Història tema 18 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 15/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

tema 18 culla

Vista previa del texto

TEMA 18: L’ALÇAMENT MILITAR I EL SEU FRACÀS A CATALUNYA Febrer de 1936  eleccions generals a la república. Les forces s’havien unit en dues coalicions.
Frente Popular i Frente Antirevolucionario, i a Catalunya Front Català d’Ordre i Front d’Esquerres. La dreta havia confiat que podria conservar i fins i tot augmentar el seu poder polític que ja exercien per la via de les urnes. El gran partit de la dreta espanyola en aquell moment, la CEDA, de Gil-Robles, amb els seus eslògans. Ara el resultat de les eleccions no va ser el que ells desitjaven i esperaven, ja que van guanyar les esquerres tant al conjunt de l’estat com a Catalunya.
Aquestes forces de dretes que fins al febrer havien pensat en consolidar el seu poder amb les urnes, van veure que el mètode democràtic no els servia. No podien acceptar que les esquerres governessin i per tant, l’única opció que tenien per fer les polítiques conservadores que els interessaven era un cop d’estat. Les dretes espanyoles experimenten un viatge cap al colpisme, per la via de la força. Aquest canvi d’actitud es va reflectir de diverses maneres: - - Terreny dels lideratges personals: la gran esperança de les dretes era JM Gil-Robles.
Llavors van dir que aquest era un fracassat, ha perdut miserablement. La figura política de dretes que augmenta la seva popularitat en els sectors de dretes serà el líder de l’extrema dreta monàrquica: José Calvo Sotelo. Ex ministre de la dictadura de Primo de Rivera i que no deixava passar cap ocasió, cap discurs, per incitar als militars a fer un cop d’estat i governar Espanya.
Terreny dels partits: la CEDA, el gran partit conservador, va perdent pistonada, militants i quadres que s’havien apuntat a la CEDA en els anys anteriors, ara l’abandonen. La CEDA no direm que s’ha substituït per Falange Espanyola però augmenta el prestigi d’aquest partit feixista espanyol, encapçalat pel fill de Primo de Rivera i que es deia Falange Española. Fins al 36 havia estat un partit marginal.
A partir de març del 36 pensen que cal preparar un cop d’estat. Qui fa els cops d’estat? Els militars. El sector de l’exèrcit identificat més amb la dreta dura, entre aquest militars hi existeix una organització clandestina i il·legal que és la UME: Unión Militar Española, que es converteix en el focus de la conspiració que es va teixint per preparar el cop d’estat. Són oficials que consideren que la república els ha maltractat. Aquests militars tenen, van teixint, van trobant, alguns aliats, alguns suports civils. En el terreny polític busquen i troben el suport de les organitzacions de l’extrema dreta. El carlisme, que encara en determinades zones de l’estat, és una força de masses important, que té una tradició d’un segle d’agafar les armes i hechar-se al monte, han protagonitzat 3 guerres civils, a cada generació els toca agafar el fusell i hechar-se al monte. L’any 1936, per què no un altre cop? Amb aquest coixí de suport del cop també si sumen els falangistes, però amb un valor afegit. La falange no deixa de ser la variant espanyola d’un producte polític molt estès per Europa, el feixisme, els falangistes troben el suport d’alguns suports europeus, el de roma  Mussolini, el de Berlín  Hitler, ja els sembla bé un moviment armat que es carregui les esquerres d’Espanya. les potencies feixistes han contemplat amb preocupació el triomf del Frente Popular a Espanya al febrer, i quan al maig següent es produeixi la victòria electoral del front popular a França, aquesta preocupació creixerà. Per Mussolini i Hitler això és una mala notícia. Finançant i entrenant militars d’Espanya de la Falange poden fer fora les esquerres.
També hauríem d’afegir importants banquers que paguen les despeses d’aquesta conspiració, com pot ser el cas de Joan Marc, home de negocis, generalment de negocis bruts, enriquit amb el contraband de tabac, mallorquí, que serà el principal finançador de la conspiració i del cop.
Els que preparen el cop d’estat necessiten, per la seva coartada, que la situació sociopolítica a Espanya aquests mesos sigui el més agitada, convulsa i inestable millor. Si el país es una bassa d’oli, no podran anar a salvar Espanya del caos y la anarquia, necessiten que hi hagi caos i anarquia. La situació objectiva del país en aquells moments ja era una mica de violència, hi va haver vagues laborals, algunes de violentes, però necessitaven que a les grans ciutats, Madrid, hi hagués un clima de desordre. Si el clima no sorgia espontàniament, caldria fabricar-lo. Aquí és on juguen un paper important els militars de la Falange.
Durant aquests mesos de la primavera del 36 militars de la Falange es dediquen a atemptar en mítings, manifestacions que provoquen una represàlia, militars armats atempten contra altres militars, fins que el 14 d’abril, aniversari de la república, esclata una bomba durant el desfile de la castellana de l’exèrcit, s’atempta contra algun diputat socialista i es va alimentant la situació de caos.
Aquesta violència fabricada té per escenari sobretot Madrid, perquè com que el preparen els conspiradors és un cop d'estat, com que amb alguna excepció, els cops d’estat solen tenir per escenari la capital de l’estat, perquè és on hi ha institucions com el banc d’Espanya i tal, i per tant és on els interessa que hi hagi caos.
A Catalunya, com a conseqüència del resultat de les eleccions, l’estatut d’autonomia és restablert, el president companys recupera la presidència de la generalitat, els seus consellers tornen a ser-ho, es retorna a la normalitat. Des del segle 19 la gran ciutat conflictiva a Espanya era Barcelona, molt més que Madrid, perquè és on hi havia el pistolerisme, les vagues, etc., ara, en aquests mesos els papers s’inverteixen. A Madrid el clima polític esdevé irrespirable i, en canvi, a Barcelona és una bassa d’oli. El contrast és tant viu que algun periodista madrileny s’inventa una metàfora que farà una extraordinària fortuna que encara serà utilitzada fins a 60 i 70 anys després de ser inventada: “Catalunya es el oasis de la República”. La quietud tampoc és tant absoluta, però el contrast amb Madrid és molt cridaner, i això per diferents raons.
1. Escarmentat per l’experiència desastrosa del 6 d’octubre, quan torna a la presidència procura actuar amb peus de plom, no prendre cap decisió que es pugui interpretar com a provocadora.
2. A Catalunya, la dreta, la Lliga fonamentalment, a diferència del que està passant a Espanya, on després de les eleccions la dreta política espanyola s’ha començat a radicalitzar cap a l’extrema dreta, aquí passa el contrari, la Lliga també està una mica escarmentada i decideix fer una oposició civilitzada, una actitud que contrasta molt amb la de la dreta espanyola.
3. Les esquerres governants i la dreta a l’oposició adopten una actitud que contribueix a explicar que Catalunya sigui el oasis de la república. Hi ha encara un altre factor, el pes de l’extrema dreta a Catalunya és ínfim. A Barcelona, encara que hagués volgut jugar el paper que juga a Madrid, segons les explicacions donades després de la guerra civil per alguns falangistes històrics catalans, abans del juliol del 36 la Falange a Catalunya tenia 300 militants, (segur que eren menys), eren tant pocs que la policia de la Generalitat els tenia perfectament fitxats.
4. La dreta social i econòmica catalana, la burgesia, a diferència d’importants sectors de la burgesia espanyola, la burgesia catalana no s’implica en el finançament del cop. Mai no s’ha trobat cap prova de què cap membre, cap cognom de la burgesia catalana posés ni una pesseta per a la preparació del cop, fins al 19 de juliol.
5. Amb la Lliga desvinculada de qualsevol trama colpista, la burgesia també i una extrema dreta ínfima. A Catalunya hi ha uns quants oficials joves de la UME, tinents i capitans, que estan connectats amb els centres de la conspiració a Madrid, i planifiquen pel dia D intentar apoderar-se de les casernes, etc. ´son un grup molt petit i molt aïllat, sense comandaments militars implicats, sense generals, etc. i a més a més força identificat i vigilat per la policia. No és que a Catalunya no hi hagi una trama colpista però es tracta d’una trama molt petita i sense suport civil.
6. Des de feia 20 anys, el gran factor revolucionari a Catalunya era la CNT. La protagonista de les vagues general, etc. La CNT, des dels principis de la república, s’havia trencat internament entre trentistes i faistes, sindicals i anarquistes radicals, i els faistes s’havien llençat en una tàctica insurreccional amb els aixecaments de l’alt Llobregat, etc.
però resulta que a la primavera del 36, la CNT celebra un congrés nacional, espanyol a Saragossa, on s’hi produeix la reconciliació entre les dues branques que s’havien escindit un parell d’any abans. Els trentistes tornen als regnes de la CNT i a canvi d’aquest retorn la línia oficial de la CNT deixa de banda que s’hagi de fer la revolta cada matí. La CNT dominada per la fai dels anys 32/33 es veu substituïda per una CNT que en acceptar el retorn dels trentistes accepta els seus plantejaments.
a Catalunya la trama colpista estava reduïda a unes quantes desenes d’oficials joves de la Unión Militar Española. La policia, d’acord amb l’estatut, era la policia de l’estat però estava a les ordres de la generalitat, la policia sap qui son. Uns quants agents policials entren secretament al pis d’un dels membres dels colpistes, d’un oficial, troben uns papers dins d’un gramòfon sobre el pla que faran els colpistes a Barcelona. L’oficial no ho sap, per tant, el pla dels colpistes segueix igual. El que els papers no diuen és el dia, però sí com ho faran. Conseqüentment el govern català posa sota vigilància permanent discretament les casernes de policia les 24 hores al dia per poder avisar el dia que ha arribat l’hora. Una altra cosa és fer una còpia dels documents i portarlos a Madrid. Portar-los a Casares Quiroga que era el president de la República del moment i al ministre de governació.
Un sector de l’exèrcit amb el suport del es dretes civils està tramant un cop d’estat, és un secreto a voces, és una cosa que està en l’ambient, la gent en parla. Quan el govern a Madrid rep proves documentades que a Barcelona els colpistes tenen uns plans precisos, etc. poden fer dues coses: intentar avortar el cop a base de detenir tots aquells militars sospitosos i decapitar la conspiració. Però, el govern de Casares Quiroga decideix no fer-ho amb la teoria (suïcida) perquè si comencem a detenir oficials conspiradors, el cop es precipitarà, si no fem res, potser es repensen i ells tampoc no fan res. Això és la tàctica de l’estruç. Els estruços quan tenen por amaguen el cap en un forat i pensen que el perill ja no existeix. En tot cas l’actitud de Casares va ser aquesta. No fer res i creuar els dits.
Naturalment, sí que va passar. El divendres 17 de juliol, L’exèrcit de la república, que s’havia reduït molt amb les reformes, era una força de 60/70/80 mil homes, la majoria soldats recluta, no professionals, amb una mili molt reduïda, de manera que la força combativa de l’exèrcit de la república a la península era francament modest. En canvi, a la zona del Marroc hi havia unes quantes desenes de milers de militars que sí que eren una força de xoc, eren l’ejército de África, tenien la Legión, una força de mercenaris de tot el món i fins i tot unitats indígenes, les unidades regulares. Aquestes eren les úniques parts de l’exèrcit espanyol capaços de combatre des del primer moment. Per això, el punt d’arrencada de la conspiració va ser al Marroc, era fonamental per a l’èxit del cop comptar amb l’exèrcit d’Àfrica. A més a més, van comptar amb un general jove, Francisco Franco, havia estat número 2 de la legión, que si Franco està amb la conspiració, tot l’exèrcit d’Àfrica ens seguirà. Per tant, Franco, havia anat deixant passar el temps, donant llargues, això havia provocat la impaciència dels del cop, com ara del general Sanjurjo, que estava exiliat a Portugal, que era incentivador dels conspiradors. Al final un dia Sanjurjo va dir que con franquito o sin franquito però que farien el cop. Franco era baixeta i tenia veu molt poc masculina. Franco, la república l’ha destinat a Canàries. A prop d’Àfrica però no a tocar. Llavors els conspiradors diuen, per assegurar l’èxit del cop a Marroc, cal que Franco sigui allà. Per tant, lloguen un avió a Londres, que vola des d’Anglaterra a Canàries i porta a Franco al nord d’Àfrica. El migdia del divendres 17 de juliol, el ejercito de Àfrica se subleva, s’apodera de tot el territori del Marroc, n’hi ha alguns que s’hi resisteixen al cop però són liquidats, i de manera que la nit del divendres 17 el cop s’ha apoderat d’aquell tros de territori africà.
A Madrid comencen a arribar rumors. Quan el president del govern surt del seu despatx, un grup de periodistes li diuen parece que en àfrica los militares se han levantado, y casares Quiroga respon: si los militares se han levantado, yo me voy a acostar, buenas noches.
Davant dels indicis que el cop ja havia començat, l’actitud del govern espanyol continua sent la de l’estruç. El dissabte 18 el cop comença a manifestar-se, però el dia que el cop s’apodera de les grans ciutats és el diumenge del 19 de juliol. El règim franquista va considerar que la data fundacional seva va ser el 18 de juliol. Una curiosa discrepància de dates. El dia 19, a la matinada, els agents de policia que vigilaven les cavernes, avisen als seus superiors que ha començat la festa, estan a punt de sortir soldats, etc. la policia de la generalitat havia preparat un dispositiu per intentar-los fer fracassar. L’experiència del 6 d’octubre va ser molt important, després de la proclamació de companys de l’estat català, el govern de Madrid havia proclamant l’estat de guerra, l’exèrcit no havia trobat residència, ...
Aquest record, va jugar en dos sentits: pels militars, el record del 6 d’octubre va fer-los pensar que això del 19 de juliol seria una fotocòpia del 6 d’octubre. Que en 10 o 12 hores estaria tot resolt. Això va crear un excés de confiança. Per part de la Generalitat, van dir que no podien cometre els mateixos errors. Hem d’impedir-ho. Les casernes de Barcelona estaven situades a la perifèria de la ciutat. Aquelles casernes que eren noves construïdes per la república, les columnes militars colpistes van sortir per apoderar-se de la generalitat, de l’ajuntament, etc. el contraplà de la generalitat era parar-los el més lluny possible del centre. La generalitat comptava amb la policia, o sigui, aquell nou cos de la república: la guàrdia de asalto. Era una policia moderna, entrenada. No era un cos militar però se’ls va donar fusells perquè poguessin enfrontar-se als militars. La guàrdia de assalto es va desplegar, volien parar-los a la plaça d’Espanya, i a altres llocs estratègics. Els guàrdies de assalto no eren masses però estaven motivats i els militars que es van sublevar tampoc eren masses més. Hi havia una incògnita molt preocupant per a la generalitat, la Guàrdia Civil. Eren un cos d’uns 1000 a Barcelona, `pràcticament militars, però se’n desconfiava perquè tenien fama de ser de dretes, repressiva, etc. Quan va començar el merder, no sabien que faria la guàrdia civil, esperem només que no s’uneixi als coplistes. La guàrdia civil de moment no sortia. Per evitar que com el 6 d’octubre companys quedes atrapat ala Generalitat, va decidir traslladar el seu puesto de mando a la jefatura de la policia de la via laietana. El resultat d’aquests primers combats, no es va poder evitar que els militars avancessin una mica. Aleshores, en un moment determinat cap al migdia, cap a les 11/12 dematí, es va resoldre la incògnita de la guàrdia civil. Una columna de guàrdies puja per la via laietana. Companys surt al balcó i no sap si li fotran dos trets o què. El coronel Escobar, es para un moment, es gira cap al Balcó, es quadra i diu una frase que va ser a sus ordenes señor presidente. I llavors veuen que potser poden guanyar. S’incorporen al combat contra els colpistes. L’entrada en escena de la guàrdia civil va tenir un valor psicològic fonamental. Els colpistes veien que allò no era el sis d’octubre vist, quan van veure que els de la guàrdia civil també hi estaven en contra, cap a quarts de dues les dues, els militars es comencen a rendir. S’entreguen. Per què a més a més entregar-se a la guàrdia civil els genera una mica més de confiança, saben que no els fotran quatre tiros i ja està. Quedaran focus de residència d’alguns militars però el cop ha fracassat.
En aquest moment, hi ha una imatge tòpica, que diu que el cop a Barcelona va ser derrotat pels obrers armats. Doncs bé, no. Quan es comença a jugar aquest partit, quan a la matinada del 19 de juliol comencen els primers combats, d’obrers n’hi ha, però el que no estan és armats. Els membres de la CNT sabien que es podia produir un cop militar qualsevol dia, per tant és cert que la CNT havia convocat uns quants centenars de militars, els que se’ls considerava més de xoc, amb més experiència, els de la CNT els avien dit que no dormirien a casa seva, sinó que dormirien als locals de la CNT per a poder intervenir quan fos elm oment. Per molt de xoc que fossin els militars de la CNT era una pistola. Si tu intentes enfrontar-se a uns soldats que porten fusells i metralladores et deixaran fet un colador, de maner que així que va començar el sidral, aquests centenars de militars de la CNT es van tirar al carrer però no van poder fer res. Per tant, l’actitud, el paper d’aquests militars obrers en les hores del matí, és una actitud absolutament passiva, de suport moral. Donaven suport als guàrdies. D’on adquireixen les armes els de la CNT, doncs dels militars morts o ferits. Quan els militars llencen les armes i tot, apareix una petita avalancha d’obrers que agafen les armes que els militars deixen al rendir-se.
Quan la nit del 19 al 20 s’ha fet evident que el cop ha fracassat, milers d’obrers entren a les casernes, sobretot a Sant Andreu on hi havia guardats 30000 fusells i se’ls reparteixen. Per això el poble està armat. Quan la CNT controla 25 o 30 mil homes armats a Barcelona, el cop ja ha fracassat. No tenien els mitjans per a fer-ho.
A Barcelona la conspiració era precària, els colpistes no havien trobat cap comandament militar a Barcelona. El 19 de juliol a Barcelona va ser de tinents i militars. No hi havia cap general. Per tant, com que Barcelona no era un poble, era una gran ciutat, els colpistes van idear: el general Goded, que era el comandant militar de balears, primer sublevarà Mallorca, que sembla una mica una presa més fàcil, llavors agafarà un hidroavió i volarà fins a Barcelona. Aquest se’n va anar cap al palau de capitania i va veure que el cop havia fracassat.
Amb el fracàs total del cop Goded és detingut i portat davant de companys. Companys li diu que com va fer ell el 6 d’octubre, que es rendeixi i ja està. Parla per la ràdio i diu això perquè els militars que encara aguanten per Barcelona, doncs que es rendeixen.
Tot això té unes conseqüències irreparables per a Catalunya: - - - Ha col·lapsat, ha provocat l’esfondrament de les principals estructures de l’estat republicà. El cop ha desintegrat l’exèrcit. La majoria s’havien sublevat i ara estaven empresonats i desarmats. Les altres unitats militars que no s’havien sublevat, Casares Quiroga va dir que tots els que feien la mili se’n poden anar a casa. En els territoris que els militars no s’havien sublevat van marxar. Per tant, no hi havia cap unitat militar sencera i combativa a Catalunya.
Les forces policials no han desaparegut. Però de què servien si al seu costat hi havia 30.000 soldats armats amb fusells. Una de les característiques de l’estat modern és que posseeix el monopoli de la força armada. Però al juliol del 36, l’estat republicà l’ha perdut. Hi ha 10 vegades més obrers armats que guàrdies armats. No és que companys no vulgues desarmar-los, però com podia fer-ho? Això crea les condicions que fan possible l’aparició d’una revolució.
Una extrema dreta que s’havia organitzat amb la coartada que espanya caigués en mans d’una revolució roja, això va provocar precisament aquesta revolució roja que volia impedir. A Catalunya.
Els colpistes del 36 no pretenien organitzar una guerra civil, pretenien organitzar el cop d’estat.
una opressió violenta, no sabien quin grau de violència. un cop de força violent que els permetés fer-se amb el poder d’Espanya. ningú contemplava la idea d’una guerra civil. En principi un cop militar pot fer dues coses, triomfar o perdre. La putada del cop de juliol del 36 és que el cop va empatar. Va guanyar a mitja Espanya i va empatar a l’altra mitja. Això va provocar la guerra civil.
Gairebé la meitat del territori espanyol queda en mans dels sublevats, i l’altre meitat queda a l’altre camp. Hi ha una igualtat de forces entre els dos bàndols que fa possible una guerra civil.
En aquell moment tampoc ningú imagina que la guerra durarà prop de tres anys. La guerra, sobretot a causa de la intervenció internacional agafarà unes dimensions europees.
A partir del 20 tants de juliol del 36, quan el cop ha perdut, a Catalunya es posa en marxa un procés revolucionari que afecta totes les facetes de la vida: el poder polític, el contra govern revolucionari, sorgeix el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Hi ha una col·lectivització de les empreses, un nou model econòmic, etc.
...

Tags: