Tema 1.2. L'audiometria (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Logopedia - 2º curso
Asignatura Patologies de l'audicio, la parla, la veu i la deglució
Profesor
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 26/10/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Tema 1.2. L'audiometria

Vista previa del texto

Patologies de l’audició, la parla, la veu i la deglució Laura Núñez TEMA 1.2. L’AUDIOMETRIA L'audiometria tonal: Es realitza mitjançant tons purs que es presenten a diferents freqüències i intensitats.
La resposta consisteix a indicar si s'ha sentit el to presentat. Es realitza una prova per a cada sentit.
Els resultats s'expressen en una gràfica en què es representa la freqüència en l'eix horitzontal i la intensitat en l'eix vertical: corba tonal.
L'audiometria tonal és la prova que ens permet avaluar el funcionament del sistema auditiu i ens revela si l'audició està alterada en la part de la transmissió del so a la part més relacionada amb el sistema nerviós, el que ajuda a definir el tractament a seguir.
L'audiograma és una il·lustració gràfica dels resultats obtinguts durant la prova d'audició o audiometria. Es tracta d'un gràfic que mostra els llindars d'audició d'una persona en relació a l'audició normal mitjana.
L'audiometria tonal determina els llindars auditius i és el procediment audiològic més habitual.
Per llindar auditiu entenem la intensitat de so mínima perquè un to pugui ser percebut en diferents freqüències; és a dir, la que traspassa el llindar del que inaudible a l'audible.
L'audiometria es realitza amb l'audiòmetre i es col·loca al pacient dins d'una sala audiomètrica. Els llindars auditius de les persones d'oïda sa s'ha determinat amb exactitud mitjançant investigacions en sèrie, i s'ha establert internacionalment com el llindar auditiu normal quan el seu valor està per sota de 25 dB HL.
La majoria de trastorns auditius suposen una alteració del llindar auditiu. La persona afectada de sordesa no percep el so de prova fins que aquest arriba a un volum més gran que el perceptible per un normoient (individu que posseeix pèrdua auditiva dins dels rangs normals de pèrdua(.
Si registrem els valors de la pèrdua d'audició en un gràfic, obtenim la corba del llindar auditiu del pacient, que es diu audiograma. Aporta dades sobre el grau i tipus de trastorn auditiu. Les freqüències estudiades són sons purs que abasten un rang comprès entre els 125 i els 8.000 Hz, amb increments d'una octava.
1.
Patologies de l’audició, la parla, la veu i la deglució Laura Núñez Audiometria vocal/ verbal: L'habilitat de sentir i entendre és essencial per a la comunicació amb les persones que ens envolten. Per això, en alguns casos, l'audiometria tonal es complementa amb l'audiometria vocal, que permet conèixer l'existència d'alteracions de la discriminació de la parla. Les dues mesures per avaluar la intel·ligibilitat de la parla són:   Mesura del llindar de percepció de la parla - Avalua quin és el nivell més baix en el qual una persona pot identificar i repetir el 50% de paraules d'una llista que se li presenta a través d'auriculars.
Mesura del reconeixement de la parla - Avalua el percentatge de paraules que una persona pot repetir a un nivell sonor clarament audible.
Materials lingüístics habitualment utilitzats en l'audiometria verbal:     Llistes de paraules monosil·làbiques Llistes de paraules bisil·làbica Llistes de paraules trisil·làbica Llistes de frases Característiques lingüístiques dels materials utilitzats en l'audiometria verbal:   Equilibri fonètic - Les llistes de paraules utilitzades en l'audiometria verbal solen ser fonèticament equilibrades.
Equilibri fonètic: Adequació lingüística - Vocabulari accessible (familiar) per al pacient en funció de:  L'edat  El nivell cultural: sociolecte o dialecte social  La variant geogràfica de la llengua Per a la selecció del vocabulari poden utilitzar diccionaris de freqüències, bases de dades en línia o proves realitzades a un conjunt de jutges que valoren el seu grau de familiaritat amb les paraules que se'ls presenten.
L'enregistrament dels estímuls requereix la selecció d'un locutor amb unes característiques fonètiques ben definides.
Aspectes fonètics avaluats en l'audiometria verbal:   Avaluació del llindar de recepció verbal - Intensitat mínima perquè l'oient pot repetir el 50% dels estímuls presentats.
Avaluació de la intel·ligibilitat de paraules - Les paraules es presenten agrupades en llistes de 20 o 25 paraules cadascuna.
- A cada llista s'intenta mantenir l'equilibri fonètic.
- L'equilibri fonètic s'avalua comparant les freqüències d'aparició a la llista i les freqüències d'aparició en una distribució de referència mitjançant una prova de χ2.
- Les llistes es presenten al pacient en grups de paraules.
2.
Patologies de l’audició, la parla, la veu i la deglució Laura Núñez -  Cada llista es presenta amb diferents nivells d'intensitat.
Els estímuls es presenten mitjançant auriculars o en camp lliure.
La presentació dels estímuls mitjançant auriculars permet avaluar de forma independent cada sentit.
La resposta consisteix en la repetició en veu alta de les paraules enteses.
En les proves que impliquen parells mínims es poden presentar per escrit els dos membres de la parella i el pacient tria el que ha escoltat.
Els resultats de l'audiometria verbal: - Els resultats d'una audiometria verbal es reflecteixen mitjançant corbes d'intel·ligibilitat.
- Percentatge de paraules compreses pel pacient en funció del nivell d'intensitat amb què s'han presentat les llistes.
L'audiometria verb-tonal: Es basa en la idea que en una oïda lesionat no es produeix una destrucció caòtica de l'audició, sinó una nova organització.
Vuitena optimal - Banda de freqüències en què un so es percep de forma òptima.
La zona òptima pot variar en deficients auditius, que utilitzarien zones no lesionades de l'oïda per a la discriminació dels sons.
En l'audiometria verb-tonal s'utilitzen paraules fonològicament possibles però inexistents en la llengua (logatomas).
Els logatomas es presenten filtrats a diferents bandes de freqüència mitjançant el SUVAG (o un sistema digital de filtrat) per observar en quina banda s'aconsegueix una millor audició; amb això, es determina la vuitena optimal.
L’emmascarament: L'emmascarament cau dins dels estudis psicoacústics que busquen determinar de quina manera la presència d'un so afecta la percepció d'un altre so.
Parlem d'emmascarament quan un so impedeix la percepció d'un altre so, és a dir, el emmascara. Es produeix una modificació (desplaçament) del llindar d'audibilitat en el subjecte.
Emmascarament es produeix, per exemple, quan dues persones estan conversant i el so del trànsit impedeix que una escolti total o parcialment el que està dient l'altra. També pot donar-se en un conjunt musical, quan la dinàmica d'un instrument (o la suma de diversos) impedeix percebre els sons que s'està produint un altre instrument musical.
Si s'augmenta de manera constant el nivell d'un soroll (emmascarador) es podrà percebre també una transició contínua entre un so de prova audible i un emmascarat.
Això vol dir que existeix també un emmascarament parcial, en el qual el nivell de percepció del so de prova disminueix, però no desapareix.
3.
Patologies de l’audició, la parla, la veu i la deglució Laura Núñez Hi ha dos tipus bàsics d’emmascarament:   L'emmascarament simultani No simultani.
En el simultani el so de prova i l’emmascarador coincideixen temporalment. En el cas del emmascarament no simultani, el so de prova pot ser anterior (pre-emmascarament) o posterior (post-emmascarament) a l'emmascarador. També pot succeir que el so de prova continuï després d'haver-se apagat el emmascarador. També en aquest cas rep el nom de post-emmascarament.
Regles a considerar per determinar emmascara:  Regla 1. Audiometria tonal, via aèria: - Quan els llindars de la via aèria de l'oïda examinat i de l'altre difereixen en 40 dB (IA), per a la freqüència que s'està explorant o en qualsevol altra, emmascari.
- Quan el llindar de la via aèria de l'oïda examinat i el llindar de la via òssia del no examinat tenen una diferència igual o major que 40 dB (IA), emmascari.
Tècnica del emmascarament:   Via aèria: - Com ja hem dit quan hi ha una diferència de més de 40 dB s'ha de emmascarar.
- La intensitat que hem d'aplicar ha d'estar d'acord amb la diferència d'audició que hi hagi entre els dos orelles; si és de 50dB, s'apliquen altres 50 per ensordir en la banda oposada, si és de 60 o mes es procedeix de la mateixa manera fins a arribar al màxim rendiment del audiòmetre.
Via òssia: - Sempre que es prengui la via òssia d'una banda s'ha de emmascarar l'oïda contrari amb 30 dB (decibels clàssics) sobre el llindar. Aquesta regla es compleix fins i tot quan la diferència entre els dos costats no excedeix els 30 dB. Exemple: Oïda dret normal, oïda esquerra amb una pèrdua de 15 dB.
Ensordiment de l'oïda dret a 30 dB per a trobar la via òssia de l'esquerre.
- Quan la diferència entre tots dos oïdes excedeix els 30 dB, es suma la diferència entre el llindar contralateral i 30 amb els decibels clàssics (30) i se li sumen 10 dB més per estar més segurs del ensordiment. Exemple: Oïda dret normal, oïda esquerra amb una pèrdua de 50 dB. 35 50 - 30 = 20 20 + 30 (decibels clàssics) + 10 = 60 dB ensordiment de l'oïda dret per a trobar la via òssia de l'esquerre.
4.
Patologies de l’audició, la parla, la veu i la deglució Laura Núñez Quan no emmascarar en testar la via òssia: 1. Quan tinguem un Weber indiferent. Les vies aèries i òssies són iguals en ambdues orelles sense emmascarar.
2. Quan tot i que es degués emmascarar, l'oïda contrari al investigat és tan sord que fins i tot amb la màxima intensitat no s'arriba a produir soroll suficient per l'emmascarament.
3. Quan el Weber està lateralitzat cap a una oïda, perola oclusió de l'investigat el torna indiferent o el fa canviar de direcció, l'emmascarament no cal perquè la simple obstrucció del conducte no pot fer pujar més de 10 dB l'audició; després les vies òssies seran en aquest cas semblants, ja que la simple oclusió és suficient per mobilitzar el Weber.
5.
...

Comprar Previsualizar