5- L'Islam (Prim). Formació i expansió de l’Islam. Omeies i Abbàssides - PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 11
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

ELS  OMEIES  (661-­‐750)     • La   proclamació   de   Muawiya   com   a   califa   (661-­‐680)   implica   trasllat   de   la   capital   a   Damasc.   • El  nou  califa  compta  amb  la  fidelitat  de  molts  caps  àrabs  i  de  l’exèrcit,  enriquit  per  les   conquestes.   • Influència  bizantina  tant  en  l’administració  com  en  la  cultura..   És  una  de  les  principals  característiques  del  califat  de  Damasc,  el  primer  que  dona  pas   als  califats  hereditaris  es  la  inspiració,  la  copia,  del  sistema  bizantí.  Ara  més  que  mai   en  un  imperi  que  s’ha  estabilitzat,  s’ordena  i  organitza  d’acord  amb  el  sistema  romà   en  tot,  amb  la  fiscalitat  romana,  el  sistema  de  divisió  provincial,  en  l’art  també  (Criteri   arquitectònic   tret   de   Bizanci,   adequant-­‐lo   al   culte   islàmic,   la   tècnica   és   bizantina,   els   arquitectes,   mosaïcistes,   pintors,   són   bizantins...).   Calc   de   la   tradició   del   món   siriaco-­‐ bizantí   quasi   bé   fins   l’actualitat   allí.   A   Síria   encara   es   veu   la   influència   bizantina.   Aquesta   població   a   terres   siríaques   es   una   continuïtat,   com   el   copte   a   Egipte.   Continuïtat  de  la  vella  tradició  oriental.     Rebuig  de  l’element  persa  →  fisura   •   • Centralització   profunda   de   l’administració,   controlada   per   funcionaris   aptes   i   eficients.   Els   omeies   (califat   de   Damasc)   imita   tot   del   món   Bizanti,   i   la   profunda   centralització   administrativa   també,   en   mans   de   gestors,   administradors,   amb   certa   professionalitat,   que  no  posen  en  discussió  l’obsessió  pel  centralisme  des  de  Damasc.  El  problema  de  la   centralització   de   Bizanci   a   Egipte   o   Síria   el   tornarem   a   trobar   aviat   ara,   amb  revoltes   a   la   perifèria   de   l’imperi   islàmic,   perquè   voldran   desempallegar-­‐se   d’aquesta   obsessió   fiscal  amb  que  es  grava  als  propis  creients  o  als  no  creients  protegits,  contràriament  als   pactes  establerts  i  l’alcorà  i  la  sunna.  D’aquí  revoltes  diverses.     • Introducció  del  principi  dinàstic  →  bandejament  del  sistema  electiu  i  del  paper  de  la   Umma.  Garantia  de  continuïtat  i  esborra  el  perill  de  guerres  civils.   • Crea   un   fictici   organisme   consultiu   (sura),   amb   representació   de   les   tribus   →   apariència  de  consens.   • Revoltes  xiites  i  jarixites  al  sud  de  l’Irak,  en  temps  d’Abd-­‐al-­‐malik  (687-­‐705).     • Forta   repressió   omeia   envers   els   dissidents:   120.000   morts   i   80.000   presoners   deportats.   1     • Enfrontaments  entre  iemenites  i  qaisites  dins  la  Península  aràbiga.   • Expansió   de   l’Imperi:   Nord   d’Àfrica   (Kairuan,   670,   Cartago,   695),   Pla.   Ibèrica,   França   (Poitiers,   732),   Bizanci,   Asia   Menor   i   Assia   Central   (Afganistan,   700;   Bujara,   706;   Samarcanda,  709).   • Assetjament  de  Constantinoble  diverses  vegades.  Se  salva  gràcies  al  foc  grec   La  repressió  omeia  contra  dissidents  o  mostra  de  dissidència,  com  el  cas  d’Irak  à  atacs   ferotges  contra  els  dissidents  d’un  Egipte  que  ja  se  sent  marginat...,  i  també  dintre  de   la  mateixa  península  aràbiga,  deixada  de  la  mà  de  Déu,  perquè  el  poder  ha  abandonat   la   península.   I   allí   enfrontaments   terribles   entre   els   àrabs   del   nord   i   els   del   sud   (iemenites,  els  més  rics,  on  tot  es  més  fèrtil,  on  estava  l’antic  el  regne  de  Saba).  Però  la   força   de   l’imperi   es   indubtable.   Al   700   arriba   a   l’Àsia   central,   control   de   tot   Afganistan  i  de  Samarcanda,  que  controla  comerç  amb  india  i  xina...  i   l’islam  arriba  a   l’altre  extrem  de  la  mediterrània  (711,  722  à  arribada  i  domini  de  la  península  ibèrica   i,  despés,  penetració  a  Franca  que  acaba  al  732,  amb  l’aturada  francesa  a  la  batalla   de  Poitiers).  Assetjaments  constants  a  Constantinoble,  que  se  salva  amb  el  foc  grec.   Constantinoble  amenaçada  per  Anatolia  i  mar.  Xipre  i  Creta  gran  objectiu  dels  àrabs,   però   també   d’occident   (4a   creuada   i   Venècia   ho   mostren,   que   vol   controlar   Creta   i   Rodes,  Xipre...)  Son  els  punt  d’enfrontament  entre  les  potències  occidentals,  sobre  tot   Xipre,  el  gran  objectiu  de  la  4a  creuada.  