Introducció a la percepció (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Oberta de Cataluña (UOC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia de la percepció
Año del apunte 2011
Páginas 41
Fecha de subida 02/12/2014
Descargas 10

Vista previa del texto

Introducció a la psicologia de la percepció Potser sense sentits la vida tal i com la coneixem, no existiria, estaríem aïllats, i les nostres experiències serien molt limitades, la supervivència de l’espècie quedaria exposada a l’atzar.
La percepció:constitueix un dels processos cognitius fonamentals perquè cada un de nosaltres ens adaptem a l’ambient en el qual ens desenvolupem, formem una presentació de la realitat en la qual vivim, informant sobre les propietats de l’entorn que són importants per a la nostra supervivència, ajudant-nos en la nostra interacció amb l’ambient. Qualsevol activitat que realitzem necessita la percepció per tal que es pugui dur a terme.
Hem de ser capaços, en qualsevol moment, de veure el que tenim davant.
Els diferents sistemes perceptius que posseïm són capaços de crear una imatge (visual, auditiva, tàctil...) de l’entorn en la nostra ment, la qual cosa ens permet actuar-hi adequadament.
Un dels objectius de la psicologia de la percepció és conèixer què es fa el subjecte per a extreure informació del medi en què es troba a partir de l’energia física que incideix en els receptors sensorials, i com arriba a la interpretació de l’esmentada informació fins que la converteix en coneixement i experiència.
Tot i què els sentits ens ofereixen una visió bastant fidel del món, no sempre són capaços de transmetre’ns una imatge exacta de la realitat, ja que la percepció està influïda per la experiència prèvia, i mostra una sèrie de dèficits no patològics, com ara les il·lusions òptiques.
La percepció constitueix una funció cognitiva especital, tal com assenyalen Munar i Roselló (2008) és l’únic procés superior que té el seu origen en la interacció física, amb una o una altra forma d’energia física, entre el medi i l’organisme a través dels sentits, constitueix el punt de trobada entre el que és físic i el que és mental.
L’experiència perceptiva es produeix al cervell, no a un òrgan sensorial determinat.
Ex: tastem una truita de patates, la nostra experiència del gust es produeix al cervell, no a la llengua, l’interès que té la psicologia de la percepció, es per l’estudi del funcionament cerebral.
Una de les aplicacions més rellevants de la psicologia de la percepció, la vista i l’oïda són els que més utilitzem els humans, en interacció amb el medi natural i social. Comprendre el procés perceptiu també és fonamental per tal de fixar i avaluar els requisits perceptius que s’han de tenir a l’hora de realitzar tasques com és ara conduir un cotxe ( les proves psicotècniques) La gran majoria de les activitats impliquen el funcionament de diversos sentits alhora.
Objectius: 1. Dominar els conceptes rellevants a la psicologia de la percepció.
2. Conèixer la diferència entre sensació i percepció.
3. Conèixer el procés perceptiu i quines són les bases fisiològiques que el sustenten.
4. Característiques especials de cada sistema sensorial i de la modalitat que processen.
5. Com influeixen en la percepció aspectes com el coneixement previ.
6. Diferència que hi ha entre el processament de dalt a baix i processament de baix a dalt.
7. Dos nivells d’anàlisis ben diferenciats en l’estudi de la percepció: el fisiològic i el psicofísic.
8. Marc de la psicofísica, el llindar absolut o el llindar relatiu, diferents mètodes de mesurament dels estímuls sensorials i diverses lleis i teories.
9. Estudiar la teoria de la detecció de senyals (TDS) 10.Coneixements bàsics de les característiques principals de les diferents posicions teòriques en psicologia i conèixer quina és la seva posició n l’estudi de la percepció.
1. Concepte i definició de sensació i percepció La percepció s’ha abordat des de diferents disciplines, i ha estat un dels temes d’estudi prioritaris tant en la psicologia com la biologia.
Hem de distingir entre sensació i percepció.
Des de la psicologia es considera que les sensacions són experiències imediates i pures, directament pels estímuls, mentre que pa percepció constitueix un procés més complex que fa referència a la integració i interpretació de les esmentades experiències i els quals es dota d’organització i significació en funció de l’experiència i els coneixements previs.
La biologia considera que les sensacions estan sustentades pels òrgans i receptors sensorials i les vies neuronals implicades en les primeres fases de l’adquisició d’informació sensorial, la percepció hi està implicats nivells superiors de processament cerebral, relacionats amb la dotació de significat a la informació.
La distinció és, en certa manera, arbitrària, ja que els processos, tant psicològics com biològics, que s’esdevenen en les etapes inicials del processament dels estímuls, afecten amb freqüència la interpretació que el subjecte tingui amb estímuls com els que es presenta o amb altres de diferents influirà en les primeres tapes de processament.
No existeix un límit ben definit en el sistema nerviós entre la captació inicial de l’estimulació per part dels òrgans sensorials i el processament ulterior que el cervell realitza de l’esmentada estimulació.
El cervell, a través de projeccions retrògrades, envia informació des dels centres superiors de processament cap als primers nivells d’anàlisi, les esmentades projeccions retrògrades modifiquen la manera en la qual es processen els inputs sensorials.
1.1 definició de sensació Les sensacions es relacionen fisiològicament amb l’activitat dels receptors sensorials. Les sensacions les experimentem com resposta a la informació que rebem a través dels nostres òrgans sensorials, consisteixen en la detecció d’un estímul sense, esta elaborat, o dotat de significat.
El receptor sensorial: neurona sensible a l’energia ambiental que converteix l’esmentada energia en senyals elèctrics del sistema nerviós. Quan aquest receptor sensorial, d’algun òrgan és estimulat per una energia física determinada, s’origina la sensació, i depenent de quina sigui l’energia que es produeix s’activarà un o un altre òrgan receptor, la sensació corresponent.
Ex: energia lluminosa l’activació es produirà en els sistema visual, una ona sonora amb la sensació d’audició.
El procés sensació no acaba en la mera recepció de l’estimulació, sinó que inclou la transducció: procés produït en els receptors sensorials consistent en la transformació d’energia física en energia elèctrica. Aquests fa que l’estimulació és transformi al cervell, per tant, la sensació és el procés mitjançant el qual els receptors sensorials capten informació, la transdueixen i la transmeten al cervell.
1.2 definició de percepció la percepció és el procés cognitiu que ens permet interpretar i compendre el nostre entorn. És el resultat de processo de caràcter superior relacionats amb la manera com el nostre cervell organitza, integra i interpreta les sensacions, la manera com organitza la informació que prové dels sentits i la dota de significat fins que arriba al reconeixment dels objectes, fets o esdeveniments. A través de la percepció la informació bàsica aportada pels sentits es processa, s’organitza, s’elabora i s’interpreta, així s’hi otorga sentit, de manera que s’arriba al reconeixement dels estímuls. Així som capaços de determinar de quin objecte es tracta i podem atribuir-hi una sèrie de qualitats a partir del que ja coneixem del projecte.
La percepció constitueix un procés d’adaptació a l’ambient, l’objectiu de la percepció és dotar la realitat en la qual vivim de sentit, proporcionar-nos informació sobre el món que ens envolta i facilitar-hi la nostra adaptació.
Aquest procés constructiu que és la percepció, implica diferents processos cognitius com ara la memòria, està afectat per experiències i aprenentatges previs.
La percepció no és la mera suma dels estímuls captats pels receptors sensorials, sinó que el cervell organitza la informació rebuda en funció de la nostra experiència, de les nostres necessitats, dels nostres desitjos i objectius.
