Antropología de primero, del profesor Carlos Siches. (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Antropología
Año del apunte 2013
Páginas 16
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 28
Subido por

Descripción

Toda la asignatura de antropología, del grado de Historia, del profesor Carlos Siches. Universitat de Barcelona. Resumen completo de la asinatura, de 16 páginas.

Vista previa del texto

ANTROPOLOGIA Què és l’Antropologia? - Estudi de l’ésser humà, etimològicament (tots som iguals, encara que hi hagi diferències psicològiques). Punt de partida: qüestió d’enriquiment cultural, aprendre altres cultures diferents. El coneixement de la diversitat ens pot enriquir.
- El terme antropologia és molt ampli. S’institucionalitza al XX, neix ja en relació i en context amb aquesta diversitat (època del colonialisme), es coneix pràcticament tot el món geogràficament. Aprendre a relacionar aquesta diversitat, trobar un punt comú o inicial...
- La diversitat humana és l’objecte d’estudi de l’antropologia. Ciència holística: estudia la totalitat de la condició humana.
- Pot ser física-biològica (estudi genètic i morfològic) o socio-cultural. // en comú: estudi de la diversitat o de la variabilitat humana. Molt relacionada també amb l’Arqueologia (estudi dels homes del passat). No hi ha fronteres ni límits. També antropologia arqueològica, lingüística...
- La majoria dels antropòlegs americans empren ‘’antropologia cultural’’: interès XIX per la història i cultures dels natius = unificació dels estudis sobre diversos camps (costums, societat, llenguatge...) relacionats amb la cultura // Europa no es va desenvolupar una antropologia així d’unificada, i les ‘’subdisciplines’’ solen existir independentment.
- “L’antropologia cultural és la branca de l’antropologia que estudia els orígens i historia de les cultures de l’home, la seva evolució i desenvolupament, l’estructura i funcionament de les cultures humanes en tot lloc i temps” (Bels-Hoijer).
- ‘’L’antropologia social pretén arribar a entendre i explicar la diversitat de la conducta humana mitjançant l’estudi comparatiu de les relacions i els procesos socials en la més àmplia gama posible de societats ‘’(T. Firth, EICS, pàg. 404).
- Sovint, s’ha interessat sobretot pels pobles desconeguts, del tercer món diguem (‘’’’inferiors’’’), Amazones p. ex., i la terminologia ha variat al llarg de la historia (bàrbars, salvatges, primitius...). sempre se’ls ha tractat d’inferiors amb una actitud, en èpoques, de docència (han de ser ensenyats), capacitat d’imposar: procés civilitzador. Cultures inferiors – la nostra és millor, han de ser educats.
- És molt difícil fer un estudi de la diversitat. S’ha d’obrir la ment i no sempre és fàcil. Superar els prejudicis que ens marcat sempre, que ens ha inculcat la nostra cultura i societat. Els hem de bloquejar. Encara que certs costums no ens agradin o no els entenguem o no estiguem d’acord, s’han de respectar. Nosaltres no som ningú per anar allà a oposar-nos i prohibir-ho. És un status-cuo de la seva societat, costums, diferents dels nostres, altres cultures, s’ha fet sempre.
S’ha d’acceptar encara que ens sigui complicat d’entendre.
- A la pràctica l’antropologia va partir d’un propòsit: la pròpia cultura ja es coneix (p. ex., i sobretot, a França), anem a conèixer i investigar les altres que no se’n sap res (colonialisme...)  tòpic: anem a conèixer els ‘’inferiors’’, els pobles no ‘’civilitzats’’, s’ha entès així.
- No hi havia pràctica ni teoria en aquests pobles, no se’n sabia res. Els antropòlegs van haver d’anar-hi i fer una immersió, adaptar-se i conèixer aquella societat i cultura. Es desenvolupà així, a partir d’aquí, una nova metodologia. Relacionar-se: observació participant.
(1a etapa: estàs perdut, en un lloc que no coneixes, lluny, tot és novedós. 2a etapa: t’has d’acostumar i t’involucres, t’integres dins la societat...).
- Tres termes clau en la terminologia inicial:  ANTROPOLOGIA. Dos sistemes d’investigació:  Etnologia. Més comparativa, buscar una unitat cultural. Estudi compartit d’un àmbit cultural. Emprarà l’etnografia però també la història, la geografia... de l’Andalusia Oriental, p. ex. Comparació transcultural; l’estudi comparatiu de les dades etnogràfiques, de la societat i de la cultura.
 Etnografia. Vessant descriptiva de l’antropologia. Descripció local d’una cultura.
L’antropologia s’alimenta de l’etnografia per veure la diversitat. Són dependents un de l’altre. Genera preguntes i qüestions que l’Antropologia intentarà resoldre. És el producte. La descripció no és innocent. Necessita inicialment una perspectiva per orientar la investigació. Mètode etnogràfic.
Diferència entre societat-cultura - L’Antropologia va molt més enllà del mer estudi dels pobles preindustrials. És una disciplina científica de caràcter comparatiu que analitza totes les societats, antigues i modernes, simples i complexes. A diferència de la majoria de les ciències socials ofereix una perspectiva transcultural única, comparant constantment societats i cultures.
- Les cultures són tradicions i costums, transmeses mitjançant el llenguatge, que regeixen les creences i el comportament de les persones exposades a elles. Enculturació: nen aprèn dins una societat particular (ex. nen salvatge). No herència biològica.
- La gent comparteix la societat (vida organitzada en grups) amb altres animals // cultura distintiu dels humans, fins fa poc: - Alguns animals tenen societat (organització social, p. ex.) però no tenen cultura. Abans dels 70s es pensava que la cultura era un tret definitori i distintiu dels humans, però es va descobrir que certes espècies tenen en la vida uns certs paràmetres d’aprenentatge, una certa cultura... Es transmeten un cert llenguatge de pares a fills, l’ús d’eines (que una branca sigui d’una longitud determinada), costums alimentàries... No herència biològica.
- La cultura no pot viure sense societat, però la societat pot viure sense cultura (ex. El nen salvatge amollat a la selva).
- El concepte de cultura ha de contenir necessàriament el concepte de societat, perquè depèn directament de la seva existència. En una definició de cultura hem de tenir en compte el concepte de societat.
- En els seus inicis, l’antropologia analitzarà les cultures des de la pròpia cultura, perspectiva: negatiu ‘’cultures primitives’’, el millor sempre serà la pròpia, el model, dominant, el màxim civilitzada. Antropologia: del desconeixement  al coneixement de cultures desconegudes, moltes en vies d’extinció.
