PRACTICA 3 (2017)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Traducció español català
Año del apunte 2017
Páginas 1
Fecha de subida 03/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Sandra Moreno Saez ELS MARCGRAVIS Ana Maria Matute Els fills del comte Olar heretaren la extraordinària força física, els ulls grisos, el cabell aspre roig-negrós i la humiliant petitesa de cames del seu pare.
Sikrosi, el primogènit, tenia els cabells més rojos, la seva força i corpulència també eren majors com la destresa amb l’espasa i l’atreviment. Per contra, fou el pitjor genet de tots ells, precisament per culpa d’aquelles cames curtes, grosses i lleugerament garrelles que alguns —si bé, a esquena seva— titllaven de potes. Si hi havia algun incaut o mal intencionat que gosés insinuar-ho en la seva presència, no va desitjar, o no va poder, repetir-ho mai més. Des de ben petit, Sikrosi va deixar ben clar que no es tractava d’una criatura tímida, pacient, i escrupolosa amb el tracte amb els seus semblants. El valor i la intrepidesa que tenia, així com la seva naturalesa, no coneixien el desànim, la malaltia, la covardia, el dubte, el respecte ni la compassió. Pronunciava estrictament les paraules precises per fer-se entendre, i no acostumava a escoltar, tret que es referissin a ell mateix o al seu cavall, el que deien els altres. No aturava el pensament en coses alienes que no el concernien, bregues de guerra o lluites entre veïns i, en general, en cap xarrameca que no estava relacionada amb els seus interessos. Quan no lluitava, distribuïa la jornada entre la cura de les seves armes i muntura, la caça, certs entrenaments guerrers i plaers personals —no eren molt complicats ni exigents, realment. Era de naturalesa alegre i sorollós i prodigava molt més el riure que la conversa. Les seves riallades eren capaces de fer estremir —o això deien— les entranyes d’una roca i, tot i que considerà probable que un dia o un altre el diable s’emportaria la seva ànima, tingué una idea tan vaga i breu de l’ànima —en el fons, desconfiava de posseir-ne una— que més aviat se’n preocupava poc. Estimava intensament la vida —la seva, és clar— i procurava treure-li tant de suc i substància com fos possible. A la seva manera, ho aconseguia.
[…] Sikrosi no va avançar ni un pam cap a l’ocell. Havia caigut un raig de llum que travessava la resplendor d’aquell sol tot just brollat, que s’escampava com un líquid. Llavors sentí que tremolava sota el seu cos i aquell tremolor era lleugeríssim. Per a qui no conegués la naturalesa aspra i dedicada tal com ella coneixia, era un tremolor quasi impalpable, com una mena de retruny, tot i que sense soroll: un retruc de tambors llunyans, però mut.
...