Bloc III Dret Romà (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Romà
Año del apunte 2014
Páginas 7
Fecha de subida 11/09/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Bloc III. Persona i família 3.1. El subjecte de dret 3.1.1. Persona: principi i fi de la persona física Tenim dos accepcions de la paraula “persona”; una vulgar (home) i una jurídica (subjecte de dret). A Roma no tot ésser humà és subjecte de dret, ja que ser home era condició necessària però no suficient per a ser subjecte de dret. A falta d’un nom tècnic per a designar el subjecte de dret, existeix un titular de relacions jurídiques: pater familias.
3.1.2. Capacitat jurídica: triple status i capitis deminutio Capacitat jurídica: aptitud per a ser titular de drets i obligacions. No és un atribut de la naturalesa humana sinó conseqüència d’una triple situació (status) i que pot ser alterada (capitis deminutio).
Per a tenir plena capacitat jurídica, a més d’una serie de requisits naturals referents al naixement, s’exigeixen una serie de requisits civils: ser lliure (status libertatis), ser ciutadà romà(status civitatis) i ser sui iuris dins d’una família (status familias).
Requisits per a ser persona a Roma: 1. Que el nou ésser estigui separat del claustre matern. També se’l considerarà persona si se’l pot beneficiar abans del naixement.
2. Que neixi viu (criteri de viabilitat): per als Proculeians,el nounat havia d’emetre algun so, per als Sabinians havia de realitzar algun moviment.
3. Que tingués figura humana -Status libertatis: la principal divisió del dret de la persona. Tots els homes són lliures o esclaus. Els homes lliures poden ser ingenus (qui neix lliure) o libertos (aquells que han estat manumesos). Un esclau és aquell que no ostenta la condició de lliure i és el dret el que els priva de llibertat. La manumissió és la concessió de llibertat al esclau pel seu amo.
-Status civitatis: situació de la que gaudeix el que és lliure i ciutadà. Cives són els ciutadans romans que poden participar totalment dels seus drets. Latini són en un principi els habitants del Laci però més tard s’anomenaran d’aquesta forma els homes lliures de condició jurídicament intermèdia entre els cives i peregrini. Peregrini són els estrangers. Són homes lliures, habitants del Imperi que, sense ser civis ni latiani, utilitzen en les seves relacions el Ius Gentium.
-Status Familias: és la situació d’una persona lliure i ciutadana dins d’un grup familiar. Sui iuris són aquells lliure i cives que no estan subjectes a l’autoritat un cap domèstic. Són els primers de la seva família, bé per manca d’ascendents legítims (pater familias) o bé perquè han estat alliberats de la potestat de la que depenien (emancipati). Alieni iuris són aquelles persones, independentment del sexe o l’edat, subjectes a l’autoritat d’un cap domèstic (pater familias).
S’anomena Capitis Deminutio al canvi de situació (status) anterior. En trobem 3 tipus: 1. Capitis Deminutio maxima: quan algú perd a la vegada la ciutadania i la llibertat 2. Capitis Deminutio media: quan algú perd la ciutadania però conserva la llibertat 3. Capitis Deminutio minima: quan algú canvia el seu status dins de la família (sui irui alieni iuris.
La persona jurídica en el dret Romà era difícil de concebre degut a que era inimaginable que la suma d’homes o béns creï quelcom amb vida pròpia. Cal destacar dues persones jurídiques: 1. Universitas personarum (associacions): grup de persones que es reuneixn per a aconseguir objectius comuns 2. Universitas rerum (fundació): patrimoni destinat a una determinada finalitat 3.1.3.Capacitat d’obrar: circumstàncies modificatives Capacitat d’obrar: aptitud que té una persona per exercir els drets que té com a tal. A Roma, aquesta capacitat tan sols la tenia el Rex (a l’època arcaica) i el Pater Familias. Hem d’aclarir que aquests poden tenir o no capacitat per participar d’un acte jurídic i si poden ser imputats per l’il·lícit que pugui haver comès.
- - Capacitat jurídica i capacitat de obrar: les dues capacitats poden coincidir en una mateixa persona tot i que no sempre es dona el cas.
Capacitat jurídica i incapacitat de obrar: són incapaços en el Dret Romà els impúbers (per edat), dones, els furiosi (malalts mentals), i els menors de 25 anys (per la inexperiència en els negocis). Tots ells tenen capacitat jurídica però no capacitat d’obrar.
Incapacitat jurídica i capacitat de obrar: a Roma és factible (avui dia no perquè el fet de néixer atorga la capacitat jurídica) aquesta suposició. Les persones que depenen d’una autoritat poden celebrar actes jurídics però aquests no recauen en la persona en concret sinó en la del seu pater familias o amo.
3.1.4.La familia romana: idees generals, sui iuris i alieni iuris, tipus de parentesc En el Dret Romà, el terme familia s’aplica a coses i a persones (lliures i esclaus). En lles coses designa el patrimoni familiar objecte d’herència. En les persones fa al·lusió al conjunt d’elles.
Podem parlar de la familia per dret propi (propio iure), que designa el conjunt de persones subjectes a una mateixa potestat, i de familia per dret comú (communi iure), que és el conjunt de persones sota una mateixa potestat familiar que cedeix per mort de qui l’exerceix.
Trobem 3 tipus de vincles familiars: 1. Agnació (adgnatio): vincle jurídic, que derivat de l’autoritat del pater familias, uneix els membres d’una familia civil. Així doncs, són agnats aquells parents per via masculina (virilis sexus). Tenen aquest vincle les persones que puguin estar o haver estat subjectes a un mateix pater familias. És pròpia del Ius Civile.
2. Cognació (cognatio): vincle de sang que existeix entre persones que procedeixen unes d’altres o tenen un tronc comú. Es transmet tan per via masculina com femenina (cognatio naturalis). La família cognatícia la integren ascendents, descendents i col·laterals, fent-se necessària una distinció entre línies i graus de parentesc a. Grau: és la unitat de mesura de parentesc entre dues persones b. Línia: formada per una sèrie de graus. Pot ser recta (formada per persones que descendeixen les unes de les altres) o col·lateral (formada per persones que no descendeixen les unes de les altres però que tenen un tronc comú).
3. Afinitat(adfinitas): és la denominada família política, és a dir, el parentesc que uneix un cònjuge amb els consanguinis de l’altre.
3.2.Pàtria potestat, tutela i curatela 3.2.1.La pàtria potestat: contingut, adquisició, pèrdua i efectes Patria potestas: és el poder jurídic que té el pater familias sobre els fills que estan sota la seva autoritat. El Pater té dret de vida i mort (ius vitae necisque), dret de venda (ius vendendi), dret d’abandonament (ius expondendi) i dret de donar el cos (ius noxae dandi).
L’adquisició de la Patria potestas pot ser per causes naturals (aut natura) o per causes jurídiques (aut iure).
- Causes naturals: naixement Causes jurídiques: o Adrogatio: l’individu en qüestió és absorbeix una altra ja que el pater potestas del adrogat i la seva família.
minima que el fa passar de ser sui iuris o sui iuris. En aquest cas, una família familias adrogant assumeix la patria L’adrogat pateix una capitis deminutio a alieni iuris.
Adoptio: és l’acte jurídic en que un alieni iuris passa d’una familia a l’altre.
Parteix una capitis deminutio minima que no afecta en res a la sevacapacitat anterior. El pater familias adoptant adquireix la seva patria potestas.
La pèrdua de la patria potestas es dóna quan el pater familias dóna en adopció els seus fills i a les seves filles in manu per tal de facilitar-los una nova familia, o bé deslligar-los de la seva potestat sense quedar sotmesos a una altra: o Emancipació: el pater familias lliura el seu fill (alieni iuris) i aquest passa a ser sui iuris.
Degut a la patria potestas, els filii familias no tenen capacitat jurídica però poden tenir capacitat d’obrar i per tant, realitzar negocis jurídics patrimonials. Tot i això, allò que adquireixin revertirà en el patrimoni del pater. D’altra banda, el pater no respon dels deutes contrets per fill encara que aquest pugui ser demandat in potestate. En aquest cas, l’execució de la sentència no es produiria fins que aquest sortís de la patria potestas.
Peculis:petites sumes de diners o béns que se li conferien al filius familias - Peculium Profecticium: petita massa de béns o diners otorgada pel pater.
Peculium castrense: béns que adquireix el fill per la seva condició de soldat (in castratis) Peculium quasi castrense:béns que el fill adquireix com a funcionari de la cort imperial Peculium adventicium: béns que adquireix el fill procedents, primer de la mare (dones sui iuris), i més tard, de qualsevol ascendent matern. Correspon al filius la propietat i al pater l’usdefruit.
3.2.2.Protecció dels incapaços: tutela i curatela Són incapaços els impúbers, les dones, els malalts mentals, els pròdigs pel seu ànim de dilapidar i els menors de 25 anys.
- - Tutela: poder i potestat sobre una persona lliure per tal de protegir-lo ja que per la seva edat o sexe no pot defensar-se per si mateix. El tutor actua com a verus dominus, hi ha una rendició de comptes al final de la gestió, es separen els patrimonis, pot exercir la negatiorum gestio, i gaudeix de l’auctoritas interpositio.
o Tutela impuberum: sobre els sui iuris que no havien arribat a la pubertat.
Existeixen 3 tipus.
 Tuela testamentaria: es defereix per testament. El tutor pot ser qualsevol persona vinculada al pater  Tutela legítima: es deferida per llei i sempre que el pater familias no hagi fet un testament abans de la seva mort. D’un impuber ingenui se’n pot fer càrrec els seus agnats o, en els seu defecte, gentils. En cas d’un impuber liberto, se’n farà càrrec el seu amo o bé el seu fill.
 Tutela dativa: és la que el magistrat defereix en cas de manca de tutela testamentaria i legítima.
o Tutela mulierum: les dones sempre havien d’estar sota una tutela, per raons d’edat si són impúbers i per sexe si han assolit la pubertat. Aquesta tutela l’exerceixen el pater familias o bé la manus del seu marit.
Curatela: idea de cura i atenció sobre béns o patrimonis i inclús sobre algunes persones. Es diferencia de la tutela pel fet que el curator no gaudeix d’auctoritas interpositio. A més, els subjectes no presenten la mateixa regularitat i la més important, és que el curator no cuida d’una persona sinó dels seus béns.
o Cura furiosi: cura de persones amb malalties mentals que afecten a la seva capacitat d’obrar.
o Cura prodigi: cura de persones que posen en injustificat risc el seu patrimoni i el de la seva familia més propera.
o Cura minorum: cura d’aquell que ha assolit la pubertat (púber), però que no té experiència en negocis jurídics (menor de 25 anys).
3.3.Matrimoni i règim matrimonial de béns 3.3.1Matrimoni: concepte, elements i requisits. Divorci i concubinat.
El matrimoni es una unió perquè comporta una idea de vincle, per això estan units qui el contrauen i se’ls anomena cònjuges. Es dóna entre home i dona ja que constitueix la base natural o real del matrimoni. També és un consorci perquè reflecteix la idea de convivència.
A Roma, el matrimoni comportava dos elements: - Consensus, que es plasma en l’affectio maritalis Coniunctio, la convivència conjugal.
Esponsals (sponsiones): acte preparatori del matrimoni, la promesa verbal de matrimoni.
Aquests esponsals es dissolen per la celebració del matrimoni, la mort d’una de les parts, un inconvenient sobrevingut que impedeixi el matrimoni, la mútua dissuasió i la voluntat unilateral.
Requisits per a que el amtrimoni sigui legítim: - Els cònjuges han de tenir capacitat jurídica: equival al ius conubii, la facultat de prendre esposa.
Han de tenir capacitat natural, és a dir, haver assolit la pubertat (12 anys la dona, 14 anys l’home) Consentiment lliure, continuat i exterioritzat socialment en cas de ser sui iuris Consentiment del pater familias en cas de que el cònjuges siguis alieni iuris. La seva negativa injustificada es podia recórrer davant dels magistrats Impediments: - - Lligam: existència d’un matrimoni anterior Parentesc: o Cognatici: en línia recta es prohibeixen les núpcies sense límit de grau, en línea col·lateral varia segons les èpoques.
o Adoptiu: en línia recta es prohibeix el matrimoni inclús dissolta l’adopció, en la col·lateral es prohibeix fins al tercer grau, límit que desapareix en dissoldre l’adopció.
o Afinitat: es prohibeix en línia recta en primer grau i en la col·lateral fins al segon grau a partir de l’època post clàssica.
Pública honestedat: es prohibeix el matrimoni entre un cònjuge i els fills de l’altre que pugui haver tingut després del matrimoni.
Delictes: es prohibeix el matrimoni entre l’adúltera i el seu correu (a partir d’August) i amb Justinià, entre el raptor i la raptada.
Altres: Segons l’època s’impedeix entre patricis i plebeus, ingenus i libertos, magistrats de províncies amb dones de la província abans de que cesi el càrrec, el tutor amb la pupila i la viuda abans de 10 mesos després de la mort del seu marit.
Degut a que el matrimoni és una situació de fet en el Dret Romà, noc al parlar de celebració del matrimoni en si sinó la realització d’alguns actes que revelessin la convivència conjugal. Tot i això, no eren jurídicament necessaris.
La manus és el poder del amrit sobre la seva dona i el conventio in manum l’acte pel qual la dona ingresa a la familia de l’home. Per tant parlarem de matrimoni cum manu en el cas de que la dona ingressi a la família de l’home i sine manu si la dona segueix pertanyent a la seva familia d’origen.