Cada un de nosaltres tenim una manera diferent d’interpetrar els estímuls sensorials, i arribem a interpretacions diferents i produïm respostes diverses, ja siguin accions o encobertes, percebre l’entorn ens ajuda a comprendre per què, en el cas de dues persones que es troben en una situació similar, el que estan percebent pot tenir un significat completament diferent, el motiu és comportar-se de manera diferent en una mateixa situació. En gran manera el nostre comportament en depèn.
Els éssers humans tenim la capacitat d’anticipar esdeveniments i aquesta capacitat influirà en la nostra percepció, abans d’enfrontar-nos a una determinada estimulació, en moltes ocasions, ja hi hem atribuït un valor i un significat, percebrem i retindrem allò que s’ajusti a les nostres expectatives.
Prepercepció: és present en tot procés perceptiu, no som una tabula rasa, la percepció és un procés de caràcter constructiu, depèn tant de les característiques estimulars com de l’experiència prèvia de l’observador.
La percepció implica un procés de selecció, la informació que ens arriba és excessiva, bombardejats per una gran quantitat d’estímuls, i la capacitat del nostres sistema cognitiu limitada. Fem una selecció, a través de l’atenció, i percebem allò que és rellevant per a nosaltres en cada moment i en cada situació a fi d’obtenir experiències significatives i rellevants per a nosaltres mateixos.
Punt de vista biològic, la percepció comporta activitat fisiològica del cervell, mentre que les sensacions únicament impliquen activitat dels receptors sensorials. El cervell selecciona, organitza i integra la informació provinent dels receptors sensorials i genera una imatge o model del món: transforma els missatges sensorials en percepcions conscients.
Alexander R. Luria, neuropsicòleg rus de gran rellevància, sosté que les percepcions, i no així les sensacions, són el resultat d’un complex treball d’anàlisi i síntesi, amb caràcter actiu i es troben intervingudes pels coneixements i les experiències prèvies del subjecte.
La percepció és el resultat final d’una sèrie de processos de gran complexitat, dels quals ni tan sols no som conscients en la major part de les ocasions. La complexitat dels mecanismes que subjecten a la percepció és tan gran que cal que es produeixin dèficits molt evidents en aquest procés perquè hi parem atenció.
2. Sistemes i modalitats sensorials.
Els sentits constitueixen el sistema d’entrada d’informació dels organismes, les vies fisiològiques que possibiliten la nostra interacció amb l’ambient en el qual vivim.
MUNAR: “para identificar un sistema sensorial como a tal, hay qye recurrir a la evidencia tanto neurofisiológica como psicofísica y conductual que nos permita comprobar al menos tres cosas.
Psicofísica: conjunt de mètodes per a realizar un mesurament quantitatiu de la relació entre les propietats de l’estímul i l’experiència perceptiva de l’observador.
a) Que se da tipo específico de energía al que responde un tipo particular de receptores.
b) Que dichos receptores se integran en una estructura neuronal determinada.
c) Que la interacción física de esa energía estimular con el puesto sistema sensorial tiene consecuencias perceptivas.
l’energia física que provoca l’estimulació, tipus de receptors sensorials hi estan implicats, podem classificar els sistemes sensorials en tres grans grups: a) Interoreceptius: estan situats en l’interior del cos, en vísceres, i estan relacionats amb òrgans de gran importància (funcions vitals) ex: cor, ronyó... aquests aporten informació sobre l’estat dels esmentats òrgans, com ara dolor, plaer..així els converteix en rellevants sistemes d’alerta que informen dels canvis interns que s’esdevenen a l’organisme.
b) Propioceptius: també estan disposats els seus receptors internament, en les articulacions i els músculs, proporcionen informació relacionada amb la posició en l’espai i el moviment de les diferents parts del cos. Així sabem si tenim les cames creuades quant no les veiem. Els subdividim en dos sistemes: 1. Sistema cinestèsic: aporta informació relativa a l’estructura, localització i moviment del nostre cos, es de gran rellevància en la coordinació sensorial i motora. Ajuda a regular la tensió muscular.
2. Sistema vestibular: cèl·lules ciliars, es troben en un lloc específic i ben localitzat: l’orella interna a la còclea que no té cap implicació en l’audició amb vies aferents pròpies, el nervi vestibular, aquest facilita informació dels moviments rotatoris i orientació, juntament amb l’ajust i coordinació amb els moviments oculars. Ex: equilibri.
c) Extereoreceptius: corresponents al 5 sentits.
1. Sistema visual: Obtenim la major quantitat d’informació de l’exterior, l’àrea cerebral dedicada a la visió es molt àmplia en comparació amb els altres sentits.
L’estímul de la visió és la llum, energia electromagnètica en forma d’ones lluminoses.
2. Sistema auditiu: És fonamental per a la nostra relació amb l’entorn, la base per a la principal forma de comunicació humana: el llenguatge.
L’estímul per a l’audició són les ones sonores, ones que reflecteixen vibracions d’aire.
3. Sistema gustatiu: està connectat amb l’olfactiu, i s’anomenen sentits químics.
L’estímul gustatiu es la saliva que activa els botons gustatius distribuïts per tota la llengua 4 bàsics: dolç,salt, àcid, amarg.
(resta combinacions).
4. Sistema olfactiu: important per altres espècies (no la nostra).
L’estímul són les molècules volatilitzades en l’aire que exciten els receptors olfactius situats a les fosses nasals, gust i nas, s’influeixen mútuament.
5. Sistema tàctil: proporciona informació sobre la temperatura, la pressió i el dolor.
Els estímuls que l’exciten poden ser d’aquests tres tipus.
3 procés perceptiu.
3.1 definició i mesurament d’estímuls Un estímul és qualsevol forma d’energia, aspecte del món extern o intern que proporciona enformació del medi, respondre com a mínim amb una resposta perceptiva, que influeix en la nostra experiència conscient i en el nostre comportament.
Part de la informació que extraiem de l’estímul és aportada pel medi, però el subjecte que el percep aporta informació addicional, una “construcció” de l’estímul, tot estímul té un caràcter espacial i temporal, es produeix en un lloc determinat i en un moment concret.
Smith, Nolen, Fredrichson Loftus, dos propietaris fonamentals de l’estímuls són la seva força i la seva qualitat, com és l’estímul. Els receptors com les vies neuronals que condueixen al cervell han de codificar les dues propietats: intensitat i qualitat.
Mètodes existents per a codificar la intensitat d’un estímul és el que es fa a través del nombre d’impulsos nerviosos que genera per unitat de temps, la taxa d’impulsos nerviosos que provoca, un dels mètodes més fiables és el mesurament de l’activitat d’una única neurona.
Oscil·loscopi: instrument de mesurament electrònic que ofereix una representació gràfica dels senyals elèctrics.
Un mètode alternatiu, es el registre de l’activitat neuronal en termes de taxa d’impulsos nerviosos, per a mesurar la intensitat de l’estímul, es fa mitjançant el registre del patró temporal, seqüència d’espaiament dels impulsos elèctrics provocats.
La intensitat d’un estímul és alta, els impulsos es presenten amb més freqüència i de manera regular.
Un altre mètode alternatiu per al mesurament de la intensitat estimular consisteix a codificar el nombre de neurones que s’activen davant de la presència d’un estímul, com més intens és un estímul més quantitat de neurones s’activaran. Amb la neuroimatge.
Més problemes, quan el que presenten codificar és la qualitat la va proposar Johannes Müller fa més de 80 anys. Aquest psicòleg va sostenir que el cervell té la capacitat de diferenciar la informació que prové de les diferents modalitats sensorials, perquè en cada una de les esmentades modalitats hi estan involucrats nervis sensorials diferents.
