Rósides i astèrides (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2017
Páginas 28
Fecha de subida 03/07/2017
Descargas 1
Subido por

Descripción

Millor nota de classe

Vista previa del texto

5. RÒSIDES: Llenyoses, herbàcies. Alcaloides, tanins, olis essencials, i olis de mostassa, mucíl·lags. Poliàndria amb tendència a simplificació. Hermafrodites.
Nectaris extraflorals.
Fam. Rosaceae:  Distribució: Cosmopolita, ben representada a les regions tropicals i subtropicals de l’hemisferi nord. Ambients molt diversos.
 Descripció: Receptacle floral molt desenvolupat, amb espines caulinars. Reproducció vegetativa, fulles alternes. Flors grans i vistoses, hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, dialipètales i gamosèpales. Calze amb 5 sèpals verds, Corol·la formada per 5 pètals lliures o soldats. Ovari súper o semiínfer. Flors pol·linitzades per insectes. Fruit molt variable.
Fruit carnós per animals (endozoocòrdia), fruits secs per anemocòrdia.
 Fitoquímica: no tenen alcaloides.
Filipendula ulmaria / Spirea ulmaria (reina dels prats): Present a tota Europa (a excepció del litoral mediterrani) a l'oest Asiàtic i a Nord-Amèrica, grans extensions a prats, planta alta. Planta herbàcia perenne de fulles amb 2-9 parells de folíols. Flors de color blanc groguenc i reunides en inflorescències en corimbe.
Gineceu pluricarpel·lar apocàrpic. Ovari súper.
Fruit en poliaqueni retorçat (recorgolat sobre ell mateix). S'usen les summitats florides que contenen diversos heteròsids com l'espiròsid d'acció diürètica i el salicilat de metil d'accil semblant a la clàssica aspirina. Utilitzat en afeccions gripals i refredats que cursen amb febre, aquest àcid conté àcid salicílic en forma de sals, però són càustics (provoca úlcera), l’àcid acetilsalicílic no és tant càustic.
 Antiinflamatori: Els derivats salicilats inhibeixen la síntesi de prostaglandines.
 Analgèsic: calma el dolor.
 Antipirètic: actuen sobre el centre termoregulador de l'hipotàlem produint vasodilatació perifèrica augmentant la sudoració amb pèrdua de calor.
Fragaria vesca (maduixera): En zones temperades de l'hemisferi Nord dins de boscs o llocs ombrívols, en marges de camins. És conreada pels seus fruits però ha estat quasi totalment substituïda pel maduixot o fraga (Fragaria x ananassa que és una planta híbrida obtinguda del creuament de Fragaria chiloensis (de Xile, on s'anomena frutilla) i Fragaria virginiana (d'Amèrica del Nord)). Planta herbàcia estolonífera. Fulles trifoliades. Fruit en poliaqueni amb el tàlem carnós anomenat eteri. Tota la planta és rica en tanins amb propietats astringents, antidiarreiques i 1 hemostàtiques. Les fulles són molt riques en sals potàssiques amb propietats diürètiques. El fruit té derivats antociànics amb propietat vitamínic P (fragilitat capil·lars sanguinis) -> blaus. Utilitzada com a aromatitzant.
Rubus ulmifolius (Esbarzer/zarza): Fruit en polidrupa, quan es verda de color vermell i quan està madura de color negre. Fulla composta, té agullons uns de més grans i altres de més petits corbats.
Rubus idaeus (frambrueso, gerdera): Planta euroasiàtica. Oportunista amb molta capacitat de reproducció i una gran resistència. Arbusts amb agullons, però molt polimòrfica per les seves hibridacions. Fulles compostes i densament tomentosos al revers (anvers i revers són diferents). Tiges prostrades. Fruit en polidrupa, vermell i pilós, tenen pèls. Les fulles contenen de tanins amb propietats astringents, antidiarreiques, cicatritzants i antiinflamatòries. Els gerds també s'utilitzen com a vitamínic i com a aromatitzants en preparats farmacèutics Rosa canina (roser silvestre, gavarrera): cinc pètals, molts estams, tiges amb agullons. Fruit en aqueni, concretament un cinoròdon (fruit complex en poliaqueni).
Molt rica en tanins, s’utilitzava pel restrenyiment i apa s’utilitzen els pètals: aigua de roses, oli de rosa mosqueta.
Fruit en drupa (oliva), sempre exocarp (part externa del fruit) i endocarp com un pinyol, a dins està la llavor.
Prunus spinosa (aranyorer) és el que més s’utilitza en farmàcia.
Prunus dulcis (ametller): L'ametller té molts sinònims:  Prunus amygdalus Batsch.
 Amygdalus communis L.
 Amygdalus dulcis Mill.
Arbre de l’Orient Mitjà que van portar els grecs i els romans a tota la Mediterrània, creix on els hiverns són càlids, és del primers arbres que floreixen. Un sol carpel, flors de color rosa. Arbres menuts de fulles caduques.
Fruit en drupa carnós exteriorment i amb un únic pinyol molt dur. Drupa ovoide, lleugerament aplanada i tomentosa que té un mesocarpi carnós però eixut. Llavors amb molts greixos i d’on s’extreu l’oli d’ametlles. L’oli d’ametlles té propietats emol·lients; s’utilitza com excipient. L’oli d‘ametlles també és molt indicat en dermatitis, psoriasis, cremades i ferides. Hi ha dues varietats: la var. dulcis (emol·lient, laxant i antiinflamatori), i la var. amara (ametlles amargues). que conté un heteròsid cianogenètic (l'amigdalina) que allibera àcid cianhídric molt tòxic. A dosis baixes s’utilitza com expectorant, espasmolític i antitussigen. En alimentació s’utilitza la llet d’ametlla perquè no té lactosa.
2 Prunus (Pygeum) africana (prunera africana, pigeum): Natiu de l’Àfrica equatorial central i sud. Creixement molt lent, en farmàcia s’utilitza l’escorça.. Té dues drupes enganxades semblant a les del de cafè de color vermell. Arbret no massa alt de creixement lent. Fulles coriàcies, oblongues.
oblongues Flors blanques amb peduncle duncle vermell reunides en raïm. Fruit en drupa globosa. L'extracte sec s'ha utilitzat des de 1969; l'escorça polvoritzada s’usa per alleujar alleuja la nictúria en ancians. Permet alleugerir els símptomes funcionals del adenoma prostàtic (displàsia de la pròstata).
Poma i pera. Gineceu pluricarpel·lar que es sola, és falsament sincàrpic.. Ovari ínfer, calze a dalt (cul de la poma, fletxa). Tenen pectines tines (la part de l’exocarp) Crataegus monogyna (arç blanc): Àmplia distribució per l’hemisferi boreal. Són bardisses (zarza), molt abundants al nostre país. Tenen punxes que no es veuen, fulles trilobades i flors blanques, la típica de les rosàcies, 5 pètals als i molts estams. Flors blanques reunides en corimbe, fruit petit en pom de color vermellós. S'utilitzen les inflorescències perquè contenen flavonoides.Cardiotònic, Cardiotònic, hipotensor i lleugerament diürètic:: s’utilitza en el tractament de la hipertensió arteri arterial i en les arítmies cardíaques.. Relaxant muscular i antiespasmòdic. Sedant suau per tractar l'insomni. També es pot utilitzar en casos d'ansietat i nerviosisme que provoquen símptomes com espasmes i tensió muscular.
muscular Fam. Cannabaceae: Família petita.
 Distribució: ibució: A la franja temperada sobretot de l’hemisferi nord, però els nous gèneres inclosos també a l’hemisferi austral. Als PPCC creix de manera espontània el llúpol, en llocs humits. El cànem com a planta tèxtil i pels seus fruits creix de manera subespontània subespontània a la vegetació ruderal i en cases.
 Descripció: Herbes erectes o lianoides, anuals o perennes. Fulles oposades, el Cannabis alternes en la part superior de la tija. Són aromàtiques, peciolades, no embrionades i palmades. Flors en inflorescències terminals terminals cimoses amb bràctees i bractèoles. Inflorescències masculines ramificades i en forma de panícula, femenines més compactes i menys flors. Flors unisexuals, plantes dioiques. Perigoni amb 5 tèpals. Masculines tèpals lliures, femenines soldats.
Ovari unilocular ilocular i súper. Pol·linització anemòfila, han tirat enrere amb el temps a causa d’una crisi d’insectes. Fruit és una núcula,, amb una sola llavor rica en midó i amb endosperma oleaginós.
oleagi Humulus lupulus (llúpol): El llúpol és originari de zones temprades septentrionals d'Europa, Àsia i Amèrica. Es cultiva exclusivament els peus femenins a països de clima tempera temperat, per la producció de cervesa (aromatitzant). Planta de tipus liana que viu a prop de l’aigua. T Tija voluble (lianoide), e), aspre al tacte per els pè pèls cistolítics uncinats rígids (contenen carbonat de calci). Fulles ulles estipulades, oposades, 3 3-5 3 lobades amb els àpex dels lòbuls dentats. Flors masculines en panícules que surten de l'axil·la de les fulles. Flors femenines a l'axil·la d'una bràctea i es disposen en unes inflorescències ovades i cobertes d'aquestes bràctees que donen lloc a unes infructescències flonges estrobiliformes. Fruit en petit aqueni. En les bràctees hi ha nombroses glàndules de color marró fluix amb una resina amarga i molt aromàtica, de propietats aperitives i eupèptiques-> digestió (cervesa) (llupolí). S'utilitza per les seves propietats digestives, aperitives, antisèptiques i sedants. I conté estrògens que serveixen per a la menstruació.
Cannabis sativa (cànem): El cànem és d'origen asiàtic originària de les serralades de l'Himalàia i va ésser introduït i conreat des d'antic a Europa per l'interès tèxtil de les fibres liberianes. Planta dioica i anual de fins a 3m que es pot cultivar. La tija esta buida per dins; té la medul·la i la recobreixen unes fibres (utilitzada en els tèxtils, les millors, no es cremen i duren molt). La fulla és palmaticomposta i les fulles són oposades en la part basal, en la part superior són alternes. Fulles alternades, digitades amb 5-7 folíols desiguals, lanceolats, de marge serrat. Bràctees amb tricomes eglandulars unicel·lulars de base ample que inclouen concrecions de carbonat càlcic (cistòlits) i d'altres glandulars, amb el peduncle uni- o pluriseriat i la zona apical amb 8 cèl·lules secretores de resina. Flors poc vistents i unisexuals. Les masculines en panícules, i les femenines a les axil·les de les bràctees i reunides en glomèruls, s’utilitza la femenina. Fruit en aqueni, se’ls hi dóna als ocells. La resina s’agafa amb les mans i es fa una bola-> pà de resina. Els pèls cistolítics serveixen per saber si la planta és cànem o és una falsificació.
La subespècie indica és molt glandulosa i la resina dels tricomes glandulars conté un principi narcòtic, el tetrahidrocannabinol (TH4), que és la conreada per a fins il·lícits (Haixixs, Marihuana, etc.). Aquesta resina narcòtica conté compostos fenòlics que provoquen sensació de benestar i eufòria, excitació intel·lectual, pèrdua de la noció del temps i desdoblament de la personalitat amb al·lucinacions. Es considera que el seu ús habitual provoca hàbit. Usos terapèutics del cànem (ja sortia en el Pen Ts’ao i en el papir d’Ebers com a sedant, hipnòtic, antiinflamatori, espasmolític, antimalàric i antihemorroïdal. Des del 2003 a les farmàcies d’Holanda per a:      esclerosi múltiple, nàusees i vòmits secundaris a la quimioteràpia i a la radioteràpia dolor neuropàtic crònic, tractament pal·liatiu per pacients amb càncer i sida síndrome de Gilles-Tourette També s’utilitzava per a fer els papirs.
Fam. Urticaceae: Fam. gran  Distribució: Zona temperada i tropical i algunes espècies arriba a les regions fredes. Espècies nitròfiles (viuen on viuen els humans, on hi ha humans hi ha ortigues).
 Descripció: Herbes, en l’epidermis creixen pèls urticants. Les parets de les cèl·lules de l’epidermis tenen tendència a mineralitzar-se acumulant sílice o carbonat càlcic. El carbonat càlcic també pot aparèixer a l’interior de les 4 cèl·lules formant cistòlits. Pèls urticants contenen al seu interior àcid fórmic i histamina. Flors en inflorescències, axil·lars. Flors petites, unisexuals tretàmeres.. Amb perigoni. Pol·len de Parietaria és altament al·lergogen. Flors femenines amb ovari súper amb un únic primordi seminal.
semina . Fruit en aqueni o núcula. Els estams exploten com una catapulta expulsant expulsant el pol·len de manera activa.
Urtica dioica (ortiga gran): És una planta cosmopolita amb una distribució molt àmplia, però sempre en ambients molt nitròfils (prop de l’home).
l’home) Planta herbàcia, perenne i dioica amb tiges quadrangulars.
quadrangulars Fulles simples, es, oposades, ovades, de marge dentat i amb 2 estípules ben aparents.
aparents Presència de tricomes urticants (tant en la tija com en les fulles). Flors poc aparents, en cimes axil·lars, unisexuals, tetràmeres tetràmeres.
Estams seismonàstics (filaments dels estams corbats) que provoca una dispersió efectiva del pol·len. Fruit en aqueni.
aqueni. Els pèls urticants són glandulars, quan la glàndula es perd es fa un tall transversal i deixa la punxa en forma d’agulla hipodèrmica, a dins hi ha un líquid amb histamina àcid fòrmic i acetilcolina acetil a pressió. Tricomes urticants amb àcid fòrmic que quan s'injecta dóna la sensació típica i molesta de picor picor. Les ortigues són molt riques en sals (especialment en nitrat potàssic) amb efectes diürètics. Es poden consumir com a verdura bullides ja que ue quan es bullen cauen totes les punxes. Pell seu alt contingut en clorofil·la clorofil· (porta ferro, també és antianèmic) també s'ha utilitzat com a reconstituent, colorant i desodorant. Actualment hi ha al mercat diferents especialitats com colagog/colerètic, antihemorràgic, antihemorràgic, antireumàtic i antigotós.
També s’investiga per fer front a l’adenoma prostàtic.
Parietaria judaica (=Oarietaria officinalis) (herba roquera, morella roquera): Es troba a Europa meridional i central, també al nord d'Àfrica i a l'Àsia occidental. Creix sobre murs, parets, escletxes de roques, solars, cases velles o vores de camins, i prefereix els sòls nitrificats.
nitrificats Herba perenne, molt pilosa i blana. Fulles alternes i no estipulades.
estipulades Flors hermafrodites reunides en glomèruls axil·lars, molt petites peti i que duren gairebé tot l’any. Des del punt de vista farmacèutic té interès perquè el seu pol·len és un agent al·lergènic potent per a aquelles persones sensibilitzades (pol·linosis primaveral) i també per a la gent asmàtica,, al nas té uns tubs pol·línics pol·línics que poden arribar fins als bronquis bronquis. Tota la planta, com les ortigues, és diürètica; ideal per incrementar la micció (degut a les sals) sals).
En ús extern té propietats emol·lients, millora la cicatrització, i impedeix que s'infectin les ferides. És un bon antiinflamatori i s’ha usat pel dolor causat per traumatismes i també per les cremades lleus.
Fam. Fagaceae:: Família petita.
 Distribució: Franja temperada de l’hemisferi Nord en Amèrica del Nord, sudest asiàtic i Europa. Formen boscos com les fagedes o els alzinars.
 Descripció: Arbres solen formar boscos en zones de climes temperats o freds.
Fulla perenne, la majoria arbres monoics caducifolis. Fulles amb pecíol.
Sempre presentes estípules. Les flors masculines formen una inflorescència en ament. Les inflorescències escències masculines poden ser pèndules i situades a l’axil·la de les fulles. Flors femenines agrupades en dicasi per tres flors. Flors petites i unisexuals. Ovari ínfer i dividit en tants lòculs com carpels hi ha. Pol·linització anemòfila. Fruit en núcula, núcula, amb tres llavors que aborten segons l’espècie.
5  Formadores de boscos, fulles simples, flors trímeres, flors masculines en aments, flors femenines amb ovari ínfer, fruit en aqueni, infructescències amb cúpula (pinxos).
 1: No aborta cap.
 2: La central aborta.
 3: (Roure i alzina): aborten les dues laterals.
Les gal·les són molt riques en tanins.
Castanea sativa (castanyer): El castanyer és un arbre forestal originari dels voltants de la Mediterrània. Es troba a l´Àfrica del nord, a l'Europa meridional i l'Àsia Menor. Als Països Catalans es troba conreat o naturalitzat atès que va ser introduït a casa nostra pels romans. La seva fusta és excel·lent, arbre robust. Fulles caduques, molt llargues (fins a més d'un pam) lanceolades, amb el marge serrat, nervis secundaris nombrosos. Inflorescència masculina erecte. Flors en dicasi triflor que fruita donant tres castanyes completament tancades dins una envolta globulosa i coberta d'agullons punxents. Fruit en cúpula que s'obre per l'àpex en quatre valves. Les fulles contenen flavonoides, glucòsids i abundants quantitats de tanins gàl·lics i el·làgics i s’utilitzen com a expectorant, antitussigen, astringent, antidiarreic, antipirètic i antireumàtic. L’escorça és astringent.
Les castanyes són un aliment molt energètic que conté un 40% d'hidrats de carboni.
També posseeixen proteïnes, lípids, sals minerals i vitamines A, B i C. Es solen menjar en entrar a l’època freda, ja que engreixen i són de difícil digestió.
Fam. Hipericaceae: Fam. petita.
 Distribució: Bàsicament tropical però també en terres temperades. Als PPCC sí.
 Descripció: Arbres i arbusts. Fulles oposades i amb glàndules marcades. Flors en inflorescències cimoses, actinomorfes i hermafrodites. Periant amb molts sèpals (de 2 a 10). Androceu amb nombrosos estams fasciculats. Gineceu de 3 a 5 carpels soldats amb ovari súper i nombrosos primordis seminals. Fruit en càpsula. Les llavors a vegades tenen un aril.
Hypericum perforatum (pericó, herba de Sant Joan): Es troba pràcticament a tot Europa, fins a l’est de Rússia. Aclimatat a la Xina, Austràlia, Nord d'Àfrica i Amèrica. Es troba distribuïda àmpliament a tots els Països Catalans, preferentment a terra baixa. Floreix al Juny i es recolecta per Sant Joan-> pel solstici. Herba perenne, tiges amb dues línies prominents. Fulles oposades, pigallades de glàndules translúcides que semblen que estiguin perforades però són les vesícules. Flors grogues reunides en cimes corimbiformes. Fruit en càpsula.
S’utilitzen com a droga les fulles i les inflorescències que contenen olis essencials i tanins. Usat en medicina com antisèptic, cicatritzant i astringent dermatològic.
Actualment aquesta planta és força utilitzada com antidiarreic, diürètic i sobretot com a ansiolític amb una potència que iguala o supera el famós Prozac però sense els 6 efectes adversos d’aquest, tot i que ja no s’utilitza tant perquè s’ha vist que interaccionen fortament amb altres medicaments activant-los o inhibint-los.
Fam. Salicaceae: Fam. no molt gran.
 Distribució: Regions temperades de l’hemisferi Nord, algunes també en l’hemisferi Sud i a les regions tropicals, gairebé cosmopolita. Als PPCC sí. En torrents i rius, formant la vegetació de ribera, gràcies a les ectomicrorrizes poden colonitzar sòls pobres en nutrients, excessivament humits. També formen altres boscos.
 Descripció: Arbres dioics. Rels amb associacions a fongs. Fulles caduques i esparses. Inflorescències en aments simples, si són terminals apareixen després de la foliació. Aments unisexuals i en peus diferents, aments s’anomenen gatells. Ovari súper format per carpels soldats. Pol·linització anemòfila o entomòfila (nèctar). Fruit en càpsula amb nombroses llavors i que sobre per 2 o 4 valves, llavors que només són viables durant pocs dies.
Salix alba (salze blanc): Es troba en zones temperades, com el centre i sud d'Europa, el nord d'Àfrica i l'oest asiàtic, necessita estar en llocs humits i no suporta les temperatures extremes. Arbre de ribera, pot viure durant uns mesos amb les arrels inundades tot i que no és aquàtic.
Fulles llargament lanceolades i discolores (un color més fosc a l’anvers i un color més clar al revers). Flors en aments, amb molts estams i erectes. Fruit en càpsula i pol·linització anemòfila.
S’utilitza bàsicament l’escorça. Tots els salzes són rics en heteròsids fenòlics el més important dels quals és la salicina. La salicina té propietats analgèsiques, antitèrmiques, antiinflamatòries i antireumàtiques. Igualment els aments femenins són una mica sedant i s’han usat com a calmant dels dolors uterins degut a la presència de substàncies estrogèniques. Els tanins, confereixen també una lleugera acció astringent.
Fam. Erythroxylaceae: Fam. petita.
 Distribució: Pantropical, però més abundant al nou Món, a Europa no hi ha.
 Descripció: Arbres o arbustos llenyosos. Flors petites, actinomorfes, hermafrodites, solitàries o en inflorescències axil·lars. Androceu per 10 estams en 2 verticils. Gineceu amb 3 o 4 carpels, amb un ovari amb 3 o 4 lòculs. Fruit en drupa vermellosa quan madura.
Erythroxylum coca (coca): Pròpia de països de l'Amèrica del Sud propers als Andes com Perú Bolívia, Equador i el nord d'Argentina. La planta juga un paper significatiu en la cultura andina tradicional al ser un masticatori molt usat pel poble pobre per suportar els mals d’altura (utilitzen la planta sencera, tot i que l’esperança de vida és de menys de 60 anys), és una de les plantes més controlades del món. Arbust de branques vermelloses. Fulles senceres, peciolades, amb el nervi central ben marcat i, a banda i banda, una línia (marques de la perfoliació) de manera que la fulla queda dividida en 4 àrees longitudinals, això és perquè la fulla creix cargolada sobre ella mateixa, quan es desplega queden les marques de per on havia estat enrotllada. Flors blanques amb 10 estams soldats i un gineceu tricarpel·lar (però només 1 carpel madura). Fruit en drupa, 7 petit i vermellós. Són plantes que poden ser adulterades (falsificades, i més si estan les fulles triturades). De les fulles s’extreu l’alcaloide cocaïna cocaïna.
Masticatori que evita ev la sensació de fam i cansament. Les principals accions de la cocaïna són les d'anestèsic local i la d'estimulant del SNC SNC.
També ambé té propietats com a tònic i estimulant.
estimulant. Consum molt gran com a estupefaent faent de moda entre la gent de classe alta, alta es pot cristal·litzar stal·litzar i pot travessar la mucosa nasal amb facilitat. Droga que crea forta addicció i que es pren perquè augmenta el psiquisme i el treball muscular. La coca s’ha utilitzat per a fer vins, pastilles de coca venudes a la farmàcia, la cocacola la va inventar inventar un farmacèutic i inicialment estava composta per coca i cafeïna, li donava als pacients per tal de que estiguessin més alegres (la chispa de la vida), també s’utilitza per a fer infusions ja que conté poca cocaïna.
Fam. Fabaceae:: Fam. enorme. Amb una gran importància econòmica.
 Distribució: Cosmopolita ambundant en les regions temeperades, subtropicals i fredes. Als PPCC molt ben representada. La majoría són herbàcies o arbustives. Solen presentar nòduls radicals a les rels on habiten microorganismes s (bacteris) fixadors de nitrogen que els assegura un metabolisme ric en proteïnes, com fixen el nitrogen poden créixer altres plantes.
 Taxonomia: Subfamílies.
o Mimosoidae: Mimosoidae tropicals i llocs temperats càlids d’Àsia i Amèrica.
o Caesalpinioideae: Caesalpinioideae cosmopolita.
o Faboideae:: Cosmopolita.
 Descripció: Generalment ralment herbàcies, arrels amb nòduls nòduls radicals que contenen microorganismes fixadors de nitrogen atmosfèric. El folíol terminal pot desaparèixer o transformar-se transformar se en circells. A la base del pecíol solen ap aparèixer dues s estípules de forma molt diversa i fins i tot poden transformar transformar-se en espines. Flors agrupades en inflorescències laxes o denses, poden poden ser panícules, raïms, espigues espigues o glomèruls. Flors hermafrodites, pentàmeres i zigomorfes. Calze amb 5 sèpals més o menys menys soldats. Corol·la per 5 pètals anomenada corol·la papilionada. Pètal superior estendard, que presen presenta marques de nèctar, els dos pètals pètals laterals són les ales que solen ser lliures i es disposen cap als dos costats, els dos pètals inferiors formen la care carena.
Androceu amb 10 estams. Ovari súper monocarpel·lar. Flors poden secretar nèctar en la base dels estams o un anell nactarífer al voltant de l’ovari. El més habitual és la pol·linització per abelles i abellots. Fruit sec i dehiscent de tipus llegum.
Subfamília Faboideae: Interès alimentari en llegums: pèsols, cigrons, llenties, faves (molt riques en fibres, fabes i mongetes provoquen gasos). Interès alimentari: els llegums i plantes oleíferes.
Interès com a ferratge (bovines pels animals per menjar). Ornamentals rnamentals tòxiques.
8 Glycyrrhiza glabra (regalèssia): La regalèssia prové de l'Europa Mediterrània i de l'Àsia Menor i es troba cultivada en molts llocs gràcies a la seva naturalització en zones humides, al costat de rius i barrancs. Herba perenne robusta. Rizoma subterrani molt desenvolupat que emmagatzema sucres, de color groc i gust dolç (fixar-se amb el nom del gènere). Flors de color violaci o blavoses i reunides en raïms axil·lars. Tota la planta és glabre excepte el fruit que té una destacada pilositat vermellosa. La droga és el rizoma ric en flavonoides i glucòsids (glicirrizina) que li confereixen el gust dolç. Té propietats antiespasmòdiques, expectorant i protector de la mucosa gàstrica (juanola).
També conté mucílags d’acció demulcent utilitzat com a antitussigen. El seu ús prolongat produeix augment de la pressió sanguínia (hipertensió), augment del sodi i la retenció d'aigua amb hipocalèmia. També possible disminució de la testosterona i una inhibició del desig sexual, perquè conté alts nivells estrogènics. És contraindicat en casos de diabetis de tipus II i en pacients amb hipertensió arterial per contenir molt de sucre.
Glycine max (soja): D’origen asiàtic present a Xina, Japo, Corea i Taiwan.
Actualment es cultiva en gran extensions a tota Àsia, Estats Units, Amèrica del Sud i a l'est d'Àfrica. Presenta greus problemes mediambientals a Amèrica del Sud. Problemàtica dels transgènics (es sap el seu DNA). Molt riques en proteïnes, poc greixos i sucre (molt equilibrat). Planta herbàcia anual, força alta. Les fulles, la tija i els fruits són pubescents. Fulles alternes, compostes trifoliades amb folíols ovalats i pecíols curts. Inflorescències en raïm amb flors color blanc, rosa o púrpura. Fruit en llegum amb 4-5 llavors en el seu interior.
Segons la varietat, les llavors poden ser de diferents colors: grogues, verdes o negres i semblants a un pèsol.
Activitat hormonal: els fitoestrògens amb acció estrogènica suau són adequat en la menopàusica; atenuen els símptomes associats i disminueixen els fogots. En els homes en el tractament per la hipertròfia benigne de pròstata. Acció antitumoral ja que evita la sobreexposició als estrògens. Menjar en excés provoca mal de cap, pels estrògens es pot produir infertilitat en homes i en les dones abort, tot i que en adults és recomanable menjar soja. Antihipercolesterolèmic: les isoflavones de la soja disminueixen LDL i potencien HDL. La lecitina afavoreix el transport de colesterol sanguini i el seu metabolisme. La genisteïna s'usa per tractar l’osteoporosi, fenomen que sovint es dóna durant la menopausa disminuint la pèrdua mineral òssia.
Tractament del dèficit de proteïnes: el tofu, conté tot el ventall d'aminoàcids essencials.
Per l'elaboració de farina, pa, oli, llet... També s'utilitza com a biocombustible.
Fam. Myrtaceae:  Distribució: Regions tropicals i subtropicals (Austràlia i Sud-Amèrica). A casanostra només es troba l’eucaliptus.
 Descripció: Plantes llenyoses de diferent mida. Fulles oposades, coriàcies, perennes simples i enteres, escampades per la superfície de la fulla apareixen cavitats secretores, plenes d’olis essencials que es veuen translúcides a contrallum. A la base de les inflorescències es pot formar un involucre de bràctees. Flors hermafrodites, actinomorfes i nactaríferes. Gineceu soldat en un ovari ínfer. Pol·linització per ornitofil·lia.
9 Eucalyptus globulus (eucaliptus): Originari d'Austràlia i Tasmània però la seva distribució s'ha estès per tot el món competint ecològicament amb les espècies autòctones. No resisteix el fred intens i és una mica sensible a les sequeres perllongades. S'ha cultivat intensament per eliminar la humitat en zones pantanoses, creix com una mala herba. Són els arbres més alts del món (arriben als 150m), creixen molt ràpid i assequen i desnutreixen el terra impedint que creixin altres plantes per l’eucaliptol. Arbres alts i ferms i tronc llis.
Fulles oposades, senceres, coriàcies i persistents. Fort dimorfisme foliar amb fulles joves no peciolades, ovalades, oposades i esteses mentre que les adultes són peciolades, falciformes, alternes i pèndules. Fulles oposades, senceres, coriàcies i persistents. Fort dimorfisme foliar amb fulles joves no peciolades, ovalades, oposades i esteses mentre que le adultes són peciolades, falciformes, alternes i pèndules.
Receptacle floral acopat i petri. Flors hermafrodites, actinomorfes, amb pètals durs, gairebé llenyosos I molt flairoses. Gineceu amb l'ovari ínfer i androceu amb estams molt nombrosos i sovint acolorits. Estructures secretores d'olis essencials. Fruit en càpsula dura. L’escorça es molt fina i es cau en trossets.
Les fulles tenen olis essencials terpènics rics en eucaliptol. Les seves propietats antisèptiques, expectorants i descongestionant, s'aprofiten sobretot en bafs per a afeccions de les vies respiratòries (ricola). Utilitzats en repoblacions forestals i per a la industria paperera ja que tenen un ràpid desenvolupament i són molt poc exigents pel que fa al tipus de terreny. Es deriven problemes ecològics ja que esgoten el substrat i en poques generacions (1-3) i queda el subsòl totalment destruït tant pel que fa a nutrients com pel que fa a les seves arrels de difícil extracció. A més cremen de manera molt ràpida pels eucaliptols ja que contenen alcohols i potencien els incendis forestals.
Fam. Brassicaceae:  Distribució: Cosmopolita, sobretot en regions temperades de l’hemisferi nord, major concentració en la zona mediterrània.
 Descripció: Herbes perennes. Tota la planta coberta per induments. Fulles alternes i sense estípules. Flors en roseta basal o al llarg de la tija. Les flors s’acumulen en raïm o corimbe, però sense bràctees ni bractèoles. Corol·la irregular, de manera que els pètals situats a l’exterior són més grans. Flors hermafrodites, tetràmeres i de simetria bilateral. Calze de 4 sèpals en dos verticils. Nèctar secretat per nectaris. Corol·la amb 4 pètals disposats en creu (crucíferes). Estams: dos més curts i quatre més llargs. Gineceu súper i sincàrpic. Pol·linització entomòfila. Fruit en càpsula bilocular que s’obren per dues valves caduques (síliqua o sílicula-> més curta). Llavors petites. La majoria dels fruits s’obren espontàniament.
Capsella bursa-pastoris (sarronets de pastor): Pròpia de l'est d'Europa i Àsia Menor, tot i que naturalitzada en moltes parts del món, especialment en regions de clima fred. S’utilitzava com a panacea, poques fulles a la tija. Planta herbàcia força gràcil de fins 1 m d’alçada. Fulles basals en roseta. Flors petites, blanques, hermafrodites, agrupades en inflorescències corimbiformes. Fruit típic en silícula triangular, en forma de cor. S’utilitza tota la planta, sobretot la part florida. Conté molts flavonoides (per les ferides). S’utilitza com a hipotensor, astringent, 10 vasoconstrictor i hemostàtic en varius, hemorroides i hemorràgies uterines. Força utilitzat sobretot per les hemorràgies uterines (ex. metrorràgies, menorràgies, miomes, et.), i de les vies urinàries. També s’ha utilitzat molt a nivell popular per a regularitzar la menstruació. Els flavonoides tenen una acció antisèptica i antimicòtica i lleugerament hipocolesterolèmica.
Nasturtium officinale (Creixens): Originària d'Europa i Àsia i àmpliament estesa al Principat. Viu dins l’aigua en rierols amb poca corrent. És una herba glabra, menuda i de tiges fistuloses.