- L’objecte de l’antropologia és la cultura. Ens podem especialitzar en dues vies:  Àrees.
 Temes. Perspectiva global, s’ha d’estudiar una part en relació al tot.
- Sempre des de la diversitat, des de la variabilitat humana. Perspectiva holística, global, una cosa no pot ser entesa sense una visió global (p. ex. Potser en una economia s’ha de tenir en compte el concepte religiós).
- Etnografia (descripció local d’una cultura). Per fer-ho s’ha de fer a través d’un mètode etnogràfic. Les investigacions poden ser:  Lineal. Quantitativa, deductiva. Comprensió, generalització (enquestes). Hipòtesi  dades  resultat. Deductiu. General, per representar l’estudi d’una mostra del nostre objecte d’investigació.
 Circular (o espiral). La que s’aproxima més a l’etnografia. Qualitativa, inductiva.
Objectiu diàleg amb el desconegut. Explicació. Cal fer una immersió  reflexió, el procés és més important que el resultat. Teoria –pràctica, relació, el coneixement teòric ve amb el mateix procés (pràctic).
- Però el mètode etnogràfic utilitza més la investigació circular: Le Compte i Schensul (1999:9): 1. La investigació es porta a terme en un escenari natural, no en un laboratori. Hem d’anar al lloc en què passa, d’origen de la investigació. És un estudi sincrònic, un estudi en el moment present, en el moment concret en el lloc concret. Immersió – reflexió, contacte, in situ.
2. Relació cara a cara (in situ, immersió...), el que podríem dir el capital social, xarxa de relacions que anem construint, a poc a poc... relació de confiança, directe, amb els ‘’informadors’’: intentem reconstruir una perspectiva que no és nostre, entendre la de l’altre subjecte. Buscar les perspectives pròpies dels participants, dels subjectes.
3. Comportament. L’instrument bàsic del mètode etnogràfic és el mateix investigador: observador, parla, escolta. És actiu. Conducta. Immersió.
4. Utilitza la metodologia inductiva. Informació a partir dels subjectes, diferents, no com una enquesta (quantitativa, deductiva). Reflexió. Estratègia per anar creixent teòricament, per anar coneixent (interessa el procés, la reflexió).
5. Utilitza fonts de dades múltiples, tant quantitatives com qualitatives, tot tipus d’informació és vàlida.
6. Tota conducta humana, creença, valor, norma, comportament, es troba sempre immers en un context socioeconòmic, històric, polític... hem de contextualitzar qualsevol fenomen.
7. Utilitza el concepte de cultura com una lent per interpretar els resultats. Tota investigació depèn de cada perspectiva teòrica, de l’observador. Les dades no són independents de l’investigador, de la perspectiva. Cada descripció és innocent.
Relacions antropologia amb altres ciències - L’antropologia no es podria haver desenvolupat com ho ha fet sense un gran desenvolupament paral·lel d’altres disciplines, com la sociologia o la història, per exemple.
- Diferència: A diferència de la majoria de les ciències socials ofereix una perspectiva transcultural única, comparant constantment societats i cultures.
- Es relaciona amb altres disciplines: les tècniques emprades per datar fòssils i artefactes (geologia, física i química) i com que entre els fòssils es troben restes de plantes i animals, també col·labora amb botànics, zoòlegs i paleontòlegs...
 Visió general de tota la societat (política, econòmica...) per estudiar-la. Perspectiva holística.
- S. XIX, en el seu naixement, primera visió d’una cultura és etnocèntrica (‘’els meus valors són els millors’’) <-> colonialisme (interessos de tot tipus).
- Posteriorment l’antropologia se’n adonà que la terminologia aplicable a la pròpia cultura en diverses disciplines no era prou vàlida, no servia, per a altres cultures i societats. No hi havia cap disciplina desenvolupada, i es va fer alhora, com un corpus general.
Tècniques que usa l’antropologia d’altres disciplines: - Etnociència: coneixements que tenen un grup de persones sobre una àrea determinada (ex: pescadors del Cabo de Gata).
- Utilitzem qualsevol recurs o tècnica d’altres disciplines constantment en antropologia.
 Interdependència entre l’antropologia i altres disciplines, hi ha un flux de coneixements, ajuda mútua per a diversos estudis i investigacions.
- Tres qüestions amb les quals qualsevol perspectiva teòrica hi estaria d’acord:  Sempre estudiem l’ésser humà com un tot: perspectiva holística, contemplant la totalitat. En una societat per estudiar l’economia potser hem d’estudiar la religió.
 Respecte la diversitat hem d’emprar el mètode comparatiu, hem de comparar dues cultures, però no etnocentrisme (jutjar els altres a partir dels nostres valors, naturals nostres, costa molt trencar amb això...
 Aportació del concepte de cultura. Tylor, 1871, primer que dona una definició de cultura més o menys satisfactòria i acceptable, emblemàtica.
Conceptes importants: - Raça/ racisme: derivació d’etnocentrisme radical. Un pas més dins la mateixa línia. Aparença, aspectes biològics. Quan es mesclen aspectes físics amb culturals (aspectes de comportament).
Inferioritat per ser diferent biològicament, aspecte, físicament.
TEMA 2 - EL CONCEPTE DE CULTURA - ‘’La cultura o civilització, en sentit etnogràfic ampli, és aquell tot complex que inclou el coneixement, les creences, l’art, la moral, el dret, els costums i tot altre hàbit i capacitat adquirida per l’home en quant membre de la societat’’ (Tylor, E.B., 1871, Primitive Culture).
Innovador:  ‘’Complexa’’ = perspectiva holística.
 Tothom té cultura (per primera vegada). Importància, boom s. XIX, fa canviar i revoluciona la pròpia concepció de la societat. //no totes al mateix nivell (etnocentrisme encara s. XIX. Primitives...). Encara relació cultura-civilització.
 Cultura material i no material.
 La cultura no s’hereta, no es desenvolupa per mitjans biològics sinó es transmet per les relacions socials. Obvi, però no al XIX.
- Oposat a cultura = natura. Es parteix de la natura (dominen els sentits primitius): progrés  cultura.
- Element clau/indicador de la cultura = tecnologia (procés de dominació de la natura). La cultura dominant serà generalment la més avançada tecnològicament.
- Dues estratègies per l’estudi de les cultures:  Èmic: perspectiva pròpia d’una persona. Perspectiva de l’actor, fomenta la visió dels natius, interessa molt a l’antropòleg. P. ex. Memòries d’una persona de la G. Civil, visió determinada d’una societat. Les dues han de ser compatibles, però és sobretot la perspectiva èmic qui repercuteix en l’ètic.
//els natius no són científics (ex: els esperits causen malalties...):   Ètic: visió, perspectiva, que donarien les ciències. Corpus de coneixements. Perspectiva de l’observador canvia el focus de la investigació de les categories, expressions i interpretacions natives a les de l’antropòleg. Reconeix que els actors solen estar massa ‘’implicats’’ en el què fan com per interpretar imparcialment la pròpia cultura. En tant que científic, l’antropòleg ha d’intentar aportar un punt de vista objectiu i global a l’estudi d’altres cultures.
- En la pràctica, la majoria dels antropòlegs combinen les estratègies èmic-èpic en el seu treball de camp.
- Relativisme cultural: analitzar l’altre en funció de la seva pròpia complexitat. El contrari d’etnocentrisme. És el que s’empra en antropologia. Hem d’intentar estudiar els valors propis d’una altra societat, buscar les explicacions pròpies sobre un fenomen determinat. No renegar de la pròpia cultura, que ho portam a la pell, és el natural per nosaltres, però si podem relativitzar el nostre punt de vista. Oposat d’etnocentrisme. //l’objectivitat, la sensibilitat i la perspectiva transcultural no signifiquen que s’hagin d’ignorar els valors internacionals de justícia i moralitat.
- Etnocentrisme: tendència a aplicar els propis valors culturals per jutjar el comportament i les creences d’altres cultures. Tothom pensa que les seves formes de pensar són les correctes, les més naturals. Veuen el comportament diferent com estrany i, fins i tot, salvatge.
- Etnocidi: exterminar una cultura a través de la prohibició de la llengua, costums... imposició d’una altra, cultura dominant. No generalment exterminació física. Sovint frontera entre etnocidi i genocidi no molt clara però.
- Genocidi: desaparició, extermini d’un poble, desaparició sistemàtica d’una ètnia. Extermini físic.
- Ètnia: fa referència a una població que té una cultura concreta.
- Aculturació: pèrdua d’una cultura pel domini, influència, d’una altra. Més indirecte.
‘’Substitució’’, reorganització. //Quan una cultura rep influències d’una altra aquesta es reinterpreta, es reorganitza, canvia de significat. Terme en poblacions.
- Enculturació: quan naixem patim aquest procés. O socialització (des del punt de vista de la societat, d’aprenentatge de la cultura...). p. ex: noia d’una petera, orfe... li ensenyaran a l’escola.
Aprenentatge d’una situació cultural, quan naixem sobretot. Endoculturació.
- Sincretisme cultural: adopció i representació de diversos aspectes culturals, forma relativa d’aculturació (ex: sevillanes a Barcelona).
- Identitat: molt relacionat amb el concepte de cultura (//cultura no identitat). És tot allò d’una societat que escull la cultura. La pròpia cultura-societat decideix quins trets són identitaris en un període històric determinat.
- Tradicional: terme ambigu i complex. Terme relacionat directament amb la cultura, que s’ha fet contínuament des d’un moment determinat i ja és ‘’inherent’’, podríem dir, a la mateixa cultura. Element identitari, en cert punt, d’una societat. Costums...
- Folklore:  Tota la creació, tot el moviment cultural que es dona en les classes no dominants, cultura popular (marxista).
 Tot allò que no és modern, tradicional, que no ha passat per el sedàs de de la industrialització(ó, que s’ha mantingut més o menys inalterable en el temps.
Modern//antic. (anglosaxona).
- Segons E. Adamson Hoebel (1973:5): “Cultura és el sistema integrat de patrons de conducta apresos que són característics dels membres d’una societat i que no són fruit de l’herència biològica.’’ “La cultura no està predeterminada genèticament; no és instintiva. És, en conjunt, el resultat de la invenció social i és transmesa i conservada només a través de la comunicació i del llenguatge.” - Anys 60, però 1973 a Espanya. Significa un procés de ruptura amb l’evolucionisme unilineal (cultura // civilització). 50 anys de procés per rompre amb el paradigma. Transmissió.
Enculturació bàsic.
- El que era natural no és així, és cultural. Ex: rol de la dona en una cultura o societat. La diversitat és clau, perquè ens ajuda a veure què és natural i què és cultural, perquè és molt difícil des del nostre punt de vista, la nostra cultura, saber què és natural i què no.
- Kroeber y Kluckholhn (1952), al examinar diferentes formulaciones del concepto cultura, propusieron la siguiente formulación: “La cultura consiste en patrones, explícitos e implícitos, de comportamiento y que rigen el comportamiento, adquiridos y transmitidos mediante símbolos, que constituyen los logros distintivos de los grupos humanos, incluyendo su plasmación en utensilios; el núcleo esencial de la cultura se compone de ideas tradicionales (es decir, históricamente obtenidas y seleccionadas) y sobre todo se sus valores asociados; los sistemas culturales pueden, por un lado, ser considerados como productos de la actuación y, por otro lado, como elementos condicionantes de las actuaciones sucesivas.” (Kroeber y Kluckholn, 1953 en Adamson Hoebel, 1973: 5).
- Anàlisi de 500 definicions de cultura des del 1871. Anàlisi de la definició segons Kottak:  La cultura ho abraça tot. Crítica a Tylor, és més que sofisticació, que civilització. Hi ha diferències: diversitat. Abraça aspectes materials com ideacionals (món de les idees, del pensament, del com organitzem el món mentalment). Tothom té cultura.
 La cultura és general i específica. Podem entendre la cultura com un tret característic de l’ésser humà // hi ha diversitat. Tothom té cultura però enculturada de formes diferents.
L’enculturació és significativa. Cultura en sentit general, una capacitat i una possessió compartida pels homínids // cultura per descriure les diferents i diverses tradicions culturals de societats específiques, en el sentit específic. Totes les persones es desenvolupen en un conjunt particular de regles particulars transmeses de generació a generació. Aquestes són les cultures específiques o les tradicions culturals que estudien els antropòlegs.
 La cultura és apresa. //no tot aprenentatge és cultura. Segons els etòlegs:  Aprenentatge individual-situacional, segons les situacions, les experiències, tu aprens. Se dona quan un animal aprèn de, i basa el seu futur comportament en, la seva pròpia experiència.
 Aprenentatge social-situacional. Un grup d’una mateixa espècie s’organitza de tal manera, no cultural, sinó situacional, per assolir un objectiu comú.
Aprenen d’altres membres del grup social, no necessàriament a través del llenguatge (ex: llops aprenen estratègies de caça per els llops de la manada).
 Aprenentatge cultural. Si és cultura. Depèn exclusivament de la capacitat desenvolupada dels humans d’utilitzar símbols, signes que no tenen una connexió necessària ni natural amb allò que representen (ex: banderes, nom propi...). Tret fonamental de l’evolució homínida és la dependència de l’aprenentatge cultural. Mitjançant la cultura la gent crea, recorda i maneja idees, controlant i aplicant sistemes específics de significat simbòlic.
Enculturació.
    La cultura és simbòlica (punt 3). Va tenir el seu origen quan es desperta la capacitat de simbolitzar (llenguatge no sols verbal).
La cultura és compartida. No és un atribut dels individus per ser ells mateixos sinó en quant membre d’una societat o grup. Enculturació: ajuda a construir una societat.
Relació de proximitat entre tots nosaltres. S’aprèn per les relacions socials.
La cultura està pautada. És tot// en un ordre concret, tot és interdependent, relacionat.
La modificació d’un aspecte afecta a la resta. En definitiva, la perspectiva holística.
La gent empra creativament la cultura, és a dir, vol dir que la cultura canvia, la gent l’utilitza de forma diferent segons un context determinat. Encara que les regles culturals ens diuen què fer i com, no sempre seguim el seu dictat. Les persones poden aprendre, interpretar i manipular la mateixa regla de formes diferents, emprant creativament la pròpia cultura en tost de seguir-la cegament. Motor de canvi. Les mentalitats socials canvien segons el context i època. (//no lineament com deia Tylor).
Per això molts antropòlegs creuen necessari distingir entre: - Cultura ideal: el que la gent diu que hauria de fer i el que diuen que fan.
- Cultura real: el seu comportament autèntic tal com l’observa l’antropòleg. Igual que el contrast èmic-èpic.
- //concepte de cultura encara humanista, general, que no encara no és del tot ‘’útil’’ i correcte.
Exclusiu de l’ésser humà es qüestiona als 60s-70s: no és l’única espècie que manifesta graus de cultura.
- A través de la relació natura-cultura podem veure el nivell de civilització, des d’una perspectiva etnocèntrica (XIX). Tothom té cultura, si, però n’hi ha unes de més desenvolupades i civilitzades que altres, les primitives (més natura). ‘’Pobrets, estan en la infància, anem a ajudar-los’’.
- //a partir principis XX aquesta visió unilineal es comença a trencar, entren altres visions, sobretot als anys 50: ruptura amb aquest concepte de cultura humanista, massa bàsic. Sorgeixen i es cristal·litzen als 50s dues posicions sobre la cultura:  Visió adaptacionista, materialista, o totalitarista. Les grans teories que formen aquesta branca tenen el seu origen en l’evolucionisme del XIX. Privilegien les relacions socials (relació amb el medi, ex). corrents teòrics: marxisme, p. ex, visió unilineal de la cultura i la societat – antropologia marxista: primer hem de fixar-nos dels aspectes de producció. Això és més important que els aspectes ideacionals (creences...). Èmfasi en els aspectes materials de l’existència, en les formes de vida, institucions socials en definitiva. Sobretot a Europa (antropologia social). Punts en comú entre les tendències o teories (ex: marxisme): - Les cultures són sistemes que serveixen com una eina adaptativa a l’entorn natural i social.
- El canvi cultural és un procés d’adaptació. La cultura = eina d’adaptació.
- Les cultures sempre tendeixen a l’equilibri, objectiu: reproducció, continuïtat // tecnologia provoca canvis o processos d’evolució de les cultures.
Els components ideacionals....
 Visió ideacional (valors, creences, visió del món): concepció de cultura molt més restrictiva. El valor és fonamental de la cultura, els valors són aspectes socials: existeix relació social perquè dins nostre tenim una visió d’aquesta.
- Cultures com sistemes cognitius: com captem la realitat.
- Cultures com sistemes estructurals (Levi-Strauss).
- Cultures com sistemes simbòlics compartits.
TEMA 3 – EL DESENVOLUPAMENT DE L’ANTROPOLOGIA. ANTECEDENTS HISTÒRICS, ESCOLES I TENDÈNCIES.
De primeres podem parlar de dues visions:  Internalista: explica la ciència com acumulatiu intern, en funció dels autors // l’acumulació del coneixement dels autors és important.
 Externalista: explicar una disciplina en funció del context en què es desenvolupa // problema: convertir la ciència en ideologia.
 També podem parlar d’una visió ‘’continuista’’ (lineal / més pròpia de l’internalista) i d’una discontinuista (//, ruptures. Més pròpia de l’externalista).
- Primer antropòlegs de ‘’sofà’’: necessari, millor anar-hi in situ.
- Important Malinowski, 1a GM l’obliga a quedar-se més temps en el lloc d’estudi i se’n adona que el treball és més profitós i valuós.
- Bonte: 1) Precursors s. XVI-XVIII, Primer Colonialisme. Predomina la idea de que hi ha una diferència de natura entre els pobles diferents (nosaltres-primitius): exotisme. Hi ha la concepció, que es comença a generar al XVI, d’essència diferent entre humans: creix el racisme. Salvatge-civilitzat: serveix per controlar, utilitzar, esclavitzar, ‘’civilitzar’’... hi ha un abisme entre els dos conceptes. Tenen ideològicament l’excusa perfecta: època de conquestes colonials. Però es produeix la generació d’una idea, a favor o en contra, que tothom comparteix: discussió, però encara hi manca una hipòtesi general.
- (XV): Descobriment occidental del món. Desenvolupament del capitalisme mercantil i del comerç d’esclaus. ‘’Acumulació primitiva’’ de capital. Per tant, descobriment del ‘’món salvatge’’ i constitució d’un nou camp de coneixement: la història moral.
- (XVIII): Liquidació de l’esclavitud i inici del colonialisme pròpiament dit. Formació del capitalisme industrial occidental i noves possibilitats d’acumulació de capital.
Crítica de les tesis esclavistes recollides d’altres ‘’civilitzacions’’ a través de la dicotomia conceptual salvatge-civilitzat. Aquest és el primer tall que ens durà a la formulació de l’univers propi de l’etnologia.
2) Primera ruptura, s. XIX. Època industrial i colonial. Com a mínim tenim un principi explicatiu, l’evolucionisme. Però visió europea, etnocentrisme // tenint en compte la diversitat. Primitiu, infància de la humanitat: ajudar-los, moment de consolidació i estabilització de les colònies, educació dels primitius, control amb l’educació.
Metròpoli. Ruptura també de la visió metafísica de la història, bíblica, començada a explicar a través de la ciència, evolució, arqueologia, a partir de les descobertes...
comença a implantar-se el concepte de modernitat: porta a pensar que podem tenir el control de la natura, canviar-la: civilització// primitius. Hem d’ajudar-los a ser més moderns i a evolucionar.
- (1850-1880): Entrada en la fase imperialista de repartiment del món i origen de les conquestes colonials. Primitiu/civilitzat: la etnologia se constitueix com disciplina independent de la història i comparteix amb ella i amb les ciències de l’època la ideologia de l’evolucionisme. Aquest segon tall es realitza en un context de crítica de la visió metafísica de la història, que agafa caràcter radical amb Marx i crea en general la necessitat d’estudis positivistes dels fets socials.
3) Implantació colonial, principis XX. Assimilació és possible, hi ha resistències. Anem a estudiar les cultures dins la seva pròpia idiosincràsia. Conèixer aquestes cultures per tenir-les ben controlades i contentes, per aturar la resistència i la insurrecció. Continuar la relació. Conèixer el seu funcionament: funcionalisme.
- (1920-1930): Implantació definitiva i triomfant del sistema colonial. La crítica de l’evolucionisme comporta un tercer tall: la constitució de la etnologia clàssica i de les seves diverses escoles científiques que defineixen els mètodes d’observació i anàlisi.
Enfrontada a la ambigüitat del seu objecte i de la seva relació amb el mateix, la etnologia tendeix a convertir-se en antropologia i a reivindicar un lloc clau en el estudi de les societats humanes. També es segueix produint el tema de l’educació... que vegin que s’interessen per elles.
4) Moviment de liberalització nacional, mitjan XX. Es comencen a desenvolupar teories crítiques, hi comença a haver una revisió.
- (1950-1960): desenvolupament dels moviments de liberalització nacional i començament dels processos de descolonització. La antropologia planteja de nou el seu objecte i la seva relació amb el mateix. Un quart tall comporta simultàniament la investigació dels fonaments d’una antropologia general i la crítica radical a la antropologia moderna.
- Respecte a l’evolucionisme, Lévi-Strauss parla de tres moments històrics per parlar-ne: 1) La conquesta d’Amèrica. Moment essencial, publicacions importants que influiran molt posteriorment, fins i tot, ja crítics amb els mètodes de conquesta, textos de denúncia.
L’origen dels natius (Bíblia) i la racionalitat d’aquelles cultures.
- Escriptors d’Índies, crítics, s’ha dit primers etnògrafs: Sahagun, de las Casas, padre Acosta...
- Repercussions morals, ideològiques... molt importants.
- Pregunta: quin és l’origen de l’indígena americà? (Bíblia no...).
- Són racionals? La racionalitat de les seves formes de vida i cultura. Aquests dos darrers principals punts de discussió.
- Trobada amb una nova humanitat provoca la qüestió de la comparació entre les cultures.
 aparent estat de natura que se li atribueix a l’indígena. Civilització desvirtua la naturalitat (bon salvatge). interès per veure quin és l’origen de l’evolució social.
 aparent simplicitat de la cultura indígena: idea de que la humanitat va evolucionant de la simplicitat (natura) a la complexitat (civilització, domini de la natura). Posa les bases de l’evolucionisme del XIX.
2) La reacció política i ideològica resultant de la Revolució Francesa.
- S. XVII: idea d’historicitat (tenen una història compartida, de la senzillesa a la complexitat, tot relació amb la natura) i idea de progrés, molt relacionada (la història de la humanitat s’explica amb aquesta idea).
 cristal·lització amb les històries naturals publicades al XVIII que porten la idea d’holisme i totalitat.
- - (2a meitat XVIII) Linne: primer autor idea raça/racisme. Intenta veure i explicar la diversitat del món a partir dels trets físics i anatòmics. Inclòs arribarà a dir que hi ha diverses espècies d’homes.
Buffon: història natural en diversos volums. S’interroga sobre la plaça de l’ésser humà dins del regne animal. Parteix de dos postulats o fonaments de l’època, manera ideològica d’entendre el món:  L’ésser humà té capacitat cap a la perfecció (o degeneració), a través de la cultura.
 La relació home-natura és primordial per veure l’estat o grau de civilització.
 així expliquen l’existència de la diversitat. Idea de progrés important.
Ciutat europea, punt de referència.
 Buffon mateix estableix la diferència que predomina en l’època entre salvatge i civilitzat (model ciutat europea, visió etnocèntrica) a partir de les diferències geogràfiques i biològiques.
3) Les publicacions que des de la Biologia es van fer entorn de l’evolució (Darwin).
- Segle XIX es desenvolupa el paradigma evolucionista, a partir del qual sorgeixen més o menys vinculades les grans concepcions que dominaren ideològicament (marxisme, feixisme...).
 Teoria dels quatre estadis: totes les societats humanes progressen naturalment a través de quatre estadis definits per un mode específic de subsistència. Progrés. Es podrà organitzar la diversitat. Amb sentit unilineal i progressiu:  Caça-recol·lecció.
 Ramaderia.
 Agricultura.
 Comerç.
- Defineixen els processos de dominació de la natura, de cada vegada menys dependents d’ella.
- Encara que no hi ha reflexió sobre el pas d’un estat a l’altre, són mecànics, inamovibles, però posa les bases de la idea de progrés.
- Perspectiva holística: a cada mode de subsistència se li assignarà una manera d’organització social, formes de pensament...
- Comte: fonamental, una de les veus de la nova classe social emergent (burgesia il·lustrada) // defensors de la continuïtat de l’Antic Règim. Diu que cal crear una nova ciència positivista.
- Important postulat: què és artificial i què és innat en l’ésser humà? (discussió cultura-natura).
- Important formes de pensament. Tres estadis: 1. Fictici o teològic: visió màgica del món. Infantesa.
2. Metafísic o abstracte: recerca de les causes primeres, de les grans qüestions.
Adolescència.
3. Científic i positiu.
- Socialment, de la senzillesa, primitius, a la complexitat: procés, marxa, de la civilització.
- Antecedents de l’evolucionisme, el qual s’intentarà fonamentar en dues vies:  Fonaments ideacionals del progrés.
 Fonaments institucionals (estudi dels aspectes materials de la subsistència, com les institucions socials).
- Important Julio Caro Baroja.
- Una de les fonts per fonamentar l’evolucionisme seran les etnografies referides als pobles primitius del present, altres referides als pobles primitius del passat, altre via als sectors socials considerats com primitius dins la pròpia societat... (ex: món rural).  fonamental per conèixer les nostres èpoques passades. Fora del progrés. Supervivències del passat.
