3 i 4. Història de la Terra (2017)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Evolución
Año del apunte 2017
Páginas 10
Fecha de subida 03/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

2. Historia Geològica de la Terra.
Veiem que gran part de la historia de la Terra, és sense la major part dels organismes que hi ha avui dia. Si representem tota la història de la Terra en 24 hores, l’aparició de la major part dels organismes coneguts està en l’últim quart d’hora i els humans en l’últim minut.
El moment 0 de la Terra està al voltant de 4.600 – 4.500 milions d’anys. La història de la Terra es divideix en Eons, trobem el Pre-càmbric i posteriorment el Fanerozoic (vida visible). Dintre d’aquests Eons trobarem divisions que reben el nom de Eres que les subdividirem en Períodes.
Cada un d’aquests períodes està identificant en canvis importants en el clima, sobretot en les temperatures. Els canvis en la temperatura estaran relacionats amb els de la vida.
També podem observar com cada una d’aquestes etapes està marcada per uns esdeveniments molt importants, com pot ser la desaparició d’un grup molt gran d’organismes.
El Càmbric (es troba entre Paleozoic i Fanerozoic) és un moment d’explosió de vida, apareixen molts grups nous. Aquest canvi tant important ens marca l’inici del Càmbric i del Fanerozoic. A cada inici de cada etapa trobem moments singulars. Els classifiquem a partir d’esdeveniments molt grans.
Des dels 4.500 milions d’anys fins a l’actualitat la major part del temps està ocupat per l’eó Precàmbric (87% - Era Hádica, Arcaica i Proterozoica); el Fanerozoic només ocupa els últims 500 Ma, és una petita part de la historia de la Terra.
A l’Hadic (4.500 – 3.800 Ma), quan es forma la Terra, veiem que comença a aparèixer la possibilitat de vida cap als 4.000 milions d’anys, és la primera vegada que comencen a veure replicacions de RNA. A finals del Hadic trobem les primeres algues cianofícies, però pràcticament no trobarem vida.
Serà a partir de l’Arcaic quan començarem a tenir les cianofícies, les evidències les trobarem a partir dels estromatòlits. Encara que tampoc hi ha gaires evidències. Al Proterozoic trobarem alguns organismes pluricel·lulars. Cap al Fanerozoic començarem a trobar els grans organismes.
La Terra ha canviat molt des de la seva formació fins a l’actualitat, hi hagut canvis en la distribució dels continents. Aquests canvis tindran un efecte molt important en els organismes i en el canvi climàtic.
Les plaques tectòniques s’han anat movent. La distribució dels continents es coneix molt bé des del Paleozoic (primera etapa del Fanerozoic). No obstant, des del Proterozoic ja comencen a haver-hi dades de com estaven les terres emergides i quina forma presentaven.
Els canvis de moviment i els xocs de les plaques tectòniques. Aquests canvis es poden haver donat per desaparició de matèria (subducció), per col·lisió amb aixecament de materials o lliscament entre elles. Tots aquests canvis configuraran les posicions dels continents al llarg de la historia de la Terra.
Al Paleozoic (Pèrmic) les terres estaven totes unides en un sol continent, Pangea.
Posteriorment, al Mesozoic (Juràssic) es trenquen en dos continents (Lauràsia al nord i Gondwana al Sud). Després, a les etapes posteriors s’aniran trencant en diferents continents fins a arribar a la situació actual. La situació actual també canviarà, s’està estudiant com canviarà el món en els pròxims milions d’anys. D’aquí a 50 milions d’anys, l’oceà atlàntic s’haurà obert molt més. D’aquí a uns 250 milions d’anys es tornarà a formar una Pangea. Aquestes prediccions s’han fet a partir del que ha passat fins ara.
Els primats apareixen fa uns 65 milions d’anys entre l’era secundària i la terciària. En aquest moment Groenlàndia, Nord Amèrica i Europa estaven unides. En canvi, no es trobaven a Àsia degut a la presència de l’estret de Tirgai; tampoc a Sud-Amèrica perquè no hi havia una connexió.
És important saber en quin moment ens trobem, les condicions i les probabilitats d’intercanvi genètic o l’expansió d’organismes que podem trobar.
Aquesta posició dels continents la podem relacionar amb els canvis climàtics. Tenim que al llarg de la història de la Terra les temperatures han anat canviant molt i algunes les podem explicar molt bé.
