Apunts Examen Antropologia B1: Temes 1,2,6 i 7 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Antropologia i Història
Año del apunte 2016
Páginas 22
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

aenriquezalvaro TEMA 1: Introducció a l’antropologia L’antropologia és l’estudi de l’ésser humà. Estudia la diversitat socio-cultural humana des de una perspectiva global i comparativa. Hi trobem un enfocament holístic.
Marvin Harris defineix la antropologia com a: l’estudi de la humanitat dels pobles antics i moderns al llarg del temps.
Llovera dirà que l’antropologia és: origen i desenvolupament de la vida humana.
L’antropologia la trobem dins de les ciències social ja que l’ésser humà és estudiar des d’un punt de vista social.
L’antropologia, a diferencia de la sociologia que utilitza mètodes quantitatius, usa mètodes qualitatius.
Un recurs és l’entrevista qualitativa, en contra dels qüestionaris on es busquen descripcions de societats més globalitzades, es busca el punt de vista “emic”, és a dir, el punt de vista de l’informant.
La etnografia és el treball de primera mà, amb comunitats completes i funcionals i amb implicació personal (es centra en els temes de vida general). Generalment en societats d’escala petita i no industrials. Es qualitativa i busca raons.
Història de l’antropologia L’antropologia va néixer al segle XIX amb el colonialisme com una manera de respondre les fascinants formes de vida dels pobles determinats. Fins al segle XX no es comença a estigmatitzar les formes de estudi ni el mètode.
Com a resposta a un nou camp d’experiències que requeria ser analitzats, les societats i cultures no-occidentals que vivien en les terres colonials o per colonitzar.
Evolucionisme o darwinisme social Idea del progrés de les societats fins a arribar a una societat millor (idees que donen suport al colonialisme).
La història i la antropologia es separen des del punt de vista acadèmic.
Amb la història també s’ha aplicat això. La historia pot estudiar la historia occidental.
Amb el temps l’antropologia va esdevenir una ciència amb la voluntat de recollir i elaborar un saber universal sobre la humanitat. Busca recopilar les formes de vida social de l’espècie humana.
- A partir dels anys 40/50 del segle XX: els antropòlegs van deixar d’estudiar només els pobles “primitius”.
Crisi de l’objecte: hi ha una fi del colonialisme i hi ha un descrèdit enorme a les teories evolucionistes.
- Canvi en la metodologia: “nova etnografia”.
Antropologia de les societats complexes Hi ha un parell de variants: 1. Centrar-se en petita escala.
2. Emfatitzar a nivell holístic per estudiar grans situacions com l’estat-nació.
S’ha d’adoptar una actitud dialèctica entre el nivell microsocial i el nivell macrosocial.
L’antropologia es dividirà entre l’antropologia biològica o física, que estudien l’evolució humana, o la antropologia social i cultura, de la etnologia, que es la que nosaltres treballem.
L’elaboració de dades és la etnografia, que recollim les dades de descripció dels pobles.
L’anàlisi de les dades i les corresponents conclusions es la etnologia (antropologia), que es la ciència de l’ésser humà o ciència dels pobles.
Com recollir dades? - Observació etnogràfica Entrevistes de vida Treball documental: context per exemple Dades quantitatives Interdisciplinari L’antropologia L’objecte d’estudi de l’antropologia és la cultura, que és l’adaptació pròpia dels éssers humans sempre lligada al llenguatge.
L’antropologia estudia la societat: la vida organitzada en grup. L’ésser humà com a ésser social.
El comportament humà és més cultural que biològic. És après d’altres éssers humans a través de la transmissió de la cultura, la socialització.
La transmissió de la cultura requereix d’un instrument, el llenguatge.
La definició clàssica de cultura és: “conjunt complex que inclou creença, art, llei, moral, costum i altres capacitats i hàbits adquirits per l’ésser humà com a membre de la societat”(Taylor, 1871). Aquest és el punt de vista de la cultura més antropològic.
Tot i això, la cultura és un terme polisèmic: - També pot ser coneixement de les coses literàries, històrics, etc.
També poden ser les pautes de conducta, formes de vida, formes de pensar i organitzar-se propis i compartits per un grup d’individus, un poble o una societat.
Seguint amb la concepció de cultura més antropològica, ha patit una sèrie de modificacions: 1. La cultura és un tot complex. Cada part està relacionada amb totes les altres.
2. La cultura és apresa. Capacitat d’adquirir cultura és genètica. Els temes de la cultura en sí mateixos no són genètics, han de ser apresos per l’individu.
3. La cultura depèn d’una matriu social.
Diverses formes d’entendre la relació entre societat i la cultura: d’acord amb les diferents opcions teòriques, alguns antropòlegs posaran més èmfasis en els aspectes del pensament o sistemes simbòlics (deixant l’àmbit més material per al concepte “societat”).
L’antropologia busca recopilar les diverses formes de vida social de l’espècie humana.
Tracta d’explicar el perquè d’aquesta diversitat i els mecanismes pels quals aquesta es produeix, es transforma o es manté.
Els antropòlegs aspiren a superar els prejudicis propis de la seva classe, sexe, religió, grup ètnic o cultural. I la gran aportació de l’antropologia és la lluita contra l’etnocentrisme.
Etnocentrisme: defineix una clara diferenciació entre el "nosaltres" front el " altres" que estan equivocats en tot allò en el que no són iguals a "nosaltres" , i per tant són inferiors.
Mètodes d’estudi de l’antropologia (mètode etnogràfic, entrevista) Bronislaw Malinowsiki, Cracòvia, 1884 - New Haven, 1942. Se’l considera el fundador del mètode etnogràfic.
