dels interessos). En general els països tenien una resposta senzilla a aquest dilema: si el país era un país sense indústria, s’hi aplicaven polítiques lliurecanvistes. Rebrem i comprarem màquines i productes. Els que tenien una indústria potent aplicaven polítiques proteccionistes: imposaven uns elevats impostos a les fronteres.  aranzels. Els aranzels eren els impostos que pagaven els altres per exportar a Espanya. En el cas d’Espanya era que la major part del territori no tenia cap mena d’indústria i la gent tenia mentalitat consumidora, i volien el màxim d’oferta i poder escollir què comprar. Però, a Catalunya hi havia una potent indústria, que reclamava una política proteccionista, perquè eren productors. Aquest era el dilema espanyol. Aquesta qüestió va fer crear polèmica, informes, memorials, etc. Totes les organitzacions de fomento eren activíssimes en la defensa del proteccionisme. Reclamaven a Madrid que protegissin la nostra producció en front de la competència estrangera. fomento del Trabajo nacional, fomento de la produccion espanyola  fomento de la producción catalana (pq era realment això – és a dir, tot i ser fomentos d’Espanya, bàsicment gestionaven la indústria catalana, ja que on hi havia indústria era aquí a Catalunya). A Espanya es queixen perquè han de consumir dels catalans, que els productes potser són més cars i no tan bons com els dels anglesos. Això explica que des de fa 200 anys hi hagi problemes cat-esp. La burgesia tenia interessos i provava de defensar-los, però també tenia altres coses. També tenia sensibilitats, gustos... Al voltant d’aquesta burgesia es va anar desenvolupant des d’una vida a una premsa cultural.
La premsa: durant el segle XIX sorgeixen diversos períodes. Però, la referència de la burgesia del XIX és el Diario de Barcelona: va néixer el 1792. Si encara es publiqués avui seria el segon diari més antic del món després del Times de Londres. Quan es va publicar, a sota el títol hi deia “Decano de la Europa continental” (venia a dir que era el més antic d’Europa sense comptar UK).
Aquest diari va passar a ser propietat d’Antoni Brusi. Va quedar-se a les mans de la família durant dues o 3 generacions fins al punt que la gent anomenava el diari com ”el brusi”. El tòpic ve a dir que la jornada d’un burgès barceloní arquetípic començava esmorzant xocolata amb melindros mentre llegia el brusi. Que era de format petit. Una de les creacions més emblemàtiques, com a aparador, és el Gran Teatre del Liceu. És un teatre d’iniciativa privada. No és un teatre reial impulsat per la monarquia o pel govern com a altres llocs d’Europa. 1847. Hi ha gent que vol exhibir la seva riquesa ho podien fer en un teatre. Com que ningú els el construeix, es crea una societat, la gent hi posa diners i el creen. Al cap de poc més d’una dècada, queda destruït per un incendi. Els burgesos que el van construir es tornen a reunir i tornen a construir el teatre. El liceu era important pels burgesos catalans perquè era el seu gran aparador, la seva gran vitrina. Volien mostrar que tenien molts calers. El Liceu era un lloc on el de menys eren els cantaires de l’escenari. El més important pels burgesos que el van crear era abans de començar la funció, els entreactes i el final  que les senyores poguessin lluir vestit etc. A més a més, els entreactes i tal durant 3 o 4 generacions van ser un lloc òptim per lligar matrimonis entre fills i filles d’aquelles famílies. Fins i tot durant la funció feien negocis als passadissos. Barcelona es va anar convertint al llarg del XIX en una gran ciutat dins d’Europa, però no era capital de res. Per a Espanya, Catalunya no existia com a unitat encara. No tenia ni govern, ni una cort reial i, per tant, no hi havia els actes socials típics de les corts, els balls i tal. El Liceu va ser una mica el succedani de tot plegat. El liceu era el gran àmbit de tot això.
