Tema 1 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Deontologia periodística i llibertat d'expressió
Profesor J.D.M.
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 12/03/2015 (Actualizado: 22/03/2015)
Descargas 101
Subido por

Vista previa del texto

    Deontologia periodística i llibertat d’expressió     Piero Calamandrei i 139 Constitució italiana: Totes les Constitucions tenen uns trets d’identitat que no es poden modificar. Si modifiquem aquests principis, no hem fet una reforma, sinó una nova Constitució.
Mirkine-Guetzévitch i art. 92 CE: Ja en el 1933 s’advertia de que els pobles es podien deprimir per les Càmeres legislatives, que es deixaven influenciar pels poders econòmics. La solució que es va donar en el 33 a aquests problemes és la via del referèndum.
Com va anomenar Hitler a les eleccions de 1933? Tema 1. La dimensió històrica de les llibertats comunicatives 1.1. La premsa i l’Antic Règim Els drets no poden ser desvinculats de la seva inserció històrica. La premsa fou conseqüència lògica del desplegament dels interessos de la classe dominant (burgesia).
Fins a les revolucions liberals (s. XVIII) la legitimitat del poder va dependre en bona mesura a la censura.
La impremta (s. XV) implica una transformació de la lògica de la lògica de la transmissió del coneixement. És el motiu essencial pel qual al segle XVI sorgeix l’Estat absolutista.
Un exemple d’aquest saber i coneixement que no estava dispers en la societat és la obra de El nom de la rosa d’Umberto Eco, la església monopolitza el saber. Però el vertader coneixement crític no solament estava en aquella biblioteca on els monges reproduïen els llibres autoritzats, sinó que també existia una habitació amb llibres prohibits. Existia un control sobre el que es podia i no es podia llegir, la lògica contra la que lluita una classe social anomenada burgesia durant els segles XVII i XVIII.
1.2. L’ordenament jurídic de la impremta a Espanya La Novísima Recopilación de Carlos IV (1805) recull les normes que van establir la regulació de la impremta a Espanya. Fins al 1502 no existeix a Espanya cap norma que reguli els llibres. Per tant del 1468 al 1502 els llibres van circular lliurement, fins que es van detectar idees “heterodoxes” (bàsicament les de Erasme de Rotterdam, que va començar a posar en dubte la jerarquia de l’Església catòlica i va ser qui va fer la primera passa per la reforma luterana i protestant).
Un dels motius pels quals l’Estat absolutista té la necessitat d’ofegar aquestes idees difoses als llibres és la proliferació de guerres religioses que provocà la llibertat religiosa, que, en proporció, alguns autors afirmen que van ser molt més violentes i amb molts més morts que les dues Guerres Mundials del segle XX.
El 1502 els Reis Catòlics se n’adonen que van proliferant idees sobretot d’Erasme de Rotterdam dins la població de la Península, i per tant estableixen el mecanisme de     Deontologia periodística i llibertat d’expressió     censura que en certa manera va caracteritzar a l’Estat espanyol durant 3 segles (i que va inspirar el règim de censura que va imposar Franco durant la seva dictadura el 1936, ja que ell creia que era la reencarnació dels Reis Catòlics). Es van basar en dos mecanismes: prohibicions i llicències. Les llicències impliquen que per publicar, imprimir, vendre o importar un llibre es necessitava una llicència, que l’atorgava des del 1554 el Consell de Castella i els distints Consells que funcionaven a Aragó, Catalunya, Navarra i València. Dins dels Consells hi havia un jutge d’impremtes que donava (o no) les llicències. Les llicències servien per a tots els llibres dins del territori peninsular però també els importats en necessitaven una per poder ser venuts.
Les llicències tenien una naturalesa territorial (obres nacionals o estrangeres), formal (s’aplicaven a qualsevol tipus d’escrit imprès) i material (la Església solament participava en les llicències de llibres religiosos, per tant la Inquisició no formava part de l’Estat, sinó que era una institució de denúncia de llibres prohibits).
Dins del jutjat d’impremta i del Consell es trobaven els censors, pilars del règim jurídic de la impremta en l’Antic Règim. L’Estat els proveïa de llibres que ells censuraven, centrats en la religió, bones costums i regalies.
1.2. La llibertat de premsa en el constitucionalisme a Espanya “La legitimitat del poder sempre ha de venir de la societat”, va dir la burgesia a partir del segle XIX. “Tots els ciutadans per el fet de ser homes tenen drets naturals”, i un d’aquells drets (tant a França, EEUU i Anglaterra) és la llibertat d’expressió. Aquestes dues idees bàsiques xoquen contra la legitimitat bàsica de l’antic règim.
