Joan Maragall (II) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Literatura Catalana
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 19/05/2014
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

JOAN MARAGALL (II) Etapa neoespiritualista (1901-1906) En realitat, comença al final de l'etapa anterior, cap als últims anys del s. XIX. Per exemple, tenen un gran impacte els fets del 1898, la pèrdua de Cuba i Filipines. La relació CatalunyaEspanya-Maragall és molt ambigua. Hi ha moments d'un rebuig claríssim, quan Espanya es mostra com una realitat inflexible.
Moltes de les persones que avui parlen d'unionisme ho fan amb poc coneixement de causa.
No és una qüestió literària, però té un component literari, filosòfic, molt antic. Hi ha molts factors que el condicionen. La qüestió de l'antisobiranisme ja és en sí mateixa antiga. Molt sovint, el llenguatge dels mitjans de comunicació és molt baix, molt insultant. És una qüestió molt complexa que pot portar molts anys a resoldre si és que s'arriba a resoldre. Hi ha qüestions que en textos poètics o de prosa de Maragall ja apareixen formulats com avui.
L'important avui en dia són els articles de fons, però costa trobar-los.
Maragall progressivament s'allunya del positivisme i sobretot del darwinisme social. Es comença a interessar per una espiritualitat que té com a centre el Cristianisme, però no s'hi limita, almenys a l’ortodox. En la societat del seu temps, el Cristianisme pesava de manera absoluta, fossis cristià o no. És l'època de la seva relació amb un cristià ortodox, Josep Torras i Bages. Maragall hi té una relació dialèctica, sovint accepta les exposicions, però d'altres se'n distancia radicalment. El Maragall independent és una de les coses que el fa més atractiu.
Aquest gir espiritualista té lloc perquè pensa que el positivisme no pot donar solució a totes les seves preguntes. Un text molt interessant del tema és "Les muntanyes". Al mateix temps, al llarg d'aquest període, es produeix un canvi ideològic en qüestions socials: comença a acceptar la democràcia parlamentària, perquè s'adona que en una societat de masses és inevitable, li agradi o no.
La valoració que fa del món obrer també és interessant. Abans els veia com uns individus que mereixien un respecte personal, però per a ell la seva dinàmica política i social era nefasta, per la qual cosa només es podia solucionar amb ordre públic. Es planteja per què la classe obrera 1 ha arribat on ha arribat i per què les ideologies han tingut èxit, i descobreix les condicions de vida de la classe obrera amb la lucidesa del burgès que no viu com ells. Tenien una precarietat extrema: horaris immensos, retribucions molt curtes, condicions higièniques limitadíssimes, alimentació escassa i molt poc variada, etc. Les ideologies del món obrer, doncs, poden ser negatives, però també tenen aspectes positius. L'obrer conscient i organitzat s'agafa a aquestes ideologies com si es tractés d'un nàufrag. A partir d'aquell moment, els problemes de la lluita obrera ja no seran més un problema d'ordre públic.
Per tant, aquell Maragall anterior tan interessant però tan rígid es va girant cap a una altra postura. El 1903 deixa el Diario de Barcelona després de 13 anys, no s'entén amb la nova direcció i acaba escrivint en altres diaris i revistes. L'any 1905 tornarà, però només com a col·laborador extern, sense un compromís personal, cosa significativa en la seva evolució ideològica.
El 1905-06 és un bienni molt important en Maragall. Comença l'interès per la mística i la mística del món. En aquest període publica en el Diario un article en castellà, "La paz de los campos". Sembla un títol típic de redacció de Primària, però en Maragall s'hi amaga una profunditat de caràcter premístic. Presenta una mena de locus amoenus en què es produeix la suspensió del temps, en el sentit que apareixen allò que ell anomena "instants d'eternitat", en què l'eternitat travessa el temps, se'ns fa sensible, en què nosaltres percebem en aquest món i en aquest temps l'eternitat. S'ha dit que Maragall era panteista, però no. De totes maneres, sí que hi ha elements de fusió amb la natura.
Aquests instants, el poeta té la obligació de comunicar-los amb poesia o en prosa, i aquí entren la “paraula viva”, la “paraula inspirada”, etc. L'eternitat no ve després del temps, es viu a través del temps. Com a homes, estem sotmesos al temps i a l'espai, i segons el Cristianisme accedim a l'eternitat després de la vida, amb l'abolició de l'espai i el temps. Per a Maragall, l'eternitat se'ns fa sensible. Hi ha una continuïtat entre el temps humà i el temps del més enllà.
Això explica per què al "Cant espiritual" diu: "si amb la mort hi ha una major naixença". La bellesa, la formosor, ja la tenim aquí. Tot està en ser prou atents per a captar-la en general i quan es manifesta intensament en els instants d'eternitat, de poesia.
2 El temps humà en Maragall és una realitat bona perquè irromp sovint en l'eternitat. No critica la mundanitat, els plaers del món, els plaers sensuals. Per a ell l'amor és una realitat espiritual però també lligada al plaer físic. Maragall, exteriorment, era un cristià practicant, assistia a les misses. Té un poema que diu "no em deixis posar cendra". La vida no és una vall de llàgrimes per a ell, molt a diferència de Verdaguer. L'experiència humana ens indica una altra cosa inevitable, el patiment, però això no vol dir que viure sigui únicament patir. El patiment és en realitat una manifestació de l'esforç, dels obstacles que trobem en el nostre esforç, i no és una realitat insuperable.
Per darrere el patiment, i més fort, hi ha la joia i l'alegria de viure. Per tant, en el fons de la poesia i el pensament maragallians hi ha un vitalisme inqüestionable, una exaltació de la vida indubtable. Per altra banda, la seva qualitat expressiva el fa el poeta més important del Modernisme. Els poemes de Maragall en última instància, tot i les contradiccions, sempre acaben sent un cant a la vida.
L'últim Maragall (1907-1911) Maragall és una figura pública molt sol·licitada i molt respectada. Escriurà articles extraordinaris sobre la Setmana Tràgica. Maragall viu la seva vida adulta uns anys en què Barcelona és molt convulsa per la lluita entre la patronal i les organitzacions obreres que lluiten per una millora de la situació de la classe obrera. Van ser molt actius determinats grups anarquistes, partidaris de la violència, del terrorisme. Hi hagué diversos atemptats, com ara el del Liceu del 1893. Escriu un poema sobre això, "Paternal", que només es fixa en el resultat de l'acció, mai en les causes.
Va ser un moment en què Barcelona va estar, a nivell mundial, en el primer pla de l'actualitat per la lluita entre obrers i patrons. Això va crear un mite en la Barcelona de l'època que acabà amb la Setmana Tràgica. Aquest període anterior se l'anomenà La rosa de foc, atractiva però destructiva. Destaquen alguns llibres, com ara un que se centra sobretot en 1899-1909. Es tracta d'una Barcelona en part molt diferent: Joaquín Romero Maura, La rosa de fuego (El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909). Barcelona: RBA Editores.
3 En aquest període, Maragall reflexiona profundament sobre temes sobre els quals considera que té qualque cosa a dir. A la vegada, és un home molt preocupat per com dir-ho, per trobar la via més adequada per a dir això. Va contemplar la possibilitat de deixar d'escriure poesia i escriure més assaig. Per exemple, cada cop s'aproxima més a allò que seria un filòsof i menys poeta, no és tan llampant, però probablement és més profund.
En aquest període genera un gènere o un subgènere característic de Maragall, els anomenats elogis. Són petits assajos en prosa en els quals Maragall s'ocupa d'una qüestió que el preocupa d'una manera transcendental. "Elogi del poble", per exemple, "Elogi del viure", i sobretot "Elogi de la paraula" i "Elogi de la poesia". La prosa és densa, amb pinzellades poètiques. En els principals, formula allò que es coneix posteriorment com la "Teoria de la paraula viva".
Davant el fet creatiu literari hi ha dues postures: una, en la qual a l'hora d'escriure predomina la reflexió i el treball continuat, predominen els aspectes propers a la racionalitat estricta; l'altra, en què prima allò que s'ha anomenat tradicionalment la inspiració i en què l'emotivitat del creador i la paraula intuïda tenen preferència. S'haurien de fer matisos, però això és vàlid.
L'obra de Maragall pertanyeria més a la segona postura, la de la inspiració. El poema és per damunt de tot l'home inspirat que troba les paraules inspirades.
Quin és el perill d'aquesta teoria aplicada? Escriure tot allò que et ve a la ment amb l'excusa que és tot inspirat. Maragall no ho veu així, quan escriu és un home en tensió, però se li manifesten una sèrie de paraules i ha d'intuir quina és la millor per a allò que vol expressar. Hi ha una certa espontaneïtat.
Aquesta teoria maragalliana en el seu moment va tenir ressò, però els poetes posteriors, noucentistes, no la van acceptar, eren més partidaris de la feina continuada i guiada per la reflexió. Els bons poetes són trobats a les dues bandes, tant la de l’espontaneisme, com Margall, com la reflexiva, com ara Carner o Carles Riba. Les postures i preferències són totalment personals.
"Elogi de la poesia" és probablement la més gran síntesi de tot el pensament maragallià, en la qual el pensament també té un lloc sobre la paraula. En realitat, també és una petita cosmogonia, una interpretació de l'Univers. El punt de partida és el següent: allò que és 4 l'Origen serà també la Fi. Venim de Déu i hem de retornar a Déu, com l'Alfa i l'Omega. En el ciri Pasqual el dissabte de resurrecció hi ha gravades les dues lletres de l'alfabet grec. Per tant, hem de tornar a Déu. En aquest sentit, el Cosmos arriba després de la ordenació del Caos, i el Cosmos en definitiva significa el retorn de la Natura (tot allò que és creat), dispersa en el Caos, a Déu.
En aquesta trajectòria hi ha un punt central: l'esforç. Viure, i viure humanament, és esforçarse, i esforç vol dir lluita, i la lluita necessàriament comporta el dolor, el patiment, però aquest patiment forma part del cicle vital i en última instància està orientat a l'alegria, a la joia, i com a tal, cal acceptar-lo. Fins i tot el dolor, si el sabem superar, porta a la felicitat, a Déu: DéuCaos-Esforç-Cosmos-Déu. Per tant, és una lluita per a donar un sentit, per a passar del Caos vital però dispers, desordenat, inharmoniós, al Cosmos harmoniós. L'home això ho fa exteriorment i interiorment. L'home passa pels Caos, però per esforç i per lluita contribueix a crear Cosmos i, a través de Cosmos, a tornar a Déu. Això és simplement l'inici de l'"Elogi de la poesia".
Potser el llibre més conegut de M és Visions i cants. S'inspira, per exemple, en llegendes catalanes, però també escriu sobre l'exaltació de la joia (com "Himne a l'alegria"). Quant a poemes relativament coneguts, tenim "El comte Arnau", entre èpic-narratiu i filosòfic, com també el "Cant espiritual", que parla de la relació entre la vida i la mort.
Aquest últim se solia posar quan algú es moria. L'anàlisi interior del poema, en realitat, guarda qüestions heterodoxes: els plaers de l'altra vida no superaran els d'aquesta vida. Hi ha una relativització o humanització del Cel que sol passar desapercebuda. Hi ha hagut moltes teories de l'últim vers ja anomenat. A vegades es diu que l'última estrofa la va escriure a petició de Torras i Bages, però no es pot saber del cert.
5 ...