- LA CLASSE OBRERA L’origen, la llavor, el pinyol d’aquesta classe obrera són els filadors i teixidors que hi havia a finals del XVIII. A partir del 1830 amb el boom industrial de l’arribada del vapor i del creixement de les fàbriques, la classe obrera es dispara.
Aquests obrers també surten del moviment migratori obrer, pagesos que no són l’hereu, que no rebran els terres familiars i que per tant saben que s’han de buscar la vida. Alguns van a la seva respectiva capital comarcal i d’altres baixen a Barcelona. En aquest circuit d’incorporació de desenes de milers i centenars de milers de pagesos, podríem dir que hi ha dues etapes: - Jove pagès que baixa del poble a Barcelona a buscar-se la vida, no té cap preparació per a la indústria tèxtil. Aplicant paraules de l’època: el jove emigrant rural que busca incorporarse a l’estructura industrial = el miserable. Com que no sap fer res concret, l’única cosa que pot oferir és la seva força física: carregar i descarregar, fer de peó. A les fàbriques, aquesta mena de mà d’obra es necessita from time to time. Aquestes persones no tenen estabilitat laboral, els salaris són ínfims, ja que hi ha molta demanda. Aquesta feina era temporal perquè volien descarregar vaixells quan arribaven. Això els fa enrolar en moviments de protesta  no hi tenen gaire a perdre a part de la vida. Amb el pas del temps, tenen una expectativa de passar a la categoria superior, passar de ser miserables a ser operaris. El miserable ha après com funciona un teler, què ha de fer un teixidor, etc. han après de forma autodidacta. Aconsegueixen llocs de treball fixos i estables, tenen una miqueta més d’increment salarial. Es casen, tenen fills, etc.
Encara que els miserables passin a operaris, sempre van arribant més i més pagesos. La condició obrera, a tot arreu on hi ha condició obrera no té res envejable. La jornada laboral és interminable: 12-16 hores diàries. Això 6 dies la setmana. La pressió i l’autoritat de l’Església va fer que el diumenge era el dia del Senyor i no es podia treballar. Sinó, pels patrons, s’hagués treballat en diumenge. Això es desenvolupava en unes condicions d’higiene catastròfiques, en llocs mal ventilats, etc. Els fils desprenien una quantitat immensa de partícules que omplien completament l’aire. Els obrers es passaven hores respirant allò i els pulmons els acabaven plens d’aquelles partícules: tuberculosi i problemes respiratoris. El salari era molt baix, que permetia la subsistència si no passava res. El nombre de dones a la indústria tèxtil era molt elevat, ja que fent exactament la mateixa feina, una teixidora cobrava un 30-35% del que cobrava un teixidor. En aquestes condicions, els patrons volien com més dones millor. A les fàbriques tèxtils només hi havia homes per a fer les feines que es considerava que les dones no podien fer per condició física. Aquesta discriminació salarial per sexes, era acceptable. Perquè consideraven que ells eren el puntal econòmic de la família. Si no hagués sigut així, no haguessin sigut considerats el puntal de la família, era mal vist.
Treball infantil: com que no s’havia de fer gran força física (després del vapor), hi havia nens i nenes de 8, 9, 10 anys, sobretot nenes. No hi havia legislació sobre això. Va aparèixer a finals del XIX. Les dones anaven a la fàbrica, si tenien nens petits què havien de fer? Que puc portar les criatures? Un cop eren allà, els feien treballar a canvi d’uns cèntims més. Naturalment, aquestes condicions donaven lloc a una dieta molt deficitària, les proteïnes animals eren rareses absolutes en la dieta dels obrers. Es consumia pa bàsicament. Es menjava com a tall la llengada, una sardina. Això ja era un festí. Les condicions de les fàbriques i la mala alimentació donava lloc a unes taxes de malalties i morbiditat (incidència de les malalties en zones de la ciutat). En aquestes condicions era natural que aquests obrers intentessin organitzar-se per defensar els seus interessos. Mentre cada obrer, quan el lloguen / contracten una fàbrica, li proposen el salari, només pot dir sí o no. Mentre les coses siguin així, els obrers no hi tenen res a fer. L’única manera és parlar en nom de tots els obrers.  associación de mútua protección de tejedores de ambos sexos. El juliol de 1855, els obrers ja són capaços d’organitzar la primera vaga general. Les classes benestants reaccionen amb autèntic terror. Aquestes primeres etapes de la història, l’època del 1r sindicat (1840), es desenvolupen a nivell local. No té cap connexió amb el que pugui passar de semblant a Europa, Anglaterra, etc. (a partir de 1869 sí).
Als patrons els inquieta la protesta dels seus obrers, sorgeix una fórmula per solucionar-ho: la colònia industrial. És una fàbrica apartada dels nuclis urbans. És un recinte tancat dins del qual hi ha les instal·lacions industrials, una església, habitatges dels obrers i escola pels seus fills. L’empresari que ha de construir aquesta colònia industrial, ha de pagar una pasta per això, però com que l’obrer i la seva família passen els 365 dies de l’any allà, l’empresari els té a tots controlats. Això no s’inventa aquí, ve d’Anglaterra. La colònia ofereix al propietari una possibilitat de control. “És una barreja de fàbrica i quartel”.
No tota la societat i l’economia catalanes han experimentat durant el segle XVIII tot això, evidentment. Al costat d’aquesta Catalunya hi ha una altra Catalunya menys poblada però més extensa on es manté gairebé intacta l’economia i la societat tradicionals dels segles anteriors.
Pagesos modestos, petits propietaris, on, en aquesta cat tradicional, l’església conserva tota la seva autoritat. Els pagesos contemplen amb recel i amb por que aquest món urbà que no tenen gaire lluny, ple de transformacions infernals. Els capellans els confirmen aquesta idea, que els obrers i el socialisme són invencions horroroses. Això és un món que encara que estan físicament a prop un de l’altre, la distància psicològica és molt gran.
S’AIXEQUEN 3 GRANS ACTITUDS POLÍTIQUES AL LLARG DEL XIX: - - Burgesia liberal que vol acabar amb l’absolutisme. Trencar amb l’absolutisme i iniciar una dinàmica de llibertat econòmica. Anys 30-40 del XIX, se separa en dues bandes, dreta i esquerra. La majoria dels burgesos són moderats, altres són progressistes.
Els obrers i els grups populars urbans moderns són liberals. Obrers i burgesos van de la mà.
Maten frares. Matança de frares del 35.
Les classes populars urbanes se separen de la burgesia, ja que de moment no han obtingut cap benefici amb el liberalisme. A partir de 1868 serà republicà (aquest liberalisme).
CARLISME: és un moviment sociopolític que defensa el manteniment de l’absolutisme o la seva restauració. Rebutja tots els canvis moderns que als pagesos els fan por. A Catalunya hi ha projectes sociopolítics antagònics.  caràcter agitat i convuls a la Catalunya del XIX. Contradiccions entre interessos entre burgesia – obrers – pagesos. A més a més, hi ha problemes d’encaix amb l’estat espanyol. Fins al 1875 no coneix la revolució industrial. No hi ha fàbriques. No hi ha obrers en el sentit modern. No hi ha res de tot això. Abans era molt difícil que els governs de Madrid comprenguessin res de tot això perquè era molt diferent de la seva realitat. Aquí hi ha un problema de fons, que té a veure amb el lliurecanvisme i el proteccionisme.
Entre les tensions i els conflictes, fa que hi hagi 3 guerres carlines en 35 anys: -1833-3943: època de les bullangues: vol dir motí, revolta.
-46-49 -1862-66.
Tot això dóna lloc a una època de violència molt gran. Enfrontaments armats tan a les ciutats com Barcelona com al conjunt del país. Era normal. Les condicions objectives d’aquell moment expliquen exactament això, la conflictivitat interna de Catalunya com la conflictivitat Catalunya – Espanya. Això era un problema de realitats diferents.
...

Tags: