Vertebrats. Tema 9 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Vertebrats
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 12/11/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Les proporcions de les estructures del mig poden anar variant segons la necessitat de propulsió o sustentació. El problema està en el moment de baixada de l’ala contra la massa d’aire, per tant aquest fet provoca que necessitin una musculatura molt forta associada a la baixada de l’ala. L’húmer és l’os que acciona la baixada de l’ala, i la musculatura responsable de la baixada de l’ala (que és molt gruixuda) surt de l’estèrnum carenat, que és molt gran, i s’insereix a l’húmer.
L’elevació es dóna gràcies a l’aire, que al relaxar la musculatura de l’ala, l’aire la tornar a aixecar. Si la freqüència del batec s’ha d’incrementar poden contreure la musculatura d’elevació de l’ala, però normalment per incrementar la freqüència del batec faran una força més alta. Els músculs encarregats d’aquesta elevació són els supracoracoides, que s’originen a a l’estèrnum i s’insereix a l’húmer, però en aquest cas dorsalment, de manera que quan es contrau, aixeca l’húmer cap a dalt.
Quan es vol saber el tipus de vol, un dels elements claus és la superfície alar (Sa), que fa referència a l’ombra de les dues ales. La relació de l’envergadura alar/superfície alar es coneix com a aspecte alar. Quan l’aspecte alar és alt, indica que es tracta d’ales de molta envergadura i poca superfície. L’altre element important és la càrrega alar, que és la relació entre el pes i la superfície de les ales. La càrrega alar ens indica quina càrrega i quin pes han de suportar les dues superfícies de les ales. Quan més alta sigui la càrrega, més dificultat en volar.
TEMA 9: SISTEMA UROGENITAL Reproducció. Anatomia comparada de l’aparell genital El sistema renal i genital han estat relacionats un amb l’altre des del principi, però en algunes espècies s’han anat separant, tot i que no totalment.
La majoria de les espècies són de sexes separats (dioics), per tant els mascles tenen unes estructures anomenades testicles i les femelles els ovaris. En peixos podem trobar ovotestis (gònada que és ovari i testicle alhora), i també es troben alguns casos particulars que tenen estructures dobles (ovaris i testicles separats) i després en moltes espècies una gònada que al principi és testicle i després passa a ovari, o al revés.
En humans el sexe és determinat pels cromosomes, però en peixos per exemple, els cromosomes no determinen el sexe, sinó que són les característiques ambientals el que ho determinen.
Sistema urogenital masculí El testicle és una estructura envoltada per una paret (túnica albugínia), i a l’interior s’hi troben dos grups de cèl·lules: les cèl·lules germinals i les cèl·lules somàtiques. Dins les cèl·lules germinals bàsicament hi ha una varietat de cèl·lules en diferents etapes de desenvolupament d’espermatozoides, que van des d’espermatogònies a espermatozoides, passant per espermatòcits i espermàtides.
La maduració de les cèl·lules reproductores en desenvolupament es produeix dins d’unes estructures tubulars que s’anomenen túbuls seminífers. Dins també hi ha les cèl·lules Sertoli, que són unes cèl·lules nutricionals, que nodreixen les cèl·lules reproductores en desenvolupament. Fora dels túbuls, entremig, hi ha unes cèl·lules que s’anomenen cèl·lules de Leydig que són les encarregades de les secrecions hormonals (andrògens, com la testosterona).
Els túbuls seminífers es van ajuntant i formen a la sortida uns conductes, que s’anomenen conductes eferents, de sortida, per on surt l’esperma madur. Aquests es van ajuntant entre ells formant l’epidídim, que és un tub molt llarg, fi i enrotllat, i que es troba damunt de cada testicle. Dins de cada epidídim s’emmagatzemen i maduren els espermatozoides durant 3 o 4 dies on desenvolupen una cua per moure’s ràpidament i s’esperen a ser emesos a l’acte de l’ejaculació.
L’epidídim no es troba en tot els vertebrats.
L’enrotllament de l’epidídim acabarà formant el conducte deferent, per on sortirà l’esperma.
L’estructura del conducte deferent ve determinat per l’estructura dels conductes eferents i que és variable en el grup de vertebrats.
Associació entre testicle i ronyó (aparell urogenital) Hi ha casos en que es perd aquesta associació entre el testicle i ronyó formant l’aparell urogenital, i per tant el testicle forma el seu propi espermiducte, independentment de l’estructura renal, del ronyó. La sortida de l’esperma del testicle és independent de la sortida de l’orina del ronyó tot i que després es troben a la cloaca i surten junts.
Aquesta dissociació entre els testicles i els ronyons només es dóna en teleostis i ciclòstoms (grup de peixos molt primitius).
Els ciclòstoms no presenten conductes, sinó que el producte dels testicles es vesa directament a la cloaca. En teleostis es forma l’espermiducte que s’origina dins el testicle, recull l’esperma i el porta a la cloaca. Es sol produir un punt de confluència entre el conducte renal i el conducte espermàtic, que s’anomena sinus urogenital. El conducte antic del ronyó, s’acaba convertint en el conducte arquinèfric.
En peixos ossis rarament hi ha fertilització interna, per tant no hi ha òrgans copuladors, sinó que han produït una estructura que deriva de les aletes ventrals, que són uns radis que s’endureixen i que el mascle els fa servir per obrir l’orifici genital de la femella (òrgans intrumitents).
El penegal, que és com una mena d’escórpora, té fertilització interna i col·loquen una cloaca contra l’altre cloaca, on el mascle té la cloaca més dura. Normalment encara que hi hagi fertilització interna, ponen els ous, però no hi ha úter per incubar els ous.
Aparell urogenital d’elasmobranquis En elasmobranquis, només la part posterior del ronyó passa a ser activa, que actua en el control hídric, però la part més anterior deixa de ser funcional com a ronyó i passa a ser d’ús genital. Els conductes que surten dels testicles són els conductes eferents, que van a parar al ronyó, s’afegeixen als conductes col·lectors del ronyó i a partir d’aquí l’alliberació de l’esperma es produeix pel conducte propi del ronyó, el conducte arquinèfric. La part posterior del ronyó, la part activa, forma uns tubs renals de nova formació i per tant el conducte arquinèfric actua com a espermiducte. Els diferents conductes s’acaben ajuntat i desemboquen a la cloaca formant un sinus urogenital.
En peixos ossis la fertilització és externa, però en elasmobranquis sempre hi ha aparellament i fertilització interna. Els elasmobranquis acostumen a ser ovípars. Els mascles dels elasmobranquis disposen d’unes estructures rígides anomenades claspers o fòrceps que són òrgans intrumitents que faciliten l’obertura de l’orifici genital de la femella, però que no funcionen com a òrgans copuladors.
Aparell urogenital dels amfibis i rèptils Dins dels amfibis hi ha dos nivells evolutius del sistema urogenital. Els anurs (granotes) tenen el sistema més senzill de tots amb un testicle (representat de color lila) i el ronyó (representat de color verd). Els conductes eferents passen pel ronyó, i en aquest cas tot el ronyó és funcional, per tant tenen un conducte arquinèfric que serveix per tot. En anurs la fertilització és externa (hi ha contacte però no hi ha fertilització interna), excepte en la granoteta de cua (Ascaphus truei) que posseeix un òrgan intrumitent que permet la fertilització interna.
Els urodels (salamandres i tritons) pràcticament tenen una estructura molt semblant als elasmobranquis. La part anterior del ronyó passa a ser d’ús genital, amb un conducte arquinèfric que es converteix en conducte espermàtic, i la part posterior del ronyó desenvolupa conductes urinaris nous (accessory urinary ducts). Els urodels continuen tenint cloaca i s’hi pot formar un sinus urogenital. En molts grups hi ha fertilització interna (sense que hi hagi hagut contacte entre mascle i femella), però no hi ha mai un òrgan copulador ni estructures intrumitents, sinó que funcionen a partir d’un espermatòfor (paquets d’esperma).
En rèptils i aus no hi ha un ronyó tan llarg, sinó que és metanefro (compacte com el nostre, més curt i posicionat més caudalment). El testicle té els conductes eferents, però el conducte que utilitza per alliberar l’esperma és el conducte arquinèfric, amb origen renal.
Els rèptils tenen fertilització interna, amb estructura intrumitent, i que serveix també com a òrgan copulador. Els quelonis i cocodrils tenen 1 penis, mentre que els escatosos (sauris i ofidis) tenen 1 hemipenis, penis bifurcat en 2 braços, però només un canalitza en el conducte genital. Ens referim a penis quan es tracta d’un òrgan copulador i no només intrumitent. En rèptils es poden trobar diversos situacions de viviparisme.
En les aus la fertilització és interna, però no tenen òrgan copulador, excepte algunes com els cignes i estruços que sí en tenen. En els altres, mascles i femelles tenen cloaques diferents (femella còncava i flàccida i mascle convexa i turgent). Les aus totes són ovípares.
Aparell urogenital dels mamífers Els mamífers es poden separar en prototeris/monotremes (ornitorincs i equidnes), i en teris.
Dins dels teris hi trobem els metateris (marsupials) i els euteris (placentaris).
El grup dels prototeris encara presenten cloaca, i es separa el sistema genital del sistema urinari, però convergeixen en una cloaca on hi tenen incorporat el penis. A partir de marsupials i placentaris (euteris) es separa el tub digestiu del sistema genital, formant el conducte urogenital (uretra + espermiducte).
Els mascles dels monotremes tenen el penis dins de la cloaca. En canvi els euteris tenen tant el sac escrotal i el penis fora de la cavitat del cos, excepte en alguns grups com els cetacis i els pinnípedes que tenen tant els testicles com el penis invaginat dins una cavitat del cos, per motius hidrodinàmics. Els rosegadors també tenen les estructures col·locades dins una cavitat i només les exterioritzen durant l’època reproductiva.
Sistema urogenital femení- Estructura ovàrica En ovaris no es produeix mai la connexió entre el sistema genital i els ronyons, sinó que es forma un oviducte propi, només destinat a conduir els ous madurs, i on aquest oviducte està especialitzat segons l’estratègia reproductiva.
Els ciclòstoms no presenten conductes que comuniquin l’ovari amb la cloaca, de manera que l’òvul es vesa directament al recte, a la cloaca. Els peixos ossis formen un oviducte des de l’interior de l’ovari que ja transporta els ous cap a la cloaca (oviductes de nova formació a l’interior de l’ovari).
Els amfibis tenen un ovari cavitari (ovari amb una cavitat a l’interior) però en canvi, la ovulació es produeix dins de l’ovari, la paret es desfà i allibera l’òvul. En tots els grups es produeix d’aquest manera, excepte en els peixos. En els condrictis es forma una forma fusionada dels dos ovaris, de manera que és força normal trobar només un ovari.
Els òvuls constitueixen unitats de maduració, que van acompanyats de les cèl·lules nutrícies, les quals nodreixen els òvuls, i aquestes unitats de maduració maduren independentment de les altres. Les capes que el nodreixen i el grup d’òvuls en maduració formen el fol·licle ovari.
En rèptils, aus i mamífers els ovaris són compactes, ja no hi ha cavitats i el que canvia és la quantitat de fol·licles en formació.
En mamífers les cèl·lules són primordials, es poden trobar en estadi de reserva i estan envoltades per un fol·licle primordial i posteriorment per cèl·lules de granulosa. Quan l’òvul és expulsat cap a l’ovari, es forma una estructura residual molt important per la secreció hormonal que és el cos luti.
La connexió entre el ronyó i l’ovari no es produeix en cap grup. El ronyó continua utilitzant el tub arquinèfric, i l’ovari forma el seu propi conducte, l’oviducte que s’aproxima a l’ovari per recollir els òvuls i per aquest fet disposa d’una gran obertura. La part apical té forma d’embut i està el màxim d’enganxat a l’ovari, per facilitar la captació dels òvuls. Aquest oviducte té tres parts l’òstium, infundibulum i el conducte uterí que és el que acaba formant l’úter. A continuació d’aquestes tres estructures es troba un segment terminal que és la vagina.
La unió d’aquestes parts es va produir a partir dels rèptils més evolucionats i, totes elles juntes reben el nom de conducte de Müller.
Finalment, es mostra una representació de l’evolució de les estructures genitals al llarg del temps, fins arribar als placentaris. Aquesta evolució ha comportat l’obertura de l’embut, que l’òstium sigui més gran i més proper a l’ovari.
L’evolució dels mamífers, des de rèptils i aus cap a monotremes, és que es tracten d’organismes ovípars, però que quan ponen els ous els protegeixen i els incuben, i quan eclosionen els alimenten. La característica dels monotremes és que no tenen glàndules mamàries per tal d’alimentar les cries a través de la llet materna, sinó que tenen secrecions glandulars del pèl, però que no són glàndules mamàries.
En marsupials no es forma una placenta del grau que es forma en euteris. En placentaris l’embrió envaeix el teixit uterí, i es forma un teixit placentari que comunica la mare amb l’embrió. Els marsupials disposen de dues zones uterines.
Finalment la tendència del sistema urogenital femení ha sigut anar fusionant els dos úters fins a quedar-ne un de molt gran. En els mamífers com les rates encara es poden diferenciar clarament el dos úters. En primats ungulats la fusió ja es troba força més avançada, però encara es pot observar el septe que separa els dos úters. La fusió total dels dos úters es dóna en primats.
...

Comprar Previsualizar