Apunts d'escriptura en premsa de tot el curs (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Escriptura en premsa
Año del apunte 2014
Páginas 31
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

Redacció en premsa Comunicar i informar Comunicar Hi ha diverses definicions de comunicar, algunes de les quals són les següents: - Comunicar és fer saber quelcom a algú.
- Comunicar és conversar.
- Comunicar és transmetre senyals mitjançant un codi entre emissor i receptor.
- Transmetre la informació a un grup d’acord amb les seves característiques.
La definició més encertada, però, seria possiblement la que diu que comunicar és un conjunt de tècniques que permeten la difusió de missatges escrits o audiovisuals a una audiència heterogènica. Diem heterogènica per la comunicació s’ha d’adaptar a tots els tipus de premsa, almenys la que practica la premsa generalista, ja que si parlem de premsa especialitzada, aquesta comunicació ja va dirigida a un públic també especialitzat en l’àmbit del que tracta la publicació.
Cal esmentar que, al contrari que la informació, la comunicació requereix una resposta, és a dir, es necessita un emissor i un receptor, ja que si no, la comunicació no pot continuar. Així doncs, una característica de la comunicació és la reciprocitat. Cal dir també que, a vegades, la comunicació busca modificar els comportaments i les actituds dels receptors.
Dit això, direm que la comunicació es transmet a partir dels mecanisme de comunicació, que són els següents: - Interlocutors (Emissor i receptor).
- Tipus de comunicació - Canals de comunicació - Interacció entre canals de comunicació, individu i grups - Xarxes de comunicació utilitzades.
Cal tenir present que la comunicació no es practica simplement entre persones, sinó també entre i amb animals o fins i tot amb éssers inanimats. Els llenguatges més utilitzats per aquesta comunicació són l’oral i l’escrit, però també s’utilitzen altres llenguatges. Com per exemple el braile, el timbre de la classe (exemple comunicació amb ésser inanimats) o sons no lingüístics, com per exemple el llenguatge dels monos (exemple de comunicació entre animals).
En tot cas, en qualsevol procés de comunicació hi intervenen diferents elements: - Emissor  Qui codifica i emet el missatge.
- Receptor.  Qui rep i descodifica el missatge.
- Canal  Via de transport del missatge.
- Missatge  És allò que es comunica.
- Codi  El conjunt de signes i regles combinatòries que permeten construir i desxifrar el missatge (Idioma, llenguatge braile, etc) - Senyal.
- Context.
- Feedback  Retroalimentació/ Reciprocitat. Aquest terme s’utilitza per expressar que tota comunicació requereix un emissor i un receptor, ja que si no, la comunicació no pot continuar.
Cal continuar dient que dintre d’un missatge podem trobar vàries pertorbacions que poden condicionar molt la transmissió d’aquest missatge, ja que molesten i provoquen que el missatge no pugui ser transmès com es desitja.
Dintre de la comunicació cal distingir entre: - Significació  Explicar quelcom que ja sabem. Ex: París és la capital de França.
- Informació  Explicar quelcom que no sabem.
Nivells de comunicació - Nivell 0  Emissor i receptor són la metxa persona, és a dir, que em comunico amb mi mateix.
- Nivell 1 Comunicació interpersonal, és a dir, que l’emissor i el receptor són persones diferents, els quals, intercanvien missatges, però no necessariament aquesta comunicació ha de ser entre ells dos, si no que poden intervenir-hi altres persones. Ex: Conversa entre un grup d’amics.
- Nivell 2  Comunicació de petits grups no estructurats, és a dir, entre un conjunt de persones.
- Nivell 3  Comunicació de grups organitzats i amb un cert grau de jerarquia. Ex.
Consell de ministres.
- Nivell 4  Comunicació de masses. Hi ha un emissor especialitzat, o no, en produir i difondre missatges utilitzant qualsevol mitjà tecnològic. Fa uns anys enrere, abans de l’esclat de l’era de la comunicació, si que rea necessari que aquest, emissor fos especialitzat, però avui en dia no. Per exemple, Justin Bieber no és pas un emissor especialitzar, ni molts menys, però per exemple, practica una comunicació en massa, ja que té els mitjans m¡necessaris per fer-ho (fama, televisió, ràdio, xarxes socials, etc).
D’aquest exemple, doncs, podem extreure la conclusió que qualsevol pot practicar una comunicació de masses si té els mitjans necessaris per fer-ho, de forma que, actualment, és, possiblement, més important el mitjà que no pas el comunicador. Parlant sempre de la comunicació de masses.
Pel que respecta als mitjans als mitjans de comunicació de masses, les seves característiques són: - L’emissor és una organització formal, un sistema organitzat o institucional que exerceix de filtre, funció que s’anomena gatekeeper.
- Les seves funcions són bàsicament informar, formar, persuadir i entretenir.
- Difonen els seus missatges de forma pública, estant dirigits a tothom en general.
- La relació entre emissor i receptor acostuma a ser unidireccional, és a dir, que l’emissor no acostuma a rebre cap resposta per part del receptor, tot i que, actualment, amb el suport digital aquesta característica està deixant de ser vàlida, ja que cada cop hi ha més comunicació entre emissor i receptor.
Els mitjans de comunicació Els mitjans de comunicació es difonen de forma constant seguint les característiques següents: - Periodicitat  Es publiquen amb una regularitat establerta.
- Estabilitat  Són permanents.
- Rapidesa  Aquesta rapidesa, però, amb els mitjans audiovisual s’ha transformat en pràcticament immediatesa.