“Els argonautes del pacífic occidental” (1922). Treball de camp a les illes Trobiand.
Estudia un sistema comercial anomenat Kula.
La tècnica primordial del mètode és la observació participant.
Abans de Malinowski la majoria d’antropòlegs feien les obres teòriques basades en el darwinisme social i a partir de dades de tercer.
Malinowski diu que el primer que ha d’aconseguir les dades és el propi etnògraf, amb l’objectiu d’estudiar la societat trobiandesa, recollint ell mateix les dades. En el seu viatge es va adonar que amb uns pocs dies no podria obtenir la informació que desitjava. Per això es quedà més temps i va començar a viure amb els trobiandesos, sense la presència dels colons blancs. Va haver d’adquirir l’habilitat i les normalitats dels indígenes. Va intentar trencar els prejudicis racials dels seus companys antropòlegs coetanis. S’han de recollir els “imponderables” de la vida real.
Treball de Camp - L’etnògraf viatja a una terra llunyana per passar-hi un temps dilatat (1 o 2 anys).
Conviu amb els “indígenes” en una petita comunitat.
Aprenen la llengua i tot el que pot de la seva forma de vida.
Recull aquestes observacions així com el resultat de les converses amb els “indígenes” (fets i discursos) en un diari de camp.
El treball de camp és alhora un procediment d’investigació i una experiència personal.
El treball de camp es produeix en un context determinat per: definició de l’objectiu d’estudi i la situació etnogràfica.
Malinowski obté aquest mètode, dissenya més ben dit, a partir de les teories naturalistes.
L’observació participant Segons Malinowski les tasques principals d’un etnògraf haurien de ser la participació, la observació i la integració amb el teu objecte d’estudi.
Avui en dia, s’utilitza també l’antropologia visual, que present problemes metodològics propis.
L’antropòleg ha de saber mantenir l’equilibri entre la participació i la no-integració per mantenir la perspectiva i no interferir. “Participar com observador”.
La nostra presència sempre pertorba però hem d’intentar que trenqui la dinàmica natural de les coses el menys possible. Intentar passar desapercebut sense amagar-se. Has de fer el que fan els indígenes, però mai sense deixar de ser qui ets.
Avui en dia s’ha de planificar una recerca qualitativa: descobrir que es vol investigar, per què es vol fer, a on, quan, com, qui, amb qui, amb què, i per a qui.
L’antropòleg necessita: Preparació teòrica-pràctica per superar l’etnocentrisme, la comprensió del punt de vista del nadiu (emic), coneixements i interès per familiaritzar-se amb el què es vol estudiar, capacitat de renunciar a les comoditats i a l’estil de vida occidental, aprendre altres llengües, menjar diferent, respectar els altres tant com a persones (tenen privacitat), empatia i sensibilitat per aconseguir un clima de confiança amb els informants.
Perills del treball de camp Limitar-se a recollir dades de forma indiscriminada, no ser capaç de desprendre’s dels possibles prejudicis etnogràfics, “convertir-se en nadiu”, confondre la cultura ideal amb la real.
L’entrada al camp Cal tenir en compte la facilitat d’accés al lloc on es desenvoluparà la recerca, s’ha de disposar de contactes, de disponibilitat dels informants, de la possibilitat d’accés/transport i de la possibilitat d’allotjament.
La presentació de l’investigador Explicar qui som i què volem fer de forma honesta utilitzant termes familiars pels informants i evitar sempre que sigui possible l’intercanvi econòmic amb els informants.
L’observació participant, segons Taylor i Bogdan, “és la investigació que involucra la interacció social entre l’investigador i els informants en el seu medi natural la qual es recullen dades de manera sistemàtica i no intrusiva”.
Què considerem com a no intrusiva? “Alli donde fueres, haz lo que vieres” però sense deixar de ser qui som. S’ha de participar com a observador.
La nostra presència sempre pertorba però hem d’intentar que no trenqui la dinàmica natural de les coses. Intentar passar desapercebut sense amagar-se.
El registre de dades Notes de camp, imatges i vídeos, diari de camp, on s’hi anota: les activitats diàries (relacionades amb la recerca), descripció dels esdeveniments observats, comentaris i interpretacions personals sobre els fets i desenvolupament de la recerca.
Descripció etnogràfica Per redactar els resultats de l’observació hem d’intentar no generalitzar a partir de l’observació. Hem de limitar-nos a recollir allò que passa en un acte concret.
Hem d’evitar l’ús d’objectius, valoracions...
No s’ha de donar res per suposat, qualsevol detall pot ser significatiu. Hem d’usar sempre la primera persona.
Punt de vista emic/ètic Marvin Harris (1985) diu que el punt de vista emic es el punt de vista del informant, del nadiu i el punt de vista ètic es el llenguatge científic, intent objectivable que empra el antropòleg. No hem d’emprar falsedats segons el que els actors considerin real o no.
Els informants poden ser centrals, ocasionals, mostreig d’oportunitat (snowball), mostreig avaluat i el problema de l’informant ben informat.
Els discursos i les pràctiques No hem de confondre el nostre punt de vista ideal amb el que és real. No hem d’abusar del punt de vista emic.
Per estudiar una població mirem els actes, el material econòmic i les idees, des del punt de vista emic aquestes.
Cal recollir el que la gent fa, el que diu que fa, el què diu, el per què ho diu que ho fa.
Informacions que podem obtenir d’una entrevista INFORMACIÓ DIRECTA: Cap acceptar-la i contrastar-la de forma crítica en ambdós casos.