Trobem una baixada de temperatures al Terciari molt important. És un moment en que Sud Amèrica es separa de l’Antàrtida i d’Austràlia, per tant l’Antàrtida queda sola i comença a circular l’aigua de forma totalment independent, això comportarà una baixada de temperatura increïble.
Es donen uns moviments d’aigua que no queden limitats per la unió de continents; circulació d’aigua al voltant de l’Antàrtida. Això afectarà òbviament als organismes que viuen en aquell moment.
L’últim màxim glacial va tenir lloc fa 18.000 anys.
Fòssils.
Son una de les proves d’evolució. El registre fòssil és molt important perquè revela certes evidències. El registre fòssil revela: ❖ ❖ ❖ ❖ Esdeveniments de la historia de la vida.
Patrons de diversitat al llarg del temps.
Dimensió del temps essencial per a calibrar els rellotges moleculars.
Comprensió dels processos de macroevolució.
Certs organismes, com els cavalls tenen arbres molt complerts que permeten seguir la seva evolució i ens permeten veure el seu origen i la seva expansió, entre d’altres. El registre fòssil ens pot servir per conèixer les relacions entre animals a l’ambient, però encara ens queda molt per estudiar.
Les coordenades de informació fòssil: temps, espai i forma.
❖ Els fòssils ens donen una informació temporal, la qual podrem obtenir a partir dels mètodes de datació. Els datem i després ens poden servir com a mètodes de datació.
❖ Ens aporten informació espacial com el coneixement de l’hàbitat ecològic i per inferir qüestions genètiques, com la possibilitat d’intercanvi genètic.
❖ Ens donen informació sobre la forma, ens informa sobre l’estructura i la funció de l’organisme. Tindrem per exemple, la informació sobre el creixement, el desenvolupament, canvis periòdics de l’alimentació, reconstrucció del teixit danyat (què ha passat quan un organisme ha tingut una fractura, paleopatologia des de l’origen dels temps). Funcions fisiològiques com la informació que ens aporten els ous, aporten informació sobre mols aspectes de la vida.
Moltes vegades considerem fòssil a un organisme sencer, però és un concepte més ampli, poden ser restes o traces fetes per un organisme. Per exemple, unes petjades. Podem tenir un organisme complet, parts d’un organisme o traces de la seva activitat biològica (Paleoicnologia).
Alguns fòssils d’aquests es poden utilitzar per datació, que són els fòssils guia. Son fòssils característics que van sorgir en gran número i en canvi tenen molt poca dispersió vertical, corresponen a una època molt concreta. Ara que coneixem molts més medis de datació, es millor considerar associacions o comunitats d’organismes.
Un trilobit ens marca una etapa en concret, que es l’entrada al Càmbric, aquests serien els fòssils guia d’aquesta etapa. Podem fer servir comunitats d’organismes per concretar, però si tenim un trilobit ja el col·loquem al Càmbric.
Estromatòlits.
Els estromatòlits son les estructures més antigues, és el fòssil considerat més antic, formades per la captura i fixació de partícules carbonatades per part d’algues i cianobacteris. Són els indicis més antics de la vida. A Warrawoona (Austràlia) trobem estromatòlits de fa 3.500 milions d’anys.
tenim una evidència d’activitat de l’organisme, però no tenim la pròpia cianobacteria.
Tipus de fossilització.
Hi ha molts tipus de fossilització, pot ser: preservació, petrificació, motlles (buidats o impressions), lapidificació o copròlits. Normalment quan parlem de fòssils ens referim a la petrificació.
La preservació és un tipus de fossilització però segons uns altres autors no és així. És la conservació de teixits tous, i queda inhibida la putrefacció i només es produeix excepcionalment.
Es troba més en el fred àrtic o en les “chapoteras”. No és ben bé una fossilització.
La fossilització és més clara quan parlem de petrificació que és la conversió de l’organisme en pedra. Dintre de la petrificació trobaríem la permineralització, la substitució o el destil·lament.
❖ Permineralització es tracta de substituir de mica en mica, un element orgànic es substitueix per un d’inorgànic. La matèria orgànica (osteòcits, nervis, teixit vascular), al descompondre’s deixa espais buits (conductes Havers, llacunes òssies, canal medul·lar) on s’hi dipositen els minerals que arrossega l’aigua de filtració. Aleshores l’objecte esdevé més pesat, més compacte i més semblant a una roca.
