Vertebrats. Tema 7 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Biología - 3º curso
Asignatura Vertebrats
Profesor M.C.
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 18/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 7: REPTACIÓ, EXCAVACIÓ I ESCALADA La reptació es sol atribuir als ofidis (serps), ja que no se’ls observa els residus de la cintura pelviana i la pectoral. Altres organismes que també presenten un moviment per reptació, com alguns amfibis àpodes, ànguids o amfisbènids encara se’ls pot observar algun residu de les cintures pectorals i pelvianes, per tant porta a pensar que tenen una evolució més recent cap aquest tipus de moviment.
Moviments La forma de moure’s és semblant en tot ells i es sol pensar únicament en el moviment ondulatori, tot i que no és l’únic, sinó que n’hi ha 3 més.
Moviment ondulatori El moviment ondulatori és l’ondulació lateral del cos que permet fins i tot a alguns mamífers desplaçar-se utilitzant la massa corporal. Per poder realitzar aquest moviment necessiten objectes on fer força lateral, ja que sinó no podrien moure’s. En funció de com corben el cos obtenen més força de propulsió o més força lateral.
Si l’ondulació és petita, la força reactora es produeix cap a la zona de davant, la força de propulsió és petita i la força lateral gran, i els permet girar. Si l’ondulació sobre l’objecte és gran, la força reactora es realitza cap a la posterior del cos i va endavant, per tant la força de propulsió serà gran i la força lateral petita. El moviment ondulatori el poden fer tots els organismes que es mouen per reptació, sempre i quan hi hagi objectes sobre el qual moure’s.
Moviment rectilini Els amfisbènids i els ofidis es poden desplaçar per un terra llis a partir d’un moviment rectilini.
És un moviment costós i lent, però és la única opció que tenen quan no hi ha cap altra forma de desplaçament possible.
Per poder realitzar aquest moviment han de tenir les plaques dèrmiques ventrals una mica fluixes (una mica desenganxades del cos, amb certa mobilitat), on juguen amb les contraccions alternades dels músculs oblics (alternen vermells i blaus). Els músculs vermells s’originen a la part mitjana de la costella i s’insereixen a la base de les costelles, de manera que fan força des de davant i estiren les vèrtebres endavant (corbant el cos, i aixecant-lo lleugerament).
Els músculs blaus es troben a la part baixa, s’originen a la part baixa de les costelles i s’insereixen al ventre. Fan que el ventre s’onduli, ja que estiren la part de darrere endavant.
La part on hi actuen els músculs blaus, s’arruga i fa fricció al terra, agafant-se, de manera que generen la fricció amb el seu ventre, ja que no hi ha objectes. Les parts que s’han aixecat ara faran fricció sobre el terra i el mateix a la inversa, de manera que l’individu va avançant com ho faria una eruga.
Moviment en concertina Un altre moviment que també poden realitzar és el moviment en concertina. Aquest moviment l’utilitzen per exemple quan passen per dins una estructura en forma còncava, o quan es mouen sobre la branca d’un arbre.
Per realitzar aquest moviment utilitzen les ondulacions com si fossin braços, per tal d’agafar-se. Aquest moviment el poden fer àpodes, amfisbènids i ofidis. Si passen per dins una zona canalitzada, corben el cos i busquen 3 punts que fan força contra les parets del tub, de manera que estableixen 3 punts fixes. Fan lliscar el cos perquè passi pels tres punts fixes, mantenint sempre la forma i on el cap és el que va iniciant un nou punt per fixar-se.
Torsió lateral L’últim moviment de tots, és un moviment que fan només alguns ofidis (serps), que no és un moviment gaire habitual, sinó que el realitzen només en llocs com per exemple deserts. La torsió lateral és un moviment que requereix molta habilitat i on l’individu es mou molt ràpid (el més ràpid de tots). L’individu només toca el terra amb el cos per 3 punts, ja que busquen lliscar el cos en el mínim de temps possible. Giren el cap per buscar un nou punt on es puguin ancorar i faran un salt per continuar desplaçantse, de manera que encara que sembli que la serp es mou endavant, ho ha esta fent en paral·lel. El cap és el que marca la direcció en que es mou la serp.
Excavació L’excavació és una forma de locomoció que tenen molts organismes, des de peixos a vertebrats i que ho poden fer per molts mecanismes diferents. Hi ha molts vertebrats que fan servir l’excavació per tal de buscar o enterrar menjar, posar ous, amagar-se, però no es consideren excavadors, sinó que els excavadors són aquells que utilitzen l’excavació com a mètode de locomoció.
Tots els excavadors especialistes tenen formes molt característiques i especialitzades, però en tots ells la forma es repeteix.
Disposen de mans molt robustes i amb unes urpes al final de mida considerable, que les fan servir de pales (molt potents, àmplies i gruixudes), per tal d’excavar el terra. Tenen els ulls reduïts o fins i tot alguns són cecs, ja que no els interessa tenir ulls grossos on els hi entri la pols. També tenen un morro allargat (ja que és l’òrgan sensorial) i moll, amb una mucositat, perquè la pols hi quedi enganxada i no se’ls hi filtri cap els conductes nassals.
Tenen els conductes nassals amb esfínters, de manera que poden tancar-los. El llavi superior fa com un solc i encaixa amb el de baix, de manera que la boca queda encaixada i tancada hermèticament. Els pavellons auriculars desapareixen i les vibracions passen a la part interna de la mandíbula. Si s’equivoquen en el camí poden generar una flexió dorsiventral molt gran, ja que tenen una columna curta, i un cos arrodonit. La cua és llarga i potent, ja que els ajuda a excavar (fan força des de darrere, la claven i projecten el cos endavant).
Finalment la gran adaptació és el braç, l’estructura de les potes va en la línia lateralment oposada dels cursors. Els cursors tendien a allargar les parts distals del cos, mentre que els exacavadors tendeixen a escurçar les potes, sobretot les parts més distals, per fer que siguin gruixudes i fortes per ajudar a realitzar l’excavació.
El colze queda aixecat enlaire i mirant a l’exterior i les urpes queden davant del morro. Aquesta posició provoca que es sacrifiquin les possibilitats de moviment de les potes anteriors, per tal de poder fer un desplaçament molt particular, que és el moviment de rotació de l’húmer, des de la posició frontal a la posició lateral.
Per realitzar aquest moviment disposaran de músculs gruixuts, amples i forts inserits lluny de l’articulació per fer moviments petits però amb molta força. El rodó major, que s’origina a l’escàpula i s’insereix a l’húmer, estarà inserit lluny de l’articulació del braç. Per tenir aquesta estructura tan ample necessita tenir una escàpula ample, que s’allarga per darrere per donar suport a aquest múscul. Tota la resta d’estructures són gruixudes i curtes.
Escalada Els grimpadors són arborícoles, és a dir, viuen sobre els arbres, però no tots els arborícoles són grimpadors. De grimpadors en tenim de molts grups: tots els primats, alguns marsupials i aus, rosegadors, ungulats i alguns carnívors.
Si l’organisme grimpador es troba en una superfície horitzontal, la força del centre de massa i la força de la pota contra el suport serà vertical (foto A). Si l’animal es posa en moviment les potes de darrere faran força contra el suport de manera inclinada, així que es separen les dues forces (la del pes, N i la de la pota, T). Aquí apareix la força de lliscament, que va endarrere (P) que ha de ser compensada amb una forma de fricció, que va endavant (F), per tal de que la pota no vagi enrere. Si la superfície es col·loca de manera tombada, encara que l’animal estigui quiet, ja estarà generant una fricció i si es mou també en generarà.
Hi ha diversos factors que poden reduir el lliscament. Un d’ells és la fricció que genera la pota, i l’altre la fricció que genera el suport. Si el suport genera molta fricció, la pota no n’haurà de generar tant, però si el suport no en genera, la pota n’haurà de generar més. La estratègia doncs, és tenir possibilitats de generar fricció amb la base de les potes, els dits o els unglots i tenir el centre de massa molt a prop del suport. Si el centre de massa estigués més lluny del suport, l’animal necessitaria tenir potes més llargues, i el lliscament seria major. Per tant acostumen a tenir potes curtes, o en cas que les tinguin llargues, les pleguen per tal d’apropar el centre de massa.
També hi ha diverses maneres de generar fricció. La cua fa de punt de suport, però alguns grimpadors no tenen cua i necessiten que sigui la base de les potes el que generi la fricció. El més útil per generar fricció és el d’agafar (encerclar), per tant els grimpadors intenten tenir els dits molt llargs i separats per agafar-se a l’objecte (branca, tronc) i fer força contra el suport a partir de la musculatura. Un altre mecanisme que tenen és tenir les potes palmejades per augmentar la superfície de suport o amb discs adhesius.
Les lamel·les dels dits de les potes dels dragons s’insereixen en les rugositats de la paret i els permeten agafar-se a les superfícies. Però aquest fet no és l’únic que els permet aguantar-se, ja que a través de microscòpia electrònica es va observar que cada una de les lamel·les està subdividia per microlamel·les infinites i on les forces d’atracció entre la superfície i el cos de l’animal són forces d’atracció atòmica, forces de Van der Waals (l’electró d’una estructura atreu a l’àtom de l’altre estructura).
Les urpes són el segon millor sistema pels grimpadors. Tenir urpes grans amb puntes afilades permet interactuar amb diverses rugositats poc visibles. Els ocells tenen 3 dits i 1 oposat o 2 dits i 2 altres oposats per tal d’encerclar i aguant-se sobre l’objecte. En ungulats un cop posen el peu a terra, les dues ungles es separen, els lligaments suspensors baixen i després retorna la pota cap a dalt i les ungles es tornen a ajuntar.
...

Comprar Previsualizar