Tema 4 (I) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Societat i formes de vida a l'època moderna
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 16/04/2016
Descargas 20
Subido por

Descripción

Aquest és l'últim document que entra a l'exàmen del 22 d'abril.

Vista previa del texto

4. Societat Catalana del XVIII La societat urbana El segle XVIII es produeixen transformacions econòmiques i canvis en el món de les idees, que modifica la societat catalana tradicional, però sense presentar un nou escenari. Es viu un procés de mutació perceptible, les diferències per jerarquia econòmica van agafant més força dins la societat, per tant les possibilitats de traspàs de categoria eren més freqüents. Així el segle XVIII apareix una realitat socioeconòmica progressivament classicista que es sobreposa, lentament, a la legalitat jurídica. Aquest fet porta a una estructura complexa i hibrida pròpia del període de transició, on es barreja classe social i estament.
Aquest moment també es caracteritza pel trencament amb les velles formes feudals i la implantació d’un capitalisme inicial. A les ciutats el dinamisme econòmic i l’arribada de noves idees il·lustrades provoca una major velocitat en els canvis, i així més flexibilitat social.
Els artesans (menestrals) constituïen el grup més nombrós i cohesionat professionalment, ja que tenien una gran capacitat per exercir una defensa solidaria dels seus interessos, es feia a través dels gremis. En el cens de FloridaBlanca s’han comptabilitzat 31000 artesans (14%) a tot Catalunya, davant de 200000 persones actives. A Barcelona 1/3 de la població activa eren artesans, el 1787 eren el 30% de la classe productiva.
En l’àmbit urbà els artesans són molt nombrosos, repartits entre molts oficis diferents.
Aquests s’agrupen per carrers o places, centrats en petites unitats de producció familiar.
Era un exercici manual de la feina, amb eines simples, que són propietat dels artesans.
Tots aquests oficis estan destinats a cobrir les necessitats bàsiques de la població i l’autoproveïment local, gràcies a la baixa població de Catalunya (poc més d’1 milió), la feble innovació tecnològica, el baix consum de la població i el fort sentiment de tradició.
A les ciutats de comarques agrícoles era normal que es combini l’artesania amb les feines de la terra, a causa de la necessitat de recursos per a la família.
La família era bàsica en el món artesanal, ja que era la mà d’obra principal, el primer capital per l’hereu i la base des d’on es feien les aliances matrimonials. Si es mantenia als fills a la unitat familiar, les ordenances municipals concedien privilegis. La feina manual i la vida familiar es duien a terme a la casa-taller que sovint també era la casabotiga, per tant és habitatge, producció i comercialització.
Els artesans tenien el monopoli de la comercialització en l’àmbit local. La part baixa de la casa es dedicava a l’ofici, molts cops també hi havia corrals. A la part superior hi havia la cuina i les habitacions, eren espais petits i amb pocs mobles.
1 El treball s’organitzava en un mestre artesà ajudat per un aprenent jove, el qual vivia a la mateixa casa. A les grans ciutats també hi ha oficials. Trobem mestres joves que treballen a les ordres de mestres més experts.
Els menestrals ocupaven els sectors intermediaris de la societat, i una jerarquització de les rendes va provocar l’aparició d’una elit menestral que diversificava inversions, formava famílies nombroses, s’emparentava amb les classes superiors i posseïa la millor preparació cultural. Aquesta elit estava format per droguers, apotecaris1, argenters, cirurgians i persones dedicades al vestit.
La majoria dels menestrals vivien en l’austeritat i manca de confort. La manifestació pública i privada d’un fort sentiment religiós, de caràcter barroc, fa que a les cases hi hagi molts elements religiosos i una relació constant amb el personal eclesiàstic. Aquests menestrals no tenen un nivell cultural gaire elevat, però sí d’automatització. Tenien consciència de formar part del grup menestral.
El gremi al segle XVIII conserva la seva dinàmica, viu una etapa d’esplendor, això fa que es creïn dos associacions artesanals:  El Col·legi. Format per l’elit dels menestrals i les professions liberals. Els sues membres són considerats artistes, per tant no treballen directament.
 El gremi. Els superiors són els dedicats a la beguda, mentre que la resta es dediquen a la producció de béns.
Els botiguers. Al llarg del segle XVIII la paraula mercader va passar de definir l’elit de la professió mercantil a designar, específicament, a aquells que es dedicaven a la venda a granel d’un determinat producte. La comercialització es fa a la botiga. Són una minoria dins les classes productives, ja que demanava molta especialitat i hi havia molta competència (artesans i majoristes), això fa que els botiguers només tinguessin força a les grans ciutats. Els principals botiguers són:  De joies.
 D’espècies. Al llarg del segle estan en augment davant el comerç americà. Són adroguers2 i confiters. Importen productes colonials. Els més importants són els adroguers de Barcelona.
 De teixits. Les peces de llana són molt importants pel creixement econòmic del segle XVIII. També n’hi ha dedicats a sedes, teles i llenços, s’anomenaven botigues de teles.
1 Farmacèutics 2 Especialitzat a vendre al detall els productes típics d'ultramar i les colònies com ara les espècies (pebre, canyella, safrà, etc.), el sucre o el cacau.
2 Tots aquests grups de botiguers disposaven d’una posició social benestant respecte a la resta.
