Apuntes de anatomía 1: Primer parcial. (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Anatomia 1
Año del apunte 2013
Páginas 36
Fecha de subida 03/12/2014
Descargas 44
Subido por

Descripción

Temario del primer parcial de la asignatura de anatomía 1. Todo en catalán excepto la última parte.

Vista previa del texto

Anatomia I L’aparell locomotor: Integrat per 206 ossos, cartílags, articulacions, músculs i annexes vasos i nervis.
Generalitats de les parts de l’ap. Locomotor: - L’esquelet.
Músculs.
Articulacions.
Vasos i nervi Tronc, cap i extremitats, i cintures (zona d’unió d’una zona amb el tronc).
Generalitats dels ossos: els ossos que constitueixen l’esquelet humà (206) xifra variable però aproximada en general, sumat als cartílags que també formen part de l’esquelet.
- FUncions dels ossos: o Suport a l’arquitectura del cos humà.
o Mantenir estructura bipedestació.
o Protecció dels òrgans.
o Permet el moviment.
o En els ossos tenen inserció els lligaments i ancoratges.
o Funció hematopoètica (formació d’eritròcits).
o Funció metabòlica (reservori de calci) 99% de calci corporal.
Concepte de Remodelació òssia: balanç entre reabsorció i formació (osteoclasts i osteoblasts). Equilibri entre formadors i destructors d’òs, els ossos están en continu dinamisme. Això permet la deformació òssia a llarg termini. Aquest fenomen depèn de les càrregues mecàniques aplicades sobre l’òs. Els marcadors d’activitat són un altre exemple de remodelació òssia, deixades per un tendó durant una activitat repetitiva constant. Una persona que està enllitat molt de temps pateix d’atròfia per inactivitat. Aquest fenomen dóna a l’òs capacitat d’adaptació i renovació.
Classificació òssia: - Llargs: un dels eixos és major que els altres dos eixos.
Curts: els tres eixos espacials són més o menys iguals.
Plans: dos dels tres eixos espacials tenen una dimensió superior a un dels eixos.
Irregulars: diem que un òs irregular quan no es classificable en les anteriors categories.
- Classificacions no excloents: Pneumàtics: l’òs conté una cavitat aèria (trobats en el crani).
Sesamoides: ossos que es troben a l’interior d’un tendó o un lligament.
Supernumeraris: poden tenir origen filogènic o en el procés d’ossificació.
Estructura òssia: composat per dues parts fonamentals, la part externa (compacte, os compacte o cortical) i la part interna (òs esponjós) format per una malla de trabècules. Envoltant la zona cortical existeix una membrana (periosti) de teixit conjuntiu i està molt vascularitzat i inervat. En nens el periosti és molt gruixut, important clínicament. El periosti conté cèl·lules formadores d’òs.
En la malla trabecular es pot diferenciar un “ordre”, les línies que formen les trabècules tenen una orientació i organització segons les línies de força que passen per l’òs. És a dir que transmeten força. L’òs trabecular també dóna consistència a l’òs. Dintre de l’òs esponjós podem trovar medul·la òssia vermella (forma la sang) en les cavitats entre les trabècules. És molt abundant en nens però amb el creixement aquesta medul·la es va perdent en molts ossos i es transforma en teixit adipós (medul·la òssia groga). Hi ha llocs on mai es perd medul·la vermella, per exemple en extrems de ossos llargs, en costelles, en vertebres i l’esternum.
Parts d’un os pla: - Làmina externa (cortical).
Diploe (zona trabecular).
Làmina interna (cortical).
Parts d’un òs llarg: - Diàfisi (cos): tubulat, amb cortical i cavitat medul·lar.
Epífisi (extrems): amb trabècules.
Metàfisi: zona de creixement i d’unió entre la diàfisi i la epífisi (cartílags de conjunció o creixement), permet el creixement en longitud.
Tipus d’ossificació: la formació de òs s’anomena ossificació. Distingim dos tipus: - - Intramembranosa (directa): el teixit o mesénquima (cèl·lules embrionàries amb capacitat de formar òs) s’ossifica directament (centre d’ossificació) es formen cristalls (espícules òssies) Endocondral (indirecta): el teixit o mesènquima passa a cartílag hialí (condroblasts) i aquest s’ossifica (centres primaris i secundaris).
Tots els ossos es formen així d’una manera o altre. Tots els ossos que tenen una ossificació directa són, la majoria dels ossos del crani i la clavícula, la resta s’ossifiquen de manera indirecta (condroblasts).
Podem dir per tant que hi ha un centre d’ossificació per a la diàfisi, i un centre d’ossificació en cada epífisi. No hi ha unió entre aquestes parts fins que no finalitza el procés d’ossificació. Entre mig dels centres d’ossificació trobem els cartílags de creixement en la metàfisi.
Els cartílags de creixement permeten determinar l’edat d’una persona. Sabent l’edat de sèrie es pot determinar si es dóna un correcte creixement dels ossos.
Els cartílags per tant, són determinants de l’edat òssia. Normalment a efectes pràctics es mesura amb una radiografia de la mà esquerre, si no hi ha cap problema l’edat cronològica coincideix amb l’edat òssia.
Sistemàtica per a l’estudi dels ossos: 1. Determinar tipus d’os (llarg, curt...).
2. Orientació espacial (costat, eix, cares marges...).
3. Detalls anatòmics (accidents ossis): a. Apòfisi.
b. Tubercle/tuberositat/trocànter.
c. Cresta/línia.
d. Eminència/protuberància.
e. Cap/coll/cos.
f. Fossa/cavitat/solc.
g. Forat/escotadura.
h. Fenedura/fissura.
i. Làmina/escama.
Vascularització de l’os: 1 o 2 artèries principals o nutrícies.
Innervació de l’os: els nervis acompanyen a les artèries (actuen sobre l’artèria dilantant o conatraient-la segons convingui  significat vasomotor) Paquet neurovascular. El periosti te innervació sensitiva (dolor).
L’esquelet cartilaginós: format per teixit conjuntiu, forma part de l’esquelet ossi i aporta flexibilitat.
- El cartílag articular o hialí a superfícies articulars (avascular i no regenera). Amb l’edat els cartílags en general tenen tendència a ossificar-se. Els cartílags estan envoltats pel pericondri.
Generalitats de les articulacions: les articulacions són la unió de dos o més ossos, tenen la funció d’aportar mobilitat, de transmetre forces i llocs de creixement dels ossos.
Classificació funcional de les articulacions: - Sinartrosi (sense moviment).
Amfiartrosi (amb poc moviment).
Diartrosi (amb moviment).
Classificació morfològica: - - - Diartrosi (amb cavitat sinovial): contenen un espai estret amb líquid sinovial. Les superfícies articulars que s’oposen contenen cartílag hialí, avascular, redueix la fricció no es regenera ni s’ossifica. La càpsula articular te una part externa (fibrosa), amb lligaments de reforç intrínsecs i la capa interna (membrana sinovial) de teixit connectiu, amb vasos, nervis i cèl·lules adiposes. Els lligaments intrínsecs es troben en la pròpia càpsula i els extrínsecs actuen sobre l’articulació encara que estan totalment allunyats de la càpsula articular. Els fibrocartílags articulars afavoreixen la congruència de les superfícies articulars. El disc articular divideix la cavitat en dues cambres.
o Les diartrosi són classificables en:  Artròdies (planes).
 Troclear (de frontissa). Un eix i un pla de moviment.
 Trocoide (pivot). Només fan rotació en un eix de moviment.
 El·lipsoïdal (condília). Dos eixos de moviment.
 D’encaix recíproc (de sella). Treballa dos eixos.
 Esfèrica (enartrosi). Tres eixos de moviment.
Sinartrosi (sòlida sense cavitat).
Sinfibrosi (fibrosa): els elements ossis estan units per teixit fibrós i no hi ha cavitat. Distingim: o Sindesmosi: dos ossos units per un lligament o per una membrana fibrosa.
o Gomfòsi: exclusiva de les dents, dibres curtes, resistents, uneixen l’arrel amb lòs.
o Sutures: exclusives del crani, dos ossos units per fibres conjuntives (lligament sutural). Fonamentals per el creixement dels ossos i l’adaptació del cap fetal al canal del part. Distingim les sutures planes, escamoses, dentades i esquindilesi.
Sincondrosi (cartilaginós o fibrocartílag): o Primàries o sincondrosi: cartílags de creixement unes s’ossifiquen i altres no.
o Secundàries o símfisi: dos ossos interconnectats per fibrocartílags, es troben habitualment a la línia mitja del cos.
Vacularització de les articulacions: mitjançant xarxes vasculars periarticulars.
Membrana sinovial Molt vascularitzada.
Fibrocartílags poc vascularitzat.
Innervació de les articulacions: la càpsula sinovial i els lligaments amb nervis.
- - Llei de Hilton: els nervis articulars són els mateixos que innerven els grups musculars que actuen sobre l’articulació. Això és degut a, en un cas d’inestabilitat articular, el SNC actua sobre el múscul de manera que l’acció d’aquest no lesioni l’articulació inestable.
Patologies: Necrosi avascular (falta d’irrigació), Malaltia de Perthes (osteonecrosi avascular).
Concepte de propiocepció: mecanismes a nivell del SNC per estabilitzar l’articulació.
Presència de mecanoreceptors i terminacions lliures per transmetre la informació.
Generalitats dels músculs: miologiaestudi dels músculs. S’estudia la cèl·lula muscular i els annexes musculars (teixit connectiu). El 40% del pes del cos és massa muscular, aquesta conté 1/3 de les proteïnes corporals.
Distingim els següents tipus de múscul: - Músculs llis (no estriat involuntari).
Múscul cardíac (estriat i involuntari).
Múscul esquelètic (estriat i voluntari): o Funcions:  Mantenir la postura.
 Responsable del moviment.
 Estabilitzador articular (músculs adjacents a unarticulació ex. Espatlla).
 Termogènesi (esgarrifances).
 Protecció dels òrgans (paret abdominal).
o Organització anatòmica: fibra muscular (envoltada per l’endomisi)<Fascicles musculars (envoltats per la Perimisi)< Múscul (envoltat per l’Epimisi o Fàscia).
o Cèl·lules del teixit muscular esquelètic:  Contràctils: cèl·lules multinucleades. Distingim:  Tipus I (fibres vermelles): contracció lenta, resistents a la fatiga i funcionen de manera aeròbica (posturals).
 Tipus IIB (fibres blanques): contracció ràpida, fatiga ràpida i funcionen de manera anaeròbica  Tipus IIA (fibres mixtes): contracció ràpida i resistents a la fatiga.
 Especialitzades: cèl·lules intrafusals, interposades entre les fibres contràctils.  Fusos neuromusculars: recullen i transmeten informació de l’estat contràctil del múscul.
 Cèl·lules satèl·lit: associades a la superfície de les fibres musculars (contenen mioblasts amb capacitat de regenerar múscul en certes situacions).
o Innervació del múscul esquelètic: cada múscul rep un nervi amb: fibres motores (eferents) encarregades del to muscular i la contracció, fibres sensitives (aferents) mecanoreceptors i dolor i fibres neurovegetatives (control vasomotor).
 Concepte de unitat motora: conjunt de fibres musculars innervades per l’axó d’una neurona. Un múscul innervat per una neurona es considera un múscul de força (quàdriceps) i un múscul innervat per diverses neurones un múscul de precisió (les mans).
La zona on un múscul rep nervis i vasos s’anomena pedicle neurovascular. Pot haver un pedicle principal i varis accessoris (important en cirugia reconstructiva).
o Parts del múscul esquelètic:  Ventre muscular.
 Extrems musculars (proximal i distal) amb teixit conjuntiu (tendó o aponeurosi).
 Origen: proximal, medial, cranial i menys mòbil.
 Inserció: distal, lateral, caudal, més mòbil.
Origen/inserció: es poden realitzar directament a l’esquelet (parlem de òs o cartílag), a fàscies, a la pell o fins i tot a tendons. També poden fer-se en una càpsula articular o directament en un tendó. Distingim: - Tipus carnós (per fibres musculars).
Tipus Tendinós (teixit conjuntiu més o menys arrodonit).
Aponeuròtic (teixit conjuntiu aplanat, tendó aplanat).
Annexes musculars: - - - - Bosses sinovials (bursa): estructures amb una paret que contenen líquid sinovial, que tenen la funció d’evitar fricció (inflamació de les burses bursitis). Algunes comuniquen amb una articulació, altres són independents.
Fàscies: embolcall d’un múscul.
o Superficial: correspon al teixit conjuntiu per sota de la pell que envolta tota la regió.
o Profunda: separen els diferents grups musculars.
Retinacles: són bandes de teixit conjuntiu, que mantenen tendons per a que no s’escapin de la seva posició quan en el seu recorregut canvien d’angle.
Envà muscular (tàbiques intermusculares): són teixits fibrosos que creen espais compartimentats que contenen músculs, vasos i nervis. Són importants perquè en clínica, presenten els síndromes compartimentals donats quan per un cop es pot crear un edema, augmentant la pressió dintre de l’envà, entrant en isquèmia per pressió als vasos i provocant necrosi del múscul afectat. També passa això en cremats greus per edemes.
Annexes tendinosos: - - - Vincules tendinoses: connexió fibrosa entre tendons. Làmines de teixit fibrós que uneixen dos tendons. Ex: tendons de les mans a nivell dels artells.
Beines tendinoses: poden ser de tipus fibrós o sinovial, són una espècie de estoig fibrós que per dintre té una membrana sinovial, que canalitza els tendons, evitant la fricció en certes regions.
Mesotendó: regió per on entren vasos per a nodrir un tendó.
LA contracció muscular: la funció del ventre muscular es contraure i relaxar-se.
Això produeix força i potència, per tant existeix una llei (de Weberi Fick) que postula que les cèl·lules poden arribar a escurçar-se fins a la meitat de la seva longitud. En un múscul l’aponeurosi transmet la força del múscul a l’òs.
Distingim: - - Contracció isotònica: hi ha una variació en la longitud del múscul, de l’origen a la inserció varia la distància. Distingim: o Contracció isotònica concèntrica: escurçament del múscul.
o Contracció isotònica excèntrica: allargament del múscul.
Contracció isomètrica: hi ha una tensió del múscul però no varia la longitud entre l’origen i la inserció.
Classificació funcional del múscul esquelètic: els músculs actuen en conjunt, un múscul que realitza una acció primària, aquest múscul es un múscul agonista.
Per compensar, hi ha un múscul que fa la acció contrària, el múscul antagonista, en una acció actuen l’agonista i l’antagonista. En la flexió del colze el bíceps és agonista i el tríceps antagonista per exemple. En l’extensió del colze, l’agonista és el tríceps i l’antagonista el bíceps. El múscul sinèrgic és aquell que complementa l’acció primària. També existeix el concepte de múscul neutralitzador, aquells que prevenen accions indesitjables. Finalment distingim els músculs estabilitzadors o fixadors d’una articulació.
Generalitats del sistema circulatori i cardiovascular: és un sistema tancat, de tubs, sense fuites i que manté unes pressions. Apart del transport de sang es porta també el líquid intersticial, la limfa. Aquest sistema modifica el diàmetre dels tubs mitjançant la innervació vasomotora (vasoconstricció i vasodilatació).
El sistema està integrat pel cor (embriològicament és una artèria modificada), les artèries, capil·lars, vènules, venes i paral·lelament, els vasos limfàtics. Hi ha dues grans circulacions, la sistèmica o major (des del cor s’irriga sang a totes les parts del cos i es retorna al cor per les venes) i la pulmonar o menor (dels pulmons al cor i del cor als pulmons). Hi ha també una circulació fetal en el període de gestació.
El cor es troba en la cavitat toràcica. Dintre del tòrax distingim dues regions, la cavitat pleural esquerre i la cavitat pleural dreta. El que queda entre els pulmons s’anomena mediastí. A l’interior del mediastí conté el cor entre altres estructures i concretament, en el mediastí mitjà.
A l’interior del cor considerat com a un sol òrgan, està dividit en 4 cambres, funcionalment considerem dues bombes que actuen en paral·lel, per això és parla de patologies de cor dret a cor esquerre. La contracció i dilatació del cor conegudes com a sístole i diàstole respectivament. L’augment de freqüència cardíaca es coneix com a taquicàrdia i la disminució com a bradicàrdia. El pes del cor aproximat es de 0.45 % del pes corporal.
Estructura del cor: l’òrgan disposa de tres grans capes. La més superficial és el pericardi< miocardi (capa muscular)< endocardi (làmina de cèl·lules endotelials). El cor disposa de 4 cavitats, dos ventricles i dues aurícules. El ventricle i aurícula dret estan separats de l’aurícula i ventricle esquerres per l’envà. Les aurícules són les cavitats que reben la sang i tot vas sanguini que porta sang al cor és una vena independentment de si porta oxigen o no.
Aurícula dreta: desemboquen les venes caves i el si coronari.
Aurícula esquerra: venes pulmonars.
Dels ventricles surten les artèries, tot vas sanguini que extreu sang del cor és una artèria independentment de si porta oxigen o no. Del ventricle dret surt l’artèria pulmonar i del ventricle esquerre surt l’artèria aorta.
Artèries (extreuen sang del cor pels ventricles): - - - Constitució anatòmica: en tres capes.
o Capa externa, adventícia (teixit connectiu).
o Capa mitja, muscular.
o Capa interna, íntima.
Classificació: de majors a menors.
o Elàstiques, vasos de conducció.
o Musculars, vasos de distribució.
o Arterioles, vasos de resistència, importants perquè estan rodejades de capa muscular que actua com a esfínter i te funció vasomotora.
o Capil·lars, vasos d’intercanvi.
Estudi: s’estudia l’origen/terminació, les branques colaterals, les branques terminals i les anastomosi, unió (concepte usat en nervis i vasos), distingim tres tipus d’anastomosi: o Termino-terminal ( U ).
o Per convergència ( Y ).
o Per conducte d’unió ( H ).
Venes (retornen la sang al cor per les aurícules): tenen una capacitat 200 vegades superior a l’arterial en quant a sang.
- - Constitució anatòmica: es composa en les mateixes capes que l’artèria, tot i que la capa mitja (muscular és més prima i distensible. Degut a la baixa pressió la sang precisa d’unes vàlvules que no permetin el retrocés d’aquestes en les venes. La insuficiència d’aquestes vàlvules dóna lloc a les varius.
Classificació: o Superficials: subcutànies i no van acompanyades d’artèries.
o Profundes: acompanyen a artèries (no sempre) i s’anomenen venes satèl·lit.
o Venes comunicants: comuniquen diferents venes dintre d’un sistema (profund o superficial).
o Venes perforants: comuniquen venes del sistema superficial amb venes del sistema profund. Això implica que els dos sistemes no són independents i es comuniquen per anastomosi.
Sistema limfàtic: líquid que a nivell capil·lar es troba a l’espai intersticial (entre cèl·lules), i que es recollit pel sistema limfàtic seguint un camí paral·lel per sotmetre’s a un anàlisi per part del sistema inmunitari. Aquest examen determina l’estat de la sang (si hi ha o no presència d’antigens). Aquest sistema no està present en el SNC, ni en òrgans avasculars (com el cartílag articular).
Els vasos limfàtics aferents desemboquen en els ganglis limfàtics (nodes limfàtics). Del gangli surt un vas eferent i successivament es va formant l’afluència de limfa a l’organisme. Els nodes limfàtics només són palpables quan s’inflamen (adenopatia).
Tota la limfa del cos desemboca en el sistema venós en la regió cervicotoràcica, concretament en el costat esquerre desemboca el conducte toràcic, que porta la limfa de 34 parts del cos.
- Limfedema: acumulació de limfa en l’espai intesrticial per dificultat de circulació de limfa.
Sistema nerviós (generalitats): composat bàsicament pel SNC i el SNP.
- - SNC: encèfal (cervell tronc encefàlic i cerebel) i medul·la espinal. Situat en la línia mitja del cos, protegit per estructures òssies. Envoltat per les meninges i rodejat de líquid cefaloraquidi.
SNP: 12 parells de nervis cranials (8 cervicals, 12 toràcics, 5 lumbars, 5 sacres i 3 coccigis) i 31-33 parells de nervis espinals, que entren i surten a nivell de la medul·la.
La medul·la espinal: s’exten des de el foramen màgnum del lòbul occipital fins a L1. Per sota de L1 trobem arrels de nervis que formen la cauda-equina o cua de cavall, parlant d’adults. En un fetus i neonat, la medul·la espinal arriba fins al sacre, a mesura que el cos creix la medul·la es va encaixant. La medul·la espinal presenta certes dil·latacions, dues que tenen un diàmetre major, s’anomenen engrossiments o intumescències. Existeix una a nivell cervical i una a nivell lumbar. Aquestes zones estan determinades perquè en aquest nivell hi ha més neurones, és on arriben o surten els nervis de les extremitats superiors i/o inferiors. Per sota e la intumescència lumbar trobem una punta de fletxa, el conus medul·lar, en el vèrtex del qual hi ha un fil que s’anomena el filum terminal. Aquest filum és un lligament que s’inserta a nivell del sacre, te per tant una funció d’ancoratge de la medul·la espinal. Està rodejat de filaments nerviosos de la cua de cavall. En la medul·la espinal la substancia gris es distingible perquè te forma de papallona, amb una columna anterior, una mitja i una posterior, que s’uneixen en la línia mitja (on hi ha el conducte ependimari).
En la columna anterior trobem les neurones motores i en les posteriors les neurones sensitives. En la columna intermitja es troben neurones neurovegetatives (control involuntari). Al voltant de la substància gris trobem substància blanca, que s’organitza en cordons: un anterior, un lateral i un posterior. En aquests cordons hi ha fibres nervioses ascendents, fibres descendents i fibres nervioses segmentàries o d’interconnexió en la pròpia medul·la espinal.
Als axons que surten de les neurones de la columna motora anterior les anomenem “arrels anteriors” que aniran a innervar a un múscul per a contraure’l. Del mateix múscul es recull informació que arribarà a una neurona (fora de la medul·la espinal) anomenada gangli raquidi o espinal, a través d’un axó anomenat arrel posterior. La unió de l’arrel anterior i l’arrel posterior es forma un “nervi raquidi” (31-33 parells en tot el cos). El mateix nervi raquidi es bifurcarà donant lloc a una branca anterior i una branca posterior.
Brancate fibres motores i fibres sensitives.
Nervi raquidi te fibres motores i fibres sensitives.
Arrels només porten o fibres motores o sensitives.
Les branques posteriors innervaran (sensitiva i motora) la part posterior del tronc, és a dir els músculs paravertebrals. Per contra les branques anteriors innervaran la part anterior i lateral del tronc, així com la innervació de les extremitats. Parlem de innervació motora i sensitiva.
Els nervis raquidis a nivell cervical (8) entren a la medul·la per sobre de la seva vèrtebra. A partir però dels nervis toràcics, lumbars, sacres i coccigis es parla de que el nervi raquidi entra per SOTA de la seva vèrtebra.
Només les branques anteriors, en algunes regions formen plexes (anastomosi, unions). Distingim: - Plexe cervical: nervis C1-C4.
Plexe braquial (extremitats superiors) : nervis C6-T1.
Plexe lumbosacre (extremitats inferiors): nervis T12-S3.
Plexe coccigi: nervis coccigis (1-3).
Per altra banda trobem els parells cranials, característics perquè surten de l’encèfal, no de la medul·la i tenen un trajecte pel crani.
El desenvolupament embrionari: d’un període d’embaràs de nou mesos, clínicament es divideix aquest temps en tres trimestres. Per a calcular l’inici dels trimestres s’utilitza la data de la última menstruació. Des d’un punt de vista embrionari però, ens hem de basar en la data de la fecundació (el moment de l’òvul amb l’espermatozou). Això es produeix 14 dies després de la última menstruació, el dia 0. A partir d’aquí nosaltres diem que les primeres 8 setmanes (56 dies) són el període embrionari. A partir de l’inici de la novena setmana fins al final (38-42 setmanes, part) s’inicia el període fetal. Així doncs embrió= primeres 8 setmanes, fetus= +8 setmanes. Així doncs per qüestions ètiques en les primeres dues setmanes des del dia de la fecundació anomenem un preembrió. Quan acaba el període embrionari el 90% del cos ja s’ha format.
En el període fetal es considera que hi ha un creixement i maduració de les estructures formades en el període embrionari. El període embrionari humà és classificable en estadis (estadis de Carnegie Classificació de Carnegie), i trobem 23 estadis dintre d’un període embrionari estàndard. Aquesta classificació es basa en la mesura de l’embrió, l’aspecte extern, l’aspecte intern. En el moment en què neix una criatura fins que finalitza la quarta setmana, hi ha el període neonatal, i des de la setmana 20 del període fetal fins la setmana quarta després del part distingim el període perinatal.
Ovòcit captat per la trompa uterina durant la ovulació. Si durant aquest procés hi ha una relació sexual, el líquid seminal parteix de la vagina, entra en l’úter i part del semen anirà cap a les trompes de fal·lopi, que arribarà a la trompa uterina i a l’òvul. Quan els espermatozous arriben a l’òvul es pot produir la fecundació. Concreatment en la porció ampular de la trompa uterina.
L’ovòcit està rodejat per dues capes, aquestes capes s’anomenen zona fel·lucide (més interna) i corona radiant (més externa), apart de la membrana citoplasmàtica. Normalment hi ha múltiples espermatozous que arriben a l’òvul però només els capacitats podran penetrar l’òvul. La capacitació és una adaptació dels espermatozous al medi de la trompa uterina (secrecions, pH...).
Sense capacitació no hi ha fecundació. Per arribar a la cèl·lula els espermatozous han de travessar les dues barreres, procés dividit en 3 fases: 1. Els espermatozou passa la primera barrera, la corona radiant.
2. Els espermatozous travessen la zona fel·lucide. En aquesta zona hi ha glucoproteïnes (ZP3) que te receptors específics per als espermatozous.
Però només reconeixen espermatozous de la seva espècie (espècieespecífics).
3. L’espermatozou obre la membrana citoplasmàtica i s’introdueix a l’interior.
Després de la fase tres es produeix la reacció de zona, la zona fel·lucide es torna hermètica i la membrana citoplasmàtica de l’òvul es despolaritza i rebutja que altres espermatozous puguin fecundar l’òvul.
Un cop produïda la cèl·lula nova (càrrega genètica del pare i la mare) anomenada zigot, producte de la fecundació. En aquest moment cromosòmicament està determinat el sexe tot i que encara no es pot veure.
A partir del zigot s’inicia un procés de transport i segmentació. El zigot inicia uns moviments capa l’úter al temps que es va segmentant, arriba al cap de 7-10 dies. El transport es produeix per una interacció entre el zigot i la trompa uterina (que va fent contraccions), en aquesta interacció pot haver-hi una alteració, i que evolucioni en la trompa uterina i el transport no es realitzi. També pot passar que es passi de l’úter i el zigot arribi al coll de l’úter, fins i tot pot passar que el transport es faci a la inversa, cap a l’ovari o a la cavitat abdominal. Aquestes anomalies són les que provoquen un embaràs ectòpic: les divisions de la cèl·lula no es fan en el lloc correcte. El més freqüent es el de la trompa uterina on el zigot no respon és a dir els embarassos ectòpics tubàrics.
El zigot per tant, es manté unida per la zona fel·lucide mentre es va dividint.
Inicialment ho fa en dues cèl·lules anomenades blastòmers. Cada blastòmer es torna a dividir, successivament fins arribar a tenir una estructura de 16 blastòmers rodejada per zona fel·lucide anomenada Mòrula. Les cèl·lules de la mòrula estan unides (unions intercel·lulars). A partir de la mòrula la zona fel·lucide permet el pas de líquid al seu interior i aleshores es passa a la següent fase: les divisions continuen i es comença a formar un espai amb líquid, quan nosaltres tenim aquesta cavitat amb líquid la mòrula passa a anomenar-se blastocist. A la cavitat amb líquid dintre del blastocist l’anomenem blastocele. Aquest blastocist té dos grups de cèl·lules, unes que estan concèntriques i unes que es troben més perifèriques, rodejant el blastocist. Les cèl·lules perifèriques s’anomenen cèl·lules del trofoblast, mentre que les cèl·lules situades al centre les anomenem cèl·lules del embrioblast. Les cèl·lules del trofoblast evolucionaran per donar lloc a estructures annexes a l’embrió, és a dir a la placenta, la membrana etc. Els embrioblasts formaran el embrió pròpiament.
En un supòsit en què de forma natural els blastòmers es separin quan son dos, cadascú formarà un blastòcit amb la mateixa càrrega genètica. Així es com es formen els bessons monozigòtics, que són idèntics. Els bessons dizigòtics es produeixen quan hi ha hagut dues ovulacions, i s’han produït dues fecundacions i per tant hi ha dos zigots “mellizos”.
Els blastòmers són les cèl·lules mare més extenses (capaces de produir qualsevol estructura  totipotencialitat). En la fase de mòrula ja podem dir que els blastòmers evolucionaran a embrioblasts o trofoblasts exclusivament. Aquest supòsit s’anomena la hipòtesi extern/intern, i diem que les cèl·lules han perdut la totipotencialitat, passen a ser pluripotencials.
El blastòcist arriba ja a l’úter i degut a la segmentació ja no pot nodrir-se de les secrecions de l’ambient, precisa de més aport energètic. Es quan cal que es produeixi la anidació o implantació del blastocist en el endometri (la mucosa de l’úter) 7-10 dies postfecundació. Aquesta anidació es fa en el cos de l’úter (paret anterior o posterior). Per a que es dugui a terme la implantació cal que es desprengui de la zona fel·lúcide, fenomen conegut com a eclosió. Les cèl·lules del trofoblast interactuen en el endometri un cop feta la eclosió. Es duu a terme una interacció trofoblast-endometri on es produeixen les estructures placentàries i la circulació maternofetal.
Un cop anidat, les cèl·lules del embrioblast s’organitzen en dues capes (epiblast i hipoblast) que deixen dues cavitats als seus costats, una major o sac vitalí, i una a l’altre pol del blastocist més petita o sac amniòtic.
Estem en una fase de blastocist bicavitari bilaminar. Si es vol veure l’epiblast cal obrir el sac amniòtic. Si les cèl·lules del embrioblast se separen es donen bessons monozigòtics dintre del mateix sac. Si aquesta separació és parcial i hi ha alguna part junta, es donarà lloc a siamesos.
Quan s’observa el blastòcist des del punt de vista alçat, obrint el sac amniòtic tenim la vista del què anomenem disc embrionari, i visualitzem l’epiblast al fons. A partir de l’inici de la tercera setmana en la superfície de l’epiblast s’inicia un creixement d’enrere cap endavant, d’una línia, la línia primitiva que té un extrem a la part central anomenat node primitiu o de Hensen. En la part anterior trobem una zona arrodonida més tènue (membrana bucofaríngia) i en la part posterior una zona similar amb coloració diferent (membrana cloacal). Important: la línia primitiva mai te contacte amb la membrana bucofaríngia, i un cop formada la línia primitiva diem que l’embrió es polaritza (té una orientació espacial) ja que a partir de la vista del disc embrionari, podem determinar la part anterior, posterior, esquerra i dreta de l’embrió. La membrana bucofaríngia serà la futura boca, nas, i altres estructures de la cara. La membrana cloacal serà tota la porció perineal corresponent al tub digestiu i a l’apertura anal. La línia primitiva permet que cèl·lules de l’epiblast es vagin multiplicant i s’introdueixin per la línia primitiva, caient per sota de l’epiblast, fenomen conegut com a gastrulació, amb l’objectiu d’anar formant les tres fulles embrionàries definitives de l’embrió. Les primeres cèl·lules que cauen formaran l’endoderm, que desplacen les cèl·lules de l’hipoblast. Les següents cèl·lules que cauen formaran una capa per sobre l’endoderm, el mesoderm. Les cèl·lules restants de l’epiblast formen l’ectoderm. La gastrulació per tant es definible com a procés mitjançant el qual a partir de l’epiblast es formen les tres fulles embrionàries definitives (endoderm, mesoderm i ectoderm).
Les primeres cèl·lules que entren al disc embrionari pel node de Hensen i es dirigeixen cap a la part anterior i la membrana bucofaríngia, s’anomenen en conjunt placa precordal. Aquesta estructura és molt important per desenvolupar les estructures facials i el cervell. Si hi ha un error en les cèl·lules de la placa precordal hi ha faltes de desenvolupament a nivell facial i cerebral. Al mateix temps un grup de cèl·lules entren pel node de Hensen es dirigeixen cap a la part anterior, que consituteix la notocorda.
En resum les primeres cèl·lules que fan gastrulació pel node de Hensen formen la placa precordal i les segones formen la notocorda (corda dorsal).
