Microbiologia II Tema 5 Betaproteobacteria (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 3º curso
Asignatura Microbiologia II
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 19/03/2016
Descargas 7

Vista previa del texto

-Classe beta-proteobacteria Diversitat de metabolisme molt variat. Des de oxidadors de compostos inorgànics fins heteròtrofs.
Genere Burkholderia: especies Burkholderia cepacia. Burkholderia mallei i Burkholderia pseudomallei. Patògenes oportunistes de l'home.
Característiques generals: bacils rectes que es tenyeixen bé amb gram, aerobis estrictes, creixement no exigent. Tots son mòbils excepte Burkholderia mallei.
Burkholderia cepacia: viu al medi ambient, sols, aigües, vegetals, animals, es de vida lliure. Es molt versatil nutricionalment, pot degradar més de 100 molècules diferents, paper important en el reciclatge de la matèria orgànica en la natura. Pot acumular grànuls de polihidroxibutirat que serveix per a fer biopolimers. És patogen oportunista responsable de pacients hospitalitzats (nosocomials). Es pot trobar en la superfície d'equipament de materials mèdics: sondes, intubacions, infeccions en ferides.
Burkhoderia mallei: immòbil. Causa la malaltia que es coneix com a BORM (cast.
MUERMO). Zoonosi de animals equins. L'home es pot contaminar accidentalment a traves d'aquests animals infectats, sobretot per la mucosa nasal per inhalació.
Distribució mundial, sud amèrica, àsia i africa sobretot. En la persona produeix un quadre de pneumònia, també pot afectar a la pell produint necrosi de teixits i formar nòduls disseminats si es dissemina pels nòduls limfàtics, té tractament antibiòtic.
Burkhoderia pseudomallei: produeix la Melioidosi. És de vida lliure a la natura, per tot arreu. Consum d'aigües o aliments contaminats és la via d'infecció més habitual.
Produeix abscessos (infeccions localitzades i encapsulades en determinats òrgans i teixits del cos). L'àrea endèmica es Àsia i australia.
-Gènere Ralstonia. Important en les Solanacees, important en la nostra alimentació. És un fitopatogen que produeix el podriment marro a la superfície de la patata. Es pot detectar per emmarciment de les fulles, quant es detecta no hi ha res a fer i es perd el cultiu, pèrdues econòmiques importants.
-Gènere Sphaerotilus i Leptothrix: viuen en ambients aquàtics molt pobres en nutrients. Varis bacteris es posen en filera i s'envolten d'una veïna que els protegeixen, poden tenir incrustacions de metalls en el seu interior. La veïna augmenta la superfície per adquirir nutrients i els protegeix front als protozous.
-Família Alcaligenaceae: Gènere Bordetella i Alcaligenes ( el Alcaligenes es oportunista nosocomial).
El Bordetella (es el que estudiarem d'aquesta família) és bacil o cocobacil. La tinció de gram es bipolar, es tenyeix més en els pols que en el centre. Presenten càpsula.
Algunes són mòbils i altres no, si son mòbils tenen flagel·lació perítrica. Són bastant difícils de aïllar al laboratori, són exigents. Creixen en medis que continguin sang però han d'estar suplementats d'altres factors de creixement (NAD, sofre i nitrogen), creixement lent (més de 1 setmana). Són aerobis estrictes.
Les probes d'identificació són: catalasa + per a les 4 especies, però la oxidasa depèn de la especie. (mirar el quadre de les diapos). Totes 4 especies tenen un antigen O del lipopolisacarid que és igual per les 4 espècies, però l'antigen K de la càpsula es específic de cada especie i permet diferenciar-les.
En l'home la malaltia s'anomena Tos ferina. L'únic reservori es l'home en Bordetella pertussis i Bordetella parapertussis i és consideren patògens estrictes humans.
Bordetella pertussis vol dir tos intensiva, Bordetella parapertussis vol dir com tos intensiva (més lleu).
Bordetella bronchispetica el reservori són gossos, conill, bestiar de granja i animals de laboratori. Tos del gos, tos del conill, etc. L'home es hoste ocasional, sobretot per vía respiratòria.
Bordetella avium: reservori són aus de corral i granges. Contagi en l'home es rar i esporàdic.
Tots aquests no són de vida lliure, sempre tenen un hoste. Es localitzen sobretot a les cèl·lules ciliades del tracte respiratori.
Factors de patogeneicitat: adhesines (fímbries, el pili) quan arriba per via inhalatoria s'uneix a les cèl·lules ciliades del tracte respiratori superior. També tenen hemaglutinina filamentosa que produeix unió intima amb les cèl·lules respiratòries.
Un cop unida comença a multiplicar-se i produir infecció localitzada. Altres adhesines són la toxina pertússica (exotoxina de tipus A/B, A produeix acció tòxica i B permet unir-se a les cèl·lules ciliades i també pot unir-se a les cèl·lules fagocítiques i disseminar-se a traves de la sang i afectar a altres òrgans i teixits). Una altra adhesina és la pertactina però es desconeix el paper en la tos ferina.
Toxines que produeix: toxina pertussica (subunitat A) i el que fa es des-regular l'activitat adenilat ciclassa (implicada en descomposicio de ATP) inhibeix la fagocitosis i la quimiotaxis en el focus d'infecció. Altres toxines són la adenilat cilcasa extracitoplasmatica, la toxina dermonecrotica, la citotoxina traqueal. Eviten el moviment del cilis i aixi es permet que la infecció continuï i produeixen dany en el focus d'infecció, la persona produeix tos i secreta moc per tal d'eliminar el mo. (tos subita repetitva (15 vegedes) que s'acaba en un gemec, es la tos paroxistica).
El bacteri sols es troba a vies respiratòries superiors, mai passara a sang, lo únic que passa a sang es la toxina pertússica i pot ocasionar efectes sistèmics (mai veurem el bacteri fora del tracte respiratori).
Recordatori factors de patogeneicitat Adhesines: -Pili -Hemaglutinina filamentosa -Toxina pertusica (B) -Pertactina Toxines: -Toxina pertusica (A/B) -Adenilat ciclasa extracitoplasmatica -Toxina dermonecrotica -Citotoxina traqueal: estimula la febre perque te interleukina 1 -LPS Sobreproducció de moc, impediment dels moviments ciliars Evolució de la malaltia (Bordetella pertusis): transmissió per via inhalatoria de gotes respiratòries. La persona ha d'estar malaltia, sobretot es molt contagiosa en nens.
Incubació de 7 a 14 dies des de que el nen es contagia.
1a fase, catarral: dura de 1 a 2 setmanes. Símptomes de un refredat comú. Tos, esternuts, anorèxia. En aquesta fase catarral es quant el contagi es mes alt i ràpid.
2a fase, paroxistica: símptomes característics de la tos ferina. 2 a 4 setmanes, nen amb tos característica de la tos ferina (tos súbita, 15 vegades, li falta aire i fa un gemec, es la tos paroxistica). En aquesta fase no es tant contagiosa 3a fase, convalescència: 3 o 4 setmanes o inclús superior, molt llarga en el temps. La tos disminueix de forma gradual, si son nens molt petits poden haver complicacions degudes a que la toxina pertusica passa a sang i es dissemina a altres parts del cos i afectar a òrgans i teixits (pneumònies, malalties neurològiques, etc). Si no es dissemina el nen tornaria a trobar-se be.
Quan es supera la tos ferina es té una immunitat durant tota la vida.
Diagnostic: mostra nasofaringea amb hisop, i fer microscopia amb tincions amb anticossos fluorescents perquè són mo molt petits, també es fa un cultiu al lab (comercialitzat agar selectiu per aïllar específicament la bordetella, s'anomena agar bordet-gengou, medi selectiu que permet diferenciar pertusis i parapertusis perquè el creixement és més ràpid en parapertusis (24-72h)) Una altra mostra que es pot agafar es la de sang: fer proves serològiques per a poder detectar anticossos.
Tractament: fàrmac elecció és la eritromicina que funciona amb fase paroxistica i també en fase catarral (molt útil si es fa un cribratge de nens infectats). També es pot utilitzar una dosi més baixa d'eritromicina com a profilaxi (en família i personal sanitari) Mesures de prevenció: per cribratge de possibles persones en contacte que hagin pogut estar contagiats. Però sobretot el que funciona bé és la vacunació (Bordetella pertusis està al plà de vacunació, forma part de la vacuna triple-bacteriana (DPT: difteria, pertusis (tos ferina) i tetanus)). Es dona als 2 mesos. Grup de risc serien els nadons no vacunats o nens que no han rebut la primera dosi. Vacuna eficaç, que té diferents dosis i en els adults sols s'ha de revacunar del tètanus. Des de la seva introducció el casos de tos ferina han baixat molt.
-Familia Neisseriaceae Genere Neisseria Característiques generals: gram negatius, tenen morfologia característica de cocs en parella (diplococs) morfologia de gram de cafè, no és totalment esfèric té una part plana. Tenen resistència a resistir la decoloració, veiem cultius roses i blaus, per això la morfologia en ajuda molt. Són immòbils però tenen moltes fímbries que els ajuden a unir-se a les cèl·lules.
Per a poder créixer són exigents, necessiten medis enriquits en sang (agar sang o agar xocolata (sang bullida)), requereixen atmosfera aeròbia i aport suplementari de CO2 i de humitat (no sobreviuen en medis secs).
Probes bioquímiques: oxidasa + en tots els generes de la família, la catalasa serveix per a discriminar millor. Creixement en anaerobisme també es pot determinar així com la formació de àcids per oxidació a partir de la glucosa. No trobarem Neisseria en el medi ambient, normalment estan en home.
La Neisseria es troba a la orofaringe i als genitals (anorectal i genitals externs). Sols hi han dos Neisseries patògenes estrictes del home: Neisseria gonorrhoeae i Neisseria meningitidis. Hi han especies comensals que formen part de la microbiota normal i no causen malaltia en persones sanes, però si que poden causar malalties en persones immunodeprimides (son oportunistes). Les neisseries es poden diferenciar al laboratori depenent de quin sucre oxidin (glucosa, maltosa, sacarosa).
Factors de patogenicitat de N. gonorrheae i meningitidis: les fímbries faciliten la unió del bacteri a l'epiteli. El pil està format per estructures repetitives que es diuen pilines i que poden variar antigènicament i permet evitar la mort per fagocitosi, al mateix temps que els ajuda a adherir-se a les cèl·lules.
Meningitidis té una càpsula de hidrats de carboni, Gonorrheae no té càpsula però externament està carregada negativament igual que si tingues una càpsula. La càpsula ajuda a disseminar el bacteri per tot el cos, per això la Meningitidis pot arribar al SNC, la Gonorrheae també es pot propagar pel cos però no tant.
En la membrana externa hi han dues proteïnes implicades en la patogenicitat, la POR i la OPA. La POR fa un porus, un canal en la membrana externa i s'han identificat diferents proteïnes antigénicament diferents, es coneixen la POR A i la POR B. La POR A és la que més és pot disseminar per tot el cos, molt resistent al sistema complement i al efecte bactericida del sèrum. La OPA fa que els colònies es vegin opaques, les OPA estan implicades amb l'adherència molt forta entre bacteris i entre les cèl·lules del hoste.
En la paret no hi ha lipopolisacarid, però si que tenen LOS (lipooligosacarid) que té també activitat endotoxica (semblant al LPS).
En quant a la producció d'enzims d'estaca la proteasa de IgA (elimina Ig), també poden sintetitzar beta-lactamases no podrem donar antibiòtics beta-lactamics.
El pili es el primer factor que ajuda adherir-se a les cèl·lules. també les proteïnes de membrana OPA. Els bacteris arriben fins a espais subepitelials que es on comencen a multiplicar-se i produir la infecció, aquí es poden unir també a altres cèl·lules (com endotelials dels vasos sanguinis, també dintre de leucòcits, monòcits i macròfags evitant la fagocitosi). El LOS produeix resposta inflamatòria amb presència de febre i també facilita l'alliberació del TNF-alpha, responsable dels símptomes sistèmics.
-Neisseria gonorrhoeae Epidemiologia: segona causa de malalties de ETS. Transmissió sense reservori, contacte directe entre persones per relacions sexuals, i també contacte a traves de la faringe i per la via rectal. (boca, xumino i cul).
Es la malaltia que té més reservoris asimptomàtics, sobretot en les dones. Si una dona es posa en contacte amb home infectat, en una sola relació sexual hi ha una probabilitat d'infectar-se un 50%. El risc de un home en contacte amb dona infectada és del 20%.
Les dones no solen presentar símptomes, però els homes si que presenten símptomes.
Més promiscuïtat, més risc. Tendència en zones urbanes, en nivell d'educació inferior, socioeconòmic baix i persones promiscues, zones en droga i prostitució.
Malaltia: període d'incubació entre 2 i 10 dies.
Dones: primer símptoma és una cervicitis (infecció a coll d'úter) i apareix flux vaginal, disúria (dolor al pixar) i dolor abdominal. Però moltes donen son asimptomàtiques i no tenen res d'això. Si progressa són infeccions ascendents, aniran a l'úter i tindrem endometritis, pot anar a trompes de falopi i tindrem salpingitis. Si no es tracta pot cronificar i tenir una malaltia inflamatòria pèlvica que pot durar mesos i anys. Tenen hemorragies entre regles, dolors abdominals freqüents, febre i si no es tracta poden haver-hi problemes de infertilitat i d'embarassos ectòpics.
Home: infecció a la uretra (uretritis) amb secreció de flux (pus), també hi ha disúria i dolor abdominal. La majoria dels homes presenta els símptomes. Si no es tracta pot tenir també infeccions ascendents, pot anar a testicles (inflamació dels testicles, epidimitritis) o a pròstata (prostatitis). Si no es tracta pot ocasionar infertilitat.
Si no es tracta a aquest nivell primari passa a sang i tenim la malaltia disseminada: pot arribar a altres òrgans i teixits. Les principals manifestacions són: polialtralgies (dolor) i artritis (inflamacio), canell, genoll i turmells. Són artritis supuratives i fa molt de dolor. Poden aparèixer exantemes cutanis a les extremitats. També pot tenir febre, perihepatitis.
Nens que neixen de mares infectades asimptomatiques, poden tenir la malaltia oftalmiogonococcica. El nen quan passa pel coll de l'úter es pot contagiar el ulls de Neisseria. Com a prevenció es posen gotes als ulls per evitar que apareixi la infecció, ungüents de nitrat de plata.
Diagnostic: microscopia serveix per mostres que continguin el bacteri (mostres purulentes). Quan no hi ha secreció es fan altres proves: cultius específics (agar Thayer-Martin especial per aillar Neisseria gonorrhoeae en presencia de humitat i de CO2). A temperatures baixes o ambient sense humitat es moren, s'han de manipular ràpidament. Una altra proba es fer PCR, tècniques de biologia molecular, va molt be.
No es poden fer probes serològiques perquè les Neisseries tenen components estructurals que sofreixen variacions antigèniques.
Tractament: si sols te gonorrea: hi han soques que poden produir beta-lactamases, la penicilina no funciona. També porta incorporat gen de altres resistències als antibiòtics, es tracta amb un còctel d'antibiòtics. Ceftriaxona + Ciprofloxaciono + Ofloxaciono, seria el protocol normal.
Si també te clamidiasis al coctel d'abans afegim doxiciclina + azitromicina. Com que es un tractament complicat, les persones deixen de prendre l'antibiotic i es creen resistències.
No es crea immunitat de per vida, per la variació antigènica.
Prevenció: controlar bé el malalt i les seves parelles sexuals. Educar a la població per a ús del preservatiu. Incidència en fer bé el tractament per evitar les infeccions disseminades. Cribratges de dones que poden ser portadores asimptomàtiques. No té vacuna Neisseria gonorrhoeae també es coneix com gonococ.
Neisseria meningitidis es coneix com a meningococ. Aquesta té una verdadera càpsula de sucres que li permet disseminar-se i arribar molt bé a SNC. Patogen estricte de l'home, no hi ha reservori animal. En la faringe es poden trobar Neisseries comensals junt amb aquesta.
En les meningitis la mostra biologica es el LCR, on es troba nombre elevat del bacteri.
En general les meningitis víriques són les més benignes, la pots tenir sense donar-te compte. Les bacterianes son molt greus i pot causar la mort del nen o persona. Les meningitis fúngiques normalment son infeccions nosocomials i en persones amb defenses molt baixes, en persones de la comunitat no es molt freqüent.
Via transmissió: persona a persona per gotes aerosols, amb contacte molt pròxim. Les famílies tenen més risc (malaltia sobretot infantil, menors de 15 anys), també nens de la mateixa classe. Distribució mundial però amb més incidència a l'hivern, en mesos secs i freds.
Dos tipus d'infeccions: cas esporàdic o be en forma de brot epidèmic.
Les soques patògenes de Neisseria meningitis es poden classificar en serogrups o en serotips, en funció de les proteïnes POR. La classificació més freqüent es basa en la càpsula de sucres i els serogrups més freqüents són: A, B, C, D, H, I, X, Y, Z, 29E, W135.
El B es el més virulent de tots els que es coneixen, amb pronostic més letal i també és el més freqüent a Espanya. El C també es freqüent en països desenvolupats. El A és el més freqüent en països subdesenvolupats, en tenim a Espanya per a immigració. Altres serogrups estan molt localitzats en àrees geogràfiques. Del serogrup B, els serotips 2 i 8 són els més freqüents.
Hi han persones que poden ser portadores asimptomàtiques, buscar-los en el grup escolar. Però es un estat transitori, no es un portador permanent.
Malaltia: pot produir la meningitis i/o altres malalties (malalties meningococciques).
Amb les altres malalties és més difícil de tractar.
Meningitis: període de incubació entre 2 i 10 dies i els primers símptomes són febre, molt mal de cap, fotofòbia i signes meningis (rigidesa de clatell). Si va acompanyada de malalties meningococciques tindrà altres símptomes.
El nen ha d'estar relaxat, no pot moure el cap cap endavant i quant ho fa aixeca els genolls de forma reflexa (signe de Brudzinski). Altra maniobra es que no pot estirar la cama (signe de Kernig). El LCR s'agafa entre la 3a i 4a vertebra lumbar, el LCR es opac si es bacterià, transparent si es vírica.
Altres malalties meningococciques: faringitis que es pot complicar amb pneumònia.
Síndrome de Waterhouse-Friderichsen (ronyons), si el bacteri passa a sang pot tenir sèpsis meningocòccia i té molt mal pronostic, hi han taques a la pell i pot morir en qüestió d'hores. En la majoria de casos moren per sèpsis meningocòccia.
Si no es dona cap tractament, 100% es morira. Abans de 36h de l'aparició del primers símptomes (rigidesa) 15%. Si es dona a les 24h un 10%. Seqüeles: artritis crònica i problemes de audició.
Diagnostic: examen físic del metge es molt important. Mostra de LCR i fer tinció de gram directa. En sang es difícil de detectar el bacteri perquè estàn a concentració més baixa. Microcopia acompanyada de cultiu (agar sang, agar xocolata, humitat i CO2).
Sequedat i temperatures baixes maten les meningitis. No es fan probes serològiques per la variació antigènica.
Tractment: sulfamides però estan creant resistències. Penicil·lina s'utilitza actualment, si es al·lèrgic cloranfenicol, ceftiaxona, etc.
Prevenció: es difícil de eradicar per les persones portadores asimptomàtiques. Quan es detecta un cas fer meures de profilaxis a la gent per a evitar la infecció. Es dona avui dia sulfamides o rifampicina (la rifampicina es dona quan es resistent a les sulfamides). En adults també poden produir epidèmies en llocs tancats, però no es gaire habitual.
Hi ha el pla de vacunació, la primera vacuna va ser la Vacuna Quatrivalent conjugada amb serogrups A, C, Y, W-132, no té el B i requereix revacunacions. A España hi ha una vacuna que funciona molt bé per al serogrup C (calendari). Hi ha nova vacuna voluntària en front al serogrup B, es cara i es compra a les farmàcies. L'avantatge de les dues vacunes es que no necessiten revacunacions. Es difícil trobar la vacuna per les variacions antigèniques.
...