Història tema 10 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Culla història tema 10

Vista previa del texto

TEMA 10: OBRERISME, ANARQUISME I SINDICALISME Donades les duríssimes condicions a les fàbriques del segle XIX, els obrers, només si s’associaven entre ells per plantejar demandes col·lectives als patrons, podien aconseguir alguna cosa. L’any 1840 van crear la primera associació obrera (primer sindicat, tot i que el terme encara no existia).
L’any 1855 van organitzar la primera vaga general. Va causar por entre la burgesia. Aquests moviments obrers catalans són locals. El primer cop que entra en contacte i es connecta amb les organitzacions internacionals de Bèlgica, Alemanya, etc. hi ha una internacionalització del moviment obrer l’any 1969.
L’any 18 hi ha la revolución de septiembre. El cop militar havia acabat amb Isabel II i estaven al Sexenni Democràtic. Els obrers de Catalunya tenien vagues notícies de què el 1864 s’havia constituït a Londres l’AIT: Associació Internacional de Treballadors. Era coneguda com a “la internacional”. En aquest moment de més llibertat per la mobilització de setembre, s’envia un delegat a Londres.
L’envien aquests petits una mica més il·lustrats del moviment obrir internacional. Aquests delegats es troben amb què “la internacional” està dividida entre dos corrents ideològics que encapçalen 2 teòrics: Karl Marx, alemany, i Bakunin, rus.
Aquestes dues tendències són molt complicades. Una petita síntesi en seria: MARX: marxistes. Els altres els anomenaven “socialistes autoritaris”. Creien que l’estat, l’aparell de l’estat, presons, ajuntaments, diputació... era com una gran màquina complexa.
El que importava era qui comandava la màquina. Creien que el dia que triomfés la revolució, els obrers s’apoderarien del comandament de la màquina. La màquina estava comandada per les classes dominants  burgesia, propietaris de molt capital, etc.
Quan estiguem al govern, aquests que governen els fotrem avall i ens hi posarem nosaltres al lloc de comandament. La màquina seguirà tenint el mateix, només li canviarem l’hegemonia social. Fins ara estava sota l’hegemonia social dels poderosos. A partir d’ara passarà a estar sota l’hegemonia social del poble, dels treballadors. Aquells estat, belga, britànic, alemany, etc. que estan al servei dels interessos dels poderosos, passarà a estar als interessos dels treballadors, de la majoria.
BAKUNINISTES: Es consideraven els abanderats del “socialisme llibertari”. Es començaran a anomenar anarquistes o llibertaris. La seva tesi és que la màquina, les estructures dels estats burgesos, ha estat dissenyada fins als seus més mínims detalls per funcionar als serveis dels poderosos. Per tant, la màquina és irrecuperable, no es pot utilitzar per utilitzar-la pel servei dels obrers. S’ha de destruir la màquina. Un cop destruïda, la nova societat post revolucionaria s’haurà d’organitzar d’una altra manera, sense estats. I de quina manera? L’anarquisme mai la va contestar gaire. Tenien molt clar el rebuig de les estructures d’estat però no tenien tant clar quin era el seu model organitzatiu. Potser una lliure associació d’associacions obreres? El marxisme es va anar convertint en un dogma, els qui l’adoptaven ho consideraven com una religió.
Dins del bakuninisme mai hi va haver un dogma, cadascú feia coses diferents. El marxisme, ningú discutirà els aspectes fonamentals del dogma.
Per tant, ambdós tenien diferents conceptes de revolució. Els marxistes pensaven que potser només guanyant les eleccions, podrien canviar l’estat. els bakunistes, deien que el dia que guanyessin destruirien l’estat i farien el que voldrien.
Els catalans tornen i expliquen tot això. La immensa majoria dels obrers catalans organitzats es dedicaven a subsistir. Eren la minoria els que escoltaven aquesta informació Els catalans es decanten per Bakunin i contra Marx. Són anarquistes. Per què? Tota aquesta disputa no es va estendre pels països industrialitzats. Hi va guanyar el marxisme de llarg. En canvi, en algunes regions d’Europa fonamentalment agràries, hi va guanyar l’anarquisme: Andalusia, Sud d’Itàlia, Ucraïna. L’únic lloc d’Europa on hi havia una classe obrera industrial des de feia més de 100 anys i que es van apuntar a l’anarquisme, va ser Catalunya. A més a més, durant 70 anys. Aquesta decantació dels obrers catalans de 1870 té molt a veure amb la diferent actitud de marxistes i anarquistes respecte de l’estat. Als obrers catalans, quan se’ls parlava de l’estat no pensaven “un dia l’estat serà nostre” com feien els altres. Els catalans deien, vols dir? Vols dir que això un dia pot ser nostre? Escepticisme. En el cas de l’obrer català, hi havia una altra raó per contemplar amb incredulitat que l’estat podria ser seu. Els catalans tenien un segon problema. L’estat espanyol semblava molt complicat de poder ser seu. Era un estat que a l’obrer català li resultava estrany en termes d’identitat, de cultura. Un obrer anglès, quan pensava en l’estat britànic de l’època, de la reina Victòria, li era aliè en termes de classe. La bandera era la Union Jack, que era la mateixa, el mateix idioma, etc. En canvi, l’obrer català, aquest estat que li deien els marxistes que un dia seria seu, era un estat que només parlava castellà. Era un estat que invocava un patriotisme, parlava d’uns herois històrics que a l’obrer català li sonaven a xino. L’obrer català, quan mirava cap a l’estat espanyol, sentia un doble sentiment d’alienació, el de classe i l’identitari. Per a aquest obrer, que com tots els obrers d’Europa se sentia maltractat, l’estat era el recaptador d’impostos, era la mili, era mil coses, aquest estat, els marxistes diuen que aquest estat amb el temps el faran seu.
L’anarquista deia que s’havia de fer miques, i els obrers catalans ho trobaven molt més seductor.
Anarquisme a partir de 1869-1870. El 1870, un cop digerides les notícies procedents de Londres, es constitueix a Barcelona la Federació Regional Espanyola de l’AIT. En teoria és una organització espanyola, però el 90% dels seus membres són a Catalunya, perquè és aquí on hi ha obrers. Quan es crea la federació regional espanyola de l’AIT, es posiciona amb l’anarquisme.
L’AIT ja feia 5 anys que funcionava a Londres quan la van anar a veure els delegats.
Aquesta FRE de l’AIT s’implanta a Catalunya i a Andalusia, i suma unes desenes de milers d’afiliats.
El 1864, general Martínez Campos, Alfons 12 de nou, la AIT queda fora de la llei. Desapareix.
1876: primers temps de la Restauració, és l’any que s’aprova la constitució de la restauració alfonsina que durarà fins el 1931, la AIT a Londres esclata. Aquesta acaba provocant la implosió. La AIT s’ha trencat. Els marxistes crearan a la segona internacional, la internacional progressista, i la AIT és coneguda com a la primera internacional.
Es crea un govern de Sagasta, i aquest comença a donar ordres a la policia de que siguin més tolerants amb els obrers. No es produeix la llibertat sindical però es fa una mica la vista grossa. El 1881 també hi ha una restauració de la FRE de l’AIT, ja que aquesta no existeix. Per tant, es crea la FTRE, la Federación de Trabajadores de la Región Española. Aquesta fase de tolerància durarà uns 5 anys. Les autoritats s’alarmen molt davant del ràpid creixement de la FTRE, sobretot entre el creixement que té a Andalusia. A Catalunya també va créixer, però no hi havia cap ministre que tingués cap indústria a Catalunya. En canvi, sí que n’hi havia molts que tenien latifundis a Andalusia.
Això va desencadenar l’alarma a Madrid. El 1886, la repressió va aparèixer contundent i es va acabar la FTRE  proceso de Jerez. La policia va assegurar que havien descobert una organització terrorista secreta que volia matar aristòcrates i tal, i fins i tot li van posar un nom, la Mano Negra. Hi va haver condemnes a mort i execucions, etc.
L’any 1888 es crea a Barcelona, encara que els seus creadors eren de Madrid, van venir de Madrid perquè sabien que les indústries eren aquí, i van crear un nou sindicat, la UGT (Unión General de Trabajadores). En el mateix moment, la mateixa gent, que venien fonamentalment de Madrid, van fundar un partit socialista marxista, el PSOE  Partido Socialista Obrero Español. Figura que la data de fundació del PSOE no va ser el 1888 sinó el 1879. El 1879, es van reunir a la rebotiga d’una botiga que encara existeix a Madrid, i en aquesta reunió clandestina i liberal, van crear un Partido Democrático Socialista Obrero Espanyol, que a posteriori s’ha considerat el naixement del PSOE. El nom no era el mateix, però eren les mateixes persones. Giraven al voltant d’un tipògraf: treballador que composava les pàgines en una impremta, que després s’imprimien per configurar un llibre. Els textos que s’havien d’escriure es feien amb unes lletres de plom, i ell tenia el text escrit a mà i anava composant els textos. Després allò es convertia en diaris, etc. a Madrid, això era el més semblant a obrer que hi havia. Hi havia moltes impremtes, però no indústries com les catalanes. Era com una mena d’elit dels obrers. Era gent cultivada, gent que havien de saber llegir, i aquest col·lectiu va donar a tot Europa molts dirigents obrers. Pablo Iglesias Posse, de Madrid i tipògraf, quan van arribar a Catalunya tot el que passava a Londres, ell va ser un dels pocs que es va inclinar pel Marxisme.
