Tema 2 : Fonaments Teòrics dels models sistèmics (2014)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicologia Sistèmica
Año del apunte 2014
Páginas 17
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

TEMA  2:  FONAMENTS  TEÒRICS  DELS  MODELS  SISTÈMICS.   2.1.  Teoria  General  de  Sistemes  i  Cibernètica  de  Segon  Ordre.     2.1.1.  Introducció.   Va   ser   concebuda   per   Bertalanffy   en   la   dècada   de   1940.   El   mecanisme   veia   al   món   ...   en   parts  cada  vegada  més  petites  i  en  visions  reduccionistes.   Va   néixer   de   buscar   teories   explicatives   de   les   ciències   naturals   i   socials.   Marc   teòric   unificador  per  a  les  ciències  naturals  i  les  socials.   Té  per  objectiu  construir  un  model  pràctic  que  la  ciència  mecanicista  no  podia  explicar.   La   TGS   pretenia   mirar   el   món   des   de   la   globalitat   i   trobar   la   realitat   formada   per   grans   estructures.     Es   passa   d’allò   lineal   a   allò   circular   (causa   –   efecte   à   visió   mecanicista).   Causalitat   circular:  l’efecte  pot  ser  una  causa  d’un  altre  efecte  (retroalimentació).   Enfocament  interaccional.   Influencies  del  camp  matemàtic  i  del  camp  biològic.     La  prèvia  al  sistema  es  l’univers,  matèria  organitzada  de  manera  interdependent.   La   TGS   aplicada   a   la   psiquiatria/psicologia   integra   els   enfocaments   biològics,   dinàmics   i   socials.   Dóna  un  nou  enfocament  al  diagnòstic,  a  la  psicopatologia  i  a  la  teràpia.   SISTEMA:   conjunt   d’elements   dinàmicament   estructurals   i   amb   unes   propietats   que,   en   part,  son  independents  de  les  prioritats  dels  seus  elements  per  separat.     El  sistema  està  format  per:       1)  Component  estructural.   • Límit.   • Elements  que  el  formen.   • Dipòsits  d’energia  de  reserva  (elements  motivacionals).   • Xarxa  de  comunicacions.       2)  Component  funcional.   • Fluxos  d’energia.   • Compartiments  que  controlin  el  rendiment.   • Temps  de  duració  de  reserves.   • Bucles  d’informació.     La  TGS  distingeix  entre:   a) El  sistema.   b) El  suprasistema  (medi  del  sistema,  família  extensa,  amics,  veïns...).  El  que  està  per   sobre  del  sistema  (amics,  barri,  universitat...).   c) Els  subsistemes.  Exemple:  en  una  família,  tots  els  sistemes  dels  que  formen  part.   TIPUS  DE  SISTEMES.   o Sistema  tancat:  no  hi  ha  intercanvi  d’energia  de  matèria  entre  el  propi  sistema  i  el   seu   entorn.   Utilitza   la   seva   reserva   d’energia   interna.   No   es   dona   importació   ni   exportació   d’informació.   Tendeix   al   desordre,   no   hi   ha   mecanismes   d’autoregulació.     o Sistema   obert:  relació  permanent  amb  el  seu  medi  ambient.  Intercanvia  energia,   matèria,  informació  amb  el  medi.     Els  sistemes  oberts  evolucionen,  s’adapten  i  tendeixen  cap  a  un  ordre  estructural.   Tendència  a  estat  constants,  però  amb  una  mateixa  identitat.  Tendeix  a  mantenir-­‐ se  viu  adaptant-­‐se  a  les  circumstàncies.   Una  família  pot  ser  entesa  com  un  sistema  OBERT.     2.1.2.  Característiques  del  sistema  obert.   1) Totalitat.   -­‐ Els  seus  components  i  les  seves  propietats  poden  comprendre’s  com  funcions  del   sistema  total.   -­‐ El  tot  és  més  que  la  suma  de  les  parts.   -­‐ Components  organitzats  de  forma  interdependent  à  qualsevol  cosa  que  passi  a  un   component  del  sistema  afecta  al  sistema.   -­‐ La  conducta  i  expressió  de  cadascú  influeix  i  és  influïda  per  la  de  tots  els  altres.   -­‐ La   totalitat   en   teràpia   familiar   suposa   el   grup   familiar   +   el   terapeuta   que   constitueix  una  nova  totalitat:  el  “sistema  terapèutic”.       2) Objectiu.     -­‐ Els  sistemes  orgànics  i  socials  estan  orientats  cap  a  un  objectiu.     -­‐ Tendència   a   lluitar   (amb   amenaces   externes)   per   a   mantenir-­‐se   viu,   encara   que   s’hagi  desenvolupat  disfuncionalment.     -­‐ Tendència  a  mantenir  l’estructura  familiar  per  més  perjudicial  i  pertorbadora  que   pugui  semblar  per  a  alguns  membres  de  la  família.       3) Forces.   -­‐ Dos  tipus  de  forces  que  influeixen  sobre  el  desenvolupament  del  sistema  (segons   Cannon):     a)Força  homeostàtica:  fa  que  el  sistema  continuï  com  està.  Es  manté.   b)Força   morfogenètica:   fa   que   el   sistema   canviï.   Es   contrària   a   l’anterior,   és   el   constant  dels  canvis  del  sistema.     à   Ens   permeten   créixer   com   a   individus:   com   a   sistema.   Sense   una   d’aquestes   dues  forces  el  sistema  es  destrueix.     Les   dues   forces   permeten   que   el   sistema   es   mantingui   estable   i   s’adapti   a   situacions   noves   gràcies   als   mecanismes   de   feedback   (retroalimentació   /   retroacció).       4) Equifinalitat.     -­‐ Resultats  idèntics  poden  tenir  diferents  orígens.   -­‐ La   conducta   final   dels   sistemes   oberts   no   està   tant   determinada   per   les   condicions   inicials  sinó  per  la  naturalesa  del  procés  de  canvi.     -­‐ Difícil  fer  prediccions  d’un  sistema  a  partir  del  seu  estat  actual.   -­‐ Necessitem  conèixer  la  dinàmica  relacional.       5) Equipotencialitat.         -­‐ Un  mateix  inici  pot  dur  a  diferents  finals.     -­‐ Impossibilitat  de  fer  prediccions  deterministes.   -­‐ “El  passat  no  serveix  i  el  futur  és  impredictible”.   -­‐ El  resultat  depèn  de  “com  es  relacionen”.     6) Causalitat  circular.   -­‐ Circular:  suposa  un  canvi  epistemològic.  Tots  els  elements  influeixen  sobre   els   altres   i   a   la   vegada   són   influïts   pels   demés.   Tot   comportament   és   causa   i  efecte.          A                    B     -­‐ Lineal:   una   cadena   en   la   qual   el   fet   “A”   afecta   al   fet   “B”.   Tindria   les   propietats  d’un  sistema  lineals  determinista.  Aà Bà Cà ......   Model   infrapsíquic:   la   conducta   és   el   resultat   d’una   interacció   de   forces   infrapsíquiques   que   obeeixen   a   les   lleis   de   conservació   i   transformació   de   l’essència.     2.1.3.  Retroalimentació.     • Investigacions  que  analitzen  les  similituds  dels  sistemes  elèctrics  i  els  éssers  vius  van   donar  importància  al  concepte  de  retroalimentació.     • El  1930,  Wiener  va  treballar  amb  metges  i  enginyers.     • S’introduïa  informació  a  les  màquines.  Cibernètica  com  a  teoria  de  l’adaptació.     Els  sistemes  oberts  es  retroalimenten,  els  tancats  no.     Un   sistema   intel·ligent   és   aquell   que   es   sap   adaptar   a   les   circumstàncies,   entorn,   canvis.   Si   a  un  sistema  no  li  dones  informació,  aquest  no  sap  com  funcionar.     Es  va  utilitzar  la  tècnica  del  feedback  negatiu  en  la  indústria  militar  (ex:  míssils).   El  terapeuta  actua  a  través  de  la  retroalimentació.     Tipus  de  retroalimentació.     1) Retroacció   (feedback)   positiva:   activa   un   canvi   (efecte   bola   de   neu).   Genera   creixement  de  les  divergències.     -­‐   Activa   els   mecanismes   de   creixement   que   condueixen   a   un   desajustament   de   l’homeòstasi  hi  ha  un  moviment  cap  al  canvi.     -­‐   Condueix   al   canvi   de   la   situació   actual   del   sistema.   El   sistema   passa   a   un   altre   estat.       2) Retroacció  negativa:  condueix  a  un  comportament  adaptatiu  i  estable.   -­‐   El   sistema   utilitza   aquesta   informació   per   a   activar   els   seus   mecanismes   homeostàtics  i  mantenir  el  seu  estat  estable.     -­‐  El  sistema  s’autocorregeix  i  torna  a  l’estat  (no  canvia).     Com  conduïm?  El  comportament  d’un  conductor  d’automòbil  per  una  carretera.     Els   sistemes   interpersonals   poden   entendre’s   com   a   circuits   de   retroalimentació   constants.     Exercici:     • Pares   no   fan   cas   (o   li   retreuen)   al   seu   fill   de   16   anys   quan   planteja   temes   de   contingut   sexual  à  retroacció  negativa  ja  que  NO  HI  HA  CANVI.   • Un   pare   mostra   interès   i   para   atenció   al   seu   fill   quan   aquest   mostra   una   actitud   d’oposicióà  retroacció  positiva  ja  que  HI  HA  CANVI.     2.1.4.  Homeòstasis  i  morfogènesis  familiar.     W.  Cannon  l’any  1932  va  introduir  a  la  fisiologia  el  concepte  d’homeòstasis  per  a  explicar   la  constància  relativa  de  certes  dimensions  fisiològiques.     L’homeòstasi  és  l’estat  intern  equilibrat  i  relativament  constant  d’un  sistema  que  es  manté   mitjançant  l’autorregulació  (retroacció  negativa).     Maruyama  va  introduir  el  concepte  oposat  a  homeòstasi  el  de  morfogènesis.     La  morfogènesis  serveix  per  a  descriure  fenòmens  de  canvi  de  les  estructures  d’un  sistema   (gràcies  a  la  retroalimentació  positiva).     Pot  donar  un  argument  de  la  diferenciació  de  les  parts.     Jackson   (1957):   utilitza   el   terme   d’homeòstasi   per   a   descriure   sistemes   familiars   patològics   que   es   caracteritzaven   per   una   excessiva   rigidesa,   i   un   potencial   limitat   del   desenvolupament.     L’homeòstasi  permet  sobreviure  als  atacs  de  l’entorn  i  mantenir  la  seguretat  i  l’estabilitat   en  el  seu  mitjà  físic  i  social.     Quan  el  mecanisme  homeostàtic  “hiperfunciona”  el  sistema  es  torna  rígid  i  disfuncional.     La  VIABILITAT  (Speer)  descriu  un  sistema  capaç  de  processos  homeostàtics  i  morfogènics.     2.2.  Teoria  de  la  Comunicació  humana.   2.2.  1.  Principis  bàsics  de  la  Teoria  de  Comunicació  humana.     Tota  conducta  és  concebuda  de  manera  relacional  i  representa  una  forma  de  comunicació   (aportacions  de  Bateson).   La   comunicació   posseeix   algunes   propietats   de   naturalesa   axiomàtica   (Beavin,   Jackson   i   Watzlawick)  que  duen  implícites  conseqüències  per  l’estudi  de  les  relacions.   a) ÉS  IMPOSSIBLE  NO  COMUNICAR.   • Tota  conducta  transmet  informació.  La  no-­‐conducta  no  existeix.   • Un  pot  protegir-­‐se  de  la  comunicació  de  l’altre  mitjançant  la  desqualificació.   • Desqualificació:   consisteix   en   comunicar-­‐se   de   manera   tal   que   la   pròpia   comunicació  o  la  de  l’altre  queden  invalidades.  (es:  evitar  el  tema  ,  canviar  de   tema,  no  acabar  les  frases...  role  playings  classe).   • Les   desqualificacions:   quan   un   es   veu   atrapat   en   una   situació   en   la   qual   se   sent   obligat   a     comunicar-­‐se   però,   desitja   evitar   el   compromís   inherent   a   tota   comunicació.   • Les  desqualificació  es  donen  en  un  ventall  de  fenòmens  comunicatius:   -­‐ Incongruències.   -­‐ Canvis  de  tema  (Pop).   -­‐ Tangencialitzacions  (Ari.).   -­‐ Oracions  incompletes  (Raisa).   -­‐ Interpretacions  literals  de  la  metàfora.   -­‐ Interpretació  metafòrica  de  les  expressions  literals.     -­‐   b) TOTA  COMUNICACIÓ  TÉ  UN  NIVELL  DE  CONTINGUT  I  UN  NIVELL  RELACIONAL.   • Tota  comunicació  posseeix:     -­‐ Contingut  (el  que  diem).  Transmet  informació.   -­‐ Relació  (a  qui  i  com  li  diem).  Transmet  posicionament.  El  tipus  de  relació   que  es  vol  establir  amb  l’interlocutor.     • A  traves  de  la  comunicació  tots  podem  expressar  la  nostra  manera  de  ser  i  la   nostra  visió  de  la  relació  amb  l’altre  persona.   • En  relacions  “disfuncionals”  es  dóna  una  constant  lluita  sobre  la  naturalesa  de   la  relació  (el  contingut  es  fa  cada  vegada  menys  important).   • La   capacitat   per   a   metacomunicar-­‐se   de   manera   adequada   és   indispensable   per  la  comunicació  eficaç.   • Tota  comunicació  implica  un  compromís  per  qui  a  rep.   • Es  pot  rebutjar,  acceptar  o  desqualificar  la  comunicació:   o Confirmació:  La  persona  (B)  pot  acceptar  la  definició  que  la  persona   (A)  dóna  de  si  mateixa.   o Rebuig:   la   persona   (B)   pot   rebutjar   la   definició   que   la   persona   (A)   proposa  de  si  mateixa.  El  rebuig  pressuposa  un  reconeixement  del   que  es  rebutja.       c) LA  INCONGRUÈNCIA  DEL  NIVELL  DIGITAL  I  ANALÒGIC  DÓNA  LLOC  A  MISSATGES   PARADOXALS.   Llenguatge:   o Digital:  el  que  es  transmet  a  través  de  signes  lingüístics.  És  el  vehicle  de  contingut   de  la  comunicació.   o Analògic:   ve   determinat   per   la   conducta   no   verbal   (prosòdia,   gestos,   etc.)   i   és   el   vehicle  de  la  relació.     o En  la  comunicació  digital,  la  paraula  és  una  convenció  semàntica  del  llenguatge.   o La   comunicació   analògica   té   les   seves   arrels   en   períodes   molt   més   arcaics   de   l’evolució.   o Utilitzem   de   manera   gairebé   exclusiva   la   comunicació   analògica   en   l’àrea   de   la   relació.   o “Nivell  de  contingut”  de  forma  digital.   o “Nivell  de  relació”  de  forma  predominantment  analògica.   o Paradoxa   pragmàtica:   incongruència   entre   el   contingut   digital   i   la   definició   de   la   relació  que  transmet  el  contingut  analògic.   o Les   paradoxes   son   la   base   del   doble   vincle.   Es   va   plantejar   que   podia   generar   trastorns  esquizofrènics.       d) LA  PUNTUACIÓ  DE  LA  SEQÜÈNCIA  DE  FETS.     o Manera  d’organitzar  uns  fets  per  a  que  formin  una  seqüencia  ordenada.   o Les   persones   puntuen   la   seqüencia   de   manera   que   un   o   l’altre   té   iniciativa,   predomini  dependència,  etc.   o Les  discrepàncies  no  resoltes  en  la  puntuació  sovint  porten  a  que  els  participants   facin  acusacions  mútues.     o Discrepàncies   habituals:   quan   un   dels   comunicants   no   disposa   de   la   mateixa   quantitat  d’informació  que  l’altre  (però  no  ho  saps).   o Aquests   cercles   viciosos   no   es   poden   trencar   a   no   ser   que   s’utilitzi   la   meta   comunicació.   o Freqüentment  es  busca  qui  és  el  culpable.   o Profecia  d’autocumpliment  (fenomen  en  la  puntuació).     e) INTERACCIÓ  SIMÈTRICA  I  COMPLEMENTÀRIA.   Les  relacions  podríem  agrupar-­‐les  en  2  categories:     • Basades  en  la  diferencia  (complementàries).   • Basades  en  la  igualtat  (simètriques).     1. COMPLEMENTÀRIES.  La  conducta  d’un  dels  participants  completa  la  de  l’altre.     -­‐ Hi  ha  dues  posicions  diferents.   -­‐ Un   participant   ocupa   la   posició   superior   o   primària.   L’altre   ocupa   la   posició  inferior  o  secundària.   -­‐ Son   de   utilitat   mentre   no   s’identifiqui   com   a   “bo”   o   “dolent”,   “fort”   o   “feble”.     -­‐ Es  pot  establir  per  el  context  social  o  cultural:   Mare  i  fill   Metge  i  pacient   Mestre  i  alumne   -­‐ Pot  ser  l’estil  propi  d’una  diada  particular.   -­‐ Es  pot  donar  un  sentiment  progressiu  de  frustració  i  desesperança  en   els  dos  participants  o  un  d’ells.   -­‐ Aquests   individus   en   absència   de   les   seves   parelles   son   capaces   de   funcionar  satisfactòriament  i  poden  fer  l’efecte  d’estar  ben  adaptats.       2. SIMÈTRIQUES.   En   una   relació   simètrica   no   existeixen   dues   posicions   ja   que   està  basada  en  la  igualtat.     o Pot  estar  definida  pel  context  social:   -­‐ Relació  entre  germans.   -­‐ Entre  amics.   -­‐ Entre  membres  de  la  parella,  etc.     o Pot  ser  l’estil  propi  d’una  diada  particular.   o En  la  relació  simètrica  existeix  el  perill  de  la  competència  o  la  rivalitat.   o Quan   es   perd   l’estabilitat   en   una   relació   simètrica,   es   produeix   fàcilment  l’escalada  simètrica.   o Importància   de   la   meta   comunicació   per   a   optimitzar   i   facilitar   l’acció   comunicativa.       2.3.  Estructura  i  organització  familiar.     • Hall,  Fagen,  Mara  Selvini  (entre  altres)  consideren  que  la  família  és  un  sistema  obert,   format   d’elements   humans   que   formen   una   unitat   funcional,   regida   per   normes   pròpies,  amb  una  historia  pròpia  i  irrepetible  i  en  constant  evolució.   • El   concepte   d’estructura   descriu   la   totalitat   de   les   relacions   existents   entre   els   elements  d’un  sistema  familiar.   • Segons  Minuchin,  l’estructura  familiar  és  el  conjunts  invisible  de  demandes  funcionals   que  organitzen  la  interacció  dels  membres  d’una  família.   • Les  funcions  de  la  família  serveixen  a  dos  objectius  diferents:   a) La   protecció   psico-­‐social   dels   seus   membres.   En   totes   les   cultures,   la   família   imprimeix  als  seus  membres  un  sentiment  de  identitat.   b) L’acomodació  i  transmissió  d’una  cultura.  La  família  també  ha  d’acomodar-­‐ se  a  la  societat  i  garantir  alguna  continuïtat  a  la  seva  cultura.   • La   família   és   transforma   amb   el   pas   del   temps,   adaptant-­‐se   i   reestructurant-­‐se   per   a   poder  seguir  en  funcionament.       2.3.1.Aliances  i  coalicions.   o ALIANÇA:   és   la   unió   i   el   suport   mutu   que   es   donen   dues   persones.   Suposa   compartir  interessos  sense  anar  contra  ningú.  Proximitat  afectiva.   o COALICIÓ:   és   la   unió   de   dos   membres   contra   un   tercer.   És   un   acord   d’aliances   establert  per  benefici  dels  aliats  en  front  d’un  tercer.  La  coalició  divideix  la  triada   en  dos  companys  i  un  oponent.         2.3.2.  Subsistemes.   El  sistema  familiar  realitza  les  seves  funcions  a  través  dels  seus  subsistemes.     Els  individus  són  subsistemes  en  la  família.     Les  diades  poden  ser  subsistemes.   Cada   individu   pertany   a   diferents   subsistemes   en   els   quals   posseeix   diferents   nivells   de   poder  i  en  els  quals  aprèn  habilitats  diferenciades.     Poden  ser  formats  per  generació,  sexe,  interès  o  funció.       Tipus  de  subsistemes:   o Subsistema   conjugal.   Dos   adults   s’uneixen   amb   la   intenció   de   constituir   una   parella.  La  parella  desenvolupa  pautes.     INDIVIDUALITAT  –  SENTIMENT  DE  PERTINENÇA                                                                                  1any                        2anys                              3anys                        4  anys                .........          Passió          Afectivitat     • El  subsistema  parental  (pares):     Es  constitueix  al  néixer  el  primer  fill,  ús  diferenciat  d’autoritat.  Es  converteix  en  un  laboratori   de  formació  social  per  els  nens  que  necessiten  saber  negociar  en  situacions  de  poder  desigual.     • El  subsistema  fratern  (germans):     És  el  primer  context  social  d’iguals.  En  el  mon  fratern,  els  nens  aprenen  a  negociar,  cooperar,   compartir  i  competir.     -­‐  SUPRASISTEMA  à  engloba  els  sistemes  amb  els  quals  la  família  manté  contacte.   Exemples:  família  d’origen,  feina,  col·∙legi,  amics,  etc.     Les   informacions   que   produeix   enriqueixen   el   sistema   familiar   i   contribueixen   al   seu   creixement.     LÍMITS     Determinen  quins  membres  dels  diferents  subsistemes  participen  i  de  quina  manera.     Estan  constituïts  per  normes.   La  funció  dels  límits  consisteix  en  protegir  la  diferenciació  dels  sistemes.     Exemples:   o Quan  el  pare  i  la  mare  accepten  que  un  dels  seus  fills  renyi  al  seu  germà.  (el  fill  està   fent  el  rol  de  pare)   o Quan   la   mare   dona   explicacions   com   “fins   que   torni   de   treballar   la   Marie   ;)   s’ocupa   de   tot”.   o Quan  la  mare  li  diu  en  el  seu  fill  “no  ets  el  pare  del  teu  germà,  si  el  teu  germà  fa  algo   mal  fet,  digues-­‐m’ho  a  mi  però  no  el  tornis  a  cridar”   Tipus  de  límits:   o Clar  (o  semipermeable):  Límit  clarament  definit   o Difús   (permeable):   Difícil   de   determinar   i   són   característiques   de   les   famílies   aglutinades.   La  conducta  de  un  membre  afecta  immediatament  als  altres.  L’alt  sentit  de  pertinença  suposa   cert  abandonament  de  l’autonomia.   La  família  aglutinada  respon  a  tota  variació  amb  gran  rapidesa  i  intensitat.     Família   Aglutinada:   Fixa   l’atenció   i   la   interacció   comunicacional   gairebé   de   forma   exclusiva   entre  ells.  Acostuma  a  perdre  recursos  en  situacions  de  estrès.     o Rígid   (o   impermeable):   Difícil   d’alterar,   tenen   rols   concrets,   mala   comunicació   i   caracteritzen   a   les   famílies   deslligades.   Gran   sentit   d’independència   i   funcionament   autònom.  Manquen  sentiments  de  pertinença  i  demandes  d’ajuda.  Toleren  una  àmplia   gama   de   variacions   individuals   entre   els   seus   membres.   Els   canvis   que   afecten   a   un   dels  seus  membres  no  creua  els  límits  inadequadament  rígids.   La  família  deslligada:     -­‐ Comunicació  difícil  entre  els  membres.   -­‐ Cada  membre  va  per  lliure.   -­‐ “Portes  tancades”.   -­‐ Les  situacions  de  crisis  acostumen  a  facilitar  l’aglutinament.       M                  P       F         Els  límits  ajuden  al  bon  desenvolupament  familiar.     Continum  entre  dos  pols  extrems:  límits  difusos  i  de  límits  rígids.         2.3.4.  Funció  protectora  del  símptoma.       El  símptoma  d’un  dels  membres  de  la  família  pot  estar  exercint  una  funció  dintre  de  la  família.     La  família  identifica  com  a  font  de  preocupació  al  membre  de  la  família  que  presenta  una   conducta  problemàtica.     La  conducta  del  fill  manté  als  progenitors  individuals  en  l’intent  d’ajudar-­‐lo  o  canviar  el  seu   comportament.   La  parella  deixa  els  seus  problemes  per  a  dedicar-­‐se  al  seu  fill  problemàtic.     2.3.5.  Parentalització.     La  parentalització  és  l’assignació  del  rol  parental  al  fill  (o  a  més)  d’un  sistema  familiar   d’assumpció  d’aquest  rol  per  part  del  fill.     Suposa  un  desajustament  de  la  jerarquia    generacional.   La  parentalització  és  una  modalitat  de  “delegació”.   La  parentalització  és  toma  patològica  quan  no  és  recompensada  en  el  context  familiar.     2.3.6.  Triangulació.     La  triangulació  es  dóna  en  diades  en  conflicte.   Consisteix  en  l’expansió  de  la  relació  diàdica  incloent  a  un  tercer  (exemple:  fill)  la  quan  cosa   dóna  per  resultat  l’encobriment  o  la  desactivació  del  conflicte.     o Triangle  Pervers  (Haley):  l’estructura  patològica  que  adopta  una  relació  entre  tres   persones  en  la  qual  dues  d’elles  amb  diferents  nivells  jeràrquics  constitueixen  una   coalició  contra  la  tercera.     Les  característiques  d’aquest  triangle  són:   -­‐ Dos  nivells  generacionals.   -­‐ Coalició  de  dues  persones  de  diferents  nivells  en  contra  d’una  tercera.   -­‐ La  coalició  es  manté  oculta.  El  comportament  que  indica  que  existeix  una   coalició  serà  negat  al  nivell  metacomunicatiu.     Si  es  dóna  de  manera  repetitiva  el  sistema  es  tornarà  patològica.   o Triada  rígida  (Minuchin):  Configuracions  relacionals  de  pares  i  fills  en  les  quals  el  fill  és   “utilitzat”  per  a  desviar  o  evitar  els  conflictes  parentals.     Existeixen  quatre  tipus  de  triades  (segons  Minuchin):   1. Triangulació:  els  pares  (en  conflicte  obert  o  encobert)  intenten  guanyar   l’afecte  o  el  suport  del  fill.   2. Coalició  progenitor-­‐fill:    Un  dels  pares  es  posa  a  favor  del  fill  i  en  contra  de  la   parella.  Freqüentment  qui  té  més  problemes  és  el  membre  de  la  parella   exclòs.     4 1   40     10   3. Triada   desviadora-­‐atacadora:   els   pares   s’uneixen   davant   de   la   conducta   anòmala   del   nen.   Els   pares   sovint   estan   en   desacord   com   tractar-­‐lo.   Els   pares  prenen  el  fill  com  a  “boc  expiatori”.  Inclou  la  majoria  de  trastorns  de   conducta  en  els  nens.     40   4 1       10       4. Triada   desviadora-­‐assistidora:   els   pares   emmascaren   les   seves   diferencia   donant   al   fill   l’etiqueta   de   “malalt”   i   posant-­‐lo   al   centre   de   la   relació.   Els   pares  mostren  preocupació  i  sobreprotecció.  Tret  comí  en  famílies  en  les   quals  la  tensió  s’expressa  en  trastorns  psicosomàtics.           4 1   40     10       Normes  familiars   Acords   relacionals   que   indiquen   o   limiten   els   comportaments   individuals   en   una   gran   varietat  d’àrees.   Organitza  la  interacció  dels  membres  per  aconseguir  un  sistema  estable.  Jackson  considera   que  la  família  es  caracteritza  per  ser  un  sistema  governat  per  normes.     Tipus  de  normes:   -­‐   Normes   reconegudesà   S’han   establert   explícitament   i   de   manera   directa   i   oberta.   Normes  de  convivència,  assignació  de  tasques,  expressió  de  necessitats  personals,  etc.   -­‐  Normes  implícitesà  Constitueixen  funcionaments  sobreentesos  sobre  els  quals  la  família   no   té   necessitat   de   parlar   de   manera   explícita.   Es   donen   en   la   dinàmica   de   la   família,   encara  que  no  s’han  verbalitzat.  Hi  ha  consciència  de  la  seva  existència.   -­‐   Normes   secretesà   Difícils   de   descobrir,   s’intenta   no   reconèixer-­‐la   explícitament.   No   hi   ha  consciència  de  la  seva  existència.  Son  maneres  de  funcionar  amb  les  quals  un  membre,   per  exemple,  bloqueja  les  accions  d’un  altre.   Ex:  La  norma  secreta  pot  establir  que  una  conducta  d’autonomia  i  independència  de  la  filla   vagi   seguida   per   una   queixa   de   mal   de   ronyons   de   la   mare   i   això   comporti   major   implicació.     Mite  familiar   Les   creences   compartides   per   tots   els   membres   de   la   família.   Contenen   moltes   de   les   normes  secretes  de  la  relació.  El  mite  dóna  a  cada  membre  un  rol  que  és  acceptat  per  tots  i   difícilment  qüestionable.     Grups  de  mites:              -­‐  Mites  d’harmoniaà  Mostren  un  quadre  de  “flors  i  violes”  del  passat  i  el  present  de  la   vida  familiar.  Intenten  fer  veure  als  altres  que  són  “famílies  felices”.              -­‐  Mite  de  perdó  i  expiacióà  Tenen  una  estructura  en  la  qual  una  o  més  persones  (vives   o  mortes)  són  responsables  de  la  situació  en  la  qual  es  troba  la  família.              -­‐   Mite   de   rescatà   Creença   que   tot   sofriment   i   injustícia   present   en   la   vida   familiar   i   individual   pot   ser   resolt   per   la   intervenció   d’una   persona.   S’espera   que   aquesta   persona   assoleixi  les  metes  que  no  van  poder  arribar  els  pares,  germans  o  avis.   El  mite  ajuda  a  l’homeòstasi  del  grup  que  l’ha  produït.  El  mite  pot  esdevenir  disfuncional.     Lleialtat  familiar:  Delegació     Lleialtatà  Sentiment  de  solidaritat  i  compromís  que  mitifica  les  necessitats  i  expectatives   de  una  família  i  els  pensaments,  sentiments  i  motivacions  de  cada  nombre.   L’individu  està  inserit  en  una  xarxa  de  lleialtats.   Les  persones  delegades  demostren  la  seva  lleialtat  complint  conscientment  la  “missió”  que   els   han   encomanat.   La   realització   de   la   missió   assignada   origina   sentiments   positius.   Les   missions  encomanades  als  fills  acostumen  a  satisfer  diverses  necessitats  dels  pares:   -­‐  Vivenciar  una  època  que  els  pares  no  van  ser  capaços  de  viure.   -­‐  Ajudar  als  pares  a  superar  aspectes  pràctiques  de  la  vida.   -­‐  Arribar  on  els  pares  no  han  arribat.     Un  delegat  obedient  es  pot  convertir  en  una  persona  “simptomàtica”.  El  delegat  sovint  es   beneficia   d’ocupar   un   rol   central   en   la   família.   La   delegació   no   és   adequada   quan   les   exigències  no  són  adequades  a  l’edat  del  destinatari.     Conflictes:   -­‐  Conflicte  entre  dos  o  més  missions  incompatibles.        Solidaria  <-­‐-­‐-­‐-­‐>  Guanyador   -­‐   Conflicte   de   lleialtatà   la   missió   de   un   delegat   amb   la   missió   d’un   altre,   missions   conflictes  que  s’anul·len  o  es  destrueixen.   -­‐  Diferències  irreconciliables  de  valors  entre  delegats  parentals  i  el  mitjà  social.  L’exigència   dels  pares,  “no  ens  deixis  mai”,  topa  amb  la  societat  que  exigeix  “independitzat”.     Registre  de  Mèrits     Un   registre   de   mèrits   és   un   “sistema   comptable”   que   es   desenvolupa   oberta   o   encobertament  en  les  famílies  pel  fet  de  fer  diferents  coses.   Si  és  un  membre  de  la  família  sacrifica  interessos  per  un  altre  o  pel  bé  de  la  família,  se  sent   amb  dret  a  ser  retribuït.   Aquest  deute  pot  passar  de  generació  en  generació.  Es  pot  demanar  i  exigir  en  la  parella   l’amor  que  no  ha  rebut  dels  pares.     2.4.  Els  canvis.   2.4.1.  Transició  i  canvi.   La  transició  d’una  etapa  a  una  altra  és  un  moment  de  crisi.  Els  creixement  familiar  porta  al   canvi  de  les  normes  familiars.  Quan  el  cicle  vital  d’una  família  es  pertorba  apareixen  els   símptomes.  Sovint  el  símptoma  és  una  senyal  de  la  dificultat  per  a  superar  una  etapa  del   cicle  vital.   Diferencia  entre  Canvi-­‐1  i  Canvi-­‐2:   Persistència  i  canvi.   Davant  d’un  problema  persistent:     -­‐ -­‐ Com  es  manté  aquesta  situació?   Què  cal  fer  per  canviar-­‐la?   Tipus  de  canvi:   -­‐ Canvi-­‐1  (primer  ordre)  à  es  dona  dintre  d’un  sistema  que  en  si  es  manté  igual.   Un  o  més  dels  membres  experimenta  algun  canvi  però  l’estructura  del  sistema  no   s’altera.  Es  basa  principalment  en  la  retroalimentació  negativa.     -­‐ Canvi-­‐2  (segon  ordre)  à  suposa  modificacions  en  el  sistema.  El  sistema  canvia   qualitativament.  Canvis  en  el  conjunt  de  normes  que  regeixen  la  seva    estructura  o   ordre  intern.  Es  basa  en  la  retroalimentació  positiva  que  inicia  el  desenvolupament   de  noves  estructures.  Canvis  en  les  relacions.   Les  famílies  tendeixen  a  canvis-­‐1.     L’objectiu  del  terapeuta  pot  ser:     -­‐ Aconseguir  que  la  família  torni  a  la  situació  que  existia  abans  de  la  crisi.  Canvi-­‐1.   Crea  noves  pautes  de  conducta,  noves  estructures  familiars  i  el  desenvolupament  de   millors  estratègies  per  a  resoldre  els  problemes.  Canvi-­‐2.   ...