INFORMACIÓ SOBRE EL PUNT DE VISTA DE L’INFORMANT: A través del discurs de l’informant podem aprendre moltes coses sobre la seva cosmovisió.
Tipus d’entrevistes 1. OBERTES: suggerim un tema a l’entrevistat.
2. DIRIGIDA: guió previ amb preguntes tancades o preguntes obertes on es deixa respondre lliurement de forma breu.
3. SEMI-DIRIGIDA. Ni completament oberta ni segueix un qüestionari tancat.
Diferent llistat de temes que no seguirà de manera sistemàtica. S’intenta reconduir la entrevista. Es deixarà que parli lliurement si el discurs és interessant. És la forma d’entrevista més usada en antropologia. Hi ha molts tipus de temes d’entrevistes segons l’objectiu d’estudi (la història de vida, la més important, practicada per la Escola de Chicago entre els anys 20 i els anys 40 entre les classes marginals de la societat).
TEMA 2: La perspectiva cultural de la diversitat humana 2.1.
Concepte de cultura: definicions i debats - La definició original de cultura de Taylor pot ser útil si hi afegim algunes característiques descobertes més tard. “Aquell tot complex que inclou coneixement, creença, art, moral, costums i qualsevol capacitat adquirida per l’home com a membre d’una societat”. Cultura és una cosa apresa aquesta capacitat per adquirir-la és genètica.
- La cultura és tot un complex. Cada part està relacionada amb totes les altres. La cultura s’aprèn per socialització i culturització. La cultura depèn de la matriu social.
- L’ésser humà diferent de la resta d’animals ja que fem de la cultura la nostra capacitat d’adaptació.
- El comportament humà és més cultural que biològic.
- És après d’altres éssers humans: socialització. La cultura s’ensenya intencionalment (família, escola), l’aprenentatge de la cultura és tant conscient com inconscient. Anem interioritzant per realitzar accions, judicis, etc. Hi ha una negociació continua entre l’individu i les regles culturals.
- Totes les poblacions humanes tenen capacitats equivalents per la cultura.
Aquestes capacitats requereixen del llenguatge simbòlic. Símbols: signe i el seu significat no tenen relació de semblança. Sinó que el signe i el seu significat és convencional (Charles Sanders Peirce).
- La cultura és un atribut dels individus en tant que membres d’un grup social. La cultura canvia constantment, mai és estàtica. La cultura molleja la naturalesa humana, ens ensenya com i quan satisfer les necessitats biològiques. Afecta allò que percebem com a natural. (Embodiment, com integrem la cultura en el nostre cos).
El concepte antropològic de la cultura és més ampli que la cultura entesa com les belles arts. La cultura és un sistema integra, si una part del sistema canvia, la cultura també ho fa.
- La cultura pot ser adaptativa o inadaptativa.
Trobem universals culturals en totes les societats: la vida en grup i el tabú del incest. Un exemple: la cultura és el software i la societat el hardware.
La cultura és controvertida. Dins d’una mateixa societat hi ha diferents maneres de pensar i entendre el món. Les lleis són una part de les normes culturals.
Émile Durkheim (1858-1917): metàfora de la societat com un organisme amb cos (aspectes materials) i ment (aspectes mentals o ideacionals).
La cultura és pública e individual.
Com interpretem la cultura? La cultura se’ns presenta tradicionalment, però és incorrecte, tot canvia. La capacitat d’actuar (“agency”) va marcada a les normes socials (Determinisme cultural, escola de cultura i personalitat. R.Benedict, M.Meud).
Pierre Bourdier realitza la teoria de la pràctica (“habitus”). Les persones actuaran en una cultura segons les situacions culturals (persones, entorn, història, etc.) Hi ha un equilibri entre morfologia social e idees? En general, segons Bourdier, hi ha una cosa realimentada. “La teoria de la pràctica”.
Els funcionalistes creuen que en qualsevol norma social diran la funció que desenvolupa en les societats.
Què preval? Què estudiem doncs? D’una banda, M.Harris, diu que qualsevol idea està basada en una realitat material. Els materialistes consideren la cultura com un mecanisme adaptatiu.
Uns altres, consideren la cultura com a sistema compositiu, cultura com a sistema simbòlic de significats compartits, representacions col·lectives (Claude LéviStrauss, Clifford Geertz).
2.2.
Naturalesa i cultura Explicació naturalista: les diferències tenen a veure amb l’instint, el sexe biològic, l’educació pròpia de gènere, tot com a base apresa, s’utilitzen diferències de raça.
Explicació culturalista: herència social, ètnia, gènere i conducta.
El component natural de l’ésser humà no existeix, tot està après i conduït. Hem de vigilar amb les afirmacions biològiques ja que tendeixen a naturalitzar el que entenem com a cultura.
2.3.
Altres classificacions de la diversitat humana: nació, raça i ètnia Raça El concepte de raça d’avui en dia ve del racisme científic del segle XIX. Tracta de classificar les diferències humanes per característiques biològiques. Intent de prendre els trets físics amb relacions morals i culturals i/o intel·lectuals.
Aquest racisme permet justificar el colonialisme i l’esclavisme.
Avui en dia està desautoritzat perquè no pot explicar els fenòmens socials ni els fenòmens biològics del DNA.
Les races no existeixen ja que també apareixen incoherències dins del concepte (pot aparèixer casos de pell fosca, cabell ros, per exemple).
Mai podem associar l’aparença amb característiques morals i culturals.
Una altra objecció és la informació genètica (genotip/fenotip).