S’adquireix de 3 formes diferents: confarreatio (cerimònia religiosa en la que s’ofereix el pa de blat a Júpiter davant el pontifex maximus i 10 testimonis), coemptio (compra fingida de la dona) i usus(després del transcurs d’un any de continu matrimoni).
Divorci: és l’acte jurídic per el qual s’extingeix el matrimoni degut a la desaparició del affectio maritalis. Evoluciona al llarg de les èpoques.
- - E. Arcaica: poc freqüent, frenat pel costum i la pròpia moral.
E. Preclàssica: passa a ser freqüent en els ordres socials més elevats.
E. Clàssica: segueix sent “de classe alta” però requereix certes formalitats i a més tan sols són ad probationem (efectes de proba).
E. Post clàssica: permeten el divorci per raons unilaterals o Raons de l’home: dona adúltera, emmetzinadora o que fa ús d’arts màgiques.
o Raons de la dona: marit homicida, emmetzinador o violador de sepultures.
E. Justinianea: s’estableix un règim de divorci i 4 tipus diferents: o Divortium ex iusta causa: implica la voluntat d’un dels conjuges i la culpabilitat de l’altre. Les sancions pel culpable són patrimonials i personals.
o Divortium sine causa: sense causa legítima i de forma unilateral.
o Divortium communi consensu: acord entre els cònjuges.
o Divortium bona gratia: no implica culpabilitat i per tant tampoc cap sanció.
Concubinat: unió estable d’home i dona sense affectio maritalis o que tenint-lo manquen de conubium (capacitat jurídica per prendre’s com a marit i muller). No va ser il·legal ni tampoc socialment reprovable 3.3.2Règim matrimonial de béns:relacions patrimonials entre cònjuges Si la dona és alieni iuris i es celebra el matrimoni cum manu, no es planteja cap problema, ja que el fill d’una familia no pot tenir res en propietat. Tampoc hi hauria problema si fos sine manu ja que les seves adquisicions seguiran beneficiant al seu pater familias.
Si la dona és sui iuris i es celebra el matrimoni cum manu, passa a ser alieni iuris, patint una capitis deminutio minima i els seus béns patiran una successio in universum a favor del marit. Si és sine manu, el seu status familias es mantindrà igual i el seu patrimoni incrementarà amb allò que adquireixi després del matrimoni. Es produeix doncs un règim de separació de béns.
Dos principis complementaris: - Praesumptio Muciana: els béns de la dona casada que no es pugui demostrar la seva procedència, es pressuposarà que provenen del marit.
Donationes inter virum et uxorem: prohibició de donacions entre els cònjuges.
Dot: conjunt de béns que la dona entrega al marit per poder suportar les càrregues del matrimoni. Es vincula al matrimoni cum manu i es una compensació a la pèrdua de la dona dels seus drets successoris. Tipus de dot segons: - Origen o procedència: parlem de profecticia si la constitueix el pare de la dona i adventicia si la constitueix qualsevol altre (pro muliere), inclús la pròpia dona.
Obligació: necessària si ha estat constituïda per qui està obligat a fer-ho per llei o bé voluntària si ho fan altres.
Valoració o no dels seus béns (aestimatio): es fixa el valor patrimonial de la dot per si en algun cas s’hagués de restituir.
En la constitució de la dot intervenen el constituent i el marit. Si la finalitat de la dot és la d’augmentar el patrimoni del marit, objecte d’aquesta serà tot allò susceptible incrementar-lo. Per la forma de constitució, la dot serà: - Real (es dóna) si es transmet la propietat de béns.
Obligacional (es diu) si es forma per declaració solemne del constituent.
Estipulatòria (es promet) si s’estipula entre constituent i marit mitjançant una pregunta de l’últim.
Jurídicament, l’home és a qui correspon la disposició i administració de la dot, però a la pràctica, la dot pertany a la dona i qualsevol canvi en aquesta ha de ser sota el seu consentiment.
El règim de restitució varia segons l’època: - E. Arcaica: l’adquisició de la dot és definitiva, no es restitueix.
E. Preclàssica: proliferen els divorcis, l’home ha de restituir la dot però la dona no en pot constituir una altra per un altre matrimoni.
E. Clàssica: la dot passa a tenir un paper social rellevant. Per a la seva restitució conviuen dues accions, actio ex stipulatu i actio rei uxoriae E. Post clàssica: es reconeix tan sols un pacte de restitució, el pactus dotis.
E. Justinianea: les accions de l’època clàssica s’uneixen en l’actio dotis.
...