Tema 2 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la comunicació social
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 28/04/2016
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: Els mitjans de comunicació de masses De quins mitjans parlem quan diem “mass media”: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
La premsa Els sistemes de telecomunicacions: telègrafs, telèfons...
Les indústries culturals: llibre, revista i cinema.
La ràdio.
La televisió.
Internet.
La ràdio i la TV tenen un consum infinitament superior al de la premsa. Tanmateix, la premsa es veu més prestigiosa perquè allò que té més prestigi està relacionat amb allò més històric (ens fa més il·lusió si ens truquen d’un diari important que si ens truquen d’una ràdio). Tot i això, la premsa està amb crisi (ningú compra diaris i molta més gent escolta la ràdio).
Funcions del sistema de mitjans de comunicació a la societat:     Informar: primerament els periodistes han de ser emissors fiables i creïbles. Per captar receptors, els programes informatius no s’han de convertir en un show, simplement han d’articular missatges informatius atractius per captar emissors (no hem de barrejar les funcions).
Educar/formar: transmissió cultural. Els mitjans són experts en allò que expliquen. Quan diem educar, ens referim a explicar el context de les notícies abans d’explicar-les per tal que els receptors entenguin el context per entendre després el que ha passat. Així doncs, formar significa situar i ajudar a comprendre el món.
Entretenir: proporcionar un espai de diversió i qualitat ja que hi ha gent que no es pot permetre pagar-se altres tipus d’entreteniment i llavors miren la TV, que és gratis (mirar la televisió per desconnectar).
Persuadir: publicitat, propaganda política, discursos i debats... En aquesta funció és on hi ha conflicte ja que els periodistes no haurien d’intentar vendre un producte, només haurien d’interpretar el que passa. Tanmateix, la interpretació es pot arribar a confondre amb la persuasió.
Aquestes quatre funcions es barregen i els mitjans es troben fent-les les quatre a la vegada.
A part d’aquestes funcions, els mitjans també en tenen unes altres: Funcions socials   Cohesió (lligams, no enfrontaments): cohesió social duta a terme mitjançant la transmissió de valors que enforteixen els lligams entre els individus d’aquestes societats.
També es construeix aquesta cohesió a partir de la representació de rituals mediàtics (ex: el discurs del rei per Nadal ens recorda que ell és el cap de l’Estat).
Control social: els mitjans de comunicació formen part de l’entramat social i ajuden e el manteniment de la democràcia, la pau i l’estabilitat social. Això no vol dir que estiguin al servei dels governants, sinó de la societat (si veuen que algun governant va contra la democràcia, ho denuncien).
Funcions culturals Creació i conservació de les identitats culturals (a Catalunya es barreja amb la política):   Vehicular la llengua i la cultura pròpies d’una determinada societat.
També és útil per exportar la cultura pròpia a l’exterior (ex: la majoria de sèries americanes).
Funcions polítiques   Àgora o esfera pública: - Funcionen com a principal plataforma de debat en l’espai públic.
- Funció informadora i d’intercanvi d’opinions i punts de vista (s’han de mostrar totes les perspectives). La població comença a formar-se idees gràcies als mitjans de comunicació, que són formadors d’opinió pública.
Watchdog o vigilància del poder: - Consideració del periodisme com el quart poder.
- Funció de control de la resta de poders, especialment del polític (el control es fa sobretot sobre els poders públics polítics ja que aquests obtenen el poder per delegació de la població i tenen la obligació de donar explicacions). No s’exerceix tant poder sobre el poder econòmic o empresarial.
Definim els mitjans de comunicació de masses com institucions socials dedicades a la producció, circulació, difusió i conservació de missatges d’interès públic. És a dir, que tenen una funció de servei públic, ja que totes les funcions anteriors fan que la feina dels periodistes sigui un servei públic.
Característiques principals:       Periodicitat en la difusió: cal estar tot el dia informant del que fem i del que passa (les 24 hores del dia).
Estabilitat dels missatges: els missatges que hem enviat amb rapidesa queden fixats per sempre.
Rapidesa en la transmissió: la rapidesa és imprescindible en els mitjans de comunicació però també cal tenir temps per rumiar (contrastar, comprovar, establir jerarquies...) Percepció d’ubiqüitat en el receptor: els mitjans aconsegueixen que els receptors es creïn una imatge del món encara que el desconeixin.
