Tema 3.3 Fisiologia Animal (FIA) (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Fisiologia animal
Año del apunte 2017
Páginas 12
Fecha de subida 09/07/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Inclou els apunts del tema 3.3 corresponents a l'assignatura de Fisiologia Animal. Glàndules suprarenals en els vertebrats. Paper endocrí del pàncreas. Gònades i hormones sexuals.

Vista previa del texto

Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL 3.3.
- Glàndules suprarenals en els vertebrats. Paper endocrí del pàncreas.
Gònades i hormones sexuals Suprarenal, pàncrees i gònades Càpsules suprarenals o glàndules suprarenals, situades a sobre dels ronyons de mida petita i pesen entre 6 i 10 grams (molt petites). Són imprescindibles sobretot per resistir situacions d’estrès fisiològic. Hi ha dos teixits independents però físicament estan ubicades juntes: el còrtex i la medul·la.
o Còrtex suprarenal El còrtex suprarenal o zona cortical s’encarrega de secretar homones estoridees o lipídiques (derivades del colesterol) i poden ser de tres tipus: - Una amb activitat glucocorticoide o lligada al metabolisme dels glúcids es el CORTISOL.
Un mineral corticoide l’activitat del qual controla els nivells de sodi i potassi a l’organisme és L’ALDOESTERONA. Metabolisme del mineral.
Un precursor d’hormones sexuals.
La zona cortical està dividida en dos parts, la part blanca és la que secreta cortisol i la zona rosada està especialitzada en l’aldoesterona. La secreció de precursors d’hormones sexuals en individus adults es dóna a les gònades però les hormones sexuals provenen del colesterol i apareixen alguns dels precursors com elements biosintètics intermediaris d’aquesta cadena. No tenen funció sexual si l’individu adult té les gònades correctament funcionals. Les porques hormones que circulen amb relació a la sexualitat a processos de menopausa són aquestes. No tenen activitat important o rellevant.
- CORTISOL El cortisol és secretat per una zona més ample i externa, glucocorticoide es dóna sota el control de les hormones hipotalàmiques o hipofisàries. És una triada típica. És una hormona esteroide, liposoluble i es necessita un transportador en sang. Quan 1 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL arriben a la cèl·lula poden penetrar i tenen un receptor al citoplasma. L’activitat passa per un procés de transcripció gènica i tenen una actuació lenta (més ràpida que les tiroides però necessiten un cert temps).
A nivell hipotalàmic tenim l’hormona alliberadora de la corticotropina (CRH) i estimula l’alliberació de la corticotropina (ACTH). L’ACTH actua sobre el còrtex i actua sobre les hormones secretades pel còrtex suprarenal (a nivell de còrtex), és a dir, de cortisol, aldosterona i precursors de les hormones sexuals. Tot i això, només el cortisol fa retroalimentació negativa, només quan aquest apareix en sang pot fer retroalimentació sobre l’hipotàlem i és la única hormona que pot bloquejar el procés de secreció de CRH.
El cortisol es considera una hormona de l’estrès, ja que la seva secreció augmenta quan l’organisme es troba sota estrès fisiològic. El cortisol el que fa és potenciar tots els passos enzimàtics relacionats amb la proteòlisi. Glucogènesi a partir de proteïnes (lisi de proteïnes i a partir d’aquí obtenir els resultats de la lisi per formar glucosa i aquesta en part creix els nivells en sang i altre part s’utilitza).
L’hormona tiroidea era anabòlica i el cortisol és una hormona catabòlica, redueix la mida muscular. Redueix els nivells de proteïna. Els estímuls, per tant, serien d’estrès físic molt gran a exercici. La demanda de glucosa és tan elevada que ha de treure les reserves d’on pot. Amb l’acció del cortisol indirectament estimula la secreció de la hormona del creixement.
Un procés similar, lipòlisi. S’estimula l’obtenció de glucosa per l’altra possible reserva de combustible de l’organisme. Totes les situacions d’estrès fisiològic pot ser exercici físic o tot allò que demana al cos un esforç extra. Una situació de dolor, cirurgia...
situacions d’estrès que activen la secreció de cortisol.
Aquesta hormona també té un funcionament automàtic o circadià. Tenim un rellotge que marca pulsos de secreció d’aquesta hormona al llarg del dia. Perquè a les hores que normalment el nostre organisme no disposa de glucosa en sang i la necessita hi hagi una certa disponibilitat. Aquests pulsos són marcats pel nostre rellotge intern i funcionen de forma regular permanentment. Si tenim necessitat de sucres quan hi ha màxima secreció de l’hormona. Durant la nit es secreta en petits pulsos per aconseguir que arribi glucosa en sang per posar-nos en marxa al matí. Si canviem la nostra rutina de llevar-nos o anar a dormir la hormona segueix el seu ritme (jet-lag). Necessitem un cert temps perquè el rellotge s’adapti per moure el cronòmetre. Si fossin hormones proteiques l’acció seria immediata. Si la hormona puja els nivells de glucosa en sang hi ha altres hormones que faran l’efecte contrari.
Un paper important d’aquesta hormona és que frena el sistema immunitari. Els nivells de secreció van variant però quan la situació és d’estrès fort els nivells d’hormona creixen molt. El sistema immunitari queda bloquejat durant aquesta situació d’estrès (totalment o parcialment). No hi ha resposta als patògens.
- ALDOSTERONA L’aldosterona es secreta quan hi ha activació del còrtex suprarenal. És similar al que passa amb les hormones sexuals. És un intermediari del procés de síntesi de les 2 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL hormones sexuals perquè tenen vies metabòliques en comú però la seva acció es poc important. Es produeix de forma minoritària. La secreció d’aldosterona per aquesta via és parcial.
La secreció majoritària d’aldosterona es dóna pel ronyó. Regula els nivells de sodi i potassi de l’organisme. Amb el sodi passa igual que al calci, necessitem nivells de sodi perquè són molt importants per molts processos fisiològics de l’organisme. És important evitar que el sodi s’excreti per la orina i això és el que fa l’aldosterona. Per altra part, amb el potassi succeeix el contrari i es facilita l’excreció de potassi per evitar l’excés (hiperpotassèmia, la qual pot produir una disfunció del miocardi) i això és fa a nivell de les nefrones. A les nefrones hi ha el conducte distal i el conducte col·lector.
Al conducte col·lector actua l’hormona antidiürètica. Recull l’orina formada per les diferents nefrones.
L’aldosterona actua abans que l’orina sigui dirigida a la seva excreció o conducte de sortida, facilitant la recuperació de sodi a la sang i la secreció de potassi. Aquest sistema s’anomena renina-angiotensina-aldosterona i és un mecanisme que depèn només del ronyó. Quan la sang que passa pel ronyó porta nivells de sodi massa baixos o bé quan la pressió sanguínia baixa, això provoca que el ronyó alliberi una hormona (pròpia del ronyó) que és la renina. La renina és la que activarà la secreció d’aldosterona en el còrtex suprarenal (mitjançant una proteïna plasmàtica anomenada angiotensina). Aquest mecanisme el veurem amb detall quan parlem del ronyó. La renina provoca la secreció de la hormona i actua a nivell de conducte distal per reabsorbir el sodi.
Pressió sanguínia baixa perquè quan es reabsorbeix el sodi també es reabsorbeix aigua, la qual porta clor. Per això també depèn de la pressió sanguínia. Sal i aigua.
Aquesta reabsorció de la solució de NaCl i aigua és la que ajuda a restituir la pressió sanguínia i incrementar el volum sanguini.
3 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL o Medul·la (suprarenals: medul·la i adrenalina) És la font d’adrenalina (la qual és una catecolamina).
4 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL A la zona medul·lar es produeix la secreció d’adrenalina i una mica de noradrenalina, que és una catecolamina derivada d’un aminoàcid anomenat tirosina. És una amina biògena, hormona tipus peptídic. Estimulació d’aquesta hormona funciona amb paral·lel amb el sistema nerviós simpàtic. És transportada per la sang i necessita tenir receptors a nivell de membrana.
Organització del sistema nerviós simpàtic i parasimpàtic consistien en una seqüència de dues neurones, les vies aferents consistien en una neurona que sortia a nivell medul·lar i anava a parlar al gangli i d’aquí sortia una altre neurona que arribava al teixit on es produïa la senyal. Les diferències són que el parasimpàtic tenen sortida craniosacra (nervis parasimpàtics surten dels extrems medul·lars) i el simpàtic de la part central de la medul·la. En el parasimpàtic les preganglionars eren llargues i el gangli estava a sota i el simpàtic la preganglionar molt curta i la postganglionar molt llarga. La tercera diferència eren els neurotransmissors. Parasimpàtic utilitza acetilcolina tant a la neurona pre com la postganglionar i el simpàtic té la acetilcolina com a pre i com a postganglionar té la noradrenalina.
Es considera que la medul·la adrenal és una espècie de gangli simpàtic modificat de manera que l’estimulació del teixit medul·lar la fan neurones simpàtiques (procedents de la medul·la) i alliberen acetilcolina. L’adenalina és una hormona que passa a la sang.
Teixit medul·lar que s’anomena teixit cromafi  el crom tenyeix molt bé aquesta zona, es diferencia molt bé la zona cortical de la zona adrenal.
L’estimulació per les secrecions a nivell medul·lar no tenen res a veure amb la via hipotàlem-hipòfisi sinó que ho fan per neurones simpàtiques. Alliberen acetilcolina i promouen la secreció d’adrenalina. Quina és la funció?  l’estimulació és nerviosa i el procés de secreció és molt ràpid. Al ser peptídica està emmagatzemada al teixit o vesícules a nivell cel·lular. L’estrès fisiològic seria traumatisme, hipovolèmia (baixada de nivells de sang), hipoglucèmia, ansietat, anòxia, percepció de perill, hipotèrmia, dolor, exercici intens...
Estrès  l’adrenalina tendeix a corregir aquest estrès, hormona d’acció ràpida.
L’adrenalina el que fa és: - - Incrementar l’aport de glucosa a la sang ràpidament per subministrar energia, combustible i ve directament del fetge, glucogenòlisi en el fetge per alliberar glucosa a la sang.  Aquesta produeix despesa d’energia.
Bloqueja la secreció d’insulina, impedeix que es pugui retirar la glucosa de la sang.
Potencia l’activitat de teixits importants en situació d’estrès i modera l’activitat d’altres teixits i òrgans que en aquestes situacions no es necessiten.
De forma general, potencia l’activitat cerebral, cardíaca, circulació i múscul.
Estimula l’activitat cardíaca però també el miocardi, l’activitat del cor.
Estimula els centres de tensió (a nivell cerebral), que ens permeten estar alerta mentalment, desperts.
Si l’activitat requereix activitat física estiguem actius per posar-nos en marxa.
5 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL - Evita l’activitat renal, urinària, genital, digestiva... redirigeix l’energia allà on interessa.
Estrès perllongat  intervé cortisol (el qual és d’actuació lenta).
Adrenalina actua per AMPc o segons missatgers, fan la resposta a nivell cel·lular.
La pròpia adrenalina estimularà la secreció d’altres hormones necessàries per combatre l’estrès però a llarg termini.
El pàncrees i les seves secrecions No hi ha connexió per l’hipotàlem o hipòfisi. Ve regit per la absència o presència de glucosa a la sang.
El pàncrees és un òrgan endocrí i exocrí: - La major part és exocrí i sintetitza enzims i bicarbonats relacionats amb la digestió.
- L’única part hormonal és la dels illots de Langerhans, acumulació de cèl·lules secretores d’hormona, teixit endocrí que s’ubica entre mig dels acins pancreàtics (cèl·lules que fan secrecions exocrines d’enzims i bicarbonat).
6 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL Cèl·lules alfa que secreten glucagó. Cèl·lules beta secreten insulina.
Secreten unes o altres en funció de quina és la quantitat de glucosa que hi ha a la sang: - Si el nivell de glucosa és l’estàndard no hi ha de una ni de l’altre.
Si puja respecte l’estàndard, s’incrementa i proporcionalment la secreció d’insulina (més sucre  més secreció d’insulina) Si baixa per sobre d’aquest nivell estàndard es produeix automàticament la secreció de glucagó.
De vegades hi ha restes a la sang de les dues hormones o bé d’una. La insulina inhibeix la secreció de glucagó (en teoria) però la insulina pot bloquejar la secreció de glucagó però no a la inversa.
Tot i que de transportadors de glucosa, bàsicament la insulina treballa normalment amb la disminució de sucre a la sang i transport d’aquest al fetge per donar lloc a glucogen. També participa, però, pel que fa als triglicèrids. La insulina retira greixos de la sang i facilita el seu emmagatzematge al teixit adipós.
Els receptors que reconeixen l’insulina als teixits són protein-quinases, són proteïnes transmembrana que la part intracel·lular ja té activitat enzimàtica. Quan un teixit té insulina, rep insulina, els receptors la reconeixen i automàticament s’activa l’obertura d’uns canals que faciliten l’absorció de glucosa cap a aquell teixit. De transportadors de glucosa (canals de membrana que permeten el pas de glucosa) hi ha molts. Hi ha 14 o 15 diferents i la insulina només actua sobre un, el 4. En tot cas, a nivell hepàtic es dóna la majoria. També a nivell muscular.
Quan mengem, quan comencem el procés de ingerir aliment i de vegades fins i tot abans comencem a secretar enzims, hormones intestinals. A nivell cerebral disparem tot el procés de secreció hormonal i el cos ens prepara per la digestió. Quan això 7 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL succeeix les hormones estimulen la secreció d’insulina (sovint abans de que hagi passat res, sense haver menjat)  pregunta d’examen. Hormones digestives.
Hormones gastrointestinals.
Pèptid-insulino-depenent o GIP (no es produeix a nivell estomacal, es dóna a nivell del duodè) i es dóna quan ja s’ha ingerit aliment. La secreció d’insulina es pot donar sense incrementar els nivells de sucre en sang.
Per tant, quan hi ha problemes en la secreció d’insulina (Diabetis).
La diabetis insípida està relacionada amb l’ADH, no té res a veure amb el sucre.
Diabetis mellitus o sacarina: - - Diabetis de tipus 1 és juvenil, disminució o problemes de secreció de la insulina, no en secreten gens / molt poc / malament. La conseqüència és una acumulació de sucres i àcids grassos a la sang.
Diabetis de tipus 2 és pròpia dels adults (gent gran i obesa) i no té relació amb la secreció d’insulina però majoritàriament és perquè els receptors no es formen correctament i la insulina no és reconeguda pels teixits. No serveix de res subministrar insulina perquè no és reconeguda.
Quan hi ha un problema d’un tipus o d’un altre, sigui pel motiu que sigui, el sucre queda a la sang i produeix el que s’anomena glucosúria. Quan la sang passa pel ronyó i es va filtrant però es produeixen nivells alts de sucre a la orina.
 El sucre a la sang és hiperglucèmia  Glucosúria són nivells alts de sucre a la orina Com la persona no pot utilitzar el sucre de l’aliment per obtenir energia i necessita energia s’estira de les reserves proteiques. No es poden utilitzar els greixos perquè no es forma correctament el teixit adipós. Metabolitzen proteïnes i poden obtenir energia a partir d’aquestes. A través de les secrecions que siguin necessàries (cortisol).
L’única reserva corporal disponible d’energia són les proteïnes.
8 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL Del metabolisme proteic se’n deriven els cossos cetònics, residus del metabolisme proteic. Cetoàcids. Per poder eliminar via orina totes aquestes substàncies orgàniques a part de les normals s’ha d’arrossegar molta aigua amb la orina. Ajuda i serà el vehicle per tot això.
 Es produeix la poliúria, excreció molt abundant d’orina.
 Cetonúria és l’increment de cossos cetònics àcids a la orina.
Sovint els problemes circulatoris associats a la diabetis són per la presència d’àcids grassos a les vies circulatòries. Provoquen heteroesclerosi (engruiximent dels vasos sanguinis a causa de l’acumulació dels greixos, la llum del vas es fa més estreta i costa més passar la sang).
Glucagó és la hormona que contraresta l’activitat de la insulina. Quan baixa molt el nivell de glucosa de sang (actuació de la insulina) i es necessita el glucagó que compensi, que torni a pujar els nivells de glucosa i no baixi excessivament. Es donarà l’actuació d’hormona de creixement i cortisol si el problema es manté i no és suficient l’acció del glucagó.
Gònades  Les hormones sexuals. Aquestes són secretades per les gònades sota el control de l’hipotàlem i hipòfisi.
9 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL La GnRH és la hormona alliberadora de les gonadotropines. A l’hipotàlem.
Aquesta actua a la adenohipòfisi i estimula la secreció de les gonadotropines (que són la hormona luteïnitzant o LH i la hormona estimuladora dels fol·licles o FSH).
Totes dues actuen tant en mascles com femelles a nivell d’ovaris i testicles.
En general, la hormona luteïnitzant és la que estimula les secrecions hormonals pròpies de les gònades i la hormona estimuladora dels fol·licles és la que estimula la espermatogènesi o la ovogènesi (maduració de les cèl·lules germinals).
Per tant, a nivell de testicles la LH estimularà la secreció dels andrògens (testosterona) i la FSH l’espermatogènesi. A nivell de ovari la LH estimularà la secreció d’estrògens (oeastradiol i progesterona) i la FSH la maduració progressiva de l’ou.
Gònades: hormones sexuals masculines A nivell testicular, l’espermatogènesi es produeix als túbuls seminífers. Dins d’aquests tubs només hi ha les cèl·lules sexuals germinals en procés de maduració i un grup de cèl·lules acompanyants anomenades cèl·lules de sertoli (faciliten la maduració de l’esperma). Aquí es produirà l’espermatogènesi. A fora, trobem les cèl·lules de Leydig (encarregades de la secreció d’endrògens).
Per tant, als mascles la GnRH estimula la hipòfisi i adenohipòfisi perquè secreti les dues gonadotropines. La FSH treballa a nivell de túbuls seminífers i activa la maduració de les cèl·lules de sertoli (dins els túbuls seminífers) i la LH estimula les cèl·lules de Leydig perquè es produeixin els endrògens.
Els endrogens són de tipus esteroideu, finalment faran la retroinhibició. Només hi ha hormones alliberadores en el cas de hormones liposolubles i el producte final feia la retroinhibició. Un cop apareix la hormona a la sang hi ha retroinhibició.
10 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL La testosterona és la principal hormona androgènica, no és només l’encarregada del manteniment de tots aquests processos vinculats a la reproducció sinó que a part de ser essencial per tots els processos relacionats amb la reproducció és la hormona que fa que apareixin o es diferenciïn tots els caràcter sexuals masculins, per tant, tots els elements identificables com a caràcters sexuals típics masculins i el comportament sexual.
Gònades: hormones sexuals femenines El mateix passa amb els estrògens a la dona, és equivalent. A les femelles se li afegeix la progesterona.
La FSH és l’encarregada de l’estimulació dels fol·licles, als quals es dóna la maduració dels oòcits, la LH activa l’activitat de les cèl·lules al voltant dels fol·licles ovàrics perquè es sintetitzin els estrògens.
En el cas dels ovaris normalment només madura una cèl·lula femenina als humans.
Normalment quan un òvul va madurant, al voltant s’hi formen capes de cèl·lules anomenades de granulosa i cada cop es van dividint i proliferant i secreten els estrògens. Com més gran es fa l’estructura més estrògens secreta el fol·licle ovàric.
Arriba un moment que els nivells d’estrògens son molt alts i es produeix elevada secreció de la LH i es produeix un trencament d’aquesta estructura, l’ou quan és totalment madur s’anomena fol·licle de Graaf (té la granulosa).
Es trenca la paret (estructura) i l’òvul és ovulat. Aquest òvul comença a recórrer l’oviducte per caure a la cavitat uterina. Deixa una estructura a l’ovari que són les restes d’aquest fol·licle que ha perdut l’ou, anomenat cos luti. Aquest secreta la progesterona, l’altre hormona. Aquesta estructura residual buida que ha perdut l’ou 11 Natalia Mingorance García 3r Biologia – UdG UNYBOOK: nattymg23 FISIOLOGIA ANIMAL secreta progesterona (hormona femenina que prepara les parets de l’úter per la implantació de l’embrió). Estimula la formació de vasos i capil·lars sanguinis... si l’òvul en el recorregut de l’oviducte és fertilitzat, es trobarà que les parets de l’úter ja estan preparades per poder-se enganxar gràcies a l’aparició del cos luti, de la secreció d’aquesta progesterona.
Quan comença la implantació la pròpia estructura estimula la secreció de hormones, el cos luti regressiona.
Si l’òvul no és fertilitzat, quan arriba no es pot implantar, cau, es perd i al cap de 3 dies el teixit que s’havia anat formant per rebre l’embrió es necrosa, perd irrigació, es desfà i es perd amb la menstruació. L’òvul surt amb la menstruació. Progesterona és posterior a l’ovulació, conseqüència, hormona per l’embaràs.
12 ...

Tags:
Comprar Previsualizar