Venècia,  apart  de  ducat,  república,  era  regne,   ja  que  eren  reis  de  Xipre.   En  definitiva  à  Prestigi  pel  període  del  califat  de  Damasc  per  l’alt  nivell  expansiu.     • A  partir  del  730  símptomes  de  descomposició  i  revoltes  sovintejades.   Mitjans   segle   VIII   à     primers   símptomes   de   revoltes,   de   descomposició,   d’enfrontaments,  que  des  d’ara  seran  el  pa  de  cada  dia.  L’imperi  arriba  fins  els  Pirineus,   mantenir  això  era  el  mateix  problema  de  Justinià,  per  molt  poderosos  i  rics,  mantenir-­‐ ho   amb   tantes   disconformitats   i   dissidències   dintre,   amb   un   abús   fiscal,   etc.,   era   complicat.   Es   un   imperi   difícil   d’aguantar   à   fenòmens   de   separació   i   disgregació   (Ex:   a  Hispania,  creació  del  califat  independent).   • • Coincideix   amb   auge   cultural,   desenvolupament   d’estudis   alcorànics,   grans   construccions   com   cúpula   de   la   Roca,   mesquita   d’al-­‐Aqsa,   mesquita   de   Damasc,   canalitzacions  d’aigües,  ponts  i  grans  reformes  urbanístiques.   Conflictes  amb  l’exèrcit  per  manca  de  pagament  de  sous.   Enfrontaments   també   amb   l’exèrcit   en   un   moment   que   no   es   poden   pagar   els   sous.   Manifestacions  contra  el  poder,  la  cort,  i  la  seva  fastuositat,  també  constructiva,  com   hem   vist,   en   un   moment   de   crisis,   amb   un   exèrcit   que   no   cobra,   grans   focus   de   misèria   i  abusos  fiscals,  es  porta  a  terme  aquesta  despilfarrada...  genera  malestar   • L’elecció  de  Marwan  II  (744-­‐750),  familiar  col.lateral,    és  rebutjada..   2     COMENTARIO  DE  TEXTO;  LA  ADMINISTRACIÓN  ECONÓMICA  DEL  ESTADO  ISLÁMICO.     •  “En  cuanto  al  diván  de  la  contribución  territorial  y  de  las  recaudaciones,  permaneció,  después  del  advenimiento   del  Islam,  tal  como  era  anteriormente  [bajo  bizantinos  y  persas].  En  las  oficinas  del  Iraq  se  empleaba  el  idioma   persa,  y  en  las  de  Siria,  el  griego.  Los  escribanos  eran  súbditos  tributarios  pertenecientes  a  una  u  otra  de  estas   naciones.  Cuando  ascendió  al  trono  Abd-­‐al-­‐Malik  Ibn  Marwan  y  se  transformó  el  califato  en  monarquía,  habiendo  ya   el  pueblo  renunciado  al  carácter  primitivo  del  beduinismo  para  rodearse  del  esplendor  de  la  civilización  propio  de  la   vida  urbana,  los  árabes,  salidos  ya  de  su  ignorancia,  se  habían  ejercitado  ya  en  el  arte  de  la  escritura,  de  modo  que,   tanto  entre  ellos  como  entre  sus  libertos,  surgieron  numerosos  calígrafos  y  contadores.  Por  ello,  el  califa  Abd  al-­‐ Malik  envió  a  Suleiman  Ibn  Saad,  gobernador  de  la  provincia  de  Jordania,  la  orden  de  traducir  del  griego  al  árabe  el   catastro  de  Siria.  Este  cometido  fue  llevado  a  buen  término  en  el  plazo  de  un  año.  Al  acabar  la  traducción,  Sarhun,   secretario  de  Abd  al-­‐Malik,  dijo  a  los  escribanos  griegos:  "Buscad  la  vida  por  algún  otro  medio,  porque  Dios  os  acaba   de  privar  de  este  arte".     •IBN  HALDUN(1332-­‐1406)  :  Al-­‐Muqaddima,  p.  455.       El  text  és  una  descripció  tardana,  del  segle  XIV.  Però  la  tradició  historiogràfica  musulmana  es  molt  fiable,  més  que  la   nostra.  Fragment  breu  en  quant  al  divan  (paraula  persa  de  l’època  del  califat  de  Bagdad,  l’abàssida,  que  significa   ministeri,  competència),  el  qual  va  mantenir-­‐se  intocable  rere  la  conquesta  bizantina  i  persa,  fins  i  tot  en  referència  a   la  llengua  (A  Siria  persa  i  a  Bizanci  el  grec).  I  l’administració  no  era  islàmica,  eren  súbdits  del  califa  d’una  altra  nació.   El   califat   es   transforma   abans   en   monarquia,   ja   perduda   la   tradició   del   món   nòmada,   ara   s’han   occidentalitzat,   vida   urbana.  El  califat  omeia  es  també  l’època  del  triomf  de  la  ciutat  per  imitació  de  Pèrsia  i  Bizanci.  Oposició  entre  un   món  urbà  que  troben  a  Bizanci  i  Siria  i  un  que  no  coneix  realment  la  ciutat.  Perquè  Medina  o  la  Meca  tampoc  ho   eren  del  tot.  Els  àrabs  en  contacte  amb  altres  cultures,  aprengueren  i  aprengueren  a  escriure.  Traducció  del  grec  a   l’àrab   del   cadastre   Siríac,   el   bizantí:   control   de   la   propietat   continua   sent   el   bizantí.   Al   final,   l’autor   mostra   com   s’envià  a  l’atur  als  escrivans  grecs.     La  administració  econòmica  del  estado  islámico  (primera  etapa  del  món  omeia  funciona  a  la  grega,  a  la  persa,  i  es   parla  en  grec,  etc.)     