- Ubiqüitat (És present a tot arreu en el mateix moment)  Es parla de tot des de gairebé qualsevol lloc utilitzant tots els elements possibles (imatges, àudios, vídeos, etc).
* Sistema de comunicació  Són els elements de comunicació d’una societat en un moment determinat i la relació entre ells. Aquests sistemes e comunicació sempre van lligats al concepte de societat i canvi en funció del moment històric.
Característiques del llenguatge periodístic - Explica fets reals.
- Realització breu (Per obligació).
- Dirigit a un públic concret (El públic d’aquell mitjà).
- Límits d’espai i temps.
- El seu objectiu és cobrir necessitats.
- El periodista ha de ser clar.
- El periodista està sotmès a un context de treball amb normes rígides d’estil i producció.
Informar Hi ha diverses definicions de informar. Algunes de les més emprades són les següents: - Donar noticia d’alguna cosa.
- Donar a algú una notícia d’alguna cosa.
A diferència de la comunicació que, és percepció, crea expectatives i planteja exigències; la informació augmenta el coneixement. La informació, per tant, augmenta el coneixement.
Cal destacar també que, al contrari que la comunicació que, requereix una resposta per poder continuar, la informació no en requereix cap, ja que el que es comunica és informació en el missatge.
Els gèneres periodístics Cal començar dient que els gèneres periodístics ens permeten la classificació dels diferents tipus de text. Així doncs, aquests textos es divideixen en tres tipus: - Informatius.
- Interpretatius.
- Híbrids.
Informatius - Es tracta de textos narratius, descriptius i objectius. Dintre dels textos narratius i descriptius distingim entre: - Notícia  No té profunditat ni extensió.
- Reportatge - Entrevista Tenen profunditat i extensió.
Interpretatius Es tracta dels gèneres d’opinió, és a dir, els explicatius i els argumentatius, els quals requereixen, doncs, subjectivitat. Dintre d’aquest textos distingim entre: - Editorial  Es dóna la opinió del diari.
- Article de fons  Es dóna la opinió de l’autor o col·laborador.
- Comentari d’actualitat  Es dóna la opinió d’un especialista.
- Carta al director  Es dóna la opinió del públic.
- Tribuna lliure  Una figura cèlebre dóna la seva opinió.
Híbrids Dintre d’aquests textos hi trobem: - Crònica  S’escriu en ordre cronològic.
- Reportatge interpretatiu  Consisteix en el periodisme d’investigació.
- Crítica  Tracta temes especialitzats.
Reportatge El reportatge és el gènere periodístic per excel·lència. El podríem definir com una noticia, però més llarga, amb més fonts, etc. Aquest gènere es caracteritza per: - Presentar els fets de forma àmplia.
- Facilitar antecedents.
- Estar lo més pròxim possible al lector.
Així doncs, és necessari conèixer el tema del que es vol parlar, per a partir d’aquí començar a recórrer a fonts.
Pel que respecta a la seva estructura, aquesta és lliure, però és important que existeixi un fil conductor, posant lo més important al principi i lo que ho és menys al final, seguint l’estructura anomenada de la piràmide invertida.
Crònica Cal començar dient que la crònica es diferencia de la noticia perquè inclou una visió personal de l’autor, és a dir, certs elements valoratius que són secundaris a la narració dels fets. Aquest equilibri entre valoració i informació ha ser constant, en el qual, aquesta valoració ha de sorgir de la pròpia informació i no de l’opinió de l’autor.
En les cròniques, els verbs, els adverbis i/o els adjectius aporten matisos a la descripció dels fets. Especialment els adjectius, aporten una visió més personal de l’autor, però aquests hauran de ser justificats.
Pel que respecta a la seva estructura, aquesta ha de seguir un ordre cronològic amb una entradeta inicial i una conclusió final, quedant el relat al mig. Aquesta estructura ha de ser clara, ordenada i atraient.
Entrevista Es tracta d’un mètode de recopilació de dades basat en fer preguntes a protagonistes i/o testimonis dels fets o a un expert del tema que es tracta. Les entrevistes es poden plasmar de dues maneres: - En forma de noticia i amb cites.
- Utilitzant el format pregunta – resposta En l’entrevista no busquem que l’entrevistat ens corrobori la nostra opinió, sinó la opinió d’alguna persona important que sigui d’interès per l’audiència.
Pel que respecte a la seva estructura aquesta depèn de la forma amb la que es decideixi plasmar l’entrevista. Veiem ambdós casos: - Format pregunta resposta  Es fa una entradeta explicant a qui s’entrevista i perquè.
- Format de noticia amb cites  S’utilitza un estil més literari, prescindint del format pregunta – resposta per utilitzar un esquema més narratiu.
El procés de la informació Cal començar dient que la feina d’un periodista en el procés de comunicació és incloure, excloure i jerarquitzar.
Aquest procés de la informació es divideix en dues fases. Les veiem a continuació.
1a fase La primera fase consisteix en la obtenció de la informació i analitzar-la, treballant allò que anem a publicar.
El primer pas d’aquesta fase és decidir allò que treballem i allò que no, però cal tenir present que allò que hem treballat no té perquè ser necessariament publicat, ja que si un cop treballat detingudament considerem que no ha de ser publicat, doncs no ho serà.
Aquesta funció la fan diferents persones en la redacció, des del cap de secció fins el becari.
Dit això, direm que per decidir allò que treballem i allò que no s’utilitzen diversos mecanismes de selecció, més concretament 3: - Interès del lector.
- Interès econòmic i polític del mitjà de comunicació.
- Interès dels grans anunciants.
