Procariotes (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura fisiopatologia
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 26/10/2014
Descargas 33
Subido por

Vista previa del texto

Procariotes: Morfologia i estructures bacterianes La característica bàsica i principal, son microorganismes que no tenen un nucli diferenciat.
En el citoplasma d’aquest bacteri procariota, trobem el material genètic bacterià, que seria on esta el DNA, es circular, esta molt compactat. Es troben els ribosomes bacterians, que a diferencia dels ribosomes eucariotes, son d’un tamany mes petit i es troben lliures al citoplasma.
No tenen reticle endoplasmàtic, ni llis ni rugós, ni mitocondris. Si no tenen nucli, significa que tampoc tenen membrana nuclear.
El que si que tenen es un tipus de paret, bàsica i fonamental per la supervivència del bacteri. Es una paret molt complexa, la molecula bàsica que forma la paret d’un bacteri es el peptidoglicà.
Segons el tipus de paret que tenen els bacteris, els podem classificar en bacteris GRAM+ o GRAM-.
Classificació Es poden classificar entre diferents paràmetres: (1) En funció de la forma: Forma de coc, bacil i espiril. (foto) (2) En funció del tipus de paret: Bacteris GRAM+ i GRAM(3) En funció de les seves necessitats d’oxigen: Bacteris aerobis o anaerobis. També hi ha els caprofils que son els que necessiten altes concentracions de CO2 per realitzar les seves funcions metabòliques.
(4) En funció de la seva estructura: Poden ser en forma de capsula, amb espores, amb toxines, en relació amb antígens..
(5) En funció dels seus àcids nucleics: Estructura Capsula: Es troba a la part mes externa del bacteri. Es trobaria en la part mes interna, la membrana citoplasmàtica, després la paret bacteriana, i la mes superficial aquesta, la capsula.
Aquesta capsula els hi dona protecció als bacteris quan les circumstancies son adverses. La capsula esta formada per polisacàrids.
L’objectiu d’aquesta capsula es protegir el bacteri a ser captat, es a dir, a ser fagocitats. Es una defensa que contenen alguns bacteris. La capsula es una estructura molt important com a factor de virulència.
Com a factor de virulència s’entén com la capacitat que te un bacteri a produir una malaltia determinada.
Si el que volem es veure la capsula, es realitzarà la tinció de Burri, que s’anomena també tinció negativa o tinta xinesa. Aquesta tinció es pot fer amb aquesta tinta xinesa o amb una tinta negra que s’anomena nigrosina. Aquestes dos son opaques als fotons. La capsula es una estructura molt compacta, i quan realitzem aquesta tinció, observarem que els bacteris estan tenyits de color negre, i els que tinguin capsula es veuran amb una estructura rodejada.
Un avantatge de la capsula es que té adhesió, i aquesta depèn del material capsular. Permet adherir-se a cèl·lules i pot variar en funció del microorganisme o en funció de les condicions ambientals.
Paper de la capsula en la patogenicitat Es van realitzar un seguit de experiments. Quan un bacteri no produeix capsula, s’anomena un bacteri de tipus R, i quan es parla de bacteris capsulars, es fa referencia a bacteris de tipus S.
En aquest cas, es mes fàcil ser detectat un bacteri sense capsula pel sistema immunitari, ja que els que tenen capsula tenen una protecció extra que provoca que no es reconeixi.
Per a les capsules fines i esfilagarsada que no serveix realitzar la tinció de burri, es realitza per microscòpia electrònica. Presenta una dificultat a l’hora de preparar la mostra, així com el seu valor, es molt cara aquesta prova. Cal deshidratar la mostra i cobrir la mostra en or.
En funció de la quantitat que tenen de polisacàrids, es parlen de diferents tipus de capsula.
Quan es parla de capsula, es parla que els polisacàrids es una substància que es troba molt abundant, i esta molt compactada. Quan el material es molt abundant però no esta molt compactada, es parla de glicocàlix. Quan es parla de llim, son estructures completament mucoses.
Paret bacteriana Es responsable de la morfologia i de la rigidesa dels bacteris. Es una estructura que es va descobrir als anys 40 per un científic anomenat Salton. Per primera vegada s’aïlla la paret bacteriana mitjançant lisoenzims. El que va demostrar va ser que els bacteris perdien la seva morfologia quan no tenien paret.
Pel que fa la composició, les parets estaven formades per grans quantitats de sucres i aminoàcids, y que a mes a mes, hi havia molta proporció de lípids, així com poca diversitat molecular.
Un temps mes tard, van aparèixer Park i Strominger. Van descobrir que hi havia diferents tipus de sucres i aminoàcids. També van observar que eren estructures repetitives.
A partir d’aquest punt es comença a parlar d’una paret de peptidoglicans o glucopeptid.
Mureina, es una paraula que ve del llatí, i es murus en llatí, es a dir, mur.
Components Esta composta per hidrats de carboni, a la paret trobem els aminosucres. Aquests son Nacetilglucosamina i N-acetilmuramic. Aquest dos sucres, derivats de la glucosa, son heptoses.
L’enllaç que els uneix es de tipus beta 1-4.
A part dels sucres, van trobar també que tenien aminoàcids. Van trobar la D-alanina, L-alanina, L-lisina, Glicocola i D-Lisina.
Funcions Tenen la funció de donar forma als bacteris, es una estructura necessària perquè els bacteris siguin viables. Regula la pressio osmòtica del bacteri, per tant, regula l’equilibri entre el citoplasma y el medi extern del bacteri. Serveix com a recolzament dels apèndix de moviments. Finalment, com es una estructura que es forma únicament als bacteris, es una bona diana per als antibiòtics.
Models d’organització Bacteris GRAM+ Son els mes antics evolutivament, per tant, son els mes simples. Aquests bacteris tenen embolcalls en dos nivells. Per una banda trobem la membrana citoplasmàtica, i per altre banda, trobem la paret de peptidoglicans.
En quant a la membrana citoplasmàtica, es una doble capa de lípids. Les proteïnes que conte aquesta membrana, son molt abundants i molt diverses. Aquesta membrana es hidrofòbica.
Aquesta bacterià te energia, es troben gran quantitats d’enzims, que son els que permeten pasar els nutrients a favor o en contra del gradient. Es una de les poques membranes que tenen energia per si soles.
Despres d’aquesta membrana citoplasmàtica, trobaríem ja la paret de peptidoglicans, es una paret molt gruixuda, formada pels sucres i aminoàcids nombrats anteriorment. La mida es troba al voltant de 80nm. Es una paret molt compacta, i el fet de que sigui una paret tant compacta, es per la presencia d’uns àcids, els àcids teïcoics. Aquesta paret de peptidoglicans es hidrofilica, per tant els compostos amb aigua passaran per difusió simple, per si sols.
Bacteris GRAMTrobem tres nivells. Un era exactament igual que als GRAM+ i es la membrana citoplasmàtica.
En aquests bacteris també trobem la paret de peptidoglica, però es molt mes fina i es troba en un espai que s’anomena, espai periplasmic. Es una paret mes dèbil, amb la mateixa estructura que els altres bacteris, però sense els àcids teïcoics. La zona de l’espai permiplasmic també es una zona hidrofilica, per tant el transport es per difusió simple. El que diferencia dels GRAM+ es que tenen una membrana externa.
La membrana externa, es una membrana irregular, no te dos capes de fosfolípids, sinó que te una a la part interna i a la part externa te unes molècules que s’anomenen lipopolisacarids.
Aquesta membrana externa es hidrofòbica, per tant els nutrients o antibiòtics, necessitaran un tipus de proteïnes especials, que englobaran les dos parts de la membrana externa i s’anomenen Porines. Aquestes proteïnes son com un túnel pel bacteri, per tant això farà que les molècules que no puguin pasar la membrana externa, si que ho podran fer.
Els lipopolisacarids son endotoxines, per tant, seran també detectades per un antibiòtic. Esta format per un O-antigen o sidechain o cadena lateral. Seguidament al antigen, trobarem el core o nucli. El nucli esta format per heptoses. Despres trobaríem el lípid A, i a tot al conjunt d’això, l’anomenem endotoxina.
Nomenclatura bacteriana (Linneo System) La nomenclatura es va crear aproximadent al segle XVII.
Es va dir que tots els bacteris tindrien 2 noms. El primer nom seria segons el gènere, por exemple Saphylococcus aureus. El segon seria el tipus d’espècie. “aureus” significaria el color de les colònies Hi ha un altre exemple, seria Serratia marcescens. El nom d’aquest bacteri va ser gracies a Serafino Surdo. Marcescens significa marchitar, i es refereix als microorganismes quan les colònies migren, i es queden com si tinguessin arrugues.
Escherichia coli: El primer nom significa el cognom del descobridor de la bacteria, Theodor Escherich. El segon nom es refereix al colon, on normalment es troba aquest bacteri al interior del nostre organisme.
Pseudomonas aeruginosa: El segon nom es un nom procedent del llatí, que significa couse. El principal pigment que crea aquest bacteri seria el color del coure, per això el seu nom es refereix a aquest color.
Tinció de gram Al final de aquesta prova de gram, es veuria que els bacteris GRAM+ es veuen de color lila, i els GRAM- es veura de color vermell.
Procediment El primer pas seria introduir la bacteria amb una fixació, amb calor i una placa de vidre. El segon pas es posar el tint de color lila. El següent pas es afegir lugol i etanol. Teòricament, el color del tint de color lila, el color del cristall violeta, desapareix degut a la aparició de l’alcohol. Aquí es on es determina de quin tipus es la bactèria. Si la bactèria es GRAM+ el que fa l’alcohol es hidratar la membrana de peptidoglicans del bacteri. Per tant es que provoca, que el lugol i el tint violeta que ha absorbit, no pugui sortir, i faci que aquest bacteri agafi aquest color violeta. En canvi, en quant al GRAM-, el que fa l’alcohol es destruir la membrana externa i el complex de tint violeta i lugol poden sortir de la bactèria.
Al final s’introdueix safranina que es el que farà que el GRAM+ es distingeixi pel color lila, i en canvi el GRAM-, sortirà el color vermell o rosa que adopta la safranina.
Estructura a l’interior de la bactèria Ribosomes Els ribosomes son diferents a les cèl·lules eucariotes. ON es troben mes es a l’interior del citoplasma. Son els encarregats de realitzar la síntesi de proteïnes. Son diferents a les eucariotes en el sentit que son mes petits i hi ha mes quantitat en les cèl·lules procariotes que en les eucariotes. Es creu que aproximadament hi ha 2000 ribosomes en el citoplasma d’un bacteri. El que es clau d’aquesta estructura es que son la diana d’alguns antimicrobians.
Cromosoma bactèria Esta format per una cadena de DNA, per un cromosoma el qual es la molecula mes gran de l’interior de l’organisme. En el cromosoma bactèria trobem aproximadament 4000 gens, i molts dels bacteris tenen nomes un cromosoma. Els gens son necessaris per a la vida dels bacteris, el fet de que no hi siguin presents, provocaria la mort del bacteri.
Una altra característica es que no tenen histones, aquestes proteïnes s’encarreguen d’equilibrar les carregues a l’interior del DNA. Aquestes molècules son substituïdes per Polyamines. Aquesta estructura te diferents tipus, trobem Spermina i Spermidina.
Genèticament, aquests bacteris son haploides, es a dir, que nomes tenen una copia de gens.
Plasmidis Son fragments de DNA, els quals no son necessaris per la vida del bacteri. Aquests s’encarreguen d’intercanvi d’informació entre els bacteris.
Apèndix bacterià Flagels Els flagels serien com la cua del bacteri, que permeten en desplaçament del microorganisme. Es troba unida a la paret bacteriana. Els bacteris poden estar format per un o mes flagels.
En general, els flagels poden ser considerats com un llarg apèndix que s’encarrega del moviment de la bactèria. Realitza un moviment rotatori, i es el responsable de que el bacteri sigui capaç de nedar. Estan formats per proteïnes. Poden estar diferentment distribuïts. Un tipus seria de forma peritrica, que es quan hi ha flagels al voltant del bacteri.
Despres també trobem altres tipus on es troba a l’interior del bacteri. Es un filament axial que es troba a l’interior de tota la bactèria i fa la funció com d’una molla. Aquesta estructura s‘anomena Axostil.
Fímbries o pili Aquestes estructures son petits filaments que s’encarreguen de la fixació del bacteri en qualsevol ambient. Els bacteris que contenen aquests filaments, simbolitzen un factor virulent.
Aquestes estructures també son important en el transport d’informació entre els bacteris, entre la reproducció d’aquests. Faciliten la conjugació.
Creixement bacterià La clau del creixement bactèria es que incrementa en el nombre de cèl·lules del bacteri, no pas en la seva mesura, es a dir, sempre son igual de grans però en mes quantitats.
Perquè una bactèria es reprodueixi calen requeriments físics i químics. Hi ha diferents fases en el creixement de la bactèria.