Müller va formular aquesta hipòtesi, gran nombre d’investigadors que han demostrat que les vies neutrals originades en els diferents receptors sensorials efectivament acaben el seu recorregut en àrees cerebrals diferents. La idea de Müller es manté en l’actualitat, el cervell es capaç de codificar qualitatives entre modalitats sensorials en la mesura que hi estiguin implicades les vies neutrals.
El principal dilema de la codificació d la qualitat és descriure per què som capaços de distingir diverses qualitats dins d’una mateix modalitat sensorial; podem diferenciar entre la veu del nostre fill de la d’un altre nen. De nou les explicacions les trobem en les neurones específics implicades, les neurones que responen en sentir la veu del nostre fill, són diferents que les que responen en escoltar altres veus.
Cada qualitat específica dins d’una mateixa modalitat sensorial involucra fibres nervioses diferents. L’especificitat no és l’única manera de codificar la qualitat, una mateixa fibra nerviosa pot estar implicada en la codificació de diverses sensacions, les vies que possibiliten que assaborim el gust dolç, tindrà un patró neuronal determinat, el patró sensorial ens ajuda a codificar una qualitat sensorial determinada.
3.2. procés perceptiu El procés perceptiu està compost per 4 fases: 1. detecció de l’estímul: l’estímul provinent de l’entorn assoleix el receptor sensorial específic per a cada sentit.
2. transducció: consisteix en la conversió d’un tipus d’energia en un altre, receptors sensorials transformen l’energia física de l’estímul en energia elèctrica per tal que la informació pugui ser enviada a través d’impulsos nerviosos al cervell.
3. transmissió de la informació: una vegada que l’energia s’ha convertit en energia elèctrica i assoleix prou nivell d’intensitat, es desencadenen impulsos nerviosos que transmeten la informació codificada des dels receptors fins al cervell.
4. processament de la informació: el cervell processa la informació que li arriba des dels receptors sensorials, l’organitza, la interpreta, atorga significat, que produeix l’experiència conscient.
Goldstein 2006 manté que el procés perceptiu constitueix un procés dinàmics, en continu canvi, per la qual cosa considera adequat representarho de manera circular.
Estímul ambiental estímul atès: una gran varietat d’estímuls ens envolta contínuament, tot ells són estímuls susceptibles de ser atesos i percebuts, però és impossible, atendre tots els estímuls ambientals a cada moment, ens hem de centrar únicament en aquells que ens interessin.
Estímul en els receptors sensorials: atenem un estímul visual, el mirem i els nostres receptors sensorials en formen una imatge a la retina, captada pels receptors, l’energia generada per l’estímul es transformarà en senyals elèctrics a través dels quals s’enviarà la informació al cervell.
Transducció: és un procés consistent en la transformació d’una forma d’energia en una altra, l’energia de l’estímul, energia elèctrica amb la qual treballa en sistema nerviós.
Processament neuronal: una vegada finalitzat el procés de transducció els senyals elèctrics es transmeten de neurona en neurona, les quals generen un mapa neuronal complex, cada un dels mòduls que componen aquesta assignatura es descriurà de manera específica com es produeixen la transducció i el processament neuronal en cada sistema sensorial.
Percepció: quant la informació arriba al cervell es produeix l’experiència sensorial conscient d’haver vist, sentit...
Reconeixement: una vegada percebut l’estímul, som capaços de reconeixe’l, gràcies a la nostra capacitat per a classificar els objectes en categories concretes que ens ajuden a atorgar-los significat.
Acció: la idea que el procés receptiu no acaba amb el reconeixement, sinó que ha d’incloure les accions que realitza el subjecte.
3.2.1. efectes del coneixement i les expectatives.
El procés perceptiu hi ha un element fonamental que no ha estat reflectit en la seva representació circular: el coneixement, l’experiència prèvia i les expectatives del subjecte. La percepció l’observador no és un subjecte passiu, exerceix un paper actiu, aportant informació a la situació estimular, la qual cosa modela les nostres percepcions i ajuda al reconeixement que ha adquirit l’individu al llarg de la seva vida, la seva experiència perceptiva que ha anat acumulant en la seva memòria.
No solament el coneixement influeix en la percepció, sinó que les expectatives del subjecte són una font important d’influència perceptiva.
3.2.2. processament de baix a dalt i de dalt a baix El coneixement i les expectatives influeixen de manera tan decisiva en el procés perceptiu s’explica a partir de la diferenciació entre dos tipus de processament: el processament de baix a dalt i el processament de dalt a baix. El processament està guiat per les dades, comença amb la informació captada pels receptors sensorials, el de baix a dalt. Seguidament comença l’estimulació en els receptors, continua amb la transducció, el processament neuronal... al contrari, el processament de dalt a baix es refereix a aquell que parteix del coneixement del subjecte i és aquest el que determina el procés perceptiu, com també és conegut com a processament guiat per conceptes. Percebre implica els dos tipus de processament, la informació sensorial és modulada per processos cognitius superiors. La importància relativa d’aquests dos tipus de processament dependrà de diversos factors, destaquen les condicions ambientals, siguin òptimes,serà més probable que es posin en marxa processos guiats per les dades, les condicions no siguin adequades serà més factible que es desencadenin processos guiats per conceptes.
3.2.3. predisposició perceptiva La influència de la predisposició perceptiva, relacionada amb les expectatives i amb el processament de dalt a baix, fa referència al fet que amb molta freqüència sentim que esperem sentir veiem el que esperem veure, o sentim allò que volem sentir, en funció del coneixement i de les idees preconcebudes que posseïm sobre el que és possible o encaixa amb el nostre esquema del món.
4. descripció anatomicofuncional dels sistemes sensorials humans: del receptor sensorial al cervell.
Els correlats fisiològics d’aquestes etapes. És pretén determinar quina és la relació que hi ha entre els estímuls i els senyals elèctrics que es processen a nivell cerebral, així com la relació entre aquests senyals.
Tres components fisiològics: El procés perceptiu sensorial. Estan formats o bé per estructures cel·lulars diferenciades terminacions nervioses lliures.
Les vies de transmissió nerviosa. Compostes per les ramificacions de les neurones que des dels receptors fins al Còrtex Cerebral.
Àrees de projecció cortical. El còrtex cerebral consisteix en agrupacions neuronals altrament interrelacionades entre elles i amb la resta de l’èncefal i que estan connectades de manera més o menys directa amb les vies nervioses aferents de cada una de les modalitats sensorials.
En relació amb les funcions de cada un d’aquests components hem d’assenyalar que la codificació sensorial, realitzada pels receptors sensorials, és el primer pas del procés perceptiu.
Els receptors que provenen de l’entorn i transformar la seva energia física en energia elèctrica, coses que possibilita que la informació viatgi a través de les vies nervioses, per a cada un dels sistemes sensorials, el cervell, en concret en el còrtex cerebral, és produirà el processament final i la integració de la informació provinent de les diferents modalitats sensorials.
4.1 Receptors sensorials.
Una vegada que l’estímul ha arribat als òrgans sensorials s’ha de dur a terme la transducció d’energia física a energia elèctrica amb què opera el sistema nerviós. Es produeix gràcies a les cèl·lules nervioses, anomenades receptors sensorials, altament especialitzades a respondre selectivament a propietats d’estimulació concretes, el llum, el so, la pressió, la temperatura...
La transducció la neurona receptora contacta amb les neurones veïnes, i transmet la informació relativa a l’estímul, la qual viatjarà des d’aquí fins al còrtex cerebral a través de les vies nervioses.
