Lectures historia s-xx (2016)

Resumen Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Història Segle XX_Pich
Año del apunte 2016
Páginas 69
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

LECTURES Història del S. XX Nadine Van Loock Borràs II CCPP - III TRIM Dossier de lectures Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim 1.
2.
3.
1.
2.
3.
4.
1.
2.
3.
4.
5.
1.
2.
3.
4.
1.
Tema 1. La fi Belle Epoque i IGM. “La Gran Guerra”, John H. Morrow; articulo “Del entusiasmo al espanto”, Rafael Núñez Florencio. “Los cañones de agosto: treinta y un días de 1914 que cambiaron la faz del mundo”, Barbara Wertheim Tuchman; “La primera Guerra Mundial”, Hew Strachan; “¡No me hable usted de la Guerra!”, Enric Ucelay- Da Cal. “De la paz a la guerra”, Margaret MacMillan. “El año de la catàstrofe”, Max Hastings. “Historia de la Primera Guerra Mundial”, David Stevenson. “Sonámbulos. Cómo Europa entró en guerra en 1914”, Christopher Clark. “Para acabar con todas las guerres”, Adam Hoschschild. “La Gran Guerra”, Álvaro Lozano. ; “A los cien años de la Gran Guerra”, Borja de Riquer i Permanyer. Tema 2. Revolució soviètica. “La Revolución rusa (1891-1924). La tragèdia de un pueblo”, Orlando Figes; “Los pueblos no son traicionados, se equivocan”, Luis Arranz. “Llamadme Stalin. La historia secreta de un revolucionario”, Simon Sebag Montefiore; “La forja de Stalin”, Stanley G. Payne. “Lenin’s Emblamers”, Ilya Zbarsky, Samuel Hutchinson. “Lenin: una biografia”, Robert Service; “Lenin y el ‘Radiante futuro’”, Martin Malia. “Stalin’s nemesis: the exile and murder of leon Trotsky”, Bertrand M. Patenaude. “Trotski, revolucionario sin fronteres”, Jean-Jacques Marie. “Trotski. A biography”, Robert Service; “La revolución permanente: Trostski y el trotskismo” , Stanley G. Payne. Tema 3. La URSS i l’stalinisme. El tsar roig. “La corte del zar rojo”, Simon Sebag Montefiore; “Maestro del terror”, Ian Buruma. “El siglo soviético ¿Qué sucedió realemente en la unión soviètica?”, Moshe Lewin. “Stalin, una biografia”, Robert Service; “Stalin y el siglo soviético”, Stanley G. Payne. “Los que susurran. La repressión en la Rusia de Stalin”, Orlando Figes; “Una Sociedad atenazada por el miedo”, Stanley G. Payne. “Gulag. Historia de los campos de concentración soviéticos”, Anne Applebaum. “The history of the Gulag: From collectivization to the great terror”, Oleg V. Khlevniuk. “La gulag como historia”, Stanley G. Payne. “Dictadores: la alemania de Hitler y la unión soviètica”, Richard Overy; “Aprender la lección”, Stanley G. Payne. Tema 4. Anys 20. Pròleg “Entre el miedo y la libertad”, “Los EEUU: de la Gran Depresión al fin de la segunda guerra mundial (1929-1945)”, David M. Kennedy. “La europa revolucionaria. Las guerres Civiles que marcaron el siglo XX”, Stanley G. Payne; “La matanza europea”, Michael Seidman. “La articulación del Sistema Internacional de Versalles. La Sociedad de Naciones 1919-1923”, José Luis Neila Hernández. “La Alemania de Weimar. Presagio y Tragedia”, Eric D. Weitz; “La construcción de Weimar (Texto de la Constitución alemana de 11 de agosto de 1919”, Ottmar Buhler, Constantino Mortati i Walter Jellinek; “Antonomasia”, Enric Ucelay-Da Cal. Tema 5. Gran Depressió i Feixisme. “Los señores de las finanzas. Los cuatro hombres que arruinaron el mundo”, Liaquat Ahamed; Reseña, Oscar González Camaño. 2 Resums Lectures 1-2 3-8 9-16 17-21 22-25 26-30 31-34 35-39 40-42 43-44 45-47 48-50 51-56 57-59 60-66 67-70 71-73 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim 2.
3.
4.
5.
6.
7.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
“Anatomía de la crisis”, Milton Rose i Friedman. “Quién era Milton Friedman?”, EL PAÍS, Una lección de economia Nobel, Paul Krugman. “La modernidad del fascismo”, Jordi Garcia. Documentado por Roger Griffin. “Fascismo y modernismo”, Stanley G. Payne. “Storia della cultura fascista”, “Il Gentile dei fascisti. Geniliani e antigentiliani nel regime fascista”, Alessandra Tarquini; “Mussolini y el fascismo italiano”, Álvaro Lozano; “La via italiana al totalitarismo. Il partito e lo Stato nel regime fascista”, “L’apocalisse della modernità. La Grande Guerra per l’uomo novo”, “La nostra sfida alle stelle”, Emilio Gentile; “Lo Stato-partito del fascismo”, Loreto di Nucci; “Modernismo y fascismo. La sensación del comienzo bajo Mussolini y Hitler”, Roger Griffin. “El fascismo paradigmatico”, Stanley G. Payne. “Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español”, Ferran Gallego; “Fascismo en España”, Ferran Gallego i Francisco Morente; “España contra España. Los nacionalismes Franquistas”, “fascismo y franquismo”, Ismael Saz. “Homenaje a José Antonio en su centenario”, Luis Buceta, Gonzalo Cerezo y Eduardo Navarro. “Obras completes”, Ramiro Ledesma Ramos. “¿Fascismo en España?”, Stanley G. Payne. Tema 6. Feixisme italià i nazisme. “Fascismo. Historia e interpretación”, “Anatomía del fascismo”, Emilio Gentile; El país, Antonio Elorza. “Dictadores: la alemania de Hitler y la URSS”, Richard Overy; “Aprender la lección”, Stanley G. Payne. “Hitler”, Ian Kershaw; “El carisma del éxito, Adolf Hitler, desde el punto de vista actual”, Jochen Köhler. “Hitler”, “Der Hitler-Mythos”, Ian Kershaw, “Die Zenit des Nacionalsozialismus”, Michael Burleigh; “Hibrids y Némesis: Hitler y el Nacionalismo”, Jochen Köhler. “Hitler compró a los alemanes”, Götz Aly; La contra de la Vanguardia, Victor Amela. “Mein Kampf, el libro más peligroso de a historia”, Philippe Coen; La contra de la Vanguardia, Victor Amela. “Das Dritte Reich”, Richard J. Evans; “Violencia y Kulturkampf: Cómo surgió el Tercer Reich”, Jochen Köler. “La llegada del tercer reich. El ascenso de los nazis al poder, La nacionalitzación de las masas. Simbolo político de masas en Alemania desde las guerres napoleónicas al tercer reich”, Richard J. Evans, George L. Mosse; “Una utopia racial”, Xavier Casals. Tema 7. Inici de la II GM i la xoà. “The second world war”, Antony Beevor. “El tercer reich en guerra”, Richard Evans. “Por qué ganaron los aliados”, Richard Overy, “Tras la sombra de un submarino”, Robert Kurson; “Tecnología, liderazgo y moral de combate en la Segunda Guerra Mundial”, Juan Avilés. “Entre la antorcha y la esvàstica. Franco en la encrucijada de la segunda guerra mundial”, Emilio Sáenz- Francés; “Franco y la Segunda Guerra Mundial”, Enrique Moradiellos. “Tierras de sangre. Europa entre Hitler y Stalin”, Timothy Snyder; “Rencuento del horror” por Jorge M. Reverte. “Tierras de sangre. Europa entre Hitler y Stalin”, Timothy Snyder; “Sentimiento y contabilidad” por Esteban Hernández. “El libro negro”, Vasíli Grossman e Ilyà Ehrenburg; “Catálogo de la infamia” por Marta Rebón. “La “gente corriente” del Tercer Reich” por Ferran Gallego. “El estado popular de Hitler. Robo, guerra racial y socialismo nacional”, Götz Aly; 3 74-80 81-84 84 85-87 88-93 94-96 97 98-100 101-106 106-110 110 111 111-112 113-114 114-126 126-132 132-133 134-136 136 137 138 138 139-143 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “El holocausto se aceleró por motivos económicos”, José Comas. 10. “Reflexiones sobre una matanza”, Christopher Browning. 11. “El tercer reich de los judio”, Saul Friedländer, “Vida y muerte en el Tercer Reich”, Peter Fritzsche; “La voz de las víctimes judías y los alemanes “corrientes””, Mautició Janué i Miret. 12. “Fest, la Alemania que dijo no”, Marc Bassets. Tema 8. La fi de la II GM. 1. “Una guerra de exterminio”, Laurence Rees; “Hitler contra Stalin”. 2. “La fascinación por la gran hecatombe”, Jorge Martínez Reverte. 3. “La voluntat de destrucción”, Manuel Rodríguez Rívero. 4. “Berlín. La caída: 1945”, Anthony Beevor; “Días de guerra en Berlín”, Jacinto Antón. 5. “Una mujer de Berín”, Anónima; “Hielo en los ojos”, Pedro Sorela. 6. “Why was the atòmic bomb dropped in 1945?”, Greenpeace. 7. “El legado de la IIGM”, Herbert F. Ziegler. Tema 9. Postguerra, el llegat de la guerra. 1. “No es pot viure contra els altres”, Keith Lowe. LA CONTRA, Ima Sanchís. 2. “Los orígenes del siglo XXI. Un ensayo de historia social y económica contemporánea”, Gabriel Tortella; “Postguerra. Una históra de Europa desde 1945”,Tony Judt; “Europa y el mundo: tres siglos de historia”, Manuel Pérez Ledesma. 3. “Hirohito and the Making of Modern Japan”, Herbert P. Bix; “Hirohito, MacArthur y la amnesia japonesa”, Fernando Delage 4. “El camino hacia “1984””, Thomas Pyhchon. 5. “La voluntad de ignorar”, Michael Seidman; “Pasado imperfecto: los intelectuales franceses”, Tony Judt. 6. “La maldición de Stalin. La lucha por el comunismo en la Guerra Mundial y en la Guerra Fría”, Robert Gellately; “La maldición de Stalin”, Stanley G. Payne. 7. “El vértigo”, Evgenia Ginzburg. “La GULAG”, Evgenia Ginzburg, Stanley G. Payne; 8. “El hombre, un lobo para el hombre”, de Janusz Bardach i Kathleen Gleeson ; “Homo homini lupus”, Stanley G. Payne. 9. ”D.M Thomas”, d’Alexander Solzhenitsyn. “Un icono sin adoradores”, Raymond Carr. 10. “Archipiélago Gulag: Ensayo de investigación literaria.” Alexandr Solzhenistyn. “The soul and barbed wire. An introduction to Solzhenitsyn.” Edward E. Ericson, Alexis Klimoff “Solzhenitsyn. Un alma en el exilio.” Joseph Pearce “La Palabra y la historia”, Hugo Estenssoro. 11. “Asesino divino”, Ian Buruma. Jonathan Spence: Mao Zedong. Philip Short: Mao. 12. “El último emperador, Julio Aramberi. “Mao. La historia desconocida”, Jung Chang, Jon Holliday Tema 10. Postguerra, prosperitat i crisi. 1. “La CIA y la guerra fría cultural” Frances Stonor. “OTRO RAPTO DE EUROPA”, Rafael Núñez Florencio. 2. UNA VIDA HECHA HISTORIA, Luis Arranz Notario. 3. Fidel Castro. Biografia a dos voces, Ignacio Ramonet. Panegírico de un tirano, Maite Rico 4. Daniel Alarcón Ramírez “Benigno”, Memorias de un soldado cubano Jon Lee Anderson, Che Guevara: una vida revolucionaria Jorge Castañeda, La vida en rojo Paco Ignacio Taibo II, Ernesto Guevara, también conocido como el Che Pierre Kalfon, Che. Ernesto Guevara, una leyenda de nuestro siglo. 4 143-145 146-151 152 152-153 153-154 154-155 158-161 161-162 162-164 165-168 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim 5.
Las costillas de Rocinante. Las nueve vidas de Che Guevara, Richard Gott EL MITO DEL CHE, O EL TRIUNFO DE LA MODA. Rafael Narbona Huber Matos. “Cómo llegó la noche” CUBA REINTERPRETADA. Marifeli Pérez-Stable 7. Mark Kurlansky - 1968. El año que conmocionó al mundo EL SESENTA Y OCHO ANTE LA HISTORIA. Manuel Arias Maldonado 8. Mayo del 68 y sus vidas posteriores, Kristin Ross. La esencia de mayo del 68, Luis Arranz Notario 9. En las garras del águila: los pactos con Estados Unidos Franco y Felipe González, Ángel Viñas. FRANCO DESDE FUERA, Gabriel Jackson 10. La revolución cultural China , Roderick MacFarquhar, Michael Schoenhals. La década convulsa, Manel Ollé. Tema 11: La fi de l’imperi soviètic. 6.
5 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim TEMA 1. FI BELLE EPOQUE I I GM “La Gran Guerra”, John H. Morrow; articulo “Del entusiasmo al espanto”, Rafael Núñez Florencio. El llibre pretén examinar des de el punt de vista universal una guerra que molts interpreten molt habitualment com un conflicte restringit a Europa. El que principalment es proposa i ens proposa es superar el enfocament eurocèntric. Aquesta superació comporta una sentencia culpabilitat ja que afecta la interpretació dels fets i del contingut. La responsabilitat l’associa al colonialisme europeu, a l’arrogància racista i el deliri bel·licista que desencadenen les hostilitats a l’estiu de 1914. Per tant considera que els orígens de la guerra són una denuncia dels vicis europeus disfressats de virtuts (la civilització, el progrés i la cultura del vell continent). Morrow subratlla que aquest complement de superioritat no era cap tipus de retòrica sinó una directriu política que es convertia en principi militar, un orgull de conquista. Intenta contextualitzar fins quin punt havien penetrat al continent les idees imperialistes ja que ninguna de les potencies principals es trobava satisfeta amb les seves circumstancies. Considera que ningú dels que estava en poder a Europa era innocent, sinó culpable i còmplice de l’esclat de la contesa. Dedica gran part del llibre a fer l’anàlisi del pas abrupte del entusiasme ingenu al espant, des de 1914 a 1918 analitzant: les operacions militars, situació interna de cada país, presa de decisions polítiques i estratègiques, el establiment i evolució de les aliances, els problemes socials i el impacte concret dels esdeveniments en la vida quotidiana de les principals nacions implicades. Fa un intent de “història total” per explicar la guerra, fent èmfasis a la vessant humana, i el sofriment i les penalitats de tot ordre que va portar la guerra. Sofriment que va destacar a les trinxeres. L’autor es dedica a plasmar la informació no només amb fets i casos concrets, també amb dades i xifres, les proporcions d’un esdeveniment mai vist fins ara. Per acabar estableix un panorama general del que queda després la guerra. Poc o res s’ha solucionat, i alguns mals s’han intensificat (com el racisme), això fa que es deixi la porta oberta a nous enfrontaments. Proposa un nou enfocament que contempli ambdues guerres, la Primera i la Segona com un gran conflicte unitari dilatat al llarg de tres dècades. “Los cañones de agosto: los 31 días de 1914 que cambiaron la faz del mundo”, Barbara Wertheim Tuchman. “La Primera Guerra Mundial”, Hew Strachan. ; ¡No me hable usted de la Guerra!, Enric Ucelay-Da Cal. A mesura que la Guerra avança l’opinió pública a Espanya es va polaritzant i apareixen els pancistes (aquells que es sentien compromesos amb un o l’altre contendents). Des de el Congres de Viena Espanya es va mantenir al marge de les rivalitats europees. Al mantindràs al marge de les dos grans guerres europees, Espanya es va quedar fora del sofriment compartit, les culpes comunes i les pors a les segones parts que s’han establert a la consciència europea contemporània. La seva aproximació ha sigut una projecció dels seus traumes particulars. En el marc polític espanyol des de finals de 1914 van començar a sorgir veus que reclamaven prendre partit. Es tractava dels extrems (dreta, republicans radicals, ultracatalanistes,...). Alfons XII va poder resoldre les seves tensions familiars dedicant-se a tasques en pro dels presoners de guerra. La Gran Guerra va significar un canvi profund en la propaganda. La intimitat visual més la manipulació de les informacions que es dedicava ambdós bàndols va causar un gran impacte a la consciencia espanyola. “L’opinió pública” es va acabar dividint entre “aliadòfils” i “germanófils”. Espanya es sentia sentimentalment implicada però aquest sentiment s’igualava en el sentiment de superioritat per haver-se quedat al marge de la guerra. Tuchman: tesis determinista i individualista. Creu que la mecànica de les relacions entre tractats, diplomàtics, militars, etc.. van establir una pauta col·lectiva d’impossible correcció que va portar a aquest resultat final tan poc previst. Es manté viva per la seva habilitat narrativa i els seus perjudicis “progressistes”. Strachan: entén el fenomen de la guerra com una complexa interacció entre la política, diplomàcia i tecnologia. Considera que la Gran Guerra no va ser transcendent, només un conflicte amb moltes implicacions en una seqüència de conflictes. Es pot criticar per el seu inconscient enfocament nacionalista. 6 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “De la paz a la guerra”, Margaret MacMillan. “El año de la catàstrofe”, Max Hastings. “Historia de la Primera Guerra Mundial”, David Stevenson. “Sonámbulos. Cómo Europa entró en guerra en 1914”, Christopher Clark. “Para acabar con todas las guerres”, Adam Hoschschild. “La Gran Guerra”, Álvaro Lozano. ; “A los cien años de la Gran Guerra”, Borja de Riquer i Permanyer. La histografia i els retrats testimonials sobre la IGM han seguit una evolució curiosa. Després de la Gran Guerra hi havia una notable falta de sintonia del que explicaven els historiadors i el que realment interessava a bona part de la societat dels països bel·ligerants. Després la IIGM es va començar a tractar de manera més seria les repercussions humanes, socials i materials prestant molta més atenció al conjunt de les víctimes (directes i indirectes) i a reflexionar sobre la cultura de la guerra; se la denominava “historia social”. Més endavant a las dècades de 1980-1990 apareix la “historia cultural de la guerra” que tracta com es va arribar a crear a casi tota Europa una mentalitat col·lectiva favorable al conflicte a través de les noves formes de propaganda, l’exaltació de discursos nacionalistes, es buscaran la responsabilitats dels polítics, militar i intel·lectuals,... No ha sigut fins les dos últimes dècades que la histografia sobre la IGM s’ha ampliat i enriquit, encara que les cròniques sobre aquest conflicte mai han arribar a la diversitat, riquesa, o abundància de la histografia de la IIGM. Eric Hobsbaw, a les reflexions sobre la durada de la IGM la nombra com “curt segle XX” que s’inicia precisament el 1914 i finalitza a la caiguda del mur de Berlín a 1989. Ernst Nolte, calcificà la etapa que va de 1914 a 1945 d’una autentica “guerra civil europea”. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA IGM, de la que avui en dia coincideixen pràcticament tots els especialistes que es van produir per primer cop a la història: 1. La llarga duració de la Guerra, d’agost de 1914 fins novembre de 1918. Tots es pensaven que seria curta i rapida, i al final va ser tot el contrari. 2. Les conseqüències van ser totalment enormes envers la societat: territoris devastats, confiscacions massives, ocupacions violentes, deportacions de població, genocidis... 3. El grau de violència, també dirigida cap a civils, va provocar un cost humà realment extraordinari. 4. La extremada mobilització de totes les rereguardes al servei de la guerra. Aquest esforç i que el conflicte es prolongues van fer que el cost econòmic de la guerra fos ENORME. 5. Primer conflicte realment modern. 6. Primera Guerra tecnològica: “Gas mostaza”, nous motos d’explosió, vehicles blindats, metralladores, fronts de telèfon, fonògrafs, cines... 7. L’ús de l’aviació de forma sistemàtica. 8. Canvi en el mapa d’Europa. Margaret MacMillan, considera que les causes eren les rivalitats nacionalistes, el creixent militarisme i el rearmament generalitzat. Tracta amb precisió el que denomina “errors individuals” d’alguns dirigents europeus com la supèrbia d’alguns governs autàrquics o els comesos per els estats majors dels països bel·ligerants, que creien que seria una guerra curta, i van tindre una escassa voluntat de negociació i de pacte. La seva tesi sobre les responsabilitats les associa als tsaristes. Per aquesta historiadora, la “mala solució” de la Pau de Versalles va crear una Europa no pacificada, sinó més bé desequilibrada i en gran mesura ressentida, com es va acabar veient. Max Hastings, es centra en el que denomina “la gent destacada” (els que no van preveure les conseqüències de les seves decisions) i “la gent menor” (que van tindre que solucionar aquella situació amb enorme sacrifici i esforç). Culpa a la falta de precisió i a la responsabilitat, el fet de no comprendre el que estava provocant, el que va conduir a la “gran catàstrofe”. Posa un especial èmfasi a las responsabilitats alemanyes. Segons aquest historiador, Alemanya i particularment el kàiser Guillem, podrien haver evitat la guerra i no ho van fer, i aquesta decisió va ser totalment errònia ja que va actuar en contra els seus propis interessos a Europa. Creu que no van ser conscients del seu poder real. També Rússia podria haver evitat el conflicte ja que el tsar Nicolau II havia sigut massa impulsiu i imprudent al donar el seu suport gairebé incondicional a les accions antiaustríacas a Sèrbia. Finalitza el seu anàlisis amb els desastrosos efectes de la guerra i les brutalitats comeses amb la població civil. Recorda que el fet de la rendició inevitable d’alemanya a allà no es va tindre la sensació d’haver ser derrotada militarment ja que el país estava intacte perquè el conflicte va produir-se fora de les seves fronteres. 7 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Davis Stevenson, el seu llibre es una descripció minuciosa de les principals operacions militars i de les repercussions de la guerra a les rereguardes. Es de gran interès la seva reflexió sobre els errors de Versalles. Reflexiona sobre les continuïtats històriques per crear finalment un continent nou i en bona part unit. Crítica l’hegemonia econòmica alemanya actual. Christopher Clark, utilitza la denominació de “sleepwalkers, somnàmbuls” per definir el passiu estat anímic que embargava a els principals responsables polítics i militars que desencadenen la guerra. Analitza la situació prèvia a 1914 per descriure com i perquè es va optar per anar a la guerra per part dels governs europeus. Nega que Alemanya fos la principal responsable de l’inici del conflicte. I es molt crític amb l’actitud d’Àustria - Hongria i de Rússia. Sosté que Hitler i el Tercer Reich van ser un “accident històric”. Alhora també creu que les elits alemanyes mai van acceptar la derrota a la IGM i que el excessiu revengisme francès de 1919 va posar unes reparacions de guerra desproporcionades que van arribar a un punt de convertir-la en una etapa d’entreguerres. Adam Hoschschild, té un al·legat antibel·licista centrat en el estudi dels pocs que llavors, al 1914, es van oposar a la guerra. Es un estudi centrat en les lleialtats contradictòries a que van ser sotmeses milions de soldats que van acabar sent pròfugs i desertors. Tracta la qüestió dels desertors de consciencia. Álvaro Lozano, Fa la major contribució espanyola envers el tema. TEMA 2. REVOLUCIÓ SOVIPETICA “La Revolución rusa (1891-1924). La tragèdia de un pueblo”, Orlando Figes; “Los pueblos no son traicionados, se equivocant”, Luis Arranz. Orlando Figes és un historiador determinant i clau sobre “la presa de poder per el bolxevisme a Rússia”. Figes reconstrueix la trajectòria de un personatge gairebé anònim al que converteix en un arquetip dels problemes i les creuades dels sectors socials rellevants. L’anàlisi dels diferents sectors del pagesos, o del mode en que un membre de l’aristocràcia obrera esdevé en “obrer conscient” i s’involucra en la militància revolucionaria. Alhora realitza biografies de personatges coneguts (Nicolás II, Rasputín, ...). Figes respecta al lector lo suficient com per no adoctrinar-lo ni manipular-lo. Ens mostra un Lenin amb una obstinació rallant a la histèria cada cop que es posava en entredit o en perill el seu poder, ja que era lo més important per ell. El defineix taxant-lo de una predominant covardia proverbial i mesquí egoisme. Elimina també la piadosa llegenda dels apologistes del bolxevisme. Aborda amb amplitud diferents aspectes claus de la dictadura política bolxevic i afegeix certs aspectes de la política bolxevic que ens presenten la gènesis de la denominada Nomenklatura com per exemple el baix nivell intel·lectual que tenien. Fa un anàlisis dels resultats socials i econòmics del comunisme de guerra que va ser imposat pels bolxevics sense contemplacions des de 1918 a 1921, on queda clar que van sotmetre a Rússia al pou més negre de la seva infeliç història. Figes compara la situació de Rússia de començaments de 1921 amb el que va desembocar la Revolució de Febrer. Veu a les propostes de Trotsky la formació del clima intel·lectual i polític que va fer possible la construcció del gegant gulag a la etapa de Stalin. Localitza els principals interessos que enfrontaven al camp rus: • Grans terratinents • Pagesia parcel·laria • Comuna agrària tradicional Subratlla que els blancs van ser derrotats a la guerra civil per la seva incapacitat per oferir una alternativa al oportunisme dels bolxevics, i això va fer que els pagesos veiessin en els vermells un mal menor. Una altra aportació de Figes es que es dedica a descriure milers de casos de canibalisme. La tragèdia de un pueblo, Figes, té una marcada intenció polèmica, en el terreny historiogràfic i polític fen una rèplica a l’obre de Richard Pipes. Figes insisteix en que la crítica radical de Lenin i el bolxevisme sigui compatible amb una postura historiogràfica progressista, es a dir, que exclogui tota nostàlgia del tsarisme i assumeixi la necessitat de la revolució. Per això ignora tot lo que és refereix al espectacular creixement de l’economia russa entre 1890 i 1914 i jutge amb una severa desil·lusió els intents polítics de canalitzar l’imperi dels tsars per una cia de occidentalització i reformes durant el regnat de Nicolás II. La sort del tsarisme va estar posada des de la rebel·lió de 1905, on per opinió de Figes, després la brutal repressió del “Diumenge sagnant” va emergir un odi ferotge i un desig de venjança entre les classes populars, no només contra el regim tsarista, sinó contra tot el que representa un mínim de benestar, educació o preeminència social. 8 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Figes utilitza sistemàticament el testimoni de Máximo Gorki, des de 1905 a 1922, data en que va abandonar Rússia, per mesurar la degradació del clima intel·lectual i moral de la revolució. Menys consistència té el altre extrem de l’argumentació anti conservadora de Figes. El propi Figes posa en qüestió la seva hipòtesis d’un govern de coalició obrera, al subratllar, per una banda. La determinació sistemàtica amb la que Lenin va actuar per fer-se amb el poder per les armes i evitar, exactament, una sortida d’aquestes característiques i, per altre, els errors estratègics, la debilitat i les intrigues de Kérenky y el desconcert permanent de les forces democràtiques a lo llarg del règim de Febrer, incapaços d’assumir que el seu enemic estava a la esquerra i no en una improbable contrarevolució, com la prova de la farsa del cop de Kornilov, que va permetre als bolxevics situar-se a les portes del poder, per no parlar del denominat “assalt” al palau d’hivern. Figes recorre també a la seva argumentació en recordar nos que les arrels del bolxevisme a la Il·lustració i la tradició racionalista i emancipadora d’Occident. Les conclusions que s’extrauen de l’obra de Figes són molt diverses. La agitació revolucionaria, la guerra i el esperit de venjança social van posar al poble rus en una trampa mortal de la que ja no es va poder sortir durant dècades. Gracies al gegantes buit polític creat per la liquidació del tsarisme, la debilitat de la democràcia russa, la derrota dels blancs a la guerra civil i la rebel·lió immediata posterior de la base obrera y pagesa del bolxevisme el 1921, Lenin i el seu partit van poder dedicar-se a difondre, tant dins com fora de Rússia, la gran impostació que es dedicaven a una empresa titànica d'emancipació social. Figes menysté les arrels, dimensions i el poder ideològic d'aquest engany que conserva encara ferms parts. Per ell són contrarevolucionaris. “Llamadme Stalin. La historia secreta de un revolucionario”, Simon Sebag Montefiore; “La forja de Stalin”, Stanley G. Payne. Montefiore expandeix i supera la narració de Service sobre Stalin. Es situa l’autor com el primer investigador de la vida personal de Stalin. Llamadme Stalin és una investigació monumental estreta de arxius, documents privats, publicacions i entrevistes. Donada la absència de documentació absolutament concloent i fiable sobre alguns punts, el seu estudi no pot considerar-se absolutament definitiu. Es presenta com una interpretació “essencialista” de Stalin. Stalin és un dels pocs dirigent bolxevics que procedia d’un entorn genuïnament “proletari”. El moviment revolucionari de Geòrgia (país natal de Stalin) va estar denominat per els moderats menxevics i no per els bolxevics, per lo tant es molt difícil que pogués ser suficient el entorn natal per explicar les dures característiques de Stalin adult. Es destacable, que a diferencia de Lenin, Trostky o Bujarin, Stalin va tindre una vida molt més dura (factor important a la formació de Stalin madur), va passar sis anys i mig dels últims nou anys previs a 1917 a la presó o a l’exili siberià. Stalin va ser la única persona de tot el partit que va ser alhora tant un notable pinxo (matón) y també un notable intel·lectual. Stalin i els seus gàngsters es van convertir durant un temps en els principals finançadors del Partit Bolxevic. Lenin va començar a valorar inicialment a Stalin més per els seus èxits en el àmbit del crim organitzat que per el seu lideratge polític. Tenia una extraordinària capacitat com organitzador del parir en la clandestinitat. El 1905 ja havia passat a emergir com un dirigent visible a tota Rússia i com un dels periodistes més eficaços del partit. Des de llavors va participar en tots els principals congressos en que podia assistir i al 1912 Lenin va reconèixer que no era simplement que no era un terrorista i un gàngster inusualment eficaç, sinó també un dels dirigents més capaços del partit en el sentit convencional. Va ser en aquell moment que va entrar a formar part del comitè central del partit, en el nucli de la cúpula dirigent. Lenin li va demanar la preparació d’un nou follet que definís la postura del partit sobre la qüestió nacionalista, i possiblement és el més famós dels seus escrits, El marxisme y la qüestió nacional. Va ser nombrat director de “Pravda”, consolidant-se com a periodista i propagandista clau del partit, i codirector del “Departament Rus”. En aquell moment el extremista del partit era Lenin i aquest va insistir en preparar el assalt del poder directament mitjançant un cop d’Estat amb armes, Stalin i la resta del partit van acceptar ràpidament aquesta política. Stalin va acomplir un paper fonamental en el lideratge del partit, com a director de la premsa i de la propaganda organitzada del partit, així com en la coordinació de general de la política i organització. No hi havia cap altre dirigent bolxevic del que Lenin depengués tant que de Stalin. Un tema fonamental de la història soviètica té a veure amb la relació entre el lideratge i las polítiques de Lenin en comparació amb les de Stalin, es va posar de moda la idea de contraposar un Lenin suposadament “bo” i un Stalin “dolent”. Montefiore conclou que això es un gran error ja que creu que la diferencia es simplement de “grau”, ja que les polítiques de Stalin representen no la previsió del leninisme, sinó la seva evolució natural. 9 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Lenin’s Emblamers”, Ilya Zbarsky, Samuel Hutchinson. “Lenin: una biografia”, Robert Service; “Lenin y el ‘Radiante futuro’”, Martin Malia. Robert Service és el millor historiador amb qui començar a formar una opinió sobre el fundador del bolxevisme (Lenin). La seva obra es una crònica meticulosa sobre la vida política de Lenin a través d’un relat matisat i judiciós. Escriu contra el cànon predominant sobre Lenin tant en Orient com en Occident. A la URSS a Lenin se’l presentava com un geni amb la solució “correcta” per cada problema a la consecució i consolidació del poder soviètic. Niel Harding, el perfila com un marxista que es basava sistemàticament les seves decisions el la ideologia. Per Richard Pipes, el defineix com un cínic per qui la ideologia era només una capa per ocultar les ganes per fer-se amb el poder. Finalment Service es qui tracta de reconstruir els motiu històrics de Lenin, decisió per decisió, segons anava canviant el marc de les seves accions. Lenin va ser un producte de lo millor que tenia la Rússia imperial: un selecte sistema educatiu que va portar els fruits de la il·lustració a lo que era un paràmetre europeu i que al mateix moment aporta mobilitat social a tots els que passaven per ella. El vuit social que va provocar l’execució del seu germà (per conspiració contra el successor) el va portar a ser un revolucionari. Els ingressos que proporcionava els arrendataris d’una finca social de propietat de la mare de Lenin eren destinats a finançar la seva carrera revolucionaria. Sempre ha estat qüestionat ja que no es la seva obligació sobreviure a la causa? Per tant, perquè sempre que el perill físic amenaçava per què s’esfumava tan ràpid que els seus camarades es sentien avergonyits? Lenin va substituir el verdader proletariat per la facció de la intelligentista; i això, li acusen els seus crítics, no es marxisme sinó el fantasma de “la Voluntat del Poble” de las dècades de 1870 i 1880. El partit de Vanguardia es realment la principal esmena de Lenin a Marx. A la dècada de 1890 el socialisme pagesa estava perdent terreny enfront el marxisme tal i com va ser adaptat a Rússia per el “noble empenedit” i el seu antic populista Georgi Plekhanov. Rere el fracàs de “la Voluntat del Poble” [moviment que va aparèixer rere les grans reformes de la dècada de 1860 amb el nom de narodnichestvo o populisme, el quals els seus partidaris creien que una Rússia democràtica podia fundar-se a partir del model d’una comuna pagesa], Plekhanov defenia que la pagesia era una classe retardada, no revolucionaria, i que Rússia no podia ser obligada per la acció de la elit a saltar-se les fases lògiques del desenvolupament històric. I aquesta lògica, com definia Marx, conduïa del “feudalisme” agrari al “capitalisme” industrial, i només a continuació al “socialisme”. Des de aquesta perspectiva, la imminent revolució de Rússia es realitzaria en dos etapes, la “burgesa” i la socialista, i en ambdues els treballadors desenvoluparien el paper protagonista. Es va donar la circumstancia de que la accelerada industrialització de la dècada de 1890 estava, per fi, portant el capitalisme a Rússia. Després de la Revolució, amb Stalin al front del poder, aquestes idees [aversió entrenament marxista per la imbecilitat de la vida rural i va defendre ardentment un camí capitalista per Rússia com a preludi del socialisme] es van traduir en la necessitat d’una industrialització de xoc bolxevic i en l’obligació de col·lectivitzar la pagesia, polítiques ambdues inconcebibles si els populistes haguessin guanyat al 1917. No tot això es troba literalment a Marx. Però el mestre mai va veure el seu sistema com un dogma que produís una única ortodòxia. “Sense teoria no pot haver moviment revolucionari”, Lenin. Perquè han negat tants el marxisme de Lenin? • És un esforç socialdemòcrata per rescatar a Marx de les garres dictatorials de Lenin. • Apropiació d’aquesta crítica socialista per part d’historiadors inveteradament sospitosos de Rússia, Richard Pipes es el més visible, amb el objecte de retratar el bolxevisme com res més que la autocràcia russa tradicional pintada de vermell. Ambdós grups es basen en: • El primer es que a Rússia, 1917, no estava llesta per el socialisme, ja que encara no havia passat pel capitalisme. • Lenin havia decorat senzillament la tradició conspiradora russa, alhora vist com un reflexe de l’autocràcia tsarista, amb un llenguatge marxista amb l’objectiu de satisfer la seva ànsia de poder. 10 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Lenin mai va deixar de sentir la major admiració per “La Voluntat del Poble” i per el patriarca del populisme, Nikolai Chernyshevsky. Quan va arribar la hora de la veritat de la revolució al 1917, Lenin va confiar en el suport tant dels pagesos com dels treballadors. Per això va forçar la lògica del desenvolupament del seu sistema fins el punt de declarar que si el derrocament del tsarisme coincidia amb una revolució europea, la comuna pagesa podia oferir realment una base per el socialisme a Rússia. Combinant les revolucions burgeses i proletàries en una sola. Service considera que el principal problema de la fidelitat de Lenin a Marx es més profund que aquests detalls; radica a la naturalesa del marxisme com un sistema. Aquest sistema no es, en el fons, una construcció basada en la ciència social. El impuls bàsic es una visió del destí humà que culminaria en l’abolició de l’alineació humana en una societat sense classes i sense Estat. El resultat es una dualitat fonamental en el marxisme entre determinisme i voluntarisme. Per altre banda, el sistema ofereix una “lògica” de la historia que condueix inevitablement al socialisme, y per altre, el sorgiment igualment cert d’una consciencia proletària revolucionaria sota la pressió d’aquella lògica. Cinquanta anys més tard del Manifest, el marxisme de Marx s’enfronta a l’hora de la veritat, ja que per llavors es va fer patent que la “lògica” del capitalisme avançat no genera una “consciencia” proletària revolucionaria. Així que els marxistes tenien que escollir. A la Rússia autocràtica, per altre part, els bolxevics de Lenin compensaven la menguant consciencia vermella de la socialdemocràcia encarnada en el espectre del comunisme en el seu “parir de un tipus nou”. Marx mai va apostar per un partit de Vanguardia, sempre va sostindrà que la emancipació proletària deu ser el treball dels propis treballadors. Lenin simplement li va donar a aquesta Vanguardia natural la organització per que fes el treball que tenia assignat. Com va portar Lenin aquesta Vanguardia cap a l’octubre de 1917? Service el tracta amb precisió amb precisió compromès constantment amb dos creences bàsiques: el odi a la autocràcia russa i el retràs nacional, per una banda, i la fe en que la ciència de Marx mostrava el camí cap al socialisme per Rússia i el món. Encara que aquestes conviccions fonamentals eren compatibles amb la màxima flexibilitat tàctica. Va ser gràcies aquest fanatisme pragmàtic, més que una grandiosa planificació, com va improvisar fins octubre. No tenia que llegir-se com un “programa pràctic universal” per el comunisme mundial. Va ser un producte de circumstancies. Les seves idees, al igual que la seva pràctica política, no van ser tan eficaces per la construcció del partit com generalment es defèn. Fins i tot, al congres fundador del Partit, 1903, la insistència de Lenin a la centralització va dividir el moviment entre “majoritaris” i “minoritaris”. Service titlla que Lenin fins 1917 va ser un teòric i retòric de la revolució més que un líder. No va tindre cap paper important dins la Revolució de 1905 i la seva única contribució va ser un pamflet. Al febrer de 1917, el inesperat col·lapse del tsarisme li va oferir una oportunitat de poder. Després de la seva tornada a Petrogrado a l’abril, va deixar de banda totalment la revolució bifàsica a favor de prendre una conflagració europea fent-se immediatament amb el poder a Rússia. Service sempre esta en contra de la teoria de que ell tenia un pla general d’actuació. Lenin volia el poder amb un propòsit: precipitar el mileni marxista. Lenin esbossava la seva visió de futur de Rússia a “Estado y revolución”. En ell diu que el nou orde començaria com una “dictadura del proletariat” amb ma de ferro que hauria d’expropiar a les antigues classes explotadores. Però aviat maduraria en un “estat comunal” en el que els ciutadans normals podrien controlar tots els assumptes de la societat per mitja de la democràcia directa més pura. Les seves propostes mai es van aplicar; però la il·lusió d’un “futur radiant” que projectava sería tan necessària com la coerció per mantenir a la Vanguardia de Lenin en el poder durant seixanta quatre anys. Quan d’indispensable va ser el lideratge personal de Lenin per situar el seu partit en un primer lloc? Segons Service ... ... Si ho va ser molt en el sentit de que una organització militant d’extrema esquerra, per rudimentària que fos, era necessària per donar el cop i Lenin havia construït de fer aquesta organització i li havia transmès voluntat revolucionaria. ... No ho va ser en el sentit de que després de la Revolució de Febrer, la fràgil “dualitat de poder” entre govern provisional i els soviets de base no podien desfer-se fins que el país toques fons, creant, llavors un vuit al que pogués accedir fàcilment una organització determinada. I havia un número suficient d’altres revolucionaris acèrrims disponibles per improvisar una Vanguardia d’aquest tipus si el propi Lenin no la hagués construït. La premissa de que la revolució russa desencadenaria una europea va resultar falsa i la primera dictadura proletària del mon es va trobar amb que a penes es podia mantenir estable en un mar de pagesos. Encara que com a partit de treballadors que era, els bolxevics tenien que perseguir una política “proletària” en qualsevol cas, per això entre 1918 i 1921, es van comprometre a crear un ordre comunista únicament a Rússia. En vista de les grans dificultat, va aconseguir mantenir i consolidar el poder bolxevic d’una manera esplèndida. Va improvisar un partit polític sense precedents, el Estat- Partit, el que el govern “soviètic” formal estava controlat per una maquinaria comunista paral·lela. Encara seguir sent dogmàtic en el seu marxisme i estava obsessionar per 11 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim trencar amb els seus propis camarades rebels amb l’objectiu de consolidar el Partit. El que va fer, en canvi, va ser convèncer-los i enganyar-los per que seguissin el seu exemple. Service remarca repetidament que va ser el seu fanatisme ideològic el que va produir el desastre del comunisme de guerra. Alhora també ressalta de manera certa lo reasis que eren Lenin i el Partit per prendre aquest rumb “menxevic” Encara així, perdurarà, sens dubte, la creença de que la Nova Política Econòmica va ser realment elecció de Lenin per el socialisme. Realment el tema al jutjar el llegat d’Octubre no es Lenin “l’home”; és el Leninisme com a sistema, un sistema, a demés, creat per aconseguir una utopia marxista d’una societat sense mercat i sense propietat. Service es sensat al escriure sobre les credencials de Stalin com un hereu apropiat d’aquest sistema: “Les idees de Lenin sobre la violència, la dictadura, el terror, el centralisme, la jerarquia, i el lideratge van ser essencials en el pensament de Stalin. Lenin havia llegat els instruments terroristes al seu successor:...”. I a través d’aquests mitjans, Stalin va ser realment capes de construir el socialisme com un no- capitalisme integral. “Stalin’s nemesis: the exile and murder of leon Trotsky”, Bertrand M. Patenaude. “Trotski, revolucionario sin fronteres”, Jean-Jacques Marie. “Trotski. A biography”, Robert Service; “La revolución permanente: Trostski y el trotskismo”, Stanley G. Payne. Leon Trotski va ser el líder d’un moviment internacional de la extrema esquerra i la seva doctrina de la “revolució permanent” va passar a ser la essència del “trotskisme”. Diversos historiadors tracten i analitzen la seva vida, entre ells Isaac Deutscher; Robert Service a qui se li atribueix la primera biografia de Trotski de certa extensió escrita per algú fora de Rússia i que no es un trotskista; Jean- Jacques Marie presenta una visió trotskista de la història soviètica i del món a ple segle XXI; o Bertrand Patenaude que centra la seva obra en els últims anys de Trotski a Mèxic. Leiba Bronstein o també conegut com a Leon Trotski quan ja estava convertit al marxisme revolucionari era home d’una sola idea: la implementació immediata a la revolució obrera violenta per aconseguir la “dictadura del proletariat”. Trotski va ser sempre independent, animant la unitat dels marxistes. Va criticar fortament a Lenin per el seu excés centralisme i els seus intents de domini. La paradoxa era que Trotski era en aspectes fonamentals més leninista que Lenin. Quan Trotski va unir forces amb Lenin al 1917 i es va convertir en el organitzador fonamental del cop bolxevic, més a més de proporcionar la fórmula per intentar legitimar la dictadura al insistir en que deuria fer-se amb el poder en nom de les assembles revolucionaries dels soviètics. També van ser el principal responsable de canviar el bolxevisme, després de passar de ser un promotor de major motí de masses de la història militar a abanderar un militarisme revolucionari organitzat minuciosament. Trotski va desenvolupar la idea de incorporar a milers d’antics oficials tsaristes per que aportin un lideratge professional, supervisant-los amb el nou sistema de comissaris polítics. Rarament interfereix amb els responsables militars en la forma de portar les campanyes. Al 1920 només tenia per davant a Lenin dins la nova jerarquia comunista i havia contribuït més que ninguna altre persona a la seva victòria. Trotski era un orador excel·lent i també molt bon estilista literari. Perquè va fracassar de forma tan estrepitosa a la lluita del poder personal que es va lliurar a Moscu durant els anys vint? No tenia el més mínim interès en la política pràctica i que no volia tant administrar el govern o organitzar un partit com parlar, escriure i dirigir lluites revolucionaries. No tenien ningun interès per la rutina diària i per els detalls de la política, i manca del més mínim do per les relacions personals normals. Era massa indiferent i superior com per construir aliances. Durant la resta de la seva vida, Trotski es va mantenir com el principal oponent comunista de Stalin. Va denunciar sistemàticament el paper de Stalin i va reclamar el que va nombrar un lideratge revolucionari més autèntic. Service i Patenaude subratllen la excepcional insensibilitat i la seva nul·la preocupació pels demes. Com ja em dit, per Trotski, el món vivia en una permanent crisi revolucionaria, perpètuament gairebé a la Guerra Civil, motiu per el qual els autèntics revolucionaris tenien la obligació d’estendre aquesta “revolució permanent” tan ampli i ràpid com fos possible. Mai arribaria a admetre que les circumstancies de Rússia havien sigut úniques i es fa aferrar al seu mite fundador del règim soviètic, defenent eternament que la pressa de poder per part dels bolxevics no havia sigut un cop d’Estat militar, sinó una autentica revolta dels treballadors. Afirmació molt revisada per Jean-Jacques. 12 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Trorskisme espanyol”, ningun d’aquest llibres aborda aquest tema al detall. Resumidament el únic partit trotskista va ser la minúscula Esquerra Comunista d’Andreu Nin. Una de les poques recompenses que van sortir en net dels soviètics de la seva intervenció a España va ser una gran oportunitat per expandir els seus serveis de intel·ligència en el món occidental. Peateanude tracta el ressorgiment del trotskisme. Trotski va ser fidel fins al final a la seva doctrina de la revolució permanent i a la Unió Soviètica com un autèntic Estat obrer que només necessitava rectificar determinades polítiques i canviar el seu lideratge. TEMA 3. URSS I L’STALINISME “La corte del zar rojo”, Simon Sebag Montefiore; “Maestro del terror”, Ian Buruma. Els dictadors tots tenen una qualitat en comú: la lluita per aconseguir el poder absolut que els relega a un món de mentires. Suposar que aquest monstres estan bojos es, per regla general, un error. Resulta fàcil definir la seva verdadera naturalesa. Montefiore ofereix un estudi molt detallat d’aquest aspecte personal de Stalin i els seus principals col·laboradors. Montefiore veu a Stalin més com un malèvol gran sacerdot d’un culte sinistre que com el cap d’uns gàngsters. Subratlla una i una altre vegada el fanatisme dels primers bolxevics. Havia que tenir cura en creure’s qualsevol opinió que s’expressés. Els grans cap del partit com Khruschev, Vyacheslav Molotov, etc., vivien amb la por de una por més o menys constant, y tenien tota la raó de tenir por. Tots els caps de la policia secreta sabien massa i això els convertia en perillosos. Alguns membres incondicionals del Partit, traïts per la mateixa causa a la que havien servit, seguirien creient que el Partit i el seu Líder eren infal·libles i, per lo tant, que les seves sentencies de mort tendiren que ser en algun sentit merescudes. Un cop mort Stalin al 1953, Beria va proposar liberalitzar el regim i lliurar Alemanya del Est, el que demostra que inclús els monstres poden tenir polítiques acurtades. El nou entusiasme liberal de Beria va alarmar tant als magnats que Khruschev va fer arrestar-lo i executar-lo ràpidament. Estava lliurant-se un joc de poder entre els soviètics. Stalin compartia amb Mao una convicció que encaixava amb la lògica del marxisme-leninisme revolucionari, la creença de que la societat era una tabula rasa, i que l’home podia refer, des de zero, donada una voluntat superior i un grau suficient de crueltat. El que fa un de un tira com Stalin d’algú especialment terrorífic és que mai es podia estar segur del que pensava en un moment en concret. Tenia una volubilitat com a arma política per mantenir als seus subordinats en una conjectura constant. Aquest caprici tirànic va empitjorar quan Stalin va sentir el fred de la mort. Realment Stalin creia en tot això? Si, apassionadament, perquè era políticament necessari. El resultat, òbviament, era la paranoia, el alcoholisme o els infarts. No només havia que assassinar a qui dubtava, sinó també a aquells que podien potencialment dubtar. Milions de ciutadans soviètics van tenir que pagar un preu terrible per la paranoia del líder, no només en forma de terror i de purgues, sinó també dels errors greus comesos per Stalin. Va menysprear tots els informes de la intel·ligència com mentires i provocacions ja que havia decidit que Hitler no atacaria mai a la URSS i llavors que qualsevol informació en sentit contrari era mentirà. Quan un comunista de Berlín va desertar de la unitat del seu exercit alemany per informar als soviètics de les ordres alemanyes d’atacar, Stalin va fer que l’executessin per desinformació. Ha passat a ser habitual la atribució a Stalin de la seva victòria definitiva sobre els nazis. Però si hagués dedicat més temps a perpetrar la invasió alemanya i menys a torturar i condemnar a mort als seus millors generals per criticar el estat de les defenses soviètiques, segurament s’haguessin salvat incomptables vides. Els magnats de Stalin van pagar un preu especial per la paranoia del seu líder. “El siglo soviético ¿Qué sucedió realemente en la unión soviètica?”, Moshe Lewin. “Stalin, una biografia”, Robert Service; “Stalin y el siglo soviético”, Stanley G. Payne. Robert Service ha publicat una última gran biografia de Stalin. I Moshe Lewin ha tret a la llum la seva pròpia valoració general del període. La gran pregunta cap al lector es: ens ha ensenyat aquestes dos obres alguna cosa d’importància que no es troba ja en la abundant literatures sobre aquests temes? La resposta es mixta. El objectiu de Service es intentar combinar els factors de les narracions personals i psicològiques de la vida de Stalin amb les obres que utilitzen el dirigent amb un eix a partir el qual escriure la història política de la URSS a la seva època. Encara que produir un relat personal i original, en part ho ha aconseguit i fracassat alhora. 13 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim L’aspecte més revisionista de l’obra de Service consisteix en subratllar els èxits primerencs de Stalin com revolucionari i jove líder bolxevic en un esforç per superar el estereotip del ascens al poder de Stalin com el de un mediocre intrigant el quals mèrits van ser fonamentalment burocràtics i manipuladors. Encara que no era un teòric intel·lectual fins el punt en que si ho eren els més típics alts dirigents bolxevics, Stalin estava molt versat. Service demostra de manera convincent que el retrat convencional de Stalin durant aquests anys crucials com un artxiburocráta i un home de la maquinaria del partit es fals i enganyós. Va ser molt actiu a l’administració estatal i militar, va exercir un paper més important i dinàmic del que se li ha reconegut normalment. I mai va dubtar amb dissentir amb el líder bolxevic en varis temes crucials. Un objectiu principal del llibre de Service es evitar interpretacions reduccionistes tant de la personalitat de Stalin com de la seva política. L’autor encerta al afirmar que Stalin va dedicar molt més temps a llegir, escriure i a les arts en totes les seves formes que qualsevol altre gran dictador. No hi ha dubte de que Stalin era una persona de gran intel·ligència, generosos talents i una personalitat hàbilment dominant amb una autentica capacitat per el lideratge, per molt destructiu que pugi haver sigut aquest lideratge. Llavors perquè va ser un monstre? Service observa que patia un important trastorn de personalitat i de una forma criminal de paranoia. No era un boig, sinó un líder amb una força mental i una voluntat molt grans. L’autor es centra repetidament ens les seves constants sospites, continuo afany de venjança i els seus mètodes violents. Alhora evita aplicar assenyadament ninguna interpretació psiquiàtrica extravagant al propi Stalin, però no pot resistir en el cas de la seva segona i principal dona. Arriba a concloure que Service tenia algun tipus d’esquizofrènia. Identifica com els principals èxits de Stalin la creació del ple sistema soviètic, fos per bé o per mal, el fet d’haver convertit el país en una superpotència industrial i militar, l’obtenció d’una victòria completa en el font oriental a la Segona Guerra Mundial i la conformació d’un imperi soviètic internacional. Stalin estava absort fonamentalment en els temes domèstics soviètics i no interessats en l’expansió del comunisme. Service senyala que el concepte de “democràcia popular” va ser intel·ligentment introduït per els règims satèl·lits al 1946, però es tracta millor dels casos de una veritat a mitges, ja que no era més que una reelaboració del model de “República popular” que havia sigut una terminologia habitual des de 1924 i que es va utilitzar de manera generalitzada, per exemple a Espanya. L’obra de Moshe Lewin constitueix una nova revisió de la URSS en termes d’estructures fonamentals i líders en un esforç per determinar el que va passar realment, i quines alternatives pràctiques podrien haver existit. Consta de tres parts: la que examina aspectes de l’època stalinista, el període post stalinista i els aspectes fonamentals al llarg de la historia soviètica en el seu conjunt. L’autor presenta la seva perspectiva personal. Ressalta que no va haver ningun resultat liberal o democràtic viable rere la desintegració russa durant i després de la Primera Guerra Mundial, mentres que el stalinisme va crear una estranya combinació del stalinisme i autoritarisme rus més extrem, més sever i sistemàtic que res del que s’havia vist en època dels tsars. No aconsegueix respondre a la pregunta de, que va passar realment? La seva gran tesis final es que les últimes dècades de la URSS han sigut mal enteses al haver quedat subsamidas sota categories abstractes de totalitarisme i estancament burocràtic. El sistema va evolucionar fins una tipologia d’autoritarisme semi paternalista, però no va poder superar la centralització, la falsedat i la rigidesa heretades de Stalin. Van ser els profunds canvis en la seu de la URSS els que van conduir un col·lapse del sistema, que pot que fos realment irreformable. La convulsió resultat, amb la desintegració total del regim comunista, no ha aportat ni una nova prosperitat ni una nova autèntica democràcia que funcioni, sinó una nova sèrie de contradiccions russes, una nova pseudomorfosis que porti aparellada la perplexitat que desperti la societat i la historia del país, així com la identitat de la pròpia Rússia. “Los que susurran. La repressión en la Rusia de Stalin”, Orlando Figes; “Una Sociedad atenazada por el miedo”, Stanley G. Payne. El llibre de Figes no es un altre estudi més de les polítiques del terrorisme d’Estat o una altre descripció de la vida a la Gulag, sinó alguna cosa possiblement més important: una narració social i psicològica detallada del efecte de la repressió en els supervivents i en termes molt més amplis en les seves famílies i descendents, així com la societat soviètica en un sentit més general. Figes ha realitzat durant un període de varis anys entrevistes sistemàtiques a una nova i molt amplia mostra de supervivents. Introdueix breus descripcions de les innovacions generals i les polítiques estatals per aportar coherència i continuïtat, però el llibre està estructurat bàsicament en torn a les experiències de famílies i supervivents individuals, que em molts casos es citen amb les seves pròpies paraules, i això aporta un testimoni fresc i immediat. 14 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Relata el funcionament de la societat soviètica en la vida quotidiana, oferint noves perspectives sobre el funcionament de les institucions locals, en lloc de treball i inclús altres aspectes, com les condicions de les cases. Figes també tracta de relatar el crim del silenci, aquell en el que la víctima va ser també el perpetuador. Las mostres de la societat soviètica son amplies i representatives. El que va fer que aquest llibre va ser especial es que la bibliografia existent ha estat dedicada en gran mesura al Estat soviètic i els seus dirigents, polítiques, institucions i guerres, i que tot el àmbit de la vida privada, de la vida normal, a penes han sigut estudiades. Ningun historiador ha aconseguit penetrar tant profundament en el teixit fonamental de la vida russa en els anys formatius soviètics. “Gulag. Historia de los campos de concentración soviéticos”, Anne Applebaum. “The history of the Gulag: From collectivization to the great terror”, Oleg V. Khlevniuk. “La gulag como historia”, Stanley G. Payne. El vast sistema soviètic de camps de treballs forçats ha sigut reconegut como el més brutal sistema de camps policials existents en temps de pau europea, superant fins i tot els nazis a la Segona Guerra Mundial. Alexander Solzhenitsyn, Zemsov, Galina Mikhaiovna Ivanova, Michael Jakobson, Edwin Bacon, Ralf Stettner, entre d’altres van publicar una sèrie d’obres, i articles sobre les condicions i el gulag com historia. Ens centrem en la obra de Anne Applebaum i Oleg V. Khlevniuk. Oleg Khlevniuk en el seu llibre afegeix un bon número de detalls polítics i administratius així com tracta temes de la repressió estalinista. El seu llibre resumeix aquest sistema i també parla sobre altres aspectes com la fam massiva durant l’inici dels anys 30 i el Gran Terror (1937-1938). Anne Applebaum fa una amplia narració i una història descriptiva de les condicions en els camps i les vides dels presoners a través dels records dels supervivents. És l’únic llibre que ha aconseguir revelar plenament la història humana de la Gulag, explicant amb detall com era la vida, com vivien, treballaven, morien i sobrevivien els interns. Evoca els horrors de trasllats freqüents en camions de granat buits i la peculiar cultura del camp, que desenvolupava les propis lleis, costums, literatures i moralitat. El règim tsarista havia desenvolupat un sistema de treballs forçosos. Va ser Trotski qui va impulsar inicialment l’ús dels camps de concentració per presoners durant els primers mesos del règim bolxevic al 1918. Aviat es va afegir també l’element dels treballs forçosos, però durant els anys vint el número dels presoners en els camps de treball era petit. El gran canvi va venir el juny de 1929, entre la revolució estalinista de la col·lectivització agrícola estatal forçosa i la massiva industrialització estatal dels plans quinquennals. En aquesta època el Politburó va decidir reduir les despeses gent que la major part del sistema de presoners soviètics fos econòmicament autofinançat a través dels “camps correctius de treball”. A finals dels 1930 el sistema va quedar formalitzat amb el nom de GULAG. De 1930 a 1936 un total de 12 milions de ciutadans van ser arrestats i condemnats, tot i que la majoria van rebre sentències a penes de presó que no van arribar a complir. Al 1934 la GULAG es va integrar dins del ministeri d’Interior (NKVD) que s’ocupava llavors de duu a terme la purga massiva de la població d’elit i urbana, el Gran Terror (1937- 1938), caracteritzades per onades massives d’execucions ordenades per Stalin i el Politburó. Al 1939 el nou director del NKVD, Beira, es va dedicar a fer que el sistema de repressió fos més eficaç. Durant el 1939 va intentar racionalitzar la GULAG perquè fos més productiva. Però per llavors el sistema de camps i colònies de treball s’havia tornat tant gran que estava desenvolupant un important paper en l’economia soviètica (sobretot en l’explotació forestal, mineria i construcció). Beria va buscar per tant millorar les racions de menjar i aconseguir una administració més eficaç que també reforçava la disciplina. al marge del terrible cost en vides i sofriments humans, la productivitat proporcional de la GULAG no era tan gran, Beira ho va veure i va prendre’s la iniciativa de començar a tancar la major part del sistema de camps després de la mort d’Stalin. La invasió alemanya va duu una nova crisi que va permetre que casi un milió de presoners de la Gulag s’allistessin com a voluntaris en els batallons de càstig de l’Exèrcit Roig (taxa de mortalitat excessivament alta). La invasió va provocar una nova crisi alimentària en un sistema en el que la producció d’aliments era ja molt pobre. Durant el 1944 el cens de la GULAG va començar a créixer de nou, ja que el règim havia deixat de mostrar-se reticent a l’enviament de soldats condemnats als camps i van augmentar els empresonaments de civils, especialment en les regions occidentals que havien viscut durant dos o més anys sota ocupació alemanya. Les revoltes als camps van passar a ser cada cop més freqüents durant els últims anys de la vida de Stalin i al 1949 15 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim els presoners d’un camp al nord van aconseguir reduir els seus guàrdies i van alliberar una sèrie de camps veïns abans de ser derrotats per l’exèrcit Roig. Després de la mort de Stalin, la majoria dels camps van començar a tancar-se. No es tractava d’una mesura humanitària només, sinó que els successors van reconèixer que la grossera economia de la Gulag era essencialment no rentable. Un gran número de presoners de la Gulag van aconseguir sobreviure, tot i que la seva salut física va quedar afectada de forma permanent. Aquells que completaven les seves condemnes eren alliberats, i en el període de grans quantitats d’empresonaments després de la II Guerra Mundial hi havia anys que casi s’alliberaven tants presos com se’n tancaven de nous. “Dictadores: la alemania de Hitler y la unión soviètica”, Richard Overy; “Aprender la lección”, Stanley G. Payne. Generalment s’ha vist el segle XX com “la època dels dictadors”. Hitler i Stalin ocupen el podi, en termes de importància històrica, de magnitud de poder i de grau de capacitat destructora. Encara tenir diferencies fonamentals, havia també similituds cada vegada més grans entre els dos règims. Això va donar a lloc a la idea d’un “totalitarisme” general o comparatiu. El intent més important de establir una comparació dels dos sistemes polítics va donar lloc a un congres organitzat per el especialista britànic sobre el nazisme Ian Kershaw y Moshe Lewin. Richard Overy va fer un estudi dels factors econòmics, industrials i estratègics que van contribuir a decidir en el resultat de la II GM. El objectiu principal es subministrar una base empírica amb la que elaborar un estudi sobre que convertia als dos sistemes en similars o diferents; i escriure una historia comparativa “operativa” dels dos sistemes amb l’objectiu de respondre a la gran pregunta històrica de com funciona realment la dictadura personal. Pretén aconseguir una autentica comparació analítica, no descripcions paral·leles o simples contrastos, al temps que no deixa de ser conscients de les diferencies considerables entre Alemanya i Rússia, així com de les profundes disparitats entre Hitler i Stalin. “Comparació no es el mateix que equivalència”. Abans de 1917 ninguna de les dos potencies havia arribat a ser una democràcia política i cada una de elles havia experimentat una derrota a la guerra amb el que l’impacte es va traduir en enormes canvis interns. Hitler i Stalin, per altre banda, diferien profundament com persones. Ningun dels dos homes eren realment “normals”, però tampoc eren “bogos” en qualsevol sentit clínic i objectiu, malgrat el caràcter enormement patològic de moltes de les seves polítiques. Stalin va cap aportar la dictadura més feroçment repressiva de la seva època. Hitler va liderar un moviment massivament popular, aparentment va arribar a gaudir del suport de la majoria i no va tindre necessitat de empresonar a un gran número de persones. Els dos van ser sistemes revolucionaria que van desencadenar energies socials enormes i una terrible violència. Overy li sembla útil el concepte de totalitarisme que descriu dos règims que no podien controlar físicament tots els aspectes de la vida, però que sense dubte, perseguien dominar totes les institucions i la totalitat de la societat. Conclou que van ser dos règims revolucionaris d’Europa per antonomàsia, els únics que durant les vides dels seus dictadors van mantindràs in crescendo de “revolució permanent”. La doctrina nacionalsocialista era romàntica, no racional i antimaterialista, mentre que el marxisme leninisme del Estat soviètic, per extrem i destructiu que fos, era teòricament ultraracionalista i materialista, encara quan a la practica va ser irracional. Encara que resulta obvia la distinció extrema entre racisme hitlerià i el internacionalisme teòric no racial del sistema soviètic, Overy conclou que generalment, les diferencies ideològiques han tendit a entendres de manera equivocada i en certs aspectes son menys nítides, en ocasions inclús lo contrari de lo que es perceb habitualment. El paper del partit en el sistema soviètic va ser més gran que en qualsevol altre sistema de tipus fascista, comparant amb els quals aquells eren més un autèntic “Estat de partit”. Overy troba exagerada una interpretació d’aquest tipus. Subratlla que els grans funcionaris van poder evitar ser membres del partit durant algun temps a Alemanya, cosa que no era possible a la URSS. L’autor creu que la construcció d’un nou Estat amb el comunisme feia gran èmfasi en les institucions estatals més que en el partit, creant una especia de “divideix i governa” estalinista intern entre el Estat, el partit, l’exercit i la policia. 16 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Overy utilitza els mateixos paràmetres d’anàlisis i judici amb ambdós règims. Es presenten dades considerables sobre la repressió als dos sistemes, encara que no es donen estadístiques macrohistoriques completes per el cas soviètic. Una limitació del seu voluminós estudi es que el seu enfasi en el anàlisi estructural i les polítiques del sistema no implica un gran examen de la interacció històrica directa entre els dos dictadors. La política de Stalin a aquest respecte va ser més indirecta i més moderada. Va ser Hitler, no Stalin, qui a finals de 1933 va trencar la especial relació entre Alemanya i la URSS. Stalin va ser aliat molt més fidel que Hitler, qui menys d’un any després (1939) va començar a fer plans per atacar el seu soci. A la política exterior les diferencies entre els dos dictadors van ser en un aspecte clau, i més important que les polítiques internes. Stalin era propens a un radicalisme extrem en algunes de les seves polítiques nacional, però es mostrava molt més circumspecte i prudent en la seva relació amb el món exterior. A política exterior, Hitler va ser el estadista més propens al risc del segle XX, i la seva tendència a tractar d’apostar el màxim li va fer perdre-ho tot. Els dos dictadors semblen haver pensat en termes d’una estratègia integrada per “tres guerres”, en la que la Primera Guerra Mundial havia de lliurar-se una segona guerra per el control de Europa. La diferencia era que Hitler estava desitjant iniciar la segona guerra, mentre que Stalin va mantenir que a partir de 1925 a l’URSS tenia que perseguir evitar les etapes posteriors després de que les altres potencies estiguessin ja consumides. Stalin va acaronar la idea d’una nova guerra generalitzada entre 1951 i 53, però no va estar mai disposat a jugar tot per tot. Overy conclou que es un error considerar que desenvolupar un sistema més totalitari que el implementat per la Alemanya nazi, lo contrari es el que s’ajusta a la realitat. Afirma que el regim de Hitler, en part degut el suport popular, va arribar a aconseguir una vigilància més exhaustiva de la seva població que en el Estat policial stalinista. Overy mal interpreta el atractiu internacional dels dos sistemes, afirmant que “era molt més difícil exportar Hitlerisme a Europa de l’Est que stalinisme”. No va ser així, ja que, al marge de la seva recepció a la pròpia Rússia, la Alemanya nazi era de fet clarament més popular en la Europa de l’Est de lo que era el stalinisme. A partir de 1945, el hitlerisme va ser completament repudiat mentres que el stalinisme es va extendre a una gran part del món. El nacionalisme extrem ha sobreviscut al comunisme i a la Europa de l’Est i altres països ha passat a ser el seu hereu. El stalinisme no ha tornat, però el autoritarisme rus, amb algun dels seus antics mètodes assassins, es troba un altre cop en auge. Es podrien qüestionar certs jutges individuals de Overy però supera amb molts a tots els anterior estudis comparatius del hitlerisme i el stalinisme. TEMA 4: ANYS 20 Pròleg “Entre el miedo y la libertad”, “Los EEUU: de la Gran Depresión al fin de la segunda guerra mundial (1929-1945)”, David M. Kennedy. 11 de novembre de 1918 la IGM acaba. Aquesta va destruir imperis i va destronar dinasties. A les hores finals de la guerra naixien nous règims. Quatre homes al novembre de 1918 mollejats per la Gran Guerra, portats a liderar una nació destinades a sofrir convulsions del període posterior a la guerra i la seva conseqüent represa. Aquest quatre homes (Adolf Hitler, Wiston Churchill, Josef Stalin, Franklin Delano Roosevelt). Els dos vencedors ja havien begut de la font del poder i tenien set de més. La roda del temps acabaria per transportar a aquets quatre homes cap a un dels cicles més foscos de la història. De fet, la història ja els havia col·locat en una situació de proximitat mútua a vegades escalabrant , tant física com metafòrica. Al novembre de 1918, amb la humanitat lluita acabat podria acollir somnis d'esperança i gran part d'això va ser dipositats al President Woodrow Wilson. Roosevelt va ser al seu comandament i va viatjar amb ell a la conferència de Pau de París el 4 de desembre de 1918, on el Pacte liberal de Wilson va ser enderrocat. El tractat es va signar el 28 de juny de 1919 al Palau de Versalles és lluny dels ideals de Pau liberal sense victòria, que va tornar la democràcia a Alemanya, el comerç mundial sense restriccions polítiques, un món basat en el principi d'autodeterminació i l'ordre supervisats per la societat de Nacions. Segons l'economista Keynes aquell document contenia tres efectes letals: 1. D'una banda, la cessió a França d'alemany crua deteriorament de la indústria a Alemanya. 2. Prenia a Alemanya les colònies, les inversions estrangeres i la Marina Mercant. 3. I, finalment, va obligar els alemanys d'assumir la responsabilitat per l'esclat de la guerra i la colossal 33.000 milions de dòlars multa es va imposar pel que fa a reparacions. Va ser una pau reivindicatiu. Dos anys més tard Hitler assentar les bases del Partit Nazi. 17 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Mentrestant, príncep Fumimaro Konoye del Japó que la delegació del Japó que rebutjar la Pau angloamericana per occidentals es va negar a reconèixer el principi d'igualtat racial, es va negar a demandes japonès a Xina i Japó relegat a segona classe a l'estatus d'ordre global. Konoye es convertiria en el primer ministre, que va acordar l'aliança amb els nazis i feixistes italians (pacte tripartit). Amb la crisi econòmica de 1929, es va convertir en la gran oportunitat per Hitler. Membres del seu partit han duplicat i en 1933 va tenir el grup més nombrós del Reichstag, així va exigir al Ministeri de relacions exteriors. Un mes més tard, Roosevelt va arribar al poder als Estats Units. Keynes considera que amb el realisme de Hoovert podria haver vingut a la pau. “La europa revolucionaria. Las guerres Civiles que marcaron el siglo XX”, Stanley G. Payne; “La matanza europea”, Michael Seidman. Segons Stanley Payne hi han tres tipus de guerres civils: conflictes dinàstics medievals, lluites d'escala gran alliberament i guerres civils nacional. Payne sosté que aquestes últimes són enfrontaments entre revolucionaris i contrarevolucionaris. Les revolucions no es donen a les societats tradicionals, sinó més aviat en aquells que han aconseguit un cert grau de modernització. L'agitació intel·lectual proporciona la base per a la revolució política. La revolució russa va desencadenar el 1905, després de l'inici de la modernització i la derrota contra els japonesos. En l'Imperi otomà, l'activisme nacionalista resultat de genocidi i neteja ètnica. El temps de guerres civils revolucionaris entre costats amb concepcions antagonistes de la societat i estat comença al final de la Primera Guerra Mundial entre Rússia i Finlàndia. El 1917, és polaritza la política finlandesa quan els socialistes demanen una vaga general limitar l'augment del poder de Lenin a Rússia. Explota una guerra el 1918 i, de la mateixa manera com a Espanya, ambdós bandols reben una significant ajuda estrangera. Els contrarevolucionaris reben ajuda d'alemanys i aconsegueixen posar fi a la influència Bolxevic. A Rússia, resultat de la primera Guerra Mundial, la revolució de 1917 es porta a terme. Letona comunistes proporcionada als bolxevics seus soldats més eficients. Si Alemanya havia guanyat la guerra, han aplicat als bolxevics però feia not. No obstant això, alemany i Bolxevic va signar la Pau de Brest Litovsk que va marcar la sortida de Rússia del conflicte i intercanviar territori rus passà a mans dels alemanys a canvi del reconeixement de la dictadura comunista. L'Exèrcit Roig va guanyar el blanc. A Alemanya, va tenir lloc entre 1918 i 1919 revolució s'enfronten als Freikorps i comunistes revolucionaris. Les primeres van ser les milícies de dretes que tenia el suport dels oficials l'exèrcit alemany. Un cop va triomfar la counterrevolution, les elits alemanyes no va dubtar a refer les relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica per fer front a les restriccions britàniques i franceses a Alemanya. A Hongria, la reacció contra la societat comunista de Béla Kun instituí un veritable terror amb l'autoritarisme del Miklós Horthy. Feixisme italià va néixer com un enfrontament entre treballadors i propietaris després de la guerra. Els feixistes que els militarizaron volia dur a terme una revolució antropològic per crear un home nou. A Espanya la guerra civil va portar a molts enfrontaments entre oposar-se a costats, la guerra civil van sorgir dins la Guerra Civil entre anarquistes, socialistes i comunistes mentre que els nacionalistes de Franco va centralitzat d'autoritat i va evitar els enfrontaments interns. També tenia el suport de l'església catòlica i religió va entrar en conflicte com no s'havia anat enlloc. Podem concloure que Payne comet alguns errors en els seus plantejaments. D'una banda, oblidar no només els factors psicològics i polítics per provocar les revolucions, també hi són causes estructurals i socials com la presència o absència de la burgesia. D'altra banda, en el cas espanyol és molt crític amb el bàndol republicà que titlla de jacobíns i de negar la guerra civil ja que "ells eren els únics que representa el poble". Tanmateix, el bàndol franquista també es creu que va encarnar la veritable nació espanyola. Finalment, Payne diu que aquestes guerres van ser el tractament convencional de soldats i civils, ignorant que hi havia repressió política i represàlies, desproporcionada en forma de esclavitud. “La articulación del Sistema Internacional de Versalles. La Sociedad de Naciones 1919 18 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim 1923”, José Luis Neila Hernández. La fi de les hostilitats al Octubre de 1918 apuntaven al món que hauria de forjar-se en la pau, atenent a les futures fronteres, la sort de les colònies de les potencies vençudes e inclús la refundació de les Relacions Internacionals. Seria un greu error d’apreciació ignorar que la energia dels aliats s’havia concentrat en guanyar la guerra, no en preparar la pau. La diplomàcia de guerra va ser, per lo tant, un factor condicionant de primer ordre per percebre els límits a la llibertat d’acció de les delegacions a la Conferencia de Pau. S’evitava la conclusió d’una pau per separat i procurar un consens i enteniment previ entre els aliats a la hora de fer qualsevol proposta de pau. La diplomàcia de guerra va generar una sèrie de compromisos secrets puntuals i divergent respecte al futur d’Europa central i oriental, i el Pròxim Orient principalment. Les discrepàncies entre els aliats i associats en els seus objectius i motivacions de guerra no van ser menors que les que aflorarien al emprendre el camí de la pau i modelar el nou sistema internacional. Divergències que atendrien als plantejaments i interessos dels component s de la coalició vencedora i a sensibilitats de diferents signe en el se dels propis Estats. Un nou status quo dependria de la capacitat de enteniment entre les grans potencies aliades per respectar i en última instancia garantir l’eficiència del nou ordre. Al maig de 1916, el president Wilson proposaria per primera vegada un pla per crear una organització mundial emparada en els seus principis (14 punts de Wilson). El 8 de gener de 1918 Wilson presentaria a una sessió conjunta al Congres els famosos catorze punts. Un dels documents més determinants en el disseny de la pau, que evocava una sèrie de principis elementals per la convivència internacional. Fonaments dels que havia que emprarse el comportament dels actors del mitja internacional, bàsicament la Societat de Nacions, com entitat supranacional i dels Estats. Aquell projecte liberal d’organització de la vida internacional es va cimentar, així mateix, en un marc acadèmic intel·lectual, ja mencionat en els capítols introductors, al fil del qual es renovaria l’estudi de les Relacions Internacionals i la pròpia visió del món. Es volia consagrar el principi d’autodeterminació dels pobles, l’aversió envers el colonialisme i la reconstrucció del mapa europeu i alhora mostrar la preocupació per les aspiracions de les minories. Els beneficis que podrien derivar-se de la creació d’una organització mundial, que sota la influencia de les potencies occidentals poguessin preservar la pau internacional a traves de l’equilibri. La Conferencia de Pau seria el fòrum en el que s’habilitaria un complex mecanisme per dissenyar el nou sistema internacional. També hauria de resoldre’s les necessitat immediata d’Europa per la seva reconstrucció i establir el nou mapa polític d’Europa. Amb la participació final de 32 Estats y uns mil delegats es va desenvolupar a través de dos fases. Al llarg de la Conferencia es va constatar les dificultats per harmonitzar el disseny d’un nou sistema basat en el respecte dels principis liberals i democràtics i el dret d’autodeterminació dels pobles, així com la vertebració dels assumptes mundials a partir d’una organització internacional, amb els objectius e interessos nacionals de les potencies vencedores. De la Conferencia emanaria el primer dels Tractats de Pau, el Tractat de Versalles. Una “pau imposada” en el seu contingut i protocol com es va escenificar la seva firma a la Galeria dels Miralls, serviria del model per els altres Tractats firmats per separat amb les restants potencies vençudes. La Conferencia de París i els Tractats de Pau van defendre i explicitar els principis i mecanismes sobre els quals hauria d’edificar-se el nou sistema internacional, garantint la pau i el nou ordre de les coses de postguerra. Aquell nou ordre, estava clar, que no acabava amb la naturalesa interestatal. Però si introduïa una novetat fonamental, la vertebració orgànica de la societat internacional a partir d’una organització universal. El pacte (construït per un preàmbul i 26 articles), com enginyeria política jurídica al servei de la pau, es convertiria en endavant en el fonament institucional sobre el que descansaria la multi lateralització de les Relacions Internacionals de postguerra. Tot ell anava dirigit a “fomentar la cooperació entre les nacions i per garantir la pau i seguretat”. El sistema de seguretat col·lectiva articular en el Pacte habilitat en un sistema jurídic de prevenció de guerra en el que convergien diferents elements: • la garantia de la integritat territorial i la independència dels Estats • l’assistència col·lectiva, • l’arbitratge • i la limitació del dret a la guerra amb un sistema de sancions. La concepció col·lectiva de la seguretat es basava sobre tres pilars: • L’arbitratge o solució pacífica de les disputes internacionals 19 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim • El desarmament, una aspiració evocada en els 14 punts de Wilson i plasmada puntualment en els Tractats de Pau. La seguretat. • Al servei d’aquests principis i objectius es va consagrar una estructura institucional que, amb seu a Ginebra, es convertiria en el teixit orgànic de la nova organització internacional. Constava amb una sèrie d’òrgans centrals: El Consell (una espècie de comitè executiu, amb l’elitisme de la Santa Aliança) i la Assemblea (Òrgan democràtic per antonomàsia de la societat). Les feines tècnic administratives requeien en la Secretaria General. Alhora havia una constel·lació d’òrgans subsidiaris tècnics i polítics i d’òrgans autònoms vinculats a la Societat, entre els que figuraven el Tribunal Permanent de Justícia Internacional, la seu del qual es fixaria a La Haia, i la prestigiosa Organització Internacional del Treball. “La Alemania de Weimar. Presagio y Tragedia”, Eric D. Weitz; “La construcción de Weimar (Texto de la Constitución alemana de 11 de agosto de 1919”, Ottmar Buhler, Constantino Mortati i Walter Jellinek; “Antonomasia”, Enric Ucelay-Da Cal. Weimar oder Potsdam és encara una fórmula per designar les dues Alemanyes: la culta i cerebral lligada a la Il·lustració, terra de poetes i pensadors, i l'obtusa i militarista. Però l'ambigüitat alemanya a la República de Weimar és evident quan el país es segueix dient Imperi alemany i l'exèrcit Reichswehr. Weimar és un dels mites centrals de la visió progressista de la història. El contrast amb el nazisme el converteix en una època bona però està plena de clixés. Va ser una època acostumada a l'estratègia de la tensió, de revolució en revolució. La il·lusa extrema esquerra sempre va creure que una revolució bolxevic estava a punt d'esclatar. L'extrema dreta va intentar donar el cop amb alguns Putsche amb la vergonyosa protecció dels tribunals conservadors. Atès a la disfunció legislativa es governava per decret (el mateix Hitler va instaurar el seu règim sense derogar la constitució) en un sistema teoritzat per Cal Schmitt. A més l'esquerra del sistema només es mantenia en alguns Estats federals, de manera que Hitler recentralizaría Alemanya. La idealització de Weimar i el republicanisme alemany té lloc a l'exili antinazi i posteriorment amb la interpretació esquerrana d'una època de revolució cultural que havia donat lloc al món modern. El que fa Weitz, nord-americà de segona generació, (crítica !!!) és un esforç de memòria heretada ja que ell no hi va ser, a Weimar. Són els seus pares els qui li van inculcar una memòria selectiva d'aquest període. (Afegeix critiques a l'estructura del llibre i Concepció) TEMA 5: LA GRAN DEPRESSIÓ I EL FEIXISME “Los señores de las finanzas. Los cuatro hombres que arruinaron el mundo”, Liaquat Ahamed; Reseña, Oscar González Camaño. Benjamin Strong (president del Banc d'la Reserva Federal a NY), Montagu Norman (governador del Banc d'Anglaterra), Hjalmar Schacht (president del Reichsbank) i Emile Moreau (President del Banque de France). Quatre homes al capdavant dels bancs centrals dels seus respectius països que van influir en una de les qüestions essencials de l'economia monetària del període d'entre guerres: el patró or. Aquests quatre bancs en aquesta època seguien sent de capital privat i responien davant els seus accionistes tot i que també havien de preservar el valor de la moneda. Aquests bancs vetllaven pels dipòsits d'or doncs estaven obligats a disposar de lingots d'or com a aval del paper moneda que emetien. En acabar la guerra del 14, UK, França i Alemanya estaven en fallida, oprimits pels deutes i amb una població empobrida. La lliura, el marc i el franc es van enfonsar mentre el dòlar es va erigir com a salvaguarda del capitalisme fins a substituir el patró or. Els quatre banquers anteriorment citats van intentar reconstruir el sistema financer internacional. A mitjans dels vint semblaven haver-ho aconseguit amb monedes estables, lliure circulació de capital, desenvolupament econòmic i van anar abandonant el patró or. Va morir el sistema financer de llavors per donar pas al capitalisme 2.0. Aquests banquers van modular l'economia moguts per fílies i fòbies particulars i ningú va escoltar a Keynes quan deia que l'opressió a Alemanya era un greu error. Tots ells es van moure per instints i no van saber evitar el gran 20 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim desastre de 1929. Ni Strong ni Norman van realitzar canvis i insistien a castigar Alemanya. Schacht era un enemic de la república de Weimar que va enfonsar el marc i Moreau va preveure que el patró or tenia els dies comptats. En definitiva, la Gran Depressió va ser provocada per una absència de capacitat decisòria i de comprensió sobre el funcionament de l'economia. “Anatomía de la crisis”, Milton Rose i Friedman. La Gran Depressió va reduir a la meitat la renda monetària dels EUA. El seu punt més baix va arribar el 1933, on la producció total va decaure un terç i la desocupació es va disparar al 25%. A Alemanya va ajudar a Adolf Hitler a aconseguir el poder, al Japó va reforçar la camarilla militar i a la Xina va accelerar la hiperinflació que acabaria amb Chiang Kai-shek i impulsaria el comunisme. Segons FRIEDMAN, el responsable d'aquest col·lapse econòmic és l'Administració pública nord-americana. D'aquesta crisi econòmica sorgeix la percepció ciutadana de que el capitalisme és inestable i que l'Estat ha d'intervenir per garantir el benestar. Entre els economistes, liderats per Keynes, es va arribar a la conclusió que la política monetària no servia per a aconseguir l'estabilitat, els diners no importavan, era necessària la intervenció pública. No obstant això, per a Friedman aquestes opinions es van deure a una manca de comprensió del que ha passat. La Reserva Federal (Fed) es va crear com una autoritat pública monetària per evitar pànics com el que havia patit EUA el 1907. Davant d'una recessió molts ciutadans havien acudit als seus bancs per retirar els seus dipòsits. Els bancs van aplicar una restricció de pagaments, no van tornar els dipòsits, van evitar la seva fallida i van acabar amb el pànic. La Fed va ser creada, doncs, per controlar la circulació de diners i que els bancs no es preocupessin de fer restriccions de pagaments. Després de la guerra, quan el dòlar va substituir la lliura i el patró or, la Fed va imprimir moneda que va fer créixer els bancs comercials perquè compressin deute públic de l'Estat i fer front a les despeses de guerra. Durant els vint, la Fed augmentava el creixement monetari quan l'economia flaquejava i el reduïa quan creixia massa ràpid. Havia començat una era d'estabilitat gràcies a la Fed. Dos mesos abans de l'ensorrament de la borsa, l'activitat econòmica havia aconseguit la seva cota màxima. No obstant això, amb el crac la Fed va reforçar els efectes depressius de la borsa. El sistema de la Fed podia haver evitat aquest col·lapse i no ho va fer a causa d'una lluita de poder interna que va portar a la reserva a deixar de comprar deute públic i que la quantitat de diners disminuís lentament. La manca de pagaments va afeblir els bancs el que va conduir als impositors a retirar els seus dipòsits i la Fed, que posseïa un 70% de les reserves d'or, no va comprar títols de deute a gran escala ni en la crisi bancària de 1929, ni en la de 1931 ni en la de 1933. Quan Roosevelt, que s'havia negat a cooperar amb Hoover, va arribar al poder forçar la Fed a fer una restricció de pagaments. Aquesta institució que s'havia creat per evitar les restriccions de pagaments havia fracassat i, mentrestant, 10.000 bancs havien tancat. La culpa de la Gran Depressió, diu Friedman, no va ser una fallada de l'empresa privada sinó de l'Administració i de la seva funció d'encunyar moneda. Posteriorment, la Fed no ha tornat a cometre aquest error sinó l'error oposat: accelerar el creixement provocant inflació i recessió. L'Estat és la major font d'inestabilitat econòmica. “Quién era Milton Friedman?”, EL PAÍS, Una lección de economia Nobel, Paul Krugman. Tradicionalment l'economia clàssica ho inundava tot i donava com a única resposta deixar que l'oferta i la demanda fessin la seva feina. Amb la Gran Depressió aquesta explicació ja no valia. Si Keynes va enterrar l'economia clàssica defensant la intervenció estatal per salvar el capitalisme, Friedman va ser qui la va desenterrar i es va encarregar d'acabar amb l'heretgia keynesiana. Friedman va triomfar amb la seva defensa del lliure mercat perquè va saber veure els punts febles a Keynes. Entre ells, el va criticar l'ús de teories psicològiques per estudiar les decisions de consum en lloc d'usar la clàssica funció de l'Homo Economicus. És a dir, l'home és un home racional que busca maximitzar el seu benestar en les seves decisions de consum mitjançant el producte marginal. De fet, els seus triomfs van ser gràcies a les prediccions fetes per mitjà hipòtesi de comportament racional del consumidor. Friedman va revelar el 1967 que la relació de proporcionalitat inversa entre inflació i atur no era permanent, sinó temporal al contrari del que es creia. És a dir, intentar contenir eternament l'atur mitjançant la inflació, a llarg termini seria contraproduent. Predir els fenòmens de la inflació va ser un dels grans avenços de l'economia de la postguerra però la seva fama va arribar amb la seva doctrina del monetarisme sobre política monetària (solució apolítica encara enganyosa i fracassada segons Krugman). 21 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Moneda és tant diners en bitllets com dipòsits bancaris. La Reserva Federal només té control sobre els diners en circulació però no sobre els dipòsits dels ciutadans. Abans de Keynes es creia que l'oferta monetària era eficaç per gestionar l'economia. Però amb la Gran Depressió, Keynes planteja que davant d'una depressió encunyar moneda addicional no té sentit perquè els tipus d'interès són tan baixos que la gent no farà circular la moneda. Per això planteja com a solució una política pressupostària, és a dir, gran inversió pública en l'economia. Aquesta és una solució més polèmica i polititzada. En els 60, Friedman va fer una croada per demostrar que els diners sí importavan. Durant la depressió, la base monetària que controla la Reserva Federal va augmentar, mentre l'oferta monetària (diners i dipòsits) es va enfonsar. Friedman va afirmar que la Reserva podria haver salvat l'oferta monetària rescatant els bancs que van fer fallida, així donava a entendre que la Reserva Federal i l'Estat havien causat la Gran Depressió. El que resulta un argument enganyós, ja que mentre està acusant l'Estat d'intervencionista, la solució de Friedman passava justament per la intervenció de l'Estat en els bancs trencats. Les seves tesis del monetarisme es van demostrar fracassades quan a finals dels 70 EUA i UK les van posar en pràctica i no van evitar recessions greus amb l'augment d'oferta monetària. A més les seves crítiques als bancs centrals van ser desmentides per la bona feina d'aquests durant els 80. No obstant això, Krugman creu que la campanya de Friedman a favor de mercat lliure accelerar les polítiques neoliberals dels 70. I això malgrat que les dades neguen que el lliure mercat millori el nivell de vida dels nord-americans. “La modernidad del fascismo”, Jordi Garcia. Documentado por Roger Griffin. Griffin en el seu llibre defensa que el feixisme a Itàlia i Alemanya és un moviment modern. Cal comprendre el feixisme com a resposta integral a la sensació de decadència de la Modernitat i per tant és una resposta mobilitzadora i de futur, no es tracta d'una resposta reaccionària ni conservadora enfront d'un temps de crisi. És un moviment revolucionari, tan vast com capaç d'arrossegar a multituds formades i cultes que volien reparar la falta d'ordre metafísic i el nihilisme després de Nietzsche, Freud, el futurisme de Marinetti o Baudelaire. Un moviment emocional i ideològic que vol difondre un nou home i un nou temps. “Fascismo y modernismo”, Stanley G. Payne. (Parla de Griffin). Al principi els comunistes van reconèixer que el moviment feixista presentava algunes analogies amb l'estil violent del bolxevisme però posteriorment van coincidir amb els liberals occidentals que el feixisme era reaccionari i antimodern. Els experts van intentar una major exhaustivitat però el debat es va anar apagant fins a l'última dècada de segle. Griffin (Modernism and Fascism) presenta una anàlisi global de la relació entre feixisme i modernisme. Per a l'autor, modernisme és un desplegament d'iniciatives heterogènies individuals i col·lectives dutes a terme a les societats europeïtzades en l'àmbit social i cultural des de mitjans del XIX. El seu denominador comú és trobar un significat davant la pèrdua de valors homogenis i la secularització. Els modernistes rebutjaven la cultura, societat, economia i política de la modernitat. Griffin es refereix al feixisme italià com modernisme programàtic, és a dir, una expressió del modernisme a projectes polítics i socials com a reacció a la decadència. L'objectiu programàtic del feixisme és revitalitzar la nació amb una nova estructura que desenvolupés una nova civilització. Alhora, defensava la major revolució modernista: la creació d'un home nou fruit del vitalisme i el dinamisme feixista inspirat en el futurisme. Pel que fa el nazisme, Griffin destaca el concepte nazisme reaccionari. És a dir, una evocació de nous valors i nova moralitat combinat amb un imaginari històric i el rebuig del liberalisme i l'esquerra. Una modernitat alternativa que s'inspira en alguns aspectes de la Il·lustració: un nou concepte de Déu, de legalitat, de naturalesa i de societat ... De fet, el Mein Kampf és un document modernista en tant que ressalta el declivi de la modernitat i ofereix una alternativa irracional: la introducció d'una nova època mil·lenària. El nazisme va apostar pel desenvolupament tecnològic i la biologia modernista, basada en l'extermini massiu i la creació d'una raça dominant, pura i vitalista. I també modernista per ser el règim més verd de tots, que va posar fre al tabac i va impulsar una ecologia alternativa. El nazisme, per tant, no era un moviment tradicionalista. “Storia della cultura fascista”, “Il Gentile dei fascisti. Geniliani e antigentiliani nel regime fascista”, Alessandra Tarquini; “Mussolini y el fascismo italiano”, Álvaro Lozano; 22 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “La via italiana al totalitarismo. Il partito e lo Stato nel regime fascista”, “L’apocalisse della modernità. La Grande Guerra per l’uomo novo”, “La nostra sfida alle stelle”, Emilio Gentile; “Lo Stato-partito del fascismo”, Loreto di Nucci; “Modernismo y fascismo. La sensación del comienzo bajo Mussolini y Hitler”, Roger Griffin. “El fascismo paradigmatico”, Stanley G. Payne. Gentile se centra en la cultura del feixisme i situa la seva essència en el concepte de revolució antropològica ja es contraposa a la socioeconomia de izquieras però al seu torn tracta de crear un "nou home", de manera que també es diferencia dels moviments dretans. El feixisme va sorgir de la crisi cultural de l'Europa finisecular i de la Gran Guerra. És un intent de regeneració mitjançant la violència. El futurisme va ser a Itàlia el precursor artístic avantguardista del feixisme ja que el va inspirar. El futurisme és l'únic moviment tan estudiat per la seva política com pel seu art. Mentre que a l'URSS el partit dirigia l'Estat ia Alemanya el partit va dirigir institucions paral·leles a l'Estat, a Itàlia l'Estat va predominar sobre el partit, la influència va ser limitada. Mussolini va arribar al poder gràcies a l'ajuda del partit tot i que una vegada en el comandament d'Itàlia el partit es va convertir en un problema per a ell. De fet el PNF va destituir al Duce el 1943, cosa impensable a Alemanya o Espanya. En canvi, Franco no tenia res a veure amb la Falange fins començada la guerra. Sempre va usar els falangistes a favor seu i, un cop apartat Mussolini del poder, Franco va iniciar un procés de desfascistización. Existeix un debat historiogràfic sobre si el feixisme italià era totalitari com el nazisme o el socialisme soviètic. El feixisme no va intentar un control complet i sistemàtic de totes les institucions italianes i per arribar al totalitarisme, segons Gentile, calen dècades, Itàlia no va tenir temps. Al contrari del bolxevisme, Mussolini havia creat un nou tipus de partit: el partit-exèrcit o milícia. És cert que en els anys trenta el feixisme havia ocupat tot el mapa institucional italià (excepte l'Església) però seguia permetent una important autonomia personal. Van aconseguir conquestes militars però mai van aconseguir transformar per complet la cultura i la societat que simplement era dòcil. Lozano destaca que el sistema socioeconòmic corporativista era una farsa per controlar la mà d'obra però va tenir més èxit que Roosevelt mitigant la depressió. Va construir un important sector financer i industrial i al contrari de l'URSS, els nivells de vida no van disminuir respecte els d'abans de la guerra. Però Mussolini era contradictori i volia una Itàlia més moderna i productiva alhora que limitava la urbanització ja que el "nou home" es trobava en l'austeritat rural. El liberalisme i comunisme ha acusat el feixisme de antimodern però els feixistes es consideraven molt progressistes. Griffin considera que el feixisme va ser una de les expressions més importants de la nova modernitat. Hitler va rebutjar els aspectes de l'art modern llibertari però creia que el Reich era la cúspide de la modernitat. A Itàlia, el feixisme va ser més transigent amb l'art. Tarquini destaca que Itàlia va ser dels pocs règims que va permetre les controvèrsies internes i la diversitat dins el marc del feixisme i va ser més aviat permissiu amb l'art i la literatura. Segons Lozano, el gran fracàs del feixisme italià, tot i que tampoc va aconseguir la seva revolució antropològica, va ser el seu desenvolupament militar. Itàlia era militarment feble per la seva limitada capacitat productiva, la seva participació en la guerra civil espanyola i campanyes com la d'Etiòpia i els desconeixements militars de Mussolini (no com Hitler o Franco). Hitler comptava amb Itàlia per la Segona Guerra Mundial, però Mussolini que sentia entre enveja i por cap al Führer, va endarrerir la seva participació fins que Alemanya estigués guanyant ja que sabia que Itàlia no estava preparada. Entrar a la guerra va ser un greu error. De tota manera, si Alemanya hagués guanyat, Itàlia havia estat condemnada a ser un Estat satèl·lit. En conclusió, el caràcter únic de la fascistizzità recau en la violència com un element terapèutic (no és un mal menor com al bolxevisme) i en la filosofia vitalista i antimaterialista (no materialisme històric marxista) d'una revolució interna que construís un nou home. Altres aspectes (culte al líder, propaganda, militarisme ...) són compartits amb el comunisme. “Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español”, Ferran Gallego; “Fascismo en España”, Ferran Gallego i Francisco Morente; “España contra España. Los nacionalismes Franquistas”, “fascismo y franquismo”, Ismael Saz. 23 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Homenaje a José Antonio en su centenario”, Luis Buceta, Gonzalo Cerezo y Eduardo Navarro. “Obras completes”, Ramiro Ledesma Ramos. “¿Fascismo en España?”, Stanley G. Payne. Giménez Caballero va ser el primer escriptor intel·lectual que va difondre les idees del feixisme italià a Espanya. Ramiro Ledesma és el primer intel·lectual feixista espanyol que inicia un moviment polític a 1931. Va liderar les JONS i va encunyar les doctrines i símbols que la Falange de José Antonio Primo de Rivera faria seus. La Falange i les JONS es van unir però en 1935 Ledesma va ser expulsat després d'intentar causar una escissió. Va ser executat a principis de la Guerra Civil. A part de les seves rivalitats personals, entre Ledesma i Primo de Rivera havia altres diferències. El primer era un intel·lectual proletari de classe baixa, el segon un aristòcrata acomodat. A més, Ledesma defensava que la Falange no podia imitar el feixisme italià per assolir el poder a Espanya. Havia d'adoptar una forma nacional, una postura socioeconòmica més radical i establir aliances amb militars i la dreta. després de la seva expulsió, Primo li va fer cas, es va desvincular del feixisme italià i va intentar, sense èxit, grans aliances. Tots els moviments feixistes van ser singulars i es diferenciaven per característiques nacionals a diferència dels comunistes. En el moviment espanyol, el nacionalisme revolucionari estava en un contradictori contacte amb el tradicionalisme cultural i religiós. Així, l'home nou que buscaven els moviments feixistes, a Espanya era un home tradicional propi de la dreta radical. Abans de la guerra, Franco no s'havia interessat pel falangisme. Però el conflicte va radicalitzar les parts i el franquisme (nacionalistes carlistes, monàrquics i militars) va concloure la necessitat d'un partit únic. Ismael Saz truca al règim dels primers anys fascistizado i no feixista. Els nazis i feixistes italians menyspreaven el franquisme per clerical i reaccionari però al seu torn el franquisme menyspreava la dictadura conservadora de Vichy. En 1941, amb el zenit nazi, hi ha un punt d'inflexió i Franco resol una crisi interna aparentment donant més poder als sectors falangistes que als tradicionalistes catòlics. Però en realitat va començar un procés de desfascistización que es va resoldre en favor dels catòlics a causa del canvi en el curs de la guerra mundial. Els moviments feixistes europeus van fracassar en els seus intents d'arribar al poder mitjançant revolucions, només mitjançant moviments polítics no violents. Però a Espanya va ser a causa d'una guerra en la qual els militars contarrevolucionarios (contra el Front Popular) van passar a ser els revolucionaris (instauració del falangisme). Franco va garantir la vida més dilatada de qualsevol moviment feixista, però li va negar autonomia. Però no va ser una traïció, ja que els falangistes sols mai no haurien arribat al poder a Espanya. TEMA 6: FEIXISME ITALIÀ I NAZISME “Fascismo. Historia e interpretación”, “Anatomía del fascismo”, Emilio Gentile; El país, Antonio Elorza. Gentile intenta explicar els trets bàsics del fenomen feixista a Itàlia: el partit, la seva relació amb l'Estat i l'evolució del lideratge de Mussolini. Del naixement del nacionalisme antiliberal fins a la fundació d'una ideologia religiosa amb els seus rituals i la seva simbologia. Posteriorment se li intenta aplicar el concepte de totalitarisme, és un experiment de fusió de l'Estat i partit. Segons el parer de Gentile, el feixisme és diferent del nacionalsocialisme i del comunisme, però no per això deixa de ser totalitari. També és un moviment revolucionari de masses en tant que intenta una mutació radical del poder i de l'ésser humà. Desenvolupa formes d'irracionalitat pre modernes mitjançant una tecnologia actual. “Dictadores: la alemania de Hitler y la URSS”, Richard Overy; “Aprender la lección”, Stanley G. Payne. REPETIDA TEMA 3 Generalment s’ha vist el segle XX com “la època dels dictadors”. Hitler i Stalin ocupen el podi, en termes de importància històrica, de magnitud de poder i de grau de capacitat destructora. Encara tenir diferencies fonamentals, havia també similituds cada vegada més grans entre els dos règims. Això va donar a lloc a la idea d’un “totalitarisme” general o comparatiu. 24 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim El intent més important de establir una comparació dels dos sistemes polítics va donar lloc a un congres organitzat per el especialista britànic sobre el nazisme Ian Kershaw y Moshe Lewin. Richard Overy va fer un estudi dels factors econòmics, industrials i estratègics que van contribuir a decidir en el resultat de la II GM. El objectiu principal es subministrar una base empírica amb la que elaborar un estudi sobre que convertia als dos sistemes en similars o diferents; i escriure una historia comparativa “operativa” dels dos sistemes amb l’objectiu de respondre a la gran pregunta històrica de com funciona realment la dictadura personal. Pretén aconseguir una autentica comparació analítica, no descripcions paral·leles o simples contrastos, al temps que no deixa de ser conscients de les diferencies considerables entre Alemanya i Rússia, així com de les profundes disparitats entre Hitler i Stalin. “Comparació no es el mateix que equivalència”. Abans de 1917 ninguna de les dos potencies havia arribat a ser una democràcia política i cada una de elles havia experimentat una derrota a la guerra amb el que l’impacte es va traduir en enormes canvis interns. Hitler i Stalin, per altre banda, diferien profundament com persones. Ningun dels dos homes eren realment “normals”, però tampoc eren “bogos” en qualsevol sentit clínic i objectiu, malgrat el caràcter enormement patològic de moltes de les seves polítiques. Stalin va cap aportar la dictadura més feroçment repressiva de la seva època. Hitler va liderar un moviment massivament popular, aparentment va arribar a gaudir del suport de la majoria i no va tindre necessitat de empresonar a un gran número de persones. Els dos van ser sistemes revolucionaria que van desencadenar energies socials enormes i una terrible violència. Overy li sembla útil el concepte de totalitarisme que descriu dos règims que no podien controlar físicament tots els aspectes de la vida, però que sense dubte, perseguien dominar totes les institucions i la totalitat de la societat. Conclou que van ser dos règims revolucionaris d’Europa per antonomàsia, els únics que durant les vides dels seus dictadors van mantindràs in crescendo de “revolució permanent”. La doctrina nacionalsocialista era romàntica, no racional i antimaterialista, mentre que el marxisme leninisme del Estat soviètic, per extrem i destructiu que fos, era teòricament ultraracionalista i materialista, encara quan a la practica va ser irracional. Encara que resulta obvia la distinció extrema entre racisme hitlerià i el internacionalisme teòric no racial del sistema soviètic, Overy conclou que generalment, les diferencies ideològiques han tendit a entendres de manera equivocada i en certs aspectes son menys nítides, en ocasions inclús lo contrari de lo que es perceb habitualment. El paper del partit en el sistema soviètic va ser més gran que en qualsevol altre sistema de tipus fascista, comparant amb els quals aquells eren més un autèntic “Estat de partit”. Overy troba exagerada una interpretació d’aquest tipus. Subratlla que els grans funcionaris van poder evitar ser membres del partit durant algun temps a Alemanya, cosa que no era possible a la URSS. L’autor creu que la construcció d’un nou Estat amb el comunisme feia gran èmfasi en les institucions estatals més que en el partit, creant una especia de “divideix i governa” estalinista intern entre el Estat, el partit, l’exercit i la policia. Overy utilitza els mateixos paràmetres d’anàlisis i judici amb ambdós règims. Es presenten dades considerables sobre la repressió als dos sistemes, encara que no es donen estadístiques macrohistoriques completes per el cas soviètic. Una limitació del seu voluminós estudi es que el seu enfasi en el anàlisi estructural i les polítiques del sistema no implica un gran examen de la interacció històrica directa entre els dos dictadors. La política de Stalin a aquest respecte va ser més indirecta i més moderada. Va ser Hitler, no Stalin, qui a finals de 1933 va trencar la especial relació entre Alemanya i la URSS. Stalin va ser aliat molt més fidel que Hitler, qui menys d’un any després (1939) va començar a fer plans per atacar el seu soci. A la política exterior les diferencies entre els dos dictadors van ser en un aspecte clau, i més important que les polítiques internes. Stalin era propens a un radicalisme extrem en algunes de les seves polítiques nacional, però es mostrava molt més circumspecte i prudent en la seva relació amb el món exterior. A política exterior, Hitler va ser el estadista més propens al risc del segle XX, i la seva tendència a tractar d’apostar el màxim li va fer perdre-ho tot. Els dos dictadors semblen haver pensat en termes d’una estratègia integrada per “tres guerres”, en la que la Primera Guerra Mundial havia de lliurar-se una segona guerra per el control de Europa. La diferencia era que Hitler estava desitjant iniciar la segona guerra, mentre que Stalin va mantenir que a partir de 1925 a l’URSS tenia que perseguir evitar les etapes posteriors després de que les altres potencies estiguessin ja consumides. Stalin va acaronar la idea d’una nova guerra generalitzada entre 1951 i 53, però no va estar mai disposat a jugar tot per tot. Overy conclou que es un error considerar que desenvolupar un sistema més totalitari que el implementat per la Alemanya nazi, lo contrari es el que s’ajusta a la realitat. Afirma que el regim de Hitler, en part degut el suport popular, va arribar a aconseguir una vigilància més exhaustiva de la seva població que en el Estat policial 25 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim stalinista. Overy mal interpreta el atractiu internacional dels dos sistemes, afirmant que “era molt més difícil exportar Hitlerisme a Europa de l’Est que stalinisme”. No va ser així, ja que, al marge de la seva recepció a la pròpia Rússia, la Alemanya nazi era de fet clarament més popular en la Europa de l’Est de lo que era el stalinisme. A partir de 1945, el hitlerisme va ser completament repudiat mentres que el stalinisme es va extendre a una gran part del món. El nacionalisme extrem ha sobreviscut al comunisme i a la Europa de l’Est i altres països ha passat a ser el seu hereu. El stalinisme no ha tornat, però el autoritarisme rus, amb algun dels seus antics mètodes assassins, es troba un altre cop en auge. Es podrien qüestionar certs jutges individuals de Overy però supera amb molts a tots els anterior estudis comparatius del hitlerisme i el stalinisme. 26 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Hitler”, Ian Kershaw; “El carisma del éxito, Adolf Hitler, desde el punto de vista actual”, Jochen Köhler. Kershaw tracta de vincular la cursa de Hitler amb les condicions estructurals del seu entorn social. Hitler va ser inaccessible durant tota la seva vida, incapaç d'establir vincles d'amistat. La figura de Führer és un producte de les seves expectatives i nostàlgies socials. L'autor fa servir el concepte del domini carismàtic de Weber, aplicat als líders autoritaris que vinculaven emocionalment als seus seguidors gràcies al seu enorme carisma i demagògia. Tot èxit en política interior i exterior va ser atribuït a Hitler augmentant la seva egolatria, el que va fer radicalitzar les mesures que condueixen a l'èxit. Hitler parlava de cosmovisió en referència a la concepció naturalista, racista i socio-darwinista de la història per part dels nazis. Els seus objectius eren conquerir l'espai vital dels alemanys (Lebensraum), l'aniquilació dels jueus i, en última instància, el domini mundial de la raça ària germànica. La cosmovisió d'Hitler l'havia obtingut a partir de la lectura de pamflets propagandístics. La seva formació va ser àmplia però no profunda. Hitler no va llegir els clàssics de la filosofia ni de la ciència. Per a ell, tampoc va ser molt original, en la història havia les mateixes lleis que en la naturalesa: cada raça humana lluita per a la seva conservació i expansió. Els aris havien aconseguit els èxits culturals mentre els jueus usaven el pacifisme per buscar el domini mundial. La seva aniquilació era un imperatiu moral. (Qui no vulgui barallar no mereix viure) Sense Primera Guerra Mundial ni les frustracions per la derrota alemanya que tenien Hitler i molts camarades al front, Alemanya s'hauria estalviat el Führer. Els antics combatents van ser el prototip de l'activisme militar nazi de les SA. La seva estada a la presó de Landsberg on va escriure el Mein Kampf li va fer guanyar molts fanàtics. Amb l'esclat de la crisi econòmica, el NSDAP va guanyar sis milions de votants. El proletariat representava la meitat dels seus votants. Era un moviment col·lectiu de protesta, un partit popular estable. Però Hitler no va ser triat per les seves propostes, la seva millor instrument propagandístic era el mite d'un cabdill que encarnava el renaixement nacional. Amb la mort de Hindemburg i la presa dels plens poders, Hitler va encarnar el canceller d'un poble, el pare suprem d'una comunitat popular unida i envejada al món. Hitler tenia una gran retòrica, talent organitzatiu i esplèndida memòria gràcies a la qual relacionava conceptes a gran velocitat. Coneixia les debilitats de l'adversari i sabia quan atacar. Estava tan segur de si mateix que sempre apostava a tot o res. Però la por a una mort prematura que no permetés complir la seva missió li va fer accelerar la revolució nazi. Encara que els seus militars li alertessin del perill d'una guerra precipitada no es va apartar del seu camí. I molts alemanys van caure amb ell creient en la victòria final. “Hitler”, “Der Hitler-Mythos”, Ian Kershaw, “Die Zenit des Nacionalsozialismus”, Michael Burleigh; “Hibrids y Némesis: Hitler y el Nacionalismo”, Jochen Köhler. Kershaw no demonitza Hitler i nega que els alemanys fossin víctimes d'un neteja de cervell. Era l'auto glorificació de Hitler i el triomf nacional el que es reforçava recíprocament. En només quatre anys el règim era estable i Hitler gaudia de més prestigi que qualsevol altre líder del moment. El Reich va començar la guerra exterior no només per orgull nacional i per trencar el Pacte de Versalles sinó perquè per sortir de la crisi econòmica necessitava conquerir nous territoris que explotar. En la guerra Hitler volia controlar fins al més mínim detall i després de cada derrota donava les culpes als seus oficials i els renovava. Després de la derrota de Stalingrad, el seu carisma es va convertir en un desavantatge. Els alemanys li van fer responsables de les derrotes militars, encara que molts van seguir al seu costat. Amb la seva caiguda de popularitat va augmentar la seva desconfiança i la por de ser traït que havia mantingut sempre ocult. Va començar a lamentar-se per no tenir la gratitud del poble que l'hi havia de tot i a penedir-se d'haver mantingut les elits alemanyes a lligar d'iniciar una revolució total. El nihilisme nazi i l'auto aniquilació es van fer evidents quan la guerra ja estava perduda. Amb el seu sacrifici, Hitler es creia un heroi que eternitzaria seu mite. Un mite basat en set punts: Hitler va personificar la unitat de la comunitat popular, va ser considerat el responsable del miracle econòmic alemany dels trenta, garant de la moral, una persona honrada, defensor dels interessos d'Alemanya, gran dirigent militar (fins a 1942 ) i un bastió contra la conspiració internacional. Però, malgrat la seva enorme popularitat, els alemanys no compartien el seu antisemitisme. Les elits es van unir a ell per pragmatisme i no pel seu carisma. Amb les grans derrotes, només els vells combatents i les joventuts adoctrinades van romandre al seu costat. 27 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Burleigh es pregunta com va ser possible la fallida moral d'una societat industrial i moderna. Troba l'explicació en els elements pseudoreligisosos del nazisme. Parla del nacionalsocialisme com una religió política. Hitler tenia una visió del món apocalíptica i estava disposat a arrossegar amb ell la perdició de la humanitat. Va impulsar una biopolítica d'Estat que impulsés la selecció dels més adequats i l'eradicació dels individus inútils. Al contrari d'altres tipus de racisme, Hitler atribuïa als jueus un poder monstruós. Les lleis no havien de defensar drets individuals sinó servir als interessos de la comunitat popular, així es justificava l'apartheid jurídic als jueus. “Hitler compró a los alemanes”, Götz Aly; La contra de la Vanguardia, Victor Amela. El nazisme va ser una dictadura juvenil, el partit nazi el formava gent joveníssima, la vella classe governant es considerava caduca. Una dictadura no se sosté a llarg temps sense un consens subjacent i el nazisme el tenia. Hitler havia comprat l'estómac dels alemanys. Al III Reich van viure prosperitat econòmica amb subvencions per als fills, assegurances de malaltia, beneficis fiscals per a les famílies, condonacions de deute als aris ... Tot aquests diners provenia del saqueig dels països ocupats i dels jueus, 5% de la població alemanya. De fet, a França els nazis van robar l'equivalent al PIB d'un any i les expropiacions mongetes equivalien a mig pressupost anual del Reich. L'actual economia alemanya té un deute amb els nazis, atès que el seu aparell productiu s'hereta de llavors. Davant de tot això, l'única oposició al règim van ser alguns bisbes catòlics, fins i tot socialistes i comunistes es van acomodar amb l'anticlericalisme de Hitler. En general, es considerava que si l'Estat ho feia havia de ser el correcte. “Mein Kampf, el libro más peligroso de a historia”, Philippe Coen; La contra de la Vanguardia, Victor Amela. Aquest llibre va provocar la mort de 50 milions de persones, és un llibre que mata. Anunciava que Hitler seria dictador i a qui mataria quan ho fos. Conté un programa criminal i assenyala a jueus, negres, gitanos, eslaus, discapacitats, "races subhumanes" ... Mein Kampf va instigar a l'odi i va vendre 12 milions d'exemplars. Gràcies a això Hitler es va fer milionari i va finançar el partit nazi. Era un llibre obligatori a l'escola, el regalaven als nuvis i tots els soldats el tenien. Actualment ha inspirat a Breivik, a islamistes extremistes, a nacionalistes indis, tailandesos, indonesis ... i és best-seller a amazon! La crisi econòmica, la ignorància dels joves i el mite de la seva prohibició donen ales a la seva difusió. “Das Dritte Reich”, Richard J. Evans; “Violencia y Kulturkampf: Cómo surgió el Tercer Reich”, Jochen Köler. Segons Evans la prehistòria del Tercer Reich comença amb Bismarck i la fundació el 1871 de l'Imperi Alemany sota l'hegemonia prussiana. Els anys posteriors estan marcats pel militarisme d'Estat, el nacionalisme de masses i l'antisemitisme del que la classe obrera va ser immune. Per Evans la revolució de novembre de 1918 no és més que una caiguda en el caos. La nova república és una democràcia fracassada en un context d'assassinats, matances i llibertinatge. Els nacionalsocialistes van arribar al poder per una combinació d'èxits electorals i de violència massiva en els anys de la crisi econòmica mundial de 1929 a 1933. El moviment nacionalsocialista aconsegueix ser molt influent en els estats d'ànim del que aprofita en els seus mètodes de propaganda i reclutament . Evans intenta desmuntar el mite de la importància de Hitler, el Tercer Reich no va ser un simple règim a la voluntat d'un dictador omnipotent. L'historiador sentència que els nazis només perseguien conquerir el poder polític i no una revolució. “La llegada del tercer reich. El ascenso de los nazis al poder, La nacionalitzación de las masas. Simbolo político de masas en Alemania desde las guerres napoleónicas al tercer reich”, Richard J. Evans, George L. Mosse; “Una utopia racial”, Xavier Casals. Mosse afirma que amb les guerres d'alliberament davant l'ocupació napoleònica (1813-1814) s'inicia un lent procés de nacionalització de les masses. El nazisme va recuperar aquestes tècniques de polítiques de masses aparegudes un segle abans i les va utilitzar. Així doncs, l'estètica es la política va ser vital en el desenvolupament del Tercer Reich i la seva litúrgia nacional nazi com els monuments nacionals, les celebracions públics o l'activisme d'organitzacions de masses. El nazisme, per tant, no es basava només en l'ús del terror. Hitler va aconseguir que els ciutadans es sentissin actors de la nació i percebessin el Reich més a prop que la república de Weimar. 28 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Evans per la seva banda desmunta els mites de bogeria dels alemanys o les tesis fatalistes que el nazisme era inevitable. Veu en l'època de Bismarck anterior a la guerra un desenvolupament un període de contradiccions entre la ràpida modernització del país i la política autoritària. Unes tensions agreujades amb la derrota al conflicte. Però tot i això, el 1918 els extremistes eren una petita minoria. Van aprofitar l'oportunitat de la Gran Depressió per agitar el fantasma de les finances jueves i del socialisme. Evans destaca que quan Hitler va prendre la cancelleria amb el suport de la dreta miop, la popularitat del NSDAP començava a decréixer just quan la depressió econòmica tocava fons. Tot el que va succeir a partir d'aquí és conseqüència del nomenament de Hitler. Van imposar la violència i els seus simpatitzants van seguir la filosofia: uneix-te al matón perquè no et peguin. La revolució impulsada no va ser social, sinó cultural i ideològica. Es va reconfigurar una nova psique alemanya, es va recuperar el "caràcter alemany." TEMA 7: INICI DE LA IIGM I LA XOÀ “The second world war”, Antony Beevor. «Si som americans, pensem que "la guerra" va ser una cosa que va començar amb Pearl Harbour el 1941 i va acabar amb la bomba atòmica el 1945. Si som britànics, recordem el Blitz de 1940 i l'alliberament de Belsen. Si som francesos, ens recordem de Vichy i de la Resistència. Si som holandesos, pensem en Anne Frank. Fins i tot si som alemanys, només coneixem una part de la història». Anne Applebaum, The New York Review of Books, 11 novembre 2010 Però es combinen diversos elements per tenir en compte aquest llibre: primer, Beevor, per descomptat, el seu estil, la seva documentació, la seva capacitat per traslladar el lector a un esdeveniment, sense marejar-excessivament amb xifres, nombres d'exèrcits i moviments en totes direccions. Qui hagi llegit obres anteriors seves - en concret Stalingrad i Berlín. La caiguda, 1945, que són els referents que em venien a la ment mentre llegia aquest llibre últim- ja saben a què em refereixo. A continuació, òbviament, el tema: una història global d'un conflicte que va afectar a tot el planeta i que al mateix temps va ser una «amalgama de conflictes». La guerra formalment va començar a Europa amb la invasió de Polònia a la matinada de l'1 de setembre de 1939, però estarem d'acord que les coses es van moure des que Hitler va començar una agressiva diplomàcia i l'annexió dels territoris circumdants al Reich alemany; però en l'Extrem Orient la guerra xinès-japonesa ja havia començat amb la conquesta nipona de Manxúria el 1931 i la llarga guerra de conquesta d'una Xina dividida, a partir de 1937. Que els japonesos, per motius diversos (necessitat absoluta de matèries primeres i combustible, per començar), no s'anaven a acontentar amb l'ocupació de la Xina sinó que ambicionaven el sud-est asiàtic (de Birmània a Indonèsia, passant per les Filipines) era més que evident per als dirigents i militars nord-americans, que van tenir clar que el Pacífic -abans que Europa- seria l'escenari en el qual es ficarien ... o es veurien obligats a ficar-se (Pearl Harbour el certificaria). I en darrer lloc, un llibre que diversifica (més que sintetitzar) els conflictes que sorgeixen o s'enquisten al voltant de la Segona Guerra Mundial, els escenaris, les repressions, resistències i exterminis -en el cas de l'Holocaust, el que Vassili Grossman cridaria « la Shoá per mitjà de les bales [1941] i la Shoá per mitjà del gas [1942-1944] »-, la diplomàcia sovint trencadissa (especialment entre els Aliats), els bombardejos, els actes de canibalisme (en la guerra alemany- soviètica i també a l'escenari asiàtic), la violència exercida sobre la població civil. Referent a això últim, comenta Beevor: «Costa molt imaginar com una guerra tan increïblement brutal no hauria pogut acabar sense una venjança igualment brutal. La violència massiva, com assenyala el poeta polonès Czesław Miłosz, va destruir la idea de comunitat humana i qualsevol sentit de justícia natural. "L'assassinat es va convertir en una cosa corrent durant la guerra", escriu Miłosz, "i fins i tot era considerat legítim si es duia a terme en nom de la resistència. També el robatori es va convertir en una cosa corrent, el mateix que la falsedat i l'engany. La gent va aprendre a dormir al mig de sorolls que en un altre moment haurien fet aixecar-se del llit a tot el veïnat: el esclafit de les metralladores, els crits d'homes agonitzant, les malediccions dels agents de policia que treien de les seves cases als veïns a ròssec "» (p. 1077). El llibre de Beevor potser aportació poc als lectors especialitzats que ja no es resignen amb les traduccions castellanes sinó que busquen, troben i aprofundeixen en aquesta massa d'obres publicades constantment en anglès, francès, alemany o fins i tot rus; però per descomptat és un tresor per als lectors aficionats que coneixen i els interessa el tema, que segueixen el rastre del publicat constantment al nostre país, que gaudeixen d'obres generals i específiques, de llibres tècnics com els de Osprey, que consumeixen documentals, sèries de televisió i pel·lícules. Aquest llibre, per molt que s'hagi publicat (i se segueix publicant), els interessarà (o hauria) i en la meva humil opinió no els defraudarà. Tenen l'estil Beevor portat en aquesta ocasió a una obra general, la primera 29 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim que l'autor publica i que constitueixen per a ell una «expiació, però sobretot un intent de comprendre com encaixa un trencaclosques tan complex amb les conseqüències directes i indirectes de les accions i les decisions, desenvolupades i preses en uns teatres d'operacions tan diferents els uns dels altres »(p. 1099); i esmenta Beevor el de «expiació» doncs, comenta en els agraïments, sempre li ha incomodat que se li consulti com a expert generalista de la Segona Guerra Mundial, sent plenament conscient de les llacunes dels seus coneixements. Tenen els lectors a la seva disposició un text ameníssim, rigorós i polièdric; en la relació qualitat-preu (i no em paga res l'editorial per dir-ho, jejeje), potser als 39 € puguin semblar cars, però en comparació amb molts llibres que es publiquen i aprofundint en el que aquest en particular ofereix -a més del text , imatges, moltes d'elles diferents a l'usual, una vintena de mapes i, siguem justos, una excel·lent traducció a càrrec de Teófilo de Lozoya i Joan Rabasseda-, a mi em semblen assequibles. Sí, potser aquesta sensació de «vaja, un altre llibre més ...» sigui la que predomini en principi. Però després de la lectura d'aquest llibre puc dir «¡bravo!» I, «d'acord, es podrien publicar en castellà obres més especialitzades», però no per això han de deixar de publicar-se llibres amb l'enorme qualitat que conté La Segona Guerra Mundial de Antony Beevor (Passat & Present, 2012). http://www.lapaginadefinitiva.com/2012/10/24/la-segunda-guerra-mundial-anthony-beevor/ “El tercer reich en guerra”, Richard Evans. La història no es repeteix, no hi haurà un Quart Reich perquè malgrat que el neonazisme segueix comptant amb adeptes, en cap banda ha donat mostres de acostar-se a aconseguir un poder real. Però el Tercer Reich deixa un llegat més enllà, el dilema real de conformitat o resistència en què ens trobem algun cop a la vida. Les característiques del Tercer Reich o el Grossdeutsches Reich són les forces d'ordre públic com a forces, repressores, la imposició cultural com a revolució més que com a tradició, l'intent de submissió de les religions, l'aposta personal d'Hitler per una economia de rearmament i amb l'objectiu final de la guerra i l'ampliació de territoris, el racisme com a base de l'obra de govern i la política exterior basada en la reclamació de territoris. La arinaización de l'economia i les lleis racials de Nuremberg de 1935 van crear el marc jurídic i legal per passar el 1942 a la fase de la solució final. Les polítiques desenvolupades en els primers mesos d'ocupació de Polònia van servir de pauta per als altres països. Expropiacions, deportacions forçoses, empresonaments, afusellaments en massa i assassinats a gran escala. És el que s'aplicava a tots els pobles de les regions ocupades excepte als habitants d'ascendència alemanya. A la fi de 1942 gairebé 2 milions de jueus van ser assassinats en tres camps d'extermini com el de Treblinka inspirats en l'Holocaust decretat en la Conferència de Wannsee (convocada per Reinhard Heydrich, cap de la Gestapo i segon de Himmler). Els jueus de Bohèmia, Moràvia, Eslovàquia, França, Bèlgica, Holanda, Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària van ser destinats a Auschwitz. L'extermini no només es va reduir a jueus. Malalts mentals, discapacitats, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà, asocials, petits delinqüents també van ser executats i els presoners de guerra soviètics així com milers de persones condemnades a treballs forçosos en camps de concentració. De tots ells, els jueus van ser assenyalats com a responsables de la guerra. L'economia alemanya no va poder competir amb la unió dels EUA, URSS i UK doncs no podia produir tant material de guerra i va patir moltes baixes durant el conflicte. La política econòmica era controlar la màxim l'economia. Requises d'aliments, saquejos de jueus, impostos més elevats en les nacions ocupades ... una quarta part dels ingressos van ser per conquesta. Però això no vol dir que els alemanys visquessin bé durant la guerra i menys encara amb la destrucció de les ciutats alemanyes iniciada el 1943. Amb les grans derrotes en la guerra, Hitler va esclatar pensant que l'exèrcit li traïa. Ell no volia sobreviure a una derrota alemanya i va condemnar el país a no capitular mai. Fins i tot amb la guerra perduda, va decretar una política de terra cremada, calia destruir tot el que els soviètics poguessin aprofitar. 30 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Por qué ganaron los aliados”, Richard Overy, “Tras la sombra de un submarino”, Robert Kurson; “Tecnología, liderazgo y moral de combate en la Segunda Guerra Mundial”, Juan Avilés. Per Overy, els camps de batalla decisius durant la IIGM van ser la guerra al mar, el front rus, els bombarders estratègics i el desembarcament de Normandia. El domini dels mars va ser usat eficaçment contra Alemanya i Japó al Pacífic, a la batalla crucial de Midway que va frenar en sec l'ofensiva japonesa i va permetre als EUA concentrarse amb Alemanya. Al Atlático els esforços aquest concentraven en l'eliminació de l'amenaça submarina. Però on el poder alemany va ser desgastat letalment va ser al front rus, en les batalles de Stalingrad i Kurks. Mentrestant, Stalin clamava perquè els aliats obrissin un front a l'oest. Però mentre el desembarcament de Normandia no arribava, els aliats van arrasar les ciutats alemanyes bombardejant tota la indústria de guerra alemanya i acabant amb les forces aèries nazis. Al seu torn, aquests estats liberals no van tenir inconvenient a matar centenars de milers de civils. Aquesta paradoxa va tenir la seva culminació amb les bombes atòmiques al Japó. Overy creu que la guerra va quedar decidida per la superioritat de recursos aliats (sorprenent transformació dels EUA a la indústria de guerra) però també per la capacitat combativa dels soldats, la qualitat dels lideratges i fins i tot l'atzar. En canvi, a Alemanya les interferències d'una burocràcia militar més interessada en la qualitat que en la quantitat resultar nefastes. Kurson narra en el seu llibre les derrotes dels submarins nazis. I com, quan la guerra donava per acabada, els seus tripulants mantenien els seus llocs, no per ser nazis, sinó per tenir sentit del deure i la lleialtat. “Entre la antorcha y la esvàstica. Franco en la encrucijada de la segunda guerra mundial”, Emilio Sáenz- Francés; “Franco y la Segunda Guerra Mundial”, Enrique Moradiellos. El llibre tracta de l’actitud de Franco davant la IIGM, que ha causat molt debat entre els historiadors. Va ser tant neutral com no bel·ligerant, però mai a favor dels aliats, sempre l'Eix. De 1939 a 1941 Franco va estar negociant entrar a la guerra per conquerir el Gibraltar i crear un imperi africà a costes de França, però Espanya no podia fer un esforç bèl·lic perllongat, donat tant la seva enorme debilitat econòmica i militar com el control naval britànic de les seves subministraments petrolífers i alimentaris. Quan la guerra amb la URSS Franco va adoptar una posició de "bel·ligerància moral" contra el comunisme i fins i tot va enviar a la divisió blava. No obstant això, quant les tornes van canviar Franco va adoptar una posició de neutralitat específica durant la guerra i es va desmarcar de l'Eix, decidit a sobreviure a l'enfonsament de Hitler i del feixisme a Europa. Franco va ressaltar el caràcter catòlic i anticomunista del Règim, i es va convertir en el "Guardià d'Occident". Conclusió de l'autor: "equidistància imperfecta". De fet, en les seves pròpies paraules, és el moment «en què Espanya va disposar de més llibertat per plantejar una política exterior pròpia, genuïna; aliena a la temptació intervencionista de 1940 i a la subsegüent política de col·laboració amb l'Eix o al període que s'obria ara, de forçosa submissió als Aliats » “Tierras de sangre. Europa entre Hitler y Stalin”, Timothy Snyder; por Jorge M. Reverte. Molotov-Ribbentrop és el pacte entre els diplomàtics de Hitler i Stalin amb el qual es marcaven les fronteres d'Europa de l'est en 1939. Al voltant d'aquesta línia artificial de caràcter polític es van cometre els majors crims de la història de la humanitat. Els assassinats decidits per Hitler i Stalin en aquesta zona de Polònia, Ucraïna, Bielorússia, Repúbliques Bàltiques no és de caràcter racial com l'holocaust sinó per motius polítics. Snyder diu terres de sang a aquesta zona on les matances han estat eclipsades pel genocidi jueu i amagades per la propaganda estalinista de postguerra que va culpar els alemanys en exclusivitat. I per part dels aliats tampoc era prudent treure a la llum les atrocitats de l'URSS, amb qui havien guanyat als nazis. La primera gran matança va ser la gran fam provocada per Stalin a Ucraïna deixant a tres milions de morts. Però hi ha més, com les matances ètniques dels ucraïnesos contra els polonesos o els milions de presoners soviètics que els alemanys van deixar morir de fam i fred en extensos camps filats. O l'eliminació del poble polonès, alguna cosa en el que coincidien Hitler i Stalin pel que van dividir el país. Els números de tots els morts a les terres de sang són impossibles de concebre. 31 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Els objectius havien estat clarament econòmics i polítics. Hitler volia convertir l'est d'Europa en un gegantesc productor d'aliments per a Alemanya. Però necessitava fer desaparèixer els eslaus. I a Stalin li sobraven els camperols ucraïnesos. Van ser matances dissenyades perfectament per estadistes i buròcrates. “El libro negro”, Vasíli Grossman e Ilyà Ehrenburg; “Catálogo de la infamia” por Marta Rebón. Llibre sobre testimonis dels crims de nazis contra jueus. El 1947 es va paralitzar la publicació d'aquest llibre al descobrir-se que la població soviètica havia col·laborat en les matances de jueus. Les execucions dels nazis van ser dutes a terme amb brutalitat, eficàcia i fredor. Recull tota la barbàrie del nazisme. “La “gente corriente” del Tercer Reich” por Ferran Gallego. D'entre a els diversos llibres sobre el nazisme publicats recentment (2002) a Espanya, destaquin Els treballs de quatre autors: • Robert Gellately: No només Hitler. Consentiment i repressió a l'Alemanya nazi → factors que van portar a la construcció de l'RÈGIM repressiu i el soporte de la població. • Christopher Browning (Aquells homes grisos) i Jan T. Gross (Veïns) → la matança de jueus a Polònia a mans de Cossos policials o dels propis Veïns • José Luis Rodríguez Jiménez (Els esclaus espanyols de Hitler) → la sort dels Treballadors espanyols animats a emigrar a l'Alemanya de Hitler Gellately va Començar estudiant la politització reaccionària de la petita burgesia del Segon Imperi per Després aprofundir en la Repressió racial durante el Tercer Reich. L'Alemanya nazi va ser eficaç com a règim policíac gràcies a la complicitat massiva, a els Delators. Per això Gellatelly és fixa en quins són a els factors que van conferir prestigi (i complicitat) al règim, com la visió descoratjada del final de la República de Weimar, i és planteja fins quin punt l'antisemitisme va formar part de l'imaginari popular sota el Tercer Reich. Christopher Browning, per la seva banda, relata la peripècia del batallar 101 de la Ordnungspolizei a Polònia. Browning examina les actes d'un judici que va quedar obert contra policies que als anys 70 van ser acusats d'assassinar milers de jueus a Polònia, sobre tot a Józefów (va matar-ne 2000). El que sorprèn a Browning és que no eren "esquadrons de la mort", sinó gent corrent, membres d’un cos policial secundari de l'exèrcit. Eren persones grans, que havien viscut la República de Weimar, per tant no és que la seva moral s'hagués contaminat des de ben joves, sinó que s'havien Adaptat a la Degradació ètica de la societat. Això va en línia amb la normalització de la barbàrie i la indiferència que és va estendre entre la població alemanya. Jan T. Gross explica al seu llibre que, al juliol de 1941, la meitat dels habitants d'un petit poble polonès (Jedwabne) va ser assassinada pèls seus veïns. Gross parla de l'entusiasme i l'abnegació infatigable d'aquests veïns, "honrats cristians", que és van dedicar a "purificar" mitjançant lents rituals que prolongaven l'agonia de les víctimes. Per últim, José Luis Rodríguez Jiménez, especialista en extrema dreta, ens aproxima als treballadors sotmesos a la propaganda de FET i de les JONS el 1941, quan se'ls deia que podrien millorar les seves condiciones de vida anant a treballar a Alemanya (una potència que havia ajudat a la victòria de Franco). Acollits paper (DAF), Front Alemany del Treball, deu mil Obrers espanyols van viure en condiciones penoses. Feien feines pesades que permetien continuar la guerra i alhora estalviar penalitats a la població alemanya. “El estado popular de Hitler. Robo, guerra racial y socialismo nacional”, Götz Aly; “El holocausto se aceleró por motivos económicos”, José Comas. Cap règim va cometre tants crims com el nacionalsocialisme per això va sorgir la necessitat de culpar els capitalistes, a comandaments de matons i polítics malalts. Aly busca entendre per què els alemanys van col·laborar tant de temps, per què n'hi va haver prou amb tan poc terror entre 1935 i 1942 quan només es tancaven asocials, alcohòlics i algun polític (en 1942 es van disparar les atrocitats). L'autor creu que en lloc de per una ideologia racista dels alemanys va ser gràcies als mecanismes de redistribució de l'Estat social: les famílies de soldats cobraven un salari del 85%, es van suprimir impostos, subvencions per fills, assegurances de malaltia a jubilats... Hi havia un contracte entre els estómacs agraïts i els criminals. Els avantatges dels alemanys es van pagar a costa dels assassinats, els països conquerits, els milions de treballadors forçosos i els jueus expropiats. El 95% dels alemanys va treure profit de les economies dels altres països, també els antifeixistes. Aly no creu que l'antisemitisme ho expliqui tot. Si vols treure els diners als jueus no pots dir que són bons ciutadans. Les ciutats arrasades per bombardejos es provisionaban mobles de jueus. 32 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim El Holocasuto es va accelerar per motius econòmics. El sistema financer era purament especulatiu, que necessitava absorbir nous inversors per mantenir els grans guanys. Per això estaven obligats a guanyar la guerra i a explotar a milions de persones per poder refinançar les despeses del conflicte. Va ser un suborn polític i social, cal anar més enllà de l'explicació habitual d'un poble picat per la Gran guerra que va picar l'ham d'un líder carismàtic. L'administració del Departament III del Ministeri d'Economia era la que havia gestionat com a víctima el pagament a les reparacions del Tractat de Versalles. Més tard van explotar Europa sense pietat, com una venjança. A més Hitler havia ordenat no apujar els impostos als alemanys per pagar la guerra, per la qual cosa es van buscar altres camins. En lloc de robar als altres països, es comprava amb els diners d'aquests. El Banc del Reich enviava emissaris als bancs centrals dels països ocupats fins deixar-los sense res, i sense por a les revoltes. Després de la guerra, la RFA va cremar les actes de saqueig perquè no podrien fer front a demandes de reparació. “Reflexiones sobre una matanza”, Christopher Browning. El 13 de juliol de 1942, els soldats del Batalló de Reserva Policial 101 d’Alemanya van rebre l’ordre d’afusellar a 1.500 jueus a Polònia, els assassinats van començar al poble de Józefów. L’autor es pregunta com va ser possible que una unitat de professionals es convertissin en un grup d’assassins capaços d’aquella atrocitat. En Józefów, només 12 soldats de 500 es van negar a participar en les execucions. Això es deu, per dos motius, el primer va ser la falta de temps per reaccionar perquè l’assumpte va ser inesperat, el segon, perquè negar-se a participar significava deixar als companys i admetre que un era massa dèbil o covard. Per poder tenir la consciència tranquil·la alguns simplement creien que sinó els mataven ells ho farien uns altres. Salvador o redemptor Sobre la motivació i la consciència, l’omissió que més salta a la vista en els interrogatoris (als anys 60 es van interrogar a 200 dels policies) es qualsevol discussió del antisemitisme. El que està clar és que els homes estaven més preocupats per fer bona impressió als seus companys que no en debatre si estaven fent el bé o el mal. Els jueus es trobaven fora del cercle de l’obligació i la responsabilitat humanes dels policies. Els jueus com enemic Tot i que aquells soldats no haguessin adoptat les doctrines antisemites del règim de manera conscient, si que van acceptar l’assimilació dels jueus dins de la imatge del enemic. Entre el 10% i el 20% dels soldats van demanar que els rellevessin durant les execucions. Tot i així, vint anys després aquells que van deixar les execucions van confessar que ho van fer per pura repugnància i no per motius ètics o polítics. Un comunista L’oposició motivada política o èticament era relativament poc comuna. Alguns soldats rebutjaven les mesures del nazis contra els jueus perquè eren membres actius del Partit Comunista i, per tant, rebutjaven el nacionalsocialisme en la seva totalitat. Altres s’oposaven a les execucions jueves pel simple fet que eren socialdemòcrates. Altres mostraven la seva negativa perquè tampoc tenien cap ambició per millorar la seva posició policial o militar. Cada soldat tenia el seu propi motiu per estar en contra o no de les execucions dels jueus. Amargura i ressentiment El ressentiment i l’amargura del batalló pel que se’ls hi havia demanat que fessin a Józefów eren compartits per tothom, inclús per aquells que havien estat disparant durant tot el dia. El problema amb el que els comandants es van trobar no era l’oposició amb fonament ètic i polític d’uns pocs, sinó l’amplia desmoralització compartida tant pels qui van estar disparant fins al final com per aquells que no havien estat capaços de seguir endavant. En accions posteriors es van fer dos canvis primordials que es van complir a partir de llavors. En primer lloc, la major part de les operacions futures del Batalló de Reserva Policial 101 van implicar el desallotjament i la deportació, però no el complet ajusticiament en l’acte. D’aquesta manera els policies es van deslliurar de es execucions. En segon lloc, com que la deportació era un procés horrible també, aquestes accions van ser assumides conjuntament per unitats del Batalló 101 i els Trawnikis, auxiliars provinents de territoris soviètics i entrenats per la SS reclutats en els camps de guerra, en els quals se’ls hi assignava la pitjor part del desallotjament. Aquests canvis van se suficients per els agents del Batalló 101 i quan va arribar la hora de matar de nou, els policies no es van tornar “bojos” sinó que es van convertir en uns executors cada cop més eficients i cruels. 33 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “El tercer reich de los judio”, Saul Friedländer, “Vida y muerte en el Tercer Reich”, Peter Fritzsche; “La voz de las víctimes judías y los alemanes “corrientes””, Mautició Janué i Miret. Tots dos autors persegueixen poder contribuir a respondre a la pregunta de com poder arribar a produir-se l'Holocaust. Encara que opinen que la seva comprensió global és inabastable, si creuen que encara es poden aportar explicacions innovadores: Frieländer posa l'èmfasi en les víctimes jueves i examina tots els aspectes relacionats amb la dimensió antisemita del Tercer Reich. Frietzsche se centra en els alemanys corrents i per què van permetre l'Holocaust. Tots dos van a fonts infrautilitzades com documents personals, memòries, diaris, cartes de víctimes ... I coincideixen que la ideologia nacionalsocialista és un element fonamental per entendre com va poder produir l'Holocaust. Per Friedländer l'antisemitisme radical i fanàtic de Hitler i els seus afins és l'element nazi primordial però per Fritzsche l'antisemitisme nazi no era del grat de la població alemanya, el suport al nazisme va ser la idea de la comunitat del poble. Friedländer, fill de jueus assassinats a Auschwitz, s'oposa a la interpretació funcionalista o estructuralista de l'Holocaust. Defensa la visió intencionalista ja que l'antisemitisme no s'emmarca en un mateix nivell que la resta de persecucions nazis. Tot i això, accepta que no hi ha evidències que hagués plans a llarg termini per al genocidi. Frideländer també es mostra crític amb la visió materialista de Götz Aly, ja que creu que els interessos econòmics nazis es van veure supeditats a la ideologia del Reich. Només així es pot entendre per què Hitler a part de robar als nazis, els va exterminar. Hitler seguia un antisemitisme redemptor, convençut de la lluita apocalíptica entre aris i jueus duta a terme en tres etapes: una primera de discriminació jurídica i terror, assassinats en massa en 1941 i la Shoá des de 1942. Fritzsche insisteix que més que el carisma d'Hitler que va seduir els alemanys va ser la seva noció de comunitat del poble. No nega un arrelat antisemitisme i de prejudicis racials però per entendre l'Holocaust cal observar com els nazis van remodelar la imatge que tenien els alemanys de la nació i donar-li connotacions racials. Amb l'inici de la guerra els nazis van reforçar la imatge d'Alemanya com una nació assetjada sobretot a partir de la derrota de Stalingrad. La propaganda nazi, que ignorava l'Holocaust, presentava Alemanya com a víctima dels agressors jueus. L'autor afirma que els alemanys sabien el que passava amb els jueus però no van fer res per evitar-ho. Acabada la guerra, els alemanys es van percebre com a víctimes enganyades i no com a responsables de la seva crueltat. Per Fietzsche van ser responsables d'abraçar una ideologia que els prometia seguretat a costa d'altres. “Fest, la Alemania que dijo no”, Marc Bassets. Mentre el Nobel esquerrà Günter Grass va confessar haver estat a les Waffen-SS de jove, el periodista conservador i patriota Joachim Fest revela en les seves memòries que el seu pare li va impedir que es convertís en un nazi. Fest destaca que Hitler era austríac, Napoleó corsec, Stalin de Geòrgia ... dels que utilitzen al poble són de fora. I la mentalitat imperialista de Hitler era austríaca, els prussians són més tancats. A Fest li sembla que les teories de Götz Aly són simplistes però afirma que Hitler va ser un socialista que acaronava al seu poble, cosa que mai s'ha de fer. També critica Goldhagen per responsabilitzar tots els alemanys de l'extermini jueu. Per altra banda, Fest nega que l'antisemitisme fos major a Alemanya. És més, els jueus estaven perfectament integrats en la societat alemanya. Aquest tal Fest diu que el de Franco era un règim humà (no inhuma com el nazi i el soviètic) i fa gala de la seva relació amb Serrano Súñer. Impresentable. TEMA 8: LA FI DE LA II GM. “Una guerra de exterminio”, Laurence Rees; “Hitler contra Stalin”. L'URSS es va convertir en objectiu particular de les conviccions anticomunistes i antisemites de Hitler. Moscou era el quarter general de la conspiració judeobolchevique segons el Führer. Després d'aquest odi hi havia un temor: l'elevada taxa de natalitat dels eslaus. Hitler havia d'evitar una URSS moderna amb més població que Alemanya. Però Hitler sabia deixar de banda les seves conviccions quan es tractava d'estratègia política i per això es va signar el pacte de no agressió Ribbentrop-Molotov en 1939. Hitler volia garantir la seva frontera occidental abans d'envair Polònia. 34 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Al contrari de Hitler, Stalin no havia impulsat el seu règim sinó Lenin. No tenia tanta autoritat en el partit com Hitler i no apareixia massa en públic, el que va engrandir la seva llegenda que estava treballant per la nació. Era desconfiat i no tenia principis a l'hora de trair als seus col·laboradors. Però era políticament astut i pragmàtic, i va usar la por i el terror com a mètode de motivació. Els alemanys van començar a reunir tres milions de soldats per envair Orient però Stalin no pujo interpretar si era una provocació o d'alguna cosa més seriosa. Un espia soviètics infiltrats entre les forces nazis alertar el 1941 que al maig començaria la guerra. Stalin va enviar a l'espia "amb la seva puta mare". Stalin sabia que hi hauria guerra però creia que seria més tard (en 1943 i no en 1941). Donava per fet que UK era la gran preocupació de Hitler i que no s'obstinaria en tenir dos fronts. A més, l'URSS proporcionava matèries primeres a Alemanya. No obstant això, Hitler va considerar que els britànics seguien lluitant a l'espera que l'URSS entrés a la guerra. Pel que calia atacar amb l'URSS i les esperances britàniques. El 22 juny 1941 Zhukov va anunciar que havia començat la invasió sense que l'URSS hagués provocat als nazis. Entre el desconcert, Stalin no va acabar de creure-s'ho, potser Hitler hauria patit un cop d'Estat. Però l'Operació Barabaroja havia començat i els primers dies van ser desastrosos per als soviètics. Els nazis avançaven mentre els oficials soviètics desertaven abandonant les seves tropes. A causa de les purgues, molts d'aquests oficials portaven menys d'un any en el càrrec. “La fascinación por la gran hecatombe”, Jorge Martínez Reverte. S'intenta vendre la Segona Guerra Mundial com una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, però això no és cert del tot. Gran Bretanya i França no van declarar la guerra a Alemanya per salvar la democràcia, sinó per salvarse el cul, per la mateixa raó per la qual havien deixat morir a la Segona República Espanyola. Quan semblava que les democràcies havien perdut la guerra, Japó va fer el favor de segle atacant Pearl Harvor. D'altra banda, l'URSS havia passat a ser, gràcies a Hitler i al Japó, un aliat de la democràcia. I la seva brutal i assassí dictador va poder continuar amb una tasca genocida del mateix calibre que l'empresa per Hitler o l'emperador nipó però sense resposta de la propaganda dels seus aliats. Potser aquesta era l'única manera de derrotar a Hitler, però va ser a costa que milions de morts passessin a l'oblit. Els botxins i les víctimes. Laurence rees- 35 entrevistes en què es barreja la reflexió i la conversa amb els supervivents de la carnisseria. La mort queia del cel. Rolf-Dieter Müller- Escriu la història de la guerra en l'aire, des del conflicte italo-turc de 1911 fins als bombardejos sobre Alemanya i Japó en 1945. Entén que els crims nazis serien la causa indirecta de les bombes aliades, "únic mitjà de detenir els assassins en massa "el riure de l'ogre. Pierre Péju- Pierre Péju descobreix l'equivalència entre l'oblit del passat i la indiferència davant el present. Tracta sobre els crims nazis, “La voluntat de destrucción”, Manuel Rodríguez Rívero. Durant mig segle ha estat reprimit el debat sobre l'ètica dels bombardejos aliats a ciutats alemanyes a causa del sentiment de culpabilitat de diverses generacions alemanyes. Sebald o Friedrich, gens sospitosos de ser revisionistes, demostren que la brutal destrucció d'objectius civils per infondre el terror i desmoralitzar la població va ser una sospesada decisió del comandament aliat, especialment de Churchill, com a resposta als bombardejos nazis de ciutats angleses i com càstig exemplar al poble que havia sostingut al Führer. Fins i tot Churchill va arribar a plantejar-se si aquesta destrucció no Haia anat massa lluny, cosa que l'Església anglicana denunciava des de 1943. Però al final de la guerra, els alemanys no només es van enfrontar a la destrucció alemanya sinó també a la del propi Hitler, convençut que el país havia de morir amb ell. Hitler va arribar a afirmar que no havien de preocuparse per la supervivència dels alemanys, l'important era guanyar la guerra. Autors com Fest o Beevor tracten aquest episodi, els últims dies al búnquer quan Hitler ordenava ofensives a un exèrcit que ja no existia creient que encara podia salvar Europa de l'amenaça judeobolchevique. Després va venir la política de terra cremada d'aniquilar el país davant la previsible derrota. S'intentava convertir la derrota final a una catàstrofe universal. Magda Goebbels va justificar l'enverinament dels seus fills afirmant que eren massa valuosos com per viure el post nacionalsocialisme. 35 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Berlín. La caída: 1945”, de Anthony Beevor; “Días de guerra en Berlín”, Jacinto Antón. Han passat 60 anys des de la batalla de va Tenir lloc a al capital alemanya el 1945 i que va representar el fi del nazisme i de la II GM. Antony Beevor reviu aquells dies. Prop de 3 milions de persones 'habitatges al Gran Berlín, la major part dons, nens i avis. La batalla per la capital de l'III Reich va durar 2 setmanes terribles, va acabar amb la bandera dels soviètics sobre els runes de la Cancelleria. Van lluitar 85.000 defensors, entre a els que és barrejaven soldats de la Wehrmacht i de la Wafen SS, nens i vells de la Volkssturm i nois fanàtics de les Joventuts Hitlerianes, tots ells van afrontar com van poder l'onejada de 1,5 milions d'atacants armats amb un dels majors desplegament d'artilleria mai vist i 6.250 tancs. Prendre Berlín va costar la vida a 300.000 russos. "La batalla de Berlín va ser quelcom absolutament apocalíptic. Entre el 85% i el 90% del centre de la capital havia sigut ja destruïda pèls bombardejos aliats a començar la batalla; l'extraradi, en canvi, estava poc tocat. Quan va arribar l'Exèrcit Roig amb la seva artilleria pesada va començar una devastació brutal. Van llançar 1,8 milions de obusos a l'assalt a la ciutat, tot vibrava sota a els seus doncs, semblava un decorat infernal.” Beevor contínua: "L'arribada de l'Exèrcit Roig va estar precedida per una onada de pànic. S'explicaven històries d'assassinats indiscriminats i violacions. La por de les dones era especialment intensa. Les mares explicaven a les seves filles el que podrien ser forcades a fer, d'algunes joves van donar la seva virginitat al primer alemany perquè el primer cop no fos per les violacions d’un rus. Tot això va tenir un efecte traumàtic tan per les dones com pèls soldats Alemanys que van ver com no van poder protegir els seves dones, mares i filles.” A les violacions (130.000) se'ls hi havia de sumar la duresa de la lluita quotidiana per la supervivència. Quines diferències va haver entre Stalingrad i Berlín? Un cop rodejada pèls russos a Berlín ja no van arribar més tropes de reforços, ni subministraments en avió, en canvi a Stalingrad sí que hi va haver. Tot i a els paral·lelismes, Berlín no podria ser un altre Stalingrad ja que Berlín no tenia cap possibilitat d'aguantar. Si era impossible salvar la ciutat, per que van lluitar a els Alemanys? Els Alemanys estaven farts de la guerra però Goebbels, amb la seva propaganda, havia atrapat els Alemanys en un parany: el que venia era tan horrible que no hi havia més remei que lluitar fins al final. Molts soldats lluitaven per els seves famílies; uns quants joves ja no tenint res a perdre, sense arrels ni esperances, sense res a perdre. Tot i així va haver Una altra proporció de desertors: 14.000 o 15.000 nomes a Berlín Què movia els soldats russos a jugar-se la vida a una guerra que ja estava gairebé acabada? A molts a els empenyia el voler gaudir d'un honor que a els convertiria en la elit de la postguerra: ser a els Conqueridors de Berlín, l'últim va bastir de la bèstia feixista. Era el premi al sofriment de l'URSS. Va ser una lluita molt cruel, uns 100.000 civils van morir. Beevor és mostra preocupat per els pel·lícules i documentals, molts cops erronis, que donin una falsa imatge de la II GM i el Reich. Ara tot és tan realista que la gent pensa que és història. Per Beevor el més interessant és ver la diferent manera que tinença de veure el passat i afrontar-ho, russos i alemanys. Els alemanys havien suprimit moltes coses després de dir la guerra, la gent oblidava i és desfeia de la seva pròpia culpa: tot allò va ser cosa de la SS. En els anys 70 però un grup de joves historiadors van ver que no tot el que deia la generació dels seus parells era veritat: havien mentit i havien amagat la veritat. A l'actualitat el gran tema és del sofriment del poble alemany. El problema principal és la separació entre causa i efecte, molts alemanys veuen la neteja ètnica executada pèls russos a els antics territoris del Reich, a els bombardejos dels aliats i els violacions massives com quelcom desconnectat de la resta de successos de la guerra. No van veure el qual va passar abans i això a els fa sentir només víctimes. Els russos tinença un altre relació amb el seu passat. L'aniversari és molt important per ells perquè vol dir cim del sacrifici rus-soviètic. Ells van salvar el món i qui critiqui l'actuació de l'Exèrcit Roig només ho fa per afeblir un límit. Per això Putin la nova KGB, el FSB, estan tant a la defensiva i han tancat els arxius als historiadors estrangers després de l'etapa del glasnost. Pels russos posar en qüestió l'stalinisme és qüestionar tres generacions de vida soviètica, adonar-te de la misèria que van infligir a milions i milions de persones i la gran pèrdua de vinyes. Qualsevol comparació entre l'Alemanya nazi i la Rússia comunista Treu a els russos de les Seves caselles 36 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Una mujer de Berín”, Anónima; “Hielo en los ojos”, Pedro Sorela. En aquesta obra s’explica l’intocable: la vergonya per la humiliació - la violació en aquest cas - i la invasió del propi país. L’autora és el testimoni d’una protagonista des de la primera línia i l’obscena intimitat inclús amb la fam i la derrota, del que va ser la presa de Berlín per l’Exèrcit Roig amb la fi de la II GM. Anònima explica el per què en certa manera la derrota dels alemanys va afectar menys a les alemanyes, que van saber defensar-se millor i sobreviure. Una dona a Berlín cobreix només el moment de la invasió soviètica, d’abril a juny de 1945, abans de l’arribada dels altres guanyadors i l’assumpte de les violacions encadena bona part del llibre. El fil conductor del llibre és el sexe: com els berlinesos aprenen a salvaguardar la virginitat de les seves joves, com molts homes es dobleguen i entreguen a les seves dones i, sobretot, com aquestes aprenen a conviure amb alguna cosa amb la qual, simplement, no poden oposar-se . Segons Antony Beevor, durant la presa de Berlín per part de l’Exèrcit Roig l’abús sexual va ser generalitzat. Un dels valors d’aquest llibre és que Anónima no cau en els estereotips. Escriu amb sutilessa inclús quan seria d’esperar i, fins i tot comprensible, una reacció humana d’odi. Però si hi és no es veu: la narradora i altres dones aprenen a conviure amb els seus violadors, i a valorar- los en la mesura de que es puguin convertir en murs en front altres violadors i obtenir d’ells menjar i protecció. Anónima és una supervivent de guerra i en la seva obra les al·lusions despectives a Hitler, més que al nazisme, són explicites. No es tracte d’un llibre de guerra, de vencedors i vençuts, sinó que és un llibre “d’ètica”: no es tracte de qui guanya sinó de com la guerra li dóna la volta a valors que fins fa poc eren indiscutibles. Ens posem gel en els ulls per refredar el que veiem. “Why was the atòmic bomb dropped in 1945?”, Greenpeace. TRADUIDA, NO RESUMIDA En motiu del 60 aniversari de Hiroshima i Nagasaki, Greenpeace ha presentat un informe sobre el fatídic fet. La història oficial El dia 6 d’agost de 1945 un avió bombarder (B-29) nord-americà, Enola Gay, va llençar la bomba atòmica a Hiroshima. El 9 d’agost, un altre avió (B-29), Bock’s Car, va llençar la segona bomba a Nagasaki. Després dels dos llançaments les administracions americanes i l’exèrcit dels EEUU van elaborar un document oficial on deien que era militarment necessari llençar les bombes per acabar la guerra amb Japó. L’única alternativa, sinó, era envair Japó la qual cosa hagués suposat la pèrdua de vides de tropes americanes. Els comandants superiors del exèrcit del Pacífic i Europa, els Generals Douglas MacArthur i Dwight D. Eisenhower, van creure que no hi havia cap necessitat per fer servir la bomba atómica. En la Marina, l’Estat Major conjunts del EUA l’Almirall William D. Leahy estava en contra del llançament de la bomba. El seu punt de vista era compartida pel comandant en cap de la Flota dels EEUU, l’Almirall Ernest J. King, i el comandant de la Flota del Pacífic americana, l’Almirall Chester W. Nimitz. El comandant de les Forces Aèries americanes, el General Henry H. Arnold, no veia necessitat de llençar la bomba atòmica, una visió també sostinguda pels Generals Claire Chennault i Curtis LeMay. La nova recerca històrica En els últims anys els historiadors han tingut accés a documents desclassificats. El resultat ha sigut la troballa d’una sèrie de llibres que desafien el fet que era militarment necessari el llançament de les bombes. Han demostrat que el govern japonès estava procurant trobar la manera de rendir-se, segons material desxifrat pel servei d’intel·ligència, i que el President Harry Truman i el Secretari de l’Estat James F. Byrnes estaven al corrent d’això. El que ha sorgit a la llum és que Truman, Byrner i Stimson volien que tot el món veiés el monopoli atòmic americà per tal d’aconseguir poder per dictar com la URSS hauria de comportar-se a Europa i a l’est asiàtic. Això va suposar un canvi en la política nord- americana. A Yalta, Roosevelt va veure la necessària la cooperació de la URSS amb les guerres d’Europa i del Pacífic i també la necessitaria pels anys posteriors per assegurar que no hi hagués cap renaixement de l’amenaça alemanya. Truman va preveure una post guerra en la qual Amèrica faria servir el seu monopoli atòmic per conduir el món 37 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim liberal capitalista i relegar la Unió Soviètica a un estat secundari en assumptes mundials. Per aquesta raó, Truman, va retardar la reunió de Postdam amb Churchill i Stalin fins que la bomba pogués ser provada. “Si això explota com crec que ho farà” va dir Truman al ajudant Jonathan Daniels en la vigília de la conferencia “Segurament tindré un martell en aquells nois”. Quan el 16 de juliol Truman va rebre la notícia que la proba de Trinitat havia sigut exitosa va sentir que la seva posició era més forta en les negociacions amb Stalin. Churchill també va compartir al idea que la bomba podria fer-se servir com una palanca diplomàtica. El Senyor Alan Brookers, Cap del Personal Imperial General, va enregistrar: [El Primer Ministre] s’havia complert totes les exageracions de menor importància americanes i, consegüentment, va ser dut a terme. Ja no serà necessari pels russos entrar a una guerra amb Japó; el nou explosiu, tot sol, ha sigut suficient per resoldre el problema. A més, ara nosaltres tenim quelcom en les nostres mans que remeiera el balanç amb els russos. El secret d’aquest explosiu i el poder que dóna fer-lo servir canviarà completament l’equilibri diplomàtic que estava a la deriva des de la derrota alemanya. Ara tenim un nova eina que redreçarà al nostre posició; ara podríem dir “Si insisteixes en fer això o allò, bé... I llavors on estan els russos!” El resultat va ser que Truman va deixar a la conferencia de Postdam la seva estratègia per negociar amb la URSS, aquesta depenia en si EEUU llençava la bomba atòmica a Japó. Tot i així, continua havent-hi un desacord entre historiadors nord-americans alhora d’assignar el pes que van tenir aquest factor en la decisió de Truman de fer sevir la bomba. Uns altres arguments presentats tracten amb la inèrcia d’un procés ja en moviment i difícil de fer descarrilar: el desig dels científics i militars per provar i mostrar el seu assoliment tecnològic; l’esperança que una demostració del terrible poder destructiu de la bomba sempre acabaria en guerra; i el fet que el bombardeig havia baixat tant la moral que aquest amb prou feines semblava un pas dramàtic. També el desig de forçar una rendició incondicional per tal de mantenir el suport polític de Truman, el fet que no hi hagués una raó més forta presentada per no fer servir la bomba, i la realització que el lideratge japonès encara estava bruscament dividit en termes de rendició i encara faltava perquè finalitzés. El debat dins els Estats Units sobre la bomba atòmica Un cop acabada la Guerra Freda la Institució Smithsonian, l’any 1995 coincidint amb el cinquantè aniversari de Hiroshima va decidir obrir un debat nacional sobre el per què la bomba va ser llençada. S’ha planejat una exposició que es centra al voltant de la demostració del B-29, el bombarder utilitzat per tirar la bomba, Enola Gay. L’exhibició presentarà al línia oficial però també tindrà declaracions d’historiadors i oficials majors militars que creien que la bomba no s’hauria d’haver llençat. Les imatges fotogràfiques dels efectes de la bomba sobre la gent de Hiroshima i Nagasaki també havien de ser mostrades. L’Associació de Forces Aèries i alguns grups de veterans van mostrar la seva forta oposició enfront aquesta exposició. Amb l’oposició en el Congres i editorials hostils en el Washington Post, el Wall Street Journal, USA Today i altres diaris, la Institució Smithsonian va haver de restringir-se. Va tallar les declaracions d’Eisenhower, Leahy i altres oficials majors militars i dels idearis de la decisió. Els historiadors americans van fer un contra cop. El consell executiu de l’Organització d’Historiadors Americans va presentar una resolució condemnant el retirament de documents i altres revisions degut a les pressions del Congrés. A causa d’aquest conflicte, el directors de la Institució Smithsonian, Martin Harwit, va dimitir i la exposició es va reduir a una simple exhibició de l’Enola Gay. Només es va mostrar una fotografia d’una víctima morta per la bomba atòmica. Les conseqüències de l’atac atòmic Els historiadors han tret a la llum els grans esforços que va fer l’administració de Truman per menejar les percepcions públiques americanes sobre l’atac atòmic. El comunicat de premsa inicial va descriure Hiroshima com “Una base militar japonesa” i no va mencionar que també era una ciutat plena de civils. A més, va utilitzar termes similars per descriure la bomba atòmica amb una arma d’alts explosius i no van dir res sobre que també es tractava d’una arma de radiació - que la va fer similar al gas mostassa que va ser prohibit per una llei internacional. Quan Amèrica va ocupar Japó, MacArthur va prevenir que els periodistes poguessin visitar la zona zero i veiessin els efectes de la bomba perquè no poguessin fer fotografies o pel·lícules sobre el desastre que van causar els americans i europeus, i suprimir les avaluacions científiques del dany de radiació i els seus efectes a llarg termini. Els historiadors també han fet noves preguntes sobre la Guerra Freda, la Guerra de Corea i la Guerra del Vietnam. Van argumentar que la bomba era el conductor principal de la guerra freda ja que va revolucionar la política americana envers Alemanya. La bomba va permetre als líders nord-americans d’invertir l’acord amb Roosevelt i Stalin a Yalta que les dos nacions treballarien juntes per prevenir un renaixement de l’amenaça alemanya seguint endavant amb la reconstrucció i el rearmament d’Alemany. Aquest canvi en la cooperació a la confrontació per 38 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Alemanya era un factor clau en el desenvolupament de la Guerra Freda. La bomba va fer possible les guerres amb Corea i Vietnam. Tot i que es veritat que els Estats Units haurien decidit de participar en aquestes guerres igualment. Però la possessió de la bomba atòmica els hi va donar seguretat alhora d’enviar les tropes americanes a la guerra. (aquí hi ha un par de cites que no he pillat) Nova informació sobre la bomba El seixantè aniversari de Hiroshoma ha provocat que el debat entrés en una nova fase. Així, Sadao Asada de la Universitat de Kyoto ha argumentat que els arxius militars japonesos mostren que la caiguda de la bomba atòmica va fer més fàcil per el partit Japonès de la pau convèncer a la resistència militar perquè es rendís. Aquest argument però es desafiat per Tsuyoshi Hasegawa de la Universitat de Califòrnia San Diego en la seva recent publicació Racing the Enemy: Stalin, Truman and the Surrender of Japan. En el primer examen detallat dels arxius japonesos, soviètics i americans, Hasegawa mostra que Truman va decidir fer servir la bomba perquè era una manera de guanyar contra Japó abans que els soviètics entressin a la guerra del Pacífic el que hagués suposat una dificultat per EEUU per limitar la expansió de la URSS per Àsia. A més, va ser l’entrada dels soviètics a la guerra i no el llançament de les dos bombes el que finalment van convèncer els militars japonesos de deixar la seva estratègia diplomàtica i abandonar una posició desesperada militar. Què significa per nosaltres 60 anys desprès de Hiroshima? La nova recerca d’investigació històrica ha mostrat que si els EEUU no haguessin basat la seva estratègia per tractar amb la Unió Soviètica sobre l’ús de la bomba atòmica al 1945 podria haver sigut possible la cooperació de guerra amb els soviets, i evitar o limitar la carrera d’armes nuclears, la Guerra Freda i la guerra de Vietnam i de Corea. Això ens hauria de fer pensar en la concepció actual nord-americanes i britàniques sobre el desenvolupament d’armes nuclears, estratègies, política operacional i desplegaments. L’administració de Bush va declarar que farà servir les armes nuclears com a mitjà de coacció, en el desenvolupament d’una propera generació d’armes més petites, més “utilitzables”, armes nuclears, i això barraria la línia entre la guerra nuclear i la convencional. El mateix passa amb el desenvolupament britànic i el seu desplegament del Trident: el míssil submarí nuclear com una arma “sub-estratègica” amb una ogiva de rendiment baix que és més “utilitzable” en la defensa dels “interessos estratègics” britànics. En canvi, tots dos mostren un retorn dels nord-americans en el desenvolupament nuclears, doctrines operacionals, desplegaments, estratègies i l’ús d’armes nuclears al final de la Segona Guerra Mundial i durant part de la Guerra Freda que va procurar l’ús de les armes nuclears per assegurar el predomini global. La història de la bomba atòmica mostra que la idea de fer servir armes nuclears amb la temptativa d’exercir el control global ha resultat fallida. Moralment significa la fallida perquè això va conduir al sacrifici de dos ciutats - contràriament a la llei internacional i tot i el fet de no haver-hi cap necessitat militar - en la recerca dels EEUU per ser el líder mundial. Això totalment ha fracassat perquè el resultat real ha sigut ben diferent, primerament, s’ha produït una carrera d’armament nuclear fora de control que ha portat al món a la vora de la guerra nuclear perquè ha provocat la proliferació d’armes nuclears a cada cop més països; en segon lloc, ha produït una contribució significativa a la Guerra Freda i a les guerres calentes de Corea i Vietnam. Per si algú vol un resum: El que planteja l’ONG Greenpeace sobre l’ús de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki és que, lluny ‘haver-se utilitzat per tal d’evitar enviar-hi tropes terrestres i les conseqüents morts, es van entendre com un gest dirigit a la RUSS de cara a les rondes de negociacions que s’estaven celebrant. Un altre motiu podria haver estat plantejat per Sadao Asada: evitar l’entrada de la URSS a la guerra del Pacífic i evitar, així, la possibilitat d’estar encara més a prop. Ara bé, és precisament aquest ús unilateral d’una arma com la bomba atòmica el que va assentar part de les bases de la guerra freda, la cursa tòmica i les guerres com les de Corea o Vietnam i que han 39 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim estès avui ja la possibilitat d’utilitzar-se en petites operacions. “El legado de la II GM”, Herbert F. Ziegler. La Segona Guerra Mundial, en xifres, va ser el major conflicte mai viscut: 1700 milions de persones involucrades, 61 països afectats, 55 milions de morts (civils i soldats), incomptables destruccions materials... aquesta guerra va deixar empremta en tot els aspectes de l avida humana i va conformar la historia del mon de postguerra. La manera en que la gent entén la guerra esta afectada per la seva visió del món darrere seu. La política contemporània i el transfons històric també afecten a la visió actual de la guerra i, per tant, a la nostre visió del món de la postguerra. En resum, els diferents enfocaments sobre la II Guerra Mundial han donat lloc a diferents interpretacions històriques. Potser el balanç més equànime es trobaria en una aproximació global, que donés menys importància als enfocaments nacionals o regionals i es concentrarà en el llegat de la guerra a escala mundial. El preu de la guerra total La IGM va establir un model de guerra total que les nacions no van tardar en adoptar en la IIGM. Un concepte fonamental de la guerra total és la premissa de què la lluita es desenvolupa entre societats i poblacions senceres. La mobilització de recursos humans, les destruccions materials sense precedents i la xifra escandalosa de baixes van formar part del cost de la guerra. La guerra total va afectar també la economia mundial. Al final de la guerra EEUU produïa més de la meitat dels béns i serveis del món. Bona part de Japó i Europa central i oriental van ser devastades. La producció agrícola va caure en picat i a Europa 45 milions de refugiats depenien de l’ajuda americana per sobreviure. L’Organització de les Nacions Unides Un altre llegat de la II GM va ser la creació d’una nova organització supranacional dedicada a la promoció de la pau, la cooperació i els drets humans. En el 1945 els Aliats van fundar la ONU, és una associació de nacions sobiranes que proporciona el mecanisme per mediar en conflictes internacionals i trobar solució als problemes que sobrepassin fronteres per mitjans pacífics. La efectivitat dels esforços de la ONU a favor de la pau s’ha debatut sovint però la majoria dels experts admeten que la ONU ha exercit una influencia positiva sobre la vida de moltes persones. Justícia a Nüremberg i Tokio La II GM va contribuir també en el desenvolupament del Dret Internacional. Al final de la guerra, els aliats van acordar formar tribunals militars internacionals on van jutjar els responsables de la guerra, crims contra la humanitat i crims contra la pau. A Nüremberg els principals acusats eren els principals dirigents del règim nazi i també els industrials que s’havien aprofitat de la mà d’obra esclava i els metges que havien experimentat amb éssers humans. El Tribunal Internacional de Crims de Guerra de Tokio va sentenciar a mort a 7 dels 25 dirigents japonesos. La introducció ens els judicis de Nüremberg i Tokio del concepte “crims contra la pau” va aixecar dos crítiques fonamentals: 1. No existia una legislació prebèl·lica que fes referencia als crims contra la pau i contra la humanitat, així que els acusats no els podien haver comès tècnicament. 2. Només els nacionals dels països derrotats van ser sotmesos a judici → podia ser injust. Els supervivents jueus i l’establiment de l’Estat d’Israel Un dels resultats inesperats de la guerra va ser l’establiment d’Estat jueu. L’Holocaust va despertar un desig en els jueus supervivents i en els sionistes d’establir a Palestina un Estat jueu capaç de defensar-los. Però Palestina no estava buida, era una regió administrada per Gran Bretanya que intentava mantenir l’equilibri entre els interessos dels àrabs que posseïen la terra i els immigrants jueus. Gran Bretanya va fracassar i es van repetir esclats de violència, llavors van posar l’assumpte palestí en mans de la ONU. L’Assemblea General va recomanar la partició de Palestina en dos estats, un jueu i un altre àrab. La majoria de jueus els hi va semblar bé però gran part dels àrabs ho van trobar descabellat. A mesura que els britànics s’anaven retirant de Palestina va esclatar una guerra 40 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim civil entre jueus i àrabs. El maig del 1948 els jueus van proclamar l’Estat lliure d’Israel que va provocar l’atac de les nacions àrabs circumdants; la primera Guerra Àrab-israelià va finalitzar amb la victòria dels jueus i fins el dia d’avui la pau i l’estabilitat d’Orient Pròxim encara esta amenaçat. Ciència i tecnologia La IIGM també va servir per fer grans avenços científics i tecnològics, va convertir la investigació i la industria militar en prioritats nacionals, es van produir una impressionant gama d’enginys i artefactes nous. Però res va condicionar més la política i la estratègia militar de la postguerra que els desenvolupaments científics del míssil balístic i la bomba atòmica. Alemanya, Anglaterra i la URSS van investigar amb l’àtom, però finalment, els esforços dels EEUU, amb el nom en clau de Projecte Manhattan van donar els seus fruits amb la bomba atòmica. Durant la Guerra Freda, les armes nuclears van amenaçar amb destruir el planeta a través d’una catàstrofe atòmica. Rivalitat entre superpotències i la Guerra Freda La fi de la IIGM va portar un canvi espectacular en les relacions internacionals. Els països europeus van deixar de tenir la posició dominant de potencies i van sorgir dos superpotències econòmiques, polítiques i militars: Estats Units i la Unió Soviètica. La aliança bèl·lica es va venir avall al 1945 a causa dels objectius polítics contraposats i les seves divergències ideològiques. Cap el 1947 ambdues part estaven enfrontades i va començar una “guerra freda”. La Guerra Freda va assumir un caràcter de rivalitat global ideològica i geopolítica que va durar fins el 1991. Va ser un conflicte entre dos sistemes polítics, econòmics i ideològics diferents, un combat entre el capitalisme i la democràcia contra el socialisme i el partit únic. La divisió va portar a una carrera armamentística sense precedents; també va provocar crisis diplomàtiques i guerres a Corea, Vietnam, Afganistan i altres països. Durant aquests anys, països nous (ex colònies) es van declarar No Alienats per no entrar a cap bàndol de la Guerra Freda. A mesura que es desenvolupava la GF durant el 1960, la descolonització es va intensificar. Descolonització La descolonització va donar a llum grans canvis en la política mundial. La IIGM va preparar l’escenari per un ràpid col·lapse dels imperis europeus i japonesos ja que les victòries alemanyes i japoneses a Europa i Àsia van donar un cop devastador al poder militar de les potencies colonials europees i havia fet a miques la seva aura d’invencibilitat. Van créixer els moviments nacionalistes en les colònies i protectorats i, a més, l’administració imperial apareixia com un llast financer poc atractiu a mesura que la prolongació de la guerra estrangulava la economia de les potencies colonials. A partir del 1945 la descolonització va accelerar ràpidament, van néixer més de 90 nacions independents. Cap els anys 90 el procés de descolonització havia pràcticament acabat. Els imperis europeus s’han extingit. La Guerra freda es va segellat amb la reunificació d’Alemanya i el ressorgir de la democràcia en l’Europa de l’Est. Els avanços científics i tecnològics continuen fent prosperar l’economia mundial. El conflicte israelià-palestí no esta resolt. I tant l’autoritat de la ONU com el Dret Internacional son desafiats i reafirmats contínuament. TEMA 9: POSTGUERRA, EL LLEGAT DE LA GUERRA. “No es pot viure contra els altres”, Keith Lowe. LA CONTRA, Ima Sanchís. “No es pot viure contra els altre” de Keithe Lowe, posa de relleu que malgrat acabar la IIGM el 1945 des d’un punt de vista formal, l’absència d0institucions internacionals, nacionals i locals i una economia col·lapsada va mantenir les atrocitats fins el 1949, doncs la violència extrema viscuda durant la guerra s’havia normalitzat. Les dones i els jueus en van patir, junt amb els immigrants alemanys, les pitjors conseqüències. “Los orígenes del siglo XXI. Un ensayo de historia social y económica contemporánea”, Gabriel Tortella; “Postguerra. Una históra de Europa desde 1945”,Tony Judt; “Europa y el mundo: tres siglos de historia”, Manuel Pérez Ledesma. UNA HISTORIA ECONÓMICA La obra de G. Tortella, es en gran medida un “ensayo de historia económica contemporánea”, con el añadido de algunos 41 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim análisis sobre los procesos políticos más relevantes de este período pero no se habla de la sociedad.
hace ya unos cuarenta años, Eric Hobsbam criticaba la fórmula “historia económica y social”, presenten en los libros y revistas del segundo cuarto del siglo XX, porque en ella la mitad económica acaba teniendo “una abrumadora preponderancia”. Es puede observar que en las dos obras en las que se basa el presente documento, los análisis de las clases sociales y sus transformaciones, de los cambios sociales y las formas de movilización (historia social), brillan por su ausencia. Sólo un capitulo, está dedicado a la transformación de la sociedad en el siglo XIX (“División del trabajo y lucha de clases”, pp. 127-145). Por lo tanto, lo que podemos extraer del libro de G. Tortella - uno de los más destacados historiadores económicos españoles - es nada más y nada menos que un excelentw texto sobre la historia económica de los siglos XIX y XX EL ORDEN LIBERAL-BURGUÉS Y EL ORDEN SOCIALDEMÓCRATA Se analizan las revoluciones atlánticas de finales del siglo XVIII y de las décadas iniciales del XIX, definidas como “I Revolución Mundial”, centrandose en sus aspectos económicos, en la correlación entre esfera económica y política. El autor señala con acierto que “los pueblos en general se rebelan no cuando están en la miseria más absoluta, sino cuando están en un proceso de crecimiento”; en especial, cuando ese crecimiento se ha visto dificultado por unas estructuras políticas y sociales anquilosadas, como las que impedieron a los colonos norteamericanos estar representados en el Parlamento birtánico, o las que hicieron imposible cobrir las deudas del Estado francés y obligaron a la convocatoria de los Estados Generales en 1789 o, por fin, las que dificultaron la actividad comercial y el acceso al poder político de los criollos en los territorios de la América hispana. Estos fueron los obstáculos lo que provocaron lo que Tortella caracteritza como una “revolución burgesa”: como “una revolución de comerciantes y ciudadanos contra las imposiciones de un absolutismo que [era] la expresión política de los sistemas agrarios tradicionales, basados en la hegemonía de la aristocracia terrateniente y en el sistema político de la monarquía absoluta”. Tortella, también añade que estas revoluciones no produjeron la derrota de la aristocracia, sino sólo su “reparto del poder con la burgesía”, lo que representa una carga de profundidad para la definición clasista de las mismas.
Haciendo un examen económico y político de los siglos XIX y XX, en el terreno de dos modelos, puede resumirse en la sucesión de dos tipos fundamentales de organización de la sociedad, separados por la Primera Guerra Mundial: el orden liberal-burgués y el orden socialdemócrata. Al primero cuya implantación ocupó todo el siglo XIX, lo definían, en la esfera política, los regímenes representativos de sufrago censitario: en la económica, el desarrollo de la industria, hecho posible por los avances revolucionarios que, a partir de Inglaterra, se extendieron por otros Estados europeos y extraeuropeos. En el terreno de la política económica, tres principios o “bases esenciales”: el librecambio, el equilibrio presupuestario y el patrón oro. En cambio, lo que caracterizó al orden socialdemócrata del siglo XX - al que Tortella define de nuevo como una revolución, la “Revolución Socialdemócrata”/”la II Revoluciónn Mundial”, fue el establecimiento del sufragio universal en el terreno político y de los Estados de bienestar en el económico.
Ambos niveles están estrechamente relacionados: precisamente fue la generalización del sufragio lo que hizo posible la irrupción de los partidos de izquierda en la esfera política, y con ellos la implantación de programas de reformas sociales, incompatibles con la vuelta al viejo orden liberal-burgués. Aunque en el paso de uno a otro orden desempeñó también un papel decisivo la nueva política económica, formulada por John Maynard Keynes y asumida por los gobiernos, a partir de los años treinta, “no por convicción sino por la imposición de las circumstancias”; una política económica que, en las 42 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim antípodas de la anterior, se basaba en el abandono del patrón oro, la creación de un nuevo sistema internacional de pagos y la utilización del déficil fiscal como instrumento de política anticíclica.
La descripción del abandono del patrón oro en los años treinta y más tarde del establecimiento d un nuevo sistema de pagos internacionales, tras la reunión de Bretton Woods en julio de 1944, refleja bien la capacidad del autor para arrastrar a sus lectores, per los senderos de la história económica. Lo mismo ocurre con el análisis de los demás rasgos sustanciales de la economía de posguerra, que dieron lugar al “milagro keynesiano” de las tres décadas posteriores a la Segunda Guerra Mundial.
El enfoque poítico de las dictaduras/fascismos resulta más discutible. La explicación del fascismo como una reacción defensiva y autoritaria entre la amenaza bolchevique conduce a una mezcla en la que las dictaduras tradicionales de varios países de la Europa oriental, lo mismo que el salazarismo en Portugal y el franquismo e incluso la dictadura de Primo de Rivera en España, acaban incluidas en el mismo saco que el fascismo italiano y el nazismo alemán; y ello a pesar de reconocer que en los Estados del Este europeo no existía un proletariado industrial relevante al que atribuir la amenaça de la revolución comunista. La desaparición de la especificidad de los movimientos y regímenes fascistas y su identificación con cualquier sistema autoritario y reaccionario es la conclusión final del análisis: “El fascismo balcánico” - se nos dice, por ejemplo - tuvo “más de monarquía feudal que de partido de masas moderno”.
¿FINAL DE UNA ERA? Considerar al orden socialdemócrata como el dominante en el siglo XX, tras la IGM no encaja del todo con la escasa duración y los múltiples avatares a que se vio sujeto: asalto de los fascismo y regímenes autoritarios en el terreno político, y más tarde en el económico donde, tras los treinta años gloriosos (1945 - 1975), la política keynesiana ha sido desplazada por la vuelta al modelo liberal clásico. En concreto, por la vuelta a un modelo cuyos rasgos principales, a diferencia de los imperantes en el período keynesiano, pueden resumirse en estos tres: las privatizaciones y la liquidación de la economía mixta anterior, las medidas liberalizadoras frente a los monopolios y el control estatal precedente, y la utilización de la política monetaria para reducir la inflación.
Totella considera - no lo plantea directamente - que seguimos inmersos en el orden socialdemócrata, en esa “II Revolución Mundial”, en la medida en que, por un lado, el componente político de dicho orden - el sufragio universal, la democracia - ha acabado triunfando sobre los totalitarismos y los regímenes autoritarios y, por otro, el Estado del bienestar sigue vigente, con sólo ligeros arreglos, en nuestros días. No queda claro, es por qué hay que atribuir en exclusiva a la socialdemocracia un orden económico y social en cuya creación intervinieron también otras fuerzas (demócrata-cristianos), o como se otorga una dimensión mundial a un orden cuya aplicación no ha ido más allá - como recuerda el libro de Tony Judt - del continente europeo.
El libro de Totella, recoge una última conclusión: el éxito del capitalismo como sistema económico. Como muchos economistas decimonónicos, el autor atribuye los sufrimientos derivados de la revolución industrial “ a la inexperiencia e incomprensión del sistema político y social” y no a “una perfidia (maldad) intrínseca del sistema capitalista”.
Al final, la única cara del capitalismo que se nos presenta es la del motor de un crecimiento económico “sin precedentes en sus dimensiones”, que “a la larga mejoró los niveles de vida de las clases trabajadoras más humildes” y al que no puede atribuirse responsabilidad alguna de la pobreza de nuestros días. Porque las auténticas causas de esta última se 43 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim encuentran, a juicio del autor, en la superpoblación y en la ausencia de capital humano; por ello, la forma de acabar con tan lamentable situación se resume en esta receta: “Los países pobres pueden salir de la pobreza invirtiendo en educación y controlando su natalidad”.
Tiene razón Torella en algunas de sus afirmaciones: de hecho, no cabe la menor duda de que el capitalismo ha triunfado frente a su principal competidor, el “socialismo de Estado”, y ha logrado un considerable aumento de la riqueza, en especial en los países desarrollados. Un éxito que a veces lleva a ocultar o difuminar, consciente o inconscientemente, los aspectos más oscuros del mismo. Desde la óptica de un historiador, el autor del comentario, tal reconocimiento no debería impedir que se recordaran también las limitaciones del sistema y se reconociera el papel de las luchas obreras. Y aunque no tiene mucho sentido hablar de la “perfidia intrínseca” del capitalismo, tampoco es fácil creer que los capitalistas hayan sido promotores altruistas de la mejora de la condición obrera.
ZORROS Y ERIZOS Frente a la defensa por Tortella de un argumento fuerte sobre la evolución histórica de las dos últimas centurias, Tony Judt inicia un voluminoso libro sobre el último medio siglo de la historia de Europa, asegurando que no tiene ninguna gran teoría de la historia europea contemporánea que formular.
Para Judt, la historia reciente de Europa es, en primer lugar, la historia de una pérdida: de la pérdida del poder, de la importancia internacional y, en algunos casos, de la condición imperial de los Estados del continente. Algo que se reflejó en la incapacidad europea para enfrentarse a las amenazas que habían surgido en su interior: en 1945 la mayor parte de Europa “no había sido capaz de liberarse del fascismo por sus propios medios, ni tampoco podía mantener a raya al comunismo sin ayuda”; sólo tras varias décadas y numerosos esfuerzos pudieron los europeos recuperar el control de sus destinos. Pero ésa no es la única perdida: en un segundo nivel, lo que Judt quiere contar es la historia del declive de las grandes teorías decimonónicas sobre el progreso y el cambio, la revolución y la transformación social, que habían hecho suyas los partidos y los movimientos políticos de preguerra. En especial, son el decaimiento del fervor político en la mitad occidental del continente y el descrédito del dogma marxista en su mitad oriental los asuntos que más le importan.
Un tercer hilo deL relato se refiere al argumento de lo que ha venido a llamarse “modelo europeo”, fruto de la combinación de las políticas socialdemócratas y demócrata-cristianas. Y mientras un cuarto hilo nos lleva a las relaciones, complicadas y llenas de malentendimientos, con Estados Unidos. El último de los temas que propone el autor, y el menos visible a lo largo de la obra, tiene que ver con la destrucción de una sociedad multicultural tras la guerra, pero también con la reciente aparición de una nueva multiculturalidad, tras la emigración masiva de trabajadores extranjeros que ha vuelto a convertir en ciudades cosmopolitas a las principales capitales del continente.
TRES ETAPAS DE UNA HISTORIA Judt comienza su relato con un balanza del conflicto y un examen de las dificultades de la posguerra. Treinta y seis millones y medio de muertos, más de la mitad de ellos civiles, como consecuencia de la guerra, más de tres millones de desplazados al acabar el conflicto, ciudades devastadas y economías destruidas. Necesidad de iniciar una reconstrucción; pero los vencedores tenían que enfrentarse a otras tareas igualmente urgentes, como definir el nuevo mapa del continente, establecer nuevos regímenes políticos de media Europa, juzgar a los responsables del conflicto, desnazificar Alemania y depurar a los colaboracionistas de las países ocupados. lo que analiza principalmente Judt son las relaciones internacionales y los orígenes de la Guerra Fría, por un lado, y la evolución de la 44 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Europa oriental - en especial, el establecimiento del poder comunista en las “democracias populares” y el control de la Unión Soviética sobre ellas. El autor divide la historia europea, en cuatro etapas: la primera se iniciaría con los procesos y las purgas de los años 1948 - 1954 en Bulgaria, Rumania, Hungría, Albania o Checoslovaquia hasta la muerte de Stalin y el final de la Guerra de Corea en 1953. después, durante las décadas de los cincuenta y los sesenta, la atención se gira hacia los Estados de la mitad occidental del continente, que empezaban en aquel momento a vivid dos décadas de estabilidad política y crecimiento económico, únicamente alteradas por la pérdida de los imperios coloniales. Según Judt la estabilidad en el terreno político venía gracias a diversos factores: el estado intervenía en la vida económica y social de la población siguiendo el modelo keynesiano - el autor habla de los “Estados-niñera”, permitiendo un acceso generalizado de la población a bienes de consumo duraderos (fregoríficos, lavadoras...), el reformismo de los partidos demócratacristianos, la moderación de la izquierda parlamentaria y una ciudadanía despolitizada. “Por primera vez en la historia, el desahogo y la comodidad estaban al alcance de la mayoría de los europeos”.
La década de 1960, Judt la define como “el momento de la socialdemocracia” - fue también el momento en que desde la Gran Bretaña laborista, se promovieron nuevas actitudes en materia de moralidad, en especial en lo relativo a la sexualidad (acceso al divorcio, aborto, despenalización de la homosexualidad, etc,) que en menos de diez años se extenderían por el resto de los países del continente. Cabe mencionar que al final de la década “acabaron al en todas partes” ya que resurgió con mucha fuerza el conflicto estudiantil y obrero en los países que más se habían beneficiado. La explicación de Judt insiste en el componente generacional: la causa fundamental de los enfrentamientos fue la diferencia entre una nueva generación, la de los hijos (numerosa, próspera, mimada, segura de sí misma y culturalmente autónoma), y la de sus padres( menos numerosa, insegura, marcada por la Depresión y devastada por la guerra”.
Este período tampoco acabó bien en la Europa del Este. A pesar de que Jruschov había despertado expectativas de cambio, y de que diez años después las esperanzas se plasmaron de nuevo en las propuestas reformistas, ahora más decididas, de la “primavera de Praga”. El lamentable final de aquella última experiencia acabó con todas las esperanzas: “La ilusión de que el comunismo era reformable - explica Judt -, de que el estalinismo había constituido una desviación equivocada, un error que todavía podía corregirse, de que los ideales esenciales del pluralismo democrático podían de alguna manera ser todavía compatibles con las estructuras del colectivismo marxista [...] quedó plasmada bajo los tanques el 21 de agosto de 1968 y jamás volvió a recuperarse”.
Con el final de los sesenta acabó el largo período de predominio del marxismo, y más en general de las ideologías revolucionarias, en la izquierda europea. “Un ciclo de 180 años de política ideológica en Europa [iniciado con la Revolución francesa] estaba a punto de cerrarse”. Tal y como señala Judt, esto abrió una etapa mucho menos atractiva, desde el comienzo de los años setenta y ochenta hasta la caída del muro de Berlín. “Los setenta fueron la década más desalentadora del siglo XX, una época de cinismo, de ilusiones perdidas y expectativas reducidas”. En la esfera política: “En el Este, como en el Oeste, los setenta y los ochenta fueron una época de cinismo. Las energías de la década de 1960 habían desaparecido, sus ideales políticos habían perdido credibilidad moral y la implicación de los asuntos públicos había dado lugar al cálculo de las ventajas personales”. En la política económica el cambio, según Judt, llevó a una oleada de privatizaciones en toda Europa, que ayudaron a equilibrar los presupuestos estatales y sirvieron de estímulo a la competencia y la eficiencia de las empresas. También afirma que en el terreno de las ideologías, lo que se produjo fue la desaparición de una cultura política dominada por el filocomunismo o el “anti-comunismo”, es decir, por la idea de que “los ataques al comunismo eran amenazas implícitas contra cualquier objetivo conducente a la mejora de las condiciones 45 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim sociales”, y a la vez la recuperación del viejo lenguaje de los derechos humanos y las libertades personales.
Por fin, el restablecimiento de la democracia en Grecia, Portugal y España, fue el punto de partida de una etapa que, en los terrenos político y social, acabaría con la caída de los regímenes del “socialismo real”.
¿UN CONTINENTE FISIBLE? Judt también habla de la imagen de “un continente fisible”: fisible tanto por la división de los Estados de la Europa oriental como por los procesos de descentralización en Europa occidental ocurridos más o menos al mismo tiempo. En los años noventa desaparecieron del mapa cuatro Estados consolidados - la Unión Soviética, Checoslovaquia, Yugoslavia y la República Democrática de Alemania. Al tiempo aparecían catorce estados: seis en el solar de la Unión Soviética (Estonia, Letonia, Lituania, Bielorrusia, Ucrania y Moldavia), además de la propia Rusia; dos en el anterior territorio de Checoslovaquia, tras la separación de Eslovaquia y la República Checa; y cinco como resultado de la fractura de Yugoslavia (Eslovenia, Croacia, Bosnia-Herzegovina, Serbia-Montenegro y Macedonia). Como conclusión de Judt nos habla de las “ganas de escapar de los lazos del centralismo” o incluso de liberarse de “la responsabilidad que suponía la presencia de conciudadanos empobrecidos en provincias remotas”. En cuanto a la Europa occidental, no hay dudas sobre la importancia de la desaparición de la Unión Soviética y la división de Checoslovaquia.
La transformación de una economía “socialista” en otra capitalista ha quedado reducido a unos apuntes sobre las privatizaciones y el triunfo de la “cleptocracia”.
Considerando el periodo reciente podemos observar las generalidades sobre el modo de ser de los europeos, su diversidad y valores que se enfrentan a los americanos.: “modelo social europeo”. hay diferencias entre el otro modelo del otro lado del Atlántico en cuanto a la duración de las jornadas de trabajo y las condiciones laborales. “los europeos habrían elegido deliberadamente trabajar menos, ganar menos y tener una vida mejor (seguridad social y pensiones). Un modelo más caro que exigía el pago de “impuestos especialmente elevados” pero los europeos estaban dispuestos a pagarlos a cambio de disfrutar de vidas más seguras y de acabar o al menos mitigar la pobreza de sus conciudadanos.
Todo esto lleva a concluir que “aunque el siglo XX asistió a la caída de Europa en el abismo, frente el auge de Estados Unidos, y más tarde de China, la nueva centuria todavía puede pertenecer a Europa; no porque vaya a tener un ejército más poderoso que el de Estados Unidos, o porque consiga producir más bienes y más baratos que China, sino porque cuenta con “un modelo útil susceptible de emulación universal”.
“Hirohito and the Making of Modern Japan”, Herbert P. Bix; “Hirohito, MacArthur y la amnesia japonesa”, Fernando Delage Resum personatges Wikipedia: De acuerdo con la concepción tradicional, Hirohito era de carácter reservado y tranquilo, mucho más mesurado que los generales del ejército. Según esta concepción, su carácter de divinidad le hacía tener distanciamiento de quienes conducían los destinos militares de su país.
Por otro lado, en los años posteriores a la muerte de Hirohito han salido a la luz numerosos documentos no publicados hasta entonces, incluyendo los diarios de importantes personajes de la Corte imperial de la época (los diarios de Koichi Kido, señor del Sello Privado, correspondientes al período 1940-45, del generalHajime Sugiyama, Jefe de Estado Mayor durante la guerra, de Nobuaki Makino, gran chambelán del emperador de 1925 a 1935 o el de su ayudante de campo,Takeji Nara, por citar unos cuantos). Estos diarios sugieren que la participación de Hirohito en la Segunda Guerra 46 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Mundial fue mucho más activa de lo que, desde 1945, ha venido sosteniendo la concepción tradicional, generando una fuerte controversia sobre el alcance de la responsabilidad del emperador, controversia que persiste desde que se ha 1 2 conocido esta documentación. Así, autores como el británico Edward Behr, los estadounidenses Peter Wetzler y 3 4 5 Herbert Bix, el neerlandés Ian Buruma, el español Manuel Leguineche o los japoneses Akira Yamada y Akira 6 Fujiwara, sostienen que fue Hirohito quien condujo a Japón a la guerra.
El 15 de agosto de 1945, tras el bombardeo nuclear y la entrada de la Unión Soviética en la guerra, Hirohito anunció por radio la rendición. Ésta era la primera vez que los súbditos japoneses escuchaban la voz de Hirohito y tras el discurso de [cita requerida] rendición, muchos aviadores y militares japoneses se suicidaron.
A pesar de solicitarse su enjuiciamiento como criminal de guerra, el general Douglas MacArthur insistió en conservar a Hirohito como emperador como símbolo de la continuidad y cohesión del pueblo japonés, así como para que aceptasen la ocupación más fácilmente. Sin embargo, algunos historiadores critican su trabajo para exonerar de toda investigación criminal al Emperador Shōwa y al resto de miembros de la familia imperial implicados en la guerra, como los príncipes 14 Yasuhito Chichibu, Yasuhiko Asaka, Tsuneyoshi Takeda, Naruhiko Higashikuni y Hiroyasu Fushimi.
El 26 de noviembre de 1945, MacArthur confirmó al Almirante Mitsumasa Yonai que la abdicación del emperador no 15 sería necesaria. MacArthur no solo exoneró a Hirohito, sino que ignoró el consejo de varios miembros de la familia imperial e intelectuales japoneses, que pidieron públicamente la abdicación del Emperador y el establecimiento de una regencia. Por ejemplo, el príncipe Takahito Mikasa, hermano menor del Emperador, llegó a afirmar en una reunión del consejo privado, en febrero de 1946, que Hirohito debía asumir la responsabilidad de la derrota; el famoso poeta Tatsuji 16 Miyoshi escribió un ensayo en la revista Shinchô titulado "El Emperador debe abdicar enseguida".
Según el historiador Herbert Bix, MacArthur y Bonner Fellers habían preparado su propia aproximación a la ocupación y 17 reforma del Japón. MacArthur proponía no modificar en lo más mínimo la situación de la figura del Emperador; se limitó a continuar la situación existente durante el último año de la guerra, resolviendo sus implicaciones a medida que 18 las circunstancias lo requerían. El plan de acción, llamado "Operación Lista Negra" de manera informal, consistía en separar a Emperador Shōwa de los militaristas, manteniéndole como elemento de legitimación de las fuerzas de ocupación aliadas, y usando su imagen para potenciar la transformación del pueblo japonés hacia un nuevo sistema 19 político.
Citando los debates entre Harry S. Truman, Dwight D. Eisenhower y el propio MacArthur, Bix afirma que inmediatamente después de desembarcar en Japón, Bonnie Fellers se puso a trabajar en la protección de Hirohito del papel que había desempeñado durante y al final de la guerra, permitiendo a los principales sospechosos de crímenes de 21 guerra coordinar sus versiones, a fin de proteger al Emperador y evitar que pudiera ser juzgado.
En el llamado ningen sengen (人間宣言), Emperador Shōwa fue obligado a renunciar a su estatus divino que le daba laconstitución de 1889, como descendiente de Amaterasu. La soberanía imperial fue transformada en monarquía constitucional en 1946.
Según escribe Herbert Bix, Hirohito, desde su ascenso al trono en 1926 hasta la rendición de Japón en 1945, estuvo “en el centro de la vida política, militar y espiritual de la nación, en el sentido más amplio y profundo del término, ejerciendo su autoridad de manera catastrófica para su pueblo y para aquellos países que invadió. Fue él quien condujo a su país a una 47 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim guerra que causó casi veinte millones de muertos en Asia”.
Tal y como vemos, Bix destruye el relato convencional de Hirohito, al tiempo que pone fin a una discusión de 50 años sobre su supuesta irrelevancia política. Según se puede leer todavía en los manuales de historia, Hirohito no era más que un jefe de Estado simbólico, opuesto a la guerra pero sin capacidad para controlar a los militares. Bix confirma que el emperador fue meticulosamente informado de los movimientos militares den Manchuria y en el norde de China, así como de las atrocidades cometidas por los soldados japoneses en Shangai, Suchow y Nanking. En ningún caso mostró el menor signo de desaprovación. Hirohito apoyó el uso de armaneto químico en el noreste chino y los experimentos biológicos u participó de manera directa en la planificación de los ataques de Malasia, Singapur, Filipinas, Hong Kong y Pearl Harbor.
Como explica Bix, la ideología que rodeaba la figura del emperador hacía prácticamente imposible la rendición. Hirohito tenía que buscar una fórmula para “perder sin perder”, es decir, una manera de evitar las críticas por la derrota y asegurar la supervivencia de la monarquía.
El 15 de agosto de 1945 Hirohito anunciaba la rendición de Japón. El emperador rechazó toda la responsabilidad y, con la complicidad del general Douglas MacArthur al frente de las autoridades de la ocupación (Supreme Command of the Allied Powers, SCAP), la culpabilidad por los crímenes de guerra se limitó a un puñado de políticos y militares.
Bix situa a Hirohito en un proceso de indoctrinación ideológica que se inició con su abuelo, el emperador Meiji.
Conicidiendo con la entronización de Meiji, se extendió entre las élites del país la idea de que la inestabilidad política y el descontento social podrían corregirse reforzando la autoridad imperial. Surgió así un movimiento nacionalista, de fuerte contenido espiritual, centrado en la idea del emperador como representación viva de la comunidad histórica japonesa. La denominada “via del emperador” expresaba una superioridad moral, pero al mismo tiempo incluía un plan de acción dirigido a liberar a Japón de todos los movimientos extranjeros: democracia, liberalismo, individualismo y comunismo.
Tal como se explica en el libro de Bix, hubo un encubrimiento del papel del emperador por parte de Japón y de Estados Unidos. Durante las dos semanas que precedieron la llegada de las tropas americanas, el emperador y el gobierno elaboraron una estrategia destinada a “controlar la reacción popular frente a la derrota” y mantener a los japoneses obedientes y desinteresados por la cuestión de la responsabilidad. MacArthur había llegado a la conclusión de que el mantenimiento del emperador era esencial para asegurar la estabilidad del país. El plan de SCAP - denominado Operación Lista Negra - tenía por objetivo separar a Hirohito de los militaristas y convertirlo en un monarca constitucional de corte británico. Por lo tanto había que exculparlo de toda responsabilidad, censurar los ataques a su persona y embarcarse en un esfuerzo por confirmar el pensamiento de los japoneses respecto a las causas de la guerra y el papel del emperador.
Washington encontraba un instrumento útil para la transformación democrática de Japón y, posteriormente, para convertirlo en aliado contra el comunismo. Para la elite conservadora de Tokio, sólo un monarca transformado en inocente podría enfrentarse a las consecuencias de la trágica campaña bélica realizada por Japón para establecer un imperio en Asia. En un telegrama enviado al general Dwight D. Eisenhower, el jefe del Estado Mayor de Estados Unidos, el 1946, MacArthur negaba toda actuación del emperador en relación con la guerra y predecía graves consecuencias si se le inculpaba: hacerlo “provocaría una tremenda convulsión del imperio japonés”.
Las extraordinarias medidas adoptadas por MacArthur para evitar la acusación de Hirohito, deformaron la conciencia del pueblo japonés sobre el conflicto. La protección del emperador y la transformación de su imagen fue una compleja 48 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim operación política que sólo pudo lograrse exagerando la amenaza de agitación social, amañado las declaraciones ante los jueces, destruyendo pruebas y tergiversando la historia. “Pero podemos estar seguros - escribe Bix - que desde el comienzo del juicio hasta la ejecución del general Tojo (primer ministro durante la guerra y máximo implicado) Hirohito nunca perdió de vista sus grandes objetivos: neutralizar la presión interna y extranjera a favor de su abdicación, preservar la monarquía y mantener de ese modo la estabilidad de la nación y un principio de legitimidad en la vida política japonesa”. La Constitución - redactada en una semana por los asesores de MacArthur - despojó al emperador de toda autoridad y lo vinculó a la idea de un estado pacifista que renunciaba a la guerra como instrumento de política nacional”.
Al contrario de Alemania, Japón nunca ha aceptado su responsabilidad de manera convincente para sus víctimas. Bix, cree que la razón es “el problema del emperador”: Hirohito “carecía de toda conciencia de responsabilidad personal por lo que Japón había hecho y nunca admitió su culpa”.Aunque a partir de 1945 sí se convirtió en un mero símbolo de la jefatura del Estado, su presencia continuó pesando sobre los japoneses hasta 1989.
“El camino hacia “1984””, Thomas Pyhchon. El libro 1984 de George Orwell se comercializó en los EEUU como un panfleto anticomunista, cuando esa no era exactamente la intención de Orwell. Aunque era un gran crítico del régimen estalinista, las ideas políticas de Orwell eran de extrema izquierda. Se consideraba miembro de la “izquierda disidente”, distinta de la “izquierda oficial”, es decir, funamentalmente el Partido Laborista Británico, del que consideraba que tenía la posibilidad de ser fascista, si no lo era ya. Trazaba una analogía entre el laborismo británico y el Partido Comunista de Stalin, y en ambos criticaba que eran movimientos que aseguraban luchar por las clases obreras pero que en realidad solo estaban interesados en consolidar y perpetuar su poder.
Lo que dejan claro los textos de Orwell en la época que escribía es su desesperación por el estado del “socialismo” de posguerra. Lo que había sido una lucha honorable contra la conducta indiscutiblemente criminal del capitalismo, en época de Orwell ya era una cosa vergonzosamente institucional, que se compraba y se vendía y, en demasiados casos, sólo estaba interesada en mantenerse en el poder. A Orwell le molestaba la lealtad generalizada de la izquierda hacia el estalinismo a pesar de las pruebas abrumadoras sobre la crueldad del régimen. Crítica la corriente de pensamiento esquizofrénica según la cual casi la totalidad de la izquierda inglesa había acabado aceptando el régimen ruso como “socialista” a pesar de reconocían que, tanto en espíritu como en la práctica, se encontraba muy deljos de todo lo que significa “socialismo”. Este tipo de pensamiento es el origen de uno de los grandes logros de la novela: la identificación y el análisis del doble pensamiento, una forma de disciplina mental cuyo objetivo, deseable y necesario, es ser capaz de creer dos verdades contradictorias al mismo tiempo. En la novela, el doble pensamiento es la base de los superministerios que dirigen Oceanía (el Estado en el que transcurre la novela): el Ministerio de la Paz se encarga de la guerra, el Ministerio de la Verdad cuenta mentiras, el Ministerio del Amor tortura y acaba matando a cualquiera al que considere una amenaza.
Junto a la ambivalencia de la izquierda respecto a las realidades soviéticas, tras la II Guerra Mundial surgieron otras oportunidades de aplicar el doble pensamiento. A juicio de Orwell, el bando ganador, en sus momentos de euforia, estaba cometiendo errores casi tan fatales como los del Tratado de Versalles que terminó con la I Guerra Mundial. A pesar de sus mejores intenciones, en la práctica, el reparto del botín entre los aliados tenía posibilidades de acabar causando daños fatales.
49 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim En 1984, Orwell comprendió que, pese a la derrota del Eje, el deseo de fascisno no había desaparecido, que no sólo no había muerto sino que, tal vez, ni siquiera había alcanzado aún su plena madurez: la corrupción del espíritu, la irresistible adicción humana al poder ya existían desde hacía mucho, eran aspectos bien conocidos del Tercer Reich y la URSS de Stalin, incluso del Partido Laborista británico, y constituían los primeros ensayos de un futuro espantoso. ¿Qué podía impedir que ocurriera lo mismo en Gran Bretaña y Estados Unidos? ¿La superioridad moral? ¿Las buenas intenciones? ¿Una vida higiénica? “La voluntad de ignorar”, Michael Seidman; “Pasado imperfecto: los intelectuales franceses”, Tony Judt. En esta obra, Tony Judt traza una historia de los intelectuales franceses durante los comienzos de la Guerra Fría y sus actitudes hacia el comunismo. Es especialmente crítico con el filocomunismo de algunos de los intelectuales más destacados –Jean-Paul Sartre, Emmanuel Mounier y Maurice Merleau-Ponty–.
Según Judt, la ausencia de cualquier consenso sobre la justicia en la Francia de la posguerra (sobre cómo debían resolverse las responsabilidades de los franceses en la 2a Guerra Mundial), contribuyó a la respuesta inadecuada que dieron los intelectuales franceses a la justicia que se vivía en otros lugares, especialmente en Europa oriental. Soñaron intensamente con la “revolución”, y una serie de pensadores creyeron que era necesaria la violencia para que el esclavo se liberara de la autoridad del amo. Merleau-Ponty añadió que todos los regímenes políticos eran violentos y atribuyó a la URSS una singularidad honestidad en relación con su represión. Esta justificación de la violencia y la propia tradición revolucionaria de Francia ayudaron a validar el sistema soviético en Europa Oriental.
Con pocas excepciones, sólo las víctimas comunistas del terror despertaron alguna simpatía entre los intelectuales izquierdistas de Judt en París. Según Judt, incluso el antisemitismo revivido por las democracias populares suscitó pocas protestas de los intelectuales hostiles a cualesquiera “desviaciones nacionalistas”.
“Todos conocemos el concepto de “voluntad de poder”. Lo que, en cambio, resulta más difícil de imaginar, aunque quizá sea necesario si se aspira a apreciar la condición del intelectual en todos estos años, es la “voluntad de ignorar”. Ese deseo de creer lo mejor de un sistema que a diario aportaba sólo pruebas en contra de sí mismo sólo pudo haber nacido de la más poderosa, la más exigente de las motivaciones”. Los simpatizantes soviéticos intimidaron a los potenciales críticos al defender que cualesquiera protestas contra la represión comunista habían de ir acompañadas de una condena del nacionalismo, el imperialismo y el capitalismo occidentales. Además, los términos maniqueos dominaron un cierto discurso. El antiamericanismo completaba también el anticapitalismo.
Hubieron también algunos intelectuales que criticaron el régimen estalinista. Mauriac en 1949 tildó la justificación contemporánea de los juicios políticos húngaros de una “obscenidad de espíritu”. Los antiestalinistas –Mauriac, Camus, Koestler, etc.– no fueron tan poco influyentes a comienzos de los años cincuenta como afirma Judt a lo largo de su texto.
Judt afirma de manera plausible que la tradición liberal en Francia era más débil que en Estados Unidos o Gran Bretaña, y reconoce perspicazmente la continuidad y la coherencia de la intransigencia desde la protofascista Action française de la década de 1890 al Partido Comunista Francés de la década de 1970.
Sartre y otros intelectuales se mostraron incapaces de transcender el antiliberalismo revolucionario. Sus propios fallos personales durante la Segunda Guerra Mundial tiñeron sus reacciones ante sus colegas colaboracionistas más entusiastas.
50 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim En términos más generales, su actitud de “pas d’ennemis à gauche” se convirtió en una razón para la ceguera.
“La maldición de Stalin. La lucha por el comunismo en la Guerra Mundial y en la Guerra Fría”, Robert Gellately; “La maldición de Stalin”, Stanley G. Payne. En el libro, Gellately se centra en Stalin y en sus políticas y en el estudio de les iniciaitvas emprendidas durante sus últimos años de vida.
Un tema fundamental en todo momento es el predominio de la estrategia revolucionaria marxista-leninista mundial en el pensamiento de Stalin. Gellately muestra su desacuerdo en considerar que el expansionismo estalinista se fundamentaba en el tradicional imperialismo zarista ruso. El autor defiende que Stalin era un fanático marxista-leninista, que fue especialmente favorecido por Lenin y que la doctrina revolucionaria se situaba en la raíz de su predominio y de sus políticas tanto en ámbito interno como en el internacional.
Uno de los principales motivos para su éxito, sostiene Gellately, es que Stalin se convirtió en un maestro de la táctica leninista de fer “dos pasos adelante, un paso atrás”. Queda demostrado así que el objetivo de Stalin no era meramente la revolución rusa, sino mundial. Tan pronto como lo permitieron las circunstancias internas, Stalin sometió la política soviética a un drástico programa de transformación revolucionaria - colectivismo agrario, industrialización estatal, militarización a gran escala, reeducación, programa de purgas, represión interna y asesinatos, etc. -. Todo esto constituyó la “revolución estalinista” de 1927 - 1939, que edificó todo el sistema del socialismo totalitario.
El estudio que plantea Gellately de la política de Stalin avanza con paso firme cuando llega a 1939 y a los orígenes inmediatos de la Segunda Guerra Mundial en Europa. Hace explotar el mito, que sigue encontrándose en la historiografía contemporánea, de que los principales intereses de Stain radicaban en la “seguridad colectiva” antifascista, y define con claridad la estrategia defensiva-ofensiva característica de Stalin, cuyo propósito era alentar una gran guerra entre las potencias europeas occidentales en la que la Unión Soviética no habría de verse implicada directamente. Esto, a su vez, haría posible el comienzo de la expansión soviética frente a sus vecinos sin requerir un gran esfuerzo militar, reservando la fortaleza soviética hasta la decisiva fase final de la guerra, en la que el Ejército Rojo lograría una victoria total sobre los debilitados adversarios capitalistas.
Es característico del enfoque adoptado el hecho de que Gellately dedique una gran atención a las numerosas acciones militares llevadas a cabo por Stalin en Europa Oriental mientras se mantuvo como un cuasialiado de Hitler en 1939 1949, junto a las terribles atrocidades cometidas contra la población civil del Este de Polonia y de los países bálticos.
Gellately retrata a Stalin como un diplomático que se encuentra trazado cuidadosamente y resulta convincente. Lo cierto es que fue con mucho el negociador más eficaz y de mayor éxito de cualquiera de las principales dirigentes durante la guerra, por mucho que se posición se viera reforzada por factores geográficos y militares.
Gellately pone fin a su estudio a un alto nivel, con una buena exposición de la política de Stalin hacia Corea del Norte y China. Señala que, a finales de 1951, ordenó a los dirigentes de los demás países comunistas que siguieran incrementando sus gastos militares a fin de estar preparados para la “Tercera Guerra Mundial”, pero no encuentra ninguna prueba de que Stalin contara con ningún plan preciso para iniciar este conflicto.
51 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “El vértigo”, Evgenia Ginzburg. “La GULAG”, Evgenia Ginzburg, Stanley G. Payne; El sistema de prisiones y campos soviéticos alcanza su dimensión plena durante la década de los años 30. A pesar de terrores, privaciones extremas y alta tasa de mortalidad, mayoría de los prisioneros sobrevivieron. Es con la publicación en 1978 de Archipiélago Gulag: un ensayo de investigación literaria de Solzhenitsin (marcará un punto de inflexión a partir del cual en la URSS solo se publicarán relatos de devotos comunistas que declaraban que el Gran Terror no había sido más que una aberración temporal estalinista del gran sistema leninista) cuando Occidente se informa bien de los gulags, también gracias a que la izquierda empezaba a criticar a la URSS.
El género del gulag acostumbra a estar formado por memorias de antiguos prisioneros. No más de 600 españoles, la mayoría de la División Azul y comunistas españoles, estuvieron en los campos soviéticos. Ginzburg (como le había pasado a Dostoievski) creía que los sistemas carcelarios rusos eran justos hasta que los sufrió. Es de las pocas memorias escritas por una mujer, pues las mujeres no fueron tratadas igualitariamente en los arrestos políticos (no eran más del 10% prisioneros). Publicará sus memorias en la última fase del "deshielo" limitado de Khrushchov. Cuentan sufrimientos de una devota marxista-leninista (estaba casada con un funcionario de alto rango y disfrutaba de los privilegios del sistema, llegó a ofrecer tres veces su vida por el partido) que se entera de las mezquindades del sistema cuando ingresa en el campo.
Arresto inicial en febrero 1937, durante fase inicial del Gran Terror (durante mucho tiempo ella piensa que es un error y rehúye de contacto regular con contrarrevolucionarios ya que cree que el sistema la devolverá a sus antiguos privilegios). En prisión se da cuenta de que la injusticia no era su propio caso sino la misma naturaleza del sistema y acepta su sufrimiento por haber sido cómplice de un régimen monstruoso ("no solo mata el que asesta el golpe, sino los que han agravado su odio"). Su estancia en prisión es camino para la redención espiritual. Pasa 2 años en prisiones soviéticas normales hasta ser trasladada directamente a trabajos forzados en la Gulag, tras trayecto de un mes en un vagón de ganado abarrotado con poco de comer y beber. Para sobrevivir tiene suerte de tener buena constitución y que le asignaran trabajos menos forzados en los hospitales de los campos. Un católico alemán la salvará de ser violada por un jefe de campo.
“GULAG” ha pasado a ser un término metafórico para expresar los horrores de la represión totalitaria en el siglo XX, semejante a palabras como “Gestapo” y “Holocausto”. El sistema de prisiones y campos de trabajo soviéticos databa de los primeros años del régimen, aunque sólo alcanzó si dimensión plena durante la década de 1930.
La obra de E. Ginzburg ha sido reconocida como una de las más honestas, precisa y mejor escritas obras de todas las memoria de la GULAG. También destaca al ser una de las pocas memorias escritas por una mujer, y prisionera.
Las memorias de la GULAG cuentan los sufrimientos de una devota marxista-leninista que se enteró de las mezquindades de un sistema en el que había creído antes devotamente, llegando a considerar el sistema ruso de su tiempo “injusto”.
Ginzburg no era simplemente una comunista normal, era una devota marxista-leninista deseosa, como ella misma manifestó, de dar hasta tres veces su propia vida por el partido.
Arrestada inicialmente durante las primeras fases del Gran Terror, proporciona una de las mejores descripciones de las reacciones de los comunistas recién arrestados, muchos de ellos funcionarios soviéticos o esposas de funcionarios 52 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim soviéticos de alto rango, una gran parte de los cuales llevaban largo tiempo convencidos de que se trataba simplemente de algún tipo de “error”. Se cuidaron muy mucho de rehuir todo lo posible el contacto regular con “conttrarrevolucionarios” y con otros compañeros de prisión, ya que confiaban en que el sistema les devolvería pronto de alguna manera sus antiguos puestos y privilegios.
En prisión, a Ginzburg se le cayeron las vendas de los ojos. Aprendió dándose cuenta enseguida de que no estaba sufriendo una injusticia aberrante del sistema, sino que esa profunda injusticia era la naturaleza del sistema mismo.
Empezó a aceptar su propio sufrimiento como un castigo necesario por haber sido en otro momento una ardiente cómplice de un régimen tan monstruoso. y su viaje a la prisión se convirtió en un camino hacia la contrición moral y la rendición espiritual.
Resum El País Fijó en su mente cada uno de los instantes de su cautiverio, consciente de que una vez libre debía contar al mundo la odisea de hambre, frío, enfermedad y terror que padeció durante 18 años encerrada en un gulag. Evgenia Ginzburg (Moscú, 1906-1977) escribió El vértigo (Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores) para narrar el dolor y la tragedia que como ella vivieron millones de rusos. Su testimonio refleja la vergüenza y el sentimiento de culpa que padeció al darse cuenta de que ella, militante del partido comunista, había contribuido a crear un estado de aniquilamiento del individuo.
Evgenia Ginzburg creció con la revolución, se consagró con fervor a la militancia en el partido y defendió con vehemencia su línea política. Se casó con un miembro del partido, fue profesora de Historia y Literatura en la Universidad de Kazán y vivió con ciertos privilegios con respecto al resto de los ciudadanos hasta que cayó en desgracia y conoció la maquinaria siniestra que había puesto en funcionamiento Stalin. En 1937, cuando tenía 31 años, y coincidiendo con la escalada de represión de la época en la que Yezhov fue responsable de la Seguridad del Estado, se le acusó de conocer a un leninista, fue expulsada del partido comunista y condenada a diez años de trabajos forzados. Una vez liberada pasó varios años más en Siberia para esperar al hombre del que se había enamorado, el médico alemán Anton Walter, y no pudo regresar a Moscú hasta 1955. Ginzburg murió en 1977 sin poder ver publicadas sus memorias en Rusia, donde siempre fueron clandestinas y se leían en papeles mecanografiados cosidos a mano.
A lo largo de las 800 páginas de El vértigo, la autora describe situaciones angustiosas, momentos tormentosos y episodios tortuosos. Ginzburg no puede, a pesar de su sufrimiento, olvidar su pasado político y su responsabilidad por no haberse dado cuenta del sufrimiento que padecían millones de compatriotas. Es en el capítulo 'Mea culpa' donde ella dice: "En el insomnio, la conciencia no se consuela por no haber participado directamente en los asesinatos y las traiciones. Porque no sólo mata el que asesta el golpe, sino los que han avivado su odio. Repitiendo irreflexivamente peligrosas fórmulas teóricas. Levantando en silencio la mano derecha. Escribiendo cobardemente una verdad a medias. Mea culpa... Y creo, cada vez más, que dieciocho años de infierno en la Tierra no bastan para una culpa como ésta". Evgenia necesitó tiempo para entender hasta dónde estaban dispuestos a llegar los dirigentes del aparato ideológico. La escritora, según el autor del prólogo, Antonio Muñoz Molina, comprendió que "las ideas, las profesiones de fe, las acusaciones, la lealtad y la traición son del todo relativas, dependen del capricho de un interrogador... El aprendizaje de Evgenia Ginzburg es el valor de las vidas individuales".
“El hombre, un lobo para el hombre”, de Janusz Bardach i Kathleen Gleeson ; 53 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim “Homo homini lupus”, Stanley G. Payne. Bardach publica en 1920 recuerdos de sus 4 años en la Gulag, pero lo hace en un tiempo que prácticamente no tiene repercusión entre la izquierda occidental (hasta la publicación de Archipiélago Gulag de Solzhenitsyn). Condiciones infrahumanas, trabajos agotadores, guardias brutales, violentos malos tratos, abusos sexuales a las prisioneras, terribles condiciones sanitarias y enfermedades, alta tasa de mortalidad, etc. Bardach es hijo de dentista judío y emigra de pequeño a Polonia, su madre era socialista y atea. En vísperas de invasión alemana, Polonia (que en el s.XVI había sido el país de Europa más tolerante desde el punto de vista ético y religioso) la sociedad se vuelve antisemita. Tras pacto nazi-soviético, su localidad queda en zona de la URSS y durante los dos primeros años se arresta y deporta a más ciudadanos polacos que los nazis. Debido a la educación pro soviética que él recibió de su madre, Bardach es colaborador entusiasta de la ocupación soviética, pues cree haber salvado a Polonia oriental de los nazis: es obligado por un destacamento de la NKVD a ejercer de "testigo ciudadano" durante la primera redada de ciudadanos polacos para su deportación en diciembre de 1939.
Llamado a filas del Ejército Rojo en julio 1940 y entrenado como conductor de tanques. Enviado al frente en junio 1941, tiene problemas con el tanque y le denuncian por intentar supuestamente desertar. 175.000 soldados soviéticos son condenados por Consejos de Guerra. Le sentencian a 10 años en la gulag: durante el primero vive en prisiones, pero luego trasladado a minas de oro en Siberia. Pero en el fondo tuvo suerte: al haberse alistado al ejército, evitó morir en el Holocausto (sus familiares murieron) y de haber sido arrestado (posibilidades de supervivencia en primeras filas del Ejército Rojo vs. nazis muy bajas). Destaca que, a pesar de enorme brutalidad e inhumanidad del régimen soviético, se distinguen del nazi por el hecho que no todo el mundo en los campos quedó corrompido por el régimen y había muestras de bondad humana. Condiciones de supervivencia eran mucho mejores en las instalaciones médicas y, tras inventarse historia que era estudiante de Medicina, consigue que le envíen de celador. Dos últimos años los pasa en condiciones relativamente privilegiadas y obtiene liberación varios meses después de que concluyera la guerra por iniciativa de su hermano, quien era coronel en el nuevo ejército comunista polaco.
”D.M Thomas”, d’Alexander Solzhenitsyn. “Un icono sin adoradores”, Raymond Carr. Tras un viaje a la URSS, Sartre (un idiot savant para el autor) dijo que había total libertad de crítica en la Unión Soviética y que si sus ciudadanos no viajaban al extranjero era porque no querían salir de su maravilloso país. Sartre mentía deliberadamente para no comprometer a sus huéspedes.
Alexander Solzhenystin nunca dudó en poner en apuros a sus huéspedes. Nació en una familia acomodada de la Rusia zarista que había perdido la hacienda en la revolución de 1917. De pequeño estaba convencido que sería un escritor tan grande como Tolstoi. Se alistó en el Ejército en 1941 y era admirador de Lenin (hasta que descubrió que los males del estalinismo habían estado justificados previamente por Lenin). En 1945 fue detenido por criticar el sistema soviético de Stalin y condenado a ocho años de cárcel. Escribió en los campos de trabajo hasta ser liberado en 1956.
Se trasladó a Moscú y una de sus obras, el manuscrito de Ivan Denisovich (sobre la vida en los campos de trabajo), llegó a manos del editor Tvardovsky quien convenció a Kruschev para poder publicarlo. Fue un best-seller pero con la destitución de Kruschev empezó una era más oscura y el autor buscó publicar un trabajo de investigación sobre gulags en Occidente. El Ministerio del Interior de la URSS reconoció su error: deberían haber suavizado y publicado los libros 54 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim críticos con el sistema soviético y restarle así importancia en occidente. Solzhenystin fue expulsado y privado de la ciudadanía por sus obras.
Sin embargo, Solzhenystin nunca fue liberal. Creía como Dostoievski que Rusia debía ser libre por sus propios esfuerzos y no tener esperanzas con Occidente. Criticó la bajeza y decadencia moral del consumismo estadounidense, y consideraba la democracia parlamentaria un callejón sin salida limitado por los partidos. Creía en una democracia local rusa al estilo suizo. Era un patriota ruso que quería la libertad de los pueblos sometidos por la URSS.
“Archipiélago Gulag: Ensayo de investigación literaria.” Alexandr Solzhenistyn. “The soul and barbed wire. An introduction to Solzhenitsyn.” Edward E. Ericson, Alexis Klimoff “Solzhenitsyn. Un alma en el exilio.” Joseph Pearce La Palabra y la historia, Hugo Estenssoro. El siglo XX es el Siglo del Gulag. Durante un par de generaciones a lo largo de la Guerra Fría, contemplar el paralelismo nazismo/comunismo y Holocausto/Gulag era tabú. La última figura importante a quien se toleró hablar del fenómeno como dos caras de la misma moneda fue Hannah Arendt. Una de las pocas personas que vivió ambas tipologías de campos, Margarete Buber-Neumann dijo "es difícil decidir qué es más inhumano: matar con gas en 5 minutos o estrangular durante 3 meses" (en referencia a morir de frio en la tala forestal o asfixiado en las minas). La tradición del Gulag era de acción prolongada para que los condenados trabajaran más antes de morir: esto es más barato que el gas y la muerte igual de certera. Resto del mundo se negó a creer en la magnitud de los crímenes y solo lo descubrieron tras la liberación por las tropas aliadas. Nazismo no contaba con simpatía militante de intelectuales occidentales pero soviéticos sí que lo hacían, también beneficiados por el haber combatido con los vencedores.
Solzhenitsyn no solo pretende acabar con los que ejercen el mal, sino con los que lo justifican. Cree que mediante la literatura podrá cambiar la sociedad (cuando le dan el Premio Nobel pasa a poder hablar con el gobierno ruso de igual a igual). Sobrevive a un asesinato planificado por el KGB. Sólo publicó un libro en la URSS, su Iván, el cual es visto por Jruschov como ataque a los estalinistas (por eso acepta su publicación).
Hoy en día existe un problema de memoria histórica. Es posible declarar que el régimen soviético fue un simple "experimento social" (Hobsbawm), como si se tratase de una socialdemocracia europea. Putin insta a historiadores a que nadie les imponga sentimiento de culpa. Archipiélago Gulag fue el texto que consiguió despertar a los intelectuales franceses.
“Asesino divino”, Ian Buruma. Jonathan Spence: Mao Zedong. Philip Short: Mao. ¿Qué impulsa a determinadas personas –en ocasiones, parece, personas absolutamente normales y corrientes– a convertirse en asesinos de millones de seres humanos? La respuesta de Jonathan Spence va recubierta de una metáfora.
En su opinión, Mao fue un “Señor del Desgobierno”, un especie de príncipe festibo de la noche que puso al mundo de patas arriba. Spence se vale del ejemplo de las grandes casas europeas de la Edad Media, en las que se elegía a un “Señor del Desgobierno” en los días festivos para invertir el estado de cosas normal: los criados actuaban como señores, los hombres como mujeres, etc. Se tratade una ocasión ritual para que todo el mundo se desfogue, siempre para volver a la normalidad de las jerarquías existentes. Pero Mao, en opinión de Specne, lo hacía de verdad, y no sólo en ocasiones festivas. Quería invertir el orden para siempre, exterminar a todos los señores y amos, confiar la responsabilidad a los 55 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim criados, colocarse como el permanente Señor del Desgobierno del pueblo y generar el caos dondequiera que las cosas empezaran a estar demasiado asentadas. Se trata de una metáfora interesante, pero no acaba de explicar por qué Mao, desde un primer momento de su carrera, se mostró tan entusiasta del exterminio.
Philip Short establece distinciones morales entre Hitler, Stalin y Mao. Short encuadra a Mao en una categoría diferente de otros tiranos del siglo XX. Tuvo una visión, un sueño utópico de la transformación total de China, y si se casacaban muchos huevos mientras se cocinaba esa tortilla especial, esto habría de contar, en la Corte Suprema de la historia, como un homicidio involuntario y no como un asesinato. Según Short, a “a pesar de que sus políticas provocaran la muerte de millones de personas, Mao nunca perdió del todo su creencia en la eficacia de las reformas de las ideas y en la posibilidad de redención”. Mao no fue un asesino racista, pero la distinción moral no queda tan clara. Porque Hitler también tuvo una visión. Y, ¿fueron los fines utópicos de Mao realmente tan diferentes de los de Stalin”? Mao, hijo de un granjero relativamente acomodado, nació en 1893 en la provincia meridional de Hunan. En 1910, mientras estaba aún en el colegio, Mao degustó por primera vez la violencia política, durante una rebelión provocada por el desbordamiento del río Yangtze y la miseria que se produjo en consecuencia. En el Mao joven ya existían signos tempranos de una mentalidad siniestra. Era un ávido lector de la historia china, y admiró especialmente a los personajes más crueles y sin escrúpulos. Mao escribió que los chinos habían acumulado “muchas costumbres indeseables, su mentalidad es demasiado anticuada y su moral es extremadamente mala. [...] [Todo esto] no puede eliminarse y purgarse sin una enorme fuerza”. El desprecio por sus propias gentes inmorales y retrasadas se unió, como suele suceder, al deseo de ejercer un liderazgo de hierro.
Cuando el Movimiento del 4 de mayo explotó en 1919, primero como una protesta contra el gobierno chino por ceder territorio a Japón, y más tare como un radical movimiento intelectual a favor de la renovación cultural y política, Mao estaba trabajando como profesor de historia. Aún no era marxista. Escribió que China no estaba madura para un cambio radical, sino que debía “producirse una transformación completa, como la materia que cobra forma tras la destrucción, o como el niño que nace del vientre de su madre”. Esta idea de una transformación completa tiene sentido en una tradición que ve la política como parte de un orden cósmico.
En 1920 Mao se hizo comunista. Su primera tarea consistió en movilizar a la población rural de Hunan. La estrategia de los líderes del PCC fue unirse al Partido Nacionalista o Guomindang (GMD), y empujarlo tanto como fuera posible hacia la izquierda. A veces se ha señalado que Mao, al igual que ho Chi Minh, fue esencialmente un nacionalista, y sólo con que los Estados Unidos hubieran sido más complacientes, seguramente habría resultado ser menos antioccidental. Mao afirmó que “quien no está a favor de la revolución está a favor de la contrarrevolución”. Como creía que una cuarta parte de la población de 400 millones de personas de China era irremediablemente hostia, algo había que hacer con ellos. El 1922, los campesinos de Hunan se alzaron contra la clase terrateniente.
Mao sufrió pérdidas personales en os periódicos estallidos del Terror Blanco. Short escribe que el verse obligado a abandonar a su hijo de dos años cuando lograron escapar de milagro de las tropas del GMD fue el motivo de que otra parte de la humanidad de Mao se marchitara. Aun así, las semillas de la extraordinaria brutalidad de Mao ya habían quedado sembradas mucho antes.
Mao vivía en Jiangxi, una provincia pegada a Hunan. Los comunistas de Jiangxi solían proceder de la élite rural, y 56 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim despreciaban tener gente de Hunan, como Mao, diciéndoles qué hacer, especialmente en lo relativo a las reformas agrarias que se traducían en confiscación y trabajos forzados. De repente, hubo rumor es de una misteriosa camarilla de derecha, bautizada como Facción AB, a la que se suponía infildrada en el Partido Comunista. Mao estaba a punto de utilizar los métodos de Stalin cuando no tenía más que una pequeña parte del poder de Stalin. Mao dio órdenes y se benefició de las purgas que había instigado.
Mao estaba siempre dispuest a sacrificar incluso a sus más cercanos y antiguos camaradas. Los verdaderos objetivos, como era tan frecuente, fueron los potenciales rivales de Mao para el liderazgo del partido, y en última instancia de China. Estas campañas brutales para reforzar la ortodoxia del Partido infundieron un terror tal que apenas nadie osó volver a criticarlo.
Ni Spence ni Short muestran evidencia alguna de que Mao llegara nunca a sentirse culpable. En el caso de Spence, esto apenas importa, ya que no realiza afirmaciones morales a favor de Mao. Pero como Short basa su tesis en la idea de que las víctimas de Mao fueron los desgraciados desechos de sus visiones políticas, y no las víctimas de asesinatos, puros y simples, aquí sí que importa. Teniendo en cuenta que tanto Mao como Stalin hicieron que se matara a mucha gente lisa y llanamente para expandir su poder personal, no existe ninguna diferencia categórica entre ellos. A pesar de que Mao no intentara nunca exterminar a una raza de personas, sí que estaba orgulloso de haber destruido incontables miembros de determinadas categorías sociales. Los intelectuales eran un grupo que se vio especialmente afectado por la furia de Mao, que los detestaba como Hitler. Cuando el dogma se convierte en instrumento de opresión, cualquiera que esté en posesión de conocimientos para desafiarlo se convierte en una amenaza.
Al igual que Hitler, Mao tenía veleidades de artista. Lo importante de su vena artística es el hecho de que tenía el poder y el deseo de utilizar un país de más de quinientos millones de personas como su lienzo. Una de las declaraciones más espeluznantes y reveladoras de Mao, citada por Short, lleva el sello inconfundible de un artista loco: “Los seiscientos millones de habitantes de China tienen dos particularidades destacadas; son, antes que nada, pobres y, en segundo lugar, una hoja en blanco. Eso puede parecer algo malo, pero es realmente algo bueno. Los pobres quieren cambios, quieren hacer cosas, quieren revolución. Una hoja de papel inmaculada no tiene borrones, de modo que pueden escribirse en ella las palabras más novedosas y más hermosas, pueden pintarse en ella los dibujos más novedosos y más hermosos”.
Mao se embarcó en su Gran Salto Adelante, en el que treinta millones de personas murieron de hambre. Mao trató de implementar las teorías agrícolas descabelladas, tomadas prestadas en su mayoría de Trofim Denisovitch Lysenko, el hombre que intentó “transformar la naturaleza” para Stalin. Khruschev había prevenido a Mao contra las consecuencias de copiar los errores de Stalin. Pero el presidente no se detendría; el lienzo en blanco había de ser completado con su imagen. Spence atribuye toda esta locura al absoluto divorcio de Mao de la realidad. Nadie podría decirle o iba a decirle ya nunca la verdad sobre nada. Sin embargo, siempre había un núcleo interesado racional en la locura de Mao. Es cierto, como dice Short, que Mao deseaba transformar China. Pero este no es un argumento suficiente para situarlo en una categoría moral diferente de otros dictadores modernos. Spence lleva razón cuando afirma que el deseo de caos y desgobierno de Mao formaba parte de su objetivo de aplastar el viejo orden. Pero era también el modo más eficaz de asegurar su dominio. Manteniendo a sus camaradas, cortesanos y sátrapas permanentemente desconcertados, al lanzar al “pueblo” sobre ellos, provocar disensiones entre ellos y hacer que fueran purgados, humillados y asesinados periódicamente, se aseguró de que nadie pudiera usurpar nunca su trono. La Revolución Cultural se inició precisamente por este motivo. El envejecido Mao veía cuchillos en cada sombra. Las más pequeñas críticas que se habían formulado 57 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim contra Mao años atrás seguían aún rumiándose y pasaron a convertirse en su mente paranoica en signos evidentes de una rebelión a punto de estallar. Este es el motivo por el que decidió, en 1966, incitar a millones de adolescentes frustrados a lanzarse sobre sus profesores, padres, madres y, finalmente, incluso los más altos líderes del Partido.
Se ha sabido del récord asesino de Mao al menos desde finales de la década de 1950, y las cosas empeoraron rápidamente apartir de ese momento. Y, sin embargo, la reputación de Mao en el Occidente democrático ha sido de un orden diferente del de otros tiranos del siglo XX. Hitler nunca disfrutó de mucho crédito en el primer lugar. Pero mucho después de que Stalin quedara completamente desacreditado, Mao aún gozaba de una buena prensa. Mao era visto como un héroe de la resistencia contra el Ejército Imperial japonés, a pesar de que la estrategia de Mao había consistido en dejar que el Guomindang de Chiang Kai-shek cargara con el principal peso de la lcuha. China espera aún ser oficialmente “desmaoificada”. Es difícil saber si la condición divina de Mao sobrevivirá a su historia cuando ésta pueda finalmente contarse en China. Probablemente sí. Ocurra lo que ocurra en China, Mao será recordado como un gran líder, y también como el gobernante más terrorífico desde el emperador Qin. No creo que a Mao le hubiera desagradado lo más mínimo cualquiera de las dos posibilidades.
“El último emperador, Julio Aramberi. “Mao. La historia desconocida”, Jung Chang, Jon Holliday El presidente Mao ha sido uno de los mayores carniceros que haya conocido la historia, con cerca de setenta millones de muertos en su haber, posiblemente tan sólo superado por Pol Pot, y eso solamente cuando jugamos con porcentajes.
En la biografía de Chang y Holliday hay dos explicaciones para el éxito de mao en su lucha por el poder. En primer lugar: la suerte. Mao tuvo suerte de no estar ya en Shanghai en abril de 1927, cuando Chiang Kai-shek reprimió con brutalidad la actividad insurreccional del partido comunista chino (PCC). La suerte lo acompaó cuando llevó al fracaso el Levantamiento de la Cosecha de Otoño en octubre de 1927, pero pudo escapar de las responsabilidades exigidas por el partido cuando el comité de Hunan, encargado de depurarlas, fue demasiado providencialmente detenido por los nacionalistas del Kuomintang. En 1934, la Larga Marcha pudo iniciarse con éxito porque Chiang necesitaba utilizar el miedo a los comunistas en sus tratos con los señores de la guerra de Guizhou i Sichuan, y les dejó escapar hacia sus objetivos. La guerra entre China y Japón le vino que ni pintiparada, pues “acabó por debilitar enormemente a Chiang y permitir a Mao hacerse con un gigantesco ejército de trece millones. Al principio de la guerra, la proporción del ejército de Chiang respecto al de Mao era de sesenta a uno; al final, de tres a uno”. El 1946, cuando Chiang tenía a Mao con la espalda contra la pared en Manchuria, Mao tuvo la suerte que el general George Marshall impuso una tregua a Chiang que salvó a Mao.
La segunda explicación, y con más fundamento, es el terror. Parece que la convicción de que el poder brota del cañón de un fusil se forjó cuando Mao no era ya tan joven. En un viaje por el campo de Hunan, descubrió que los cabecillas de las bandas campesinas habían conseguido ganar aterrorizando a sus enemigos. Con un programa según el cual cualquier terrateniente era un tirano y cualquier persona acomodada un enemigo, Mao tuvo en mente un único objetivo: destruir a quien intentara ponerse en su camino hacia el poder.
En 1941, el PCC llegó a setecientos mil afiliados, un noventa por ciento de los cuales se habían enrolado tras el incio de la guerra contra Japón. Muchos eran voluntarios que provenían de las clases medias radicalizadas y buscaron acomodo en Yenan. Se les aplicaron numerosas medidas de adoctrinamiento y terror [llegiu el text si voleu saber més]. Así, en Yenan 58 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim se respiraba el campo de concentración, cualquier vestigio de confianza mutua desaparecía y la gente, por miedo a los demás, se refugiaba en un silencio claustral reforzado por la inexistencia de contactos con el exterior. Los hombres y mujeres nuevos de la sociedad comunista se convertían así en una nube de zombis aterrados que el presidente podía manejar a su antojo. Mao logró tener así un partido y un ejército de gentes despavoridas y serviles hacia lo inimaginable, que quería utilizar para lograr dos objetivos. El primero, hacer pasar a la sociedad china del atraso y la decadencia al bienestar comunista, siempre medido por relación al que ya disfrutaban los países capitalistas. El segundo, más clandestino pero más real, perseguía convertir a China en una superpotencia que devolviese a su último emperador el papel hegemónico que por tantos siglos le había correspondido, sólo que ahora extendido al mundo entero. Los dos elementos llamados a asegurarlo serían un ejército bien armado y la bomba atómica, y ambos habían de alcanzarse al precio que fuere.
Tras la campaña de las Cien Flores y la represión de las que florecieron (1956 – 1958), los métodos de Yenan se extendieron a todo el país, preparando el terreno para el Gran Salto Adelante, el fiasco más evidente de su carrera. Las comunas agrarias, creadas en 1958, se vieron sometidas a tales exigencias de producción que el sector agrario conoció una brutal caída y generó la mayor hambruna del siglo XX. La ración anual de carne para los habitantes de las ciudades pasó de 5,1 kilos por persona en 1957 a la más baja de la historia, un kilo y medio”. Mao intentó crear comunas urbanas.
La locura por aclanzar el objetivo de 10,7 millones de toneladas de acero en 1958 destrozó aún más al campesinado.
Cuando acabó el año, el objetivo se había alcanzado, pero sólo un cuarenta por ciento del acero así fabricado podía utilizarse. Mao fue el único gobernante de la historia que consiguió crear un cinturón de chatarra al principio de la industrialización y no al final.
El gran salto en el que a poco China se rompió definitivamente el cuello tocó a su fin en 1962. En 1966, Mao desencadenó la Gran Revolución Cultural Proletaria, a la que con Chang y Holliday denominan la Gran Purga, que no otra cosa fue. En el torbellino iba a deseaparecer casi toda la vieja guardia maoísta. Primero fueron los desviacionistas de derecha, con Liu, el Kruschev chino, a su cabeza. Como el ejército de zombis no era suficientemente digno de confianza, Mao introdujo otra innovación: dar rienda suelta a adolescentes sin ninguna formación política. Así pues, durante este período estos jóvenes destruyeron monumentos históricos, quemaron muchísimos libros (con excepción del Libro Rojo) y purgaron un gran número de gente. Los cuadros del PCC sufrieron entre los que más, pero la marea subió hasta el ejército. Algunos oficiales se resistieron, pero pronto recibieron su merecido.
En abril de 1969 se reunió el Noveno Congreso del PCC. A su final, el nuevo Politburó estaba totalmente en manos de los fieles maoístas. Lin Biao, Zhou y los miembros de la posteriormente bautizada Banda de los Cuatro, que contaba con la presencia activa de la esposa de Mao. En los diez años de la Gran Purga, más de tres millones de chinos sufrieron muerte violenta y, según han reconocido las autoridades post-Mao, hasta cien millones, el diez por ciento de la población del momento, padecieron algún tipo de persecución. Chang y Holliday insisten en que nada de ello se debió al azar o al solo activismo de los guardias rojos, sino que fue fruto de un cuidadoso diseño ejecutado por el aparato de Estado que Mao dirigía.
Mao se dirigía a su muerte –que le llegó en 1976– sin muchas más alegrías que las visitas de Richard Nixon. Según Chang y Holliday, en sus últimos días se veía asediado por la melancolía de no haber conseguido el papel de líder de la revolución mundial para el que se había autodesignado y caìa en prolongados estados de conmiseración propia. Lo que no parecía abrumarle ea el dolor y la miseria ajena.
59 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Si el último emperador sólo supo sembrar rencillas, muete y miseria a su paso, ¿por qué no desaparecó en una de las muchas crisis en que se metió? ¿Puede el terror ser la explicación principal de su largo reinado? En el retrato que hemos resumido, Chang y Holliday no consiguen escapar de ese callejón sin salida y no pueden explicar por completo las raíces del poder maoísta. Para el mantenimiento de las dictaduras, son menester otras fuerzas y presiones. Por un lado, el último emperador supo expresar, sin duda con más fortuna que Chiang Kaishek, no sólo el deseo de millones de chinos de liberarse del control imperialista, occidental o japonés, sino también su derecho a un sitio entre los grandes del planeta.
Por otro, si causó tres millones de muertes violentas durante la Gran Purga; si llegaron a setenta los millones que murieron por su peculiar forma de entender el triunfo de la voluntad; si se cuentan en cien millones los afectados por la brutalidad organizada de los guardias rojos; aun así quedan muchos otros que no se vieron directamente afectados y, entre ellos, varios millones de beneficiarios del régimen.
TEMA 10: POSTGUERRA, PROSPERITAT I CRISI “La CIA y la guerra fría cultural” Frances Stonor. “Otro rapto de europa”, Rafael Núñez Florencio. En el primer paràgraf l’autora condensa de manera magistral l’objecte i sentit de la seva investigació: en el zenit de la guerra freda el govern nord-americà “va invertir gran recursos en un programa secret de propaganda cultural a Europa occidental. Una característica fonamental d’aquest programa era que no es sabés de la seva existència. Va ser dut a terme amb gran secret per l’organització d’espionatge d’EUA, la CIA”. Aquest campanya va ser protagonitzada fonamentalment per el “Congrés per la Llibertat Cultural” tot encaminat a apartar a la intel·lectualitat de França, Alemanya, Anglaterra i altre nacions del entorn “de la seva prolongada fascinació per el marxisme”, encaminant-les cap a una cosmovisió més acord amb els interessos de l’amic americà. Van acceptar plenament a tots aquells que es consideraven anticomunistes, començant si feia falta, per simpatitzants o inclús col·laboradors del règim nazi.
Saunders també insinua el fet que alguns ex comunistes van ser van ser manipulats o pitjor encara, es van vendre, van cobrar de la CIA. Alguns d’ells van protestar, és obvi que no es poden posar a tots al mateix sac però si va ocórrer. És raonable que a una Europa desbastada, mísera, empetitida, molts intel·lectuals i alguns sectors socials van mirar els EUA com un far salvador. La lluita contra el totalitarisme stalinista no té una altre opció viable que assumir el lideratge nordamericà.
No deixa de ser una broma de la historia que la superpotència capitalista s’entestés en fer realitat el vell dogma marxista de que l’art que esquivava el compromís social servia objectivament als interessos del capitalisme i a les necessitats de la burgesia (aquí es posava a parlar del expressionisme abstracte). Altres activitats artístiques van ser utilitzades amb la mateixa fi. Tot servia si amb això s’aconseguia erosionar l’influx soviètic.
UNA VIDA HECHA HISTORIA, Luis Arranz Notario. L’autor critica que només un número molt reduït d’obres sobre el comunisme són traduïdes a l’espanyol. Un exemple d’autors poc traduïts és François Fejtö, el que fa Fejtö és repassar i posar en ordre les seves idees en relació amb els esdeveniments del segle que acaba d’acabar, des de la situació internacional que va desencadenar la 1a GM fins a la neteja ètnica a Kosovo. Fejtö és d’Hongria i els fets que li van passar al seu poble va alimentar el seu procés de 60 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim radicalització que el van portar al marxisme i a una breu militància en el Partit Comunista hongarès. La incompatibilitat entre comunisme i democràcia es va fer evident per Fetjö al 1933 davant els resultats i les explicacions que els comunistes alemanys i el Comintern de Stalin van utilitzar per justificar la seva eficaç ajuda en la destrucció de la República de Weimar per benefici del nacionalsocialisme.
Les activitats comunistes de Fetjö el van portar a la presó i va ser expulsat de la universitat. A partir d’aquí l’autor es va moure en l’òrbita intel·lectual i política de la socialdemocràcia del seu país. L’experiència política que portava de la seva terra el va fer sentir molt incòmode amb al pressió continua que els comunistes exercien sobre l’esquerra intel·lectual francesa (Fejtö va anar a viure a París). Pressió que, des dels anys 30, va trobar en el antifeixisme un argument de xantatge moral i polític especialment eficaç. Aquest situació va fer que Fejtö s’apropés al cercle socialista que el va il·lustrar sobre les responsabilitats de l’esquerra revolucionaria italiana en l’arribada del feixisme al poder. Al 1939 amb les lliçons del pacte germànic-soviètic, l’aplastant derrota de França per l’Alemanya nazi i la resistència britànica, Fejtö va estendre les seves simpaties als conservadors antifeixistes. La aportació fonamental de Fejtö a la opinió pública europea ha consistit en un coneixement profund de l’evolució de les anomenades democràcies populars i de la pròpia URSS. Almenys fins la liquidació de la Primavera de Praga, a l’agost del 1968, Fejtö va defensar la possibilitat de que les democràcies populars representessin una tercera via entre el capitalisme occidental i el comunisme soviètic i xinès que unís socialisme i democràcia. Per aconseguir-ho era imprescindible la desestalinització dins i fora de la Unió Soviètica., i d’aquí la seva valoració cítrica, però favorable, de personatges com Tito i Khroutchev. Però quan Gorbachov va agafar el camí reformista d’aquest últims anys, el fracàs del socialisme era patent.
La destrucció deliberada de la monarquia austrohongaresa va comportar la ruïna de la civilització centre europea. El nacionalisme, primer, i el socialisme després, aportant tirania, por, fracàs crònic a aquells pobles als que la dominació soviètica va involucrar amb els països balcànics, bastant enrederits, sota l’expressió especialment odiosa per els centre europeus d’Europa de l’Est. Si alguna cosa ha demostrat el s. XX a Europa, en opinió de Fejtö, és que el dret d’autodeterminació manca de sentit sense una perspectiva d’unitat integradora multinacional.
Fidel Castro. Biografia a dos voces, Ignacio Ramonet. Panegírico de un tirano, Maite Rico Ramonet: “era injusto”, explica “que las nuevas generaciones, victimas inconscientes de la constante propaganda contra Cuba”, ignorasen a Casto, “monstruo sagrado”, “insurgente mítico”, “hombre de visión mundial”..., sin nadie a su alrededor con “un calibre intelectual cercano al suyo”, “siempre alerta”... “¿No es acaso Fidel Casto el jefe de Estado que más tiempo lleva ejerciendo su cargo?”. El resultado de su obra es un panegírico de Castro, que consagra, una tras otra, las mentiras del régimen.
Entrevistado(I.R.) y entrevistado (F. Castro) compiten en cinismo en sus diatrabas contra la economía de mercado. En el libro se dice cosas como que “Cuba es más democrática que Estados Unidos”, que la “Constitución cubana es más democrática que la francesa” o que “Europa tiene leyes mucho más duras contra los delitos políticos”Este libro, según la autora del comentario (Maite Rico) es una tergiversación de la realidad.
Daniel Alarcón Ramírez “Benigno”, Memorias de un soldado cubano Jon Lee Anderson, Che Guevara: una vida revolucionaria 61 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim Jorge Castañeda, La vida en rojo Paco Ignacio Taibo II, Ernesto Guevara, también conocido como el Che Pierre Kalfon, Che. Ernesto Guevara, una leyenda de nuestro siglo. Las costillas de Rocinante. Las nueve vidas de Che Guevara, Richard Gott Daniel Alarcón, un veterano oficial cubano que “desertó” en 1995, escribió un relato anterior a la campaña boliviana y sus consecuencias. Habla más de su desilusión con el régimen cubano y pone en cuestión el apoyo que Guevara recibió de la Havana durante la campaña boliviana. (Su recelo hacia el proyecto de inspiración cubana de la izquierda latinoamericana en los últimos cuarenta años coinciden con los de Castañeda). otro superviviente entre los participantes en el episodio boliviano es Régis Debray, un periodista que tubo un contacto muy directo con las guerrillas. Debray revela que había recibido entrenamiento militar en campamentos guerrilleros en Cuba, había llevado mensajes de Guevara a Castro y se proponía llevar las respuestas de Guevara a la Habana. Hoy Debray considera casi con horror el entusiasmo juvenil. “Castro es un monstruo, Guevara un proyectil moral, Allende apenas merece el tiempo de un día, y Mitterrand es un amargo recuerdo”. Ahora se dispone de una enorme cantidad de material nuevo a partir del cual los lectores interesados pueden reconstruir el Guevara que prefieran. John Lee Anderson fue a vivir a la Habana y en contacto con la segunda esposa del Che, pudo conocer muchos amigos del entorno de Guevara y tubo acceso a documentación inédita. Castañeda hizo una biografía rastreando los archivos y buscando a los supervivientes, que no es muy popular entre las autoridades de Cuba. Podría subtitularse “La versión del disidente” y se basa en gran parte en viejos fidelistas convertidos en disidentes. Su desolada conclusión, escrita tras la caída del comunismo en 1989, era que la revolución cubana había llevado a un entusiasmo irreflexivo por la lucha armada que cegó a la izquierda latinoamericana para la posibilidad de otras estrategias menos violentas. Castañeda considera la carrera de Guevara bajo esa misma luz fría. No duda que la influencia y el ejemplo de Guevara condujeron a muchos miles de jóvenes latinoamericanos a una muerte temprana e inútil en los años sesenta y setenta. Este autor desvela, por ejemplo, la existencia de al menos un hijo legítimo. Critica la censura cubana de algunos de los primeros relatos familiares, que habrían revelado las flaquezas del individuo tras la imagen pública Paco Ignacio Taibo II es el maestro de casi todo lo que se ha escrito sobre Guevara en Latinoamerica. La interpretación de Taibo resulta ser mucho más próxima que la de Castañeda a la de la izquierda guevarista tradicional. Su aportación más significativa fue el trabajo pionero sobre el episodio de Guevara en el Congo.
Pierre Kalfon tiene un buen sentido de la dimensión internacionalista de la carrera de Guevara. Falfon fue atrapado por el entusiasmo guevarista de los años sesenta. Como Castañeda confía en los recuerdos de principantes Teniendo en cuenta el debate occidental en los años sesenta sobre si Cuba fue empujada (por los americanos) o arrastrada (por los rusos) al campo soviético revive gràcias al material aportado por Anderson y Castañeda.
Anderson habla de las relaciones que se establecen entre el gobierno soviético y la Habana. “El entusiasmo de Mikoyan padre era tal que en Moscú se le conocía como “el miembro cubano” del Comité central. Tanto él como Khruschev estaban tan intrigados y seducidos por los barbudos cubanos como cualquera de los ingénus que llegaban por vía aérea desde Europa occidental. Ya en 1960, La Habana y Moscú tenían una estrecha relació cubano- soviétiva que iba a durar casi exactamente treinta años. Los primeros contactos soviéticos se habían establecido a través de Guevara. Tambíen muestra los detalles de la campaña guerrillera de Masetti en el norte de Argentina y muestra lo estrechamente implicado que Guevara estuvo en su organización y planificación.
La gente pregunta con frecuencia si la Habana no podía haber intervenido para salvar a Guevara de su destino. Pero 62 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim cualquier intento de rescate guiado desde el exterior era inimaginable. El estapo político del país, efectivamente bajo ley maricial, y la dificultad del terreno significan que cualquier esfuerzo habría estado condenado al fracaso. Anderson recoge la inquietud que algunas personas en Cuba sienten todavía sobre el modo en que se llevó el asunto. “La gent de Piñeiro”, escribe, “parece haberse excedido al asegurar a Fidel que se daban las condiciones para que el Che fuera a Bolivia...Pocos suguieren que hubiera traición, sino más bien trabajo chapuzero y arrogancia”Castañeda sostiene que las autoridades cubanas tenían que haber comprendido ya en marzo de 1967 que “el movimiento guerrillero alumbrado por el Che había nacido muerto”. Sabían que el PAritdo Comunista Boliviano rehusaba participar, que los contactos iniciales con el Ejército boliviano habían sido prematuros, que la red urbana no estaba a punto y que los EEUU se encontraban al tanto de lo que sucedía. En cuyo caso, concluye Castañeda, sólo les quedaban dos opciones: o reforzar la banda guerrillera con los hombres disponibles(había en Cuba más de sesenta bolivianos ya entrenados y esperando) o llevar a cabo alguna clase de misión rescate. En realidad, los cubanos no hicieron nada. Castañeda cree que Mario Monje (que lo niega) y posiblemente Raúl Castro (que no ha hablado sobre el asunto) notificaron a los rusos que Guevara estaba en Bolivia. Los rusos, entonces, presionaron con firmeza a Fidel para impedir que enviara cualquier ayuda, que sólo habría puesto en dificultades a Moscú. Un testimonio contó a Castañeda que hubo en efecto un pequeño grupo dentro de la seguridad cubana que preparaba se para una misión de rescate en agosto de 1967. Para entonces, la posición de Guevara en Bolivia ya era irremediable: la suerte estaba contra él, como en el pasado.
RESUMEN EXTERNO CASTAÑEDA En contra de un estereotipo bastante extendido, el libro muestra que Guevara no fue siempre antisoviético. Uno de los pasajes más interesantes de La vida en rojo es el que reproduce los contactos del Che con Nikolai Leonov, un agente de la KGB en México que lo introdujo en los círculos de la embajada soviética y le proporcionó literatura comunista. Las entrevistas de Castañeda con el propio Leonov y con Fernando Gutiérrez Barrios confirman que luego de su paso por Bolivia y Guatemala, el Che llega a México desilusionado del populismo latinoamericano y con el fervor de un comunista recién converso. Cuando la policía mexicana detiene a los futuros expedicionarios del Granma, el Che es el único que se declara abiertamente partidario del comunismo soviético. Todavía entre 1959 y 1962 Guevara es defensor de una alianza total con la URSS y uno de los que más presiona al gobierno de Fidel Castro en esa dirección. La ruptura con Moscú se da a raíz de la crisis de los misiles en octubre de 1962. Castañeda es el primero en analizar detalladamente las tensas conversaciones entre el Che y Anastas Mikoyan después del pacto Kennedy-Kruschov. Guevara le reprocha en términos bastante rudos al soviético el hecho de que la URSS retirara los misiles de la isla y “pactara con el imperialismo”. Es entonces cuando Mikoyan le responde: “hicimos todo lo posible porque Cuba no fuera destruida. Vemos vuestra disposición a morir bellamente pero pensamos que no vale la pena...”. Este choque, además de sus habituales enfrentamientos con los viejos stalinistas cubanos en materia económica, lo convirtió en una persona non grata a los ojos del Kremlin.
Castañeda demuestra que a partir de 1963 la posición del Che dentro de la clase política cubana se vuelve precaria, ya que los soviéticos lo consideran un enemigo y presionan a Fidel Castro para que lo saque de Cuba. Castro, quien probablemente recela de la popularidad del Che, cede a esas presiones sin dejar traslucir su propia complicidad con el virtual destierro que le aplicarán al argentino. Las dos aventuras guerrilleras, la del Congo y la de Bolivia, fueron concebidas por el Departamento América del Comité Central del Partido Comunista de Cuba (PCC), el principal centro de exportación revolucionaria, que encabezaba Manuel Piñeiro. El fracaso de ambas operaciones tiene que ver con el 63 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim apresuramiento y la ineficacia con que este aparato las planeó; lo cual, desde la perspectiva de Castañeda, podría confirmar la tesis de un sacrificio de Guevara, por parte de Castro, para satisfacer a Moscú y a su propia egolatría política.
El hecho de que Fidel haya leído la carta de despedida del Che en 1965, mientras éste se encontraba en el Congo, fue la mejor prueba de que las puertas de Cuba se le cerraban para siempre al guerrillero argentino.
Castañeda, con prudencia, no nos dice quién traiciona ni dónde, pero el peso de sus preguntas es tal que difícilmente se puede descartar la idea de que la muerte del Che fue la confluencia de varias traiciones, fraguadas no sólo por sus principales enemigos en Washington y La Paz, sino por sus supuestos aliados en Moscú y La Habana.
RESUMEN EXTERNO ANDERSON Anderson cree haber identificado qué llevó al joven médico a convertirse en lo que fue. "Se sentía responsable por los males de la sociedad; su afán misionero le llevó a Marx, que hablaba de los desheredados. Iba con sus libros por el continente en pleno apogeo del imperialismo de EE UU, que alimentaba esas desigualdades. Y de ahí salió todo".
El momento clave sería su estancia en Guatemala, en 1953, donde vivió el derrocamiento, auspiciado por EE UU, del Gobierno democrático de Jacobo Arben. "La indignación social, la rabia, hizo de gatillo ideológico para él". Según el biógrafo, "allí dejó su búsqueda ideológica y se paró en el peor momento, con el estalinismo". Porque, para Anderson, cuando murió Ernesto Guevara, en 1967, "estaba madurando ideológicamente; con el tiempo, se hubiera moderado".
¿Hizo lo posible Fidel para salvar al Che en Bolivia? "Lo que montaron los cubanos allí fue una operación encubierta de un Estado en otro; cuando las cosas fueron mal, decidieron limitar los daños; y al final el Che se quedó solo, sí", sentencia lacónico Anderson, quien tras asegurar que "la relación entre Fidel y el Che no fue la de Stalin con Trotski", admite que "era obvio que el Che estaba en aprietos y en La Habana lo sabían", pero que ambos habían pactado esa aventura. "Sólo queda la duda", lanza el biógrafo, "de por qué la operación fue tan chapucera".
EL MITO DEL CHE, O EL TRIUNFO DE LA MODA. Rafael Narbona L’autor no dóna suport a les retallades socials ni a les polítiques d’austeritat, creu en l’Estat del Benestar però opina que la lluita revolucionària és una via immoral i inacceptable; mostra aversió conta Ernesto Guevara. La lluita armada no desemboca en una societat igualitària sinó en una dictadura.
El Che no és un màrtir sinó un criminal de guerra que matava, a vegades personalment, sense experimentar cap classe de malestar. El seu propòsit era convertir la guerrilla en una força de combat letal i fortament disciplinada. Li irritava la indulgencia de Fidel Castro amb els insubordinats i dròpols. [Seguidament descriu escenes on mostra la sang freda del Che alhora d’assassinar bandolers, espies i desertors]. A Sierra Maestra, la guerrilla no tolerava els actes de rapinya o delictes comuns ja que perjudicaven greument la seva imatge. El Che considera que no es pot relaxar la disciplina ni caure en el sentimentalisme sense posar en perill la victòria final.
El Che deixava sempre constància en el seu Diari de tots els afusellaments. Mai desperidiciava l’ocasió de mostrar la seva duresa. Al finalitzar la guerra, Fidel Castro el va nombrar comandant de la Fortalesa de San Carlos de la Cabaña, on es van celebrar els judicis contra policies i soldats de Batista. El Che exercia de fiscal suprem i tenia la última paraula sobre les apel·lacions; entre el públic prevalia l’esperit de linxament i l’anhel de venjança. Che es va mostrar partidari de 64 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim continuar amb el judicis fins purgar tot l’exèrcit i la policia, tot i així, Fidel va advertir que els processos desacreditaven a la Revolució cubana i va posar fi als afusellaments. El Che va assegurar que era un gran error però va acatar l’ordre. No es sap el número exacte de d’execucions a La Cabaña però es creu que entre 500 i 2000 persones van morir. El pare del Che, quan el va anar a visitar anys més tard, va declarar que s’havia transformat en “un home en que la seva fe en el triomf dels seus ideals arribava al misticisme”, i des de llavors va evitar tornar a trobar-se amb el seu fill.
El juny del 1959 s’estableix la pena de mort en els casos de “delictes contrarevolucionaris [...] o que lesionin l’economia nacional o l’hisenda pública”.
Durant una entrevista, Che va dir: “les revolucions són lletges però necessàries, i part d’aquest procés revolucionari és la injustícia al servei d’una futura justícia”.
En els anys 60, Che es dirigeix als estudiants universitaris en una al·locució pública manifestant que l’educació ha d’estar al servei de la Revolució, el que significa reduir les humanitats al “mínim indispensable per el desenvolupament cultural del país”. En canvi, s’han de fomentar les carreres tècniques: “S’ha de pensar en funció de masses i no en funció d’individus. És criminal pensar en individus, perquè les necessitats del individu queden absolutament desllegides en front a les necessitats del conglomerat humà de tots els compatriotes d’aquest individu”.
Che estima que l’odi és la millor forma de motivació política: “L’odi com a factor de lluita; l’odi intransigent al enemic que converteix al ser humà en una màquina de matar. Els nostres soldats han de ser així; un poble sense odi no pot triomfar sobre un enemic brutal. S’ha de portar la guerra dins on l’enemic la porti: a la seva casa, als seus llocs de diversió; fer-la total. Atacar-lo a on sigui”. ETA va aplicar aquesta estratègia, sembrant el dolor durant dècades i desestabilitzant el sistema democràtic.
La “guerra total” no es una invenció d’ETA ni del Che, ja es van dur a terme en la guerra civil espanyola i la II GM. És paradoxa que el Che reivindiqui una tàctica que Franco i Hitler van desplegar, convertint en objectiu de guerra a la població civil.
L’autor imagina que el culte al Che perdurarà. Els mites es basen en emocions, no en plantejaments racionals. El Che sembla un Crist revolucionari, el inqüestionable màrtir del internacionalisme socialista, l’home nou que barrarà l’historia al capitalisme.
Huber Matos. “Cómo llegó la noche” CUBA REINTERPRETADA. Marifeli Pérez-Stable L’octubre de 1959, Matos va presentar a Fidel Castro la seva renuncia per l’ascendència que el Partit Socialista Popular (comunista) venia cobrant en les files revolucionaries. L’acció de demanar el retorn a la seva vida civil li va costar ser arrestat, jutjat i condemnat a 20 anys de presó per traïció. No va demanar mai la seva sedició tot i comptar amb poder suficient per fer-ho. La seva intenció era alertar al poble cubà del que passava darrere el teló del comandant en cap i la revolució. L’octubre de 1979, Matos va ser alliberat. Huber Matos va perdre 20 anys de la seva vida i Cubà el futur promès per una revolució que es deia tan “verda com les palmes”. Cómo llegó la noche són las memòries de Matos, un llibre de gran valor testimonial; aporta les seves vivències en la lluita contra la dictadura de Fulgencio Batista. Cómo 65 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim llegó la noche suggereix tres temes centrals a una revisió historiogràfica de la revolució cubana. El primer gira entorn a la pregunta de per què una transició pacífica a la democràcia va ser impossible en la Cuba dels 50. A mitjans de la dècada es van començar a donar les condicions per això: una liberalització parcial del règim; un moviment cívic que va allistar a cents de milers de ciutadans a favor d’una restauració democràtica; i indicis de que els moderats del règim i de l’oposició guanyaven influència. Tot i així, a principis de 1956, la conjuntura desapareixia i la violència es va anar establint com el mitjà principal d’oposició Batista. El segon tema historiogràfic tracte sobre les relacions entre la Sierra i el Llano, aquestes relacions són imprescindibles per entendre el lideratge de Fidel Castro: la de convertir-se en un líder messiànic que el poble cubà anhelava i la de perfeccionar l’art de la política conspirativa que li va permetre fondre la lleialtat a la seva persona amb la lleialtat a la revolució i a Cuba. Activa o passivament, la immensa majoria dels cubans es va oposar a Batista a finals dels cinquanta i recolzava la restauració de la Constitució de 1940 - democràtica, progressista, nacionalista - com antídot de la dictadura. El triomf revolucionari augurava profundes reformes internes, una democràcia plena. Un cop en el poder, la revolució es va anar radicalitzant de tal manera que la justícia social i la sobirania nacional van desplaçar a la democràcia i les llibertats. Tot i alienar-se amb la URSS i ser el centre de la guerra freda el suport ciutadà no va disminuir; però alhora va sorgir una oposició important de revolucionaris que no van acceptar el gir cap el comunisme, com Mato o Cienfuegos.
Mark Kurlansky, 1968. El año que conmocionó al mundo EL SESENTA Y OCHO ANTE LA HISTORIA. Manuel Arias Maldonado Mark Kurlansly proposa una exploració en els diferents moviments socials de la dècada dels seixanta del segle passat que té per finalitat trobar en aquest temps l’acte de naixement del nostre món. “1968 va ser l’epicentre d’una transformació, d’un canvi fonamental”.
La tesis principal de l’autor: els moviments de 1968 han donat forma a la nostre societat tal com la coneixem.
Al llarg de la seva obra, Kurlansky, passa per tots els esdeveniments rellevants d’aquell any: lluita per els drets civils, hippisme i contracultura, moviment estudiantil, pacifisme, feminisme, la política nord-americana i el seu enfrontament amb el bloc soviètic, la Xina maoista, els frustrats reformismes xecs i polonès, la revolució cubana i els Jocs Olímpics de Mèxic. El decurs de 1968 és presentat com la plasmació d’una exigència del canvi, la implosió d’una societat estancada i sufocant en la que “un moviment internacional per la llibertat” provoca un enfrontament entre els que volien canviar el món i aquells que per tenir “un interès personal en que el món segueixi com estava no es pararan davant res per silenciarlos”.
També hi ha assumptes de primer ordre que passen desapercebuts en l’obra com per exemple el cas del terrorisme d’ETA.
Tampoc són exposades les conseqüències no desitjades del moviment hippie i contracultural: una profundització del procés d’individualització i una expansió del capitalisme de consum, que torba en la industria cultural i en la necessitat personal d’expressió, un camp abandonat per la seva enèsima transformació Per altre banda l’autor l’encerta més al descriure la transformació experimentada pels mitjans de comunicació. Els moviments del 68 van utilitzar molt hàbilment la força de les imatges en les seves campanyes públiques, des de la propaganda gràfica a la música pop i el cine.
66 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim L’autor també fa ús de la romanització. A judici de l’autor aquell va ser “un temps d’una innocència casi pintoresca”, que la seva excepcionalitat radica en que “la gent estava rebel·lant-se per qüestions dispars, i que tenien en comú només el desig de rebel·lar-se”. És un utopisme ben intencionat.
Tot i així, hi ha una tensió no resolta i irresoluble en la comunitat democràtica: la necessitat d’ordre propi de tota comunitat i la inclinació del individu a atemptar contra aquest ordre. L’ordre liberal és la víctima involuntària d’aquest fonament.
Mayo del 68 y sus vidas posteriores, Kristin Ross. La esencia de mayo del 68, Luis Arranz Notario L’autor de la ressenya dedica una dura crítica a Ross, qui defensa en el seu llibre “Mayo del 68 y sus vidas posteriores” els postulats dels estudiants parisins que defensaven el maoisme i el comunisme del bloc de l’Est, i la seva “vessant anarquitzant i antidogmàtica”. Ross, de la mateixa manera que els seus companys de la revista “Révoltes logiques” que la història no tenia un component moral, i que l’arribada de De Gaulle al govern francès de la V República tenia aspectes dictatorials. També opina que la democràcia francesa va ser segrestada durant la guerra d’Argèlia, i que es va recolzar sobre els poders policial i militar. Segons Arranz, però, l’autora comet l’error de no tenir en compte els fracassos de l’esquerra francesa en la gestió de situacions similars (analogia entre Guerra de Suez durant el govern socialista i Guerra d’Argèlia durant la ‘regència’ de De Gaulle, per exemple) Kristin Ross considera, doncs, que en l’absència de democràcia a França no hi havia cap diferència amb la dictadura franquista, i que la realitat era una societat de consum dins la dominació capitalista, dos enemics a batre pel moviment del ‘68. També fa una defensa del maoisme enfront del marxisme clàssic, basada en la necessitat de derrocar les esferes de la divisió del treball.
Arranz en critica el doble raser amb què valora l’autoritarisme capitalista, concebut com el gran enemic de la llibertat, i l’autoritarisme comunista, el qual ella no concep com a tal. Amb això es demostra que autora del llibre i autor de la ressenya tenen concepcions i opinions contraposades respecte als fets del Maig del ‘68 i els imaginaris que l’envolten.
En las garras del águila: los pactos con Estados Unidos Franco y Felipe González, Ángel Viñas. FRANCO DESDE FUERA, Gabriel Jackson Al final de la IIGM les relacions entre Espanya i les potencies anglosaxones eren fredament correctes. En els immediats anys de la postguerra, la por al comunisme en les elits politiques d’ambos països van passar per alt les objeccions a la supervivència d’un regim gairebé feixista que assegurava el manteniment d l’ordre en els carrers i assegurava d’un mode fiable la seva condició antisoviètica quan la Guerra Freda va començar.
Des del començament de la guerra freda dins la mort del general Franco, EUA i el Vaticà van ser els principals països que van emparar el regim autoritari, tot i que el comerç i el turisme van florir a partir de 1960 i les emocions antifeixistes es van mitigar a mesura que el regim va resultar menys opressor. S’ha de dir que els pactes bilaterals entre les elits polítiques, diplomàtiques i militars franquistes o nord-americanes no es van tenir cap simpatia. Una causa general del descontent mutu va ser les diferencia constant en les preocupacions primordials d’una part i de l’altre. A EUA li preocupava aconseguir bases militars en territori espanyol i Espanya desitjava ajuda econòmica a gran escala i possessió d’equipament militar avançat. Els negociadors nord-americans eren conscients de les grans debilitats de les forces armades espanyoles i de la economia civil, problemes que als nord-americans no els preocupaven. L’economia espanyola no semblava una bona inversió.
Durant la presidència de Truman (1945-1953), José Felix de Lequerica es van convertir en l’home clar a Washington, va 67 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim treballar per aconseguir l’ajuda econòmica, l’aliança militar i el reconeixement diplomàtic ple que implicava tenir una ambaixada amb un ambaixador resident. Tot i que comptava amb algun suport, pocs inversos de Wall Street es van mostrar entusiasmats amb l’economia autàrquica i molts oficials de l’exèrcit tenien una pobre opinió tècnica dels militars espanyols. La majoria dels nord-americans eren poc favorables a Franco.
El factor individual més important que va atrassar la creació de pactes bilaterals fins el 1953 va ser l’obstinada creença de Truman en la llibertat religiosa. Finalment els pactes es van inaugurar el 1953 amb Eisenhower. Li van atorgar a Espanya un mínim d’ajuda econòmica i equipament militar. També proporcionava un sentiment de solidaritat anticomunista entre les forces conservadores d’ambdues societats i un increment gradual de la respectabilitat internacional de la dictadura.
Però hi havia dos aspectes dels acords, ressaltats per Viñas, que eren potencialment molt desfavorables per Espanya: 1) La defensa que havia de garantitzar-se no era la defensa d’Espanya sinó la seguretat d’Occident que en moltíssimes circumstancies imaginables no serien la mateixa cosa. 2) Existia una clàusula secreta que senyalava que en casos d’evident amenaça a la seguretat d’Occident, els EUA podien fer us de les zones i instal·lacions situades en territori espanyol amb la condició de que ambdos països es comuniquessin ràpidament la seva informació i els seus plans d’acció.
Les vides espanyoles en temps de pau eren ostatges de les decisions dels militars nord-americans en relació amb el que podria considerar una amenaça per Occident.
Amb l’arribada de Felipe González es van intercanviar sentiments i opinions entre Espanya i EUA que va donar lloc a diversos anys de negociació en els que Espanya indicava i EUA acceptava. Les bones relacions entre els dos països, ara que Espanya era una democràcia, dependria d’una retirada gradual dels privilegis territorials de l’època de pactes bilaterals.
La revolución cultural China , Roderick MacFarquhar, Michael Schoenhals. La década convulsa, Manel Ollé. El el estudio de la dinámica secular que algunos sectores de las élites intelectuales de China emprendieron durante la segunda mitad del siglo XIX para forjar una vía específicamente china a la modernidad, que se ajustase al principio de “la esencia china y la práctica occidental” destaca el libro de R. MacFarquhar y M. Schoenhals. Su interés se centró inicialmente en delimitar los antecedentes que pueden detectarse durante la década inmediatamente anterior a la Revolución Cultural: la que arranca en 1956, cuando Mao empieza a desconfiar del revisionismo soviético de los sucesores de Stalin. Estos autores fundamentan su aportación sustancial al esclarecimiento detallado de los hechos protagonizados por la élite que tomaba las decisiones políticas y movilizaba masas de adolescentes y campañas de reeducación durante la Revolución Cultural.
Ahora sabemos mucho más sobre las élites y los protagonistas principales de la Revolución Cultural, sobre sus motivos y sus cambios de estrategia, sobre las implicaciones internacionales de un proceso que se inicia con el desencuentro con el revisionismo soviético y conduce a una alianza insospechada con los EEUU. Aunque el libro se centra en asuntos de política doméstica, las recientes aportaciones en el campo de las relaciones internacionales de China insisten en subrayar hasta qué punto los asuntos internos de la República Popular tienen un impacto en las políticas exteriores y, en sentido inverso, de qué modo los procesos externos eran explotados por Mao y sus allegados en clave interna.
Los autores de ciñen al empeño positivista de fijar los hechos que se sucedieron en aquellos años. Del libro se deduce que Mao Zedong orquestó la Revolución Cultural para reencauzar el curso del país a sus designios y a sus concepciones de lucha de clases permanente. Bajo la apariencia de una insana tendencia a la entropía y la iconoclastia, el relato revela la lógica implacable, demoledora y cruel de quien desata la caja de los truenos de la violencia incontrolada y convierte al país en un infierno de delaciones, suspicacias, persecuciones y torturas sistemáticas. Mao lanzó un ataque sin cuartel contra su propio partido para remodelarlo a su antojo.
RESUM EXTERN 68 Lectures Nadine Van Loock Història del S.XX II CCPP/ III Trim El libro de Roderick MacFarquhar y Michael Schoenhals: ¿Qué fue realmente la Revolución Cultural? El libro se propone contestar esta pregunta relatando las fases previas, los elementos desencadenantes de la ola de violencia y el contexto en que se desarrollaron las ideas políticas e “imaginativas” de Mao Tse Tung. A la hora de iniciar la revolución, probablemente Mao no se esperaba tanto fervor, ni tanto desorden, resultado de un creciente descontento social: jóvenes y estudiantes estaban insatisfechos por la falta de perspectiva, la crisis provocada por el “Gran Salto Adelante” y las escasas posibilidades de movilidad social. A inicios de la revolución cultural, finalmente comenzó a florecer la liberación popular y los chinos se tomaron muy en serio el mensaje maoísta de atreverse a pensar, hablar y actuar.
Sin embargo, la impresión es que las cosas se le escaparon de las manos a Mao, quien, pese a ser él mismo quien la había lanzado, trató de controlarla sólo en su peor momento.
A lo largo del texto, los dos autores explican las razones que guiaron a Mao Tse Tung en tan desastrosa empresa, es decir, su diseño maquiavélico de perpetuarse en el poder costase lo que costase (en término de vidas, de sacrificios), sin ningún escrúpulo. En 1956 Mao se había preocupado por si él, como había ocurrido con Stalin, podía ser denunciado tras su muerte; en 1964, tenía suficientes motivos para preguntarse si él, como había ocurrido con Kruschev, iba a ser defenestrado antes de su muerte. Así que, como revelan MacFarquhar y Schoenhals, Mao y sus principales aliados, “la banda de los cuatro”, temían que China pudiese seguir el “ejemplo negativo” de la Rusia post Stalin, de Kruschev y de la que se iba a construir después (“Khruschevismo sin Khruschev” como escribió el Diario del Pueblo), que iba desviándose en un modelo soviético de capitalismo de Estado (el “social-imperialismo”) nefasto y peligroso. Pero al mismo tiempo, Mao temía el triunfo de un revisionismo interno, en una sociedad cada vez más dividida y dubitativa sobre los efectivos progresos del país. La posible aniquilación del comunismo se convirtió en la justificación de la revolución cultural.
Por eso, a partir de mayo 1966 (inicio de la revolución), la lealtad a su persona más que a sus políticas, se convirtió en la piedra de toque del sistema. La estrategia de Mao para afianzar su dominio personal queda de manifiesto: aniquilar a sus propios camaradas, manejar hábilmente a unos contra otros y dejar que el terror y la anarquía se apoderasen del estado.
TEMA 11: LA FI DE L’IMPERI SOVIÈTIC 69 ...

Comprar Previsualizar