Fulles imparipinnades, peciolades, amb el limbe oval, l'àpex obtús i la base cordada. Flors petites de color blanc. Fruit en síliqua. Verdura molt rica en vitamines i minerals; vitamínic i mineralitzant (porta crom). Altres propietats són les de diürètic, aperitiu i antial·lopèsic. Té també propietats depuratives i expectorant en els casos de constipats pulmonars crònics i de bronquis.
Fam. Malvaceae:  Distribució: Casi cosmopolita només manca a les regions àrtiques. Ambients oberts, marges de camins, cultius... Als PPCC sí.
 Taxonomia: 3 subfamílies: (Sterculiaceae, Tiliaceae, Bombacaceae).
 Descripció: Herbes, arbusts i arbres. Fulles alternes, simples, palmatinèrves amb forma palmada i enteres o lobades. Flors en axiles de les fulles o en inflorescències cimoses. Flors hermafrodites pentàmeres, de color vermell o groc i grans. Ovari súper. Flors entomòfiles amb nèctar. Per evitar la pol·linització sovint les flors són proterandres. Fruit sec en càpsula. Llavors amb endosperma oleaginós i alguns coberts de pèls fins unicel·lulars.
Càpsules i mericarps s’obren de forma espontània alliberant les llavors que seràn endutes pel vent (dispersió anemocòria).
Althaea officinalis (Malví): Present en la major part del litoral d'Europa, nord-oest d'Àfrica i el sud d'Àsia. Herba perenne, robusta. Indument grisenc de pèls estel·lats que cobreix tota la planta.
Fulles ovato-cordiformes. Flors amb els pètals rosats i les anteres purpúries. Fruit en esquizocarp.
S'utilitzen les rels un cop pelades de súber. Se li reconeixen propietats com emol·lient dermatològic i protector de la mucosa gàstrica. S’utilitzen també els pètals pels seu alt contingut en mucílags (25-30%) com a pectoral, expectorant antitussigen i descongestionant nasal. També s’utilitza com laxant suau.
Gossypium sp. (Cotoners): Són originaris de zones subtropicals i tropicals d’Àfrica, Amèrica, Àsia, Austràlia i Hawaii. Les espècies més utilitzades en cultius són:    Gossypium arboreum i G. herbaceum són natives d'Àsia Gossypium barbadense és originari del Perú Gossypium hirsutum amb el seu origen a Amèrica Central Fruit en càpsula polisperma 3-5 locular. La càpsula inclou 5-7 llavors cobertes de pèls cel·lulòsics unicel·lulars, blancs, llargs (fins 6 cm), cargolats i fortament cutinitzats (i per tant, són hidròfobs).
Les fibres de cotó són els pèls de les llavors prèviament tractats per tal de convertir-lo en hidròfil.
11 Importància farmacèutica com a cotó hidròfil, (venes, gases, etc...). A més, s’ha utilitzat les llavors en refredats i com a antidiarreics. De les llavors s'aprofiten per a extreure el oli de cotó que té una gran importància industrial per a la fabricació de la margarina. En algun país s’ha utilitzat com anticonceptiu hormonal masculí que té com a principi actiu un compost (Gossypol) que s'extreu de les granes del cotó i que inhibeix la producció d'espermatozoides. S’ha fet servir per a induir el part, per a l'atonia uterina, l’amenorrea i la dismenorrea fins el punt que pot resultar abortiva en dosis elevades. També és antihemorràgica i antiinflamatòria.
->Subfam. Sterculiaceae:  Distribució: Regions tropicals i subtropicals dels dos hemisferis, sobretot a l’Àfrica, al sud d’Amèrica i al sud-est Asiàtic. Boscos secs estacionals, boscos humits, matolls i platges.
 Descripció: Arbre o arbusts. Indument estrellat (tota la planta). Òrgans foliars amb estípules normalment caduques. Fulles alteres, marges simples. Flors en inflorescències axil·lars, cauliformes o terminals. Flors actinomorfes amb 5 pètals lliures. Androceu per dos verticils de 5 estams cada un, que formen filaments que envolten l’ovari. Ovari súper, 2 o més òvuls.
Fruits en càpsula o fol·licle. Llavo amb abundant endosperma.
Theobroma cacao (cacau): Arbre originari dels boscos tropicals de l'Amèrica central i de la zona equatorial d'Amèrica del sud. S'ha introduït en diverses regions tropicals, cultivant-ne a l'Àfrica, Amèrica del Sud i el sud-est asiàtic. L'arbre del cacau necessita humitat i calor, clima humit amb una temperatura entre el 20 °C i els 30 °C i una precipitació anual molt alta. Arbret menut. Fulles grans alternades, ovals i agudes. Flors que broten del tronc (cauliflòria). Fruit en bacciforme (abans càpsula) allargat, groc-brunenca, solcada, amb nombroses llavors. Llavors amb uns cotilèdons rics en greixos (mantega de cacau) que contenen teobromina, de propietats diürètiques i estimulants.
Des del punt de vista alimentari, s'utilitza per a l'elaboració de la xocolata (actualment: cacau i sucre molts amb canyella i vainilla). Des del punt de vista farmacèutic, la mantega de cacau s'ha utilitzat com a excipient de supositoris, òvuls i en la confecció de barres de llavis; les llavors (el cacau) s'utilitzen com a corrector de sabor.
Cola nitida (arbre de la cola): Pròpia de la part occidental tropical d'Àfrica, sobretot a Sierra Leona, Libèria, Togo, Congo, Ghana, Costa d'Ivori i Guinea. Actualment és cultivada a tot arreu, però en destaquen Brasil, Indonèsia, Mèxic o les Antilles. Arbres menuts monoics. Fulles enteres, ovals i acuminades. Flors unisexuals. Fruit en polifol·licle. La droga la constitueixen les llavors anomenades "nous de cola", riques en tanins i cafeïna. És un estimulant físic i cerebral. Indicat en l'esgotament físic i convalescències. El seu abús provoca palpitacions i insomni.
->Subfam. Tiliaceae:  Distribució: De les terres temperades fins a les regions tropicals. No suporta els climes massa freds.
 Descripció: Arbres, arbustos o herbes amb pèls ramificats o estrellats. Fulles alternes o oposades, simples, peciolades i caduques. Flors actinomorfes i pentàmeres, hermafrodites disposades en inflorescències cimoses. 5 sèpals units a la base. Molts estams. Gineceu amb un sol pistil i ovari súper. Fruits variables: càpsules o nous, entre d’altres.
12 Gènere Tilia: Les flors i bràctees seques en infusió. L'olor és característic, lleugerament aromàtic i de sabor dolç i mucilaginós.
   Hipnòtic, disminuint el període d'inducció de la son.
Antitussigen; els mucílags de la til·la exerceixen un efecte calmant sobre la mucosa respiratòria Antiespasmòdic; produeix una relaxació del múscul llis bronquial Fam. Rutaceae:  Distribució: Casi cosmopolita, regions temperades càlides i tropicals (Austràlia i SudÀfrica). Als PPCC tres gèneres. Ecologia molt diversa i poc definida.
 Descripció: Contenen cavitats lisígenes subepidèrmiques a les tiges i fulles joves. Fulles molt reduïdes, la fotosíntesi es fa a les tiges. Fulles alternes o oposades. Flors molt aromàtiques, de mida mitjana, actinomorfes i hermafrodites.. Verticils florals pentàmers o tetràmers. Generalment ovari súper, però també semiínfer o ínfer. A la base més externa a la flor es forma un disc nactarífer. Pol·linització entomòfila. Fruit en baia o càpsula, l’exocarp és glandulós i aromàtic formant una pell i endocarp dividit en nombroses vesícules allargades. Càpsules alliberen les llavors que cauen a terra. Fruits carnosos per endozoocòrdia.
Ruta graveolens (ruda): El seu origen és Europa meridional però actualment esta estesa per moltes zones càlides de l'hemisferi nord. Mata de base lleugerament lignificada que es troba força sovint a les brolles de les contrades mediterrànies. Fulles compostes, força dividides. Flors de color groc, amb el marge dels pètals laciniat i les parts apicals corbades cap endins en forma de cullereta. Fruit sec en càpsula. Les fulles i tota la planta, fan una olor molt intensa i desagradable inconfusible. S'ha emprat de sempre com a medicinal, perquè posseeixen una substància, la rutina, que entre altres propietats és emmenagoga, abortiva i vasoprotectora. S’utilitza en les hemorroides, varius , edemes i problemes del retorn venós. Sobre la pell la ruda té un efecte fotosensible degut al contingut en furocumarines i especialment en bergaptè, que poden provocar erupcions cutànies.
Gènere Citrus: Beta-carotè (provitamina A) licopè, vitamina C àc. L-ascòrbic, pectines (E-440) anticolesterolèmiques i hipoglucemiats. Pectines: fibres solubles. Interacció de les furanocumarines amb enzims hepàtics i intestinals: alteració en la biodisponibilitat de diversos fàrmacs (diazepam, codeïna, algunes estatines, omeprazol, etc.).
Citrus aurantium (taronger amargant o agre): El taronger amargant o taronger agre és originari de l'Àsia oriental (nord-est de l'Índia). El taronger dolç, per contra, és originari de la Xina i està més estès com a cultiu. Arbre de fins 10 metres d'alçada amb la capçada molt arrodonida i tiges espinoses. Fulles aromàtiques, de color verd brillant, simples, el·líptiques, normalment acuminades, enteres, coriàcies i amb el pecíol alat. Flors blanques amb el gineceu amb 6 a 12 carpels soldats amb un gineceu sincàrpic i l'ovari súper. Fruit en hesperidi amb un endocarpi amb membranes que contenen vesícules de suc (amargant!). Els òrgans utilitzats com a medicinals són les fulles, les flors (tarongina), el fruit sense madurar i el pericarpi del fruit immadur, quasi madur o madur. Les fulles del taronger amargant són aromàtiques, sedants i amargues. Les flors s'utilitza en estat fresc i tenen reconegudes activitats espasmolítiques, sedants i aromàtiques. El fruit no madur es fa servir com orexígen i amargant. El pericarpi s'utilitza com a estimulant de la gana en 13 problemes digestius amb dolors abdominals i vòmits.
6. ASTÈRIDES: Fam. Solanaceae:  Distribució: Intertropical ben distribuïda en Austràlia i sobretot Amèrica Central i del Sud. Es considera subcosmopolita. A la mediterrània sí. Les tropicals en tots els ambients.
 Descripció: Herbàcies perennes.
Arrels poden formar rizomes tuberosos. Fulles esparses, peciolades i el pecíol es pot soldar a l’eix axil·lar. Flors hermafrodites i pentàmeres. Corol·la amb 5 pètals soldats. Androceu amb 5 estams. Gineceu per dos carpels soldats i ovari súper. Fruit molt divers; carnós o sec. Pixidi: càpsules envolades de calxe acrescent i coriaci, que s’obre per una mena de tapadora. Fruits carnosos per animals i llavors de les càpsules cauen a terra.
