TEMA 1 seminario (2016)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Administración y Dirección de Empresas - 1º curso
Asignatura Introducció al dret de l'empresa
Año del apunte 2016
Páginas 5
Fecha de subida 17/03/2016
Descargas 3
Subido por

Descripción

Seminario 1 resuelto

Vista previa del texto

SEMINARI 1. DRET I COOPERACIÓ SOCIAL María Martínez garzón EXERCICI I (Extracte de: ¿Por qué es necesario limitar las retribuciones de los ejecutivos? Recomendaciones para el caso de España, Carlos Mulas-Granados y Gustavo Nombela, Fundación Ideas, 2009).
“El debate internacional sobre el papel de los sistemas de remuneración a los directivos de grandes empresas está actualmente en su punto más álgido, en particular centrado en las fórmulas de retribución a directivos del sector financiero, que se considera han sido una de las causas de inicio de la actual crisis económica. La percepción pública de que resulta incompatible que los Gobiernos estén aportando ingentes cantidades de recursos para sostener el sector financiero y a la vez algunos directivos de ese sector continúen percibiendo remuneraciones elevadísimas ha avivado este debate y han surgido muchas voces en favor de introducir algún tipo de regulación.
El tema de las retribuciones de los directivos fue uno de los temas tratados en la reunión del G-20 celebrada en Pittsburgh los días 24-25 de septiembre de 2009. En la declaración final de la reunión, los líderes del G20 afirman que “una remuneración excesiva en el sector financiero es el reflejo y a la vez promueve la toma de decisiones que conllevan un nivel de riesgo excesivo”, y establecen diversas recomendaciones para reformar los sistemas de remuneración y con ello garantizar una mayor estabilidad financiera. No obstante, para que estas recomendaciones se lleven efectivamente a la práctica, deben ponerse en marcha por parte de las empresas y podemos anticipar que va a existir un fuerte rechazo en el sector financiero.
Las posiciones en torno a este debate están lejos de acercarse: algunos cuestionan abiertamente la necesidad de que el sector público tenga algún papel sobre la remuneración de ejecutivos de empresas privadas, mientras que en el otro extremo pueden encontrarse opiniones a favor de una regulación estricta de las retribuciones de los directivos de empresas que reciben dinero público.
Las dos leyes principales aprobadas en Estados Unidos (EE UU) con carácter de urgencia para sostener con dinero público el sector financiero y evitar el colapso global del sistema abordaron por primera vez el tabú de los posibles límites a las remuneraciones de los directivos del sector bancario, en virtud de su responsabilidad en el colapso financiero.
Con anterioridad, el Tesoro de EE UU promulgó en abril de 2009 unas recomendaciones en las que se barajaba utilizar un límite de 500.000 dólares para la retribución anual para los directivos de las empresas salvadas con dinero público. Sin embargo, posteriormente la Casa Blanca se mostró reticente al establecimiento de límites concretos para la remuneración, con el argumento de que la competencia entre empresas sometidas o no a ayudas públicas por la contratación de altos ejecutivos podría provocar un desplazamiento hacia aquellas instituciones que ofrezcan mayores salarios”.
A partir d’aquest text, i sobre la base de les lectures de la Unitat 1 i de les que es proposen a continuació, tracta de reflexionar i respondre a les questions següents: a) Identifica potencials problemes d’interacció social i acció col·lectiva per fer front al tema dels bonus que s’ofereixen als banquers.
Hi ha diversitat d’opinions entre restringir o no les retribucions a directius de renom del sector financer ja que hi ha qui les considera força elevades.
Hi ha qui defensa la regulació de la quantitat de diners que reben els directius ja que els diners són públics, ja que o bé pertanyen a empreses públiques o bé a privades però han estat rescatades amb diners públics. Tot i això, hi ha qui opina que el sector públic no hauria d’intervenir sobre les empreses de caire privat.
Per altre banda, si aquestes regulacions els duguessin a terme, molts directius anirien a empreses que ofereixen alts salaris a les quals les regulacions no afecte. Això provocaria un impediment de la competència entre empreses ja que no estan en igualtat de condicions.
b) Per què els sobresous poden representar un problema? Un sou per sobre del corresponent por representar un problema donat que podria aparèixer el problema del free-rider. Ja que possiblement hi hauria aprofitament de la cooperació dels altres sense cooperar la persona en qüestió.
Com s’ha observat, aquí les empreses finançades amb diners públics segueixen retribuint als seus directius amb sous molt elevats que a llarg termini poden provocar una fallida. De manera, que no cooperen adequadament ja que es sostenen gràcies a diners públics que podrien ser més reduïts si els sous disminuïssin.
c) Com es pot fer front als dilemes de cooperació identificats? Per resoldre aquests problemes cal estipular incentius suficientment grans per corregir el conflicte. Es podria establir una norma que afectes a qui incompleix d’una manera força forta de manera que es reduïssin els paràsits per el risc a ser castigat.
d) Està justificada la intervenció del Dret en aquest àmbit del mercat? Més concretament, quines tècniques de control social i de regulació (integració, prevenció, repressió, promoció o premi) poden resultar més útils per fer front a les disfuncions i problemes que hem identificat? Personalment crec que sí està justificada la intervenció del Dret en un àmbit com el presentat. No es pot premiar als directius amb retribucions de milions d’euros desprès d’haver necessitat un rescat. És òptim que el Dret intervingui regulant els interessos personals ja que sinó hi hauria un aprofitament dels diners públics.