Què interessa al lector? - Allò que li és pròxim geogràficament i culturalment.
- Allò que és relatiu a la mort i la vida.
- Allò relatiu a la qualitat de vida.
- Allò relatiu a l’oci, esports, cultura, etc.
- Allò que és estrany i novedós.
- Etc.
Què interessa al mitjà de comunicació? - Allò que li aporti: prestigi, influència política i social i beneficis econòmics.
Què interessa als grans anunciants? - Tot el que doni prestigi a la seva marca i ajudi els seus objectiu econòmics i comercials.
En funció de tots aquests criteris, les mitjans de comunicació fan una primera selecció dels fets noticiaris. Un cop fet això, els periodistes analitzen i investiguen els fets seleccionats i busquen dades, opinions i declaracions per decidir si, realment, allò que han triat és interessant o no i ha de ser publicat.
2a fase Un cop seleccionat allò que es publicarà, es decideix amb quina jerarquia es farà.
Trobem diferents mecanisme de jerarquització, alguns dels quals són els següents: - A través de la col·locació de la noticia a la pàgina i el seu acompanyament de gràfiques, imatges, etc.
- Les notícies importants a les pàgines imparells, degut a l’hàbit de lectura.
(seguint l’estructura de la Z invertida. Lo més important va a dalt de la pàgina imparell, des d’on es passa ala part de dalt de la pàgina parell. D’aquí es passa a la part inferior de la pàgina imparell i finalment a la part inferior de la pàgina parell).
- Mitjançant el tamany de les lletres, negretes, etc.
Les rutines Cada diari té les seves pròpies rutines, que són les característiques amb les aquest compte. Aquestes rutines són les següents: - El número de pàgines de la premsa escrita sempre és un múltiple de 4, degut als plecs (8, 12, 16, 20, 24, etc). El nombre de pàgines d’un mateix diari pot variar d’un dia paer l’altra.
- La publicitat finança el medi i té prioritat sobre l’actualitat.
- Abans d’escollir on es posa cada anunci, s’escolleix quines seran les pàgines que aniran en color i es col·loca la publicitat que demana anar en aquest tipus de pàgines en aquesta pàgines en color.
El concepte de noticia Per tal que un text sigui considerat noticia ha de complir les característiques següents: - Ha de ser recent  Ha de ser quelcom que hagi passat fa poc. Tot allò que en el seu moment no es difós perd el valor de notícia.
- Ha de ser quelcom que aporti alguna novetat  Ha de ser alguna cosa que la gent no sàpiga.
- Ha de ser veraç  Ha de respondre fidelment a la realitat. Un rumor, per exemple, no serà mai considerat notícia fins que haguem contrastat informació i puguem constatar que es tracta d’un fet real.
- Ha de ser immediat  Ha de ser quelcom que es doni a conèixer en el menor temps possible.
- Ha de circular  Ha de tenir presència en els mitjans de comunicació. Si una notícia no circula, és a dir, no apareix en els mitjans de comunicació i, per tant, no es dona a conèixer i no és comentada, mai arriba a ser notícia.
A l’hora d’escollir allò que seleccionem com a notícia o no ens hem de basar en tres coses: - Què interessa al lector.
- Què interessa al medi.
- Què interessa al publicista.
 Mirar apunts Comunicar i informa D’acord amb tot això podem afirmar, doncs, que la definició de notícia és la següent: Notícia  Fet recent i nou que un mitjà de comunicació difon de forma immediata i explica de forma veraç perquè considera que interessa al lector i al propi mitjà i li serveix per obtenir majors beneficis i/o influència.
Estructura d’una notícia - Lid.
- Cos.
Lid  És allò que va al principi de la notícia i ens explica de forma molt breu i concisa el contingut d’aquesta. El Lid ha de respondre a 2 o 3 de les 6 W (What, Who, Where, When, Why, How), les qual s’escullen en funció de la notícia i del criteri del periodista a l’hora d’escollir quina de les 6 W és més rellevant i, per tant, digne de remarcar.
Cos  Seguint l’estructura de la piràmide invertida*. Allò més important es posa sempre al principi, ja que si el lector, en un moment determinat decideix deixar de llegir aquella notícia, que li hagi quedat clar tot la informació necessària per poder entendrela. Amb les notícies no hi ha conclusió, sinó que la informació s’ordena per odre d’importància.
Els cosses de la notícia sempre comencen pel final, és a dir, explicant el desenllaç, i a partir d’aquí ja es desenvolupen els diferents elements a destacar.
*Aquesta estructura de la piràmide invertida sorgeix durant la Guerra de Secessió Americana (Explicar-la).
Tipus de Lids - De notícia simple  D’un sol fet.
- De notícia múltiple  De múltiples fets.
- De notícia de sumari  Dir en una sola frase múltiples fets.* - Lid Directe  Respon a les preguntes Què i Qui.
*Ex: El consell de govern ha aprovat la llei tal, tal i tal.  Destaco totes les lleis que s’han aprovat, considerades cadascuna un fet diferents. Posteriorment, en el cos de la notícia explicaré en que consisteix cada llei.
NOTA IMPORTANT: Mirar més tipus de lids al llibre de Eficacia de lo sencillo.
Com redactem el Lid? - Ha de ser atractiu, que enganxi al lector.  Per fer-ho cal utilitzar verbs d’acció o moviment preferiblement i utilitzar la veu activa en comptes de la passiva.
Parlar sempre en 3a persona. Ex: Insatisfacció entre els jugadors del Barça pel resultat del partit del dissabte.  No verbs d’acció i veu passiva  No és correcte.