La resta de cèl·lules es dirigeixen cap als costats per la línia primitiva formant les tres fulles embrionàries. Un cop feta la gastrulació ja no és necessària la línia primitiva, el disc embrionari és cada cop major, i la línia primitiva es va retrasant, es va empetitint cap a la part posterior fins que desapareix. És en la regió caudal on es fa en últim lloc la gastrulació. El mesoderm d’aquesta zona s’anomena eminència caudal que te dues funcions fonamentals: dona lloc a la part més inferior de la mèdul·la espinal (conus medularis), i forma el teixit per a les extremitats inferiors. Quan l’eminència caudal està alterada es pot produir una malformació poc freqüent, anomenada disgenèsia caudal o sirenomelia criatures que neixen amb les extremitats inferiors unides. A vegades queden restes de línia primitiva que poden donar lloc a tumors en la regió del perineu teratomes sacrococcigis. Aquests tumors sorgeixen de la incorrecta involució de la línia primitiva. Quan s’obren aquests tumors poden trobar-se diferents teixits (ungles, dents, pèl etc.).
A continuació de la formació de les fulles embrionoàries definitives, les cèl·lules del mesoderm començen a organitzar-se per donar lloc a les següents estructures: - La notocorda (línia mitja).
El mesoderm paraxial (somitas).
Mesoderm intermig.
Làmines laterals (dues fulles, interna o fulla esplacnopleural i externa o somatopleural).
Un cop formades aquestes estructures parlem de la fi de la primera fase d’embriologia general i es comença a parlar d’embriologia específica de qualsevol òrgan o sistema, és a dir de la organogènesi.
Aquest esquema es la base de referència d’estudi d’aquesta branca. A partir d’aquest esquema s’estudia la embriologia de qualsevol òrgan.
La notocorda envía “ordres a l’ectoderm que té a sobre. Un cop rebudes l’ectoderm augmenta de gruix. A aquest engruiximent l’anomenem placa neural. A partir d’aquesta estructura distingim un neuroectoderm i un ectoderm de superfície. La placa neural creix invaginant-se formant un canal neural que es separarà de l’ectoderm de superfície formant un tub neural. El canal neural comunica amb el líquid amniòtic, quan es forma el tub neural es perd la comunicació amb el líquid. El procés placa-canal-tub s’anomena neurulació primària, i es produeix en tot l’ectoderm des del cap fins la cua, i donarà lloc a les estructures del SNC, l’encèfal i la mèdul·la espinal parcialment, ja que l’eminència caudal forma la part final de la medul·la espinal. El procés de formació de medul·la espinal per part de l’eminència caudal s’anomena neurulació secundària, i no segueix el procés placa-canal-tub. El procés de tancament del tub (canal-tub) es fa per segments, normalment hi ha un punt de tancament (corresponent a la regió cervical) i com una cremallera es va tancant en les dues direccions.
Existeixen altres punts de tancament en el cap i en la cua, és important però, saber que el tancament del tub neural es duu a terme per segments.
Els últims extrems en tancar-se on encara hi ha canal s’anomenen neuroporus (contacte amb líquid amniòtic). Trobem un neuroporus a nivell del cap i un a nivell de la cua. El neuroporus anterior es tanca el dia 25 després de la fecundació i el posterior es tanca dos dies después (27 postfecundació). Sinó es tanca el neuroporus anterior, el canal queda exposat al líquid amniòtic i a l’exterior, el cervell queda “fora” i això és el que s’anomena anemcefàlia. És relativament freqüent aquest defecte de tancament. Sinó es tanca el neuroporus posterior, parlem d’una espina bífida oberta, més freqüent i hi ha possibilitat de viure tot i poder infectarse. Hi ha la possibilitat de tapar-ho amb cirugia utèrica.
El tub neural presenta una cavitat, el conducte ependimari, i les cèl·lules que formen les parets del tub són els neuroblasts, és a dir cèl·lules que donaran lloc a les neurones. A la part més dorsal trobem l’ectoderm de superfície. Es pot apreciar unes invaginacions o solcs laterals en el conducte ependimari anomenats solc limitant o de His. A partir d’aquesta organització, traçant un pla que passa pel solc de His direm que els neuroblast trobats cap al dors constitueixen la placa alar o placa del sostre i els neuroblasts que es troben per davant constituiran la placa basal o placa del sòl. L’evolució d’aquests neuroblasts en la zona alar donen lloc a neurones que seran sensitives, mentre que els neuroblasts situats en la placa basal formaran neurones motores. És aquest l’origen embriològic dels nervis raquidis, les neurones situades a nivell de la medul·la espinal. Per contra l’origen embriològic de les neurones trobades en un gangli raquidi és a la cresta neural. En la fase de canal-tub, quan encara no s’ha tancat, les cèl·lules que provenen del ectoderm de superfície i el neuroectoderm, situades en l’angle de tancament formen al cresta neural i quan es tanca romanen posterolateralment al tub neural. Les cèl·lules de la cresta neural donen lloc a múltiples estructures del cos: - Neurones dels ganglis raquidis.
Part de les meninges.
Donen lloc a les cèl·lules formadores de dents o odontoblasts.
Neurones del sistema nerviós neurovegetatiu.
Melanòcits pigmentaris d’ulls i pell.
Grups neuronals reguladors del moviment intestinal.
A ritme que es desenvolupa el tub neural els somites també iniciaran un procés de diferenciació, subdividint-se en dues grans parts: - La part posterolateral o dermomiotom.
Part anteromedial o esclerotom.
Les cèl·lules de l’esclerotom emigren cap endavant i enrere, tot rodejant la notocorda i el tub neural, i iniciaran cartilaginació, tot formant la protovèrtebra (origen de la vèrtebra)i finalment s’ossificarà. Origen embriològic de la vèrtebra cèl·lules de l’esclerotom dels somites.
L’esclerotom de cada futura protovèrtebra es subdivideix en un pla frontal en dues meitats, i la formació d’una vertadera vèrtebra quan la meitat inferior d’un esclerotom s’uneix a la meitat superior de l’esclerotom que te per sota seu, i aquesta unió formarà el vertader cos vertebral d’una vèrtebra. Així doncs per formar una vèrtebra es precisen de 4 meitats d’esclerotom (meitats superiors esquerra i dret i meitats inferiors esquerre i dret). La zona de divisió de dues meitats d’esclerotom forma les articulacions entre cossos vertebrals discos intervertebrals. Aquest procés justifica les malformacions congènites en al columna vertebral, ja que avegades els esclerotoms no es subdivideixen i pot haver-hi “blocs vertebrals” és a dir vèrtebres que no estan separades, o quan els esclerotoms passen a cartílag però no s’ossifiquen, pot quedar una vèrtebra en cunya. Pot haver també una espina bífida oculta degut a la desunió anòmala de l’esclerotom en la part posterior. Moltes persones presenten un estigma d’aquesta anomalia, normalment en la regió lumbosacra, estigma representat amb hiperpigmentació o fins i tot amb pèl.
Embriològicament parlant, els esclerotoms laterals al cos (futures ap.
Transverses) s’anomenen processos costals, i tenen capacitat d’expandir-se lateralment per a formar les costelles. Aquestes cèl·lules estan bloquejades, inhibides en la regió lumbosacra i cervical, i en la regió toràcica estan activades (aquí el nom de apòfisi costal o costiforme en les vèrtebres lumbars). Existeixen però, costelles lumbars i cervicals quan falla el mecanisme d’inhibició d’aquest procés en vèrtebres no toràciques.
Les cèl·lules del dermomiotom donarà lloc a unes cèl·lules que emigren fins la pell (dermotom  formant la dermis). Per tant, la formació de la pell consta d’una capa externa (epidermis) que te contacte amb l’exterior i té origen en el ectoderm de superfície, trobem també les fàneres annexes de la pell (pèl, glàndules sudorípares etc.) també originades per l’ectoderm de superfície. Els melanòcits provenen de la cresta neural.
Per altra banda el miòtom donarà lloc als músculs del cos. Les cèl·luels del miòtom es subdivideixen en dos grans grups un més dorsal (cèl·lules epiaxials) i un més ventral (cèl·lules hipoaxials). La branca dorsal d’un nervi raquidi s’uneix a la porció epiaxial i la branca ventral s’uneix a la porció hipoaxial. Les cèl·lules epiaxials formaran els músculs paravertebrals o de l’esquena (SEMPRE innervats per una branca dorsal d’un nervi raquidi) i les cèl·lules hipoaxials formaran els músculs de les extremitats i els músculs anterolaterals del tronc (SEMPRE innervats per una branca ventral d’un nervi raquidi).
Anatomia de la columna vertebral: diferenciem la columna en dues grans parts, la columna mòbil i la columna fixa (unió de les vèrtebres sacres).
Constituida per vèrtebres que s’articulen entre si. Trobem també unes curvatures fisiològiques trobades en el pal sagital: lordosi cervical i lumbar, cifosi toràcica o dorsal. En un pla frontal una curvatura no és fisiològica, l’escoliosi. De les corbes fisiològiques les cifosi són corbes primàries, és a dir que tenim des del període embrionari, per contra les lordosi són corbes secundàries. La cervical apareix en els primers mesos de vida quan la criatura comença a elevar el cap, i la lordosi lumbar apareix en el primer any de vida quan el nen comença a caminar.
Les articulacions de la columna vertebral: en una vèrtebra tipus, trobarem les següents articulacions: - Articulacions entre cossos vertebrals: articulacions intersomàtiques, símfisi (sense cavitat) amfiartrosi (de poc moviment).
Articulacions interapofisàries/cigoapofisàries: dues a cada costat. També anomenades facetaries o “petites articulacions”.
Els cossos vertebrals presenten una cara superior i una cara inferior, cares que presenten una placa en forma d’anell en la seva perifèria anomenada epífisi anular, i són centre d’ossificació d’una vèrtebra. Una vèrtebra té tres centres d’ossificació primaris, un per al cos, dos per al arc, i centres d’ossificació secundaris, les epífisi anulars, dos per a les ap. Transverses i un per a la ap. Espinosa. Les epífisi anulars acaben la seva funció com a centre d’ossificació als 25 anys d’edat. Delimitat pel contorn de l’epífisi anular trobem un cartílag en les cares superiors i inferiors, la placa terminal (superfícies articulars) on s’articula el disc intervertebral que uneix dos cossos vertebrals i que té dues parts: - - Anell fibrós: zona perifèrica, format per làmines concèntriques de teixit col·lagen.
o Part central o de transició: o Part més perifèrica i més fibrosa.
La direcció de les fibres de col·lagen en l’anell fibrós es pràcticament perpendicular l’una amb l’altre (es van creuant), aquesta conformació dóna molta resistència a aquesta articulació. L’anell fibrós prové de material esclerotòmic igual que les vèrtebres.
Nucli polpós: estructura gelatinosa situat al centre (una mica posterior) que te un 80-90% de contingut d’aigua. Actua com una pilota, fent una distribució uniforme de les càrregues i les forces. En aquest nucli hi ha cèl·lules que procedeixen de la notocorda. Cèl·lules que es poden apreciar fins als 5 anys de vida després desapareixen. Els disc intervertebrals representen el 25% de l’alçada de la columna vertebral.
Les articulacions intersomàtiques es troben unides per uns lligaments, en la part anterior unint els cossos vertebrals, trobem un lligament que s’estén des de la base del crani fins la cara anterior del sacre, el lligament longitudinal anterior. En contraposició a aquest, existeix un lligament longitudinal posterior, trobat darrere dels cossos vertebrals i els discos intervertebrals, i que s’estén des de la segona vertebra cervical (axis) fins el còccic. A diferència del anterior, el posterior va fent arcs, unes expansions a nivell dels discs intervertebrals i que per tant li donen una forma dentada al lligament. Des de axis on comença el lligament longitudinal posterior fins al crani, aquest rep el nom de làmina tectòria. Quan s’exerceix una pressió molt potent entre dues vèrtebres, el nucli polpós reparteix les càrregues, es precisa però que l’anell fibrós contingui el nucli; en molts casos però en què les forces van trencant les fibres de l’anell fibrós i el nucli polpós te una tendència a tirar-se cap enrere presionant el lligament longitudinal posterior.
Quan això passa, diem que hi ha una protrusió discal. Si el nucli trenca el lligament i ocupa el lloc del lligament ficant-se en el conducte raquidi, es quan parlem d’una hèrnia discal. Aquestes sempre són posteriors o posterolaterals. Amb l’edat el nucli polpós es va tornant un cartílag, comença sent transparent i tou i es va tornant groc i cartilaginós, això fa que sigui més freqüent amb l’edat la presència de protrusions discal.
En les articulacions intersomàtiques a nivell cervical, existeixen lateralment unes articulacions anomenades uncovertebrals o de Trolard. Aquestes venen definides per una estructura de les cares superiors de les vèrtebres cervicals, les ap. Unciformes. Són articulacions considerades com a artròdies (planes), i tenen la funció d’evitar el desplaçament lateral de les vèrtebres cervicals. Durant el desenvolupament embrionari no existeixen aaquestes articulacions, no fins els primers anys de vida (3-5 anys) i pels moviments de rotació que fa el nen, es van creant aquestes articulacions.
Molts cops les articulacions uncovertebrals es desgasten (artrosi), uncartrosi.
Respecte a les articulacions interapofisàries, són sinovials, diartrosi, tenen per tant, cavitat i líquid sinovial. Depenent de la regió son artròdies (cervical i dorsal) o trocoides ( a ni vell lumbar).
Articulacions craneoraquídies: les dues primeres vèrtebres estan molt modificades per permetre els moviments del cap en relació al tronc. A nivell d’atlas (on no hi ha cos, sinó dos arcs (anterior i posterior)) s’insereix l’apòfisi odontoides de la vèrtebra axis. A nivell craneoraquidi existeix en primer lloc les articulacions occipito-atloidees (entre occipital-atles) i s’estableixen entre els còndils de l’occipital i les cavitats glenoidees que presenta la cara superior de les masses laterals de l’atles. Aquestes articulacions són condílies, amb càpsula articular i lligaments. Apart d’això la vèrtebra atles està unida per la seva cara superior a l’occipital per una membrana (membrana occipitoatloidea anterior/posterior). Les artèries vertebrals que ascendeixen pels forats vertebrals necessiten perforar aquesta membrana a nivell posterior per entrar al conducte raquidi.
Recordar que totes les vèrtebres cervicals tenen aquest forat tot i que l’artèria vertebral només ascendeixen a partir de C6, no a nivell de C7.
Les articulacions occipitoatloides permeten moviments de flexió-extensió i inclinacions laterals a nivell del crani.
Les segones articulacions són les que s’estableixen entre atles i axis lateralment, anomenades articulacions atlantoaxials laterals, similars a les articulacions interapofisàries de la resta d’articulacions a nivell de la columna cervical, són artròdies amb càpsula i lligaments.
Finalment trobem l’articulació atlantoaxial mitja o atlanto-odontoidea, trobada en la línia mitja d’axis i atles. Establida entre l’arc anterior de l’atles i l’apòfisi odontoides d’axis, de tipus trocoide (permet rotacions) i és on es produeixen els moviments de rotació del cap. En aquesta articulació trobem diferents lligaments. En primer lloc un que uneix les masses laterals d’atles i que envolta posteriorment l’apòfisi odontoides, lligament conegut com a lligament transvers de l’atles. Aquest lligament divideix el conducte raquidi en dues parts (només a nivell d’Atles), la part anterior o articular i la part posterior on trobem la medul·la espinal. Lligament important perquè separa l’apòfisi odontoides del teixit nerviós i una lesió d’aquest pot implicar tetraplegia o fins i tot la mort per afectació dels centres respiratoris i cardíacs del tronc encefàlic. El lligament transvers de l’atles s’expandeix cap dalt fins a l’occipital i cap avall fins al cos d’axis per unes fibres conegudes com a lligaments longitudinals (superior i inferior) i formen una imatge com de creu. Per tant el lligament cruciforme és el conjunt format pel lligament transvers i les seves dues extensions (lligaments longitudinals). A la part superior de l’ap. Odontoides trobem el lligament de l’àpex o apicis dentis i uneix la punta de l’ap. Odontoides amb el os occipital. No és gaire resistent però te una característica embriològica, són les restes de la notocorda en aquest nivell. També de l’ap. Odontoides surten els lligaments alars més laterals que l’apicis dentis i limiten els moviments de rotació de l’ap.
Odontoides insertant-se en l’occipital. Recordar que en aquest nivell, des de C2 fins a l’occipital trobem per la part posterior la làmina tectòria, continuació del lligament longitudinal posterior, i que no s’inserta en cap estructura atlanto-atloidea sinó que “salta”, situada entre el lligament transvers d’atles i la medul·la espinal sense contactar amb el lligament cruciforme.
És tot aquest sistema el que permet fer rotacions laterals, flexions i extensions i inclinacions laterals.
L’explosió d’atles per compressió de l’occipital quan caus de cap per exemple o les fractures d’odontoides per mecanismes d’hiperextensió (quan ens pengem) són lesions que afecten a aquestes estructures, és molt típica la fractura del penjat.
Musculatura paravertebral, del tronc i de la columna vertebral: com a característica general, la majoria de músculs d’aquest apartat procedeixen embriològicament de la porció epiaxial i per tant, la majoria estan innervats per branques posteriors dels nervis raquidis. En segon lloc, aquesta musculatura produeix diferents moviments, però la seva funció fonamental es el manteniment postural, es poden anomenar músculs antigravitatoris.
En tercer lloc esmentar que qualsevol múscul que va des de les ap.
Transverses cap a la línia mitja (des d’una visió posterior) formen el tracte medial, i tots els músculs situats entre les transverses o de les transverses cap a l’exterior lateralment, constitueixen el tracte lateral dels músculs paravertebrals. Les branques posteriors dels nervis raquidis es divideixen en porcions medials i laterals segons el tracte al que pertanyen.
Els músculs suboccipitals: actuen sobre les articulacions craneoraquídies.
Formen un total de 4 músculs: - Recte posterior menor.
Recte posterior major.
Oblic superior menor.
Oblic inferior major.
Els músculs rectes posteriors s’originen en l’occipital, el menor acaba en el tubercle posterior de l’arc d’atles i el major en l’apòfisi espinosa d’axis.
El oblic superior va de l’occipital a l’apòfisi transversa d’atles i el oblic major de l’apòfisi transversa d’atles a l’apòfisi espinosa d’axis.
Aquest grup està innervat per la branca posterior del primer nervi cervical (trajecte per sobre d’atles). Direm que entre els músculs suboccipitals es forma un triangle, el trinagle suboccipital limitat pel recte posterior major, l’oblic superior i l’oblic inferior. En la superfície d’aquest triangle trobem la branca posterior de C1 anomenada nervi suboccipital, també trobem la membrana occipito-atloidea superior i l’artèria vertebral. El nervi C2 (segon nervi cervical) concretament la seva branca posterior rep un nom especial, el nervi occipital major o nervi d’Arnold, és molt gran, passa per sota de l’oblic inferior i ascendeix fins al crani, és fonamentalment sensitiva i recull la sensibilitat del hemicrani fins el front. En algun punt del seu trajecte pot estar comprimit i pot provocar les neuràlgies d’Arnold.
Els músculs suboccipitals produeixen l’acció d’extensió del crani per contracció bilateral. Si es contrau d’un costat només, inclinacions laterals.
L’oblic major tira de l’atles si es contrau i produeix rotació cap al mateix costat, però l’oblic inferior si es contrau provoca rotació cap al costat contrari.
Múscul interespinós: uneix apòfisi espinoses de la columna vertebral, no es troba a nivell toràcic.
Múscul espinós o epiespinós: uneix espinoses al llarg d’una distància, originat en L3 i es va insertant fins l’ap. Espinosa de T2. Les espinoses cervicals des de T2 fins a C2 estan unides per fibres també. Acostumen a deixar lliure d’inserció les espinoses de T9 i C5. Aquest múscul és extensor de la columna vertebral i està innervat per la divisió medial de branques posteriors del nervi raquidi.
Músculs transversoespinosos: grup de músculs que uneixen una ap.
Transversa amb una ap. espinosa. Segons la seva longitud els classifiquem en tres tipus: - Rotadors: s’origina en una transversa i s’inserta en les dues espinoses per sobre com a molt. Són propis de la columna toràcica.
Multífids: s’inserta de 3-5 espinoses per sobre. Trobats en tota la columna vertebral.
Semiespinós: s’inserta fins a 6 espinoses per sobre. Té dues parts, la cervicotoràcica i la del cap.
o La part cervicotoràcica s’origina de T10 a T1 i es va insertant 6 vèrtebres per sobre fins a T4 i C2.
o La part semiespinosa del cap té origen en les transverses de T6 a C4, i s’inserta a nivell de l’os occipital. Aquest múscul també rep el nom de músul complex major. Aquest múscul està perforat pel nervi d’Arnold.
Quan fan contracció bilateral són extensors, a contracció unilateral faran rotació contra lateral.
També són innervats per la divisió medial de les branques posteriors de nervis raquidis. En una mateixa transversa poden originar-se els tres tipus de músculs.
Els músculs vists fins ara pertanyen al tracte medial (van de les espinoses cap a la línia mitja).
Múscul intertransvers: uneix dues ap. Transverses entre sí. És un múscul curt que no existeix a nivell toràcic i a nivell cervical degut a que les transverses són bífides existeix un intertransvers anterior i posterior, un medial i un lateral. El múscul anterior i el posterolateral estan innervats per nervis branques anteriors de nervis raquidis. El posterior medial si que està innervat per branca posterior de nervi raquidi. A nivell lumbar trobem un lateral (innervat per branca anterior de nervi raquidi) i un medial (innervat per la branca posterior de nervi raquidi). L’acció d’aquests músculs és d’inclinacions laterals.
Múscul iliocostal i dorsal llarg o longuisimo: cada múscul te tres parts o regions. L’origen d’aquests músculs és comú i es fa en la zona lumbosacra, fent una massa comú també anomenada múscul sacroespinós, originat en la cara posterior del sacre i la cresta ilíaca així com en el lligament sacrotuberós. Aquesta massa està envoltada per una fàscia, la fàscia toracolumbar que és com una faixa i en persones musculades s’aprecia el Rombe de Michaelis. Aquesta fàscia té tres fulles, una posterior que envolta per enrere la massa comú i s’inserta en les ap. Espinoses lumbars, una fulla mitja que arriba fins les transverses envoltant la massa per davant, i finalment una fulla anterior que envolta un múscul trobat anteriorment, el quadrat lumbar que es troba envoltat entre la fulla anterior i la mitja. Així doncs la massa comú només està coberta per les fulles posterior i mitja mentre que el quadrat lumbar està rodejat per la mitja i la anterior.
Diem que el múscul iliocostal té una part lumbar que va de la massa comú a insertar-se en les 6 últimes costelles, una part toràcica que s’origina en les 6 últimes costelles i s’inserta en les 6 primeres costelles (iliocostal toràcic), i una part cervical que s’origina en les costelles 6 a 3 i s’inserta en les ap.
Transverses de la sisena fins la quarta vèrtebra cervical (iliocostal cervical).
L’altre múscul, el longuisimo també originat en la massa comú també te tres parts, una part toràcica originada en la massa comú i s’inserta en les ap.
Transverses de les vèrtebres lumbars i totes les vèrtebres toràciques excepte la primera. També trobem un longuisimo cervical originat en les transverses de les 6 primeres vèrtebres toràciques i s’inserta en les transverses de les 6 últimes vèrtebres cervicals. La part anomenada longuisimo del cap te origen en les transverses de T3 i C3 fins a l’ap.
Mastoides de l’os occipital.
En la regió posterior cervical trobem un múscul bastant característic, anomenat espleni que te origen en les ap. Espinoses de T3 i C4, i s’inserta en transverses de C1 i C2 o crani (ap. Mastoides). A contracció bilateral provoquen l’extensió del coll mentre que a contracció unilateral fan rotació homolateral.
Músculs prevertebrals: es troben per davant de la columna vertebral, i són un conjunt de quatre músculs: - Recte anterior: a nivell d’atles anteriorment, uneixen l’occipital amb l’arc anterior d’atles.
Recte lateral del cap: uneix l’occipital amb les transverses d’atles.
Llarg del cap: unirà l’occipital amb les transverses de la tercera a la sisena vèrtebra cervical.
Llarg del coll: s’origina a les transverses de C2-C5 i s’inserta en els cos vertebral d’axis i l’arc anterior d’atles. Té una porció que s’origina en C5C6 i s’inserta en la cara anterior dels cossos de T1, T2 i T3. També te un component medial que uneix els cossos de C1, C2 i C3 amb els cossos vertebrals de C5-T3. Aquests músculs es troben innervats pel plexe cervical (anastomosis de branques anteriors dels nervis raquidis C1-C4).
L’acció conjunta d’aquestes músculs és flexora del cap i el coll, i els més laterals participen també en inclinacions laterals.
Articulacions del tòrax: les articulacions toràciques són les articulacions establides en la columna vertebral, l’estèrnum i les costelles.
- - Articulació costovertebral o del cap costal: cos-costella. Fan referència a que entre dues vèrtebres toràciques hi ha un disc intervertebral, i als cantons hi ha unes fossetes costals, que tenen cartílag articular. La costella que s’articula amb aquestes fossetes ho fa amb la inferior d’una vèrtebra i la superior de la que té per sota. Són artròdies sinovials. La punta de la costella queda unit a l’anell fibrós mitjançant el lligament intraarticular, dividint l’articulació en una meitat superior i una meitat inferior. En aquesta articulació es considera que la costella correspon a la vèrtebra amb la que s’articula inferiorment. La cara anterior de la càpsula articular es troba reforçada per un lligament intrínsec que uneix el cap de la costella amb els dos cossos vertebrals, lligament anomenat lligament radiat. Aquesta estructura articular es duu a terme en la majoria de les costelles, tot i que hi ha casos on el cap de la costella s’articula només amb la seva vèrtebra, la primera la 10, la 11 i la 12.
Articulació transversocostal: transversa-costella. Es realitza entre la superfície articular de la tuberositat costal, i l’apòfisi transversa. Aquesta articulació es de tipus trocoide, amb una càpsula articular i presenta uns lligaments extrínsecs anomenats lligaments costotransversos, i tenim un costotransvers lateral, costotransvers interossi i un costotransvers superior que uneix la costella amb l’apòfisi transversa de la vèrtebra que té per sobre. No existeixen aquestes articulacions a nivell de la 11 i 12 costella.
*Les articulacions costovertebral i transversocostal treballen en conjunt per “elevar” o “descendir” les costelles, augmentant o disminuint el diàmetre del tòrax.
- - Articulació costo-condral: costella-cartílag costal. No són vertaderes diartrosi, són una transició entre os i cartílag, Articulació condroesternal o esternocostal: estèrnum-cartílag costal. És la unió del cartílag costal amb l’estèrnum i els extrems són no sinovials (la primera i les últimes), per contra la segona la tercera etc. Si són sinovials.
Pròpies de l’estèrnum: independents, es poden ossificar.
La unió del cos amb el mànec de l’estèrnum és habitualment una sincondrosi, una articulació cartilaginosa.
Músculs toràcics, propis del tòrax: tenim en primer lloc els músculs intercostals, trobats entre dues costelles, són la unió de dues costelles adjacents, existeixen els músculs intercostals externs, les fibres dels quals tenen una direcció anterior descendent “mano al bolsillo”. Van des de l’angle costal fins a la regió de l’articulació condrocostal. No arriben a l’estèrnum com a múscul. El múscul arriba a l’estèrnum com una membrana, la membrana intercostal externa. Profundament a l’intercostal extern trobem el múscul intercostal intern, les fibres del qual són perpendiculars a l’extern, trobant-se creuats a l’espai. Tenen l’origen a nivell de l’estèrnum però no arriben fins a la part més posterior, sinó que trobem una membrana intercostal interna. El múscul intercostal intern te a la part mitja de la paret lateral del tòrax es troba desdoblat, que s’anomena múscul intercostal íntim. En l’espai entre el intercostal íntim i el intern, transiten la vena intercostal, artèria intercostal i nervi intercostal (en ordre descendent). “VAN de arriba abajo”, vena artèria i nervi.
Més profundament a aquestes estructures trobem una làmina (fàscia endotoràcica) i la pleura.
Parlant de l’acció els músculs intercostals externs serien inspiradors (elevadors, augmenten el diàmetre del tòrax) mentre que els interns serien espiradors (baixen, disminueixen el diàmetre del tòrax). L’acció conjunta però i la més important, és mantenir la distància entre dues costelles quan el tòrax es mou.
Mantenir la distància dels espais intercostals.
Músculs subcostals: tenen la mateixa direcció que els intercostals interns, es considera una especialització dels intercostals interns, es troben medialment a l’angle de les costelles a nivell de la membrana intercostal interna. Es caracteritzen perquè uneixen dues o més costelles des de la part més interna de l’angle costal. Tenen la mateixa acció que els intercostals interns.
Múscul transvers de tòrax o triangular del estèrnum: trobat a la paret anterior per la part interna del tòrax. S’origina en l’apòfisi xifoides i en la part inferior del cos de l’estèrnum. Es dirigeix cap a dalt i enfora insertant-se a nivell dels cartílags costals (2 al 6 aprox.), aquest múscul està innervat també pels nervis intercostals, baixxa les costelles (espirador) però el més important és que en relació a aquest múscul hi ha una artèria que segueix la seva trajectòria descendent paral·lelament a l’estèrnum i rep el nom de vasos (artèria/vena) mamaris, aquesta artèria s’utilitza en els bypass coronaris. Com va acompanyada de ganglis limfàtics, en casos de càncer de mama es pot donar una metàstasi degut als nodes limfàtics.
Músculs supracostals o elevadors de les costelles: músculs segmentaris, van des d’una ap. Transversa a l’angle de la costella inferior. En la seva contracció eleven les costelles per tant són inspiradors. Aquests músculs estan innervats per branques posteriors dels nervis intercostals.
Després tenim els músculs serrats posteriors dels quals en tenim un superior i un inferior. El primer s’origina en les espinoses de C6-T2 i s’inserta a nivell de les costelles de la 2 a la cinquena costelles. L’altre serrat posterior inferior te origen en les espinoses de T11-L2, i s’inserta en les quatre últimes costelles.
Aquest últim seria un múscul espirador (baixa les costelles). Els serrats posteriors estan innervats per nervis intercostals. Cal destacar que aquests músculs estan reunits per una làmina anomenada fàscia interserràtica.
Múscul diafragma: és una làmina que s’interposa entre el tòrax i l’abdomen i que té una sèrie d’orígens perifèrics i una inserció central o centre frènic, i és aponeuròtica. Pel que fa als orígens te un a nivell de l’ap. Xifoides és a dir un origen esternal, després te un origen costal lateralment i posteriorment te orígens en la columna lumbar, dividits en pilars principals del diafragma (originats en les vèrtebres lumbars cara anterior) i pilars accessoris del diafragma. HI ha un pilar principal dret originat en L1, L2 i L3 i un pilar principal esquerre més petit en L1 i L2. Ambdós pilars són tendinosos. Els pilars accessoris estan representats per uns arcs fibrosos o lligaments arquejats (un medial o arc del psoas que va del cos de L1 a la transversa de L1 on trobarem l’origen superior del múscul psoes, i un lateral o arc del quadrat lumbar i s’esten des de la transversa de L1 a la dotzena costella i per sota d’aquest arc trobem l’origen del múscul quadrat lumbar). Sobre el centre frènic, dir que és una làmina fibrosa que te forma de trèbol de tres fulles, amb una folia anterior una dreta i una esquerra, entre la folia anterior i la folia dreta hi ha un orifici (hiatus de la vena cava inf.) per on passa la vena cava inferior. Entre el centre frènic i els pilars principals del diafragma trobem un orifici muscular per on passa del tòrax a l’abdomen l’esòfag (hiatus esofàgic). Les fibres del diafragma actuen subjectant l’esòfag unint-se a les parets de l’esòfag. Quan aquest mecanisme falla es parla d’una hèrnia de hiatus. Junt a l’esòfag pel mateix hiatus passen els nervis vagues dret i esqueerre(X nervi cranial). En tercer lloc trobem l’hiatus aòrtic del diafragma, es troba per sota dels pilars principals del diafragma, és un arc tendinós per on passa l’aorta. Entre l’aorta i el cos de T12L1 es troba una formació sacular origen del conducte toràcic (pertanyent al sistema limfàtic), formació anomenada cisterna de Pecquet o de quilo. En quart lloc trobem un altre hiatus al diafragma trobat entre l’origen esternal i l’origen costal, anomenat hiatus esternocostal o de Larrey i passen els vasos epigàstrics superiors (mamària interna). El cinquè hiatus és l’espai de la cadena simpàtica, trobat entre el pilar principal i el lligament arquejat medial. A vegades no sempre, hi ha una zona fibrosa sense fibres musculars que pots estar en el costat esquerre, el dret en els dos o no estar, quan existeix s’anomena hiatus lumbocostal o de Bochdaler. Te dues importàncies: en aquesta zona es troba el ronyó i per tant depenent de la fortalesa de la làmina el ronyó te més o menys contacte amb les pleures i una infecció renal podria desembocar en afectacions pleurals. La segona importància és que quan existeix es poden produir hèrnies de l’intestí fins al tòrax, conegudes com a hèrnies de Bochdaler on l’intestí pressiona la zona i es fica a dintre del tòrax. Aquestes hèrnies poden ser congènites. El diafragma es troba innervat pel nervi frènic que porta fibres de les branques anteriors de C3, C4 i C5, és una branca motora del plexe cervical. Tota la perifèria del diafragma rep innervació sensitiva de nervis intercostals. La principal acció del diafragma és la inspiració, augmenta tots els diàmetres del tòrax i és el principal múscul respirador.
Articulacions pelvianes: - Dues articulacions sacroilíaques: articulació complexa on la part anterior és una diartrosi i la part posterior de la mateixa articulació és una sinfibrosi. És definible per tant diartroamfiartrosi. Les caretes articulars s’anomenen caretes auriculars (forma d’orella) que te el coxal en la part ilíaca com el sacre. Caretes amb cartílag articular amb forma dentada, fet degut a que passen moltes forces per aquesta articulació. Per mantenir la posició de l’articulació hi ha una càpsula articular que té uns lligaments classificables en: o Lligament sacroilíac anterior.
o Lligament sacroilíac interossi o “axial”, el més potent de l’articulació.
o Lligament sacroilíac posterior.
Cal destacar que aquests lligaments, quan la dona està embarassada, es fan més flexibles per una hormona produïda durant la gestació alliberada a nivell de la placenta la relaxina. L’articulació a vegades està alterada i provoca dolor i provoca sacroileiitis.
- Aquesta articulació en dones post-menopàusiques i en homes majors de 50 anys te tendència a ossificar-se. Apart dels ja esmentats l’articulació sacroilíaca té uns lligaments extrínsecs: o Lligament sacroespinós que va de la cara anterior del sacre fins a l’espina ciàtica.
o Lligament sacrotuberós de la cara anterior del sacre fins la tuberositat isquiàtica.
o Lligament iliolumbar de la transvers de L4-L5 fins la cresta ilíaca.
Els dos primers lligaments formen dos orificis el forat ciàtic menor i el forat ciàtic menor. El moviment cap endavant o endarrere produït per la sacroilíaca fa que la distància entre la símfisi del pubis i el còccis. Quan la distància augmenta parlem de nutació i quan disminueix de contranutació.
Una articulació sacrococcígia: articulació fibrocartilaginosa que té càpsula i lligaments.
Símfisi del pubis: articulació fibrocartilaginosa on el fibrocartílag conté un disc anomenat disc púbic que als 10 anys de vida presenta una cavitat que just després del part és especialment gran. Aquest fibrocartílag està contingut per una càpsula articular i uns lligaments: o Lligament superior de la símfisi.
o Lligament inferior de la símfisi, més resistent. Anomenat també lligament arquejat. Per sota d’aquest lligament trobarem venes, artèries i nervis que són els vasos i nervis dorsals del penis i del clítoris. La símfisi púbica te moviments de lliscament petits, i és important que quan es força la pelvis pugui haver-hi una distensió especialment important per al canal del part durant un embaràs.
Hi ha esportistes que forçant la musculatura de la cintura pèlvica provoquen un esguinç, una separació de la símfisi del pubis una pubàlgia.
Existeix a la pelvis una membrana lligamentosa que tapa el forat obturat parcialment, la membrana obturatriu, just per sobre de la qual passa un nervi que pertany a l’etremitat inferior, el nervi obturador.
La pelvis té un estret superior i un estret inferior. L’estret inferior de la pelvis és la regió perineal. L’estret inferior està delimitat per les següents estructures: la símfisi del pubis, les branques isquiopubianes, les tuberositats isquiàtiques, els lligaments sacrotuberosos i el còccix, formant un rombe. Si es traça una línia imaginària d’una tuberositat isquiàtica a una altre dividim el rombe en dues meitats, el triangle anterior urogenital i el triangle posterior anal. En la pelvis femenina es pot veure com la vagina i l’uretra s’obren al sòl pèlvic a nivell anterior i el conducte anal a nivell posterior. Aquestes estructures estan mantingudes per unes estructures musculoaponeuròtiques, el sòl pèlvic o perineu. Aquestes estructures tenen dues funcions principals, el manteniment de les vísceres en la seva posició dintre de la pelvis, si això falla la víscera cau, i es parla dels prolapses quan falla la funció de manteniment de la víscera i cau fora del periné. En segon lloc actúa com a esfínter, regulant els orificis de sortida. Quan falla aquesta funció parlem de incontinències. Al senyalar que el sòl pèlvic no forma un pla horitzontal sinó que és com una hamaca que es dirigeix cap a un centre fibrós anomenat cos fibrós del perineu i es troba en la dona, per darrere da la vagina i per davant del canal anal, i en l’home per darrere la uretra i el conducte anal. Aquest cos fibrós determina que les fibres del perineu arribin a un punt central i que s’organitzin en una estructura com d’hamaca, no en un pla estrictament horitzontal. En la línia anteriorment establida per dividir el triangle urogenital i el triangle anal es on trobem el cos fibrós del perineu.
Músculs del perineu: tots en major o menor mesura tenen alguna relació amb la funció de manutenció visceral i regulació com a esfínter. En el sòl pèlvic es parla de: pla profund (múscul elevador de l’anus i múscul coccígi, pla mig (anterior, esfínter de la uretra i el transvers profund del perinè i posterior esfínter extern de l’anus) i pla superficial (anterior bulboesponjós i isquiocavernós i transvers superficial i posterior esfínter extern de l’anus).
- - - Múscul elevador de l’anus i múscul coccigi: el múscul elevador de l’anus te tres components: un pubococcígi (fibres que van del pubis passen pel costat de la uretra i la vagina i arriben al còccix) un puborectal (del pubis al recte) i un iliococcigi (van del ilión al còccix, concretament al lligament ano-coccigi). Després trobem el múscul coccigi, fibres musculars que es troben en el propi lligament sacroespinós. En el conducte anal trobem una corba que enfoca el conducte cap enrere la corba perineal, les fibres de la regió puborectal envolten aquesta corba, per tant si es contrau el múscul es fa continència i s’estreta l’angle de la corba. Quan es defeca es relaxa aquest múscul.
El múscul esfínter de la uretra: es troba envoltant la uretra i la vagina (en l’home només la uretra). Si es contrau fa continència urinària, quan es micciona es relaxa el múscul i surt la orina.
Múscul transvers profund: uneix les branques isquiopubianes transversalment el múscul transvers profund. Fonamentalment aquest múscul manté les vísceres.
- - - Esfínter extern de l’anus: trobat en el pla mig posteriorment rodejant l’anus.
Les estructures erèctils en la dona són el clítoris, i els bulbs vestibulars, en l’home trobem el cos esponjós i els cossos cavernosos. Tant en l’home com en la dona tenen les mateixes estructures tot i que estiguin representades de manera diferent.
Múscul transverso-superficial del perineu (home i dona): va de les branques isquiopubianes al centre fibrós del perineu.
Múscul isquiocavernós (home i dona): es troben en le branques isquiopubianes i cobreixen l’arrel del clítoris en la dona i l’origen dels cossos cavernosos en l’home.
Músculs bulboesponjosos (home i dona): en la dona són un a cada costat, separats per l’orifici de la uretra i l’orifici vaginal. Cobreixen superficialment els bulbs vestibulars. En l’home els músculs bulboesponjosos també són dos però es troben un units en la línia mitja.
S'or’ginen en el centre fibrós del perineu i cobreixen al cos esponjós i en la part més anterior emeten unes fibres cap al dors del penis envoltantlo, fibres anomenades múscul de Houston (només home).
Per darrere dels bulbs vestibulars en la dona existeixen unes glàndules anomenades glàndules vestibulars majors o de Bartolino que emeten secrecions a l’orifici vaginal, secrecions que mantenen un pH en l’entorn vaginal per evitar la proliferació de gèrmens patògens, l’altre funció és la humidificació durant la relació sexual i evitar un vaginisme. A vegades aquestes glàndules no drenen bé el líquid i s’inflamen patologia anomenada bartolinitis i són molt doloroses, molts cops cal tallar i buidar la glàndula. En segon lloc quan hi ha un part per vía natural cal que es faci una dilatació que implica molts cops desgarraments en la musculatura del sòl pèlvic i es fa una episiotomia, que és fer un tall de la vagina cap enfora per evitar aquests desgarraments.
El sòl pelvic es troba innervat pel nervi púdic que te el seu origen en les branques anteriors dels nervis raquidis S2, S3 i S4. Aquest nervi surt de la pelvis per sobre del lligament sacroespinos i torna a entrar en la pelvis per sota del lligament sacroespinos envoltant la espina ciàtica. El nervi es dirigeix per la cara interna de la branca isquiopubiana emeten branques per a la innervació del perineu i arriba fins el lligament arquejat de la símfisi púbica, passant per sota d’aquest formant una corba i distribuint-se pel dors del penis o el clítoris anomenant-se en aquesta regió nervi dorsal del penis o el clítoris. Anomenat nervi dorsal perquè es considera que el clítoris o el penis en posició anatòmica es troba en erecció. En la cara interna de la branca isquipubiana trobem un múscul anomenat obturador intern que te una cobertura fascial. La fàscia també cobreix el nervi pudend en relació a la cara interna de la branca isquiopubiana. A aquesta estructura se l’anomena conducte pudend o d’Alcock. Els vasos que acompanyen al nervi s’anomenen vasos pudends interns. Quan cal fer una estimulació del sòl pelvià es pot fer a nivell nerviós amb la finalitat d’enfortir el sòl pelvià. Tota la musculatura del sòl pelvià es estriada i voluntària.
Músculs abdominals: els músculs de l’abdomen són classificables en músculs anteriors músculs, anterolaterals i músculs posteriors.
- - Músculs posteriors: o Múscul quadrat lumbar: està envoltat per la fulla mitja i la fulla anterior de la fàscia toracolumbar. Aquest múscul te tres components de fibres. Un que uneix la 12 costella fins la cresta ilíaca, un altre que va de la cresta ilíaca a les transverses lumbars i un altre que va de la 12 costella a les transverses de les vèrtebres lumbars. Aquest múscul te per davant seu el ronyó. En clínica la zona on està el ronyó i aquest múscul es fa la punypercussió per veure si el ronyó desperta dolor. Una punypercussió positiva pot indicar que hi ha una disfunció renal.
L’acció del múscul quadrat lumbar a contracció unilateral fa inclinacions laterals. Aquest múscul està innervat per branques anteriors del plexe lumbar.
Músculs anteriors: estan separats en la línia mitja per una banda de teixit fibrós anomenada la línia Alba.
o Múscul recte de l’abdomen: múscul parell trobat a banda i banda de la línia alba, és poligàstric (te varis cossos musculars), cossos separats per uns tendons intermedis que normalment són quatre, un a nivell del melic, dos per sobre i un per sota. En algunes persones aquests ventres musculars es veuen en superfície (tableta) i pot passar que no siguin simètrics. Té origen en l’apòfisi xifoides i en els cartílags costals 5, 6 i 7 i anirà a inserir-se lateralment a la símfisi púbica. Cal dir que en ocasions hi ha un múscul accessori (quan existeix es diu piramidal de l’abdomen) que es troba per davant de l’abdomen i va del pubis a la línia alba.
Aquests músculs es troben envoltats en una espècie d’estoig que s’anomena beina dels rectes, que te una fulla anterior i una fulla posterior. La fulla anterior te connexions amb els tendons intermedis i això és el que fa que la gent que no te greix se li vegi la “tableta”. Aquest múscul està innervat per nervis intercostals, normalment dels sis últims. Té una acció flexora del tronc i elevació de la pelvis. També te la funció d’augmentar la pressió intraabdominal quan es fa contracció isomètrica, maniobra anomenada maniobra de Valsalva important per anar al bany, per al part, per al vòmit, la tos.
- Músculs antero-laterals: un total de tres músculs, de superfície a profunditat: o Oblic major o extern de l’abdomen: originat en la part posterior de la costella 5 a la 12, i formen una làmina que anirà a inserir-se en la cresta ilíaca en la espina ilíaca anterosuperior (marcat en la superfície) i trobem un “salt” en la inserció el lligament inguinal que va fins la espina del pubis. També trobem una làmina aponeuròtica que actua com a inserció d’aquest múscul en la línia alba passant per davant del recte de l’abdomen, làmina coneguda com a Aponeurosi del oblic major. La direcció de les fibres és “mano al bolsillo”.
o Oblic menor o intern de l’abdomen: o Transvers de l’abdomen: ** Oblicuo mayor o externo: Origen en costillas, de la parte posterior de las costillas, desde la 5 a la 12. Fibras musculares forman una lámina, esta lámina se va a insertar en la cresta ilíaca, en la espina iliaca antero superior y desde aquí hace un salto que es el ligamento inguinal hasta al espina del pubis, también se insertara en la línea Alba pasando por delante del recto del abdomen a partir de unas fibras, recibe el nombre de la aponeurosis del oblicuo mayor del abdomen. La dirección es mano al bolsillo.
Anillo inguinal superficial = agujero de la aponeurosis por encima del ligamento inguinal. Este anillo va a ser la puerta de salida del conducto inguinal. En el hombre da paso al cordón espermático (conecta pelvis con testículo). Cordón espermático lleva vasos testiculares, nervios testiculares, conducto deferente (espermatozoides del testículo a la próstata) y fibras musculares = musculo cremaster: origen en músculo transverso y oblicuo menor. Inervado por nervio genitofemoral. Acción es contracción, acerca testículo a la pared del abdomen.
Mecanismo para regular la temperatura para una correcta espermatogénesis.
**Reflejo cremasterico: estimulando cara interna del muslo.**.
La mujer también conducto inguinal, su contenido es el ligamento redondo del útero, une utero con el monte de venus y labios mayores de la vagina.
Oblicuo mayor corre a cargo por los seis últimos nervios intercostales, La acción de los dos es flexión del tronco, eleva la pelvis y aumenta la presión intraabdominal. Rotación del tronco contralateral con la acción de uno solo.
Oblicuo menor o interno: Origen en el ligamento inguinal, en la cresta iliaca, origen en la fascia toracolumbar. Las inserciones se realizan en las 3 o 4 últimas costillas o cartílagos costales y en la línea alba. La dirección de las fibras musculares van hacia arriba y hacia dentro, opuesta a las del oblicuo mayor del abdomen. La inervación es por los últimos seis nervios intercostales y por los nervios iliohipogastrico e ilioinguinal.
En contracción bilateral va a hacer flexión del tronco elevación dela pelvis y aumento de la presión intraabdominal. En contracción unilateral rotación del tronco hacia el mismo lado.
Transverso del abdomen: Es una verdadera faja abdominal. Origen es amplio, se origina en el ligamento inguinal, en la cresta ilíaca, fascia toracolumbar y en las 5 o 6 últimas costillas.
Las fibras musculares se resuelven en una aponeurosis, unión entre fibras y aponeurosis se llama línea semilunar de Spighel y la aponeurosis se va a insertar en la línea alba.
Inervados por los 6 últimos nervios intercostales, e iliohipogástrico e ilioinguinal.
Estos nervios van a ir por un plano intermuscular entre el oblicuo menor y el transverso del abdomen.
Su acción es de aumento de la presión intraabdominal, se llama maniobra de Valsalva.
La vaina de los rectos: Todos pasan por delante para llegar a la vaina, sucede en el 1/3 inferior.
2/3 superiores hay hoja anterior y hoja posterior en la vaina, la hoja anterior la forma la aponeurosis de oblicuo mayor y por la mitad de la aponeurosis del oblicuo menor, y la posterior por la otra mitad de la aponeurosis del oblicuo menor y por la del transverso.
En el 1/3 inferior del abdomen todas por la hoja anterior.
El paso de los 2/3 al 1/3 se hace bruscamente dibujando una línea, la línea arqueada o arco de Douglas. Esto permite el paso de unos vasos q son arteria y vena epigástricos inferiores.
Mas profundamente y cubriendo todo el abdomen existe una fascia que se llama la fascia transversalis del abdomen, y más profundamente existe el peritoneo.
CONDUCTO INGUINAL: Conducto que comunica la cavidad pélvica con la región femoral. Tiene unas paredes: - - Pared inferior o suelo: Es el ligamento inguinal.
Pared anterior: Aponeurosis de oblicuo mayor del abdomen.
Pared superior o techo: Fibras musculares de origen en el ligamento inguinal de oblicuo menor y el transverso del abdomen. A estas fibras se llama tendón conjunto.
Pared posterior: Es la fascia transversalis del abdomen.
Perta de salida el anillo inguinal superficial que está en la aponeurosis del oblicuo mayor del abdomen.
Anillo inguinal profundo que sería la entrada está el propia fascia transversalis Hernias inguinales, pueden ser de dos tipos, - la hernia indirecta: Sigue todo el trayecto del conducto inguinal, de entrada a salida y sale por fuera del intestinoHernia directa: Sale sin hacer el trayecto por el ligamento inguinal.
Empujan sin salir del trayecto.
Hay hernias por debajo del ligamento inguinal, son las hernias crurales.
También hernias a nivel de la línea alba. También puede haber laterales a la línea alba.
Músculs de la regió anterior del coll: - - Esternocleidomastoideu: múscul superficial de la regió lateral del coll que te origen tendinosos visibles a l’esternum, la clavícula. Entre els dos tendons que formen l’origen trobem la fossa supraclavicular menor. Al fons d’aquesta fossa es troba la ena jugular interna. La inserció del múscul es fa a nivell occipital i de l’ap. Mastoides, això determina l’acció del múscul ja que si tibem en contracció bilateral fem extensió del cap i a contracció unilateral fem rotació contra lateral del cap. La innervació d’aquest múscul es fa a través del parell cranial XI el nervi accessori i també per fibres del plexe cervical (fibres de C1-C4). Rodejant els dos esternocleidomastoideus trobem una fàscia, la fàscia cervical superficial que dóna la volta al coll.
Músculs rectes del coll o infrahioideu: tots relacionats amb l’òs hioides.
L’acció d’aquests músculs és la de mobilitzar les estructures laríngiques durant la deglució o altres. La innervació es duu a terme pel plexe cervical, concretament l’”asa cervical”.
o Múscul homohioideu: s’origina a nivell de l’hioides i té un ventre superior i un tendó profund a l’esternocleidomastoideu, tendó connectat a la vena jugular interna concretament a la fàscia que la - - rodeja. També te un ventre inferior que s’insereix en el marge inferior de l’escàpula.
o Múscul tirohioideu: s’origina en l’os hioides i s’inserta en el cartílag tiroides de la laringe.
o Múscul esternotiroideu: s’origina en el cartílag tiroides i s’inserta en la cara posterior del manubri esternal.
o Múscul esternohioideu: originat en l’hioides i s’inserta en la cara posterior del manubri esternal i el primer cartílag costal.
Músculs suprahioideus o sòl de la boca: o Músculs digàstric: ve originat en l’ap. Mastoides, i te un tendó que s’uneix a l’os hioides, aquesta porció s’anomena ventre posterior.
De l’os hioides va a insertar-se a la cara interna de la mandíbula com a ventre anterior.
Regions cervicals: en la regió anterolateral del coll es formen uns espais, el trinagle posterior (límits: anterior esternocleidomastoideu, posterior trapezi inferior clavícula) i el triangle anterior. Els triangles es troben separats per l’esternocleidomastoideu. En el trinagle superior hi ha una subdivisió per part del múscul homohioideu en una meitat superior i una part inferior. En la part superior trobem els músculs escalens i en la part inferior trobem el plexe braquial. El triangle anterior es troba limitat per l’esternocleidomastoideu i la línia mitja anterior del coll. Aquest triangle es troba subdividit en diferents espais: o Triangle/Espai homotraquial o muscular del coll: limitat posterior i inferior per l’esternocleidomastoideu, posterior superior múscul homohioideu. Límit superior os hioides i el límit anterior la línia mitja del coll. El principal contingut d’aquest espai són els músculs rectes del coll.
o Triangle/espai carotidi: posteriorment limitat per l’esternocleidomastoideu, superiorment pel ventre posterior del digàstric, anteriorment per l’homohioideu. En aquest triangle es produeix la divisió de la caròtida en una branca interna i una externa, divisió en la qual trobem el si carotidi, una dilatació de la branca interna. Important perquè és un receptor de pressió, un baroreceptor, per tant en una persona hipertensa pot aplicar-se un massatge carotidi, però en algú amb hipotensió pot provocarse-li una lipotímia.
o Triangle submandibular: trobem la glàndula salival submandibular, entre la mandíbula i els dos ventres del múscul digàstric.
o Triangle/espai submentonià: limitat pels ventres anteriors del digàstric, l’os hioides i la mandíbula.
Entre els músculs esternohioideus i esterno-tiroideu, per sobre de l’esternum, trobem la tràquea que es troba relacionada amb la glàndula tiroides per la part anterior. Aquesta regió s’anomena rombe de la traqueotomia. La glàndula tiroides només és palpable si hi ha alguna patologia.
En aquesta regió en total distingim dues fàscies, una superficial que envolta els esternocleidomastoideus i els trapezis, i una fàscia més profunda la fàscua profunda prevertebral que envolta els escalens i els músculs prevertebrals.
També trobem una fàscia intermèdia que va d’un homohioideu a l’altre envoltant els músculs retes del coll, la fàscia pretraquial.
El plexe cervical: esquemàticament, són anastomosis de les branques anteriors dels nervis raquidis de C1-C4. D’aquest plexe surten fibres motores i sensitives.
Les fibres motores poden ser curtes (van directament als músculs, trapezi, prevertebrals, esternocleidomastoideus etc.) o llargues (l’assa cervical que innerva els músculs rectes del coll, i el nervi frènic). Les fibres sensitives són un nervi occipital menor, un nervi auricular major, uns nervis transversos cervicals i uns nervis supraclaviculars. Aquestes branques sensitives apareixen en un punt just per darrere de l’esternocleidomastoideu, en el punt nerviós de Erp.
...