4.2 Vies nervioses La funció bàsica de les vies nervioses implicades en la percepció és la transmissió de la informació, codificada en impulsos nerviosos a partir de la transducció, des dels receptors sensorials fins al còrtex cerebral.
Transmissió d’informació es du a terme gràcies a la sinapsi entre neurones.
Les sinapsis es produeixen a partir de la segregació, per part de les vesícules de l’àxon de la neurona presinàptica, de substàncies químiques, actuen de manera selectiva a la neurona postsinàptica, última efectes excitatoris o inhibitoris.
Les característiques principals de les vies nervioses perceptives és que tendeixen a seguir, una disposició topogràfica contralateral, la major part de les fibres que componen la via en un moment determinat del recorregut es dirigeixen cap a l’hemisferi cerebral contrari a l’hemiscamp en el qual s’ha produït l’estimulació, l’hemisferi cerebral contrari a l’hemicamp en el qual s’ha produït l’estimulació, a l’hemisferi contrari a aquell en el qual es troben els receptors sensorials responsables de la captació dels estímuls.
La visió contralateralització es produeix a l’altura de l’anomenat quiasma òptic.
4.3. Còrtex cerebral La informació sensorial arriba al còrtex cerebral, interpretada i estarà dotada de significat, on es produirà l’experiència perceptiva. El còrtex està format per diferents lòbuls cerebrals dins dels quals es localitzen àrees de projecció especifiques per als diferents sentits, les àrees 17 de Broadman i les àrees secundàries l’envolten 18 i 19 Broadman, i al lòbul temporal àrea 41 de Broadman són les auditives secundàries. Primària de l’olfacte es troba en el lòbul temporal, la part inferior del cervell, vegeu el mòdul de Sentits químics, i la del gust es troba en l’illa del lòbul temporal, l’àrea primària per al tacte lòbul parietal àrees 1,2 i 3 de Broadman.
Àrees de projecció primària estan profundament connectades unes amb altres, la qual cosa possibilita la integració de la informació procedent de les diferents modalitats sensorials, succeeix en les àrees d’associació esmentades.
5. Nivell d’anàlisi en l’estudi del procés perceptiu Dos nivells d’anàlisi, l nivell fisiològic i el nivell psicofísic.
5.1 Psicofísica La psicofísica, centra el seu interès a establir la connexió entre el món físic i el món psicològic, entre les propietats físiques de l’estímul i les respostes perceptives de l’observador davant de l’esmentat estímul, les variacions que s’hi produeixen afecten la nostra manera de percebre’ls, Gustav Fechner qui va introduir el terme psicofísica, referia a les tècniques experimentals que possibilitaven quantificar amb gran precisió les relacions entre els aspectes físics dels estímuls i la resposta psicològica resultant, la percepció.
Detecció d’estímuls Tres mètodes: 1. mètode dels límits 2. mètode d’ajust.
3. mètode dels estímuls constants Tots tres són mètodes encaminats a mesurar el llindar anomenat absolut, són coneguts com a mètodes psicofísics clàssics.
El llindar absolut és definit com la menor quantitat d’energia que permet detectar la presència d’un estímul, la magnitud o intensitat mínima d’un estímul que pot arribar a detectar-se i que permet discriminar la presència o l’absència de l’estímul, la sensibilitat que tenim a l’hora de percebre estímuls d’intensitat lleu.
5.1.1 Mètodes psicofísics clàssics: mesurament del llindar absolut Mètode dels límits: es presenten al subjecte una sèrie d’estímuls amb intensitat ascendent o descendent, va registrant les respostes de l’observador fins al moment en el qual detecta l’estímul o deixa de detetarlo, sí que percep l’estímul, punt d’encreuament, és el punt en el qual queda fixat el llindar absolut. es repeteix el procediment diverses vegades, i es fixa el llindar absolut a la mitjana dels punts d’encreuament de cada un dels assajos.
Mètode d’ajust: el subjecte experimental, va modificant lentament la intensitat d’un estímul determinat presentat de forma contínua fins que l’observador indiqui que comença a detectar l’estímul de detectar-lo, és presa com una primera aproximació al llindar absolut, igual que en el mètode dels límits, es fixa el llindar en la mitjana dels ajustos de tots els assajos. És el que menor temps requereix, és el mètode més imprecís.
Mètode dels estímuls constants: l’experimentador presenta estímul amb 5,6,7,8 o 9 intensitats estimulars diferents i la intensitat menor és imperceptible, es realitza de manera aleatòria, calcula el % de vegades que l’observador ha anat informant que detectava l’estímul, nivells, d’intensitat en la qual el subjecte ha detectat correctament l’estímul el 50%, estímuls constants es diferencia del mètode dels límits en l’aleatorietat de la presentació, el primer les sèries estimulars no tenen per què ser de caràcter ascendent o descendent. Mètode és el més precís dels tres, però el que demana més temps d’experimentació.
No tots els mètodes assoleixen el mateix grau de precisió consumeixen els mateixos recursos temporals, en funció de la precisió necesaria i de la quantitat de temps de què es disposi.
Els mètodes psicofísics clàssics per a determinar el llindar absolut Fechner, D’Ernets Weber, psicòleg, en un altre llindar: el llindar diferencial.
5.1.2 llindar diferencial El llindar diferencial, també anomenat diferència amb prou feines perceptible, o diferència mínima perceptible, la diferència mínima necessària en la magnitud d’un estímul per tal que la puguem considerar diferent de l’estímul inicial sobre el qual es va realitzat aquesta es va realitzar aquesta variació.
La relació entre l’estímul original o inicial i la variació de la intensitat, és coneguda com la llei de Weber, psicòleg alemany va ser el primer a descobrir que com més gran és la magnitud de l’estímul original, més gran ha de ser la variació que es produeixi per tal que el canvi pugui ser percebut.
5.1.3 Ernst Heinrich Weber iGustav Fechner: dues figures fonamentals en el desenvolupament de la psicofísica Els pioners al s.XIX a l’hora d’estudiar com es detecten els canvis d’intensitat dels estímuls.
La troballa més important va ser que a mesura que la magnitud d’un estímul es mes gran menys sensible és el sistema sensorial als canvis en intensitat que es produeixin, quantitat de variació més gran si volem que es pugui percebre la diferencia, en un estímul perquè sigui perceptible és proporcional a la intensitat de l’estímul inicial. La relació proporcional constitueix la llei de Weber i la constant de proporcionalitat (1’1% en l’exemple anterior) es coneix com a fracció de Weber.
La fórmula matemàtica de la llei de Weber-Fechner, és la següent: DAP/ E = K on el DAP és la diferència amb prou feines perceptible, la K és la fracció de Weber, i la E és el valor de l’estímul original o model. Segons aquesta llei, el llindar diferencial dividit per la intensitat de l’estímul original és igual a una llei constant: la fracció de Weber.
5.1.4 Percepció de magnituds Llei potencial de Stevens: La relació entre la magnitud de l’estímul i la percepció d’aquesta magnitud es mesura a través de la tècnica d’estimulació de magnituds proposada per S.S Stevens el 1957.
L’experimentador presenta un estímul model, un to, i li assigna un valor determinat 10, continua mostrant diferents estímuls tons, de diferents intensitats, que assigni un valor a cada un d’ells en funció de la seva relació amb l’estímul model, el que té un valor de 10, de manera que si el to li sembla al subjecte el doble d’intens haurà d’assignar-li un valor 20, i si li sembla la meitat d’intens el seu valor serà de 5.
Stevens va enunciar la llei que porta el seu nom llei potencial de Stevens, manté que la magnitud psicològica percebuda, és una funció de potència de la magnitud física, la relació entre la magnitud percebuda i la magnitud física, és senzillament que la primera és igual a la segona elevada a un exponent determinat, una xifra únic que determina la funció de cada una de les modalitats sensorials.
Totes les modalitats sensorials tenen la seva funció potencial, la multiplicació de la intensitat en determinades modalitats es tradueix en un augment en la magnitud de la percepció més gran, modalitats la percepció és pràcticament la mateixa? A traves del valor de l’exponent de la potència ® i d3el fet que sigui superior o inferior a la unitat.
Quan l’exponent de la funció de potència és inferior a 1, la representació gràfica de la funció és còncava i cap avall, els augments d’intensitat en l’estímul comporten augments progressivament més petits en la percepció subjectiva. Quan l’exponent de la funció és superior a 1 la representació gràfica es còncava i cap amunt, l’augment en la percepció subjectiva de l’estímul és progressivament més gran.
Quan l’exponent es inferor a 1, es produeix l’anomenat efecte de compressió de la resposta, un augment determinat en la intensitat de l’estímul provoca un canvi en la seva percepció subjectiva més petit que la varació produïda en l’estímul.
Quan s’incrementa la intensitat, la resposta perceptiva també s’incrementa, però amb menys rapidesa que la intensitat, es produeix l’efecte contrari: l’expansió de la resposta, la funció és superior a 1 que a mesura que la intensitat física de l’estímul augmenta, la magnitud percebuda augmenta en major proporció, si rebem una descàrrega elèctrica a la pell, i aquesta duplica , no sentirem el doble de dolor, sinó molt més. L’exponent de la funció potencial pot ser igual a 1, la qual cosa provoca que la relació entre l’augment d’intensitat de l’estímul i la percepció subjectiva sigui lineal, si multipliquem per dos la intensitat de l’estímul, la magnitud que en percebrem serà el doble, i si la tripliquem serà el triple. La relació entre intensitat física i magnitud percebuda és gairebé perfecta, no es coneix del cert, el motiu pel qual l’exponent varia d’unes modalitats sensorials a les altres, obeeix a criteris adaptatius.
5.1.5 Teoria de la detecció de senyals (TDS) la teoria de la detecció de senyals, adaptada a la percepció des de l’estadística i l’enginyeria elèctrica, estandardització dels errors que comenten en determinades situacions perceptives.
La TDS considera que la conceptualització de llindar emprada en els mètodes psicofísics clàssics no és adequada, ja que el llindars obtinguts a través d’aquests mètodes inclouen dels processos ben diferenciats: la sensibilitat de l’observador, i el criteri de l’observador, La TDS ofereix la possibilitat de discernir els dos processos i per això dissenya la tasca que s’explica a continuació.
Un nombre determinat d’assajos, apareix únicament remor de fons, mentre que en d’altres es presenta l’estímul senyal acompanyat de soroll, el subjecte experimental ha de dir a cada un dels assajos si ha detectat l’estímul senyal o no, és a dir, si considera que l’estímul hi era present ho no.
Encert: es produeix quan l’observador ha detectat un estímul que realment s’ha presentat.
Falsa alarma: el subjecte afirma haver detectat l’estímul quan en realitat només ha aparegut soroll.
Error: l’estímul ha estat present, però l’observador no ho ha detectat.
Rebuig correcte: l’observador afirma que l’estímul no s’ha presentat i és cert, només hi havia soroll.
Sensibilitat i criteri Diferenciar entre la sensibilitat (d) i el criteri (b), dues persones amb la mateix sensibilitat poden comportar-se de manera molt diferent en funció del criteri que tinguin, depenent de factors de personalitat, les seves expectatives i de les conseqüències de les seves respostes, perfil de resposta o un altre de molt diferent, són lliures de decidir, sigui la seva taxa de falses alarmes.
En definitiva, el criteri és de l’observador. En la vostra decisió de resposta, el criteri és vostre.
La representació gràfica de tots els conceptes tractats fins ara, els efectes que provoquen e soroll i la presència d’un estímul varien amb molta freqüència i que posseeixen una distribució normal.
La magnitud sensorial augmenta si presentem l’estímul sumant-hi el soroll, mantenint la mateixa distribució normal.
La sensibilitat, és la distància que existeix entre els pics de les dues distribucions, i el criteri representa la decisió del subjecte de respondre afirmativament a la presència de l’estímul, o negativament, determinar els dos paràmetres, en compte la proporció d’encerts i falses alarmes del subjecte.
Corbes ROC: corbes característiques d’operació del receptor.
Les corbes ROC, corbes COR, gràficament, de qualsevol experiment de TDS, entre probabilitats d’un encert (eix vertical) falsa alarma (eix horitzontal) nivell fix de sensibilitat és el criteri de l’observador.
Exemple: Carles i Elena, cauen en la mateixa corba ROC, la mateixa sensibilitat, Carles és més conservador que l’Elena, un nombre d’indicis més gran per a afirmar que ha detectat el senyal, més a l’esquerra de la corbo estigui situat l’observador, més conservador és el criteri de resposta, persona dins de la corba, l’Elena tindrà més encerts que el Carles, però també cometrà errors.
6. Posicions teòriques en l’estudi de la percepció Quantitat de posicions teòriques, ens centrarem, en les teories que s’han formulat al llarg dels anys sobre la percepció, filòsofs grecs de fa més de 2000 anys, corrents més destacats del passat més recent.
6.1 Funcionalisme i estructuralisme.
L’estudi de la dimensió funcional i instrumental dels processos psicològics, els estudia com a instruments que posseïm per tal de poder-nos adaptar al medi de manera adequada, representant, William James, (1842-1910), molts dels estímuls que són presents en una situació determinada queden fora del procés perceptiu, als funcionalistes, la percepció, com la resta dels processos psicològics, principis instrumentals, funció és fer que ens desenvolupem en l’entorn de la manera més eficaç, de vista perceptiu, inclou la selecció dels estímuls, l’especial rellevància.
L’estructuralisme defensa que la percepció, com els processos mentals complexos, els processos mentals estan formats, per la combinació de diversos elements simples, és descobrir quins són aquests elements simples, descobrir quins són aquests elements últims, quins són els seus atributs i les seves estructures, quines són les lleis de combinació dels elements simples per a formar elements complexos.
Elements simples són les sensacions produïdes quan els estímuls arriben als receptors sensorials, la percepció no és més que el resultat de la síntesi percepció no té un caràcter innat, és fruit de l’experiència.
L’estructuralisme són Wilhelm Wundt (1832-1920) Edward B. Titchener (1867-1927) i G.E. Müller (1850-1934), la psicologia de les últimes dècades del s. XIX i principi del XX.
6.2. Conductisme.
El conductisme, sosté que les tècniques d’investigació i estudi emprades pel funcionalisme i l’estructuralisme, no eren objectives ni científiques, per la qual cosa John B. Watson (1878-1958) fundador d’aquesta escola, la psicologia també s’haurien d’aplicar els mètodes d’estudi de les ciències naturals, l’experimentació objectiva a partir de l’observació sistemàtica, atenent únicament als estímuls i respostes observables que siguin controlables per part de l’experimentador, el seu canvi i el seu ajuntament.
La percepció no és una àrea de la psicologia que es pugui reduir fàcilment a estímuls i respostes observables, seguidors del conductisme no es van sentir còmodes en el seu estudi, el conductisme, gran part del s.XX, l’estudi de la percepció va quedar a un segon pla, la psicofísica, en emprar mètodes d’estudi quantitatius i objectius, durant l’època conductista va ser única àrea en què es van continuar fent alguns avenços.
6.3 Escola de la Gestalt.
A final del s.XIX i principi del s.XXX, Alemanya un corrent de pensament que s’oposava a la concepció estructuralista i conductista de la psicologia, entre els anys 20 i 30m Max Wertheimer (1880-1943), W. Kölher (1887.1967) Kart Koffka (1886-1941), Kurt Lewin (1890-1947).
La psicologia de la Gestalt és la naturalesa holística, unitària i global de tots els fenòmens mentals. Defensava l’anàlisi dels elements simples i la seva combinació per tal d’explicar els processos mentals complexos, els gestalistes sostenen que cap fenomen mental no es por explicar a partir d’una anàlisi com aquesta, ja que l’essència fonamental de l’experiència no poden trobar-la en els elements simples, en les totalitats, la percepció, defensa que percebem els objectes com a estructures completes, tots organitzats, més que com a parts aïllades i separades, sinó que les formes que percebem les coses com un conjunt d’elements o parts separades, sinó que les formes que percebem són entitats ben organitzades que tenen propietats emergents,és més que la suma de les parts, la totalitat en els seus elements constituents destrueix el seu significat essencial, analitzar les parts no constitueix un mètode d’estudi adequat per tal d’arribar a conèixer el tot.
Els psicòlegs de la Gestalt es van interessar per l’estudi de l’organització inherent de les coses, una gran quantitat de diversos principis o lleis perceptives a partir de les quals explicaven com s’organitzaven els tots perceptius. Les principals lleis d’organització perceptiva proposades per aquesta perspectiva les estudiareu en el mòdul de percepció visual.
6.4 Teoria ecològica o de la percepció directa de Gibson Gibson, la Segona Gerra Mundial, les estratègies perceptives per portar a terme de manera eficaç les maniobres d’enlairament i aterratge.
La idea fonamental de la teoria ecològica de Gibson és que la riquesa de la percepció e deu al fet que l’ambient que ens envolta és extremadament ric, i no als processos de pensament que l’elaboren. Tota la informació que necessitem, en els estímuls que ens envolten, no necessitem apel·lar a processos mentals interns, de representacions mentals, er forma immediata i verídica, és conegut com a teoria de la percepció directa, les teories de percepció indirecta defensen que els estímuls proporcionen una informació incompleta i poc precisa, manera que s’ha d’estructurar i elaborar en profunditat després de la que hagi estat captada pels sentits, la percepció directa és una teoria basada en el processament guiat per les dades, bottomup, ja que defensa que la percepció és guiada per la informació estimular disponible en l’ambient.
L’element fonamental, produeixi la percepció de l’estímul. El 1979, Gibson va encunyar el terme Affordances i va aprofundir-hi dos anys més tard en el seu llibre The Ecological Approach to visual perception.
6.5 Enfocament del processament de la informació.
L’enfocament del processament de la informació és el predominant en l’actualitat, és la identificació i descripció dels diferents processos cognitius, cosa defensen que la sensació i la percepció, processos cognitius, l’atenció o la memòria, no siguin tractats i estudiats de manera independent, s’abordin des de la concepció que formen part d’un sistema únic i integrat, els processos depenen de la resta, l’activitat mental de l’ésser humà està formada per un conjunt de processos interconnectats que permeten l’elaboració, emmagatzemament i transformació d’informació, tots els processos cognitius poden ser explicats en termes d’etapes o fases, una capacitat limitada. La consideració que la percepció és u sistema de capacitat limitada, obliga a fer una selecció d’estímuls, processa informació provinent dels sentits en termes de seqüències d’operacions que es duen a terme en fases diferents i posen èmfasi en la forma en la qual els estímuls són codificats, emmagatzemats, elaborats, integrats i utilitzats pel subjecte.
L’enfocament, és la concepció de la percepció quje ha guiat l’eleaboració d’aquest material, aspectes rellevants, i les idees encertades.
6.6 Teoria computacional La teoria computacional, per David Marr (1982) l’enfocament ecològic que considera que els estímuls tenen una gran riquesa, que és l’observador qui computa els atributs dels estímuls en representacions internes, en el línia de la perspectiva de la percepció indirecta, els sistemes perceptius humans, es basen en models matemàtics a l’hora de processar la informació, estímuls són prou rics i proporcionen grans quantitat d’informació, els processos cognitius superiors són també necessaris per tal de percebre.
La versió forta de l’analogia entre el funcionament d’un ordinador i la ment humana, pretén simular processos cognitius que puguin ser implementats a l’ordinador. Marr (1982) proposa tres nivell d’anàlisi en la percepció visual.
• Nivell computacional: més elevat, la causa de la percepció, les estratègies lògiques necessàries per tal que aquesta es produeixi, els receptors es converteixi en informació sobre l’entorn, creen una sèrie de representacions de l’objecte de complexitat creixent, tres tipus de representacions: a) Esbós primari: dues dimensions amb informació sobre els trets bàsics, de l’objecte.
b) Esbós en 2,5D: incorpora una descripció de a profunditat i l’orientació.
c) Representació en 3D: que descriu tridimensionalment l’objecte, així com la seva posició relativa en l’espai • Nivell algorítmic: en aquest nivell es detallen els algoritmes o regles que s’apliquen per a transformar les representacions del nivell anteriors.
• Nivell instrumental: respon a la manera com poden donar-se físicament les representacions i els algoritmes, el cervell poden portar a terme les operacions del nivell algorítmic.
6.7 Constructurisme.
En les últimes dècades, al s.XX,l’observador qui construeix les percepcions basant-se en la informació que extreu de l’ambient, no són els estímuls els que determinen la percepció, encara que en gran manera inconscient, procés actiu de construcció no és perfecte per la qual cosa hi poden aparèixer errors, les anomenades il·lusions perceptives.
El constructurisme otorga un paper fonamental als processos guiats per conceptes, de dalt baix.
Hermann von Helmohotz, (1821-1894) proposa la teoria de la inferència inconscient, que manté que la percepció té un caracter inferencial i constructiu, el subjecte crea una representació mental del món recolzant-se no solament en les sensacions que produeixen els estímuls, sinó amb dades que posseeix gràcies a la seva experiència prèvia, anomenat procés perceptiu de manera inconscient.
Neisser (1976-1981) proposa que la percepció es produeix com un cicle perceptual, que inclou tres elements fonamentals: 1. esquemes anticipatoris.
2. l’exploració perceptual.
3. estímuls ambientals.
Percepció visual: 1. Aspectes bàsics de la percepció visual La vista ha exercit un paper essencial en la nostra evolució, nombre de cèl·lules sensitives que hi estan involucrades supera el de qualsevol altre sentit. Comença amb l’activació, per part d’un eix de llum, dels nostres sentits del sistema visual: els ulls, circula a través de cada nervi òptic en direcció a diferents parts del cervell encarregades del processament de la visió, el còrtex cerebral, i el còrtex visual, on la informació sensorial es transforma en imatges en moviment, el color és una sensació produïda en el cervell per diferents longituds d’ona, poden ser emmagatzemades i posteriorment evocades per la memòria.
El cervell té lloc la transformació de milers d’impulsos nerviosos produïts per imatges invertides i en dues dimensions, la retina, en imatges dretes, tridimensionals i amb significat propi. El cervell ens permet veure els objectes com són realment, malgrat les deformacions degudes a la perspectiva, el moviment, lla lluminositat, la distància o altres factors. La informació que rep dels sentits amb les imatges emmagatzemades a la memòria al llarg de la nostra vida, no és simplement la suma d’informacions adquirides anteriorment, altres sentits, oïda, gust, tacte, i olfacte, complexes interrelacions són les responsables de les il·lusions òptiques, si els indicis perceptius de la imatge són ambigus, el cervell els integra segons les seves pròpies experiències, la interpretació més probable, i els objectes són distorsionats o són convertits en reals, encara que siguin construccions impossibles.
Pugem cap a nivells de processament superiors, en joc una més gran quantitat de dades aportades per l’experiència anterior del subjecte que percep.
El camp de la percepció, i en concret de la percepció visual, han estat enormes al llarg de tot el s.XX, els mecanismes pels quals es regeix, avenços tecnològics, junt amb l’experimentació, en animals, ens proporcionaran al llarg d’aquest segle explicació del funcionament d’aquest complex sistema.
2. Descripció anatomicofuncional del sistema visual humà: de l’ull al cervell.
La visió comença amb l’arribada de la llum als nostres ulls, també anomenats globus oculars, complex sistema són els següents: • Còrnia: teixit dur i totalment transparent, desproveït de vasos sanguinis.
• Escleròtica: situada a la part posterior de la túnica fibrosa externa, conforma la part exterior del globus ocular, estructura molt resistent, de color blanc, i que compleix funcions de suport i protecció.
• Iris: múscul circular situat a la part anterior de la túnica vascular o membrana intermèdia, regular la quantitat de llum que entra al ull.
• Pupil·la: obertura rodona, molt vascularitzada i nerviada, situada en el centre de l’ull, que permet que la llum passi al seu interior.
• Cristal·lí: lent flexible situada darrere de l’iris l’objectiu de la qual consisteix a enfocar els raigs lluminosos perquè formin una bona imatge de la retina.
• Retina: membrana situada en el fons de ‘ull amb forma còncava i sobre la qual es projecta la imatge de forma invertida. Es troba dividida en una part posterior en el qual se situen els fotoreceptors de la visió cons i bastons, i una d’anterior, en el qual no n’hi ha cap. La retina, és anomenada també túnica nerviosa.
• Fòvea: petita regió situada en el centre de la retina, amb una gran densitat de fotoreceptors, mirem un objecte el que fem és intentar projectar la seva imatge sobre la fòvea.
• Nervi òptic: format pels axons de les cèl·lules ganglionars de la retina, l’encarregat de transmetre l’energia electroquímica. Els nervis òptics tenen uns 50 mm de longitud i es divideixen en diferents porcions: intratubular, orbital, canalicular i intracraneal.
Els espais entre els diferents elements de l’ull, són: • La cambra anterior, compresa entre la còrnia i l’iris.
• La cambra posterior, compresa entre l’iris i el cristal·lí. Per aquestes dues cambres, l’anterior i la posterior, circula l.’humor aquós.
• La cambra vítria, situada darrere del cristal·lí per la qual circula l’humor vitri.
Una vegada que dirigim la mirada cap a un objecte posem en funcionament el complex procés de la visió, la llum entra des de l’exterior, còrnia, la llum cap a la pupil·la, l’iris el diafragma d’una càmera fotogràfica, regula la quantitat de llum que hi entra, el cristal·lí, una funció de lent projectant les imatges rebudes a la retina, el fons de l’ull, zona de forma invertida, els fotoreceptors del sistema visual humà: cons i bastons, encarregats de transformar les imatges lluminoses en estímuls nerviosos.
Els cons i els bastons són les cèl·lules fotoreceptores sensibles als diferents tipus de llum, són els responsables de la visió en colors i requereixen de molta llum per al seu funcionament. Els bastons, presenten una elevada sensibilitat a la llum, són els responsables de la visió cromàtica: en blanc i negre. Les cel·lules amb forma de con es troben en gran nombre a la zona sensorial de la retina fòvea, les vores exteriors de la retina únicament hi ha cèl·lules amb forma de bastó, a cada globus ocular tenim uns 100.000.000 de bastons i 4.000.0000 de cons.
Els fotoreceptors han transformat les imatges lluminoses en estímuls nerviosos, aquests estímuls són conduïts a través de les fibres dels nervis òptics camí de l’encèfal. Es creuen amb les de l’altre en l’anomenat quiasma òptic, part de les fibres de l’ull esquerre es dirigeixen a l’hemisferi cerebral dret, i d’altres acabaran en l’hemisferi cerebral esquerre.
Els feixos nerviosos, surten del quiasma òptic, s’anomenen tracte òptic, dos camins diferents: 1. a través del sistema geniculoestriat: la major part de les fibres es dirigeix al nucli geniculat lateral del tàlem, les fibres que suren del nucli geniculat arriben al lòbul occipital, a l’àrea 17 de Broadman, les funcions visuals s’especialitzen en la identificació i reconeixement d’imatges.
2. a través del sistema tectopulvinar; un altre grup de feixos nerviosos condueix cap al tectum, l’àrea visual de tectum connecta amb el col·licle superior de l’oliva, d’on la projecció segueix cap al tàlem, les fibres s’encaminen a les àrees visuals del còrtex, prioritàriament a les àrees 18 i 19 de Broadman, també a l’àrea 8 del lòbul frontal. Les funcions visuals, tenen a veure amb l’orientació i la localització espacial dels objectes.
El camí que recorre l’estímul de llum en entrar a l’ull és llarg, experimenta una gran quantitat de transformacions successives en les diferents etapes de processament, aconseguir la sortida perceptiva, al còrtex cerebral, ens permet obtenir l’experiència conscient de veure els objectes del món real.
3. Organització perceptiva Quant mirem al nostre voltant, solem percebre escenes, les quals apareixen en dferents objectes, una sèrie de relacions entre, si, percebem un món visual coherent, i no una caòtica superposició de llums i colors, procés automàtic que realitza el nostre cervell anomenat organització perceptiva.
Fins a l’aparició de l’escola psicològica de la Gestalt, la majoria dels autors pensaven que l’organització perceptiva era adquirida gràcies a l’aprenentatge, l’experiència de cada persona la que ordenava els diferents elements que percebem visualment en cada moment, una persona adulta tindria una organització perceptiva molt superior a la d’un nen, la seva experiència amb l’entorn també hauria estat més gran, els psicòlegs de la Gestalt van assenyalar que hi ha una sèrie de principis presents en l’ésser humà des del moment del seu naixement, que són els que regeixen l’organització perceptual, funcionen d’una manera automàtica, l’organització dels diferents elements, sorgeix de la seva estructuració global, la percepció és pels gestastistes, la totalitat i no la simple suma de les parts que la componen.
3.1 Percepció de la forma i reconeixement de patrons.
La percepció dels objectes, és el final d’un procés llarg i complex, partint dels ulls, acaba al cervell, passant per diferents etapes de processament.
L’estudi de la percepció humana comença al final del s.XIX i principi del XX, amb el corrent científic denominat estructuralisme. Wilhelm Wundt, el qual parteix la idea que el comportament es crea afegint o sumant components elementals, una mera suma o combinació de diferents elements anomenats sensacions. Dominar la psicologia a la dècada dels anys 20 del s.XX, l’aparició de la psicologia de la Gestalt, corrent psicològic que contribuirà enormement a la nostra comprensió de la percepció dels objectes.