Algunes tècniques de control social i de regulació podria ser establir un sou a fi de que l’empresa no destini més diners dels necessaris a pagar als directius, de manera que indirectament afecta a que no hagi de ésser rescatada. O establint normes i regulacions que especifiquin detalladament com es distribueixen els diners invertits en sous.
EXERCICI II La corrupció es avui un fenomen de grans dimensions que afecta no només als països més pobres sinó també a les societats més desenvolupades. La corrupció comporta múltiples conseqüències negatives, tant econòmiques, polítiques com jurídiques. En el terreny econòmic, ha esta una constant en el comerç internacional i els qui la practiquen la consideren un mecanisme racional per guanyar quotes de mercat. Com expliquen Villoria i López Pagán (2009): “La corrupción global no disminuye y aunque no es fácil sostener con datos objetivos e incontestables esta afirmación, el análisis de los estudios mundiales sobre percepción de la corrupción así parecen confirmarlo.
Más de dos tercios de las 159 naciones sondeadas a través del Índice de Percepción de la Corrupción de Transparency International de 2005 (IPC) obtuvieron una puntuación de menos de 5 sobre una puntuación ideal de 10, lo que indicaba los altos niveles de corrupción en la mayoría de los países encuestados. No obstante, había cinco países con puntuación superior a 9.3, como guías o ejemplos de países con muy baja corrupción. En 2008, de los 180 países analizados, 128 tenían puntuación inferior a 5 y no había ningún país con puntuación superior a 9.3.
Por su parte, el índice de “pagadores de soborno” –Transparency International Bribe Payers Index (BPI)– publicado el 14 de mayo de 2002 proporcionaba un panorama no muy optimista sobre el papel de las empresas de los principales países exportadores en la realización de sobornos a cargos públicos en el extranjero. De hecho, prácticamente todos los países desarrollados tenían una puntuación peor, en el mismo rango de 0 a 10, cuando actuaban fuera que cuando actuaban en casa (…). En todo caso, son precisamente las grandes economías emergentes las que salen peor paradas en el índice: Rusia, China, México y la India –por ese orden– son los países cuyas empresas corrompen más. Las economías emergentes, la mayoría de ellas no signatarias del Convenio de la OCDE contra el soborno a funcionarios extranjeros en transacciones internacionales, parecen actuar con estándares morales más relajados que el resto de países exportadores –con la relativa excepción de Italia–, lo cual puede generar una competencia perversa para la obtención de contratos y subvenciones en países de débil institucionalidad. Una competencia perversa que puede llevar a los países signatarios del Convenio a no cumplirlo debidamente; de hecho, las empresas españolas, de acuerdo con el BPI, estarían en Latinoamérica situadas entre las más corruptas; en concreto, de los siete países más exportadores a la región –Alemania, EEUU, Francia, Brasil, Italia, España y China– las empresas españolas sólo serían superadas por las chinas en su tendencia a sobornar”.
Per fer front a aquesta corrupció s’han intentat moltes estratègies diferents. Una d’aquestes és la utilització del dret penal i la punició de certes conductes com el suborn, la prevaricació, etc. La qüestió es fins a quin punt el Dret penal és un bon recurs per impedir la corrupció a nivell internacional.
Tenint present aquesta reflexió, suposem que dues empreses, una francesa i l’altra espanyola, desitgen participar en una licitació per la construcció d’una obra pública a un país llatinoamericà. Els seus directius són agents racionals i no es coneixen entre ells. Els directius de les dues empreses saben també que el suborn és un mètode racional per guanyar la licitació. Encara que ells prefereixen un món comercial on es competeix per ampliar quotes de mercat sense utilitzar aquests mecanismes, també saben que si subornen a algun càrrec de l’administració d’aquest país expulsaran del mercat als seus competidors aconseguint la licitació en joc.
Article 445 bis del Codi penal espanyol: 1. “Los que con dádivas, presentes, ofrecimientos o promesas, corrompieren o intentaren corromper, por sí o por persona interpuesta, a las autoridades o funcionarios públicos extranjeros o de organizaciones internacionales en el ejercicio de su cargo en beneficio de éstos o de un tercero, o atendieran a sus solicitudes al respecto, con el fin de que actúen o se abstengan de actuar en relación con el ejercicio de funciones públicas para conseguir o conservar un contrato u otro beneficio irregular en la realización de actividades económicas internacionales, serán castigados con las penas previstas en el artículo 423, en sus respectivos casos” (pena de presó de 2 a 4 anys).
Qüestions: 1. Si fossis un dels directius d’aquestes empreses, com et comportaries? Utilitzaries el suborn per obtenir la licitació? No l’utilitzaria, ja que es patiria la sanció de presó. A més, es recalca que els directius prefereixen un món comercial on es competeix per ampliar quotes de mercat sense utilitzar el suborn.