Atropa belladonna (Belladona, tabac bord): És nativa d'Europa, nord d'Àfrica, i oest d'Àsia, i es pot trobar naturalitzada en zones de Nord-amèrica. Té una tolerància baixa a l'exposició directa al sol. Es troba en àrees normalment ombrejades. Les intoxicacions agudes poden ser mortals i d'aquí ve el nom d'Atropa que era una deessa grega molt inflexible i eixelebrada. Herba rizomatosa, alta, molt ramificada, mala herba. Fulles grosses, poc o molt ovades.
Flors, de color porpra fosc urceolades (en forma de campana de les vaques).
Fruit és una baia negra i lluent de la grandària d'un pèsol. La part utilitzada són les fulles, les rels i el rizoma, ja que contenen diversos alcaloides tropànics com l'atropina i l'escopolamina entre altres. Aquests alcaloides inhibeixen el sistema nerviós vegetatiu amb una acció vasodilatadora, espasmolítica i midriàtica.
Abans s’utilitzava per dilatar les pupil·les de les dones per tal de atraure sexualment.
L’atropina és utilitzada en oftalmologia per a examinar els fons del globus ocular i en intoxicacions muscaríniques->Amanita muscaria (com antídot). La infusió de belladona, presa fins i tot en quantitats relativament petites, pot bloquejar els nervis de l'esòfag i fer impossible la deglució d'aliments.
Datura stramonium (estramoni, herba talpera): Nativa a Sud-amèrica, en l'actualitat és cosmopolita i molt comú a Europa, on fins i tot s'usa en jardineria, present en llocs nitròfils i es cultiva a nivell industrial. És una herba anual robusta (més d'1 metre). Fulles grosses i amb el marge profundament dentat. Flors de fins a 10 cm, de corol.la infundibiliforme (en forma d'embut), blanca, amb el calze persistent i reflexe. Fruit en càpsula coberta d'agullons que s'obra per quatre valves. Té diversos alcaloides tropànics com l'escopolamina amb acció ansiolítica, vasodilatadora i espasmolítica. Se'n fan conreus per a l'extracció d'alcaloides tropànics (atropina, hiosciamina, escopolamina, etc.). Utilitzada en tècniques d’imnunofluorescència.
S'utilitza contra l'asma, tot i que el seu ús és perillós en medicina popular (abans en cigarretes) però té molts efectes secundaris. És un narcòtic i s’utilitza per a ús lúdic ja que s’oblida tot -> BURUNDANGA (droga).
14 uiam negre, herba queixalera): Creix a tot Europa, Àsia Hyoscyamus niger (jusqu central i occidental i Amèrica del Nord.
Nord Es tenia per una planta amb propietats màgiques i relacionada amb la bruixeria.
bruixeria Planta anual o biennal d'ambients ruderals coberta de pèls glandulosos que la fan molt enganxosa.
enganxosa Fulles sèssils, irregularment dentades. Flors blanquinoses b amb nervació porpra. Fruit és una càpsula situada al fons del calze acrescent i coriaci, que s'obre per una mena de tapadora (pixidi), (el calze no cau->acrescent, el fruit es queda dins de el calze i té una tapa el pixidi, que quan sallta surten les llavors). Aquest tipus de fruit recorda la forma d'un queixal, d'aquí el nom popular d'herba queixalera.
queixalera Alcaloides lcaloides tropànics, però posseeixen, a més, hiosciamina (isòmer de l’atropina). Té propietats com antagonista colinèrgic muscarínic, com a broncodilatador i antiespasmòdic. S'utilitzava utilitzava força en la fabricació de preparats antiasmàtics. Els principis actius d'aquestes plantes penetren a traves de la pell i sobretot a traves de les mucoses. Dona sensació de benestar, facilitat de paraula, memòria més clara i imaginació més viva.
viva. A més, provoca sensació d'ingravidesa fet que va ser utilitzat en l'antiguitat per bruixes i encantadors.
Dóna lloc a l’origen de les bruixes.
b atera): Planta al·lotetraploïde (amb les formes originals als Solanum tuberosum (pata Andes) que només pot créixer en indrets amb un determinat fotoperíode fotoperíode. Els pobles nadius andins cultivaren moltes varietats de papes durant segles, essent els pobles originaris d'aquesta serralada els primers en domesticar el tubercle. En el Perú las patates s'arribaren a cultivar a una alçada de 4.000 metres. Planta herbàcia, tuberosa, perenne, caducifòlia, de tiges erectes o semi-decumbents.
semi decumbents.
Les fulles són compostes, pinnatipartides. Tiges modificades a la part subterrània en forma de tubercles comestibles, les patates, que acumulen gran quantitat d'aigua (fins el 80%) i altres substàncies ncies com midó, sucres, proteïnes com l'albúmina, fibres com la cel·lulosa, minerals, enzims, vitamines com la vitamina C (present sobretot a la pell) i toxines (a les parts verdes i als borrons dels tubercles. Flors agrupades en cimes, blanques o violetes s amb uns estams grocs molt visibles, amb cinc sèpals i una corol·la de tipus rotàcia, actinomorfa i gamopètala, formada f per cinc pètals soldats. Els fruits són unes baies de color verd, que contenen grans quantitats de solanina. Aquests tubercles són rics en midó, que és oficinal i s'utilitza en l'elaboració d'excipients (glicerolats). La solanina a dosis baixes actua com analgèsic per depressió del bulb, però a dosis més altes actua com a narcòtic narcòtic i com hemostàtic hemostàtic, tota la planta és tòxica men nys la patata a no ser que sigui verda o estig gui grillada.
Nicotiana tabacum (tabacc): Es creu originària del Carib, i allà és on van ser descobertes per l'home fa uns divuit mil anys, però és té constància que el primer lloc on es va cultivar va ser a la zona andina entre el Perú i l’Equador fa uns 5.000 anys. Posteriorment teriorment el consum es va estendre per tot el continent. Fumar no era la única forma de consum del tabac, també s'aspirava pel nas (rapé), es mossegava, es menjava, es bevia, s'untava per tot el cos. A més es feia servir en rituals religiosos i en diferents difer esdeveniments socials. Planta herbàcia, anual Fulles molt grans. Flors amb la corol·la tubulosa, tubulosa, blanca amb els lòbuls rosat rosat.
Fruit en càpsula. De les fulles convenientment seleccionades i preparades se'n fan cigars, cigarretes i picadures.Totes picadures.
les parts tenen un alt contingut de nicotina nicotina, un alcaloide molt tòxic. En petites quantitats el tabac actua com a estimulant del sistema nerviós central, produint sensació de ben estar.
15 16 Fam. Theaceae:  Distribució: Només a l’est d’Àsia i a Amèrica Central i Sud, algun gènere a l’Àfrica, a Europa cap.
 Descripció: Plantes llenyoses, fulles simples alternes i generalment brillants. La majoria perennifolis. Són molt característiques les cèl·lules idioblàstiques esclerenquimàtiques que es veuen molt ramificades. Corol·la pentàmera. Fruits són càpsules indehiscents. Llavors escasses i de vegades amb ales per dispersar-se amb el vent.
Camellia sinensis/ Thea sinensis (Te): Originalment prové dels boscos de l'Àsia temperada com la Xina i de l‘Àsia tropical. Avui es cultiva en Àsia i Argentina. Arbust perenne de fins a 10 metres d'alçada. Fulles alternes, de color verd fosc i brillants, persistents, de forma ovada o ovada-lanceolada i molt serrades. Totes les fulles tenen esclereides i druses, així s’identifiquen de les falsificacions. Flors hermafrodites, grans, de color blanc, axil·lars i solitàries. Corol·la de 5 a 9 pètals desiguals i un calze de 5 sèpals amb nombrosos estams i un ovari súper. Fruit en càpsula trígona o esferoïdal, llenyosa, dura i aplanada. S’utilitzen les fulles pel seu al contingut en cafeïna (=teïna) i tanins. Estimulant suau del sistema nerviós central: augmenta la concentració i l'agilitat mental, perllonga l'estat de vigília i provoca insomni. Astringent i en infusions poc concentrades pot ser útil per a processos d'irritació d'estómac, mal de cap i processos febrils (actua com a refrescant)..
Antioxidant, antimutagènic (contra les mutacions,prevé el càncer) i anticancerígen.
Tònic, digestiu i estimulant; coadjuvant en règims d'aprimament. Anticolesterolèmic; útil en els processos de prevenció de l'arteriosclerosi.
   Te verd: poca cafeïna, molt antioxidant.
Vermell: arrossega millor el colesterol ‘quemagrasa’.
Negre: més cafeïna i més tanins (protegeix millor l’estomac).
Les fulles del te s’ennegreixen perquè s’oxida amb l’aire, contra més oxidat i més negre més gust té. Totes les varietats del te provenen d’aquesta planta i es deu a l’hora de la recol·lecció de les fulles.
Fam. Gentianaceae:  Distribució: Cosmopolita sobretot en regions temperades i subtropicals.
Algunes tropicals són sapròfits, de manera que no tenen clorofil·la i viuen sobre vegetals en putrefacció.
 Descripció: Principalment herbes, perennes. Solen presentar rizomes. Fan associacions amb microrrizes (sapròfits). Glabres, fulles sempre oposades.
Inflorescències cimoses (en pisos, primer els insectes pol·linitzen les d’abaix perquè són les més velles). Coloració diversa. Ovari súper en dos carpels soldats, a la base de l’ovari es forma un disc nactarífer, per pol·linització entomófila. Fruit en càpsula septicida.
Gentiana lutea (genciana groga, gençana): S'estén per l'oest d'Àsia com Turquia i per Europa. Al Principat la podem trobar a la Vall d'Aran i comarques pirinenques. Pel que fa al seu hàbitat aquesta es desenvolupa preferentment en climes frescos i suficientment plujosos. Planta perenne amb el rizoma gruixut i profund, que emet tiges 1 herbàcies fistuloses de gairebé un metre d'alçada. Fulles oposades (és la que es molt medicinal->panacea i es confón amb el veladre), molt amples i amb els nervis molt marcat. S’ha recolectat tant a Catalunya que ara s’ha de demanar permís per agafar-la. Flors grogues amb els pedicels curts i que s'agrupen en cimes (com pisos, primers els insectes van a les d’abaix que són més velles i tenen més nèctar). Totes les gencianes presenten, de manera característica, unes expansions laminars situades entre els lòbuls de la corol·la. Fruit en càpsula polisperma amb moltes llavors. Aquesta planta ha estat objecte d'una intensa explotació per part dels herbolaris des de fa molts anys. S'utilitza el rizoma (que sempre es recol·lecta quan la planta encara no és florida), que posseeix substàncies amargues (com la genciopicrina) utilitzada com a tònic estomacal i aperitiu (Bitter!).
S’usa en cas d’anorèxia, astènia i atonia gastrointestinal.
Fam. Loganiaceae:  Distribució: Subcosmopolita, present en la major part de continents en regions temperades i càlides, i de manera especial a les zones tropicals.
 Descripció: Arbres, arbusts o plantes enfiladisses, llenyoses i hermafrodites.
Fulles oposades, estipulades, simples i sinceres. Flors actinomorfes o en cimes terminals. Corol·la gamopètala. Estams en el mateix nombre que les peces de la corol·la. Ovari súper o semiínfer. Fruit en càpsula septicida o baia.
Strychnos nux-vomica (arbre de la nou vòmica): És un arbre del sud-est asiàtic de mida gran perennifoli i de fins a 15 m d'alçada. Branques i tronc proveïts d'una escorça grisenca. Fulles ovals i brillants. Flors blanques en cimes terminals. Fruit en baia esfèrica 3-6 mm de diàmetre de color groc ataronjat amb 2-5 llavors discoides (en forma de disc) i dures de color gris clar. Les llavors tenen estricnina i brucina. Estimulant del sistema nerviós i a dosis febles antagonista de la son i dels barbitúrics. S’utilitzava com a emética (provocava el vòmit per la seva alta toxicitat). És molt tòxica i resulta abortiva i infertilitzant.
L’estricnina s’usa en l’elaboració de verins per a ratolins. Actualment s’utilitza en altes dissolucions per a preparats homeopàtics (tant diluït que no hi ha).
Fam. Apocynaceae:  Distribució: Selva tropical, la majoria són de procedència tropical o subtropical, algunes son herbes perennes en zones temperades. Als PPCC sí.
 Descripció: Amb diversos tipus de pèls. Fulles simples i senceres. Flors en inflorescències cimoses o recemosa o solitàries, generalment vistoses, hermafrodites i actinomorfes generalment 5 peces menys el gineceu. Flors hermafrodites de color blanc molt oloroses. Gineceu amb ovari súper, bicarpel·lar. Fruit en drupa, una baia o càpsula o un fol·licle sovint doble.
Vinca sp. (vincapervinca, viola de bruixa): És un gènere originari d'Europa, d'Àfrica del nord-oest i del sud-oest d'Àsia. El gènere té cinc espècies, tres de les quals es troben als Països Catalans, les tres són molt medicinals i costa molt diferenciar-les, només es pot saber per la mida de les flors. Planta herbàcia, perenne, de tiges més o menys ajagudes, molt llargues. Fulles senceres ovades, oposades i peciolades. Flors, de color blau que neixen a 2 l'àpex àpex de llargs peduncles axil·lars. Són actinomorfes amb pètals asimètrics, de manera que la flor vista per dalt adopta un curiós aspecte d'hèlix o molinet molinet. Fruits en 2 petits fol·licles dehiscents. S’utilitzen les fulles perquè són riques en alcaloides in indòlics com la vincamina. Té una forta acció hipotensora i vasodilatadora i s’usa en insuficiències de la circulació cerebral (vertígens, dificultats de la concentració) i sobretot en casos de disminució de les facultats intel·lectuals lligades amb la vell vellesa.
També en traumatismes cranials.
cranials Poden actuar com a nootròpics o drogues intel·ligents (en anglès smart drugs).
drugs). Són substàncies que actuen sobre les capacitats cognitives de forma que pretesament en potencien la memòria.
memòria S’ha utilitzat en homeopatia pel el refredat i la dispèpsia.
dispèpsia Catharanthus roseus (Herba donzella, vinca rosa): És nativa i endèmica de Madagascar. Avui en dia es troba a pràcticament totes les zones zones tropicals i subtropicals. A les zones temperades es cultiva com a planta ornamental i es troba en parcs i jardins. Petit arbust perenne, erecte o ascendent i glabre. Les fulles són dures i de color verd fosc i presenten una disposició oposada, oblonga oblongael·líptica, de textura xtura coriàcia i de marge enter. Les flors són hermafrodites formades per 5 pètals, d'un color blanc, rosa i fins a un violeta fosc, fosc, amb un petit tub al centre.
L'ovari és súper i apocàrpic, format per dos carpels independents.
independents Fruits en fol·licles dehiscents erectes i secs. Se'n aprofiten les fulles per a l'extracció d'un bon no nombre d'alcaloides indòlics (destaquen, entre d'altres la vinblastina i la vincristina) , són extremadament tòxics. Antineoplàsics i actualment molt utilitzats en el tractament de processos leucèmics i altres tipus de càncer.
càncer També te propietats en funció d de la dosis com hipoglucemiants, euforitzant, emètic, purgant, hipotensor, hemostàtic i vermífug vermífug.
Fam. Rubiaceae:  Distribució: Regions tropicals i subtropicals, però es pot considerar cosmopolita gràcies a les plantes herbàcies. Les arbòries i arbustives són tropicals, les herbàcies de climes temperats. Algunes són epífites i viuen en les branques dels arbres, altres en simbiosi amb formigues, tenen les arrels grans i gruixudes amb una xarxa interna de cavitats on s’allotgen les formigues. La planta ofereix x aixopluc i les formigues nutrients suplementaris i protecció contra herbívors. Als PPCC sí.
 Descripció: Sobretot arbres i arbusts. Tiges herbàcies de secció tetragonal, quan es lignifiquen la secció es perd i prenen una secció arrodonida. Tija i fulles amb punxes de tipus aculèol que permeten a les plantes trepar sobre la resta dels vegetals. Fulles simples, oposades,, decussades amb estípules.
Inflorescències cimoses o en panícules. Flors petites, hermafrodites, actinomorfes i aromàtiques. Calze molt reduït duït que pot arribar a desaparèixer.
Gineceu sincàrpic i bicarpel·lar. Ovari ínfer i solen presentar un disc nactarífer a la base de l’ovari. Fruit en càpsula, drupa, baia o esquizocarp. Dins de cada fruit moltes llavors. Disseminació per zoocòrdia. Amb alcaloides indòlics indòlics.
Coffea arabica (Cafè): Originari de l‘est d’Àfrica. Actualment el seu cultiu té gran importància econòmica a l'Àfrica i Amèrica. Estats Units representa el major mercat mundial de cafè, seguit d'Alemanya. Finlàndia és el país que cons consumeix més cafè per nombre d'habitants. Arbre de fins a 12 metres en estat silvestre, en estat cultivat fa menys de dos metres per tal de que es pugui recol·lectar 3 bé. També hi ha el C. robusta, que és de menor qualitat i es ven més barat. Fulles lauroides, perennes, oposades, ovals o oblongues i de color verd fosc. Inflorescències glomerulars axil∙lars amb flors blanques. Fruit en drupa de color vermell brillant, que conté dues llavors semiesfèriques. La droga és la llavor que té un alt contingut en cafeïna (té menys cafeïna que el te, tot i que com es consumeixen diferent el cafè té més efecte). La cafeïna és un estimulant del sistema nerviós central, a nivell psíquic y neuromuscular. Les sals potàssiques li confereixen una acció diürètica. Augmenta la motilitat gàstrica y el peristaltisme intestinal. En aplicació tòpica es lleugerament lipolític. S’utilitza per l’astènia psicofísica, hipotensió arterial, bradicàrdia, disquinèsies biliars, estrenyiment, bronquitis, intoxicació por opiàcies, depressió cardio-respiratòria i adipositats localitzades (cel·lulitis). No s’ha d’associar a tranquil·litzants ni a altres estimulants, però sovint s’associa amb alguns medicaments que provoquen somnolència per a mitigar els seus efectes adversos. Com efectes secundaris cal destacar l'insomni, nerviosisme, taquicàrdia, palpitacions. A partir d’un gran diari resulta tòxic.
Carapichea ipecacuana/Cephaelis ipecacuanha/Psychotria ipecacuanha (Ipecacuana): És típica de la selva tropical de Brasil i Bolívia. Actualment es cultiva en la zona oriental de l’Índia degut als principis actius de les arrels quan la planta floreix. L’epítet específic ipecacuanha deriva de la llengua india tupi que vol dir “planta vomitiva”. Arbust relativament menut. Fulles oposades, ovals i agudes. Flors blanques reunides en inflorescències capituliformes. Fruit en càpsula de color roig-violaci. S’aprofiten les arrels, que fan com una anells, i es on estan els alcaloides (emetina). La ipecacuana en funció de la dosis ha estat utilitzada com: • • • • • Expectorant: a dosis baixes estimula la secreció bronquial degut a un lleu efecte irritant sobre les mucoses.
Emètic: actua en el centre del vòmit cerebral, provoca nàusees, i s’usava abans en cas d’intoxicació digestiva.
Bacteriostàtic i amebicida.
Acció antihelmíntica: degut a la conjunció de l'activitat vomitiva i antibiòticparasiticida, s'ha utilitzat en el tractament de paràsits intestinals com anquilostomiasi i tricocèfals.
Xarop d’ipeca (emètic d’urgències en intoxicacions).
Cinchona sp. (Quines): Del tropic sud-americà, dels Andes. Depenent del color de la flor es tenen diverses espècies. Arbres de port força alt. Fulles lanceolades.
Inflorescències cimoses, amb flors de corol·la tubulosa. Fruit en càpsula. La part utilitzada és l'escorça d'aquests arbres de la qual se n'extreuen diversos alcaloides els més importants dels quals són dos: la quinina i la quinidina, són els millors antimalàrics. L'extracte total d'aquesta escorça té propietats com a tònic amarg i eupèptic i així antigament eren molt utilitzats els vins quinats ("Quina San Clemente") per fer venir gana als nens petits. Forma part dels extractes vegetals de la “tònica”, que en els seus origens era medicinal per veure i que no estigués tant amargant. La quinina és antipirètica i antimalàrica i s'havia utilitzat molt fins fa poc en el tractament d'aquesta malaltia. La quinidina s'utilitza com a antifibril·lant en el tractament de les fibril·lacions ventriculars associades a les aturades cardíaques i infarts aguts de miocardi.
4 Fam. Oleaeae:  Distribució: Subcosmopolita. Indrets diversos. A la regió Mediterrània formen part de brolles, garrigues i alzinar.
 Descripció: Plantes lingnificades, arbòries o arbustives. Amb pèls complexos, esquamosos i peltats (en forma de paraigües que la protegeix dels rajos solars), que donen coloració grisenca o platejada a les fulles i tiges joves.
Fulles coriàcies. Si viuen en ambients secs desenvolupen mecanismes de xerofília com fulles esclerofil·les. Flors hermafrodites i actinomorfes. Corol·la pètals múltiple de dos. Androceu pe dos estams. Ovari binocular i súper. Flors amb periant reduït anemòfiles, periant ben desenvolupat entomòfiles. Fruit molt variable. Llavors amb o sense endosperma, i si en tenen és oleaginós.
Olea europaea (olivera): Originària de l'Àsia menor. Es conrea des de l'antiguitat a tota la conca mediterrània. Arbret no gaire alt (però que pot viure durant molts anys), perennifoli. Fulles oposades, coriàcies i discolors. Viu durant molts anys, la varietat salvatge és una oliva més petita, més fosca i amargant. Flors petites, tetràmeres, actinomorfes, d'un blanc-grogenques i que es reuneixen en raïms axil·lars. Androceu de dos estams. Pol·linització anemòfila. Gineceu bicarpel·lar. Fruit en drupa, les olives.
Per expressió dels fruit s'obté l'oli d'oliva, que a banda de l'interès alimentari, forma part de gran varietat de preparats farmacèutics sobretot com a excipient (liniments, ungüents, sabons, etc.). S'ha utilitzat també com a vehicle per via parenteral. Les fulles són: antihipertensives com a conseqüència d'un efecte vasodilatador perifèric. També té lleuger efectes com espasmolític, antiarítmic. Diürètic pels flavonoides, triterpens i sals potàssiques i, també, lleugerament antipirètic i antisèptic. L'oli presenta d'altres propietats: hipolipemiant com a conseqüència de la presència d'àcids grassos insaturats com l'oleic o el linoleic, colagog, lleugerament laxant i emol·lient en aplicació tòpica. En dermatologia s'utilitza per via externa en el tractament d'èczema, psoriasi, cremades i altres dermatitis.
Fam. Plantaginaceae:  Distribució: Subcosmopolita i present a la major part de continents. Algunes considerades males herbes, al costat de les carreteres. En diferents hàbitats.
 Descripció: Herbes perennes, generalment acaules. Fulles alternes, en roseta basal, amb pecíol una mica eixamplat en una beina basal, sense estípules.
Inflorescència en espiga, flors hermafrodites, actinomorfes (tetràmetres).
Calze gamosèpal i persistent. Corol·la gamopètala, tubulosa, escariosa i persistent. Androceu amb 4 estams alternipètals soldats al tub de la corol·la.
Gineceu bicarpel·lar, sincàrpic amb l’ovari súper. Fruit en càpsula amb dehiscència transversal (pixidi). Llavors naviculars i normalment mucilaginoses quan s’hidraten.
P.ovata/P. afra (plantatge): Les llavors contenen mucílags que quan s’hidraten s’inflen molt, excel·lent laxant mecànic, irrita molt poc el còlon.
Inflorescències en espigues Digitalis purpurea (didalera): La podem trobar al nord d'Àfrica, a l'Àsia central i occidental, i a bona part d'Europa sobretot en zones muntanyoses. Als PPCC 5 es pot trobar en alguns indrets dels Pirineus, sobre tot en zones humides i en sóls silícics. Herba biennal força alta, el primer any només amb una roseta de fulles basals i el segon fa les flors. Fulles alternes, piloses (pèls glandulars i eglandulars), les basals llargament peciolades i les caulinars sèssils.
Inflorescències denses amb flors pèndules i girades totes cap el mateix costat. La corol·la és de color porpra (rarament rosa o blanca en plantes conreades) amb taques negroses a la gorja, sublaviada (només sobresurt un llavi). Flors bracteades amb corol·la zigomorfa, en forma de didal contreta a la base i amb el llavi superior més petit que l'inferior. Androceu amb 4 estams didínam. Fruit en càpsula polisperma. En les flors els pèls miren cap endins i tenen una càrrega elèctrica que atrau els insectes, els insectes poden entrar però els hi costa sortir pels pèls, això fa que s’enfadin i que es cobreixin de pol·len i es facilita la disseminació. Aquesta espècie és molt conreada per l'interès dels heteròsids cardenòlids (bàsicament digitalina i digitoxina) de les seves fulles. Aquests principis actuen com a cardiotònic sobre el múscul cardíac regularitzant els batecs del cor (usats en casos d'insuficiència cardíaca i irregularitats en el ritme cardíac). És diürètica degut a l'acció conjunta dels heteròsids, flavonoides i saponines.
Té un efecte contràctil sobre la musculatura vascular que és útil en casos d’hemorroides o metrorràgia (per la regla abundant, la regula) no es cultiva perquè costa molt.
Digitalis lanata: Actualment els cultius per extreure heteròsids cardenòlids són d’aquesta planta perquè és més fàcil cultivar-la.
Inclosa: Fam. Pedialaceae: Harpagophytum procumbens (harpagòfit, urpa de dimoni): S'utilitza principalment per al tractament de malalties inflamatòries cròniques com l'artritis reumatoide.
Fam. Lamiaceae:  Distribució: Cosmopolita, sobretot a zones tropicals i temperades de l’hemisferi nord. És rara en regions àrtiques i d’alta muntanya. Als PPCC molt ben representades. Molt homogènia per l’estabilitat de l’estructura floral, les fulles oposades i la tija quadrangular. En zones obertes.
 Descripció: Tiges herbàcies quadrangulars gràcies als cordons de col·lènquima que es formen als angles de la tija, es perd quan es lignifiquen. Tota la planta amb glàndules terminals (pèls) que segreguen olis essencials. Fulles simples, oposades i decussades, sense estípules. En ambients secs presentes adaptacions per resistir l’estrès hídric i reduir la transpiració. Flors en inflorescències de tipus cimós. Flors hermafrodites i zigomorfes. Calze amb 5 sèpals soldats en forma d’embut o campana o bilabiat. Calze persistent al fruit i acaba en 5 o 10 dents. Corol·la amb 5 pètals soldats formant dos llavis. Llavi inferior es disposa com a plataforma perquè puguin aterrar el insectes.
Androceu amb 4 estams didínams. Gineceu súper amb 2 carpels soldats, ovari tetralocular. Fruit en tetraqueni anomenat clusa, format per 4 aquenis indehiscents i fragmentables, cadascun amb una llavor. Poden ser colonitzadores després d’incendis.
 Inflorescència en verticil·lastre, cimes atapeïdes a l’axil·la de bràctees oposades.
6 Lavandula sp. (lavanda, lavandins): Gènere originari de la regió mediterrània fins l'Àfrica tropical i Índia. Es conreen sobretot els híbrids entre Lavandula latifolia i Lavandula angustifolia que és un conreu típic de regions de moderada altitud a la Provença francesa.
francesa Arbusts o mates de fulles petites petites.
Inflorescències espiciformes iciformes més o menys compactes. Sovint bràctees florals acolorides al capdamunt de la inflorescència.
   L. angustifolia: amb b fulles petites de 2-3 2 3 mm d'amplada i bràctees ovades L. latifolia:: amb fulles de 5-8 5 mm d'amplada i bràctees linears L. stoechas:: amb inflorescència molt compacta i flors disposades en 4 rengleres Se’n aprofiten les summitats florides molt riques amb olis essencials.Tenen Tenen propietats carminatives, eupèptiques, bactericides i expectorants, cicatritzant.
cicatritzant Per l'extracció d'essència d'espígol es cultiven els lavandins.
lavandins El seu aroma es fa servir per a l'aromateràpia, i el seu oli essencial per perfumar l'aigua l'aigua del bany i suavitzar la pell.
Rosmarius officinalis (romaní): És nativa de la regió mediterrània. Molt present a totes les contrades de Catalunya excepte a muntanya.
muntanya. Arbust de fins a 1,5 m. Fulles linears, revolutes, blanques pel revers, molt coriàcies coriàci i amb essències.. Flors típicament bilabiades, blavoses amb només dos llargs llarg estams. Calze persistent. Les fulles i les flors són molt riques en olis essencials. Té propietats antisèptiques i parasiticida (en locions) També té propietats com a tònic general i estimulant del SNC. També és ric en flavonoides i àcids fenòlics que li atorguen propietats colagogues i hepatoprotectores. Usat també com a condiment (és carminatiu) i en perfumeria.
Mentha sp. (menta): Gènere de distribució cosmopolita però sempre de llocs humits.
La majoria d’espècies utilitzades com a medicinals són de distribució europea i asiàtica. Es conrea Mentha x piperita i Menta x sativa que són híbrids. Aquest híbrid són estèrils i molt rics en olis essencials en especial en mentol.
mentol Herbes rrizomatoses i sovint ramificades. Corol·la gairebé actinomorfa formada per 4 lòbuls molt iguals de color rosats. Flors sovint en verticil·lastres compactes.
compactes S’utilitzen les summitats florides i les fulles perquè contenen l’oli essencial mentol.
mentol La infusió de fulles d'aquesta planta és molt utilitzada popularment per les seves propietats carminatives. Se li atorguen propietats com eupèptic, colagog i emmenagog. Té interès en farmàcia com a corrector del sabor en pastes dentífriques i xiclets.
Thymus sp. (farigola, timó, serpoll): Es distribueix per tot el Mediterrani i, de forma secundària, s'estén per altres zones europees. Es troba en formacions vegetals de tipus matollar, timonedes de les contrades mediterrànies, de l'estatge montà i fins i tot, subalpí.
  Thymus vulgaris propi de la terra baixa Thymus serpyllum (serpoll) més de muntanya.
Mates o subarbusts petits.. Fulles linears, petites i de marge més o menys revolut segons l’espècie. Pèls glandulars subesfèrics. Florss petites de blanques a lilos liloses.
Estams clarament didínams.
didínams Ginomonoica (flors ♀ i ). S’utilitzen les summitats florides atès que en els olis essencials s'hi troben grans quantitats de compostos 7 fenòlics (com per exemple el timol). S’utilitza com a condiment en la cuina mediterrània. Tenen una acció antisèptica i tònica. Altres propietats són: antibacterià, expectorant, antiespasmòdic, antihelmíntic, carminatiu i diürètic.
Salvia officinalis (sàlvia) Salvia divinorum (herba de pastora): Potent al·lucinògen, no alcaloide.
Fam. Valerianaceae:  Distribució: D’Europa i algunes zones d’Àsia, ha estat introduïda a Amèrica.
Molt comuna a boscos humits i zones submuntanyoses.
 Descripció: Herbes perennes o bianuals, tenen una olor fètida provocada per monoterpenoides i sesquiterpenoides (olis essencials). Fulles simples i oposades, sèssils, sense estípules, pinnatífides. Flors amb color rosat o blanques i composta per cinc pètals pètals i cinc sèpals. Calze dentat. Corol·la gamopètala dividida en dos compartiments interns. Té els estams lliures inserits al tu de la corol·la. Ovari trilocular amb una cavitat fèrtil que conté un rudiment seminal anàtrop, i amb dues cavitats estèrils.
Valeriana officinalis (valeriana): Originària d'Europa i de l'oest asiàtic.
A Catalunya és una espècie força comuna a tots els Pirineus i al Montseny.
Creix en llocs humits i ombrejats de zones muntanyoses de fins a 2.000 m m.
Herba alta i de rizoma molt gruixut.
gruixu Fulles pinnatisectes i de lòbuls aguts aguts.
Flors pentàmeres, blanques o rosades que s'agrupen en inflorescències en dicasi de tipus corimbiformes. Gineceu ínfer, tricarpel·lar i sincàrpic.
sincàrpic Fruit en cípsela. Tota la planta però sobretot les rels, tenen olis essencials, (àcid valeriànic) que fa una olor molt característica (és la clàssica pudor a peus peus). De les rels se n'extreu gran quantitat d'àcid valeriànic amb propietats espasmolítiques, sedants del sistema nerviós central i lleugerament hipnòtica. De baixa toxicitat es fa servir com a remei contra l'insomni i l’ansietat. Els usos etnomedicinals es fa servir com inductor de la son, antiespasmòdic, anticonvulsiu, ant per a contractures musculars, diürètic, antitussigen, pels dolors premenstruals i neuràlgies.
Fam. Araliaceae:  Distribució: Regions tropicals i subtropicals. Aquí només l’heura en boscos ombrívors.