L’anomenada psicologia de la Gestalt sorgeix, a començament del s.XX, l’explicació que l’estructuralisme, Marx Wertheimer, i la Universitat de Frankfurt, es van donar ells mateixos els nom de psicòlegs de la Gestalt, fent diverses investigacions i publicacions que van posar qüestionar la teoria estructuralista segons les percepcions es creen a partir de sensacions ( Wertheimer 1912) Certs dubtes sobre les tesis que defensaven els estructuralistes, és difícil explicar molts dels fenòmens perceptius basant-nos únicament en la simple addicció de sensacions, els psicòlegs de la Gestalt a establir el principi fonamental de la seva teoria: el tot és diferent de la suma de les seves parts, i els seus companys a dirigir els seus esforços cap a la formulació de diferents lleis o principis que fos capaç de proporcionar una explicació coherent de l’organització perceptiva, el nostre cervell agrupa diferents elements independents de forma global fins a crear una única imatge.
3.1.1 L’organització figura fons.
Percebem objectes de l’entorn, no percebem un sol objecte, sinó molts de diferents, la nostra capacitat de separar perceptivament uns dels altres rep el nom de segregació perceptiva. La Gestalt va ser pioners a l’hora abordar el tema de la segregació perceptiva, s’anomena segregació figura fons, figura que destaca respecte a la que queda a un segon pla fons.
La configuració figura fons, és l’organització perceptiva més bàsica, la base de l’organització perceptual, és necessària per a qualsevol altre tipus de percepció visual, la configuració, no és cap altra cosa que la distinció d’imatge.
El 1912 Rubin va enumerar una sèrie de característiques pròpies de la figura i unes altres de fons, la seva diferenciació: • La figura tendeix a veure’s davant el fons, es veu al darrere la figura sembla estar situada més prop de l’observador.
• La figura és percebuda amb forma d’objecte.
• La figura està definida per un contorn que li és propi i que la separa del fons.
• Percebem el fons com una àrea uniforme, sense forma, que s’estén darrere de la figura.
• La memòria emmagatzemada amb més facilitat la figura que el fons perquè té un significat propi.
Van arribar a la conclusió que certes propietats dels estímuls també influeixen en el fet que algunes zones de la imatge siguin percebudes com a figura i altres com a fons, determinen aquesta percepció: • L’orientació: l’articulació de la figura es produeix amb més facilitat en les orientacions vertical i horitzontal.
• La mida relativa: en igualtat d’altres condicions, l’àrea estimular més petita tendeix a articular-se com a figura.
• L’àrea envoltant-envoltada: l’àrea envoltant apareix com a fons, mentre l’àrea envoltada apareix com a figura.
• La simetria: en igualtat de circumstàncies, les àrees simètriques tendeixen a articular-se com a figura, mentre les asimètriques s’articulen com a fons.
Els psicòlegs moderns han ampliat els treballs, realitzats pels psicòlegs de la Gestalt analitzant amb més detall els mecanismes que subjeuen a la percepció de la figura i fons, es contorns en la percepció de la figura fons, quin és el moment concret del procés perceptiu en què es produeix la segregació figura fons.
La segregació perceptiva com la nostra capacitat de separar els objectes entre ells, psicòlegs de la Gestalt van ser pioners en l’estudi de la segregació perceptiva, figura-fons, les raons que existeixen per tal que el cervell humà interpreti una àrea com a figura i una altra com a fons.
3.1.2 Principis de l’organització perceptiva: agrupació i organització d’imatges.
La notra anàlisi de l’organització perceptiva, el cervell humà distingeix les parts, un moment concret, de determinat, forma d’objecte, la segregació perceptiva, elements de mida petita s’agrupen perceptivament fins a formar objectes més grans. Els psicòlegs de la Gestalt, per a explicar l’organització perceptiva, diu que el nostre sistema visual els considera parts d’un mateix tot, el nom de lleis de l’organització perceptiva, el nostre sistema visual se sol regir, són: • Llei de la pregnància: llei de la simplicitat o de la bona figura.
• Llei de la similitud: defensa que els estímuls semblants tendeixen a percebre’s agrupats, com formant parteix d’un mateix tot.
• Llei de la bona continuació: els estímuls quan es perceben com a units entre ells, donen lloc a línies rectes o corbades, es consideren pertanyents a una mateixa figura.
• Llei de proximitat: el nostre cervell tendeix a agrupar els estímuls que es troben pròxims entre ells.
• Llei de la destinació: o moviment comú, estableix que els estímuls que es desplacen en la mateixa direcció són percebuts com a components d’un mateix objecte o grup.
• Llei de la significació: un conjunt d’estímuls es percebrà com a grup o com a objecte si aquest objecte resulta familiar o significatiu als ulls de l’observador.
• Llei de tancament: una figura incompleta tendeix a percebre’s com a completa.
Els psicòlegs de la Gestalt, van batejar com a lleis, les regles, altres psicòlegs, prefereixen considerar-les principis, ja que no tenen una base prou sòlida que permeti qualificar-les de lleis.
Els psicòlegs, de la Gestalt van definir un conjunt de lleis, d’intentar explicar com realitza el nostre cervell l’organització perceptiva, om organitzem un gran nombre d’estímuls petits fins a crear un tot.
4. La percepció del color.
El color és una de les característiques pròpies de l’entorn que crida més la nostra atenció, present en tots els objectes quotidians. El color és una de les propietats psicològiques més característiques de la nostra experiència visual, doble missió, facilita la detecció correcta dels objectes, ressaltar el seu constrast, compleix una funció estètica, fa més agradable el món on vivim, la percepció del color, s’anomena matís, provocada per una resposta diferencial del sistema visual humà davant diferents longitud d’ona de la llum. El color que percebem d’un objecte està directament relacionat amb la quantitat de cada una de les longitud d’ona que aquest reflecteix en incidir sobre ell una llum blanca, anomenat reflectància, les característiques pròpies de cada objecte influeixen de manera que cada un reflecteix i absorbeix una quantitat diferent de cada longitud d’ona,m depenent de la naturalesa física d’aquest objecte anomenat reflexió selectiva, les característiques de les ones de llum que reben, la llum del Sol està composta gairebé per igual de totes les longituds d’ona llarga.
La sensació de color, percebem un objecte també depèn d’altres factors, com ara el contrast simultani de color, l’experiència personal sobre els colors habituals que tenen els objectes, la brillantor o intensitat de la llum, la saturació...
4.1 Concepte i atributs psicofísics del color.
Definir el color, com un fenomen psicològic subjectiu que depèn fonamentalment de dos conjunts de factors: Les característiques físiques pròpies de la llum que incideixen amb els objectes .
La forma en la qual el cervell interpreta.
4.2.1. La teoria tricromàtica Thomas Young va proposar el 1802, la teoria tricromàtica de la visió dels colors, aquesta seria culminada per Hermann von Helmholtz, defensa l’existència d’un patró d’activitat, la visió dels colors, diferent per a cada un dels tres mecanismes receptors que té el nostre sistema visual.
Quins són els tres mecanismes bàsics: 1. receptors de longituds d’ona curta, per al blau.
2. receptors de longituds d’ona mitjana, per al verd.
3. receptors de longituds d’ona llarga, per al vermell.
Va idear els experiments d’igualació de colors, mesclar, diferents quantitas de tres longituds d’ona de llum en l’anomenat camp de comparació, procedent d’una sola longitud d’ona, camp de prova, era possible igualar els dos camps, els subjectes amb una visió cromàtica normal aconseguien un color igual al del camp de prova mitjançant la mescla en quantitats correctes de tres longituds d’ona, per tal de percebre tots els colors de l’espectre visual humà, fan falta els tres tipus de receptors bàsics, que ens proporcionaran una captació correcta de totes les longituds d’ona possibles en aquest espectre.
Young i Helmholtz can presentar la teoria de la visió tricromàtica dels colors, perquè les investigacions fisiòlogiques més modernes i sofisticades, el tres mecanismes receptors bàsics que els dos autors localitzaven en el nostre sistema visual.
...