❖ La substitució és més ràpida i no és una substitució molècula a molècula, sinó que és una destrucció de tot i una substitució per nou material inorgànic. La substitució és la dissolució de la substància original i substitució per material mineral de diferents tipus: o Substitució gradual i delicada que permet conservar tota l’estructura microscòpica (silificació de la fusta), o substitució amb pèrdua de l’estructura interna, conservant només l’externa ( coralls, closques...).
❖ El destil·lament són els fòssils que no queda cap material propi conservat sinó la silueta per destil·lament de materials volàtils durant la descomposició. Podem trobar alguns peixos i algunes aus en les que es conserva només el voltant de l’organisme.
El tipus de fossilització dependrà del lloc on s’ha donat i dels materials disponibles. Això farà que els tipus de fòssils tinguin una composició diferent.
❖ ❖ ❖ ❖ ❖ En el cas del fons marí, el més comú són les esponges o les closques.
En zones boscoses trobarem carbonificacions com a forma comú.
En el cas de les restes òssies acostumen a fossilitzar-se amb fosfatacions.
La silificació no és gaire freqüent i es dona en les fustes.
La piritització està relacionada amb la presencia de pirites al sòl.
Tot dependrà del que hi ha en el terra i l’ambient on es desenvolupen aquests organismes.
Determinants del registre fòssil El registre fòssil no és ampli, no tenim organismes de tot tipus fossilitzats degut a certs determinants.
Destrucció biològica.
❖ Primer de tot hem de pensar que els organismes estan sotmesos a una destrucció biològica que comença per nosaltres mateixos (autòlisis).
❖ Després vindran tots els microorganismes presents a sobre o a dintre de l’organisme que començaran a créixer descontroladament destruint el nostre cos.
❖ Finalment tenim els organismes del voltant (depredadors, carronyaires, sapròfits i bacteris), de manera que els agents biològics faran que molts pocs organismes arribin a fossilitzar.
Destrucció mecànica.
Si superen la destrucció biològica hi ha una destrucció mecànica segons l’energia de l’ambient.
En ambients d’alta energia els materials seran erosionats i/o destruïts.
Destrucció química.
Si es salven d’aquesta etapa i queden enterrats, es donarà una destrucció química per dissolució, depenent d’on estigui enterrat l’organisme. Depèn de la composició química de l’organisme i les característiques fisicoquímiques de les aigües. Aquell fòssil es pot anar dissolent.
Ambients – conservació dels fòssils.
Hi ha estructures biològiques que són més fàcilment conservables que d’altres, com són els esquelets. Això es deu a la seva composició química.
L’ambient també influeix en la fossilització i la conservació. Aquells ambients biològicament inerts afavoriran la fossilització, per exemple quan es produeix una inundació i els organismes queden directament coberts per l’aigua o pels sediments arrossegats. També podem parlar de pantans, dipòsits bituminosos, coves i cavernes subterrànies, pluges de cendres volcàniques o sediments marins; en resum són ambients biològicament inerts. El registre fòssil més complert es troba al sediment marí.
Per tot això, el registre que tenim és parcial i no coneixem la majoria d’espècies del passat. Es coneixen unes 250.000 espècies de fòssils marins que podrien representar únicament el 2 – 4% del tota.
Petjades fòssils de Laetoli.
A Laetoli (jaciment africà) es van trobar uns rastres en els que es van poder trobar unes petjades molt intrigants, semblants a les de la espècie humana. Encara que es van trobar petjades d’altres animals. Es va descobrir les petjades al 1977 i dataven de fa 3,5 milions d’anys i es van descobrir mitjançant la tècnica de K-Ar.
Diem que són semblants a les de l’espècie humana perquè hi ha un taló, un arc alçat, i després tenim que el dit gros està alineat amb els altres dits. Tot això indica que caminaven drets com els homínids. També hi ha un rastre composat per tres tipus d’empremtes el que fa pensar que potser eren tres individus de mida diferents, potser dos adults i un infantil. Actualment l’allargada del peu es considera que és un 15% de l’alçada. L’alçada dels individus seria de 120cm i 140cm i l’altre petjada està molt desdibuixada i no podem saber l’alçada.
Perquè es produeixin i es conservin les petjades han d’haver succeït una sèrie de qüestions molt concretes: 1. El terra ha de ser suficientment tou per deixar les empremtes i suficientment compacte perquè no s’esborrin ràpid. Això va ser possible perquè el terra era de carbonatita que és un material igni rar que prové de les erupcions volcàniques del volcà que hi havia a la zona. Segurament en aquell moment hi havia molts animals que fugien de l’erupció del volcà.
2. Després hi ha un enterrament ràpid però suau. Hi ha unes fines pluges de cendres a intervals freqüents. Després queden cobertes per una pluja molt forta de cendres.
3. El material que les cobreix s’ha anat meteoritzant i erosionant per plans d’estratificació, deixant en algunes zones aquestes petjades a la vista i ha permès que s’hagi pogut obrir més tros.
Per tant, les condicions han sigut excepcionals. Però ara hi ha problemes de conservació, per tal de protegir les petjades es van tapar amb geotèxtils i així protegir-les de la meteorització i de l’acció biològica. Tot i l’ús d’herbicides han començat a créixer plantes, fet que és un problema.
Datació.
Les datacions les podem agrupar en tres tipus: - - Relativa. Col·loca un objecte, en aquest cas un fòssil, en relació a una altra microseqüència de temps.
o Arqueològica, és un tipus de relativa, basa en l’extensió de les cultures humanes primitives, per tant només és aplicada en els humans.
Absoluta referida al temps actual en relació al pas del temps.
Datacions relatives.
ESTRATIGRAFIA.
Ens parla de la superposició dels estrats. Els estrats més baixos seran els més antics i els més superficials els més moderns. Per tant, si trobem un fòssil en l’estrat més elevat i un al baix, podem dir que el primer és més modern.
Tot i que sembla molt senzill es difícil perquè hi ha moviments d’aquests estrats que ens poden produir confusions. Cal estudiar-ho bé, cal que un geòleg ens determini bé la successió de plans.
Això només és aplicable a un jaciment, cada jaciment tindrà la seva dinàmica. Però podem ampliar aquest sistema comparant diferents columnes estratigràfiques. Per tant, al final podem establir una relació, si en un lloc trobem un fòssil i a la mateixa capa d’un altre jaciment sabem la data podem fer una comparació d’estrats.
Un dels elements més bàsics per fer les comparacions es la biostratigrafia. La biostratigrafia, és la base de moltes datacions, de manera que la troballa de determinats fòssils ens poden donar l’edat del lloc i per tant de tot el que hi hagi en aquest lloc. Malauradament tenim molt pocs arbres complerts, d’animals que podem fer servir com una datació. La hyena brevirostris va ser substituïda per la Crocuta crocuta. Si trobem la primera estem a una època antiga si trobem l’altre és més moderna.
Si alguna cosa trobem és micromamífers , els trobem en tots els ambients. Tenen una vida molt curta i s’adapten molt al medi de manera que quan hi ha un canvi en l’ambient es nota molt per un canvi en els micromamífers d’aquella zona. D’altra banda el registre fòssil dels micromamífers es basa en dents, que es una gran avantatge, trobarem moltes peces dentals i poden ser un material abundant i a més és molt sensible a les variacions ambientals. Llavors aquest mètode de datació és un dels millors.
Una altra possibilitat en l’estratigrafia és estudiar plantes, bàsicament el seu pol·len, la palinologia. La palinologia estudia el pol·len d’un lloc i permet saber quin tipus de vida vegetal existia i quin tipus d’ambient hi havia. Ens dona la idea del estadi climàtic en el que ens trobem i de les possibilitats que hi havia. La palinologia es una tècnica molt important, perquè partim d’unes estructures molt dures que resisteixen milers i milers d’anys i la seva estructura externa és tan típica que ens permet classificar les plantes de les quals provenen. Ens permet reconstruir l’ambient. Ens permet saber si estem en un pic glacial, en un interglacial, en un glacial tardà, etc.
Es basa en la quantificació també d’aquests pòl·lens, fent diagrames pol·línics, d’aquesta manera obtenim l’abundància de la planta en el passat. Els diagrames pol·línics ens permeten saber les seqüencies de glaciacions.
El jaciment de Shanidar (Irak) hi ha bastants enterraments de neandertals, en un d’ells es va trobar una quantitat molt important de pol·len, que s’ha interpretat com una ofrena. Però no se sap si el pol·len ha estat arrossegat a dintre de la cova. És un fet que s’està estudiant detingudament.
ANTRACOLOGIA.