Cal però, que la normativa francesa i espanyola sigui similar a termes de càstig, ja que així hi hauria igualtat.
2. Quina situació pot resultar de l’actuació racional dels directius de cadascuna d’aquestes empreses? Explica les diferents alternatives d’acció que té cada directiu en funció de com es pot comportar l’altre directiu. Indica les conseqüències que l’actuació racional dels directius pot comportar.
L’acció més racional a nivell individual seria subornar a fi de guanyar la licitació, tot i que a nivell col·lectiu seria irracional ja que el resultat final empitjoraria ambdues parts.
Pel que fa a les diferents alternatives que tenen els directius, en primer lloc poden subornar o per altra banda, no fer-ho.
En cas que subornessin, s’arrisquen a penes de presó. Però si no ho fessin l’altre directius sí podria subornar i d’aquesta manera acabaria guanyant la licitació.
De manera que es pot intuir que ambdós agents acabaran subornant ja que desconeixen l’actuació que realitzarà l’altra, amb l’esperança que la resta de competidors siguin expulsats del mercat.
3. La presència d’una norma penal com l’article 445 bis del Codi Penal espanyol o de la corresponent norma penal francesa poden contribuir a canviar els incentius dels directius? Sí, el fet d’introduir una norma amb una sanció elevada o que pugui perjudicar notablement a les parts, fa que aquestes canviïn la seva conducta, fent que així no es se suborni i acabin realitzant l’obra pública de manera lícita.
4. Tenen incentius els Estats espanyol i francès per castigar penalment els directius de les seves empreses nacionals pels actes de corrupció en el comerç exterior? Com descriuries la situació en la que es troben aquests dos Estats? Per una banda els governs volen que siguin les seves empreses nacionals les que realitzin la feina, de manera que per una banda no castigarien el suborn. Però cal tenir en compte que tant França com Espanya són uns dels països que més suborns realitzen, i això ha d’ésser penat i regulat per evitar una massificació en aquest àmbit. Aquest rang de suborn de països pot a la llarga perjudicar al propi país.
5. Explora críticament els límits del enfoc economicista i també del paper del dret i de la regulació sancionadora a partir de la lectura dels extractes seleccionats dels llibres Nudge (de Thaler&Sunstein) i Sandel (What Money Can’t Buy. The Moral Limits of Markets).
Tal i com es menciona a l’extracte, moltes regulacions de les que s’han imposat per reduir la contaminació a termes generals, ha provocat una gran despesa i un agreujament dels problemes que es volien resoldre.
També recalca que aquesta contaminació no és pagada moltes vegades per qui la produeix, fent que com no ha de pagar per el mal que produeix, no té incentius a reduir aquesta contaminació. De manera que podria realitzar-se una mesura estricte que regules tal falta d’alineació. I aquí també té un paper molt important el Dret com a regulador sancionador de la contaminació; ja que es produeixen uns efectes negatius que afecten a tothom. Algunes sancions o impostos reguladors podria ser un impost sobre les emissions de gasos tal i com diu el text, o uns permisos limitats de contaminació, per a regular l’externalitat que es produeix. Això pot produir una manca de llibertat i alhora una rebel·lió per part de qui no estigui disposat a pagar. Per aquest motiu, es prefereixen les regulacions que ofereixen més llibertat i tenen uns costos més baixos.
Tot i això, hi ha uns límits ja que tot s’acaba autoregulant a no ser que s’imposin normes que ho facin.
Pel que fa al a segona lectura, l’incís que fa sobre la utilització al primer paràgraf ja és força significatiu. Com bé remarca, no s’utilitzen els diners per reduir la drogodependència de les dones, sinó per evitar l’embaràs d’aquestes, cosa que redueix el benestar col·lectiu.
Tot i això, és cert que la reproducció de nens drogodependents provocaria majors perjudicis a llarg termini.
Però és cert que l’esterilització a canvi de diners es pot considerar com un suborn fàcil ja que persones que no tenen bones capacitats per decidir faran qualsevol cosa a canvi de monedes que invertiran en drogues. I d’alguna manera aquesta decisió de ser esterilitzades no es pren amb consciencia.
L’estat ha de donar llibertat a escollir a tots ciutadans, i és cert que aquestes dones són lliures d’escollir entre ambdues opcions, però també és obvi quina serà la més escollida condicionant d’alguna manera a les dones a escollir aquella.
Tot i això, s’explica que per decisions humanes i el comportament de les persones cadascú és lliure de decidir el que prefereix assumint els costos i els beneficis que això comporta.
També es conclou del text que pagar en funció d’objectius que es volen assolir és positiu i bo sempre i que no sigui excessiu i comporti una resposta massa brusca per part de la societat. Cal incentivar just allò que es vol aconseguir. Els incentius són bons i positius si es controlem. Així com el pagament en funció del rendiment ja que aquest no és sempre mesurable i pot portar a mentides o a sobrevaloracions o manca de valoracions.
És a dir, cal regular molt bé allò que es premia per a no fer que el comportament de les persones per assolir el premi sigui excessiu.
...