Al segle XVIII es comencen a construir dinasties familiars, com els Ramoneda en el món de la drogueria. A principis de segle Josep Ramoneda era el 7é propietari de Barcelona i el 1rentre els agremiats.
Així aquestes famílies participen en una gran quantitat d’activitats: arrendaments importants, assegurances, fàbriques de paper i d’indianes i empreses comercials d’envergadura. Per tant, els botiguers no van dubtar en participar en activitats econòmiques independents al gremi, ja que volien nous guanys i havien de diversificar els riscos. Es dediquen a arrendaments públics, a la Corona i al municipi, i a senyorials.
També participen en negocis marítims mitjançant de la barca3, importen massivament productes alimentaris, a través d’un tercer. Actuen com a companyies d’assegurances, individualment o amb accions a companyies d’altres. També fan de corredors de llotja.
Creen noves industries necessàries pel comerç català.
Els botigueres de teixits viuen un ascens social important en una o dues generacions. , passen a formar part de la burgesia mercantil, i alguns arriben a assolir nivells baixos de noblesa, gràcies a la compra de la ciutadania honrada. Però des de la perspectiva jurídica i senyorial els botiguers sempre seran agremiats.
A partir del 1762 els botiguers s’uneixen i creen el gremi de Sant Julià, dominat pels botiguers de tela, ja que eren els que mantenien les pràctiques més tradicionals. Per ingressar-hi no era necessari la puresa de sang, però s’havia de ser catòlic. No es podia haver estat castigat per delicte d’infàmia, ni haver estat jutjat per la Inquisició. Calia conèixer a fons la qualitat dels teixits i dominar pesos, mesures i mides. També s’havia de controlar els instruments de crèdit.
La petita burgesia comercial es va mantenir en una actitud doble i complementaria: per una banda es diferenciava socialment i jurídicament de la resta de agremiats, però, per l’altra, aspirava a formar part de l’àmbit socialment més considerat dels grans homes de negocis.
La consolidació de la burgesia La societat urbana del segle XVIII va ser on va néixer una nova burgesia comercial i industrial, formada pels grans majoristes i pels fabricants més importants de la indústria cotonera. Es va consolidar un grup de comerciants molt important, dedicats al comerç a l’engrós, i van saber aprofitar el creixement de la demanda i la capacitat de consum d’algunes capes socials. En algunes zones de Catalunya van lluir amb molta força. A 3 Financiació d'operacions comercials com a capitalista mitjaçant les "parts de diner".
3 Barcelona es comptabilitzen 600 individus dedicats a negocis mercantils, mitjançant 400 cases comercials, que amb el temps van anar disminuint. A finals de segle eren unes 150.
El grup es caracteritzava per una forta jerarquització interna, va haver una barreja entre famílies amb molta tradició, les quals van arribar a crear grans dinasties comercials; amb individus de condició social inferior, dedicats a una casa comercial que va acabar desapareixent. Les famílies riques eren un grup molt reduït, unes 12: Milà, Alegre, Guardia, Revella, Glòria..., seguits d’un d’una capa de persones menys importants. La burgesia tradicional va dominar el gran comerç fins a la 2/2 de segle.
A la 2/2 del segle XVI la participació forastera va sorgir amb força, però no va substituir l’autòctona, que ja estava ben consolidada. Els estrangers mai van ser més d’un 10%, eren sobretot francesos i italians.
Els grans comerciants catalans tenien les seves seus a Barcelona, ja que era el centre neuràlgic dels bons negocis i oportunitats. Al voltant del 80% dels comerciants inscrits a la Junta de Comerç eren de Barcelona, i la majoria hi vivien, els que no ho eren provenien de Mataró, Reus, Arenys, Blanes Vic i Manresa. La participació dels no barcelonins a la creació de la burgesia de negocis va ser modesta.
Els comerciants provenien de la pagesia benestant, de la menestralia de gremis tèxtils, dels botiguers de teixits i dels grans majoristes. Així queda demostrada la mobilitat dins els grups socials. Va augmentar l’endogàmia dins el grup comercial, ja que era molt tancat, esdevenint un grup elitista.
Per aquest grup la família és utilitzada com a nucli central i preferent per a al recerca de col·laboració i l’associacionisme comercial i professional. La família era:  L’acumulació de capital, especialització de tasques, una recerca de socis, i per tant la companyia es forma amb familiars i amics.
 L’instrument per a fer una política d’aliances econòmiques o per ascendir dins la piràmide social, a través del matrimoni.
 El marc principal per a la preparació tècnica i experimental dels fills dels comerciants. S’instruïen en nombrosos camps (tracte comercial, correspondència, comptabilitat i llengües estrangeres), era impartit per la pròpia família.
 La importància del concepte de casa, la qual representava el nucli de referència pública que agrupava tot el potencial econòmic, solvència personal i la reputació social.
L’estratègia era diversificar els negocis i pluralitzar les inversions, per tal d’assegurar la pervivència. Perdre un negoci no havia de significar la ruïna, per tant la recerca de la 4 seguretat econòmica. Sempre el centre de les preocupacions era l’exercici del comerç a l’engròs.
El majorista estava en el comerç a risc (comerç llunyà, exòtic...), el comerç a comissió i revenda. Aquesta activitat comercial era d’àmbit regional, peninsular, europeu i Americà, aquest últim primer amb escala a Cadis i després directament.
L’ennobliment va ser la via usada per ascendir, ja que ja es trobaven al cim del seu món social. Per fer-ho compraven títols nobiliaris. Era un dels grups més influents de la societat.
5 ...

Comprar Previsualizar