2.Les cultures autòctones i els pobles colonitzadors a la Península Ibèrica (Eivissa) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 05/04/2016
Descargas 34
Subido por

Vista previa del texto

Eivissa. Fenicis i Púnics Diodor de Sicília semblava resoldre l’origen cartaginès d’Ebussus i la data precisa de la fundació d’aquesta ciutat, que resultava ser el 654 a.C. Es tractaria així d’una fundació indirecta, no haurien estat els fenicis estrictes sinó els seus descendents de la colònia africana. L’arqueologia que la ciutat proporciona no és anterior al segle V a.C.
Diodor compara Eivissa amb Corcira, avui Corfú, un referent més pròxim als seus lectors grecs. Cartago es va fundar en 814 a. C. (-160 = 654 a. C. per a Eivissa). Pitiussa, “illa dels pins” és un nom grec, enfront del més religiós d’Ebussus, “illa del déu Bes” amb la que la coneixien els púnics. Bes, en origen, era una deïtat egípcia, que fou adoptada en Fenícia.
No obstant, les troballes arqueològiques de Sa Caleta, al sud de l’illa, indiquen una forta relació amb els fenicis del Cercle de l’Estret de Gibraltar, no del Mediterrani Central, i unes datacions mig segle anteriors a les indicades per Diodor. Per tant, els orígens de l’establiment colonial a l’illa poden situar-se a la 1/2 del segle VII a.C. i confirmar-se que són altres els agents.
L’aparent contradicció que sembla contenir el text de Diodor amb el registre arqueològic es pot resoldre si considerem que Eivissa, tot i que podia haver estat fundada segons les estratègies comercials del Cercle de l’Estret, va acabar per entrar en l’òrbita comercial i cultural de Cartago. A l’illa s’observa, amb el pas del temps, un abandó gradual de les ceràmiques de vernís roig fenícies i un acostament als gustos centre mediterranis. La incorporació del culte a Tanit (de forta influència africana), i d’altres elements del Mediterrani Central, com navalles d’afaitar o màscares funeràries, aniria en la mateixa direcció. La inclusió en l’esfera cartaginesa sembla una realitat també cultural.
Als segles V-III a.C. tenim més informació: l’illa apareix densament poblada, amb nombroses explotacions rurals, colonials i santuaris, com Es Cuieram o Illa Plana. El territori de l’estat d’Eivissa devia ser tota l’illa, la qual no sembla tenir el poblament autòcton dens que tenien Mallorca i Menorca. La producció i exportacions de vi, oli i llanes van ser notables, així com el seu paper d’escala comercial entre Àfrica i Ibèria, també la seva projecció a les Balears. El comerç amb la grega Empúries va ser notable, també amb els poblats ibèrics catalano-valencians. L’àmfora eivissenca va ser imitada en el litoral peninsular. Es produeix una fertilitat mitjana i poca dedicació a les vinyes, en contrast amb l’important volum d’àmfores eivissenques que apareix en la Península.
Una font de riquesa que no deixa registre arqueològic són les fines llanes de l’illa.
Quan els autors antics parlen de les capes de l’interior penin- sular sempre destaquen el seu color negre i la seva aspror, per això és fàcil suposar que les llanes eivissenques, fines i tintades, trobarien un bon mercat.
La capital va ser populosa i ens hi ha llegat una enorme necròpolis, Puig des Molins, on es pot apreciar la riquesa de les elits urbanes i comercials, juntament amb la presència d’algunes tombes més modestes.
L’illa no es va integrar en la República romana fins relativament tard (122 a.C.), i ho va fer per mitjà d’un foedus, pacte que estalvià una conquesta.
...



Comentario de toni en 2018-02-16 20:50:02