Com que eren tant pocs, no van poder-se organitzar en un grup estructurat, però igualment van fundar el PDSOE en clandestinitat. Un cop restablerta la llibertat d’associació obrera l’any 1888, aquest grupet va a Catalunya perquè és on hi ha els obrers. Van anar allà i van crear la UGT i el PSOE.
Malgrat aquest esforç per venir a predicar la seva bona nova a Barcelona, aquest grupet de marxistes madrilenys no van tenir gens d’èxit (tot i que l’anarquisme llibertari estava eliminat). De fet, la direcció del partit, va tornar a Madrid. Madrid, Biscaia, Astúries, serien els que seguirien això. Tot i així, la UGT va mantenir la direcció general a Barcelona, però tot i així no va arrelar. Van decidir tornar a Madrid. La UGT va captar molt pocs obrers catalans. La posició anarquista dels catalans era tossuda. Es va mantenir durant 7 dècades. El moviment obrer a Catalunya, per tant, es troba totalment desorganitzat.
En aquest context, en el context en el qual a partir de 1888 en tot occident hi ha fet oclusió la reivindicació de la jornada de 8 hores, que serà un dels grans canvis del moviment obrer. Els 3 vuits: 8 hores pel treball, 8 hores pel descans i 8 hores perquè els treballadors puguin dedicar-se a la autoformació, cultura, assistir a reunions, etc. En aquell moment, pels patrons, pels empresaris, pels governs, la jornada de 8 hores és considerada una bogeria. Els experts asseguren que si els obrers només treballen 8 hores al dia 6 dies a la setmana, el sistema capitalista col·lapsarà. Total, que la jornada de 8 hores no va arrelar. La reivindicació de 8 hores és a tot Europa. Sorgeix un petit grup d’anarquistes que consideren que l’única manera d’aconseguir això és el terrorisme individual. Hi ha atemptats anarquistes que els mateixos anarquistes anomenen la Propaganda por el Hecho. Es tractava de mostrar que fins i tot els més poderosos eren vulnerables (aquesta era la propaganda).
La principal manifestació d’aquests anarquistes són els magnicidis. Tot això, a nivell Europeu. En aquest període, cauran sempre víctimes de terroristes solitaris. Els sectors conservadors van començar a pensar que hi havia una estructura transfronterera secreta anarquista, però no hi havia res d’això (ho deia la premsa conservadora). Els anarquistes aquests arribaven a la conclusió que la seva missió a la vida era carregar-se uns quants mandamassos d’aquests. Un rei de la república francesa, McKinley als EEUU, un rei italià, la llegendària Sisi, la reina de l’imperi austrohongarès, ...
Va tenir una important manifestació a Catalunya i també a Barcelona. Barcelona es va començar a anomenar internacionalment com “la ciutat de les bombes”. Aquí no s’hi podia fer cap magnicidi perquè no hi havia ni ministres, ni res. 1893  un anarquista intenta matar a Martínez Campos.
Paulí Pallars, es treu la gorra, la llença enlaire i crida, visca l’anarquia. Ell sol. Naturalment, el van detenir, condemnar i executar. Un amic seu que també es movia en l’anarquisme barceloní, va decidir venjar-se en majúscules. Va atacar el Liceu, que era el gran aparador de la burgesia. Es proveeix de dues bombes, al Museu d’Història de Catalunya encara hi ha una d’aquestes bombes.
Compra una entrada al galliner, i tira les dues bombes a platea. La segona no explota perquè cau sobre la falda d’una senyora ja morta per la primera, ja que amb tota la roba que portaven la bomba no va explotar. És un atac indiscriminat però selectiu, ja que ell no sap a qui matarà, però sap que matarà a gent de la burgesia. Hi ha episodis menors, però al cap de tres anys, 1896, hi ha un altre atemptat molt més fosc: detonació d’una bomba en un carrer prop de santa maria del mar, carrer de campis nous, durant el pas d’una processó religiosa. Va provocar 8 o 9 morts entre les dones i les criatures obreres que vivien allà. Els homes anticlericals no anaven a veure tot això. l’autor real mai no va ser identificat, però les autoritats van reaccionar amb una escombrada general, van detenir a molta gent que tingués relació amb l’anarquisme. Se’ls va portar a Montjuïc a torturar-los, a aquests centenars de persones, això és el procés de Montjuic. Els van torturar fins que algú va confessar (no per ser culpable, sinó perquè paressin de torturar-lo). Van sortir 6 culpables. Aquestes persones que van estar a Montjuic, van decidir que mai més tornarien a anar a cap més reunió ni a res que els pogués fer repetir una experiència com la de Montjuïc.
