6. L'obtenció de dades de fonts personals. Format d'entrevista, factors de credibilitat i perfils de personalitat (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Mètodes, tècniques, fonts i organització del treball periodístic
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 23/10/2014
Descargas 110
Subido por

Vista previa del texto

6. L'obtenció de dades de fonts personals: format d'entrevista, factors de credibilitat i perfils de personalitat Eines bàsiques per obtenir informació de testimonis Testimoni: font que ha presenciat un esdeveniment 1. Entrevista 2. Interrogatori. La diferència amb l'entrevista és que és una tècnica molt especialitzada que requereix molts coneixements. A causa d'aquesta formació en psicologia necessària s'aplica bàsicament al món policial i judicial. Per un periodista només és útil en casos molt específics (alguns casos de periodisme d'investigació).
L´ús d'aquestes tècniques dependrà de: • L'habilitat de l'entrevistador/interrogador.
• El grau de col·laboració de l'entrevistat. Si l'entrevistat no col·labora és necessari l'habilitat de l'entrevistador. Ex: Jesús Quintero domina les seves entrevistes gràcies a la seva habilitat amb l'ús dels silencis.
• El temps transcorregut des del fet. Com més temps ha passat més difícil serà obtenir informació del testimoni.
• El tipus d'entrevista realitzada. Ex: amb un qüestionari tancat s'obté una entrevistes molt pobres. No és vàlid qualsevol ◦ Les entrevistes dirigides o semi-dirigides poden induir informació enganyosa i/o distorsionada (per les dades aportades per l'entrevistador) ◦ És necessari no mediatitzar ni orientar la informació a recuperar per un testimoni, Per tant les entrevistes en formant narratiu de discurs lliure són molt adequades. S'ha de deixar parlar a l'entrevistat mentre es va gravant tot. Quan acabi el relat ja farem preguntes més concretes.
Entrevista cognitiva: és un tipus d'entrevista que es fa a psicologia forense per intentar esbrinar quina és la realitat que ha viscut aquella persona. S'intenten 4 maneres diferents per accedir a aquell record i d'aquesta manera s'obtenen records als que era difícil accedir.
Problemes a evitar en formular preguntes suggestives i/o tancades.
• Evitar l'aquiescència (consentiment tàcit, passiu) del testimoni amb preguntes suggestives (ja que la resposta serà la sol·licitada, no la real). S'ha d'evitar fer preguntes on l'entrevistat ja sap quina resposta busca l'entrevistador. S'ha de buscar preguntes obertes.
• Evitar la pressió indeguda, que porta al testimoni a confabular (a veure més del que ha vist en realitat).
• Evitar preguntar repetidament sobre un punt particular (provocarà que el testimoni faci conjectures i/o s'aparta de la seva resposta inicial, per creure que la seva resposta no era la “correcta”). El problema no és repreguntar, sinó com es repregunta. Cal seguir una estretègia per no provocar que el testimoni digui senzillament el que el periodista vol sentir.
• Evitar oferir descripcions als testimonis que tenen dificultats per trobar les seves paraules. Si li oferim paraules adulterem el missatge del testimoni. Si no troba les paraules cal oferir-li un moment de pausa per a què les trobi.
• Evitar proporcionat alternatives a respostes tancades. Ex: no hem de preguntar “Portava un ganivet o una pistola?” Sinó “Quina arma portava?” i després, si cal, “Com era?” • Evitar respostes que no tenen informació concreta (“ja m'entens”). Cal demanar informació concreta.
• Evitar ignorar les informacions que no s'ajustin al que es pressuposa del fet en qüestió.
Algunes de les informacions que potser no estem buscant poden ser molt valuoses. Tot s'ha d'escoltar.
• Evitar donar per entès qualsevol dada facilitada per un testimoni i que en realitat no s'entengui. Si no s'entén un concepte cal preguntar.
• En tots els casos, i per totes les dades, s'ha de recórrer a qualsevol mitjà (inclòs el mateix testimoni) per comprovar si s'ha comprès exactament el que ha narrat.
Fiabilitat de les declaracions de les fonts personals Quant de temps recordem un temps viscut? • Segons la Corva de l'Oblit d'Ebbinghaus recordem gairebé un 30% d'una història ocorreguda dos dies. Al mes recordem un 10 %. Amb el pas del temps els records es van contaminant per informacions sobre aquell tema que ha anat rebent però que no és exactament el que va presenciar.
Reality Monitoring (Johnson & Raye, 1981). Tècniques per comprovar si el que ens diuen és cert.
• Els records interns (imaginats però assimilats com a cert) es diferencien dels externs (percebuts i experimentats).
• Les declaracions veritables contenen més atributs contextuals (espai-temporals) i atributs sensorials (detalls vistos/sentits/escoltats, etc.) • Les declaracions inventades inclouen més elements cognitius o informació idiosincràtica (“vaig pensar”, “vaig sentir”, etc.) Informació sensoperceptiva: Informació idiosincràtica • “portava un jersei blau” “vaig sentir molta por” • “era ros, amb bigoti” “em semblava increïble” • “feia olor de cervesa” “no era capaç de cridar” • “va treure una navalla” “pensava que...” • “me la va posar al coll” • “li tremolava el pols” • “em va robar el rellotge” Quan la declaració és real es dóna molta més importància a la informació senseperceptiva mentre que si és falsa destaca més la informació idiosincràtica.
Criteris de credibilitat • Enclavatge espai-temporal. Si és veritat l'espai i el temps és més precís.
• Concreció (claredat i força de la vivència). Aquest criteri s'ha d'aplicar amb flexibilitat perquè depèn de la personalitat del testimoni (si és tímid o extravertit, si s'explica millor o pitjor...) • Riquesa de detalls • Originalitat del que es narra (sense clixés).
• Consistència interna (coherència lògica i psicològica) • Detalls específics. Qui s'ho inventa normalment no dóna detalls molt concrets.
• Detalls que excedeixin la capacitat del testimoni (d'imaginació o comprensió). Si els nens expliquen una cosa tal com l'ha viscut acostumen a ser certes, tot i que no entenguin el que expliquen.
• Referència a experiències subjectives (sentiments, pensaments, pors...). Si és coherent amb la personalitat del testimoni és un criteri de credibilitat important.
• Menció d'imprevistos/complicacions.
• Correccions espontànies al que està explicant.
• Autodesaprovació (declaració en contra del seu interès del testimoni). Si explica coses que poden anar en la seva contra dóna credibilitat al relat.
Criteris negatius de credibilitat • Inconsistència interna. Que el relat no tingui contingut.
• Inconsistència amb el possible (amb les lleis naturals i/o la lògica) • Inconsistència externa (amb altres declaracions d'altra gent). Per això hem de parlar amb diversos testimonis.
• Falta de persistència (en relats del mateix testimoni seqüenciats). Si demanem al mateix testimoni que ens expliqui la mateixa història diverses vegades la història no hauria de variar massa.
• Inconsistència en altres declaracions que el testimoni ha fet a diferents persones.
Evaluació estructura del relat verbal Declaració vertadera 1 Informació prèvia de l'incident (context) - PRE Informació sobre l'incident (detalls) - IN Informació posterior (conseqüències) – POST Declaració vertadera 2 PRE (el que menys s'explica) IN (el que més s'explica, de llarg) POST (s'explica menys que l'IN però més que el PRE) Tot té el mateix pes Declaració falsa 1 PRE i POST són de les més desenvolupades, IN de les que menys.
Declaració falsa 2 El que més gran és el PRE, amb un IN i un POST desenvolupats en un nivell similar.
...