Els jugadors del Barça han expressat la seva insatisfacció per el resultat del partit del dissabte.  Verb d’acció (expressar) i veu activa.  És correcte.
- S’han de plantejar els fets de forma concreta i directa.
- S’ha de personalitzar al màxim, és a dir, si en té, incloure sempre el protagonista de la notícia.
- Cal utilitzar oracions afirmatives, no negatives, ja que no enganxa al lector (S’ha d’evitar la partícula no). La negació només s’utilitzarà quan la notícia sigui precisament la negació. Ex: L’actriu no va acceptar el regal  Oració negativa. Hi ha la partícula no.  No enganxa al lector.
L’actriu va refusar el regal  Oració afirmativa.  Enganxa al lector.
- Evitar antinotícies  Per exemple, no hem d’explicar el que no s’ha dit en una roda de premsa, sinó el que s’ha dit.
- No parlar sobre rumors o aquells fets impossibles de confirmar. Fins que un rumor no sigui confirmat no en parlarem.
Tipologia de la noticia Trobem dos tipus de noticia, les notícies simples i les notícies múltiples: Notícies simples  Desenvolupen una única idea. La seva estructura és la següent: - Lid  És el primer paràgraf. Aquest ha de contenir els elements més importants de la noticia i ha de respondre a mínim 3 de les anomenades “W”.
- 2n paràgraf  Es desenvolupa la noticia. (S’expliquen les “W” esmentades en el Lid juntament amb altres elements).
- 3r paràgraf  Contextualització de la noticia. (El perquè de la noticia).
- 4t paràgraf  S’aprofundeix en les idees que pareixen en el lid, donant aquella informació que ens sigui important però que ens hagi quedat penjada en el paràgraf 2.
Notícies múltiples  Desenvolupen més d’una idea, per norma general dues, ja que quan hem de desenvolupar més de dues idees, optem per fer-ho en notícies separades.
La seva estructura és la següent: - Lid  Es presenten les idees més rellevants (A,B,C).
- 2n paràgraf  S’aprofundeix en les idees que apareixen en el Lid - 3r paràgraf  Es desenvolupen temes que no són tant importants però que poden interessar al lector (d, e, f).
- 4t paràgraf  Es contextualitzen les idees que apareixen en el lid (A,B i C).
- 5è paràgraf  S’aprofundeix en les idees que pareixen en el lid, donant aquella informació que ens sigui important però que ens hagi quedat penjada en el paràgraf 2.
Tant en les notícies simples com en les múltiples, però, cal tenir present que el títol ha de fer referència als elements més destacats del lid.
Tipus de noticia en funció del seu contingut Notícies de sumari Es tracten diferents temes provinents d’un mateix fet. Per exemple, les decisions preses en un consell de govern. En el Lid esmentem les diferents decisions preses (S’han aprovat les lleis tal, tal i tal) i en els paràgrafs següents es desenvolupa la informació dient en què consisteixen aquestes lleis.
Notícies cronològiques En trobem de 3 tipus: - Biogràfiques  Són aquelles notícies sobre la mort, principalment, d’algun personatge cèlebre. En aquest tipus de notícies, es fa una breu biografia de la persona defallida.
- Especejaments (despieces)  Són notícies que compten amb una breu biografia per tal de ser complementada.
- Les anomenades notícies de “un, dos, tres”  Són notícies que ordenen els diversos punts d’un discurs, conferència, roda de premsa, etc, per ordre cronològic, no per odre d’importància, és a dir, ordena i desenvolupa els punts d’un discurs amb el mateix ordre que el compareixent els ha dit.
Notícies de situació - Adverteixen el lector de possibles problemes de la societat. Moltes d’aquestes notícies són preventives (afectes del tabac sobre la salut, el problema del sida, un augment de la criminalitat, etc).
- Utilització d’un llenguatge més subjectiu, ja que busca implicar i impactar el lector.
- Molta importància de la contextualització.
- Ena quest tipus de notícies, moltes vegades abandonem el gènere de notícia i ens acostem més al reportatge (opinant més, aportant més fonts, personalitzant més els continguts, etc).
Notícies d’interès humà - Busquen l’emotivitat, cridar l’atenció del lector sobre un tema d’interès humà que està passant..
- Igual que les anteriors solen abandonar el gènere de la noticia per convertir-se en reportatge.
- Contenen aspectes d’interès humà (un segrest, accident de trànsit, etc).
- Utilització d’un estil més subjectiu i més literari.
- En aquest tipus de noticia hi té una gran importància el final, ja que pot ser el tancament de la noticia.
- Presenten una estructura peculiar  El lid pot ser una sola frase, una descripció o quelcom que arrossegui el lector.
Tipus de notícies en funció de la seva importància Noticia principal  Acostuma a ser la que obra una pàgina, la que ocupa un espai superior en una pàgina.
Noticia complementaria  Complementa la noticia principal i solen anar col·locades juntament a aquesta. De notícies complementàries en trobem de dos tipus: juxtaposades i especejaments informatius (“despieces informativos”): - Juxtaposades  Acompanyen la noticia principal i parlen del mateix que aquesta, però des d’un altre punt de vista.
- Especejaments informatius (“despieces informativos”)  Agafen un dels temes de la noticia principal i el desenvolupen a part, com una nova noticia, és a dir, que aprofundeix en un aspecte de la notícia principal. Per exemple, si tenim una noticia que parla de diverses lleis, el que es fa és agafar-ne una i aprofundir en ella com si d’una única noticia es tractés.
Altres classificacions Espacials Aquest tipus de noticies tracten un tema que es desenvolupa en diferents llocs en el mateix moment, per exemple, una vaga genera. El que es fa en les notícies espacials, doncs, és fer el seguiment d’aquest esdeveniment des dels diferents llocs en els que tingui lloc.
Tipus de notícies segons l’estil Directes  El seu objectiu és informar, i es fa seguint la forma normal, és a dir, utilitzant l’estructura de piràmide invertida, essent objectiu (no opinar) o utilitzant un estil senzill i lineal.
De creació  El se objectiu és entretenir el lector, complementar una noticia principal directa, etc.
Tipus de noticia segons la seva previsibilitat i duració - Previsibles  Són aquelles notícies que sabem que tindran lloc i, per tant, en podem preparar la seva cobertura. Ex: La convocatòria d’una vaga, la presentació dels pressupostos, etc. Són fets que ja tenen una data prevista i que el mitjà de comunicació pot decidir quina cobertura donar-li.
- Imprevisibles  Són aquelles notícies que no sap que passaran i que agafen per sorpresa la redacció. En aquests casos, el mitjà de comunicació ha d’actuar de forma per decidir si vol fer la cobertura d’aquell noticia, i en cas afirmatiu, decidir com.
Cal destacar que, moltes vegades, les institucions públiques converteixen una noticia que en teoria hauria de ser imprevisible en previsible, ja que el seu contingut és deduïble. Per exemple, quan es convoca una compareixença per parlar de l’índex de criminalitat, se sap que és per anunciar bones notícies, ja que, si els resultats fossin dolents, la compareixença no tindria lloc.
Tipus de noticia en funció dels seus valors - Dures  Contingut informatiu dur, que pot ferir la sensibilitat del lector.
- Toves  De contingut informatiu no dur.
Tipus de noticia en funció de la qualitat de les fonts - Notícies amb fonts de primera mà  Qui aporta la informació és el propi periodista, perquè ha estat testimoni de l’acció, o bé el protagonista de la noticia.
- Notícies amb fonts de segona mà  Qui aporta la informació és un testimoni.
- Notícies amb fonts de tercera mà  Qui dóna la informació és una persona que ha conegut els fets de forma indirecta. (A ell li han explicat i ell t’ho explica a tu).
Dintre d’aquests tres tipus de notícies es distingeixen tres tipus més en funció de si podem dir o no qui és la font: - Noticia d’atribució directa  Podem donar la informació i dir qui ens l’ha donat.
- Noticia amb reserva parcial  Podem donar la informació, però no dir qui ens l’ha facilitat.
- Noticia amb reserva  Podem donar la informació, però no situar la font en un context general (fonts pròximes a..., fonts del ministeri de..., etc).
Finalment, trobem el off the record, que consisteix en que la font em dóna una informació, però em diu que no la puc publicar fins que no la contrasti amb la que em doni algú altre. Podria perfectament publicar només la informació que la primera font m’ha proporcionat, però fer-ho podria provocar, amb gairebé tota certesa, la pèrdua d’aquesta valiosa font per el futur.
Aconseguir aquest tipus d’informació es basa bàsicament en una relació de confiança mútua entre el periodista i la font.
Altres tipus de noticia - De desenvolupament  Són notícies que estan succeint en el mateix moment en què estic informant, de forma que m’obliguen a anar actualitzant el contingut de la informació a mesura que es van produint els fet. Aquest tipus de notícies són pròpies de la ràdio i la televisió - De seguiment  Són notícies que tenen un marc temporal ampli, de forma que requereixen una cobertura informativa continuada. Un exemple d’aquest tipus de notícies serien els conflictes bèl·lics, dels qual, algun dia n’apareixen notícies i altres no, però és totalment necessari fer-ne una cobertura continuada per si es produeix algun fet rellevant del que cal informar.
Les fonts de informació Cal començar dient que qualsevol informació ha d’estar sustentada en una font, ja que és la seva base. Totes les fonts han de ser de qualitat, pertinents i diferents de les que tenen la resta de professionals per tal d’aportar quelcom nou. Totes aquestes característiques, però, es compleixen en escasses ocasions.
L’agenda d’un periodista, és a dir, la quantitat i la qualitat de les fonts a les que té accés, ha de ser extensa, ja que un periodista serà més o menys bo en valor a aquest fet. A la vegada, però, cal que conegui la font i que sàpiga diferenciar allò que és veritat del que no i la millor manera de fer-ho és comparant diverses fonts que tracten el mateix tema.
Cal tenir present que totes les fonts acostumen a ser interessades, és a dir, esperen algun benefici a canvi de la informació que proporcionen al periodista.
Quan es tracta d’informacions especialitzades, es requereix d’un coneixements tècnics per tal de poder entendre la font i explicar-la posteriorment que el periodista poques vegades posseeix o, si més no, no en tots els àmbits. Per això, s’acostumen a tenir fonts especialitzades.
També és molt útil comptar amb fonts informatives de referència per poder obtenir informacions d’urgència i solvent a les que poder acudir amb tranquil·litat. Una de les principals fonts generadores d’informació són les institucions públiques però, malgrat que, la constitució espanyol consagra el dret a l’accés a la informació i que des d’Europa també s’hi refereixen, no sempre és fàcil obtenir documents i informacions oficials.
Quan es tracta de qüestions conflictives és millor conèixer el més profundament possible la història de la que es parlarà abans de recórrer a les institucions oficials per tal de poder buscar directament la informació que realment ens interessa. I en les qüestions polèmiques sempre s’ha de mostrar el punt de vista de tots dos bàndols, és a dir, no silenciar cap veu, ja que això seria amagar informació rellevant.
Per acabar, cal dir que per un periodista és important mantenir les seves fonts per poder tenir accés a ella quan ho necessiti, de forma que s’ha de mantenir la bona relació amb aquesta.
Tipologia de les fonts Primerament cal diferenciar entre fonts explícites i fonts implícites: - Explícita  També s’anomena citada. Es tracta d’aquelles fonts que ens proporcionen informació que després introduïm en la nostra notícia i que , per tant, hem de citar, és a dir, especificar que aquella informació que donem no és nostra.
- Implícita  La font és el propi autor de la informació, és a dir, que ningú ha donat aquella informació al periodista, sinó que ha sigut ell mateix el que en té coneixement.
També al diferenciar entre font documentals i fonts personals: - Documentals  Són, per exemple, arxius, registres, documents públics, projectes, etc, és a dir, és informació material. Aquestes fonts exigeixen una certa preparació amb aquelles amb les que es treballarà i, moltes vegades, serveixen per demostrar la veracitat de la informació que es dóna.
- Personals  Són protagonistes directes o indirectes de la notícia, experts, etc.
Aquestes fonts serveixen per accedir a altres. Les fonts personals es divideixen entre directes i indirectes: - Directes  Són testimonis o protagonistes de primera mà que han intervingut en la notícia. Sempre és recomanable tenir algun testimoni de la informació que la font ens ha donat (gravació de la conversa, prendre notes, etc) per tal de poder demostrar les seves paraules en cas que es desdigui de la informació que ens ha proporcionat.
- Indirectes  No intervenen directament en la notícia, però en coneixen perfectament les claus per haver estat en contacte amb les fonts directes, o bé, perquè són experts que poden aportar informació rellevant per els seus coneixements sobre el tema encara que no el coneguin profundament. Cal tenir present que una informació mai es pot fonamentar en una font d’aquest tipus.
Segons el grau d’implicació de la font amb els fets diferenciem entre fonts implicades i fonts no implicades: - Fonts implicades  Pot ser algú que ha estat testimoni dels fets (fonts implicades casuals) o algú que ha participat en el fet (fonts implicades d’interès) - Fonts no implicades  És algú que no ha estat implicat en els fets i, que, per tant, ens pot donar una informació neutral. Un exemple de fonts no implicades podrien ser els policies que acudeixen al lloc dels fets.
Finalment, segons la seva procedència podem distingir entre molts tipus de fonts (procedent de gabinets de informació, empresarial, tècniques, espontànies (xarxes socials), etc).
La filtració La filtració és una informació que està subjecte a algun tipus de secret o reserva que és proporcionada per una font directe, però que ha de ser analitzada i valorada convenientment. Aquests tipus d’informació acostumen a tenir un alt grau d’interès.
Cal tenir present que les fonts que proporciones aquest tipus de informació acostumen a ser interessades, és a dir, esperen algun benefici a canvi de la seva informació. Les filtracions, però, gairebé mai es produeixen de forma aïllada, sinó que acostumen a formar part d’estratègies de comunicació complexes; i gairebé mai són fruit de la casualitat, sinó que qui filtra la informació ho fa conscientment i no pas per error. En cas que ho faci per error, hem de deixar en evidència el responsable de la pífia, és a dir, especificar que aquella filtració ha sigut fruit d’un error de la font, que se li ha escapat sense voler. Cal tenir present, però, que en tots dos casos sempre (igual que en l’off de record i la confidència) s’ha de mantenir en secret la identitat de la font si ella ens ho demana. En aquest cas, com que és impossible atribuir la informació a alguna font es recórrer, o bé, a apel·lar la font, o bé, a relacionar-la amb el cercle social en el que es mou. (Ex: Procedent del Ministeri d’Educació). En general, però, és necessari identificar les fonts que donen la informació. Per fer-ho s’ha de citar la persona amb el seu nom i cognom i el càrrec que ostenta, especialment quan la font és poc coneguda, tot i que en fonts conegudes també es fa. En el cas de les persones que tenen cognoms i noms comuns (Rodríguez, Sánchez, López, etc o Juan, Pablo, José, etc) s’acostumen a citar amb tots dos cognoms o bé amb el nom sencer.
També existeixen fonts desconegudes que només se les pot identificar per la seva vinculació amb un fet d’actualitat. (Per exemple, l’empresari mort el Raval de Barcelona per els Mossos d’Esquadra.
Finalment, hi ha aquelles fonts que són conegudes per la seva relació amb algun famós (germà de..., pare de..., marit de..., etc).
Sempre és necessari que el lector conegui totes les dades de les font per poder reconèixer els protagonistes de la notícia.
A més d’identificar les fonts, també s’ha d’atribuir correctament i amb claredat aquella informació que la font ens ha proporcionat, escrivint les cites textuals sempre entre cometes. En el cas que atribuïm malament una informació a una font és molt probable que la pròxima vegada no vulgui parlar amb nosaltres i que, per tant, perdem una font que ens podria tornar a ser útil en un futur. En canvi, si la informació no s’atribueix a cap font o es fa de forma molt genèrica, es fa dubtar el lector de la veracitat d’allò que s’explica. A més, una correcta atribució també suposa una assegurança legal al periodista.
Per atribuir la informació a una font trobem diferents formes: - Atribució directa  Podem donar la informació i dir qui ens l’ha proporcionat.
- Atribució amb reserva parcial  Podem publicar la informació, però no dir qui ens l’ha donat.
- Atribució amb reserva  Podem donar la informació, però només situar a font en un context general (fonts properes a..., fonts de Ministeri de...) Trobem un tipus especial de filtració: l’ Off de Récord. Es caracteritza per ser una filtració que es fa de manera conscient per part d’una font de informació coneguda i, normalment, de tipus institucional. Es tracta de la declaració d’un personatge públic que es fa en un context informal que no pot ser enregistrada, publicada, ni es pot atribuir directament a la persona que l’ha fet. En moltes ocasions, aquesta declaració es fa de forma gairebé pública amb una trobada amb vàries persones, fet que no gairebé mai succeeix amb les declaracions.
Com ja hem dit, aquestes declaracions no es poden publicar, sinó que simplement ens han de servir a comprendre algun fet, és a dir, a contextualitzar-nos.
Normalment, es tracta d’una informació que ha de ser contrastada per evitar ser manipulats per les fonts informatives.
No trencar l’ Off de record és molt important, encara que la notícia sigui molt important, ja que si es fa, el més probable és que perdem la font i que, si ho fem més d’una vegada, pot ser que agafem aquesta fama i que potser mai ningú ens torni a donar una informació confidencial. Si ens trobéssim en aquesta situació, el més útil seria buscar una altra font, ja sigui personal com documental, que també tingui aquesta informació i ens permeti atribuir-la.
*Normalment no és possible comprovar la veracitat d’una filtració, de forma que s’acostumen a basar amb la relació de confiança amb la font o amb l’autoritat d’aquesta.
Sempre hem de desconfiar d’aquelles filtracions que ens arriben amb pressa i de fonts no identificades o que no volen aparèixer identificades en la informació.
*Filtrar una informació és il·legal, publicar-la no.
Com treballar amb una font informativa La primera regla fonamental a l’hora de treballar amb fonts és contrastar-les per tal de poder conèixer el millor possible la informació.
També s’ha de saber preguntar per tal que l’entrevistat respongui allò que el periodista vol saber.
Existeix una regla d’or: Quan es tracta de conflictes s’ha de donar la oportunitat d’opinar a totes les parts i, en cas que una font no vulgui declarar, s’ha de deixar clar que ha sigut ella qui no ha volgut parlar i no pas el periodista que ha silenciat la seva veu.
Les fonts d’un reportatge Per plantejar un reportatge s’ha de seguir el mateix procediment amb les fonts informatives que quan treballem una notícia, però s’ha de tenir en compte que: - Abans hem planejar quines fonts volem utilitzar i acudir a totes aquelles que siguin necessàries per obtenir la informació pertinent.
- Una font ens porta a una altra.
Com a norma general: - Hem de recórrer a fonts habituals de referència.
- Hem de recórrer a fonts de primera mà.
- Hem de recórrer a tots els implicats en la història.
- Hem de recórrer a fonts oficials.
Tot i això també es pot recórrer als freelance, recurs utilitzat principalment per les revistes. Els diaris tenen més treballadors de plantilla, mentre que les revistes se sostenen principalment amb col·laboradors, els quals, garanteixen una diversitat més gran de contingut.
Moltes vegades, les agències també proporcionen informació als mitjans (imatges, talls de so, vídeos, etc). Aquestes, envien peces genèriques e funció dels serveis als que estan subscrits els mitjans, però moltes vegades, també treballen a demanda.
Les agències són una forma còmoda i fàcil d’aconseguir la informació, però poden provocar una pèrdua d’autonomia i personalitat del mitjà, ja que la informació pot ser afina a la ideologia de l’agència que la proporciona.
Per acabar, cal dir que hi ha agències especialitzades en temàtiques concretes (economia, política, etc).
A banda de les agències també existeixen els bancs d’imatges, que són arxius enormes als quals s’hi acostuma a poder accedir per Internet que proporcionen imatges de tot tipus.
A part, els mitjans de comunicació també compten amb els seus propis arxius, que són una font inesgotable de informació. Tot i que són essencials per contextualitzar informacions i per recuperar peces de suport, el seu ús ha de ser molt mesurat.
Finalment, trobem els gabinets de informació, que també proporcionen una gran quantitat de informació. Aquests, però, no es poden utilitzar com si fossin neutrals, ja que la seva feina respon a uns interessos econòmics i polítics molt concrets.
Recursos a l’hora d’escriure (Són les mateixes característiques de llegibilitat dels apunts de català) Cal començar dient que qualsevol noticia ha d’estar pensada per transmetre la màxima quantitat d’informació en el mínim temps possible, és a dir, que ha de ser eficient.
És fonamental que el vocabulari emprat sigui entenedor per tots els públics. Per exemple, si jo poso unes sigles que ningú coneix, he d’explicar el que aquestes signifiquen.
- Tant el lid com el cos de la noticia han d’estar estructurats en paràgrafs. El propòsit dels paràgrafs és desenvolupar una idea simple. Cada paràgraf no hauria de tenir més de 3 o 4 oracions, fet que és especialment important en radio i televisió, ja que un paràgraf massa llarg no permet descansar a la persona que l’està llegint i fa menys entenedora la noticia per l’espectador, en el cas de la televisió, i l’oient, en el cas de la ràdio.
És recomanable que aquestes oracions siguin simples, intentant evitar les subordinades.
Ara bé, per tal d’unir les diverses oracions és recomanable utilitzar connectors (No obstant això, ja que, Malgrat que, etc) El titular El titular és l’element fonamental de la noticia, ja que aquest serà l’element que determina si la noticia és llegida o no. Una noticia amb un bon titular probablement serà llegida. En canvi, si la noticia compte amb un titular dolent, la noticia difícilment serà llegida, ja que no despertarà interès ni curiositat en el lector.
En el titular hi ha d’aparèixer l’element informatiu més important, l’element més important de la noticia, i aquest ha de tenir una independència semàntica amb la resta d’elements de la noticia, és a dir, que s’ha d’entendre per si sol sense necessitat d’haver de llegir el text, s’ha de saber de què tracta la noticia sense llegir el cos d’aquesta.
En les primeres èpoques de la premsa escrita, el titular indicava el tema de la noticia. En l’actualitat, però, per influència nord americana, el titular compte amb un contingut informatiu, fet que es deu en bona part a que, actualment, la gent, quan llegeix la premsa, només llegeix el titular, Aquest fet obliga a fer titulars amb més contingut informatiu, per tal que, el lector, sense llegir el cos de la noticia, sàpiga què ha passat.
Les funcions principals del titular són les següents: - Identificar el tipus de text.
- Informar de l’interès o importància que el mitjà concedeix al contingut de la noticia, és a dir, informar de l’interès o importància que el mitjà considera que té aquella noticia.
- Atraure l’atenció del lector per tal que aquest tingui interès en llegir el cos de la noticia.
Trobem dos models de titulars: - Els titulars dels diaris seriosos  Compten amb títols llargs, més purament informatius i més correctes sintàcticament.
- Els titulars dels diaris populars  Compten amb títols curts, imaginatius i més contundents.
El titular està format per diversos elements: El cintell, l’avanttítol, el títol, el subtítol, els sumaris o destacats i el titolet.
El cintell - Vincula temàticament vàries informacions organitzant el contingut d’una o vàries pàgines. (És el que apareix al dalt de tot a l’esquerra en El periodico  Indica el tema de la noticia quan hi vàries pàgines que en parlen. Ex: Tancament els Estats Units) - Solen ser breus i poden anar acompanyats de símbols gràfics.
L’avanttítol - Situa el contingut informatiu del text afegint elements circumstancials, explicatius o d’anàlisi.  En la crònica del partit de bàsquet és allò on indico el resultat del partit.
- Normalment aporta informació sobre el lloc, l’ambient o la identificació, és a dir, contextualitza.
- Té un cos menor que el títol.
El títol - És l’element principal de titulació.
- Presenta lo essencial del text, l’element o fet més important de la noticia. No ha d’explicar el contingut de la noticia, sinó a convidar el lector a llegir-la. El títol és l’element principal del titular, ja que aquest serà l’element que determina si la noticia és llegida o no. Una noticia amb un bon títol probablement serà llegida. En canvi, si la noticia compte amb un títol dolent, la noticia difícilment serà llegida, ja que no despertarà interès ni curiositat en el lector.
- Ha de comptar amb una sola frase breu de tipus nominal. A vegades, aquests títols es converteixen en ròtols1.
El subtítol - Complementa el títol, dona més dades referents el títol, és a dir, amplia les dades que dóna el títol.
1 .- Ròtols  Títols sense estructura gramatical. Són pròpis del periodisme esportiu. Ex: Gran Victòria! (No hi ha estructura gramatical).
- Compte amb una única frase gramaticalment independent del títol. Aquesta frase ha de ser activa, no passiva; i afirmativa, no negativa. Aquest fet és aplicable en tots els elements del titular.
- El subtítol no acostuma a aparèixer amb l’avanttítol, és a dir, que quan pareix avanttítol, no acostuma a aparèixer el subtítol i a la inversa.
Els sumaris o destacats - Presenten la informació més destacada.
- Destaquen elements informatius que no s’han inclòs en els altres elements de titulació.
- Apareixen ressaltats i en un cos major.
- Tenen una estructura gramaticalment completa, és a dir, utilitzen frases completes.
- Poden aparèixer separats de la titulació, inclosos en el text o bé separats d’aquest.
El titolet - Es tracta d’un petit títol dintre del text. Aquest es destaca en negreta o subratllat.
- Tot i que informa del què es parlarà a continuació, té la mera funció de permetre que el lector descansi. Tot i això, també serveix per organitzar el contingut.
- Més que títolets podríem dir que són ròtols.
Per acabar, les condicions que han de complir els diversos elements de titulació són les següents: - Han de tenir una independència sintàctica, és a dir, que s’han de poder entendre per separat.
- Han de tenir una interdependència semàntica entre ells, és a dir, que el seu contingut ha d’anar relacionar, tots han de parlar del mateix.
- Ha d’haver-hi una coherència entre titular i contingut, és a dir, que el que posem en el titular ha d’aparèixer en el lid, ja que si succeeix el cas contrari estarem enganyant el lector.
- S’han d’evitar jocs de paraules i expressions adverbials, és a dir, utilitzar llenguatge senzill entenedor per tothom i ser lo més concís possible.
- El títol no pot superar les 13 paraules.
- L’avanttítol no pot tenir una extensió de més d’una línia.
- No es poden presentar com a fet declaracions, opinions, etc, sinó que se’ls hi ha d’atribuir a algú.
- El que aparegui en un element de titulació no pot aparèixer en un altre.  IMPORTANT!! Resum Cintell Agrupa temàticament varis textos.
Títol  Explica lo essencial del text.
Subtítol i avanttítol  Expliquen, contextualitzen i desenvolupen el titular.
Sumaris o destacats  Ressalten parts del text a les que no s’ha fet referència en els altres elements de titulació Titolet  Organitza el contingut i permet descansar al lector.
...