A principis del segle XX, el moviment obrer a Catalunya està desarticulat totalment. No hi ha cap estructura sòlida que representi els catalans. La UGT continua existint però són un centenar de membres. El que hi ha, que ve del segle XIX, són desenes de societats obreres d’ofici. Aquestes eren com uns mini o micro sindicats, d’entre 25 i 150 socis, que eren treballadors d’un mateix ram, d’un mateix sector, d’un mateix ofici, en un sentit molt restrictiu, per exemple: societat de peluqueros, barberos, el círculo. Sociedad de pintores la alianza. Sociedad de panaderos, la espiga. Sociedad de constructores de carruajes, la unión. Això no vol dir que tots els panaderos fossin de la espiga, no pas. Aquestes societats havien sobreviscut a la restauració perquè els socis pagaven uns diners a l’associació, per si queien malalts o el que fos la societat els pagava un petit subsidi. Com que tenia aquest caràcter mutualista, l’estat no pensava que això pogués portar cap problema, perquè si feien una vaga, com a molt eren 120 persones fent vaga. L’any 1907, després de 10 anys del procés de Montjuïc, un grup de dirigents, presidents d’aquesta societat, diuen que potser s’haurien d’associar per tenir una mica més de pes i de força. 1907, any de la victòria electoral de la societat catalana.
La paraula que més s’ha sentit en aquest any és solidaritat. L’any 1907, a la tardor, sorgeix Solidaritat Obrera. És una federació d’aquestes societats obreres petites, tot això només a la ciutat de Barcelona. Entre aquests hi ha obrers llibertaris, socialistes de la UGT que han comprovat que amb la UGT no aconsegueixen res, i obrers republicans, que voten i que fins i tot militen en el partit de Lerroux. Com que la cosa no funciona malament, l’any 1908 decideixen ampliar-la a tot Catalunya.
Accepten que s’hi adhereixin societats obreres de fora de Catalunya i creen la Confederación Nacional de Sociedades de Resistència (al capital) “solidaridad obrera”. En aquesta fase ja catalana, no només barcelonina, solidaridad obrera suma 110 societats i això suposa uns 15.000 socis. L’any següent, 1909, es produeix la Setmana Tràgica. Aquesta explosió social avortada, fracassada, que no obté cap resultat, accelera la maduració del moviment, d’aquest impuls de reorganització obrera que ja havia començat l’any 1907. Els anarquistes llibertaris que es mouen dins la solidaritat obrera, fan la lectura següent de la Setmana Tràgica: a finals de juliol de 1909 la revolució va passar per davant de Barcelona, va trucar a la porta, no la vam obrir i va passar de llarg. Es va produir una oportunitat revolucionària però no la vam saber aprofitar. Moraleja, ergo: la propera vegada, li hem d’obrir la porta. Això no pot tornar a succeir mai més, hem d’estar sòlidament organitzats per a la propera. Això vol dir que hem d’estendre a tot l’estat la solidaritat obrera i organitzar una solidaritat obrera d’àmbit espanyol. L’octubre de 1910 celebra un congrés a Barcelona i s’acorda que l’any següent es farà una altre congrés i s’organitzarà una altra organització al cap d’un any. La formació de la CNT es produeix el setembre de 1911. Es crea al Palau de Belles Arts, de l’Exposició Universal de 1888. És una confederació de societats obreres d’ofici. Ara són 140 societats les que es confederen, de les quals 78 a Catalunya. Catalunya representa el 50% de llarg. Són uns 26500 obrers afiliats, dels quals uns 12000 a Catalunya. La CNT va tenir una arrencada trepidant. Un cap de setmana es va celebrar aquest congrés, es va crear la nova organització i en la mateixa sessió es va dir que a partir de demà dilluns, vaga general a tot Espanya. Era complicat que s’arribés a fer una vaga general a tot Espanya, però al País Valencià hi va haver algun incident, els incidents de Xàtiva, que van fer que el govern digués que la CNT quedés il·legalitzada. Tot això, en una sola setmana de la CNT. Tot i així, l’any següent, el 1912, un anarquista solitari es va carregar al president del govern a la Puerta del sol de Madrid, el Canalejas. El president del govern passejava sol per la Puerta del sol. No portava ni un guàrdia ni res. Estava mirant un aparador d’una llibreria. Aquest atemptat no tenia cap atemptat amb la CNT, però com que l’autor era anarquista el govern va dir que la CNT va dir que seguia il·legalitzada. Un altre anarquista va intentar carregar-se a Alfons XIII, però va fallar.
No és fins al juliol del 14, que la CNT pot començar a funcionar legalment. Es dóna la casualitat que en el moment en què la CNT és legalitzada o autoritzada, és just les setmanes en que Europa està avançant a gran velocitat cap a la primera guerra mundial.
28 de juny: atemptat de Sarajevo. Els efectes socioeconòmics de la guerra a aquí faran que la CNT experimenti un creixement vertiginós.
...

Tags: