HISPANIA ROMANA (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2013
Páginas 5
Fecha de subida 03/11/2015
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

HISPÀNIA ROMANA Els romans desembarcaran en la Península l’ any 218 coincidint amb les Guerres Púniques i no acabaren de sotmetre la Península fins l’ any 19 aC, data en la qual s’ acaben les Guerres Càntabres. Amb la conquesta de la Península es crearan o modificaren les institucions romanes. Una anècdota d’ aquest període seria el canvi d’ any, per la Segona Guerra Numantina.
Província: terme militar que designava en origen posar – se al davant (en campanya) i desprès caràcter administratiu .
LA GRAN FAMILIA BARCA “Púnics” fa referència als fenicis occidentals a partir del segle IV aC (Fides Púnica – en les fonts apareix molt i els relaciona amb gent que no son de fiar). També en aquests fonts apareixen com a Poeni o Punici (Bellum Punici). Cartago es va fundar l’ any 814/813 segons les fonts clàssiques però els indicis arqueològics que es troben, daten de l’ any 750 aC.
Fundació de la ciutat per la reina Dido. L’ any 600 es produeixen enfrontaments navals amb els foceus de Massàlia. L’ any 535 aC es produeix la batalla d’ Alàlia. 573 aC la ciutat de Tir cau en mans de Nabucodonosor i les colònies d’ Occident es van deslligant e Cartago es va tornant hegemònica. Expansionisme cartaginès a la Península, partir del 237 aC amb la fundació de noves colònies com Akra Leucre i Qart Hadash, explotació de recursos econòmics (mines de plata de Càstulo i explotació mines de Sierra Morena) i recursos humans (mercenaris i esclaus per treballar mines i l’ agricultura).
1a Guerra Púnica (264 al 241 aC) on Roma i Cartago es disputen l’ illa de Sicilia. El conflicte conclou amb la gran batalla naval de les Illes Ègadas i la pèrdua de Sicilia, es a dir, la pèrdua del seu graner. La Primera Guerra Púnica, es va tancar amb la Pau de Lutaci, l’ any 241 aC i on els romans varen imposar als cartaginesos una forta reparació de guerra. Guerra Inexpiable (238), on els romans es varen annexionar Còrsega i Sardenya. L’ any 237 aC, Amílcar Barca, arriba a la Península per colonitzar – la (228 fundació de Qart Hadash) però comença a colonitzar – la per la zona de Sierra Morena i part d’ Andalusia (mines de Càstulo). Amílcar va morí lluitant contra els oretans, a Hèlix (Elche de la Sierra). Amílcar va ser substituït per Asdrúbal. Els romans durant aquest període, varen ocupar la Cisalpina (Telamón 225 aC) e Iliria però van veure amb mals ulls aquesta expansió (també els grecs, ja que tenien por a perdre les seves xarxes comercials i ports).
Tractats entre Roma i Cartago:  509 aC:  348 aC: marca les àrees d’ influència de cartaginesos i romans en la Península, concretament a partir de Mastia Tarseion. Sobretot enfocat al comerç.
 279 aC:  241 aC: Pau de Lutaci i fi de la I Guerra Púnica. Fortes reparacions de guerra, imposades per els romans sobre els cartaginesos.
 238 – 237 aC: Guerra Inexpiable i Clàusula de Sardenya.
 226 aC: Tracta de l’ Ebre entre Asdrúbal i els romans (el riu no es l’ Ebre sinó el Segura).
Sembla que als voltants del 231 – 228 aC els cartaginesos ja havien pagats les reparacions de guerra imposades per els romans. A la mort d’ Amílcar els cartaginesos, controlen part d’ Andalusia (mines de Càstulo), Amílcar entrar a Hispania l’ any 237 i morí el 229 en combat.
A partir d’ aquest últim any (229/8) el succeirà Asdrúbal, que governarà fins el 221 aC i fundarà en l’ any 228 la ciutat de Qart Hadash, port comercial que permet comerciar amb Ebussus i Cartago però de retruc això afecta als interessos comercials de Roma en la zona.
221 aC Asdrúbal es assassinat i el succeeix Aníbal. Amb Aníbal el cartaginesos augmenten els seus dominis a Iberia i sufocarà la bel·licositat d’ alguns pobles locals com els olcades i la 1 Celtíberia. També va posar ordre en el territori dels carpetans e inclús va arribar fins el territori vacceu. Totes aquestes intervencions responen a un fi, reclutament de mercenaris íbers per a les seves pròximes campanyes. Intervenir en les lluites entre els turboletes (aliats púnics) i els saguntins (aliats romans), com els primers varen demanar ajudar als púnics, aquests van respondre acudint en la seva ajuda.
218 aC Aníbal assetja la ciutat de Sagunt, la qual va capitular desprès de 6 mesos i Roma no va aparèixer per ajudar – los degut als problemes en la nova província d’ Iliria. Sagunt va ser saquejada, per ensenyar quin destí esperava als pobles locals s’ hi s’ alçaven contra ell.
Aníbal, també va buscar l’ aliança amb Filipo V de Macedonia, per derrotar als romans en dos fronts i a través de l’ efecte pinça (s’ acostarà a través de l’ adopció d’ una estàtua d’ Alexandre el Gran). Per mantenir les bones relacions amb els indígenes, els seus generals es casaren amb princeses locals i ell per donar exemple es casar amb Himilce (princesa de Càstulo).
Publi i Gneu van intentar frenar a Aníbal a la ciutat grega de Massalia, però Aníbal evita el combat i avança inexorablement cap a Itàlia. Publi en aquest moment decideix tornar a Itàlia per frenar a Aníbal en el Nord m’ entres que envia a Gneu a Hispania per assentar una “cabeza de puente” a partir de la ciutat grega d’ Ampúries, això permetria als romans lluitar contra els cartaginesos a la Península. (van desembarcar per impedir l’ explotació de recursos i contractació de mercenaris, que recolzessin l’ empresa cartaginesa). Desprès de lluitar en el Nord d’ Itàlia, Publi es reuneix amb Gneu i derroten als cartaginesos en la batalla d’ Hibera (215 aC) o en la batalla naval de l’ Ebre. Però els seus respectius exèrcits, foren derrotats, quan es dirigien a Sierra Morena, concretament en les batalles d’ Iluro i Cástulo, l’ any 211 aC.
Els romans van tractar d’ atreure als pobles de la Península, en especial els celtíbers, els quals en l’ últim moment van traicionar a Gneu. A través d’ una anomalia institucional i un profund sentiment de venjança, Publio Cornelio Escipión, es fa càrrec de les desmoralitzades tropes romanes de la Península i desprès d’ una forta instrucció les prepara per a una ofensiva en la Península, contra els Cartaginesos. L’ any 210 va desembarcar a Ampúries i l’ any 209 va assaltar i conquerir la plaça forta de Qart Hadash (m’ entres a Itàlia, els romans varen capturar Tarento i Capua). Va derrotar als púnics, en les batalles de Baecula del 208 (Metauro 207) e Ilipa l’ any 206. Aquesta última derrota va suposar l’ expulsió cartaginesa de la Península i el desmembrament de l’ Imperi Cartaginès fundat des d’ el 237 aC.
CATÓ. CREACIÓ, EXTENSIÓ i CONSOLIDACIÓ DEL DOMINI ROMÀ (218 – 180/179 aC) Intent de controlar el territori de forma estable ... dificultat de definir els objectius. Debilitat dels instruments político – jurídics i militars disponibles. Diversitat i fragmentació del món indígena, desenvolupament alterat per la intervenció romana. Característiques: inestabilitat en el control de l’ exèrcit i problemes en la relació senat – magistrats. Solucions: iniciatives particulars de governadors, creació d’ un sistema estable de control mitjançant les províncies (197 aC). Cató: revolta i repressió dels pobles íbers. Roma enviar a un cónsul, Cató, degut a les revoltes del indicetes i els bergistans (Berga), ja que l’ explotació romana es mes dura que la cartaginesa.
Província durant la República, era un territori que s’ adjudicava per sorteig o elecció d’ un magistrat superior (pretor o excepcionalment cónsul), per comandar tropes, administrar justícia i decidir/fixar l’ stipendium (pagament primer en especies, desprès com a reparació de guerra i en diners). Culca i Luxini van ser els cabdills, de la revolta íbera contra el domini romà d’ Hispania. A partir del 192 aC, el mandat es va prorrogar més d’ un any: procónsul i propraetor, a causa de la llunyania de les campanyes militars. Les revoltes esclaten quan els pobles hispans s’ adonen, que els romans han vingut per a quedar – se. La zona de combat de les campanyes de Cató, va ser l’ Empordà i es va trobar amb pobles que practicaven la guerra de guerrilles. Cato: divide et impera.
Va atacar els poblats d’ els ibers d’ aquella zona, sobretot perquè aquesta revolta es trobava a la zona Ulterior i els ibers es podrien aliar amb els gals. Cató: representant dels romans tradicionals (mos maiorum: defensa de les tradicions romanes), m’ entres que famílies com la dels Escipions defensaven la hel·lenització. Cató va desembarcar a Roses i des d’ allà va començar les operacions contra els íbers, com a conseqüència d’ això va desaparèixer Roses com a ciutat important. Exploració de les terres i dels enemics. També entrenament de les tropes: ell també va posar en pràctica la guerra de guerrilles. Bellum se ipsum alet. Els 2 bergistans li van fer front, tot i que acabaren claudicant. També es va acostar per la Celtibèria. Campanyes de Cató, son un exemple de les intervencions romanes durant el primer període: pas d’ una província a una altre, on s’ hi produeixen lluites constants contra els indígenes, les quals son sense planificació, tampoc hi ha una política clara.
Conseqüències: impost específic als qui explotaven les mines. Establiment d’ impostos sobre mines de ferro i plata. En aquests moments s’ abandonen molts nuclis importants de forma pacífica (darreres dècades s II i primers del I aC, es varen fundar ciutats romanes). Fins el govern d’ August, es seguirà el criteri de dividir Hispania en Citerior i Ulterior, també es produirà una reorganització administrativa.
INTENTS DE CONSTRUCCIÓ D’ EQUILIBRIS (180/179 – 154 aC) Combinació d’ acció militar i sistema de pactes, que pretenen estabilitzar la situació dels indígenes. A diferència campanyes caòtiques dels antecessors, aquestes segueixen un pla mes sistemàtic per consolidar i organitzar els territoris conquerits, per d’ aquesta manera estabilitzar les fronteres i fer – les mes segures davant els pobles sotmesos. Implantació de l’ administració civil. Tiberi Semproni Grac i Postumí Albí: els dos pretors emprenen una acció coordinada per continuar amb la pacificació d’ Hispania. Els acords amb les comunitats indígenes i els pretors van tancar – se amb: prohibir la fortificació de les ciutats, servei militar com auxiliars, stipendium (establiment d’ un tribut anual fix) i per pagar – ho s’ estén l’ encunyació de moneda (segons patrons romans des d’ inicis s II aC). Desapareixen les encunyacions en bronze i comencen a fer – se de plata (mitjans s II aC).
Entre Grac i l’ aparició de les guerres (a partir 154 aC), es va succeir un període de Pau que va permetre l’ expansió de la romanització i la fundació de noves ciutats com Carteia o Còrduva. Ciutats: Pomerium – Agrimensor + Domus + Insula + Cardo + Decumanus.
Les diferents categories de ciutats: 1.- Aliades o Socii: com Sagunt i Emporion, que es van governar lliurament malgrat que seguien algunes directrius del poder romà (política exterior).
2.- Ciutats Federades (civitate foederatae) com Màlaca i Gades, tractats bilaterals però imposat per els romans desprès de la seva rendició (deditio). Estatus semblant a les ciutats aliades: autonomia completa, llevat de la política exterior. Exempts de tributs, però amb l’ obligació de contribuir amb tropes o subministrament en cas de necessitat.
3.- Ciutats Lliures e Immunes (Civitates sine foedere liberae et immunes) com Astigi i Ostippo (Estepa), ciutats aliades però sense tractat formal de resultes d’ una concessió unilateral de Roma, pel seu ajut durant la II Guerra Púnica. Lliures de tributació i autònomes, llibertat condicionada per la bona voluntat del governador.
4.- Ciutats estipendàries, com l’ immensa majoria de ciutats indígenes, que pagaven tributs en espècie o mes ben dit, en matèries primeres.
Fundacions romanes que absorbeixen una població anterior, no tingueren un estatut reconegut fins a Cèsar, o mes cap a August i fundades per iniciativa dels cònsols. Colònies de dret Romà, fundades per un decret del Senat per allotjar ciutadans romans, legionaris llicenciats, als quals l’ Estat els hi concedia terres i eren lliure d’ impostos i amb pròpia constitució, Senat estava format per membres elegits entre els colons. COLÒNIES DRET LLATÍ, amb una rebaixa en drets respecte a les de DRET ROMÀ, i que s’ aproximava a les dels seus aliats italians. Colònies a Hispania com Còrduba, Tarraco, Astigi, Cesaraugusta.
GUERRRES CELTIBÈRIQUES I LUSITANES (154 – 133 aC): accions cap a l’ Interior de la Península per part dels exèrcits romans, dinàmiques en el control de les fronteres i protectorats que impliquen als governadors romans. Inestabilitat socioeconòmica i política del món indígena, que l’ acció romana agreujar amb l’ expoli i l’ ofegament econòmic.
Lusitans: nòmades i pobres – Roma vol que s’ estiguin quiets i que paguin un tribut: la realitat es que no poden. Lusitans – Bandolerisme.
VIRIAT + LUSITANS: poble seminòmada, que perpetraven incursions a la rica Bètica, per saquejar aquesta zona. 150 aC – Galba va portar als lusitans a voler pactar amb els romans: promet terres si acudien amb les seves famílies i entregaven les seves armes, però desprès 3 de un dels actes mes deleznables de l’ antiguitat, va decidir massacrar – los i esclavitzar – los a tots. Galba va ser processat, per iniciativa de Cató però s’ en va lliurar. Llei Calpurnia: segons la qual un tribunal de senadors jutjaria els abusos dels governadors provincials.
VIRIAT: 147 aC (sobrevivent d’ aquesta massacra), va liderar o encapçalar al seu poble i aconseguir un seguit de ressonades victòries, fins que acorralar al procònsol Servilià: arribar a un acord (141 aC) amb els romans i es fer amic del poble romà i a canvi va aconseguir mantenir el territori lusità. El seu successor, Cepió, va trencar aquest pacte i va reprendre les hostilitats: de nou un pacte de pau – els tres parlamentaris lusitans que va enviar Viriat, van conxorxar – se amb els romans a canvi de rebre una recompensa, a canvi el van matar i la promesa va ser negada (Periochae d’ Oxirrina). Mitificació. Qui era: pastor o aristòcrata?.
Lusitans continuaren lluitant contra els romans, sota direcció de Tàndal, fins que Cepió els va vèncer i concedir terres per conrear – les, d’ aquesta manera els va sedentaritzar.
Tendència, que els lusitans que van sobreviure, van anar desplaçat cap a València i fundaren Valentum.
Dècim Juni Brutus – 138 aC es va annexionar per la República la zona de l’ actual Galícia, fet destacat relacionat amb el Pas del Riu de l’ Oblit (Riu Lethes). NUMÀNCIA: L’ any 153 Nobilior (un nefast cònsol) posar setge a Numancia i va rebre ajuda de Massinisa, fracàs del setge i quantioses baixes entre l’ exèrcit romà. Claudi Marcel va aconseguir replegar als numantins dintre de Numancia i pactar una pau que durà 8 anys (pau semblant a la de Grac). 143 aC les tribus celtíbers s’ aixequen una altre cop coincidint amb el problema de Viriat, Quinti Cecili Metel va aconseguir un altre cop replegar – los i arriba a una tractat.
Posteriorment es varen reobrir les hostilitats: Hostili Mancí es emboscat i perd el seu exèrcit i el senat rebutjarà el tractat amb el qual va arribar amb els celtíbers (137 – Condicions d’ Igualtat) però el successius cònsols aconsegueixen mes desfetes que victòries, fins al conqueridor de Cartago, el gran Escipió Emilià.
Escipió Emilià, conqueridor de Cartago l’ any 146 (146 també destrucció de Corint i final III Guerra Púnica, 149 – 146), va arribar a Numancia i construir una circumval·lació (semblant a la que construirà Cèsar durant el setge d’ Alesia). Aquesta circumval·lació es va construir l’ any 134 aC i va permetre encercla la ciutat i aïllar – la de l’ exterior. Emilià porta una campanya de terror a les terres dels vacceus per tal que no els enviessin cereals ni ajut (tàctica de tierra quemada). Terror, també perquè feia tallar les mans als barons que volguessin acudir a Numancia. 133 aC – Numancia es va rendir per fam. Escipió, previ a aquest atac, va portar a terme un dràstic entrenament a les legions romanes, ja que estaven desmoralitzades i faltes de disciplina. La ciutat va ser incendiada i el territori va ser repartir entre els aliats dels romans. Guerres celtiberes van durar 20 anys.
BALEARS: abans sota influència Cartaginesa però no va ser ocupada per els romans durant la II Guerra Púnica. La conquesta va anar a càrrec del cònsol Q. Cecili Metel entre el 121 – 123 aC, aquesta conquesta es justificada per contrarestar el poder de la pirateria i el mal que provocava en el comerç. Fundació de ciutats com Pollentia. Adscripció a la Hispania Citerior fins a l’ Antiguitat Tardana. En època de Vespasià, aquestes ciutats van rebre el dret llatí.
BAIX IMPERI I ANTIGUITAT TARDANA Segle III – VI: Divinització de l’ Emperador, a l’ igual que les monarquies sassànides.
L’ Emperador passa dels prínceps al dominatus. Substitució de l’ esclavitud per el colonat, la petita propietat agrícola minva en favor dels latifundis. Colons: camperols lligats jurídicament a la terra que treballen per una adscripció forçada i hereditària. Major jerarquització de la societat. Explicació teològica oferta pel cristianisme. Precarietat de fonts: disminució epigrafia i augment amb l’ arriba dels bàrbars (molt romanitzats).
Amb Dioclesià, s’ instaurarà la Diòcesis, la Prefectures (en aquest cas Hispania englobada en la de la Galia) i alhora dividida en 7 províncies (Bètica, Gallaecia, Lusitania, Baleàrica, Tarraconensis, Carthaginensis i Mauritania Tingitana). Divisió en Honestiroes com a grup privilegiat i humiliores que era la població rural i urbana. Presència de la Legio VII Gemina. L’ economia, a partir del segle III, va evolucionar cap a formes autàrquiques: transformació de la producció i gestió agrícola. Desequilibris en els circuits comercials. Progressiu abandonament de les èlits, que estaven en les ciutats cap al camp i formació de les gran villae rusticae. Anarquia Militar (235 – 285), usurpacions i escissions territorials. Segle XIII: caiguda del comerç i de les mines, invasió de frans i alamans.
4 Solució: Tetrarquía amb Dioclesià (284 – 305), 2 emperadors a Orient i altres 2 a Occident.
Diòcesis Hispanorum i Prefectura de la Galia (el vicari dirigeix la Diòcesis). Decadència dels convents jurídics i s’ aguditza el procés de despoblament urbà a Hispania. També a Hispania se succeeix: el Priscil·lianisme i l’ Arrianisme (Arri, Nicea 325). Capital serà Èmerita Augusta.
395 Divisió Imperi entre Honori i Arcadi, Hispania queda sota Honori.
HISPANIA: 400 - 507 Millor documentada, amb documents escrits per Sant Isidor o la crònica d’ Hidaci. Bagaudes: descontents i fora del sistema, que saquegen les terres de la Tarraconensis (també zones de la Galia). 407 Usurpació de Constantí (després Constantí III) i fixa la capital a Arles. 409 a Hispania, Usurpador Gerontius que col·loca a Màxim amb capital a Caesaraugusta. Gerontius, l’ any 409 dC, permet el pas dels bàrbars: alans, sueus i alans que es reparteixen el territori a través d’ un pacte. 411 Honori i gràcies al visigots aconsegueix recuperar l’ autoritat.
429 Genseric va abandonar Hispania i s’ envà cap a Àfrica (funden el REGNUM VANDALORUM ET ALANORUM). 418 pacte de Foedus entre els romans i els gots, els quals s’ els cedeix l’ Aquitània per assentar – se a canvi d’ expulsar els bàrbars de la Península.
VISIGOTS 1a Etapa: 409 – 569 i Regne Visigot de Toledo, 569 – 714. Son federats dels Romans, assentats a Aquitània des d’ el 418. Els reis mes importants son: Leovigild i Recaret. Molt romanitzats, ex: tremisses. Fonts: Hidaci, St Isidor de Sevilla, Gregori de Tours... Euric (466 – 484): influència i domini de grans territoris de la Península alhora que es declarà independent de Roma. Alaric II (484 – 509): Península es troba sota domini del regne de Tolosa, 507 Vouvillé: els visigots son derrotats per els francs i es retiren a Hispania, però conserven l’ Aquitània gràcies als ostrogots d’ Itàlia.
Problemes amb els merovíngis per la Septimània i l’ amenaça bizantina. Abandonament de Narbona com a capital i establiment a Toledo. Ceuta va caure l’ any 534 en mans bizantines.
549 – 569: anarquia i disgregació política (Agila – Atanagild), que permet l’ assentament dels Bizantins a la Península (552 – 624). 569 Leovigild regnar m’entres que al territori dels sueus durant el regnat de Carriaric, es converteixen al catolicisme i St Martí de Braga cristianitzar la Lusitania i alhora aconsegueix també cristianitzar els dies de la Setmana.
Regne Visigot de Toledo (569 – 714): Leovigild i Recared (569 – 601). A Hispania, integració política i cultural dels elements dirigents d’ ètnia germànica e hispanorromana. Estat unitari i centralitzador. Reialesa hereditària. 579 – 585: Rebel·lió d’ Hermenegild. Toledo com a Seu Regia. Leovigild va frenar els francs. 587 Recared es converteix al catolicisme (i tot el poble visigot) i l’ any 589 en el III Concili de Toledo, l’ arrianisme es perseguit. Provincia Bizantina o Spania entre el 552 – 624, serà com es dirà la província bizantina d’ Hispania.
5 ...