L’antracologia és l’estudi de les restes de fusta que s’han recollit en un jaciment. Quan la fusta s’ha pogut conservar en unes situacions ideals, això normalment no es un mètode molt abundant.
S’analitzen les fustes al microscopi i es pot identificar el gènere de la planta o arbre i a vegades fins i tot l’espècie.
Aquests anàlisis informen de l’entorn ambiental de l’assentament i es complementen amb l’estudi del pol·len, però el més important és que ens informa del tipus de fusta que feien servir en l’antiguitat i amb quina finalitat.
DATACIÓ QUÍMICA.
Es basa en comparar la composició química d’un fòssil, amb un altre d’edat coneguda del mateix jaciment o de la mateixa àrea.
Mitjançant la tafonomia que estudia els canvis químics es poden estudiar les pèrdues. Per exemple: ❖ La pèrdua de substàncies orgàniques (col·lagen, osseïna, dentina).
❖ La pèrdua d’elements inorgànics: N.
❖ L’enriquiment d’elements inorgànics. Aquest últim es el que s’utilitza més, principalment al fluor que s’uneix a la hidroxiapatita formar fluorapatita.
El Frau de Piltdown, en un jaciment es va trobar un fragment de crani de morfologia semblant a la humana, aquí es van implicar els antropòlegs més famosos del moment. Al cap de 2 o 3 anys es va trobar una alta peça i al cap d’uns 10 anys es va trobar una mandíbula. Aquestes troballes van molt bé amb les teories del moment, trobem una evidència del que el cervell ha estat el més important de l’evolució. Cap als anys 50 es va fer una datació de fluor i van veure que la mandíbula era més moderna i que hi havia marques de que les dents havien estat llimades perquè s’assemblés a la morfologia humana.
PALEOMAGNETISME Es basa en els canvis de polaritat magnètica, sempre es combina amb una datació absoluta com el potassi/Argó.
La Terra està sotmesa a les forces d’un fort camp magnètic que s’orienta cap als dos pols.
Cadascun dels pols té un valor diferent i amb el pas dels anys varien passant d’un a l’altre. El canvi de polaritat es dona en el nucli del planeta; es tracta d’un fluid carregat elèctricament que es mou com una dinamo, però molt lentament. Una inversió completa acostuma a tardar alguns milers d’anys i un cop situada en una direcció determinada pot quedar-se així des d’uns milions fins a un centenar de milers d’anys.
Datació absoluta.
PALEOTEMPERATURES: OXIGEN 16/18.
Les paleotemperatures, es tan basades en la proporció d’oxigen 16 i 18 que podem trobar en els sediments, això és degut a que l’aigua s’enriqueix amb oxigen 18 quan hi ha temperatures molt altes. De manera que podem anar veient les proporcions i per tant veiem quan tenim una època freda o una època calenta. Això combinat amb altres datacions ens permet col·locar uns esdeveniments.
RADIOCRONOLOGIA.
Hi ha pocs mètodes que ens serveixin però la majoria estan basats en la radiocronologia que es basa en la determinació dels productes de desintegració dels isòtops radioactius que passaran a reduir-se en funció del temps.
Aquesta velocitat de desintegració sabem que es constat i depenent d’altres variables físiques o químiques. No dependrà de si és una època més càlida o freda i a més és diferent per cada element radioactiu. A nosaltres de la formula de desintegració ens interessa saber el temps.
❖ La més famosa és la del carboni 14. Es basa en el fet de que els rajos còsmics quan arriben a la nostra atmosfera produeixen neutrons que tenen una vida molt curta.
Aquests neutrons ràpidament reaccionen amb el nitrogen de l’atmosfera i es produeix el carboni 14, que reacciona amb l’oxigen convertint-se en CO2, que serà convertit per les plantes i entrarà a la cadena tròfica. Com que hi haurà diferents animals que s’alimentaran d’aquestes plantes això vol dir que tota la vida a la Terra queda incorporant carboni 14, i que per tant, tenim unes proporciones homogènies del carboni 14. Si podem mesurar el que hauríem de tenir i el que té podrem mesurar l’edat del fòssil.
Basant-nos en el temps de semidesintegració el moment 0, és el moment en el l’organisme està en equilibri amb l’ambient, al cap de 5.730 anys haurà perdut la meitat del carboni 14 i al cap de 57300 anys s’haurà eliminat el 99,9% del carboni 14. Per tant, mesurant la quantitat actual de carboni 14 podem dir quina edat té. Però no és tant fàcil perquè tenim un límit d’antiguitat després dels 57300 anys amb tècniques molt fines podem arribar fins a uns 77.000 anys.
Si volem datar alguna cosa molt recent, hem de tenir en compte que actualment estem augmentant la quantitat de carboni 12 perquè ja no els hi queda carboni 14 als fòssils.
Per tant estem provocant una descompensació. Després al llarg de la historia de la terra estem tenint grans episodis d’erupcions volcàniques, moltes erupcions ens altera la quantitat de carboni 14, per tant moltes vegades parlarem de carboni 14 calibrat (té en compte tot això).
MÈTODE DE POTASSI/ARGÓ.
El potassi el trobem en molts materials ignis (volcànics) quan es descomposta el argó queda atrapat a la xarxa cristal·lina, aleshores com podem posar un rellotge 0? Amb una erupció volcànica els materials ignis estan en una temperatura altíssima, en aquest moment l’argó queda alliberat, després en un refredament el argó queda atrapat. EL moment 0 és quan comença el refredament. Per tant podem utilitzar aquest mètode si sabem que hi hagut una erupció volcànica.
RUBIDI-ESTRONCI.
El rubidi85 és estable i més abundant. El rubidi87 és radioactiu per emissió d’una partícula β es transmuta en estronci87, que és l’isòtop estable de l’estronci. El rubidi és un element poc freqüent, però que es troba sempre en minerals de potassi. Els minerals aptes per a ser utilitzats han de contenir com a mínim entre 100 i 1000 ppm de rubidi.
Té un temps de desintegració molt alt i per tant ens serveix per datar les restes més antigues de la Terra.
URANI – TORI.
El tori es produeix de forma constant quan es desintegra l’urani natural de la mostra. Mesurant els dos es pot tenir el temps transcorregut. Aquesta tècnica s’aplica als carbonats de les roques calices (molt comunes en les coves).
Es basa en que l’urani, es transmuta en altres components radioactius. El que s’utilitza més d’aquest desequilibri radioactiu és el pas d’urani a tori.
TRACES DE FISSIÓ DE L’URANI.
Quan es dona aquesta descomposició, l’energia que acompanya a la substitució d’aquest element, deixa marca dins dels cristalls. Podem arribar a determinar l’edat.
Es basa en la velocitat constant de fissió dels àtoms d’urani-238 continguts en cristalls volcànics i ceràmica.
TERMOLUMINISCÈNCIA.
Mesura la radiació que ha quedat atrapada, aquesta energia que ha quedat atrapada i que s’allibera quan s’escalfa. S’utilitza per datar ceràmica, quan es fa ceràmica l’argila tindrà uns quants àtoms d’urani.
RACEMITZACIÓ D’AMINOÀCIDS.
Tots els aminoàcids que tenim nosaltres són de tipus levogir (desvien la llum cap a l’esquerra) quan morim les formes levogires passen a destrogires. Es tracta de mesurar les levogires que tenim i les destrogires que tenim. S’ha fet servir per datar neandertals, pot mesurar fins al Paleolític mig.
DENDROCRONOLOGIA.
La dendrocronologia es una tècnica tradicional per establir la datació absoluta d’un fet o objecte.
També s’anomena datació pels anells dels arbres i es basa en el principi que el creixement dels anells en determinades espècies d’arbres reflexa variacions de les pluges estacionals i anuals.
Els arbres de la mateixa espècie, que creixin en la mateixa àrea o ambient estaran exposats a les mateixes condicions, i per tant el creixement dels seus anells permetrà seguir els cicles anuals superposant uns i altres.
En algunes àrees, particularment en els tròpics, les espècies disponibles no presenten suficients diferències entres estacions.
La fusta ha d’estar ben preservada per a ser ”llegida” Es necessiten almenys 30 anells intactes per a cada mostra. No es pot anar més enllà de 9000 anys. L'ús de fusta per a fer utensilis o estructures és relativament recent.
DATACIÓ ARQUEOLÒGICA.
És un altre mètode en el que s’estudien les indústries com la paleolítica i la neolítica.
Escollir mètode.
A l’hora de dir quim mètode s’ha de fer servir la lògica, hem de tenir en compte la disponibilitat de material i l’edat previsible.
...

Comprar Previsualizar