A La pau perpètua, Kant explica la Res publica dels il·lustrats, igualtat davant la llei, on el Parlament fa llei i els poders estan separats... A partir d’aquest model, la opinió pública i la llibertat de premsa es converteix en la institució fonamental de la construcció d’una república constitucional.
A més, la premsa per als il·lustrats eren un mecanisme d’adoctrinament i ensenyament de les masses. Si el poder depèn de la societat, la societat ha de saber quines normes poden estar limitant els seus drets naturals, la població vol saber si en el Parlament s’està legislant contra els seus drets, i per això es necessiten les Constitucions.
A partir del 1789 hi ha una explosió i revolució per destruir l’Antic Règim i aquestes idees arriben a Espanya (amb 20 anys de retard) durant el segle XIX.
Es donen 4 etapes: 1. 1810-1833: L’emergència constitucional. Napoleó anomena Josep Botella com a Rei d’Espanya. El 1808 hi ha una revolta a Madrid i comença la Guerra de la Independència fins que tot es centralitza a Cadis el 1810, on apareix per primera vegada un decret a Espanya que declara la llibertat d’impremta per totes les qüestions excepte per la religió. Aquest decret es trasllada a la Constitució de la Pepa del 1812. Al 1814 torna Ferran VII i fa un decret que deroga aquesta constitució i els que la van redactar són perseguits i assassinats. Per tant la llibertat d’impremta va durar 4 anys. Al 1820 Riego fa un cop d’Estat i comença el Trienni Liberal. Del 1820 al 1823 es restableix la     Deontologia periodística i llibertat d’expressió     constitució i per tant es torna a la llibertat d’impremta. Hi ha un decret que reconeix la llibertat política, penes de presó i judicis per jurat popular, una novetat en la legislació espanyola. Ferran VII torna a la dècada ominosa i es torna a la obscuritat.
2. 1833-1866: Llibertat censatària. Dues constitucions, la del 1837 i la del 1845.
Existeix la llibertat de premsa sense censura però estableix uns límits tan forts en el seu exercici que en la pràctica no tothom el podia gaudir. Es permetia el segrest de publicacions i suspensió de diaris, es necessitava el depòsit previ de tot el que s’escrivia i s’establiren uns depòsits i fiances molt alts per fundar un periòdic, per fer front a les possibles multes, que ningú podia pagar aquestes fiances tan altes.
3. 1868-1874: Una llibertat democràtica. Es produeix la revolució de 1868 on la reina s’exilia. Es proclama rei Amadeo de Savoya, el primer rei democràtic, que no governa sinó que segueix la constitució. El 1868 es podria dir que es va instaurar la llibertat de premsa quasi com avui en dia, sense cap depòsit ni fiança, sense fer els editors responsables de les sancions als mitjans de comunicació. Aquest somni constitucional va durar poc, el 1873 es dóna una revolució carlista i un cop militar del general Pavia, per restaurar la monarquia borbònica i establir una nova constitució. Entre el 73 i el 75 es dóna una forta repressió sobre la premsa carlista i cantonalista.
4. 1875-1936: La premsa de la Restauració a la Segona República. La constitució del 1976 va establir la Llei Gullón, que deia que s’havien de depositar els exemplars en l’Administració, exposà sancions governatives pel mal ús de la llibertat i establí el possible recurs davant el jutge d’instrucció.
Suspensió de diaris solament decretada pel jutge.
Després arriba la dictadura de Primo de Rivera, on es suspèn tota garantia constitucional de llibertats i es torna a la censura.
Amb la II República, l’article 34 de la Constitució del 1931 expressa la llibertat d’expressió i prohibeix la suspensió del diari o el segrest de publicacions sense autorització judicial. Garanteix vertaderament els drets constitucionals: mitjançant tribunals d’urgència i recurs del Tribunal de Garanties Constitucionals (semblant al Tribunal Constitucional actual). El problema de la República és que durant les Corts constituents del 31 es va fer una llei molt confusa que tenia tints un poc autoritaris, aquesta llei era la de defensa de la república, i havia de mantenir-se en vigor fins que les corts estassin vigents, però les corts no es dissolgueren sinó que van seguir funcionant. La llei per la defensa de la república era una llei molt del segle XIX, perquè permetia sancions administratives i possibles suspensions de periòdics, i per tant el govern de la república castigava els mitjans que anaven en contra de “l’esperit” de la República, colpistes... No hauria d’haver funcionat després     Deontologia periodística i llibertat d’expressió     d’establir-se la constitució, però va seguir funcionant i això va suposar un greu error en la Segona República.
1.3. La premsa durant el franquisme Comença la ruptura amb totes les tradicions que havien arrelat a Espanya, ruptura total amb qualsevol espurna de liberalisme. Durant l’època franquista no es va publicar absolutament res que no passés per les mans dels colpistes.
Per això, es fa una llei que designa des de l’Estat el personal dels mitjans de comunicació, no existeixen mitjans de comunicació privats, tots estan intervinguts i depenen del govern. Les sancions administratives i penals existien però no funcionaven perquè tot estava controlat des del seu origen.
El 1966 entra Fraga de ministre de Mitjans de Comunicació i Cultura i crea la llei de premsa (encara vigent però derogada en alguns aspectes) i canvia el model. Estableix l’autocensura dels mitjans: no s’ha de demanar permís a l’estat per fundar els mitjans de comunicació o publicar però estableix repressió i sancions després de publicar.
Fraga se n’adona de que és impossible controlar tot el que surt, estableix sancions que funcionen una vegada que s’ha publicat i no abans.
Llegir article de Vargas Llosa penjat al CV i relacionar amb el model franquista.
1.4. Les llibertats comunicatives en l’Edat Contemporània El 1950 convergeixen dos processos diferents d’especial importància. El 1948, davant el desprestigi i el fracàs de la societat de les nacions, es funda la organització de les nacions unides (ONU) i una carta amb els Drets Humans que inclou la dignitat com a dret fonamental i també la llibertat d’expressió.
A Europa pren especial importància el conveni de Drets Humans amb la creació d’un Tribunal de Drets Humans.
Existeixen Tractats que en l’àmbit internacional o regional reconeixen drets humans a tots els homes en virtut a la seva pròpia naturalesa, que en configurar-se com un fi en sí mateix, tenen com a objectiu salvaguardar la dignitat de l’ésser humà.
Art. 19 Declaració Universal dels Drets del Home: “Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informacions i opinions i el de difondre-les.
Article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans (no té relació amb la Unió Europea, sinó amb Europa): La Unió Europea fins a l’any 2000 no reconeix en els seus tractats els drets fonamentals. “Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees”.
Article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils Article 11 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea: “Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat a rebre o de comunicar informacions o idees”.
    Deontologia periodística i llibertat d’expressió     El Consell de la Unió Europea és l’òrgan decisori on es reuneixen els ministres a la Unió Europea. (Aquí va Wert o Margallo).
El Consell Europeu (també de la UE) reuneix caps d’estat i de govern. (Aquí hi va Rajoy).
El Consell d’Europa no té relació amb la UE, és una assemblea formada per membres dels estats que la composen que es dedica a fer informes, analitzar denúncies i casos concrets sobre els drets fonamentals membres que formen la institució.
Obligatorietat dels Tractats Internacionals (POWERPOINT) A Espanya tots els tractats formen part de l’ordenament jurídic. No afegeixen necessàriament nous drets, sinó que els drets fonamentals dels espanyols són els que estan a la constitució. Aquests drets fonamentals hauran de ser interpretats d’acord a la legislació internacional que s’inclou en els tractats.
Els jutjats espanyols sempre han de pensar en clau europea.
1.5. Configuració constitucional del dret a la llibertat de comunicació La llibertat de comunicació, entesa en un sentit ampli, es troba recollida en l’article 20 de la Constitució. La novetat és que la Constitució espanyola reconeix dos drets per separat. Llibertats comunicatives: • • Dimensió institucional: llibertats comunicatives com a institució jurídica, reconeguda per l’ordenament, com funcions essencials a l’hora de conformar la opinió pública i garantir el procés democràtic Dimensió subjectiva (POWER) Qui pot vulnerar el dret fonamental a la comunicació reconeguda en l’article 20 de la Constitució espanyola? 1. Els poders públics: Per exemple, mitjançant la censura prèvia o el segrest de publicacions.
2. Les persones privades: poden vulnerar la clàusula de consciència o el secret professional del periodista.
És censura que un director de diari ens digui que un article no es publicarà per criteris editorials? Tècnicament parlant no és censura. La Constitució reconeix que la llibertat editorial pot garbellar quina informació publica i quina no es publica.
COMPLETAR POWERPOINT     Deontologia periodística i llibertat d’expressió     1.6. Distinció entre el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la llibertat d’informació Llibertat d’expressió --> opinions Llibertat d’informació --> fets 20.1 a), b) i d) ...