Els requeriments per al creixement d’una bactèria son: Requeriments físics:     Temperatura o Mínima: 30º o Optima: 36º o Màxima: 40º PH: La majoria dels bacteris creixen entre 6.5 i 7.5. Despres hi ha d’altres tipus com els fongs poden créixer entre 5 i 6, i altres que s’anomenen Acidopgiles creixen en PH mes àcids.
Pressió osmòtica: Determinats tipus de bactèries requereixen altes pressions osmòtiques.
Carboni: Es necessita com a font d’energia. Els bacteris autòtrofs necessiten aquests CO2 per créixer i els quimioheterotrofs necessiten aquestes molècules també com a font d’energia.
Requeriments químics:     Nitrogen Sulfur Fòsfor Oxigen Els microorganismes que no utilitzen l’oxigen per reproduir-se, es la fermentació.
Fissió binaria Temps de generació Aquest temps depèn de una sèrie de condicions com la temperatura, el Ph etc... cada tipus de bactèria té un determinat tipus de temps de generació. La generació mes lenta coneguda es de 6min/gen.
Parlem de temps de generació com el temps que necessita la bactèria per dividir-se i multiplicar-se en mes. El rati de creixement de la bactèria seria el nombre de generacions per temps.
Fases en el creixement bacterià S’utilitza el logaritme per mesurar el creixement bactèria ja que la seva velocitat es molt rapida i cada vegada augmenten en mes quantitats, i hem d’utilitzar una escala mes reduïda que pugui englobar aquesta quantitat de bacteris.
    Fase log: Tenim poc creixement bacterià, encara no ha començat a desenvolupar-se en gran quantitat.
Fase de creixement log: Es el moment en el que la temperatura es la optima, i estan en les condicions adequades per créixer, i ho fan de manera molt rapida.
Fase estacionaria: En aquesta fase, els nutrients s’han esgotat, per tant no poden seguir amb el seu creixement bacterià i es queden en una fase de no creixement, estables.
Fase de declinació: En aquest moment, no hi ha nutrients, això significa la mort de tots es bacteris que habiten en el medi.
Bacteris GRAM+ Son els mes abundants en aïllats clínics. Estan ampliament distribuïts en la naturalesa, y els podem trobar formant part de la flora del nostre cos, principalment a la pell y a les mucoses.
També trobem d’alguns que formen part de mostres naturals, com per exemple, en terres, aigües, animals, insectes etc...
Clínicament, hi ha dos famílies de Bacteris GRAM+ que son mes abundants, son la família dels micrococs y la família dels estreptococs.
EL gènere mes víric entre els humans son els streptococcus. La majoria dels enterococs també son cocs. Els lactococos, els leuconostocs, aerococcus, pedicoccus i gemella.
Agrupacions Una de les agrupacions mes comunes son Diplococs. S’agrupen de 2 en 2. Un exemple seria streptococcus pneumoniae.
Una altra seria la agrupació en forma de estreptococs. S’agrupen formant cadenes, mes llargues o mes curtes.
Els estafilococs son microorganismes que s’agrupen en forma de raïm.
Els tètrades normalment son agrupacions de cocs de 4 en 4.
Finalment trobem les Sarcines, que tenim agrupacions cubiques de cocs.
Streptococcus Son capaces de viure en la pell y en les mucoses y pràcticament a la part nasofaringea. També trobarem streptococs a l’intestí y a la vagina.
Els streptococcus mes nocius per als essers humans, son els S.pneumoniae y Streptococcus piògenes.
Els S.Pneumoniae son els bacteris que mes afecten als essers humans i tenen múltiples factors de virulència. Tenen la capacitat de adherir-se molt elevada, així com tenir la capacitat de lesionar els teixits que volen infectar amb una elevada invasivitat. Aquests bacteris es consideren patògens estrictes.
En la infecció de un streptococcus pot ser que hi hagi una disseminació local del microorganisme seria, per exemple, una infecció al queixal. En el moment en el que arriben a òrgans a distancia, a traves del corrent sanguini, es poden desplaçar i arribar a òrgans vitals.
Una altra forma d’infecció es pot donar quan hi ha contacte o transmissió del microorganisme de persona a persona.
Com a característiques d’aquests bacteris, aquests no tenen mobilitat, ni son capaços de formar espores, que son formes de resistències del bacteri quan les condicions son adverses.
Alguns estreptococs son capsulars, això significa que tenien una protecció extra envers una situació adversa, evita la fagocitosis. Son anaerobis facultatius, son aquells que creixen millor en presencia d’oxigen, però també son capaços al llarg de tot el tub, a les diferents concentracions d’oxigen. Aquests també tenen pilis, que estan relacionats amb l’adhesivitat.
Streptococus pneumoniae Es un microorganisme que te forma de coc. Tenen un diàmetre entre 0.5 i 1.2 micròmetres.
Es un microorganisme capsular, que tenien antígens de superfície, això fa que sigui mes difícil ser fagocitat, es a dir, tindrà mes capacitat de mantenir-se en el cos de l’individu sense morir.
Pel que fa l’agrupació, es un organisme que s’agrupa en files curtes, o en parelles.
Una de les característiques mes grans d’aquest microorganisme es que l’únic reservori es l’home.
Aquest microorganisme te una elevada capacitat de colonitzar en l’interior de l’esser, especialment en la orofaringe.
Sobretot, alhora de trobar una mostra, es important buscar en la saliva, o també en un hemocultiu, es a dir, un anàlisi microbiològic de la sang.
Poden provocar bronquitis, pneumònies, faringitis, otitis... Una de les complicacions mes importants es la meningitis, moltes vegades acompanyades de quadres d’otitis.
Streptococus agalactiae Hi ha diferencies amb el tipus d’infecció que poden causar.
Poden causar pneumònies neonatals. Podem trobar també infeccions per meningitis.
Finalment, també el que poden causar son sèpsies puerperals, que es un tipus d’infecció que es dona a la mare durant el part, quan es fa una ferida a la vagina, si la mare es portadora d’aquest microorganisme, pot entrar al fetus.
Estafilococs Formen part del grup dels GRAM+. Tenen un tamany que varien entre 0.5-1 micròmetre.
La majoria dels estafilococs formant agrupacions en raïm o formant agregats de manera mes irregular.
Hi ha aproximadament 33 especies, 17 d’elles aïllades de mostres clíniques.
Aquests estafilococs son propensos a introduir-se a traves de la pell o les mucoses. Podem trobar els S.aureus y els S.epidermis Estructures y funcions cel·lulars Estan associats a una proteïna A, que la tenen a la paret de peptidoglica, això fa que sigui mes fàcil evitar la fagocitosi. Trobem també els àcids teïcoics, que també es trobaven a la paret de peptidoglica. La missió d’aquests es proporcionar adhesivitat al microorganisme.
La estructura de capsula, en trobem pocs estafilococs que tinguin aquesta capsula, les que les tenen, fa mes difícil la fagocitosi i proporcionen protecció al bacteri.
Hi ha microorganismes que tenen una capa de lama, que es troben als estafilococs coagulasa-.
Quan un microorganisme s’adhereix a superficies artificials, normalment formen fils, que son microorganismes que treballen en grup, i fan que sigui mes complicat eliminar-los.
Infeccions estafilocociques S’encarreguen de la destrucció local, formen uns abscessos y es poden disseminar a traves de la sang. Aquests formen unes toxines que infecten a l’hoste.
S. Aureus Una de les característiques d’aquests microorganismes es que formaven unes colònies de color daurat. Aquest bacteri es coagulasa+. Si te aquest significa que no tindrà capa de lama, per tant, no tindrà tanta capacitat per adherir-se a superficies artificials.
Es caracteritza per ser un microorganisme piogen, això significa que es capaç de produir pus durant la infecció.
Aquest microorganisme te una elevada persistència al medi ambient, te la capacitat de subsistir en condicions adverses.
Hi ha molts portadors que son asimptomàtics. Aquests son els que tenen el estafilococus aureus, sobretot al nas.
Es considera un microorganisme molt patogen i virulent, perquè es capaç de produir gran varietats de toxines, pot causar infeccions a hostes sans, y te molts pocs antígens de superfície, i per tant, això fa que sigui mes difícil eliminar-lo, perquè es mes difícil que el sistema immunitari el detecti.
Mycobacterium tuberculosis Va ser descoberta per Robert Kock aproximadament al 1882. Aquest, es un microorganisme que necessita l’oxigen per realitzar les seves activitats metabòliques i reproduir-se. No es capaç de produir espores.
Aquest bacteri es molt resistent als antisèptics, es molt difícil eradicar la font d’infecció d’aquest microorganisme.
Si realitzem una tinció gram, difícilment podem trobar-nos si es troba d’aquest bacteri, ja que es un bacteri acido-alcohol resistent.
Es una espècie de creixement molt lent, pot tardar dies i fins i tot, un mes. Es considera que es una causa important de mortalitat a la població mundial.
Aquest microorganisme adopta la forma de resistència i pot anular el sistema immunitari de l’hoste, i es pot quedar durant un temps en estat latent, i al cap d’un temps, desenvolupar la malaltia.
Paret bacteriana Trobem àcids micolics, que son uns àcids que s’assemblen a la cera, fan que la paret sigui una paret molt hidrofòbica. També cal dir que la seva paret, esta composta per una gran concentració de lípids. Aquesta paret, al ser tant hidrofòbica, dificulta la introducció de nutrients o antibiòtics. La manera per que es puguin introduir, es a traves de porines semblants a las dels bacteris GRAM-.
Aquest bacteri pot afectar a hostes immunocompetents, i pot afectar tant a animals com a persones. Es una malaltia molt contagiosa, però tot i això, per a que una persona s’infecti es important que hi hagi un continu amb infectats.
Es considera que es un patogen intracel·lular, es a dir, que afecta al interior de les cèl·lules. El fet de que es consideri com a tal, vol dir que aquest microorganisme es capaç d’escapar dels macròfags per tal de no ser fagocitat.
Bacteris GRAMEnterobacteris Hi ha diversos generes, el mes destacat es el de Escherichia, en concret E.Coli.
També trobem el gènere Klebsiella, en concret K.Pneumoniae, que pot formar part de la flora normal de pacient sans, o també ser un patogen oportunista. Principalment infectarà al tracte respiratori y principalment causa pneumònia.
Característiques generals Pertanyen als grups de bacteris GRAM-. En quant a les estructures conte la membrana citoplasmàtica, el citoplasma, un espai periplasmic. En aquest espai tenim una capa de peptidoglica, mes estructurada, y a la part mes externa tenim la membrana mes externa. Amb aquesta, com es una membrana que no tenia energia, trobem les porines, que eren unes proteïnes de canal per permetre el pas de nutrients y antibiòtics, y també podem trobar lipopolisacarids, que es troben enganxats a la membrana externa dels bacteris.
Son microorganismes molt obicuos, es poden trobar als sols, a les aigües contaminades, en plantes y sobretot al tracte intestinal (animals o plantes).
Dins d’aquests patògens estrictes destaquen salmonel·la tiphy y la shigel·la.
També hi ha patògens oportunistes que serien els bacteris que hi ha en el tracte intestinal. Per exemple E.Coli y K.Pneumoniae.
En quant a la infecció podria ser a traves d’un reservori animal, com per exemple la Salmonellosis per ingesta d’algun aliment contaminant. Poden provindre també dels reservoris humans per E.Coli.
Fisiologia y estructura Tenen forma de bacils, GRAM- y tenen un tamany mitja, mesuren aproximadament entre 0.3 y 1 micròmetres, y de llargada entre 1-6 micròmetres.
Aquests microorganismes poden ser, o be immòbils, es a dir, que no presentaran flagels. Però en canvi, hi ha unes especies que si que son mòbils, aquests els hi ve donada per la presencia de flagels.
D’altra banda els bacteris també poden presentar pilis, que eren estructures similars al flagels, però molt mes curts, distribuïdes al llarg de tota la membrana del bacteri, fent com a forma d’adherència. Aquests poden formar també els pilis sexuals, que uneixen dos bacteris y el que pot provocar es l’intercanvi de bacterial genètic entre bacteris.
Els enterobacteris poden o no presentar capsula y son microorganismes que es consideren no esporulats. Si son no esporulats, no seran capaços de formar estructures de resistència enfront a situacions adverses.
Requeriments nutricionals Aquests bacteris son bacteris fermentadors. Son capaços de fermentar la glucosa y de reduir els nitrats a nitrits. La estructura de lipopolisacarids es termostable, es a dir, que per molt que canviï la temperatura del medi, aquesta estructura no quedarà danyada.
La part mes especial es la part del Lípid A.
Els lipopolisacarids es consideren endotoxines perquè quan hi ha una lisis del bacteri, aquestes son alliberats a l’exterior, y aquestes molècules son les que activen el sistema immunitari de l’hoste y el capten com a tòxic.
...