La raça no existeix, però si el racisme La raça, com l’etnicitat en general, és una categoria cultural més que una realitat biològica.
Els grups ètnics deriven de contrastos percebuts i pertorbats en societats particulars i no de classificacions científiques buscades en gens comuns.
Monogenisme: un procés gradual i únic de la humanitat.
Poligenisme: cada raça té un origen diferent.
Eugenèsia: triar els millors gens per crear una raça superior (raça ària).
La idea popular encara aplica en part el poligenismeAmb el darwinisme social i el racisme apareix el racisme cultural.
El terme de nació, ètnia, tribu; s’han utilitzat com a termes sinònims al dir un grup que tenen unes cultures identificaries.
El concepte de ètnia prové de la ciència i la paraula nació ve de la idea política de l’estat nació.
L’autoidentificació és el límit ètnic que defineix al grup, no al contingut cultural que tanca.
Cada grup crea una identitat cultural a partir de diferents paràmetres qualitatius i no objectius.
La persistència cultural farà el conviure cultural i acceptar els altres.
Si no podem establi límits al que és una cultura concreta, no podem explicar línies que en formes o ens porten a altres.
Concepte de nació Anderson, B. “Comunidades imaginaries. Reflexión sobre el orígen y la definición del nacionalismo”.
Explica com es crea el concepte d’estat-nació.
Si existeix la identitat nacional, com a cultura, mereix la reconeixença de l’estat.
Els teòrics es troben 3 problemes: 1. L’estat-nació és molt modern comparat amb l’antiguitat nacional que s’atorga.
2. Formalment hem de tenir tots una nacionalitat.
3. El poder polític del nacionalisme va per sobre de la reflexió filosòfica.
L’autoidentificació no té perquè portar a un estat, hi ha moltes excepcions i inclòs identitats supranacionals.
El concepte menys perioratiu podríem considerar com a “comunitat” o “grup cultural”.
Les identitats són múltiples i situacionals. No només hi ha una sola i única, mai.
La identitat funciona amb la idea d’adscripció i d’auto-identificació, que sempre són múltiples i situacionals.
La diferència i la diferenciació No és la diferència que fa la diferenciació, sinó la diferenciació que fa la diferència.
La diversitat cultural és un “contínuum”.
Exemple de diferenciació: estatus (adquirits: podem a arribar a ser..., adscrits: edat, sexe...), casta (sistema tancat), classe (sistema obert, en teoria).
Diversitat cultural Feta, generalment, per emigració. La diversitat cultural permet enriquir a la societat on es conviu. Hem d’evitar l’etnocentrisme.
Relativisme cultural Capacitat de comprendre les creences i costums d’altres pobles o societats des del context de la seva pròpia cultura, partint que totes les cultures són iguals i cap és, per principi, superior a una altra.
Ens hem de basar en això, és la crítica màxima a l’etnocentrisme.
No és una creença moral però, es tracta d’un punt de vista metodològic.
Autor principal: F. Boas. Encara que ell creia que una cultura és un món apart, i realment totes estan connectades.
Relativisme cultural i DDHH Les DDHH es basen des d’un punt de vista occidental, no tenen un sistema sancionador i hi ha una relativisme reduït.
Cal distingir entre relativisme metodològic i relativisme cognitiu. El primer tracta de diferents interpretacions amb les mateixes dades de les cultures. El segon és epistemològic i diu que cada grup té una forma de pensar diferent. El primer està acceptat i el segon està en debat.
El que no està acceptat de cap manera es el relativisme ètic o moral.
Brown proposa un nou relativisme: conclou que el relativisme cultural és un conjunt d’idees que val la pena conservar, no com una filosofia o doctrina sistemàtica, però si com una regla pràctica o una eina intel·lectual.
Diversitat ètnica i cultural a les societats complexes - - Multiculturalitat: Anglaterra: model culturalista, entén les cultures com a conjunts tancat, cada grup té drets com a grups. S’atorguen lleis especial per a cada grup.
Assimilació: França: Model com a objectiu d’aconseguir la uniformitat cultural.
El problema és que no tots els grups provenen de les mateixes premisses. No hi ha diferències de grups, tots iguals.
USA: Melting Pot/Salad Bowl: Molt semblants per la multiculturalitat i alhora l’assimilació, respectivament. Depèn de la posició política (conservadora o progressista).
Canvi cultural - Difusió: Préstec de formes cultural d’un grup o un altre.
Aculturació: Intercanvi de característiques entre grups que tenen contacte continu de primera mà.
Invenció independent: Grups que tenen característiques similars però sense tenir contacte directe.
Hi ha identitats transnacionals i deslocalitzades.
TEMA 6: ANTROPOLOGIA DE LA RELIGIÓ 6.1. Teories de la religió i del ritual Tres tipus de definicions de la religió segons el que s’entén com la seva funció: 1. Intel·lectualistes: la religió busca explicar el món, les coses que no entenem. Es relaciona amb funcions del pensament intel·lectuals. (Tylor) 2. Psicologistes: busca solucions psicològiques, la religió té una funció emotiva.
(Freud) 3. Sociologistes: La funció de la religió és mantenir l’ordre social, sacralitzant aquestes normes, adoctrinant. (Durkheim) És la creença en espiritualitats o activitats segons Tylor, i els més sociologistes en coses sacralitzades.
Quatre supòsits en l’antropologia de la religió 1.
2.
3.
4.
Universalitat: tots els pobles existeix alguna religió.
Empirisme Comparació: es poden comparar fenòmens religiosos.
Objectivitat i relativisme: no ens importa la veritat o falsedat de les creences en si mateixes sinó estudiar-les totes en un pla d’igualtat.
