5. Cristianisme (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 01/12/2014
Descargas 59
Subido por

Descripción

Primer trimestre, professora Raquel Bouso

Vista previa del texto

5 · CRISTIANISME JESÚS DE NAZARET Jesús recollirà moltes creences dels jueus fariseus (messies, resurrecció i apocalipsis), configurant un nou grup religiós anomenats cristanoids. En el judaisme del període hel·lenístic ens trobem en el moment en que s’estableix la creença en l’arribada del messies. Es crea un clima d’esperança i es creu en la millora i l’alliberament d’un poble jueu que sempre es troba en penúries. De fet, molts jueus seguiran a Jesús creient que és el messies que ha arribat. Dins dels grups religiosos del moment, Jesús de Nazaret va reinterpretar les idees religioses però sense cap voluntat de crear una nova religió.
Durant els tres anys que va predicar, Jesús va proclamar que el Regne de Déu ja havia arribat – és el que es coneix com la Bona Noticia o la Bona Nova. Jesús es presentava davant dels qui el volien escoltat (sobretot s’adreça a aquells que eren considerats menys aptes pels afers religiosos, als més pobres i desesperats, com dones, prostitutes, etc.). El kerygma és un gènere bíblic que recull l’anunci de la Bona nova, la predicació de Jesús, i conforma la base de la prèdica dels seus seguidors. Aquestes predicacions posteriors a Jesús es recullen en el Evangelis.
Jesús es considera a ell mateix fill de Déu, i per tal les seves ensenyances han sigut dites per Déu, i explica que seguint-lo ja estan optant a la salvació (idea cristiana, en el judaisme es parla més de redempció). El presenten com un sotorus, un senador, un salvador, la idea de que ve a salvar, curar-nos del pecat original (en el judaisme és el primer pecat, no el pecat original). En el Cristianisme, Adam va pecar i va convertir el pecat d’un home en el pecat de tota la humanitat, llavors amb un sol home, Jesús, pot salvar tota la humanitat. L’únic que es demana és fe, creure i estimar a Déu i als seus pròxims.
Les escriptures jueves s’inclouen en el corpus religiós cristià perquè es considera que relaten els fets preparatoris per l’episodi de la primera vinguda de Crist. Jesús de Nazaret no ha vingut a abolir allò que s’havia dit sinó a portar-ho a terme, però baix l’idea de l’amor incondicional. Els testimonis reflecteixen la voluntat didàctica del missatge de Jesús i el domini de les lleis i els temes teològics. Els episodis miraculosos donen èmfasis a la curació, al fet que Crist ha vingut a salvar la humanitat del pecat original.
Per aquestes ensenyances, Jesús serà condemnat i la seva mort serà un exemple de que l’amor ofereix una vida eterna. El seus seguidors així ho van fer, i van creure que al no trobar-lo a la seva tomba, Jesús havia ressuscitat i se n’havia anat amb el seu pare. Els deixebles de Jesús van deixar el cos de Crist un divendres i el diumenge van anar a visitar-lo i es van trobar la tomba buida. Aquest és l’esdeveniment que dona credibilitat a les predicacions de Jesús perquè es compleix la promesa de la resurrecció. Tot i així, alguns jueus que al principi havien cregut amb Jesús com el seu messies, van veure que la història no havia acabat i van deixar de considerar-lo el messies que s’esperava en la tradició jueva.
La primera arribada de Jesús és l’anomenada Encarnació. Déu crea el món, la creació en el seu conjunt perquè és bona així com ho és l’ésser humà. Per ser lliure s’ha saber diferenciar entre el bé i el mal i la responsabilitat que això suposa. Durant la història la humanitat peca, però Déu no vol deixar que la humanitat es condemni perquè la creat bona i la vol rescatar. Ho fa a través de l’episodi de la Encarnació, quan dona una altra oportunitat, una sola única, a la humanitat de millorar per poder accedir finalment al Regne de Déu. La història de la humanitat i de la creació té un principi o un final, però hi ha moments en la història en que Déu (que és transcendent en el temps) es manifesta en la història i intervé (kairós). El moment kairològic pels cristians és el de la Encarnació, quan Déu no sols entra en el temps i la història, sinó que ho fa en forma humana. Déu va esdevenir home i també hi ha la idea de que l’home pot esdevenir Déu, així com ho feu Crist.
L’expectativa de la segona vinguda, la parusia, serà quan Déu tornarà i jutjarà vius i morts (tot i que posterior l’Església inclourà catòlica inclou el purgatori per penedir-se).
Tot això forma part del pla concebut de Déu, ho ha previst tot. Per tant, els cristians ara estan esperant la segona vinguda, que vindrà com a Crist majestat, com a jutge.
La idea de l’existència de Jerusalem, el Regne de Déu, l’articula sobretot Sant Agustí.
No hem de confondre el Regne de Déu amb el Paradís, que no es tornarà a recuperar, així com tampoc la creació d’un Estat com pensen els jueus.
Això configurarà la nostra idea de progrés, de que la nostra vida té una raó de ser i un sentit final, que és salvació. El món en tant que creat s’encamina cap endavant perquè Déu ha volgut i també ha volgut que tot acabi bé, tota la natura i la humanitat seran salvades i reintegrades en Déu. Posteriorment s’establirà la idea de que ens hem de guanyar aquesta salvació. Finalment, amb la consolidació del catolicisme, apareix la figura de l’Església com l’autoritat interpretativa i que estableix el dogma a seguir per aconseguir la salvació.
Jesús esdevé la imatge de Déu en la terra, i també és el fill de Déu i la seva paraula entre els homes. D’aquí sorgeix la visió trinitària de Déu: tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant) en una sola naturalesa divina. Déu tindrà imatge reconeixible, i la matèria (el cos) també serà salvada perquè Déu, el logos (la paraula), s’ha fet carn a ell mateix.
No es posa en dubte l’existència històrica de Jesús de Nazaret, però els evangelis són literatura religiosa que no es poden considerar fons històriques. Però tenim altres fonts no cristianes - cròniques, escrits romans i les cròniques un historiador jueu- on apareix la figura de Jesús, i per tant es confirma la seva existència històrica.
SANT JOAN Les ensenyances i la vida de Jesús seran interpretades en els quatre Evangelis. Joan interpreta principalment el paper de Jesucrist en la història de la salvació. Joan ens situa en el principi dels temps, com en el Gènesi, dient que al principi hi havia la paraula, el logos, que estava amb Déu i era Déu al mateix temps (dos persones divines però una sola divinitat) - veiem així la matriu de la doctrina trinitària. També apareix la idea jueva i també de la filosofia grega, de la separació del logos de l’artífex creador.
Joan també identifica llum amb veritat, i les tenebres amb ignorància i mentida, i serà una al·lusió també a altres comunitats o grups amb les seves pròpies escriptures que interpretaven la figura de Jesús d’una altra forma, defensant que el que van veure era una aparença, no una encarnació en carn i ossos. Això és important perquè hi havia molts grups gnòstics que defensaven que Déu no s’havia encarnat perquè la matèria l’hagués contaminat, i per tant rebutjaven la matèria. D’aquest grups que van generar els seus propis evangelis, no van entrar mai en el cànon perquè tenen un caràcter gnòstic, eren dualistes i interpretaven un principi dolent i un principi bo. Seria el principi dolent qui hagués creat el món, un demiürg malvat, i per això la humanitat era dolenta.
Defensen que hi ha tres tipus d’essers humans, els gnòstics que tenen esperit i coneixement, que ja estan salvats i es consideren àngels caiguts en la matèria; els humans anímics, que tenen esperit, que poden optar a la salvació (s’inclourien els altres cristians, els jueus, etc.); i els que no podien optar a la salvació perquè no tenien esperit.
D’aquesta matriu agnòstica, trobarem molts grups dualistes com el cas dels Càtars.
Durant molt temps Juan no s’incloïa dins del cànon perquè era vist com un gnòstic perquè menciona la llum i les tenebres, que es pot entendre com el dualisme gnòstic entre el bé i el mal. En contra del que creien els gnòstics, Joan defensarà que la paraula es va fer carn. Joan Baptista vingué per donar testimoni de la llum, la llum arribà, arribà la gràcia i la veritat, i no el van reconèixer, sinó que el van crucificar. Abans de l’arribada de Jesús, Déu es manifestava en els profetes, després va baixar a la terra en forma del fill, i després de l’Encarnació, va deixar l’Esperit Sant. Pels cristians, Jesús no és un profeta sinó Déu mateix, cosa que posarà en dubte l’Islam, que considera Jesús un profeta més. Ara vivim en l’edat de l’Esperit Sant, esperant a la batalla entre Llucifer i Déu, i a l’arribada de Jesús com a Pantocràtor (això va en relació a tots els moviments mil·lenaristes de l’Edat Mitjana). Es propaga la idea de qui creu ja esta salvat interiorment però que ha d’esperar una altra arribada, que és el que s’explica a l’últim llibre del Nou Testament, l’Apocalipsi de Juan que narra la fi del temps.
Pròleg de l’Evangeli de Joan 1 Al principi existia el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu.
2 Ell estava amb Déu al principi.
3 Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell.
4 En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes.
5 La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la.
6 Déu envià un home que es deia Joan.
7 Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués.
8 Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni.
9 Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.
10 Era present en el món, que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut.
11 Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.
12 Però a tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu PAU DE TSAR Pau de Tsar fou un jueu i ciutadà romà, amb una bona formació i que havia començat la seva trajectòria perseguint cristians. Pau de Tsar, no havia escoltat mai la predicació de Jesús directament, però es va convertir en veure una llum que el va deixar sec i va sentir una veu, que el va portar a la seva conversió. Arran a la seva conversió es presenta com un testimoni davant de les primeres comunitats cristianes i predica com s’han d’interpretar les predicacions de Jesús.
Després de Jesús de Nazaret, no s’estableix una església uniforme, sinó que sorgiren diferents comunitats de cristians separades entre elles. L’apòstol Pau serà l’encarregat (acompanyat per Lluc, que era metge) de portarà el missatge de Crist arreu. Amb la figura de Pau el cristianisme deixa de ser una religió jueva per ser una religió universal.
En els Evangelis, en els Fets dels apòstols i en les Cartes de Pau es comença a elaborar el missatge de Jesús i com fou interpretat per les primeres comunitats cristianes.
Pau serà el que desenvoluparà la idea de que així com Adan va pecar per a tota la humanitat, Jesús Crist amb el seu sacrifici salva a tota la humanitat i els lliure del pecat original. Pau és l’artífex de la universalitat del Cristianisme, un missatge per a tota la humanitat i no sols pel poble jueu. Llavors, la seva missió és expandir el cristianisme, i d’aquí que sigui la religió més extensa del planeta. El cristianisme va triomfar perquè es va convertir en una religió universal, no sols destinada al poble jueu.
Pau també va propagar la idea de que el penediment i la conversió porta a la salvació.
La conversió significa fer un gir, penedir-se del que s’ha fet en el passat, i seguir cap en davant començant una nova vida. Pau es presenta com un testimoni de que això li ha passat directament a ell, i per tant és un testimoni palpable del qui ja es sent salvat.
Fet dels apòstols 17: Pau a Atenes (contacte entre la filosofia i la religió). Pau introdueix la universalitat, predicant a tots els gentils, a tothom no sols als jueus.
16 Mentre Pau els esperava a Atenes, s'indignava de veure la ciutat plena d'ídols. 17 A la sinagoga s'adreçava als jueus i als qui adoraven l'únic Déu, i a la plaça de la ciutat parlava cada dia amb els qui hi trobava. 18 També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven:-Què deu voler dir aquest xerraire? D'altres deien:-Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció. 19 Llavors se l'endugueren amb ells i el van portar a l'Areòpag tot dient-li:-Podríem saber què és aquesta doctrina nova que tu ensenyes? 20 Ens fas sentir coses que ens resulten estranyes, i voldríem saber què vol dir tot això.21 Cal tenir present que tots els atenesos, com també els estrangers residents a la ciutat, en res no passaven el temps més de gust que contant o escoltant novetats. 22 Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així:Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, 23 perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al déu desconegut." Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. 24 El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou, Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home 25 ni té necessitat de cap servei dels homes, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. 26 Ell va crear d'un sol home tota la raça humana perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, 27 perquè cerquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, 28 ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "Perquè nosaltres també som del seu llinatge." 29 Ara bé, si som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a imatges d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. 30 Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. 31 Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova ressuscitant-lo d'entre els morts.
32 Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren:-Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia. 33 Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. 34 Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més.
BÍBLIA CRISTIANA La Bíblia cristiana està dividida en dos parts: l’Antic Testament i el Nou Testament.
L’Antic Testament es basa en la bíblia hebrea, però es confecciona a partir de la traducció grega (la Septuaginta o Bíblia dels Setanta), i se’n farà una interpretació molt literària. Els llibres s’agrupen segons el gènere: Els cinc llibres de Moisès (el Pentateuc), Els llibres històrics, els llibres Sapiencials i els Salms, Els llibres dels Profetes, en l’Antic Testament; Evangelis, Fets dels apòstols, Cartes dels apòstols, i Llibre apocalíptic, en el Nou Testament.
Als inicis del cristianisme hi havia moltes interpretacions de la vida de Jesús, tot i que finalment s’establí la de Pau. Durant aquests primers anys apareixen diversos evangelis segons la comunitat però finalment se’n consideren canònics quatre: Marc, Mateu i Lluc (anomenats sinòptics, són més narratius) i Joan. Aquest fou l’últim que es va incorporar dins del cànon perquè és una mica diferent als altres, i es creu que va seguir uns mestres i fonts més antigues. Per això se l’anomena ‘‘el quart evangeli’’. En aquest evangeli hi ha una voluntat més teològica i presenta un contingut molt més interpretatiu que la resta, que ens dona una clau de lectura, en contra dels gnòstics.
Trobem els evangelis no canònics (gnòstics) que no són reconeguts per l’Església, però també expliquen la vida de Jesús i presenten una visió dualista de la creació. Els gnòstics són uns grups de seguidors de Jesús però que interpreten la seva vida i ensenyances de forma diferent del que s’acaba establint. No tots els grups gnòstics són cristians i foren perseguits pel cristianisme. Per exemple San Agustí era maniqueu (que reconeixen Jesús però també Buda, per exemple), i és va convertir a cristianisme. Els escrits no canònics, no s’han de confondre amb els apòcrifs, que són acceptats per l’Església però no s’inclouen dins del cànon.
HISTÒRIA Després de la crucificació de Jesús de Natzaret a Jerusalem entorn l’any 30, mentre l’apòstol Pau fa el seus viatges missioners, té lloc al 48 el concili apostòlic a Jerusalem.
Poc després trobem l’època de les persecucions contra els cristians, la primera promoguda per l’emperador Neró, al voltant de l’any 64, quan Pere i Pau són executats.
La segona serà al 250, promoguda per l’emperador romà Decio, i entre 303 i 304 té lloc les persecucions anticristianes de l’emperador romà Dioclecià. Aquestes persecucions donaran lloc a tot un seguit de figures que estan disposades a morir per la seva fe, els màrtirs (el primer fou Sant Esteban).
Sobre el segle IV, s’anirà establint el cànon i l’ortodòxia cristiana, i coincideix amb el moviment dels màrtirs i de les persecucions. Hi ha molts cristians que fugen al desert (sobretot el d’Egipte), anomenats els pares del desert, s’estableixen comunitats d’ermites cristians que aniran configurant una literatura espiritual. Aquest és l’origen del monaquisme cristià, que és manté durant tota l’Edat Mitjana, tot i que apareix en l’Edat Antiga.
El 313, té lloc l’Edicte de Milà en el qual l’emperador Constantí reconeix el cristianisme com a religió licita. Roma estava lluitant per establir-se l’Església de Pere, com a representant de totes les Esglésies, ja que tenia més fidels i diners (eren comunitats autosuficients). Es va acabar articulant una única visió, tenint gran importància la conversió de Constantí que va donar el poder polític al cristianisme.
Amb la conversió de Constantí el cristianisme esdevé una religió amb la protecció de l’Imperi, naixent l’anomenada cristiandat, defensora de la universalització del Cristianisme com la única fe verdadera. Amb l’edicte de Constantí, es proclama la llibertat religiosa i els cristians deixen de ser perseguits, no va fer la religió oficial de l’Imperi, sinó sols establí la llibertat religiosa. Fou a finals del segle IV, l’emperador Teodosi proclama el cristianisme religió d’estat, a Armènia. Fins aleshores, tot i que a Armènia era la religió oficial, a l’Imperi s’apostava per la convivència entre les religions. Amb Constantí, es consolida la relació de la religió amb el poder polític (l’Església adopta la jerarquia política romana, amb un cap visible, el Papa de Roma.) i s’estableix a través dels Concilis, i els primers consideraven a tots els cristians per tal de buscar establir una ortodòxia. Possiblement Constantí dóna el impuls definitiu perquè totes les comunitats es posin d’acord en El Credo.
Hi havia quatre comunitats més importants: la de Roma, de Jerusalem, de Alexandria i la d’Antioquia. La de Roma era una més, tot i que acabarà adoptat cada cop més important, i al segle IV li sortirà una competència, la de Constantinoble.
En els primers segles del cristianisme, degut a la lluita entre les esglésies, es veu la necessitat d’establir una ortodòxia del cristianisme. Al 387, es constitueix el cànon cristià, i s’establirà l’estructura actual. El cànon serà imprès i repartit per totes les comunitats cristianes. L’Església reconeixerà les cartes dels apòstols, l’Apocalipsi de Joan, els quatre evangelis, que conformen el Nou Testament i s’uneixen a l’Antic Testament, que és la bíblia hebrea en traducció grega.
CONCILIS ECUMÈNICS En el Concili de Nicea I (325), s’estableix la divinitat del Fill, consubstancial al Pare.
En contra del que defensaven els arrians, seguidors d’Arri, que creien que Jesús era fill de Déu però que en tant a creat no podia ser coetern a Déu, per tant, no compartia la mateixa substancia divina del pare. Continua la discussió, i en el Concili de Constantinoble (convocat per Teodosi al 381) s’estableix que l’Esperit Sant també és divinitat i consubstancial al Pare i al Fill. La divinitat de l’Esperit Sant era negada pels arrianitzants i macedonis, però s’afirma la divinitat de l’Esperit i la consubstancialitat de les tres persones divines: una substancia i tres persones.
El Concili d’Efes (431), es el gran concili cristològic convocat per Marcià contra els monofisites, els quals defensaven una única naturalesa en Crist (Eutiques). S’estableix en aquest concili la doble naturalesa humana i divina en Crist en una sola persona. En el Concili de Constantinoble II i III, es s’acaba de configurar la figura de Crist, defensant que també una doble voluntat, humana i divina, sense confusió ni divisió.
Finalment, en el Concili de Nicea II (787) convocat per l’emperadriu Irene contra els iconoclastes, els quals atacaven la veneració de les icones, es defensa la licitud d’aquesta pràctica ja que és un símbol de la divinitat. La icona s’estableix com un instrument de Déu, un objecte sagrat que necessita d’una espiritualitat especial de l’artista per ser realitzada.
Aquests concilis, on es reunien els bisbes, sorgeixen per posar d’acord les comunitats de les diferents esglésies, sobre el que havia de creure un cristià, sobretot en relació a la doble naturalesa de Crist, que per alguns era una incoherència del monoteisme.
El Credo o símbol de fe és una fórmula fixa, una pregaria de la missa, que resumeix els articles essencials de la religió cristiana.
«Crec en un Déu Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra, i en Jesucrist, únic Fill seu, Senyor nostre, el qual fou concebut per obra de l'Esperit Sant, nasqué de Maria Verge; patí sota el poder de Ponç Pilat, fou crucificat,mort i sepultat; davallà als inferns, ressuscità el tercer dia d’entre els morts; se'n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós i d’allà ha de venir a judicar els vius i els morts. Crec en l’Esperit Sant; la santa Mare Església catòlica, (apostòlica, romana); la comunió dels sants; la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable. Amén» Les diferents Esglésies es van haver de posar d’acord en que creia o no un cristià. Quan Jesús arriba com a jutge, com a Pantocràtor, és la segona vinguda la parusia. S’estableix el que ha de creure un cristià, de forma resumida. Es parla de Déu Pare, que engendra (no crea!) el Fill, és una naturalesa engendrada de la mateixa naturalesa que el pare i de l’amor del Pare i del Fill neix l’Esperit Sant. La diferencia que introdueix la versió llarga del Credo i la versió ortodoxa és en aquest últim punt.
Els patriarques de l’Església de Constantinoble rebutgen la idea de que l’Esperit Sant es fruit de l’amor de Pare i Fill, i proposen que del Déu pare neix el Fill i l’Esperit Sant, amb la mateixa consideració i com a obra de Déu Pare. és la disputa del filioque sobre la consideració de l’Esperit Sant i el Fill. Finalment, al segle XI, concretament al 1054, té lloc la ruptura definitiva entre l’església romana (llatina) i l’església ortodoxa (grega) i els patriarques s’excomuniquen mútuament. Fins el 1965 no es revocarà l’excomunicació recíproca entre els catòlics i ortodoxos (organitzats en patriarcats), però continuen diferenciades les dues esglésies – després es crea la protestant (1517) i l’anglicana (1531). Per tant ha arribat fins els nostres dies aquesta discussió, que a part dels motius teològics, probablement també sorgia de rivalitats polítiques i econòmiques.
No és pot veure com el primer cisma perquè existien moltes comunitats amb diferents idees, però serà el Gran Cisma dins l’Església cristiana, entre Orient i Occident. Des dels primers segles hi ha Esglésies cristianes autònomes que no reconeixen l’autoritat de l’Església romana catòlica. Les esglésies ortodòxies s’estableixen a l’est, a través dels patriarcats. Per exemple, al segle X, ja trobem el cristianisme ortodox a Rússia on s’establirà el patriarcat de Moscou al 1328.
EDAT MITJANA La traducció de la Bíblia al llatí de Jerònim serà la que s’utilitzarà i es llegirà a l’Edat Mitjana. En aquests segles, hi ha una mena de desconnexió amb la tradició grecollatina per la caiguda de l’Imperi romà, de manera que el cristianisme es recull en els centres monàstics, centre de transmissió de la paraula sagrada. S’establirà així la vida de contemplació com el model de vida cristiana. El saber a partir del segle XIII passarà a ensenyar-se a les càtedres (origen de les universitats) i no sols estarà recollida als monestirs, i té lloc el naixement de la teologia, la ciència de les ciències. També, dins la teologia, es crearà l’escolàstica, per tal d’argumentar les raons de la fe (intentant reconciliar els escrits de filosofia grega i les escriptures revelades). Tomás d’Aquino serà el gran exemple de l’escolàstica, i ja articula la idea dins la església llatina, que la salvació es la creença en Jesús però que tot ha de passar pel vistiplau de l’Església.
Al segle XIII, malgrat l’ideal de pobresa dels franciscans, seran l’ordre missionera per excel·lència, fundada per Francesc d’Asís al 1210. L’ordre dels dominics, reconeguda pel Papa al 1215, impartiran magisteri i estaran molt presents en les universitats. És dins d’aquesta ordre on apareix l’Ofici de la Santa Inquisició, creat al 1231 pel papa Gregori IX, que es dedicaran a perseguir la heretgia. En l’Edat Mitjana tenim els episodis de la Guerra Santa, les ‘’Creuades’’, la va tenir lloc al 1095, que es prolonguen fins el 1270, coincidint amb la persecució dels jueus. A partir del 1550 que s’inicien les missions catòliques massives en el món no occidental.
EDAT MODERNA A inicis de l’Edat Moderna hi ha l’altre gran fenomen cismàtic, segurament per la influència de l’humanisme, que reivindicava la traducció de la bíblia a la llengua parlada per la població, per tant l’accés del poble a la paraula directament. Qui suggereixen això són condemnats, creant un clima de crítica de l’Església cristiana humana. Al 1517, Martín Luter clava en el portal de l’església de Wittenber norantacinc tesis teològiques encetant la Reforma protestant que defensa una religió més personal i propera al devot. També es centrarà en la crítica de la venta d’indulgències, que denuncia públicament com a males pràctiques de l’Església romana. El seu pensament esta molt influït per Pau de Tsars i Sant Agustí d’Hipona. Amb el suport d’un dels prínceps, aconsegueix refugiar-se i traduir el Nou Testament i l’Antic Testament a l’alemany. Aquesta primera traducció, amb la invenció de la impressió es el moviment de Reforma es divulgarà ràpidament, naixent així una nova església diferenciada de l’autoritat de la de Roma.
Hi haurà més moviments d’aquests que reivindiquen diferents coses com per exemple Calví. Luter defensarà una religió que treu el paper protagonista a la institució de l’Església com a mediadora, ja que el fidel ha de donar fe dels seus actes a Déu i no a l’Església, per tant busca una religió més directe.
Al 1531, el rei d’Anglaterra Enric VIII es separa de l’església de Roma. El motiu de la ruptura fou que el Papa de Roma no li concedí el divorci amb la seva dona. Coma reacció, el rei s’establí com a cap de l’Església Anglicana.
Luter diu que durant l’Eucaristia, Crist hi està present, però per exemple Calví afirmarà que Crist no hi és sinó que es un ritus merament simbòlic. En el Concili de Trento (1545-1563) a la Contrarreforma, l’Església catòlica reafirmarà aquesta pràctica defensant que el pa i el vi es transsubstancien i es transformen amb la carn i la sang de Crist.
També hi haurà els ideòlegs de tots aquests fenòmens, tant defensors com crítics. En tot cas, hi ha moltes ruptures més, com els anabaptistes, que defensen que la fe no és fruit d’una decisió personal i meditada. I encara avui en dia van apareixent nous moviments cristians, reconeguts com diferents Esglésies.
SEGLE XX El gran moviment reformador, en aquest cas intern, té lloc per tal d’adaptar-se als nous temps té lloc després del darwinisme (Darwin publica el seu llibre al 1859) i els fonamentalismes. Entre el 1962 i 1965, té lloc el Concili ecumènic Vaticà II que sorgeix per iniciativa del papa Joan XXIII. S’estableix quin es el reconeixement de les altres religions i les altres convencions. Un moment històric, en que es revoquen certes pràctiques de l’Església, com per exemple l’excomunió entre els catòlics i els ortodoxos (1965) que havia tingut lloc al 1054.
El debat de segona mitat del segle XX, era entre saculació o fi de la religió, però avui en dia s’ha vist que en termes planetaris el cristianisme és la primera religió, seguida de molt a prop per l’Islam que cada cop té més fidels.
...