Difusió pública.
Institucionalització social: els mitjans són institucions que formen part de l’estructura social.
Algunes de les característiques dels mitjans van en contra de la funció principal que tenen aquests. Especialment la rapidesa és l’enemiga de la funció de servei públic ja que quan actuem ràpidament no podem pensar. Per altra banda, l’estabilitat dels missatges ens obliga a rumiar més el que publiquem, ja que sabem que el que diem perdurarà per sempre. El problema actual és que pesa més la rapidesa que l’estabilitat.
Els mitjans de comunicació són mediadors entre la realitat i la societat. És a dir, són mediadors, actuen com a filtres. Tanmateix, al mateix temps són vistos com a potencials manipuladors de la realitat (cal tenir en compte que no sempre hi ha manipulació, que molts cops el que passa és més senzill i simple).
Els mitjans, ens transporten un realitat objectiva? Hem de saber que els mitjans no ens fan una presentació de la realitat sinó que ens fan una representació (per exemple, actuen com a gatekeepers ja que elegeixen quins temes tracten i quins no).
Com a mediadors poden anar de més manipulació a menys manipulació: Finestra Mirall (trien els temes) Filtre o vigilant (trien els temes) Senyal, guia o intèrpret (interpretació, es pot manipular segons la interpretació que es fa) Fòrum o plataforma (tenen com a objectiu difondre certs temes i missatges) Pantalla o barrera (quan evitem parlar d’un tema) Les dimensions dels mitjans de comunicació: 1. Dimensió social: institució permanent i duradora que té un paper clau en el manteniment dels valors i creences de la societat. És a dir, els mitjans inculquen valors i creences (ex: retransmeten els premis que es donen ajudant a mantenir el valor occidental que defensa que com més millor).
2. Dimensió política: acaben esdevenint una institució més del mapa polític. Els mitjans han de passar per ells per arribar a la societat. A més, els mitjans han d’explicar com està la situació política per situar als receptors abans d’explicar una notícia.
3. Dimensió econòmica: són empreses que han d’obtenir beneficis (sector privat) o ser el menys deficitàries possibles (sector públic).
4. Dimensió cultural: els mitjans són vehicles de transmissió cultural que fomenten la llengua, les tradicions i imaginaris col·lectius que cohesionen la societat.
Condicionants externs que poden influir els mitjans (els dos primers són els més influents 1. Economia: subjectes a l’economia i el mercat. Finançament a través de subvencions, ingressos per publicitat... Si els mitjans no tenen ingressos no poden tirar endavant.
1. Tecnologia: necessitat d’adaptar-se als canvis tecnològics. Les possibilitats que genera internet, la premsa digital, l’aparició de la TDT... Per exemple, si no hi ha impremta, no hi ha diaris.
2. Política: com totes les institucions socials, estan sotmesos a regulació. Legislació elaborada a partir de criteris tècnics i polítics.
3. Societat: els usos voluntaris o condicionants que en fa la gent també influencien en la seva activitat: hores en que la gent consumeix més televisió, disposar de l’edició dels diaris de demà la nit anterior...
Tots aquests factors influeixen als periodistes i a la seva feina.
Els efectes dels mitjans de comunicació: Primerament cal tenir clar que els mitjans no creen la realitat, però sí que poden fer que sigui diferent (ex: el terratrèmol d’Equador hi serà igual, però si aquest apareix en els mitjans hi haurà més mobilitzacions per donar-los-hi recursos.
EFECTES EN LA SOCIETAT: 1.
Creació de l’agenda temàtica:  Els mitjans han d’escollir els temes dels que parlen (establir una jerarquia segons la importància i distingir entre realitat i ficció).
 Teoria de l’Agenda-setting (Mc Combs i Shaw, 1972): els periodistes estableixen l’agenda temàtica.
 Importància de la transferència temàtica entre agendes, és a dir, és important com transferim les agendes (política i pública).
“La premsa potser no tingui èxit dient a la gent com ha de pensar, però és meravellosament capaç de dir als seus lectors sobre què han de pensar.” (Cohen, 1963).
Els mitjans ens influeixen però no determinen directament les nostres decisions (ex: quan votem, estem més influenciats per la gent de confiança, que acostuma a ser gent propera a nosaltres, que pels mitjans).
A l’hora de decidir l’agenda, hi ha influència de l’experiència personal, del món real, dels mitjans...
2. Formació de climes d’opinió  Influència sobre l’opinió pública: l’opinió pública canvia segons el que diuen els mitjans.
 Teoria de l’Espiral del Silenci (Noelle-Neumann, 1977): Els éssers humans, socialment, tendim a buscar l’acceptació del col·lectiu, no volem ser els rebutjats i per això ens adaptem als fustos del grup. Davant d’aquesta realitat sociològica, Noelle Newmann diu que quan nosaltres tenim una idea que dins del grup on ens movem no és la majoritària, tendim a silenciar-la.
  A més, l’individu no només oculta la seva opinió minoritària, sinó que també es suma a les majories perquè la societat exclou a la gent que s’allunya del consens.
Els mitjans de comunicació ens serveixen per avaluar aquests corrents d’opinió majoritaris.
És a dir, els ciutadans observen en els mitjans quines són les tendències majoritàries, i si les nostres opinions no s’hi adeqüen, les amaguem. D’aquesta manera els produeix una espiral del silenci.
Exemple: amb la crisi econòmica i la crisi migratòria, s’ha estès pels territoris el rebuig contra els immigrants. La xenofòbia és un recurs típic de l’espiral del silenci ja que, encara que la gent no mostri la seva opinió per por a ser rebutjat, a l’hora de votar, podem observar com els partits d’ultradreta pugen.
 Silencis mediàtics: els silencis mediàtics es produeixen quan els mitjans no informen sobre una cosa, normalment una opinió minoritària, i per tant ens l’oculten (ex: independència a les TV estatals).
L’espiral del silenci és un fenomen que es produeix sobretot quan hi ha lideratges molt forts (corrents d’opinió molt clars). Llavors, es comença a notar que hi ha una opinió que no aflora.
Els periodistes, no hem d’afavorir els silencis mediàtics, hem de saber detectar quan hi ha una opinió silenciada i l’hem de sobrerepresentar, perquè encara que no ho veiem, hi ha gent que es sent representada per aquesta opinió (no l’expressen per por a la marginació). Per tant, els periodistes no hem de permetre que els mainstreams siguin els únics corrents que circulin.
A més, les persones no només estem en espiral del silenci (ocultem les opinions), sinó que, com ja he dit abans, també solem ajuntar-nos a les opinions majoritàries. Això explica el creixement dels mainstreams.
Als llocs on s’articula l’opinió pública, és on les opinions majoritàries tenen més possibilitats de ser prevalents. Tanmateix, en els entorns més íntims i propers, és més habitual que hi hagi més diversitat d’opinions. Això és clau per entendre les eleccions, ja que en aquests casos, la gent vota a qui ell vol al marge de les opinions majoritàries (ja que el vot és secret).
3.
   eneració de desigualtats cognitives Efecte sobre els nivells de coneixement de la població: l’accés a la informació ens permet augmentar la nostra formació.
Poden accedir culturalment a sectors amplis i diversos.
Però també generen desigualtats en el consum de mitjans i, per tant, també en el consum del seu contingut.
 És a dir, com que no tothom té el mateix nivell social, hi ha gent que no té accés a tanta tecnologia ni a tants mitjans, i per tant tampoc té accés a la informació.
Fractura digital: recentment, s’ha creat més espai entre els nivells de coneixement i hi ha més desigualtats cognitives.
Ex: a Europa hi ha un alt índex de consum cognitiu ja que hi ha més accés cultural i informatiu. En canvi, a Àfrica, tenen molt menys accés a la informació.
Si observem aquest gràfic, podem veure que consumim més aquelles coses que són gratis (música i audiovisual).
Cal saber que els models de consum cultural canvien en funció del nivell socioeconòmic de les famílies.
4. Definició i construcció de la realitat  Molt lligat a l’efecte de l’establiment d’agenda.
 Els mitjans no només poden dir-nos sobre què parlar, sinó també dir-nos com fer-ho (segon nivell de l’Agenda-Setting)  Ens transmeten una determinada construcció de la realitat a través dels seus continguts (notícies, pel·lícules, sèries, anuncis...).
Així doncs, al final, els mitjans acaben construint la nostra mirada sobre la realitat a través de les notícies, dels anuncis.. Com que és un discurs i un esquema molt pautat, és molt difícil fugir-ne, i sense adonar-nos-en, acabem sent-ne víctimes.
EFECTES SOBRE ALTRES INSTITUCIONS SOCIALS   Han potenciat que la política adopti mecanismes per aparèixer als mitjans.
Espectacularització i màrqueting polític, aparició de la “política POP”, recerca constant del titular i fugida del debat de fons...
Els mitjans tendeixen a explicar-nos la realitat com un espectacle. D’aquesta manera, la gent com els polítics, per aparèixer als mitjans, busquen destacar i ser “espectacle”, ja que saben que com més espectacular és una cosa, més possibilitat té d’aparèixer als mitjans.
Així doncs, avui en dia la comunicació pública funciona a base de màrqueting, que a la vegada funciona a base d’espectacle. Tot està sotmès a l’impacte, i això fa que el terra sòlid trontolli.
D’alguna manera, tots acabem sent captius d’allò que hem fet per generar titulars, és a dir, tots acabem sent captius de l’espectacle.
EFECTES EN EL DESENVOLUPAMENT D’ALTRES ESDEVENIMENTS   Hi ha esdeveniments que necessiten els mitjans de comunicació per catapultar-se: Circuit de Catalunya, partits de futbol, entregues de premis, gal·les...
Els mitjans els ofereixen: projecció + publicitat.
Qualsevol activitat busca tenir projecció mediàtica per tenir més èxit i arribar més a la gent. És a dir, qualsevol activitat social que nosaltres vulguem dur a terme, si l’anunciem a través dels mitjans de comunicació, funcionarà millor.
L’estudi de la comunicació de masses Hem de tenir molt clar que en aquest punt no explicarem com són els mitjans, sinó que estudiarem com són estudiats i com els mirem. Això ens ha de ser útil de cara al futur, ja que si sabem com ens miren, podem actuar d’una manera millor (si sabem que ens acusen de vendre’ns perquè només parlem de tampax enlloc de copes menstruals perquè els de tampax ens paguen, sabrem que també hem de donar veu a les copes menstruals).
És a dir, l’estudi de la comunicació de masses ens ha de servir per saber com són els mitjans on treballem.
El “Paradigma de Lasswell” posa les bases: “Qui diu què, a qui, per quin canal i amb quin efecte?” (Harold Lasswell, 1948).
Així doncs, tal com diu el paradigma, també és important saber quin efecte té el nostre missatge sobre els receptors (per exemple, per després poder millorar o seguir igual).
Això ens porta a estudiar tres tendències que hi ha sobre els mitjans de comunicació.
Escoles i tendències: El funcionalisme: Lazarsfeld, Merton, Lasswell, Lewin, Hovland...
Aquests autors creuen que els mitjans tenen unes funcions i es dediquen a estudiar quines d’aquestes funcions compleixen els mitjans. Així doncs, estudien de quines qüestions realment ens hem d’ocupar perquè la societat funcioni com ho ha de fer. Donen especial consideració a la funció de vigilància del poder.
Les escoles interpretatives: Interaccionisme simbòlic / Escola de Chicago (Mead, Cooley, Thomas, Blumer...), el Construccionisme (Berger i Luckmann), Etnometodologia (Garfinkel i Cicourel).
Consideren que els mitjans no només compleixen funcions, sinó que també contribueixen a la construcció de la realitat. Això ja comença a generar un problema, ja que cal vigilar qui la construeix i amb quines finalitats.
L’escola crítica: de l’Escola de Frankfurt (Horkheimer, Marcuse, Adorno, H. Schiller) als Estudis Culturals Britànics (Williams, Hoggart, Thompson, Hall, Morley...).
Aquests autors, a partir dels seus estudis empírics, creuen que els mitjans de comunicació (que haurien de ser estructures que possibiliten l’emancipació social, igualitària i democràtica del conjunt de la societat), per culpa del capitalisme, s’han convertit en un monstre pervers en mans d’uns manipuladors.
És a dir, els mitjans de comunicació, com que han començat a formar part de la “indústria de la cultura” i del sistema capitalista, han convertit el coneixement en una màquina de beneficis i la informació en un producte vendible (ex: Messi com a marca, com a producte vendible).
D’aquesta manera, la cultura es converteix en indústria quan es converteix en un producte a vendre.
L’Escola de Frankfurt denúncia això i s’oposa totalment als funcionalistes.
Orígens i consolidació Finals del segle XIX i principis del XX en els països d’occident industrialitzats: Classes altes + intel·lectuals preocupats pels efectes de la comunicació de masses.
Primer quart de segle XX :    Aparició de les primeres escoles i tradicions de l’estudi de la comunicació.
Importància del període d’entreguerres però sobretot després de la II G.M.
Quan acaba la guerra es defineixen dues escoles de pensament oposades: L’Escola de Chicago (USA)/L’escola de Frankfurt (Europa).
L’Escola Funcionalista (Estats Units) Objectiu → Determinar les funcions que compleixen els mitjans i quantificar-ne l’efectivitat: importància en la recepció de l’audiència.
S’aglutina al voltant de l’Escola de Chicago.
És una tradició interpretativa i empírico-administrativa. La considerem administrativa perquè la seva recerca està finançada per l’administració, i empírica perquè estudia empíricament i quantitativament com funcionen els mitjans.
Estudia empíricament les funcions del mitjans, però no estudia l’efecte qualitatiu que tenen sobre els receptors. Així doncs, realitzen estudis quantitatius i empírics sobre el fenomen comunicatiu i es centren en els efectes quantitatius que tenen els missatges i processos comunicatius. És a dir, ells defensen que com més es repeteix un missatge, més influència té aquest. Tanmateix, aquests autors s’obliden dels efectes qualitatius aliens als mitjans que compensen aquestes influències dels mitjans.
EXEMPLES: Quantitativament, Pablo Iglesias apareix més en els mitjans i per tant hi ha més gent que l’identifica i sap qui és. Tanmateix, això no vol dir que sigui més popular que el PP i que més gent el voti, ja que el PP segueix guanyant les eleccions.
Si es repeteix molt un anunci de les Canàries, tu no hi aniràs per això, hi aniràs perquè els teus amics t’ho han proposat.
“Mass comunication research”: Lazarsfeld, Lasswell, Lewin i Hovland.
La Indústria de la Cultura i l’Escola de Frankfurt (Europa) Objectiu → Interpretar els mitjans de comunicació dins el context d’una societat industrialitzada.
És una tradició marxista i crítico-especulativa amb un punt de vista qualitatiu i especulatiu, ja que no estudien els mitjans a través de càlculs lògics (quantitatius), sinó que ho fan a partir d’exemples reals.
L’Escola de Frankfurt, des de la perspectiva marxista, veu els mitjans de comunicació com eines que han de servir per construir un món igualitari. Però els mitjans de comunicació (tant privats com públics) no desenvolupen aquesta tasca correctament, ja que no donen informació perquè els ciutadans prenguin consciència, ni transmeten coneixements necessaris..., sinó que prefereixen donar informació menys important per a la formació de les persones, però que ven més (ex: no parlen del fracking però sí que parlen del Cristiano). Els mitjans públics no ho fan de manera tant exagerada, però ambdós, públics i privats, estan sotmesos a un món que els empeny.
Així doncs, aquests autors defensen que hem convertit els mitjans en la reproducció del sistema capitalista. És a dir, creuen que els mitjans de comunicació s’han acabat convertint en màquines que actuen en benefici del sistema capitalisme, en una part més del sistema capitalista. En resum, s’han convertit en una INDÚSTRIA DE LA CULTURA. D’aquesta manera, els elements culturals han acabat transformats en productes de masses.
L’Escola de Frankfurt, a través d’aquests estudis, alerta que amb els mitjans de comunicació estem idiotitzant i alienant a la població.
També cal que sapiguem, que aquest sistema és millorable.
Aquests estudis no es basen en extreure conclusions sinó en el raonament i l’observació d’una forma de producció i consum dels mitjans de comunicació.
Autors: Max Hockheimer, Theodor Adorno, Erich Fromm, Walter Benjamin, Herbert Marcuse...
...

Comprar Previsualizar