La religió aspira a controlar-ho tot, a explicar tot i a entendre-ho tot.
S’ha d’entendre en totalitat la cultura que acompanya a la religió.
Taylor La religió, la planteja, com la creença en éssers espirituals.
Planteja l’animisme. Diu que en totes les religions es creu en les ànimes.
Hi ha un caràcter reiteratiu, que explica el món, on hi ha actes com els rituals.
Aquest senyor va ser un dels fundadors d’aquesta antropologia religiosa, sent però un antropòleg de gabinet.
Aquests antropòlegs consideraven que els homes primitius donaven una explicació als seus problemes i a les seves percepcions, al no ser racionals, a la religió, que la creaven per donar-hi explicacions.
A partir de Taylor surten corrents diferents.
Durkheim Durkheim insisteix en la funció intel·lectualista de les religions, ell creu que ens permet a una classificació tipològica i explicar les funcions. Planteja, des del punt de vista sociològic, com la “religió sacralitza la societat”: Definició intel·lectualista Concepció de l’animisme en les religions: éssers espirituals (Tylor).
Perquè aquestes creences es duguin a terme, és necessari certs rituals (col·lectius normalment).
Parla de certs evolucionismes de la religió però hi ha coses que no es perden, com ara el culte als sans catòlics, reminiscència de l’animisme.
Dins de les coses que la gent creu, l’animisme com a creença en ànimes individuals que existeixen desprès de la mort i/o creença en altres esperits en una escola ascendent fins a parlar de divinitats. Creença també en el Manà, una mena de força sobrenatural e impersonal (semblant al “carisma de Weber”) que dóna poder per manipular l’univers.
Els melanesis, per exemple, atribueixen l’èxit a la presència del Manà. El gran home té èxit a causa del Manà. A polinèsia però, el manà només el té el cap i els nobles i no es pot adquirir de cap forma, com si passa a Melanèsia. Només els llinatges importants de Polinèsia mantenen el manà.
La funció de la religió és explicar, des del punt de vista intel·lectual.
El mite, és un relat que permet explicar el món. Són efectius quan no estan qüestionats.
Antropòleg que els va estudiar: Claude Lévi-Strauss. Va intentar veure analogies dels mites en societats totalment diferents, plantejant així una unitat de pensament de la humanitat.
Definició psicologista Intenten explicar la religió des de requeriments personals (Freud).
Definició sociologista Durkheim La religió com a fenomen social. No hi ha religions falses, totes expliquen identitats col·lectives.
Distinció entre: Sagrat i Profà. El tòtem representa la sacralitat, la religió és la societat divinitzada, per tant, el clan és indissoluble.
Els éssers sagrats existeixen tant sols a través de les representacions que els expressen.
Són productes de la vida social de la comunitat.
Estudia els rituals, l’individu es fon en aquestes forces i creences. Què són productes de la vida social. La funció del ritual segons Durkheim, és crear vincles socials.
Els rituals contribueixen a preservar la societat. El què és sagrat o no depèn de l’essencialitat de casa societat.
Religió segons Durkheim: “un sistema solidari de creences i pràctiques relatives a les coses sagrades, és a dir, separades, interdictes, creences i pràctiques que uneixen en una mateixa comunitat moral, anomenada església, a tots aquells que s’uneixen a ella”. En aquesta forma de veure la religió el ritual pren una importància cabdal per tal de que la religió pugui acomplir la seva funció de cohesió social.
La interpretació sociològica de la religió de Durkheim, veu en el ritual la funció d’estretir els vincles dels individus amb la societat de què són membres.
També contribueixen a fixar en les consciències una imatge col·lectiva de la realitat. Una cosa és sagrada perquè no és profana i a la inversa.
Marx Veu la religió com a funció ideològica per justificar el poder de les classes dominants.
6.2. Ritual, màgia i societat Ritual Les acciones ritualitzades serien aquelles que incorporen, segons Catherine Bell, en major o menor mesura: formalisme, tradicionalisme, immutabilitat i disciplinada precisió de gestos, estar governades per regles, apel·lar a referents simbòlics de caràcter sagrat, tenir una dimensió performativa (és a dir, l’autoconsciència d’estar realitzant una acció altament simbòlica en públic) i obligatorietat.
El ritual sempre s’intenta preservar per mantenir la religió.
Ritus de pas Cada individu passa per diverses etapes en la seva trajectòria vital. Els ritus de pas marquen socialment aquests canvis.
Arnold Van Gennep (1873-1957): els ritus de pas presenten al llarg de l’espai i el temps una estructura anàloga en totes les societats humanes. Aquesta es divideix en tres fases: Separació, Liminaritat o marge, Agregació.
El concepte de “limen” és molt esclaridor de determinades experiències socials. Ex.
L’adolescència. Es passar per un trànsit, anomenat, neòfit o transeünt.
En la fase liminar, com analitza V. Turner, se situa en un lloc invisible i marginal respecte l’estructura social i en una situació al mateix temps indefinida i ambigua.
Màgia: James George Frazer (1854-1941) Divideix la màgia en semblança (vudú) i en contagi (malediccions, cabells, etc.). Aquest últim considera que les coses en contacte segueixen mantenint el contacte.
Azande. Edward Evans Evans-Pritchard (1902-1973) Bruixeria: distinció entre Sorcery i Witchcraft (aquesta última és una tècnica apresa).
La màgia podria ser entesa com a operació d’ordre social. Algunes pertanyen purament a les creences que fan d’ordre social (sorcery).
Planteja una comparació entre models mèdics i màgics, que ambdós no es contradiuen: Model mèdic: concepte abstracte de la malaltia, causes universals, funció social: curar, eficàcia biològica.
Model màgic: col·lecció de casos, causes particulars, funció social: explicar, eficàcia simbòlica.
Claude Lévi-Strauss Parlava de l’eficàcia simbòlica de la màgia. Es crea una societat entorn al consens social de l’eficàcia d’un mag/sacerdot, etc.
Ell explica que aquests xamans utilitzen diferents medicaments que tenen certa eficàcia biològica i trucs de màgia d’eficàcia simbòlica. La eficàcia depèn del convenciment del pacient.
La màgia és un procediment per contactar amb el més enllà, però hi ha més, com la oració, els sacrificis, la uija, etc.
Marcel Mauss (1872-1950) Juntament amb Henri Hubert Assaig sobre la naturalesa i la funció del sacrifici (1899).
Planteja una distinció entre xamans/mèdiums i sacerdots.
Els primers tenen un model siberià, vol dir que un home/dona amb capacitats oraculars pot mediar els problemes. El contacte amb el món ocult aparenta ser un estat diferent de consciència. La majoria de mags no són lligats al poder, són generalment marginals. Els mèdiums tenen la capacitat se ser posseïts per alguna divinitat.
Els sacerdots estan lligats al poder polític. Són professionals a temps complet de la celebració de rituals religiosos. Elevada consideració social. Se’l identifica per la seva vestimenta o el seu comportament.
S’han fet molts tipus de classificacions de la religió, aquesta distinció és vàlida com també la de les religions: - Universalistes: dirigida a qualsevol persona, a tota la humanitat. Doctrina i normes molt importants (catolicisme).
Particularistes: grup de persones, grup ètnic en concret. Religió lligada a la ètnia (judaisme).
No es estrany trencar lligams propis del poble (ètnics) per instaurar els lligams de la tradició religiosa, creant nous lligams de parentiu, cultura, etc.
La divisió entre ambdues sovint no és massa clara (universal i particular).
6.3. Secularització i diversitat religiosa al món contemporani Max Weber planteja la religió com a cosmovisió. Com una forma unificada mitjançant la qual els membres d’una societat donen explicacions als enigmes de l’existència i que permet de fer intel·ligible el món al seu voltant.
Idea similar a cultura dels antropòlegs culturalistes (3a definició de cultura: Conjunt de pautes de conducta, formes de vida, coneixements, maneres de pensar i d’organitzar-se propis i compartits per un grup d’individus, un poble o una societat.).
És difícil delimitar aquest grup d’individus, un poble o una societat.
La cosmovisió són els aspectes immaterials (mentals) de la societat, una mena de mentalitats.
La cosmovisió diu que les mentalitats són compartides en un grup de persones (religió com un element important de la cosmovisió).
“L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme” (1905) Es planteja que la religió és una finalitat a l’existència (teologia): li dóna un sentit a les coses. Ho tenen els individus i les societats (religió com a legitimant d’un sistema de poder).
Es planteja l’ascetisme com a religió que permet el desenvolupament del capitalisme: busca la perfecció com més lluny dels plaers millor (es busca la salvació arribant a un món superior).
Es parla del “Beruf”, paraula que destaca en el protestantisme de Luter, que significa la feina o el treball com a una professió, on la vida recau en aquesta.
Apareix la doctrina de la predestinació, la racionalitat de la societat, el desencadenament del món, el tema de la “gàbia de ferro” i l’individualisme.
Ell creu que el capitalisme necessita, per donar-se a terme, un canvi de mentalitat de la edat mitjana i proposa la ètica protestant al origen del capitalisme.
Parlarà de l’esperit del capitalisme com un fi en sí mateix (la riquesa és el fi en si mateix de l’existència). No només per aconseguir prestigi o satisfer les necessitats. Hi ha un gaudi de la vida al guanyar diners per sobre de tot. Aplica la teoria de la predestinació per fer entendre que si es té èxit, Déu t’ha assenyalat per a ser salvat. El capitalisme com a un sistema de valor.
Racionalització de la societat Planteja la idea de que el món és cada cop més racional i menys religiós. Es desencanta el món. Màxim exponent: el calvinisme anglicà (rebuig dels sagraments per mitjà de la salvació). L’individu lligat directament amb la divinitat des del pensament i sense intermediaris. Molt lligat al individualisme.
Segons Weber, el capitalisme neix amb aquesta ètica protestant però desprès se’n separa i ja no la necessita a casa de la “racionalització de la societat”. Apareix l’autoritat racional que substitueix l’autoritat religiosa.
Aquesta racionalització implica una visió racional de la societat.
Per Weber, totes les religions s’extingiran a causa d’aquest procés: secularització de la societat (la gàbia de ferro). A la pràctica això no és cert, almenys completament.
Secularització? - Laïcitat: la religió es relegada a l’àmbit privat. Apareix l’estat i l’espai públic.
Noves formes de religiositat: àmbit privat: poca afectació al espai públic.
Rituals seculars. Per molt que no hi hagi elements sobrenaturals, existeixen rituals que serveixen de cohesió social. Ritual de forma formals en escenaris no religiosos amb menys vincles en allò seguit. Ara més lligades al poder polític (religió civil?).
Totes les societats tendeixen a secularitzar aquells rituals que li interessen.
Religió i canvi social - - Moviments de revitalització: moviments socials en èpoques de canvi on hi ha líders religiosos que poden crear canvis socials (aparició del cristianisme per exemple). Defensa un canvi de sistema de valors. Pretén a vegades tornar al passat.
Mil·lenarisme: doctrina dins del cristianisme que parla de la fi del món proper.
Exigeixen als fidels canvis socials ràpids (tant canvis revolucionaris com de fonamentalistes).
El fonamentalisme es vincula amb la idea de anti-modernitat. Paradoxalment els moviments fonamentalistes són moderns. En general, lluiten per una forma diferent de salvació i de comunitat (en creen un de fort), plantegen un desig de canvi social.
Sincretisme És evident que hi ha moltes varietats religioses.
Parlem de sincretisme quan hi ha una similitud per contacte cultural de dues religions.
Ex: Cultes iberoamericans i afroamericans.
Aquestes formes de religiositat no haurien de considerar-se com a barreja, sinó com un sistema igual que tots els que consideraríem “normals”.
“Cultes cargo” Riquesa dels blancs, passar-la als melanesis.
TEMA 7: ANTROPOLOGIA I HISTÒRIA Per veure les relaciones d’antropologia i història: cal veure que l’antropologia és l’estudi de la diversitat socio-cultural humana.
La història té com a objecte d’estudi de les societats humanes en el passat, per altres el canvi de les societats humanes en el temps.
Es complementen mútuament mirant el passat per veure l’evolució de les societats i veure-les com són en un momentS’han d’incorporar pensaments històrics d’arreu.
La història es beneficia de l’antropologia, pot veure utilitzant mètodes antropològics, l’estudi que ha han viscut, altres situacions: com afecten els seus pensaments i accions.
7.1. La temporalitat en l’antropologia: evolució cultural i canvi social El primer corrent antropològic que segueix el paradigma de la temporalitat és l’evolucionisme.
Morgan. Evolucionisme unilineal Línia temporal de la humanitat: salvatgisme (inferior, mitjà, superior), barbàrie (inferior, mitjà, superior), civilització (escriptura).
Totes les societats havien de passar-la des de l’inici. No es podia saltar cap pas.
Tylor Evolucionisme unilineal en la religió: animisme, politeisme, monoteisme (és una progressió moral.
El paradigma històric únic en aquests casos anterior és el del progrés unilateral.
Particularisme històric Franz Boas: els fenòmens històrics, de transformació social només poden ser entesos per les circumstàncies específiques o particulars de cada poble.
Ell rebutja la comparació transcultural (o qualsevol idea abstracta de la explicació de la societat).
Es critica el darwinisme social i els determinants socioeconòmics. Afirma que la cultura determina la societat.
Ell diu que un factor pot aparèixer en una societat per casualitat i no hi ha un perquè correlatiu amb un altre que tingui un de semblant.
Canvi cultural - Difusió i aculturació: boazians sobre tot. Tot i això, quan un tot cultural es mou, la nova societat el pot fer seu tenint significats completament diferents.
Invenció independent.
Boaz defensa en radicalitat el relativisme cultural, diu que no es poder fer comparacions ni establir regles universals (entenia que l’etnocentrisme si és universal)..
Cal distingir entre el relativisme metodològic, el relativisme cognitiu i el relativisme ètic o moral.
Funcionalisme i estructural-funcionalisme Corrent dominant a la primera meitat del segle XX en l’àrea de Gran Bretanya.
Autors: Alfred Radcliffe-Brown, Bronislaw Malinowski, E.E.Evans.
Els funcionalistes veuran les societats com un sistema amb diferents elements i veuran com es correlacionen.
No li interessa l’evolucionisme perquè no li interessa fer reconstruccions històriques ni comparteix la idea de progrés.
S’oposa al particularisme: busca lleis generals.
Però té amb comú amb ell l’èmfasi en el treball empíric, en el treball etnogràfic.
Va descartar la història com a objecte d’investigació. Temps igual a treball de camp.
Els funcionalistes tracten com si el colonialisme no hagués afectat a les societats indígenes, no contemplen el canvi social.
Malinowski estudia el funcionalisme de la necessitat: la societat té la funció de satisfer les seves necessitats.
Els dos funcionalisme tenen la funció de preservar la societat.
No contemplen mai el canvi social, per això es necessita afegir desprès eines d’estudi de la història.
Desprès de la 2a Guerra Mundial Hi ha les teories del sistema mundial neoevolucionistes, influenciats molt pel materialisme històric.
Es produeix una crisi del objecte: antropòlegs dels anys 40/50 deixen d’estudiar només els pobles “primitius” a causa de raons històriques, com es la fi del colonialisme i l’aparició del tercer món. També per raons teòriques: descrèdit de les teories evolucionistes.
Canvi en la metodologia, “nova etnografia”.
Estats post-colonials creant la seva història.
Teòrics del sistema mundial - Èric Wolf (1923-1999) Sidney Mintz (1922-2015) Gir de l’antropologia es estudiar societats no occidentals o “del progrés”.
Varen tractar de treure el tòpic de “West ans the Rest”.
S’ajudaran de la història i de la sociologia. Les cultures no es poden estudiar de forma sola i aïllades (èmfasi sempre en les interconnexions culturals).
Etnohistòria Anys 40 per part de l’antropologia d’adoptar la història. Antropòlegs han d’agafar material d’arxiu. Apareix en relació d’un procés polític del congrés d’USA d’uns indígenes per reclamar territoris.
La crítica és que manté una distinció entre societats passades i les actuals.
Tots els pobles estan integrats en una història.
Neoevolucionisme Anys 60 del segle XX. Autors: Leslie White, Julian Steward, Elman Service.
Concepte d’evolució estrictament històric deslligat del sentit moral.
Ells creuen que hi ha una evolució en la història sense la idea de progrés.
Busquen relacionar diferents elements de la societat.
Materialisme cultural Marvin Harris va idear la teoria. Intenta explicar-ho tot. Diu que totes les societats tenen una infraestructura (tecnologia, economia, demografia) i des d’aquesta es forma l’estructura (relacions socials) i la superestructura (idees).
Visió materialista vs. Visió culturalista Les dues visions culturals, la materialista i la culturalista.
Per Harris, els hinduistes no mengen vaques i per això són sagrades. Altres diran que la religió diu que són sagrades i per això no se les mengen.
Dins de l’antropologia, influenciar per Weber i Boas, de tendència culturalista, apareix la Escola de Cultura i Personalitat. S’entén la ment humana com una “tabula rasa” que es construeix a partir de la cultura. Victor Turner és un dels antropòlegs que estudiarà els processos culturals.
Antropologia interpretativa: Geertz. Diu que l’antropologia s’ha d’interpretar. La cultura com un sistema de símbols, històricament creat, que va canviant. Ho anomena descripció densa. Descriure un fet social amb el seu significat emic. Per Geertz, com no interessen aspectes materials, la història canvia quan canvia la cultura. Suma de conseqüències individuals, buscar els pensaments i no lleis universals.
Clause Lévi Strauss Crea el estructuralisme, estructura de la ment humana (antecessor de la cognitiva).
Existeixen estructures en la ment humana ja que necessita classificar el món (sovint en dualisme). Tothom pensa de la mateix manera però no el mateix (estructura mínima en tots els mites, el mitema).
Émile Durkheim Ment social (factors de grup) i ment individual. Intenta estudiar el suïcidi (fenomen al marge de motivacions individuals, les taxes de suïcidi pugen o baixen segons el temps i els llocs: pressió social i integració social).
Busca estudiar qualsevol fenomen con a fenomen social causat per la societat o grup social.
Per Durkheim, la sociologia ha d’establir lleis universals de l’historicisme i el particularisme. Per ell, totes les disciplines aporten exemples que la sociologia les fa agrupar (No hi ha diferencia entre la història i al etnografia).
Estructura vs. Agency Agency és la capacitat d’actuar dels individus al marge de la societat.
Bourdier, Giddensm Ortner: Depèn dels grups i les accions que duen a terme (reacció reciproca entre societat-individu.
7.2. Relacions epistemològiques entre l’antropologia i la historiografia Pensament del segle XIX: punt de partida Idea de progrés. Apareix la divisió entre antropologia (salvatges sense història) i història (societats passades civilitzades).
Aquest apareix amb Ranke, i d’altres a Alemanya i a França, fer de la història una disciplina científica. Història aliada com la creació dels estats-nació.
Comparteix amb el particularisme ja que cada poble té un cas particular.
Emfatitzarà e l’acció individual per sobre del determinisme.
Els agents del canvi social són grans individus, Això ens enllaça amb les idees de Weber amb les idees culturalistes i Geertz ho farà tornar a la historiografia.
Sociologia Francesa i “École ds Annales” S’oposa al historicisme del segle XIX, vol anar més enllà dels esdeveniments, busca a veure els factors i les condicions socials.
Pinzellades dins l’antropologia i la historiografia.
La qüestió és tenir en compte quin punt es posen els autors al tenir una visó materialista o culturalista.
Geertz: descripció densa Història de la vida quotidiana, història oral, microhistòria: influenciar per l’antropologia simbòlica. Sèrie de significats d’accions socials i pels seus subjectes.
Privilegia l’individu com a agent històric: la suma d’aquests agents en un context compartit marca el sentit històric.
Què tenen en comú l’antropologia i la història? S’estudia als altres, tant en espai i/o en el temps. El passat com un país estrany i on es fan coses diferents. Hi ha una recerca també del punt de vista emic.
La unió d’antropologia i història és real. Qualsevol teoria històrica ha de tenir una teoria de la societat. Sempre buscant el punt de vista emic. Això implica estudiar grups no hegemònics per exemple i poder analitzar més profundament les fons.
Diferents concepcions del passat: la història com a relat Sempre és una narració sobre el passat. Una reconstrucció. S’ha d’entendre que una cosa és el passat i l’altre com ho interpreten al escriure’l.
L’antropologia ens durà a entendre el passat d’una forma diferent. Ha intentat distingir entre mite i història.
Per Malinowski, els mites tenen interès en la funció de l’actualitat.
Lévi-Strauss distingirà entre societats fredes i calentes (societats on és perpetu el moviment de canvis) Hi ha una narració mítica de la societat, el no-canvi.
En el món occidental s’entén el fi de la historia. Altres societats entendran el temps com cíclic.
Totes les societats estan en la història encara que es considerin estàtiques.
Totes les societats canvien, això és universal. Totes estan en continu moviment i en següent canvi.
George Balandier té el somni de l’esteticisme de la societat. Totes posseeixen un ordre social i estable.
La història té sempre un comportament mític, més o menys objectiva, però sempre amb un moviment ideològic. La historia funciona com a legitimador d’un poder o d’un contrapoder.
7.3. Antropologia i patrimoni Des de l’antropologia s’han fet diferents reflexions sobre el patrimoni històric.
- Patrimoni: tot allò que socialment es considera digne de conservació independentment del seu interès utilitari.
És un sistema de símbols, sobre les identitats culturals i polítiques i dotat de sacralitat.
Cultura és diferent a identitat cultural.
Un dels conceptes claus: pretendre la diferència de cultura i identitat cultural. Cultura és tot i la identitat cultural és una construcció social.
...