Economia política de la comunicació. Sessió 10/12 (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 10/12/2014
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

SESSIÓ 10/12/2014: ANNA GORDIOLA ( La lectura del Stuart Hall dels Estudis Culturals és molt important !!!!!) Inclusió de la semiótica en els estudis culturals per que la semiotica estava estudiada per els orientals i no per els anglesos.
Dels estudis culturals van sorgir tot una sèrie de treballs que van explotar i investigar a fons al que feia referència al treball de codificació cultural, les claus per entendre les subcultures.... pero també van donar una aportació improtant en la recerca de comunicació per que arrel dels estudis culturals es van fer molts estudis de recepció.
Els estudis de recepció dels que parlem són treballs que miran d'aprofondir en el procés de descoficicació que es parla en el text d'Stuart Hall. Els primers estudis de recepció que arrencan del centre de Binginman intentan conèixer a fons com les arregls socioculturals de classe obrera són un factor determinant a la hora de descodificar els estudis de comunicació de massas. Els estudis eran com descodificar les series de televisió, David Morley va produir diferents estudis amb la dea de les arrels de classe i com aquestes arrels influeixen en la lectura i descodificació de missatges. Ell estudiava quina lectura feien els treballadors a certs continguts.
Aquests estudis ens han deixat dos conceptes: – La audiència activa: des de els estudis de recepció dels estudis culturals es para una especial atenció del paper actiu de l'audiència. A la hora de interpretar selectivament. Les altres teories al llarg del curs són teories que tenen una visió molt passiva del públic.
– Contextos de recepció: observen a partir de l'estudi de quina manera es descodifiquen els missatges observen que existeixen climes o àmbients que condicionen i orienten les descoficiacions dels pubics. Un dels més importants és el context familiar ja que provoca unes lectures determinades dels missatges dels mitjans. També existeixen altres formes o contextos diferents com: com es veu la tv a les pressons....
La diferència entre Usos i Gratificacions amb els estudis culturals es per entendre els estudis dels anys 50 i els estudis més critics que tracten temes més profunds com és la ideologia, de com el públic es capaç de defensar-se ( com diu el text de Stuart Hall ).
ECONOMIA POLÍTICA DE LA COMUNICACIÓ: Herbert Schiller i Dallas Smythe són dos autors clau en la teoria de l'economia política de la comunicació • Definició economia política de la comunicació per Vincent Mosco: És un estudi de les relacions socials particularment les relacions de poder que constitueixen la producció, la distribució i el consum de recurssos inclosos els recurssos de la comunicació. Es tracta d'escriure i examinar el paper de les institucions, expecialment empreses i gobern, responsables de la producció, distribució e intercanvi de les mercaderies de la comunicació i per la regulació del mercat de comunicació.
Aqui el que hi ha es una manera d'entendre la comuniació molt economiciste. On posen més ènfasi és en observar els productes comunicatius com a mercaderies.
L'economia politica enten que la comunicació és un sector económic i que tè setit dintre del capitalisme. Les decisions que es prenen dintre del segment de l'economia són lógiques de política económica i per tant s'ha d'analitzar des de la perspectiva de la lógica economicista. Es una perspectiva que s'allunya de les revisions que van suposar l'escola de Franfurkt i els estudis culturals, aquesta visió marxiste de la comunicació suposa un retorn als orígens de la fiolosifa i la lógica marxista. A diferència dels estudis culturals, des de la economia política s'analitza i s'observa la comunicació en clau de economiciste i de lógica de mercat analitzant-la com un producte que és el resoltat d'unes relacions de producció i que com a producte d'aquestes relacions de producció reflecteix el seu contingut i en aquest sentit és diferent els estudis culturals per que tenen en compte que exsiteix un determinsime entre la base material i el producte o la comunicació de masses. Els estudis culturals deien que hem de separar tota aquesta constuccio intelectual que és la cultura i ja no la podem considerar una base determinista. En la base dels estudis d'economia poltiica es torna aquesta visió original marxista. Tan el Herbert Schiller com el Dallas Smythe són casos excepcionals dintre de la investigació socials dels EUA, són casos marginals. El normal o habitual és fer una sociologia de carácter funcionalista i aquests estudis estàn aliniats com a idiologistas o activistes.
Aquests dos autors ( Schiller i Dallas ) li deuen molt a unaltre autor que no va tractar directament la comuniació de masses pero que va ser molt influent en els anys 20 que era Charles Wright Mills que era molt crític i un intelectual que estava en contra de les corrents dominants i de les élits socials nortamericanes sometien al poble americà i de fet ell és un socioleg atípic pero que va ser un referent important en el sentit que va marcar i va resoltar un punt de refència sobretot per Schiller i Dallas.
Una de les coses que es fixen els que estudien l'ecoomia política de comunicació es estudiar la situació en que es troven els sistemas de mitjans, explicar com s'ha desenvolupat la indústria dels mitjans al llarg del selge XX, aquest desenvolupament industrial dels mitjans de comunicació sorgeix de unes petites empreses familairs que es deidcaven en aquest sector a mitjans dels segle XX. Aquests negocis continuen sent empresas familiar més endevant peró amb una nova lógica, una ógica empresarial de maximitzacó dels beneficis i un dels primers treballs d'economia politica de comunicació ( antecedents de Schiller i Smythe perque els seus treballs són de finals dels anys 60-70 ) alguns antecedents d'aquests treballs descriuen el ús del poder dintre de les grans empreses familiars de comunicació. Hi ha diversos estudis per observar el poder que les familias exerceixen. Per tant, una de les coses en la qual centren els estdis és l'origen de la situació actual.
A més tenen una visió sistémica. L'anàisis que fan és de caire sistèmic i es preocupen per questións més parcials, de naturalesa més quotidiana. Trets importants: • La primera questió és que és un tipo d'estudi que obsera als mitjans de comunicació dins del sistema capitalisa. Es un engranatge més i la explicació de la seva llógica s'ha de fer amb aquesta clau: amb llógica capitalista.
• Els factors economics determinen procés de comunicació: Un segon aspecte que pot resumir els estudis de economia política és que els factors economics condicionen els procés de comunicació. Tot està subordinat a llógiques economiques, les formes de producció són formes de producció institucionalitzades, els continguts són corretges dinformació dels interesso de la industria i la lectura que s'ha de fer és de caràcter economicista. Senten a la TV com un mitjà que es dedica a extreure benefici dels espectadors.
• El tercer tret és que es concentren en un seguit de temes o estudis com ara la concentració de les indústries mediàtiques i en les formes de com es construeix un interès públic i les condicions de com es construeix aquest interès públic.
També la llógica i control dels mitjans, la seva llógica económica...
• Un quart punt és que des d'aquesta perspectiva la audiència no té gairabè cap llibertat en els processos d'interpretació dels contignuts. Aixó recupera el sentit original o l'apliació original del marxisme en la questió de la comunicació. El públic no té marge per interpretar, el públic està condicionat per la estructura dels contignuts, els processos de comunicació estàn condicinat per aquesta estructura económica. Com aixño es aixi, no mereix la pena ( o a conseqüencia d'aixó ) no és interessant estudiar que pensa el públic per que és dóna per descomptat que hi ha una manipulació, una transmissió de missatges que condicionen i determinen la ideologia de les persones.
Dallas Smythe: Origen canadenc, va estudiar a EUA i desprès va tornar al Canadà pero en veure el gir marxista aixó no agradava i va haver de tornar al canadà. El Smythe és un dels creadors de aquesta teoria EPDLC i dintre de JAMCR ( Asossiació internacional dels invesigadors de la comunicació.. ) que es va crear l'any 78. Des d'aquell moment es va crear una corrent que va tenir forçes seguidors sobretot des de el moment llatinóamericà. Un dels conceptes que ha deixat com a més important el Dallas Smythe és que la audiència és una mercadaria.
Audiència com a mercaderia: alló que els mitjans venen als anunciants és la mercaderia audiència. No venen espai, venen públic. El que estàn explotant és el seu públic i els públic no cobren res per ser explotats. Aquest factor, aparenment, sembla que alló que ven un diari espalla les seves pàgines o el que venen les radios és temps a les seves emissions, tot aixó que aparentment és el que està en joc a la hora de signar contracter amb empreses de publcitat en realitat amaga una alte cosa que és el públic entès com una mercaderia. El mitjà de comunició no és res més que un intermediari per comunicar amb els comsumidors. Un argument que dóna sentit a aquesta forma d'entendre la llógica economicista i la seva relació amb el públic de termes economics és la creació d'una indústria necesitada per mesurar el públic. Es a dir, es necessari que hi hagui una industria que calculi el públic, la cuantitat de gent que veu el diair o la tv, la mesura de audiència és imprescindible per fer visible aquesta llógica de l'audiència com a mercaderia. Els Smythe diu que alló que els anunciants de tv compren és la atenció del públic, és la seva receptivitat i seguint aquesta llógica és millor disposar d'un públic receptiu, un públic passiu, que pugi interioritzar els missatges publicitaris de una forma acrítica. Es per aixó que alló que convè siguin programes de televisió o continguts periodístics que no questionin o remoguin les consciències del indiviu, sino que el convereixi en un subjecte passiu predisposat al consum. La clau d'aquesta llógica és la publicitat. Tot el contignut en els quals hi ha publicitat està orientat als continguts publicitaris, tots els sectors ( esports, programes, tos els programes que informen i entretenen ) depenen de la publcitat i no existierien si no hi haugès una publicitat que paguès no aixó. Tot gira entorna al publicitat i els ingressos economics que aquesta crea.
Per tant, diu que els programes de tv i ràdio només són una forma d'acompayar els anuncis, és el matiex pero el que està passant o el que passa amb el cinema en l'actualitat és que alló amb el que es fa diners és amb les crispetes... pero la película no és res més una escusa per consumir tot lu altre. La mateixa llógica és la que és pot aplicar en els contignuts dels programes del mitjà de comuncació. El contingut de veritat no és res més que una “tapadera” del que importa de veritat que és la publicitat.
En aquesta llógica mateixa diu que l'espai doméstic on es consumeix el mitjà és una extensió de la cadena de montatge de la fàbrica. Continuem dintre d'aquesta llógica mercantilitzat dels contignuts mediàtics que s'instalen a casa “nostra”. Diuq eu des de una perspectiva marxista molt ortodoxe ens exploten en alló que treballem durant les 8 h de feina i en el menjador de casa tambè ens exploten la nostra condició de públic.
Autors hereus Dallas Smythe: Hi ha un parell d'autors posteriors que són hereus molt directes de les seves propostes que parlen d'un concepte anomenat “plusvàlua del temps devisionat”, un concpte que es formula lany 86 que ve a dir el següent: el públic per que s'amortitzi el preu d'un programa de tv ( per exemple un informatiu ) perquè s'amortitzi el que ha costat aquell progama, el públic ha de veure els dos anuncis que es programen avans i desprès del programa. Per tant ha de veure 4 anuncis dintre d'aquella franja horaria.
Si en lloc de 4 en veu 6 aquells dos anuncis són la “plusvàlua del temps de visionat”, es a dir, aquests dos anuncis més que s'han vist per part del públic és tot benefici net.
Els dos de més que s'han vist és benefici totalment net que no serviex per amortitzar, així es cobreixen els costos i s'obtenen beneficis. En definitiva, els mitjans de comunciació programen més temps del necessari d'anuncis per obtenir una “plusvàlua” d'aquell producte que exploten que és el públic.
En definitiva, ( des de la visió de Dallas ) els mitjans de comunciació no es caracteritzan per obtenir el seu valor d'alló que produeixen, sinó d'alló que t'extreuen del públic.
Herbert Schiller: Anys 70. És un qualificat com un representant de la sociologia radical americana. Ell sobretot ha portat dos grans títols sobre economia política de la comunicació com “ comunicción de massas: empirianismo yankee” “los manipuladores de celebros”.
Un dels conceptes que ha aportat és el concepte del “complex militar-industrial”.
El complext militar-industrial parla al seu llibre de comunciació de massas i empirianismo yankee, no és el primer que ho parla pero ell descriu amb detall com es crear aquest gran sistema d'interessos entrelligats de diversos segments de la societat nortamericana per produir un ordre determinat. El Herbert Schiller desenvolupa aquest concepta o l'utilitza per explica com originalment a EUA es va anar creant un sistema comunicatiu que s'inicia als anys 20 i que culmina o adquireix la seva forma comunicativa als anys 60, no és només un conjunt d'interessos de les empreses de comunicació sino que és un entremat de productes ntre els que fabriquen continguts, els que rebren continguts i els militars que són els que experimenten sobre les coses que pdoen servir pr potenciar aquesta indústria.
Ell diu que en aquest procés de producció en el complex militar dels anys 20 al 60, les empreses que fabricaben aparells de ràdio, es van començar a convertir en indústries de un gran pes important, aquestes indústries van colonitzar un espai comú que és l'espai radioelèctric i el van privatitzar. A travès dels contignuts d'aquests mijans de comunicació que s'han apoderat del espai es venen productes, es promocionen productes que estàn fortament lligats als interessos de les grans empreses, difonen valors que són essencials per el sistema capitalsita com la propietat privada, el lliure mercat, el consum.... Aquest sistema és una gran màquina que és va construint per construir o elaborar una llógica consumista, una llógica capitalsita avanaçada, etc.
Ell també diu que hi ha un període entre els anys 20 i 60 on l'estat, especialment el ministeri de defensa, intervè per impulsar tot el que fa referència a la innovació tecnologia en comunucació. Estem al període de la Guerra Freda i aquesta innovació suposa un impuls importantíssim per el sector de comunicació. Per tot plegat és crea una mena de xarxa d'interessos on les empreses de comunicació reclaman la inversió en invesitgació, en tecnologies de la comunicació... un cop aquesta inversió s'han fet i s'han generat noves formes de comunicació inmediatament retorna al sector privat ( questes seccions del àmbit militar ) i són explotades per aquestes companyies que es beneficien. Es a dir, la investigació pública beneficia les empreses privades de comunicació. La forma de pagament de les empreses privades és construir un clima social que permeti desenvolupar aquest ordre establert...
Aquesta llógia que s'insala entre els anys 20 i 60 als EUA, traspassa les fronteres dels EUA i auquestes indústries començen a explotar fora del territori nortàmerica començen a explotar aparells comunicatius, tecnlogia de la informació en una clau una mica enganyosa. Ho venen com una forma de progressar. Sota d'aquesta justificació que permet la exploració de aquests produectes que es fan en colonització de paissos del 3r món. Els EUA produeixen continguts, és una gram màquia de contignuts mediàtics que difonen i venen tambè molts aparells radiofónics i dispositius de presentació a paissos lationoamricans. Pero ells no produien continguts per tant els EUA han de produirlos, els amortitzen a EUA i tot el que obtenen quan ho envian fora de l'estat EUA són beneficis nets nous. Amb auqesta exportació de continguts no nomès s'obtenen guanys nets si no que tambè s'obtè la possiblitat de colonitzar valors.
Tot aixó és a gran tret una denúncia de Herbert Schiller com una nova forma de imperialisme amb exèrcit i amb consciències i el Herbert Schiller pensa wue els mitjans de comunicació s'han convertit en extensions del poder polític i economic.
No són l'espai per el contrapoder i per tant aixó és un deteriorament de la qualitat democràtica.
El segon text de Herbert Schiller anomenat los manipuladores de celebros es dedica a desmitifiar una sèrie de supósits o ideas que entèn ell que estàn molt ben instalats en els valors americans pero que per ell són més aviat una visió idelogica de la realitat que de fer el que fa es cegar als ciutadants i ell idenifica 4 mites: 1. Individualisme i decisions personals: la forma de vida americana es presenta com una forma de vida individualista, com un lloc en els EUA el home o la dona és fa a ell mateix, és autónom, tè capacitat per formarse i crearse un futur prósper. Els mitjans de comunciació transmeten de manera reiterada aquesta idea del món i del país i per ell, el Herbert, aquesta és una visió mitificada de la realitat que emfatitza la llibertat personal i destaca per sobre els bens colectius, el benestar o la llibertat social. Una visió molt individualista, és una característica arrelada.
2. Neutralitat: els mitjans tenen una funció molt eficaç manipulant el públic i fent pensar a la gent que el poder judicial, les institucions, són neutrals i que tenen una posició objectiva de la realitat i que els caoss de corrupció i les denúncies socials són casos particulars que no són el resoltat de mala gestió de coses que son simplement anomalíes del sistema. Tot aixó es presentat com a succesos aïllats i independent i el resoltat, per exemple, un fet que un jove agafi una escopeta i dispari a una escola és presentat per una persona “boja”, i s'intenta centrar la atenció en aquesta mala influència que podia ajudar a explicar i no es busca una explicació de caire més sitèmica o genral.
3. Un tercer aspecte és el fet de la dissolució del sentit de lo social a favor de una certa esència de la naturalesa humana. És a dir, els conflictes no són responsabilitat de la societat, sinó respostes aïllades. Els mitjans donen una imatge d'aquests conflictes centralitzades en el fet, en el cas. Per exmeple no es centren en que un immigrant hagui matat a una dona, son que existeix un domini dels homes cap a les dones.
4. Unaltre dels mites és un “falç pluralisme mediàtic”: la existència de molts mijtnas no és sinonim de pluralitat. Molts d'aquests mitjans reponen a interessos materials i ideologics identics i el fet de que el sector o la indústria de la comuncació tingui una tendència monopolística és un signe evident que existieen valors condicents, encara que les capçaleres o les emisores o canals aparegin amb etiquetes ben diferenciades. Aixó és un falç plurarisme mediàtic.
Subsidis informatius: no està dintre de la teoria de Economia i politia de comunicació pero si que tè relació.
Subsidis informatius: és un concepte de Oscar H Gandy i que es tracta d'aplicar la llógica de l'economia politica de la comunicació al treball periodístic. En els últims anys han crescut de manera expotencial els gabinets de comunicació i de relacions públiques de institucions, empreses, organitzes públics i privats... Hi ha tot un exèrcit de periodistes que han anat a treballar en aquestes posicions que podriem anomenar la dimensó comunicativa de l'economia productiva i des d'aquestes posicions que es dediquen a la comunicació corporativa o organizacional produeixen subsidis organitzatius per els mitjans de comunicació de masses. El que fan aquestes empreses és asumir els costos de la producció informativa i aleshores a aixó allibera de costos a les redaccions dels mitjans pero com a contratipa la versió dels que produeixen aquests contignuts, la versió dels fets és prioritaria a a hora de mostar els fets. Si tu no produeixes la informació, no pots assumir el sentit que ha de tenir i per tant has de assumir el sentit que et ve de la font. Com a les empreses de comunicació ja els hi va bè despendres dels costos de producció i per tant aixó suposa que s'augmenta la producitivitat dels periodistes. Es procesen de manera en sèrie els contignuts de fora, auest periodista té un major index de producitivitat perquè publica més peçes amb més temps i aixó els mitjans agreeixen l'augment de productivitat i la reducció de despeses. Tot aquesta feina de producció l'assumiràn les fonts dinormació el que passa és que l'assumeixen de bon “grat” per que aixó els hi permet reflectir la visió que ells volen d'ells mateixos.
És una feina cada cop més habitual que es agafar la nota de prensa i agafar-la tal qual bè des de els gabinets de comunicació per que la informació ja ve empaquetada, saben produir vidios...
...