 Descripció: Arbres, arbusts, lianes llenyoses, herbes perennes i amb pèls estrellats o espinosos. Fulles sovint alternes, molt grans. Infloresc Inflorescències en umbel·la simple. Flors hermafrodites, pentàmeres, epígines. Fruit en drupa, baia o esquizocarp. Ovari ínfer.
Panax ginseng (ginseng): Creix en zones temperades d'Àsia tot i que actualment els exemplars silvestres que es poden trobar són quasi inexistents i tota la producció de ginseng es fa per cultiu,, hi ha diferents espècies.
espècies Planta herbàcia i perenne de creixement lent amb una tija de secció cilíndrica, esponjosa i verda. Rel fusiforme, antropomorfa, de color blanquinós.
blanquinós Fulles pinnaticompostes tes i imparipinnades amb 5 folíols dels quals n’hi ha 3 de terminals molt més grans que els altres 2 laterals. Flors nombroses i petites, pentàmeres, de color groc rosat que es disposen en 8 inflorescències en umbel·la simple. Ovari ínfer. Fruit en baia de color vermell intens. La rel és tuberificada, i rica en ginsenòsids, saponines esteroídiques, vitamines, pèptids i aminoàcids. Considerada una panacea, té un efecte tònic i defatigant reconegut. Se li donen sovint propietats afrodisíaques i estimulants del S.N.C.
Eleutherococcus senticosus (eleuterococ): Aquesta planta creix als vessants de les muntanyes de Sibèria i zones properes de Xina, Japó i Corea, per això també se l'anomena Ginseng siberià. Arbust recobert d’espines. Fulles compostes, palmades i llargament peciolades. Inflorescència en umbel·la globulosa amb petites flors grogues o violetes. Fruit en baia de color negre. S'utilitza com a droga l'arrel de la mateixa manera que en el ginseng. Els efectes també són semblants al ginseng amb un efecte estimulant sobre el S.N.C. augmentant notablement les capacitats físiques i intel·lectuals. Té bona premsa com adaptògen i anti- estrès.
Es coneix com la droga "anticansament" a Rússia on s'utilitzava molt.
Fam. Apiaceae:  Distribució: Cosmopolita, sobretot en regions temperades de l’hemisferi nord.
Molt abundants en àrees de muntanya humides. Als PPCC bastantes, algunes endèmiques.
 Descripció: Família molt homogènia, costa diferenciar les espècies. Herbes perennes o anuals, alguns subarbusts i algun petit arbre. Espècies perennes amb aparell subterrani en forma de rizoma, tubercle o rel napiforme. Tiges canaliculades (secció arrodonida) amb els nusos ben marcats i fistuloses o plenes d’una medul·la esponjosa. Tiges, arrels i fulles amb cavitats secretores.
Fulles alternes amb pecíol a la base, sense estípules. Generalment compostes i divisions pinnades.
 Descripció reproductiva: Inflorescències en umbel·la. Generalment a la base de cada peduncle floral apareix una bràctea que forma l’involucre de l’umbel·la.
Umbel·les són dobles, a la punta en comptes de portar una flor porta una altra umbel·la. Aquesta sol presentar bracteòles a la base. Flors petites, pentàmeres i atinomorfes. Les flors exteriors maduren abans per evitar l’autopol·linització.
Pol·linització entomòfila, fruit és un esquizocarp amb una única llavor.
Daucus carota (pastanaga borda): Nativa d'Europa i Àsia sud-occidental.
La pastanaga és la forma domesticada de la pastanaga silvestre. Aquesta varietat es cultiva per la seva arrel molt més gran, saborosa i de textura menys fibrosa, però continua sent la mateixa espècie. Planta herbàcia biennal. Fulles primer en roseta basal, posteriorment dividides en lacínies.
Umbel·la de flors blanques o roses amb la flor central tacada de porpra.
Fruits amb els mericarpis espinosos. L'arrel comestible sol ser de color taronja, blanca o en una combinació de vermell i blanc, amb una textura cruixent quan està fresca. Rel molt rica en vitamina A i pectina. La pectina és antidiarrèica i la vitamina A s'utilitza per certes dermatosi i malalties visuals. També té bones propietats com antianèmic i diurètic. Des del punt de vista nutritiu són importants per l'alt contingut en beta-carotè precursor de la vitamina A i són baixes en lípids i proteïnes. També té vitamines B1, B2, PP i nombrosos elements minerals.
9 Foeniculum vulgare (fonoll (la de los caracoles)): Es troba a les zones temperades de tot el món, encara que el seu origen se situa a la zona meridional d'Europa, especialment la costa del mar Mediterrani. Planta herbàcia i erecta, de color verd intens de fins a 2 metres d'alçada. Fulles llargues i primes, molt dividides i acabant en segments filiformes. Flors grogues que apareixen en umbel·les de 20 a 50 floretes sobre peduncles curts. Es fa servir com a condiment amb un característic sabor semblant a l'anís degut als olis essencials com l’anetol i l’estragol. Medicinalment té propietats estimulants, aromàtiques, antiflatulentes, eupèptiques i carminatives degut a l'anetol que porta l'oli essencial.
També conté flavonoides amb propietats expectorants i antiespasmòdiques. És també un bon diürètic.
Conium maculatum (cicuta): Es troba a tot Europa i Amèrica, en ambients nitròfils més aviat humits i frescos, com les ribes dels rius i zones sense conrear.
Planta força alta de fins a 2 m. Tija fistulosa i estriada, tacada de color purpuri a la base i molt ramosa a la part superior. Fulles blanes, fètides, de contorn triangular i molt dividides. Flors petites, de color blanc ien umbel·la. Llavor petita, estriada, de color fosc. Conté un potent alcaloide anomenat coniïna que provoca, per ingesta, una paràlisis muscular progressiva i, finalment, la mort. A dosis terapèutiques actua com un analgèsic amb acció directa sobre les terminacions nervioses sensitives utilitzant-se per a les neuràlgies agudes (només en homeopatia).
Es caracteritza per desprendre un desagradable olor de orina. La cicuta és semblant al julivert o el fonoll amb el que s’ha confós (és la planta amb la que van matar a Sòcrates).
Fam. Asteraceae:  Distribució: Cosmopolita, sobretot en zones temperades i subtropicals. Des de zones aquàtiques a zones desertes (gràcies al metabolisme CAM).
 Descripció: Plantes herbàcies amb la part aèria perenne, que fa rizomes com a reservori de nutrients. Algunes espècies presenten canals laticífers o resinífers com a defensa pels herbívors. Fulles molt diverses en forma i disposició a la tija. En indrets àrids són suculentes, reduïdes a esquames, transformades en circells o absents.
 Descripció morfològica reproductiva: Flor en inflorescència múltiple; capítol.
Receptacle pla, còncau o convex on s’insereixen les flors sèssils. A la base de cada flor poden aparèixer bractèoles reduïdes. Flors pentàmeres, de simetria actinomorfa o zigomorfa (lígules i semilígules) i hermafrodites, unisexuals o estèrils. Generalment hermafrodites a l’interior i femenines o estèrils a l’exterior.
Calze per 5 peces transformat en un pinzell de pèls (papus o vil·là). Corol·la amb 5 pètals soldats. Lígula: cinc pètals soldats i acaba en 5 dents. Androceu per 5 estams inserits al tub de la corol·la i amb els filaments lliures. Pol·len alliberat a l’interior del tub format per les anteres. Gineceu per 2 carpels soldats en ovari ínfer i unilocular amb un únic primordi seminal. A la base de cada flor i dins la corol·la hi ha un disc nactarífer. Flors proterandres (estams maduren abans que els estils). Disseminació del pol·len per insectes, i la dels fruits pel vent.
10 Arnica montana (àrnica): Present a les muntanyes de bona part d'Europa occidental central i septentrional, encara que també podem trobar-la a regions d'Àsia i d'Amèrica del nord. A Espanya es localitza a la serralada Cantàbrica i a les muntanyes de Galícia. Al Principat és freqüent exclusivament als Pirineus, principalment a l'estatge subalpí. Herba perenne de dos pams d’alçada. Rizoma força gruixut. Fulles oposades (la qual cosa la caracteritza), enteres, les basals un xic arrossetades. Capítols radiats i amb flors d'un groc ataronjat. S'utilitzen les flors i també el rizoma pel seu alt contingut en lactones sesquiterpèniques i olis essencials. S’utilitza com a antiinflamatori d’ús tòpic. A nivell popular té molt de prestigi com a antiinflamatori i antireumàtic la qual cosa ha fet disminuir en alguns llocs de manera perillosa la mida de les poblacions. Administrat per via interna pot causar intoxicacions tipus alteracions nervioses.
Echinacea angustifolia (equinàcia): És una espècie originària d'Amèrica. Amb motiu de la bellesa de les seves flors es cultiva a Europa des de fa molt temps, havent-se assilvestrat alguns exemplars des de jardins. Planta herbàcia, perenne. Fulles hirsutes, lineal-lanceolades. Inflorescències en capítol amb flors ligulades violades i pèndules.
Fruit en aqueni espinós. Les parts de la planta usades per les seves virtuts medicinals són les arrels i el rizoma. S'utilitza la rel que conté diversos principis actius amb propietats antisèptiques per a les vies respiratòries com grips i constipats. Per via externa s’utilitza per tot tipus de lesions dermatològiques per les seves propietats cicatritzants i antisèptiques. Ha estat anomenada com “l'antibiòtic vegetal", ja que posseeix una clara acció contra les afeccions bacterianes i víriques, a més d’estimulant el sistema immunitari.
11 Matricaria recutita (camamilla): Espècie originaria d'Europa Meridional i Oriental així com d'Orient Pròxim. En l'actualitat es troba en tota Europa, Amèrica i Austràlia. La droga comercial prové quasi exclusivament de cultius. A Catalunya es troba escampada una mica per tot arreu. És una de les plantes que es sol adulterar més amb d'altres espècies de morfologia semblant. Herba anual, glabra, a vegades semi-rastrera. Capítols radiats amb el receptacle buit i sense palletes receptaculars.
Fruit sense vil·là. S'utilitzen els capítols no fructificats perquè tenen gran quantitat d'essències produïdes en les cavitats esquizogèniques del receptacle. Aquestes essències són riques en polifenols d'acció antiespasmòdica i diversos terpens (com l'azulè) d'acció antiinflamatòria d’ús tòpic. També s’usa en infusió com a antiflatulent, colagog. Per via externa astringent dermatològic i antipruriginós.
  El Taraxacum (liguliflora): és diferencia per tenir pol·len fenestrat.
L’Arnica (tubiflora): es diferencia per tenir el pol·len equinat.
Taraxacum officinale (pixallits, dent de lleó): És originària de les zones temperades d'Euràsia. Ara es pot trobar a molts altres indrets del món com a espècie introduïda. Herba amb ulles totes basals, en roseta runcinades. Capítol terminal groc amb les bràctees externes de l'involucre reflexes. Fruit amb vil·là molt manifest. Les fulles són diürètiques.També s’usa com a colagog i laxant suau. És una verdura molt apreciada (xicoies) a les comarques de muntanya per menjar-la com a amanida.
12 ...

Comprar Previsualizar