- S’intentarà fonamentar la idea d’evolucionisme lineal, progrés, amb el propi model occidental.
- Diversos estadis  evolució // no reflexió sobre el pas d’un a l’altre. Es donava com a cert. No partim d’una hipòtesi, demostració científica, sinó que parteixen d’un axioma que troben real i adequat per a qualsevol cultura. Gran error del XIX.
- Els objectes dels museus ja no són curiositats, són patrimoni, documents científics que serveixen per a veure l’evolució.
- És bo que tinguin ja un criteri però no és científic.  la crítica d’aquest axioma, encara que continuarà viu com per exemple en l’àmbit de la religió, serà la base del segle XX.
- Segle XIX es desenvolupen dues grans branques per exemplificar aquest axioma:  Fonaments ideacionals: veure com evolucionen les cultures des de l’àmbit de les idees.
Estudi de la religió, creences, serà la base per veure l’evolució de les cultures.
Evolucionistes van haver de trencar amb tòpics de l’època, per això revolucionaris.
 Fonaments institucionals: de fet, tota la visió social (economia, organització social, política...). Important l’estudi del parentiu, com institució social, per exemplificar l’evolució serà un àmbit molt estudiat i fonamental.
- Europa model per comparar, com més semblants a ells més civilitzats. Estudien els altres perquè es suposa que nosaltres mateixos ja ens coneixem.
- S. XIX dos autors bàsics: Tylor, en l’estudi de la religió (fonaments ideacionals) i Morgan, que estudiarà sobretot la base institucional.
Religió - Serà un dels elements més significatius per explicar la marxa de la civilització.
- Aspecte bàsic: gent que cregui amb qualsevol cosa. Es fonamenta amb la creença. La gent participa d’unes creences que poden fonamentar una societat.
- Qualsevol explicació d’una religió es basa en l’explicació que es dona de què hi ha després de la mort.
- Important: religió única cristiana (s. XIX).
- Tylor buscarà l’element de la religió, més enllà de la mort, a partir del qual la societat ha seguit el camí de l’evolució.
- Rudiments: existència dual, existència de l’ànima, des de la perspectiva occidental ens diferencia dels animals i ens lliga amb Déu  sorgeix teoria animista: creure que som duals.
- Tylor radical: en tota cultura existència dual.
- Estadi animista, primer estadi cap a l’evolució. Presa de consciència amb aquesta dualitat.
- Divinitzar els avantpassats. Implica la immortalitat de l’ànima. Et pots relacionar amb els avantpassats (ex: a través dels xamans). Es comencen a divinitzar les forces de la natura:  evocarà amb el fetitxisme: el món està animat per forces espirituals.
 totemisme: es pensava que tota societat havia passat per aquest estadi. Clans exogàmics, importància de la sang, no es poden casar parents: organització social, estructura... té conseqüències de tot tipus, molt importants. Creença de l’existència d’un avantpassat místic.
- Politeisme: creença amb més d’un Déu  monoteisme.
- L’últim estadi en el món anglosaxó, com que no tenen imatges, serà la individualitat.
- Màgia: implica sempre la transformació de la realitat // religió, que només pot fer una petició perquè canviï.
Estudi del parentiu (Morgan- La sociedad primitiva) - En totes les societats o cultures conegudes existeix un tipus de família. Per tot arreu s’utilitzen termes primaris que referència al parentiu: tothom ocupa una o diversos posicions respecte la xarxa familiar, parentiva: forma un sistema.
- Trobem diversos sistemes de parentiu. Morgan intentarà entendre aquesta llei en diverses cultures i com es reprodueix.
- Primers antropòlegs es començaran a fixar amb els indicadors més bàsics: tiets, avis...
- Primer nexe d’unió, principal: mare-fill.
- Diran que en totes les societats dominen dos principis: o masculí o femení.
- La institució de la família és universal. Estudiarà la terminologia de parentiu d’unes 130 cultures: un dels puntals de l’estudi del parentiu.
 genera següent hipòtesi: estableix una correlació entre terminologia de parentiu, la organització de la família i relacions matrimonials. L’organització de la família està condicionada per les relacions matrimonials (important amb qui et casa, influència), i les dues determinaran els termes amb els quals es basaran el membres del grup.
- Parentiu fa referència tant a relacions socioculturals com naturals o biològiques. Fenomen biològic i fenomen cultural o social s’uneixen.
- La cultura controla i manipula, de diverses maneres, un fet natural.
- Morgan descobreix que en el fons no hi ha tanta diversitat. Visió occidental ‘’crítica’’ respecte la diversitat familiar.
- Terminologia:  Família: del llatí Famulus.
 Agnati: parents paterns (de sang), línia masculina.
 Cognati: parents materns (de sang), línia femenina.
 Identitat: capital simbòlic d’una família, pertinença d’una família.
- Morgan inventari de totes les terminologies de parentiu. Les relacions de parentiu estan en totes les societats. Són conjunts relacionals units per una mateixa llei i que formen sistemes.
- Defensa la unitat de la família humana, ja que en totes parts s’utilitzen termes de parentiu, tenen un sistema...
- Relacions d’afinitat i d’aliança: no relació de sang // parents polítics, del mateix sistema, conseqüència del matrimoni.
- El sexe és una forma de definir les categories de parentiu (ex: sexe masculí com a dominant).
- Societats unilaterals, o materna o paterna:  Societats masculines = agnàtiques. Afiliació per línia paterna.
 Societats femenines = uterines. Afiliació per línia materna.
 Societats ‘’duals’’, complementaria = bilineals. Identitat dels seus membres està constituïda per la aportació masculina i femenina.
 Societats cognàtiques o cognatícies...
Diagrama del parentiu - A partir d’aquest Ego parlem d’ascendents ( ) o descendents ( ), i col·laterals <-> (cosins, germans), que poden ser patrilaterals o matrilaterals.
- Normalment en un diagrama es numera per generacions, amb certa tendència, normalment, del més gran al més jove (d’esquerra a dreta).
- Més enllà de tres generacions = genealogia / menys = diagrama del parentiu.
- Sempre posem la data en la qual fem l’explicació (1996).
- En moltes societats cal destacar si els germans del pare/mare són del mateix sexe.
- Mateix sexe mare i germana mare = cosins paral·lels // diferent sexe mare i germana mare = cosins creuats. El que marca la diferència és la diferència o igualtat de sexe de pares i els seus germans.
- Morgan va descobrir dos grans sistemes de parentiu:  Sistema classificatori: els termes classificatoris agrupen a grups de parentiu diferents.
 Sistema descriptiu: utilitza un terme específic per a cada un dels membres, de les posicions de parentiu. Descriu la relació exacte.
- El sistema iroquès que va estudiar Morgan seria classificatori, però el nostre és descriptiu.
- Per als iroquesos tots els fills dels germans dels pares en termes paral·lels són germans per l’Ego.
- Els fills part mare-germana són paral·lels = germans.
- Els fills part mare-germà són creuats = no germans.
- Amb el pare igual.
 Conseqüències: relacions íntimes o no (germans o no). Paral·lels viuen junts. Continuïtat de la família, patrimoni, llinatge... = cosins creuats es poden casar. No sols està permès sinó que és preferencial i viable.
- Això va fer reflexionar molt al segle XIX sobre els sistemes de parentiu. Morgan dibuixa el camí, les possibilitats, però no pot acabar el seu treball, que serà utilitzat pel marxisme = autor tabú = 50 anys oblidat = Murdock desenvoluparà el seu treball.
Conseqüències - Es descobreix que hi ha 6 grans possibles sistemes de variacions entre la manera de gestionar si són germans o cosins: 1. Sistema esquimal: com la nostra cultura. No diferencien ni creuats ni paral·lels. I no són germans.
2. Sistema hawaià: s’empra un mateix terme tant en paral·lels com creuats. Engloben un mateix terme per tots: tots són germans.
3. Sistema iroquès: 4. Sistema omaha: en els cosins creuats diferència de tractament entre parentals i maternals.
5. Sistema sudanès: tot té una terminologia, però agrupa, és a dir, és un sistema classificatori.
6. : no existeix en cap societat, no s’ha trobat enlloc.
- Simbologia: - G = germans.
P = cosins paral·lels.
X = cosins creuats (Xp pare i Xm mare).
- Amb la terminologia podem esbrinar, entre d’altres, l’organització social. Podem veure, per exemple, el tractament que se’n fa de la figura del pare (pare no dit pel nom: ex). això marcaria un diferent ús o tractament, una diferenciació social = asimetria, no iguals.
- Relacions avunculars: relació entre l’Ego i els tiets...
- En definitiva, tot ve vinculat per el matrimoni. L’organització familiar està condicionada per les relacions matrimonials, que a la vegada condicionarà també la terminologia de parentiu.
- Seguint el model unilineal de l’època, podem dir dos tipus d’organització social:  Organització gentilícia: no propietat privada, prima la defensa de la gent en funció del territori. Organització orientada a la gent. Estatus adscrit, de naixement.
 Organització política: tendeix cap a la civilització, defensa del territori per damunt de la gent, prima la propietat privada, la individualitat de la societat. Estatus adquirit, esforç individual: progrés respecte origen. Néixer: nacionalitat.
- Resposta a l’evolucionisme unilineal: difusionisme: moviment com a resposta a l’evolucionisme // bàsicament xoc polític... es podria entendre com un mer complement. Tesis:  Difusionisme alemany: història cultural del món. Trobar àrees culturals. Estudiar els centres culturals mundials per veure l’evolució d’aquest.
 Hiperdifusionisme alemany: un punt en comú a partir del qual s’ha desenvolupat i evolucionat tota la diversitat del món, degeneració de les idees  civilització.
- En realitat, complement de l’evolucionisme. Llarg camí de ruptura. Serà important Tylor, quan es professionalitzarà la disciplina i es donarà, per primer cop, una metodologia.
- Ruptura real a les diverses escoles nacionals que s’aniran creant durant el 1900: - EEUU. F. Boas. Influència fins anys 50. Antropologia Cultural Americana.
- GB. Malinowski. Antropologia Social Britànica. Juntament amb EEUU crítiques de tipus metodològic.
- FRANÇA. Durkheim. Escola Social Francesa.
- ALEMANYA.
Franz Boas i l’Antropologia Cultural - Aspectes ideacionals. Visió ideacional de la cultura.
- Boas crítica a un axioma evolucionista que no es qüestiona: a iguals efectes, les mateixes causes.
- “Puede definirse la cultura como la totalidad de las reacciones y actividades mentales y físicas que caracterizan la conducta de los individuos componentes de un grupo social, colectiva e individualmente, en relación a su ambiente natural, a otros grupos, a miembros del mismo grupo y de cada individuo hacia sí mismo. También incluye los productos de estas actividades y su función en la vida del grupo. La simple enumeración de estos varios aspectos de la vida no constituyen, empero, la cultura. Es más que todo esto, pues sus elementos no son independientes, poseen una estructura”. (1938: The mind of primitive Man. New York: The MacMillan Co.). F. Boas (1964: 166) - Amb en Boas es comença a estudiar el fenomen en el seu propi context, es pot començar a parlar de ruptura amb l’etnocentrisme.
- Interès més amb la particularitat i individualitat que amb la generalització. Contrari a aquesta metodologia d’agafar mostres, com a espècies en biologia, i generalitzar. Estudiar el fenomen en el seu context.
- Hi ha un potencial comú de tota la humanitat (principis biològics i psicològics), el que canvia és l’adaptació al medi, tant físic com cultural.
- La cultura posseeix una estructura.
- Tot tret psicològic de cada individu és expressió d’una psicologia col·lectiva, de grup: enculturació. Aprenentatge d’una cultura, dels valors.
- Natura-cultura: - La cultura és aquell agent que determina un dels aspectes del comportament dels individus, no provocat pels instints. Determinació cultural.
- La conducta social és en major mesura automàtica.
- ...
- La cultura no és més que el bast aparell de pautes de comportament i pensament que l’individu té a la seva disposició per organitzar la seva experiència, dotant-la de significat.
- Antropòleg primer ha d’aportar una visió del conjunt (valors, cultura...) dins del seu context.
Antropologia social Britànica - També ruptura amb l’evolucionisme unilineal. Radical.
- Malinowski. Funcionalisme bio-cultural.
- Presenta continuïtat en el concepte de cultura: encara proposició totalista i adaptacionista de cultura, entenent la cultura com una forma de vida // trenca cultura = civilització.
- Tothom té cultura però no hi ha una unitat des destí (lineal) entre totes les cultures.
- Antropologia Social Britànica: les relacions socials també són cultura, no només els aspectes ideacionals com diu Boas. Enfoc en les relacions socials, a partir de les quals es cercarà la diversitat (ma manera d’organització social, parentiu...).
Malinowski i el Funcionalisme Bio-cultural - Evolucionistes: entrevistes per qüestionari, no anar-hi. 1900 es va trencant: in situ. Observació participant. Immersió: romp/crítica a l’evolucionisme.
- Malinowski: observació participant i immersió (degut 1a GM): conversa, participació i documents. Trenca obligatòriament amb l’etnocentrisme i l’evolucionisme ja que t’involucres en la societat.
- Parlarà de la importància del diari de camp: 1962, ja mort, li publiquen el seu diari: més bé el d’un etnocentrista del XIX: //diari personal.
 Única manera de conèixer la vida de la gent. Participació diària: quotidianitat.
- ‘’L’Antropologia ha de ser una ciència funcional de la cultura’’. I què entén per cultura? ‘’la cultura la viu com un conjunt de respostes a unes necessitats bàsiques imposades per la natura’’  d’aquí: bio-cultural. Cultura resposta al bio, determinació de la cultura respecte de la natura.
- Determinació natural, funcionalisme com a resposta d’unes necessitats bàsiques.
- Crítica al concepte de ‘’supervivència del passat’’: idea de que hi ha supervivències a partir de les quals podem estudiar les societats del passat. No: perquè res sobreviu a la seva funció. No hi ha supervivències.
- Forma, funció i significat: ens hem de fixar amb tot, no sols en la forma. Qualsevol fenomen l’hem d’entendre/estudiar com un tot.
- Interès en les institucions socials, sobretot una que tingué gran repercussió: l’econòmica. En els argonautes: el Kula, un tipus d’activitat econòmica.
Concepte de reciprocitat - Fonamental. Va veure que s’intercanviaven objectes rituals entre els diferents parents (més enllà del terreny econòmic), entre les diferents illes.
-Intercanvi entre famílies, el canvi cultural estableix relacions entre la gent, entre grups familiars.
- Els collars passaven de mà en mà cap a una direcció i els braçalets cap una altra. Valor: com més mans ha passat l’objecte  prestigi.
- Va donar la idea en l’època de que hi ha diverses idees/racionalitats econòmiques.
- En l’època existeix la teoria econòmica del formalisme, amb el qual trenca, idea de que es poden aplicar els propis principis a les economies de les diferents societats. Diferències de graui segons el nivell de desenvolupament econòmic (civilització, evolucionisme).
trenca visió formalista: liberalisme econòmic (concepte de valor), acumulació = prestigi.
- Es descobreix que en totes les cultures trobem el concepte de reciprocitat. Implica una relació prèvia, i sovint entre iguals.
- A partir del Kula, que estudiarà com institució social, estudiarà altres àmbits de la societat, com la religió.
- Es creu que en el món hi ha tres sistemes econòmics: - Reciprocitat A <-> B implica un coneixement previ.
- Redistribució A(B,C,D) implica estar dins el nivell social. Tot repartit.
- Intercanvi A = B, entre desconeguts, necessita d’una esfera que estableix preus, ex: alguna forma de moneda (mercat).
- El Kula va obrir noves perspectives a estudiar cap al que es coneix com Antropologia econòmica.
Radcliffe Brown - Resposta a Malinowski, trenca amb el bio-cultural. Conceptes importants: funció (resposta a unes necessitats bàsiques), estructura, institució.
- Centrarà l’atenció en l’estudi de l’estructura social.
- Funcionalisme estructural. Trenca amb la idea de dependència del medi ambient, determinat per Malinowski. Òbviament és important i condiciona, però pot haver-hi respostes diferents.
- Estructura: suma de tots els individus i les seves relacions que formen una institució social, aquesta darrera entesa com un concepte sincrònic, d’un moment concret. Tota societat/cultura té una forma estructural.
- El concepte d’estructura comença a ser emprat al segle XIX pels anatomistes referint-se a la classificació de les espècies, i es comença a definir com a classificació d’un organisme viu a partir del qual es desenvolupa.
 Spencer ho aplica a l’estudi social: organisme viu = organisme social, també format per parts i cada part forma part d’una estructura total.
- Successors: Evans-Pritchard, Firth, Leach...
Escola Social Francesa - Canvi, trencament amb el significat del concepte d’estructura. Origen en la lingüística (Chomsky).
- Claude Lévi-Strauss. Hereu de Durkheim, sociòleg de base, pare dels estudis sociològics, i Mauss, familiar seu. (Harris...).
Incest - Lévi- Strauss: tota cultura/societat regula la sexualitat. La forma de regulació varia segons cultura. Tota societat s’atribueix el dret de control d’aquesta regulació, intervé en la reproducció dels seus membres, la seva pròpia (ex: lleis actuals de l’avortament).
- Sexualitat: diferent el codi oficial del moment del què és realment. Interès en el control de la sexualitat i la reproducció = dona (no és el mateix, per exemple, 40 relacions home que dona).
- Prohibició de l’incest: prohibició d’un individu de tenir relacions sexuals amb un parent pròxim (pare/germà/fill sobretot a una dona i a la inversa).
- Lévi-Strauus diu que hi ha excepcions, com en l’Antic Egipte, on els faraons es podien casar amb la seva germana: hi havia restriccions de la regla, de la prohibició.
- En el cas dels Zande, el pare es pot casar amb la filla. Coses que culturalment no podríem arribar a entendre del tot, ‘’ens fa cosa’’.
- Però el terme prohibició no és biològic, sinó cultural.
- Important Morgan en l’inici de la terminologia del parentiu, que implica d’alguna manera la prohibició de l’incest: amb qui pots i no pots tenir relacions.
- Evolucionistes, com ell, èpoques més antigues: simple estat de natura, estat primitiu de promiscuïtat sexual, no existia la prohibició, la regla. Es va evolucionant cap a la civilització, quan gradualment es creen prohibicions: primera prohibició mare-fill.
- D’aquí les primeres famílies humanes, fins arribar a la plenitud de la cultura (cultura=civilització), que suposadament som nosaltres.
- Llarg procés de civilització, d’evolució, més prohibicions.
- Argument biològic de la selecció natural: mesura de protecció contra les conseqüències nefastes dels matrimonis consanguinis.
- Però Lévi-Strauss: si l’ésser humà ha practicat des de sempre encreuaments endogàmics, entre animals domesticats per, per exemple, produir més llet (millora de races), perquè no amb nosaltres mateixos? - Dirà: per què cal regular quan en realitat en la vida real ja discriminem (selecció del ‘’marit’’ amb més ‘’possibilitats’’ de reproducció bona). Per què cal prohibir, crear lleis? Es basa en el que diu Morgan.
- La regla té una finalitat cultural, no biològica, sinó no seria divers, no diversitat, tothom seria comú i igual.
...