Tema 3 - Tècniques de control de l'activació (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Psicologia Clínica
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 29/03/2016 (Actualizado: 06/04/2016)
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

Psicologia Clínica (M1). Curs 2015 – 2016. Facultat Psicologia UB. Cristina Cruz Ibáñez (ccruz) TEMA 3: TÈCNIQUES DE CONTROL DE L’ACTIVACIÓ 1) INTRODUCCIÓ L’ús de tècniques per controlar l’activació no està clar en el temps, però semblen associats a esdeveniments religiosos. L’origen de les tècniques de relaxació actuals es poden localitzar en les pràctiques de meditació de les religions orientals (orígens de l’hinduisme), en el qual els objectius d’aquests eren: contemplació i saviesa, estats de consciencia alterats i relaxació corporal.
En canvi, l’interès per aquestes tècniques en Occident no té res a veure amb concepcions religioses.
A vegades consideren que els efectes fisiològics (desactivació física) són separables dels psicològics (desactivació mental). Aquest interès apareix a meitat dels anys 50 amb els treballs de Wolpe associats a la psicologia clínica. Avui dia, les tècniques de relaxació són de les més utilitzades i amb més prestigi gràcies a la seva eficàcia. El canvi de concepció de salut (reduir malestar → augmentar benestar) ha fet que l’interès per la relaxació superi l’àmbit clínic, per tant la relaxació es considera un recurs molt important per controlar la tensió quotidiana, prevenir trastorns i, així, millorar la qualitat de vida.
2) L’ACTIVACIÓ I LES SEVES POSSIBILITATS DE CONTROL Un increment en els nivells d’activació és una resposta bàsica i útil per fer front a demandes del medi, però quan es produeixen de forma intensa, duradora o reiterada poden provocar efectes perjudicials. Aprendre a controlar aquests nivells d’activació és una habilitat molt important, tant per superar com per prevenir trastorns i per millorar la qualitat de vida. Els procediments per disminuir l’activació han de considerar les demandes ambientals i els aspectes cognitius i conductes que provoquen aquesta activació.
3) EFECTES DE LES TÈCNIQUES DE CONTROL DE L’ACTIVACIÓ La relaxació és un procediment més utilitzat que estudiat. Alguns deien que les diferents tècniques produïen efectes similars, però Lacey (1976) diu que no és bo parlar d’un únic mecanisme d’activació, és a dir, no es pot dir que totes les tècniques de relaxació tenen efectes equivalents.
1 Psicologia Clínica (M1). Curs 2015 – 2016. Facultat Psicologia UB. Cristina Cruz Ibáñez (ccruz) S’han considerat molt efectes fisiològics de la relaxació, però no s’han de deixar de banda els canvis subjectius, com la sensació de calma i tranquil·litat. Alguns efectes generals de la relaxació:  SN central: ↓ activació cortical  SN perifèric: ↓ tensió i to muscular  SN autònom: ↓ activació SN simpàtic i ↑ activació SN parasimpàtic  Reducció metabolisme basal  Canvis endocrins: ↓ secreció adrenalina i noradrenalina, ↓ alliberació corticosteroides i ↓ colesterol i àcids grassos  Canvis en altres sistemes: ↑ nivell leucòcits, ↓ sucre en sang i ↑ recuperació tissular 4) TÈCNIQUES DE RELAXACIÓ S’han desenvolupat diferents procediments de relaxació que, com ja s’ha dit, no tots aconsegueixen els mateixos efectes. Es van diferenciar segons l’objectiu (alguns reduir aspectes fisiològics i altres aspectes cognitius), però aquesta diferenciació no és gaire útil perquè tots els components resulten afectats i es produeix un efecte general de desactivació. Així que és millor diferenciar-los per l’eficàcia demostrada o la facilitat del seu aprenentatge i utilització. Moltes tècniques tenen factors comuns que col·laboren a aquest efecte general de desactivació: clau mental, actitud passiva, ↓ to muscular, ↓ estimulació ambiental, desenvolupament de sensacions subjectives, avenç progressiu i pràctica regular.
Procediments de relaxació més utilitzats: 1. Relaxació diferencial 6. Meditació transcendental 2. Entrenament autogen 7. Visualització o relaxació en imaginació 3. Control de la respiració 8. Relaxació induïda 4. Tècniques de biofeedback 9. Hipnosis 5. Ioga 2 Psicologia Clínica (M1). Curs 2015 – 2016. Facultat Psicologia UB. Cristina Cruz Ibáñez (ccruz) 5) SELECCIÓ DEL PROCEDIMENT DE CONTROL DE L’ACTIVACIÓ Com sabem quin procediment és el mes adequat? Hi ha diferents estratègies per escollir la tècnica (com el model d’efectes específics, el general de Benson, el jeràrquic de Smith...), però aquestes són només opinions personals i no tenen fonament empíric.
Si un client ja domina una tècnica i és adequada escollirem aquesta, sinó escollirem la que sigui més idònia per produir efectes beneficiosos (fisiològics, cognitius i motors i aconseguir-se ràpidament), pel seu aprenentatge (fàcil i ràpid) i per la seva utilització (en la vida quotidiana, en situacions de tensió i de forma diferencial). Les tècniques que compleixen millor aquests tres criteris són la relaxació diferencial i el control de la respiració.
6) CONTROL DE LA RESPIRACIÓ La forma de respirar pot ser molt diferent. Determinades posicions del cos, activitats i situacions (especialment les estressants) faciliten formes de respiració inadequades. El diafragma és el que s’encarrega d’augmentar el volum respiratori i una respiració adequada és aquella que treballa amb tota la capacitat pulmonar. Seria útil controlar la forma més eficient de respiració, en especial aquelles situacions complicades. Aquest és l’objectiu de les tècniques de control de la respiració, ensenyar un adequat control voluntari d’aquesta per generalitzar-lo i automatitzar-lo en tot tipus de situacions.
Procediment bàsic 0. Identificar la pròpia respiració.
1. Dirigir l’aire inspirat a la part més inferior dels pulmons.
2. Dirigir l’aire inspirat a la part inferior i mitja dels pulmons.
3. Portar a terme una inspiració completa en les tres parts (ventre, estómac i pit) 4. Fer la respiració més completa, pausada i regular.
5. Establir una adequada alternança respiratòria.
6. Generalitzar la respiració completa a les condicions habituals.
3 Psicologia Clínica (M1). Curs 2015 – 2016. Facultat Psicologia UB. Cristina Cruz Ibáñez (ccruz) Consideracions addicionals La repetició dels exercicis en un medi habituals és molt important (3 o 4 entrenaments per dia) i també que les primeres realitzacions d’aquests siguin en un entorn tranquil i silenciós.
Variacions Respiració comptant → Inspirar mentre es compta fins a 3, contenir l’aire comptant fins a 2 i expirar mentre es compta de nou fins a 3.
Atenció focalitzada en la respiració → Centrar l’atenció en la pròpia respiració sense intentar controlar-la o forçar-la.
Respiració profunda → Inspiració profunda seguida d’un període de retenció (5-10 sg) i una lenta exhalació.
Respiració mitjançant sospirs → Sospirar voluntària i intensament varies vegades.
7) RELAXACIÓ DIFERENCIAL Consideracions bàsiques L’objectiu és que la persona identifiqui els senyals dels seus músculs quan estan en tensió i a continuació posar en marxa habilitats apreses de relaxació. El terme relaxació diferencial es basa en distingir les sensacions que es produeixen al tensar i destensar els músculs.
Procediment Primer la persona ha de saber què és la respiració i per a què s’utilitza i per què li serà útil.
L’ambient ha de ser tranquil, la roba i calçat que porti han de ser amples, pot estar estirat o assegut, primer descriure la instrucció amb veu pausada i monòtona i a continuació indicar el moment just en que s’ha de fer.
4 Psicologia Clínica (M1). Curs 2015 – 2016. Facultat Psicologia UB. Cristina Cruz Ibáñez (ccruz) Programa de relaxació 1. Recorregut detallat dels principals grups musculars amb exercici de tensió-relaxació.
L’objectiu és aprendre a identificar les diferències entre sensacions de tensió i relaxació en cada part del cos tensant voluntàriament i relaxar-se després.
2. Recorregut abreujat ajuntant diferents grups musculars en vuit exercicis de tensió-relaxació i recorregut mental. Agrupar els músculs per zones: mà i avantbraç (dels 2 braços); zones del braç i espatlles (dels 2 braços); front, parpelles i galtes; llavis, llengua i mandíbula; espatlles, pit i part superior de l’esquena; estómac, ventre i part inferior de l’esquena; ambdues cuixes, i ambdós panxells i peus. S’ha d’aconseguir que la persona sàpiga com tensar diferents grups alhora i en 20 minuts.
3. Recorregut de grans parts ajuntant diferents grups musculars en quatre exercicis de tensiórelaxació i recorregut mental. Per reduir els exercicis agrupen diferents músculs en quatre grans parts del cos: braços, cara, tronc i cames.
4. Exercicis de generalització i relaxació diferencial. Generalitzar aquestes habilitats a les condicions habituals, especialment les complicades, i conforme s’avança en aquesta part és important treballar la relaxació diferencial.
Consideracions  Mantenir contacte verbal constant en la 1a part.
 No dir només què s’ha de fer, sinó què ha de sentir i on.
 Important desenvolupar tensió en els primers exercicis.
 Important la pràctica, especialment en els primers moments.
 Evitar zones dolorides, lesionades, contracturades, etc.
 No és convenient realitzar l’entrenament just després de menjar.
Programes alternatius Programa de Bernstein i Borkovec (1973) → L’objectiu és reduir el temps d’entrenament per aplicarla a clínica psicològica. Inconvenients: llarga duració (10 sessions) i pocs detalls del recorregut inicial.
5 Psicologia Clínica (M1). Curs 2015 – 2016. Facultat Psicologia UB. Cristina Cruz Ibáñez (ccruz) Proposta d’Öst → L’objectiu és aprendre a relaxar-se a voluntat en 20-30 segons. Més importància als aspectes cognitius o de recorregut mental i gran dedicació a la generalització a condicions habituals.
Precaucions S’ha de considerar que la relaxació pot:  Facilitar la pèrdua de contacte amb la realitat.
 Incrementar efectes de drogues i fàrmacs.
 Induir desactivació excessiva.
 Facilitar la recuperació de pensaments o emocions que alteren el client.
6 ...