DESCRIPCION  DE  LA  MEZQUITA  DE  DAMASCO.     •  "Es  la  más  grandiosa  mezquita  del  mundo  en  magnificencia,  la  de  fábrica  más  perfecta  y  la  más  bella,  maravillosa,   espléndida  y  cuidada.  No  tiene  igual,  ni  parecido  siquiera.  Su  construcción  y  acabado  magistral  se  deben  al  príncipe   de  los  creyentes  al-­‐Walid  ibn  Marwan,  que  envió  una  delegación  ante  el  emperador  griego  de  Constantinopla,   exigiendo  que  le  enviase  alarifes,  los  cuales  llegaron  en  número  de  doce  mil”.     •  “Esta  mezquita  se  decoró  con  placas  doradas  de  mosaico  en  una  mezcla  de  colores  entreverados  de  extraña   belleza.  Hay  en  ella  setenta  y  cuatro  vitrales  multicolores,  y  cuenta  tres  naves  alargadas  en  sentido  este-­‐oeste,  las   cuales  se  sostienen  sobre  cincuenta  y  cuatro  pilares  y  ocho  basas  de  yeso  que  las  separan,  además  de  otras  seis  de   mármol  incrustadas  de  varias  clases  de  ricas  piedras  coloreadas”.       •“Aguantan  el  peso  de  la  cúpula  de  plomo  que  antecede  al  mihrab,  la  llamada  "Cúpula  del  águila",  como  si  hubieran   querido  comparar  la  mezquita  con  un  águila  en  vuelo”.     •  “Próxima  al  eje  sur  de  la  mezquita  está  la  gran  macsura  desde  la  que  dirige  la  oración  el  imán  safii,  teniendo  en  su   rincón  oriental,  frente  al  mihrab,  una  gran  alhacena  en  la  que  se  halla  la  copia  del  Noble  Libro  que  enviara  a  Siria  el   Príncipe  de  los  Creyentes,  Utman  ibn  Affan.  Esta  alhacena  se  abre  todos  los  viernes,  después  de  la  oración,   aglomerándose  las  gentes  por  besar  este  Santo  Libro.  Es  aquí  precisamente  donde  se  hace  jurar  a  los  deudores  y  a   cualquiera  a  quien  se  reclame  algo.  A  la  izquierda  de  la  macsura  está  el  mihrab  de  los  discípulos  de  Mahoma,  del   cual  los  historiadores  recuerdan  que  fue  el  primero  del  Islam.  En  él  reza  el  imán  de  los  maliquíes.  A  la  derecha  de  la   macsura  está  el  mihrab  de  los  hanafíes,  donde  ora  su  imán.  Le  sigue  el  mihrab  para  el  rito  hanbalí,  donde  dirige  el   rezo  su  correspondiente  imán.  Esta  mezquita  cuenta  con  tres  alminares,  el  del  este  fue  construido  por  los  cristianos,   y  en  su  parte  baja  hay  una  pila  y  cuartos  para  las  abluciones.  Actúan  en  esta  mezquita  setenta  almuédanos”.     •IBN  BATTUTA  (1304-­‐1377):  A  través  del  Islam,  p.  184.       Descripció   de   la   mesquita   de   Damasc   (Ibn   battuta,   mitjan   s.XI,   que   va   recorre   gran   part   del   món   islàmic).   En   la   descripció   de   la   mesquita.   Ells   crearen   un   tipus   arquitectònic   que   després   es   repetirà   a   partir   del   de   Damasc.   I   es   obra  de  decoradors  bizantins.  Paral·∙lelisme  amb  tot  el  que  influencia  Bizanci  en  els  musulmans.  En  una  descripció  del   3     segle   XIV   és   mostra   com   una   de   les   primeres   construccions   fou   impressionant.   La   feina   forta   la   portaren   a   terme   els   grecs  à  onada  de  mestres  d’obres  grecs.     I  en  la  tradició  sunnita,  les  diferents  escoles  poden  suggerir  que  seran  més  “lliberals”  que  d’altres.  La  influència  de   cada  escola  va  en  funció  de  l’espai  geogràfic.     Maliquites,  hanafíes  i  hanabalis,  tots  van  a  la  mateixa  mesquita       LES  GRANS  CONSTRUCCIONS  DE  L’ISLAM       •  “Quan  l’Imperi  es  trobava  en  el  seu  primer  període  d’existència  i  mantenia  encara  la  rudesa  de  la  vida  nòmada,  es   va  veure  forçat  a  fer  venir  de  l’estranger  [Bisanci]  els  arquitectes  i  obrers  que  necessitava.  Això  va  passar  en  temps   del  califa  al-­‐Walid  ibn  Abd'al-­‐Malik,  quan  es  decidí  a  construir  la  gran  mesquita  de  Madina,  la  de  Jerusalem  i  la  de   Damasc,  que  duen  el  seu  nom.  Per  això  va  haver  de  demanar  al  rei  dels  grecs,  que  resideix  a  Constantinoble,  obrers   destres  en  l’art  de  la  construcció,  i  aquest  sobirà  li  va  enviar  un  nombre  molt  gran  i  li  va  permetre  dur  el  seu   projecte  de  grans  construccions  a  bon  terme”.       •IBN  JALDUN  (1332-­‐1406):  Al-­‐Muqaddima,  p.  723.       text  de  les  grans  contruccions  de  l’islam  (Ibn  Jaldun,  Al-­‐Muqaddima).  Ibn  Jaldun  fa  en  realitat  una  historia  de  l’islam,   parla  de  les  grans  construccions.  En  aquest  parla  dels  primers  temps  i  de  que  es  construïren  les  tres  grans  mesquites,   demanant  al  rei  dels  grecs,  l’emperador  de  Bizanci,  que  els  envies  gent  per  treballar-­‐les.       ELEMENTS  DE  LA  MESQUITA  (Vicens  Vives)   La  mesquita  és  l’edifici  de  culte  on  els  musulmans  fan  cada  divendres  les  seves  oracions  col·∙lectives  sota  la  direcció   d’un  imam.   El  punt  més  alt  és  la  torre,  el  minaret,  des  d’on  el  muetzí  crida  els  fidels  a  l’oració   L’interior  de  la  mesquita  presenta  un  gran  pati  porticat  amb  una  font  per  fer-­‐hi  les  ablucions  (purificacions)   La  sala  d’oració  es  divideix  en  diverses  naus  que  miren  cap  a  un  mur,  l’alquible,  que  conté  un  petit  nínxol,  el  mihrab,   que  indica  la  direcció  de  la  Meca.  L’imam  es  posa  en  una  trona  (minbar),  des  d’on  dirigeix  les  oracions.     • Propaganda  antiomeia  des  d’orient,  per  xiites  i  jarixites.   • Acusació  de  corruptes,  manipuladors,  i  nepotistes.   • Se’ls  atribueixen  totes  les  causes  dels  mals  de  l’islam     Els  xiïtes  i  jarixites  consideren  el  califat  com  a  impostor  i  rebutgen  els  omeies.   El   context   es   propici   a   la   revolta,   i   n’apareixen   múltiples   (jarixites,   força   dels   xiites)...   però  dins  el  propi  islam  àrab  à  revoltes  internes.  Les  revoltes  que  representaran  els   abbàssides   serà   propagada   per   àrabs,   però   faran   la   propaganda   de   que   tots   son   iguals  i  de  que  són  descendents  directes  del  profeta  i  no  com  els  altres,  que  eren  fills   de  l’alta  burgesia  de  la  Meca  que  feren  emigrar  al  profeta  (hègira),  que  fan  que  no  hi   hagi  igualtat...  la  propaganda  abbàssida  que  guanya  gran  força  de  l’Iraq,  de  la  baixa   mesopotàmia,   acaba   fent   furor.   La   baixa   mesopotàmia   era   riquíssima   i   tenia   ma   d’obra  barata  procedent  de  molts  llocs,  que  se  senten  més  marginats  que  ningú  (tant   4     per  ser  neoconversos  com  per  pertànyer  a  una  altra  ètnia).  Es  amb  aquesta  gent,  que   són  molts,  els  qui  seran  els  grans  receptors  de  la  predicació  abbàssida.  Des  d’aquesta   reivindicació   de   la   zona   mesopotàmica   es   forçarà   el   canvi   per   la   desaparició   dels   omeies.  Origen  serà  una  zona  perifèrica   à  la  població  perifèrica  de  l’Afganistan,  la   frontera   amb   la   India,   Paquistan,   Samarcanda...   gent   marginalitzada   per   ser   neoconversos,  no  ser  àrabs,  no  conten  per  res  i  se’ls  mira  amb  recel.  Hi  ha  un  imponent   exèrcit   per   controlar   la   perifèria   i   al   final   no   cobra.   S’emprenyen.   Amb   el   suport   i   consens,   s’acaben   ajuntant   per   recolzar   un   canvi   profund   mitjançant   la   predicació   i   denuncia  contra  els  omeies.   à  El  descendent  d’Abul  Abbàs,  del  mateix  nom,  sembla  donar  suport  general  a  tots   els   descontents.   En   especial   els   de   la   Baixa   Mesopotàmia,   que   treballen   sense   descans.  segueixen  a  Abul-­‐Abas,  i  la  seva  proclamació  suposa  una  brutal  repesaria  pels   omeies.     • Revolta   dels   descendents   d’Abul   Abbàs,   oncle   del   Profeta.   Arrossega   molts   descontents  (747).   • Proclamació  del  nou  califa  (749-­‐754)  Abul-­‐Abbàs.  Masacre  total  à  només  se  n’escapa   Ab-­‐al-­‐Rahman  I  (Còrdova,  756-­‐788),  amb  l’emirat  independent       La  llei  islàmica   La  llei  alcorànica  reglamenta  tot.  La  llei  islàmica  ho  regula  tot,  i  no  hi  ha  distinció  entre  religió   i  estat.  Els  cristians  tenen  el  pentateuc  i  el  talmut,  hi  ha  dos  pilars  de  la  fe,  el  pes  revelat  i  la   tradició   de   l’Església.   I   en   els   àrabs   també   passa.   Les   bases   de   la   llei   islàmica   són   l’alcorà,   el   text   revelat   que   a   traves   de   l’arcàngel   arriba   a   Mahoma,   i   la   tradició   o   sunna,   però   també   2   coses   més   que   la   tradició   sunnita   accepta:   buscar   solucions   a   conflictes   futurs   o   a   problemes   que   en   el   moment   de   fixar   la   sunna   o   en   el   moment   de   la   revelació   no   es   contemplaren,   adaptar-­‐ho  amb  analogies,  amb  similituds  (es  el  quiyás).  Es  crea  dret  per  analogia,  contrastant-­‐ lo  amb  la  sunna.  En  el  món  cristià  també  es  feia  una  cosa  semblant.  Hi  una  quarta  i  cinquena   font:  si  tots  els  creients  estan  d’acord  en  una  cosa,  si  hi  ha  un  consens,  és  vàlid.  Si  hi  ha  consens   en  una  cosa  es  lògic  acceptar-­‐ho  com  a  norma.  El  consens  no  ho  accepten  ni  els  xiïtes  (perquè   qui   decideix   es   l’imam)   ni   algunes   escoles   determinades.   Aquesta   opinió   comú   crea   norma.   També   esta   l’ús   del   seny,   de   l’enteniment.   Un   il·∙luminat   pot   en   funció   de   la   seva   experiència,   d’haver  vist  casos,  saber-­‐se  l’alcorà,  etc.,  buscar  en  la  raó  per  respondre  i  crear  així  dret.     •La   ley   coránica   (fiqh)   reglamenta   la   vida   del   musulmán   en   su   triple   calidad   de   creyente,   hombre  y  ciudadano  del  Estado  teocrático.  El  faquí  y  el  alim  (o  ulema),  dedicados  al  estudio  de   la   Ley,   son   teólogos   y   jurisconsultos   al   propio   tiempo.   El   fiqh   es   un   "derecho   revelado"   y   en   consecuencia,   es   inmutable.   Su   fuente   es   la   sabiduría   divina.   La   experiencia   permite,   no   obstante,  adelantar  en  su  interpretación.       5     •.  Las  "raíces”  de  la  Ley  son  pues:     1.-­‐  El  Corán   2.-­‐  La  Sunna  o  Tradición   3.-­‐   La   "analogía"   (quiyás),   que   tiende   a   resolver   los   problemas   o   casos   nuevos   por   sus   semejantes   4.-­‐   El   "consentimiento   universal"   (ichmá)   o   unanimidad   de   opinión   de   los   expertos   en   la   interpretación  de  la  Ley     5.-­‐   el   "juicio   humano"   (   rai   )   u   opinión   personal   del   experto   cuando   no   existen   precedentes   respecto  de  un  caso  concreto.       La  valoración  o  no  aceptación  de  las  distintas  "raíces"  dio  lugar  a  la  aparición  de  "escuelas",  en   tiempo  del  califato  abbasí.       Les  quatre  escoles  ortodoxes       •Les  quatre  escoles  jurídiques  islàmiques  considerades  ortodoxes  en  la  seva  interpretació  de   la  llei  musulmana,  es  desenvoluparen  a  partir  dels  segles  VIII  i  IX,  la  gran  època  "formativa"  de   la  teologia  islàmica,  i  arriben  fins  a  l’actualitat.       Hi   ha   moltes   escoles,   i   les   ortodoxes   surten   entre   el   segle   VIII   i   IX,   els   dos   segles   màgics,   estratègics  per  fixar  la  pauta,  la  norma,  a  través  de  l’alcorà,  la  sunna,  el  consens  universal  i  la   lògica  (que  farà  que  alguns  s’apropin  a  Aristòtil).  Aquesta  elaboració  de  la  llei  islàmica  es  fa  a   molts  llocs:  Damasc,  Medina,  Kufa...  Mahoma  governà  i  el  que  deia  fou  el  que  hi  ha  a  la  sunna,   i  ho  va  fer  desde  Medina,  per  això  la  ciutat  es  tan  important.     •L’estudi  de  l’Alcorà  i  de  la  Sunna  (  o"ciencia  de  la  tradició“)  adquiriren  molta  força  a  Madina,   Kufa,   Basora   i   Damasco,   i   s’estengué   per   molts   altres   indrets.   Gràcies   a   aquests   estudis   es   fonamentà  la  teologia  i  també  la  llei  (  fiqh)  islàmiques.         Escola  malequí:     La  escuela  malequí,  malikí  o  medinesa,  creada  en  Medina,  sede  del  primer  califato,  y  centro   de   la   actividad   jurídica,   por   el   imam   Málik   ibn   Ánas   (m.795),   se   propuso   conservar   puro   el   legado   de   la   época   profética,   admitiendo   el   recurrir,   además   de   al   Corán,   a   la   Sunna   o   Tradición  seguida  por  Mahoma  y  sus  primeros  compañeros  y  procediendo  a  coleccionar  esta   tradición   en   el   famoso   libro   Al-­‐Muwátta.   La   escuela   Malequí   es   pues,   sunnita   por   antonomasia.   La   opinión   de   cada   uno   de   los   primeros   jueces   medineses   se   considera   fuente   indiscutible  de  Ley  por  sí  misma,  con  lo  cual  se  valora  extraordinariamente  la  sunna  profética.   Piensa  que  el  creyente  puede  seguir  con  libertad  la  "opinión"  o  sentencia  que  más  le  plazca,   dentro  de  estas  "raíces"  o  fuentes  legislativas.  La  escuela  malequí  tuvo  muchos  adeptos  en  al-­‐ Andalus  y  el  Magreb.       Escola   malequí   o   medinesa   à   la   més   ben   informada,   el   nom   ve   del   gran   cap   de   l’activitat   jurídica  (Malik  ibn  Ánas).  Defineix  el  tronc,  la  base,  de  la  doctrina  sunnita.  Base  de  la  llibertat   d’opinió,   escoltar   a   tothom,   escoltar   totes   les   fonts   d’informació   (Sunna,   alcorà,   consens,   seny...).  Té  èxit  a  la  Península  ibèrica  i  el  nord  d’Àfrica.  Aquí  es  veu  la  tradició  malaquita   6     Escola  hanafí     La   escuela   hanafí   o   siria-­‐iraquí,   fundada   por   el   iman   Abu   Hanifa   (m.   767),   alcanzó   gran   predicamento   en   los   países   turcos,   en   Asia   central   y   en   la   India   islamizada.   Su   método   tiende   a   tomar   el   Corán   como   base   y   comparar   las   sentencias   de   los   jueces   buscando   "analogías",   con   lo   cual   valora   el   razonamiento   individual   (rai)   como   fuente   de   la   Ley,   y   permite   seleccionar   la   sentencia   mejor,   en   caso   de   oposición   entre   la   base   coránica   y   la   tradición   local.   Esta   actitud   disminuye,   de   hecho,   el   valor   de   la   Sunna,   puesto   que   el   creyente   debe   seguir   siempre   la   sentencia   "mejor",   prescindiendo   o   relegando   a   un   segundo   término   las   restantes  relativas  al  objeto  considerado.   La  actitud  selectiva  personal  quedó  restringida,  por   obra   del   mejor   discípulo   de   Hanifa,   Abu   Yusuf   (m.798),   a   los   casos   jurídicos   estrictamente   necesarios.       La  hanafí  à  l’ús  de  la  analogia  i  la  similitud,  la  comparació,  ve  del  guia,  de  l’imam  Hanifa.  Gran   èxit  a  la  zona  asiàtica  (paquistan,  afganistan)  i    a  les  zones  de  conquesta  tardana  posteriors  al   mil  (Indonesia  fins  filipines)   Escola  Hanabalí     •La  escuela  hanbalí,  ideada  por  un  discípulo  de  ash-­‐Shafií,  el  iman  Ahmad  ibn  Hanbal  (m.  855)   partiendo   en   parte   de   la   tendencia   dahrí,   literalista   o   zahirí   tuvo   muchos   adeptos   en  Siria   y   en   Mesopotamia.   Es   la   más   rigorista,   la   más   tradicional   y   la   que   menos   se   presta   a   interpretaciones  libres  del  derecho  coránico,  pues  acepta  sólo  el  Corán  y  la  Sunna,  rechaza  la   analogía   y   reduce   la   validez   del   ichmá   al   caso   del   consenso   unánime   de   los   compañeros   directos  del  Profeta.       La  hanbalí  à  de  l’imam  Ahmad  mitjan  segle  IX.  Èxit  a  la  zona  central  de  l’islam  (Siria  i  Iraq).  La   més   rigorista.   Rebutja   la   deducció   per   analogia,   i   accepta   el   consens   de   la   comunitat,   només   quan  siguin  els  que  conegueren  els  deixebles  directes  del  profeta,  cosa  que  no  pot  durar  més   d’una  centena  d’anys,  de  manera  que  la  possibilitat  de  fer  doctrina  nova  es  nul·∙la.     Ecuela  Mutzalí     Un   discípulo   de   Al-­‐Hasan   al-­‐Basri   (m.   728),   pensador   místico   de   Basora,   Vásil   inb-­‐Ata   (m.   748),   fundó   en   Basora   la   escuela   mutazilí   ("disidente"   de   la   de   su   maestro),   defensora   de   la   libertad   del  hombre  en  el  problema  de  la  relación  entre  la  fe  y  las  obras,  racionalista  y  propugnadora   del  libre  albedrío,  que  extremó  la  unidad  de  Dios,  no  admitiendo  la  posibilidad  de  asignarle   atributos  y  menos  el  antropomorfismo  de  Alláh,  pero  insistiendo  en  el  principio  de  la  justicia   divina.       La   mutazilí   es,   amb   la   primera   vista,   la   més   lliure,   per   l’ús   del   seny,   per   reflexionar.   Característica   à   negativa   absoluta   a   l’adhesió   antropomòrfica   d’Al·∙la   o   Mahoma,   esta   prohibint   representar-­‐ho.   A   LA   Baixa   Mesopotàmia   i   la   península   aràbiga.   Allí   Mahoma   i   Al·∙là   no  es  pot  representar.       7     Fiscalitat  omeia     • Es  replantegen  els  ingressos  de  l’estat.   • Almoina  legal  (zakat)  que  grava  tots  els  productes  agrícoles  i  el  bestiar.   • Els   dimmis,   en   canvi,   pagaran   tribut   de   capitació,   en   metàl.lic,   i   el   tribut   territorial   (jarach),  cobrat  inicialment  en  espècies  o  parts  de  la  collita.   • Malgrat   les   conversions   a   l’Islam,   es   continuaren   exigint   als   antics   infidels   →   descontentament.   • Només  es  canvia  la  chizza  per  l’almoina  legal.   La   fiscalitat   es   un   dels   temes   importants   i   es   el   que   fa   que   la   gent   que   paga   s’acabi   cansant,   perquè   una   cosa   es   pagar   l’almoina   legal   per   subvencionar   les   desgràcies   comunitàries,  i  una  altra  es  pagar  tributs  constants  que  estan  prohibits.  Quan  l’imperi   arriba  de  la  pen.  ibèrica  al  Paquistan,  ja  no  podern  basar-­‐se  amb  la  caritat,  l’almoina   legal,  i  s’han  de  pagar  més  impostos.  Així,  es  recorre  al  fisc  bizantí  i  persa.  Es  va  a  la   tradició  financera  d’allà  per  poder  mantenir  un  imperi  que  tremola       L’almoina   legal   és   principi   alcorànic   i   grava   tot   (part   dels   béns,   les   propietats...)   per   mantenir   els   desvalguts,   el   guia   (això   ja   per   analogia),   el   benestar   de   la   comunitat...   Però  que  passa  amb  els  dimmis,  els  que  recent  convertits  són  protegits  i  tolerats?   à   han   de   pagar   un   tribut   extraordinari,   perquè   per   estar   protegits   pel   califa   han   de   pagar,  i  la  suma  es  gran.    Per  això  revoltes  (com  les  dels  mossàrabs  de  Còrdova,  ja  que   de  pactar  uns  xifra  s’augmenta  constantment...).  Si  et  converteixes  també  et  fan  pagar   al  final,  perquè  son  molts  els  conversos.  I,  segons  la  llei  revelada,  això  no  es  fa.   Es  fan  nous  tributs  perquè  amb  l’almoina  no  és  suficient,  i  qui  paga  són  els  camperols   pobres   à   abandó   del   camp.   Fruit   de   la   impotència   per   l’abús   fiscal,   que   en   part   va   bé,   perquè  la  terra  abandonada  es  la  terra  que  s’incorpora  als  latifundis.       • Resultat   →   abandó   de   terres   per   l’excès   fiscal   i   trasllats   massius   a   les   ciutats.   Onades   de  protestes  arreu  de  l’Imperi.   Umar  II  (718-­‐719)  reconduí  la  situació  i  prohibí  la  venda  de  terres  públiques  als  grans   latifundistes.   à   Ja   hi   ha   mesures   per   evitar   l’abandó   de   les   terres,   com   Umar   II,   per   frenar   la   desaparició   de   la   petita   propietat,   però   l’eficàcia   es   pràcticament   nul·∙la.   El   pagès  desapareix,  no  ingrés  dels  tributs  à  reducció  dels  recursos  fiscals  de  l’Estat.   • Tot  plegat  portà  a  una  forta  disminució  dels  ingressos  de  l’estat.   8     • Polarització  jassa  (alta  societat)  enfront  de  l’amma  (poble  baix)  à  El  final  de  l’època   omeia  es  representat  per  una  gran  riquesa  amb  una  enorme  massa  de  pobres  que  es   lògic  que  s’apuntin  a  la  revolta  d’Abul-­‐Abàs.     • Els  latifundis  procedeixen  de  concessions  de  l’estat     • Concessions  dels  primers  califes  als  seus  fidels.   • Compres  i  inversions  de  la  nova  burgesia.   • El  petit  propietari  tendeix  a  encomanar-­‐se    als  poderosos  o  a  contractes  de  parceria.     També  juga  un  paper  important  les  grans  ciutats,  que  marcaran  les  polítiques  fiscals  en   benefici   propi,   i   s’adehereix   als   beneficis   latifundistes.   Han   capitalitzat   la   seva   riquesa   comprant   barates   les   terres   de   l’entorn,   i   el   petit   pagès   acaba   fen   mala   vida   o   com   parcer.     ELS  ABÀSSIDES   A  mitjan  segle  VII  els  Omeies  van  ser  vençuts  en  una  guerra  civil  per  una  nova  dinastia,  la  dels   abàssides,  que  traslladaren  la  capital  a  Bagdad.  És  l’època  en  què  l’expansió  isl’amica  s’aturà  i   molts  territoris  s’independitzaren  del  califat  (Al-­‐Àndalus,  Marroc,  Egipte,  Tunísia...),    tot  i  que   conservaren   la   religió   islàmica.   El   1055,   els   turcs   es   van   apoderar   de   Bagdad   i   el   califat   va   desaparèixer,   però   els   turcs   s’havien   convertit   a   l’islamisme   i   van   ser   continuadors   de   la   política  de  conquesta  àrab.   El  canvi  de  dinastia  ve  rere  la  revolta  originada  a  les  terres  afganeses,  turkmenistanes   i   iranianes,   zones   marginals,   on   tropes   acantonades   que   no   reben   salaris,   i   que   al   ajuntar-­‐se   amb   els   miserables   de   Mesopotàmia  (Iraq,  est   de   Siria,   kuwait)   dona   lloc   a   la  revolta  d’Abul  Abbàs.     Propugna  que  tots  son  iguals  davant  la  comunitat.  Qualsevol  creient  té  els  mateixos   drets   i   deures.   Reivindicació   bàsica,   que   ajuda   a   entendre   el   triomf   rapidíssim   de   la   revolta   abàssida   arreu,   ja   que   diu   que   a   les   altres   zones   d’Aràbia,   que   no   són   àrabs,   que  tenen  els  mateixos  drets  que  ells,  perquè  són  creients  iguals.     • Canvi  de  dinastia.   • Canvi  de  capitalitat  (Bàssora,  Bagdad).   • Orientalització  cultural  i  de  la  cort.   Amb   la   revolta   abàssida   acaba   el   tema   de   la   preponderància   aràbiga.   I   Damasc,   capital  massa  grega  i  massa  àrab  à  Trasllat  de  la  capital  a  Bagdad.  Es  una  proposta   9     d’orientalització,  de  concessió  d’aquest  islam  oriental,  d’acceptar  estructures  que  no   són  àrabs,  sinó  perses.  Creació  de  la  figura  del  visir,  el  divan,  la  sensualitat  de  la  cort...   tot  això  es  persa  i  hindú.  Els  contes  de  les  mil  i  una  nits  vénen  d’Orient.  S’assumeix  una   cultura  hindú  claríssima.  Números  àrabs  també  són  hindús...     • Màxim  apogeu  del  comerç,  de  la  vida  urbana.   • Despareix  l’expansionisme  territorial  =  estabilitat  fronteres.     La  successió  en  la  forma  omeia  fou  impugnada  pels  xiites  i  pels  jarixites.     Hi  ha  diverses  fases:     •1)  inicial  entre  718-­‐747,  fracassen  per  manca  de  coordinació.     •2)  moviment  de  conversos  no  àrabs  (Abú  Salama  i  Abú  Muslim).     •Denuncien  l’opressió  dels  Omeies.     •Prometen  l’arribada  d’una  etapa  de  justícia.     •Recluten  exèrcit  entre  guerrers  àrabs  descontents  i  els  mawles  iranians.     •Prenen  Kuffa  (749)  –  primera  capital         EL  KHURASÁN     •Fou  el  centre  de  l’aixecament  contra  els  Omeies,  en  coincidir  la  marginalització  dels  nous   conversos  i  la  manca  de  pagament  de  sous  als  exèrcits.         S’elegeix  un  nou  califa→  no  hi  ha  acord  amb  xiites.  S’ecull  Abul-­‐Abbàs  al  Jaffà.     •S’ensanyen  contra  els  Omeies  (750)     •Eliminats  els  Omeies  han  d’enfrontar-­‐se  als  xiites  i  als  jarichites.     •No  controlen  fins  a  mitjans  del  s.  IX,  però  després  els  desborden.  Apareixen  principats  xiites   arreu,  i  això  permet  la  reconquesta  bizantina  de  la  segona  meitat  del  s.  X.       El   triomf   de   la   revolució   abbàssida   el   750   suposà   el   fi   del   monopoli   dels   conquistadors   àrabs,   representats   pels   omeies,   i   la   creació,   per   solucionar   els   problemes   de   legitimitat   dinàstica,   10     d’un  autèntic  poder  islàmic  on  els  mawles  o  recent  conversos,  els  no  àrabs,  participarien  en   les  tasques  de  govern.   Des  del  primer  moment,  els  abbàssides  insistiren  en  el  poder  legítim  de  la  seva  dinastia  i  el   poder  califal,  des  de  llavors,  fou  concebut,  essencialment,  com  a  jefatura  religiosa.     Formes  de  govern:     Els  abbàssides  van  crear  una  vertadera  monarquia  islàmica  en  la  qual  confirmaren  els  drets   absoluts  dels  descendents  d’Abbas,  oncle  de  Mahoma,  front  els  usurpadors  omeies.   Van  restaurar  la  unitat  de  la  Umma,  suprimint  privilegis  de  l’exèrcit  àrab  i  establint  la  igualtat   entre  tots  els  musulmans.   •Califa  elegit  entre  la  nissaga  abbàssida.  El  califa  regnant  elegeix  successor.     •A  la  llarga  l’exèrcit  posa  i  deposa  califes.     •L’autoritat  califal  era  purament  temporal.     •Només  el  7è  califa,  al-­‐Mansur  (813-­‐833)  s’eregeix  en  IMAM  (guia),  imitant  els  xiites.     •Aquest  “cessaropapisme”  (unificació  del  poder  polític  i  religiós  en  una  mateixa  persona)  fou   combatut  pels  ulemes  (doctors  de  la  llei  islámica,  estudiosos  de  l’alcorà  i  la  tradició,  experts  en   questions  jurídiques  i  teològiques),  que  tenien  gran  incidència  sobre  el  poble.       Els  abbàssides  continuaren  desenvolupant  i  perfeccionant  les  institucioons  administratives,   copiant-­‐les  de  les  perses  (front  les  siries  dels  omeies,  més  occidentals),  obra  que  representà   una  orientalització  de  l’islam,  fet  ratificat  al  establir  a  Bagdad  la  capital  (762).       LOS  CHIITAS  Y  EL  IMANATO.     •  El  vocablo  shiá  significa,  en  el  lenguaje  común,  "compañeros  o  seguidores";  pero  en  la  terminología  de  los  legistas   y  de  los  teólogos,  lo  mismo  antiguos  que  modernos,  se  emplea  para  designar  a  los  partidarios  de  Alí  y  de  sus   descendientes.  Pues  bien,  los  shiitas  concuerdan  en  declarar  que  la  nominación  de  un  imam  no  es  de  aquellas  cosas   ordinarias  que  se  abandonan  a  la  decisión  del  pueblo;  que  el  imam  es  el  pilar  de  la  religión  y  la  base  del  Islamismo;   que  el  Profeta  no  debe  descuidarlo;  que  no  tiene  derecho  a  dejar  la  elección  de  un  imam  a  la  comunidad   musulmana;  que  su  deber  le  obliga  a  asignar  uno;  que  el  imam  es  absolutamente  impecable;  que  Alí  fue  la  persona   designada  por  el  Profeta  para  llenar  las  funciones  de  imam.  Apoyan  esas  opiniones  en  ciertos  textos  que  ellos  han   recibido  por  la  vía  de  las  tradiciones,  a  las  cuales  dan  interpretaciones  de  acuerdo  con  su  propia  doctrina;  textos,   por  cierto,  desconocidos  para  los  críticos  más  aptos  de  los  hadits  que  se  relacionan  al  Profeta  e  ignorados  de  los   doctores  transmisores  del  conocimiento  perfecto  de  la  ley.     •(IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  lib.  III,  c.  XXVII.).         “Las  cualidades  requeridas  en  un  imán  son  en  número  de  cuatro:  el  saber,  la  probidad,  la  aptitud  y  la  sanidad  de  los   sentidos  y  de  los  miembros  que  influyen  en  la  actividad  del  espíritu  o  del  cuerpo.  Se  ha  agregado  todavía  una  quinta   condición,  la  de  pertenecer  por  nacimiento  a  la  tribu  de  Qoraish;  pero  este  requisito  ha  sido  revocado  por   indecisión”.     •(IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  lib.  III,  c.  XXVI).   11     ...

Tags: