TEMA 3 – MUTACIÓ CROMOSÒMICA (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 2º curso
Asignatura Mutagènesi
Año del apunte 2015
Páginas 11
Fecha de subida 14/03/2015 (Actualizado: 21/03/2015)
Descargas 2

Vista previa del texto

TEMA 3 – LA MUTACIÓ CROMOSÒMICA Bases moleculars de les mutacions cromosòmiques Quan la porció mutada d'un cromosoma és prou gran com per poder ser observada al microscopi òptic, es diu que s'ha produït una mutació cromosòmica. En aquest tema, anem a parlar d'aquestes mutacions i de les seves bases moleculars. En bastants casos, les dades sobre aberracions cromosòmiques i sobre intercanvis entre cromàtides germanes (SCE) s'han utilitzat com a predictius de carcinogenicitat.
Les mutacions cromosòmiques s'han classificat, tradicionalment, en estructurals i numèriques, segons afectin l'estructura o al nombre dels cromosomes, respectivament.
De vegades les mutacions cromosòmiques o SCE (intercanvi de cromàtides germanes) s’han intentat relacionar amb càncer: una incidència superior d’aquests fenòmens pot ser un predictor de que la persona afectada pugui patir càncer.
Variacions en l'estructura cromosòmica Un cromosoma té dues cromàtides. Si una d’aquestes es lesiona, es podrà replicar utilitzant com a motlle l’altre cromàtida.
Els canvis estructurals són de dos tipus: - - Cromatídics: abans de la reproducció de les cromàtides. La unitat de trencament és la cromàtida. Les alteracions estructurals cromatídiques poden ser: delecions o ruptures senzilles, cromatídiques o isocromatídiques, segons afectin una cromàtida o a les dues alhora, en el mateix lloc.
Cromosòmics: després de la reproducció de les cromàtides. La unitat de trencament el cromosoma, ja que la posterior duplicació de la cromàtida afectada implicarà el cromosoma.
Quan hi ha una alteració en les dues cromàtides, pot ser en el mateix punt o no. És a dir, els intercanvis o aberracions compostes poden ocórrer entre cromàtides del mateix cromosoma o de cromosomes diferents, de manera simètrica o asimètrica, depenent de que hi hagi un intercanvi recíproc, o es produeixin dicèntrics i fragments acèntrics. A més, es necessita els centròmers i els telòmers perquè el cromosoma es pugui mantenir en la cèl·lula.
Tenim un cromosoma que queda tallat: ens queda una fragment (no cromosoma) acèntric i un cromosoma acro/telocèntric. En fragment acèntric podrà migrar i incorporar-se al nucli de la cèl·lula? No, ja que quedarà formant un micronucli.
Pel que fa als canvis de tipus cromosòmic, els més rellevants són: les delecions, les duplicacions, les inversions i les translocacions.
Delecions i duplicacions Les delecions són pèrdues d'un fragment cromosòmic i poden ser: terminals o intersticials/intercalars, encara que normalment ens referirem a les intersticials. Es detecten citològicament perquè els cromosomes afectats s'observen més petits. En homozigosi solen ser letals, mentre que en heterozigosi solen produir un efecte més o menys deleteri, depenent del contingut genètic del fragment delecionat.
Imaginem un individu que en X cromosoma té una deleció.
Com ho interpretem? Diem que li falta un tros de cromosoma però l’homòleg està sencer, és a dir, parlem en heterozigosi. En principi, es mes normal que les delecions es troben en heterozigosi, però en realitat, tant les delecions com les altres anomalies cromosòmiques es poden trobar en homozigosi o heterozigosi.
Si fem referència als 4 canvis principals, quin diem que és més negatiu? La deleció, ja que implica pèrdua de material genètic. Podríem perdre molts gens, una regió no codificant, sols uns pocs nucleòtids... Podria passar també que no causés cap problema per a l’individu.
Imaginem la situació heterozigota, hi haurà alguna conseqüència negativa? Per què? Sí, perquè si un individu presenta el mateix canvi en els dos cromosomes homòlegs, aquests continuaran sent perfectament homòlegs i els gàmetes seran tots funcionals. Però, si es troba en heterozigosi, els cromosomes quan aparellen han de formar figures anòmales perquè l’aparellament sigui correcte. Per exemple, si un dels cromosomes homòlegs presenta una deleció o una duplicació, un homòleg o l’altre exposarà regions asinàptiques i després de la meiosi, els gàmetes estaran descompensats genèticament: un 50% dels gàmetes seran anòmals. Llavors, podem dir que els canvis cromosòmics estructurals en heterozigosi són negatius tant per la meiosi com per la reproducció de l’individu.
L’efecte negatiu de les delecions és relatiu. Per exemple, hi ha dones que sobreviuen sense un cromosoma sencer: les dones amb Síndrome de Turner (45,X0). Però, en canvi, pot faltar una sola base i ser una deleció mortal.
Les duplicacions sorgeixen quan un segment cromosòmic es replica, per error, dues vegades, o quan es produeix un entrecreuament desigual en zones que no estan perfectament aparellades. En general, les duplicacions no solen ser molt deletèries.
Les duplicacions poden ser positives. Per exemple, la família de les hemoglobines i la de les haptoglobines s’han generat per duplicacions de gens.
Imaginem a duplicació d’un gen, la qual cosa en principi no es positiva ni negativa. Si considerem que té un significat evolutiu serà perquè el gens duplicat ha pogut acumular mutacions que li han permès codificar per a un nou producte gènic funcional. Per exemple, pensem que d’aquí uns 1000 anys hi ha un canvi ambiental extrem i un gen que havia estat mutat i ha anat acumulant mutacions fa que aquells individus que el presentin puguin adaptar-se a aquell nou ambient gràcies al producte per al qual codifica.
Un duplicació pot sorgir per un error de la replicació, per exemple, com quan hi ha un petit nombre de nucleòtids repetits diverses vegades. Imaginem una recombinació (meiòtica o mitòtica) de dos cromosomes homòlegs. Podria ser que es produirà un entrecreuament o quiasma normal. Però també podrien produir-se entrecreuaments desiguals o oblics, la qual cosa generarà un cromosoma amb una duplicació i un cromosoma amb una deleció.
Inversions Les inversions es caracteritzen perquè un segment cromosòmic gira 180° respecte a la resta del cromosoma, amb la consegüent inversió de la seqüència gènica allà continguda. No hi ha evidència experimental de l'existència d'inversions terminals.
Les inversions, en heterozigosi, són supressores de la recombinació: hi ha igualment quiasmes però no s’observen cromosomes recombinants. Però no podem dir que les inversions suprimeixen l’entrecreuament.
En principi si estan en homozigosi no són negatives, ja que no impliquen pèrdua de material genètic i l’aparellament a meiosi seria perfecte. Seran negatives en heterozigosi, quan per aparellar-se han de fer una nansa d’inserció.
Translocacions Les translocacions són canvis cromosòmics estructurals, caracteritzats pel canvi de posició dels segments cromosòmics dins del complement cromosòmic. Si bé poden produir translocacions intracromosómiques o internes (al mateix braç o a l’altre braç), en general ens referim a les translocacions quan es donen intercanvis de segments cromosòmics entre cromosomes no homòlegs.
Per la seva naturalesa i conseqüències genètiques, hem de referir-nos a les translocacions recíproques, intercanvis de segments cromosòmics que poden ser asimètrics o simètrics. Els heterozigots per a una translocació recíproca poden produir gàmetes viables o inviables, depenent de l'orientació alternada o adjacent dels centròmers.
Les translocacions poden ser recíproques o no, i simètriques o no, amb més o menys conseqüències. Les translocacions no impliquen un pèrdua de material genètic però, el problema ve quan els gens es col·loquen en grups de lligament als quals no corresponen. És a dir, les translocacions canvien tots els grups de lligament, la qual cosa pot provocar que canviï la dosi gènica (nombre de gens) i la seva posició. Per exemple, açò pot afectar a la mida de l’ull de Drosophila.
Són canvis estructurals que poden influir en un canvi numèric, és a dir, en un canvi del nombre fonamental de cromosomes de l’individu. Açò es dona en casos especials de translocacions de braç complet: les fusions cèntriques, la dissociació i la fusió en tàndem. La fusió cèntrica implica la unió dels braços llargs dels cromosomes acrocèntrics per formar un cromosoma metacèntric. Aquesta fusió, anomenada també translocació Robertsoniana, produeix una disminució del nombre de cromosomes sense afectar pràcticament a la quantitat de material genètic; és a dir, el nombre fonamental disminueix però no ho ha fet la infirmació genètica.. El procés invers, pel qual un metacèntric de braços llargs poden donar lloc a dos cromosomes acrocèntrics, es denomina dissociació o fissió cèntrica. En aquest cas augmenta el nombre fonamental però no disminueix la informació genètica.
Les fusions en tàndem es produeixen per un trencament en la proximitat del centròmer en un cromosoma, i una altra prop de l'extrem cromosòmic en el segon. Les fusions en tàndem també poden conduir a un descens en el nombre de cromosomes estàndard.
D'altra banda, les fissions centromèriques poden portar a un augment del nombre de cromosomes sense que es vegi alterat el nombre fonamental, és a dir, el nombre de braços cromosòmics grans del complement.
Segons Revell, totes les aberracions cromosòmiques estructurals són el resultat d'un intercanvi. Els intercanvis que fallen en el moment de reunir les cromàtides donen lloc a delecions. Atès que les delecions també poden ser el resultat de ruptures, és difícil decantar-se per un dels dos models. El més raonable és considerar que les delecions poden ser degudes a l'acció d'ambdós mecanismes.
Els trencaments de cadena senzilla (SSB) no solen estar implicades en la producció d'aberracions cromosòmiques.
Normalment són reparats ràpidament i fàcilment als pocs minuts de la seva formació i es restitueix la continuïtat de la cadena. Per contra, els trencaments de doble cadena (DSB), els quals a afecten ambdues cadenes, poden esdevenir aberracions cromosòmiques. Perquè es pugui produir una aberració cromosòmica s'han d'originar dues lesions en el DNA, que es reparin més o menys al mateix temps, perquè pugui donar-se una reparació errònia. En els DBS són més probables que la maquinaria de la replicació falli. En qualsevol cas, la producció d'aberracions implica necessàriament intercanvis de doble cadena.
Intercanvis entre cromàtides germanes Els SCE o ICH poden ser identificats com intercanvis recíprocs de segments clars i foscos de cromosomes tenyits diferencials amb Giemsa, produïts per dues rondes de replicació a 5-brom desoxiuridina (BrdU). L'anàlisi de SCE ha estat àmpliament utilitzat com un indicador de la mutagenicitat dels agents químics, tot i que encara no es coneix exactament quin és el mecanisme subjacent a la formació de SCE.
Els SCE no tenen cap implicació negativa, ja que la informació que s’intercanvien les cromàtides germanes és la mateixa per a les dues. Però, si no implica alteracions, perquè el test que mesura el nombre de SCE està relacionat amb la mutagènesi? Si detectem un alt nivell de SCE, podria ser que les cèl·lules estan exposades a un agent que trenca el DNA o que presenten una inestabilitat gènica molt elevada, ja que es produeixen molts intercanvis, més del normal.
*Un efecte clastogènic és aquell que es produeix quan es trenca el DNA o un cromosoma. Pot produir-se per radiació ionitzant (raigs X i γ) o substàncies químiques radiomimètiques (copien l’efecte de les radiacions ionitzants).
Sembla raonable argumentar que els SCE es deuen a errors replicatius, en part perquè la replicació és necessària, directament o indirectament, per a la formació de SCE, i perquè la presència de bases alterades halogenades en el DNA també origina SCE. És interessant assenyalar que els SCE són produïts per una replicació errònia d'un motlle alterat (que contenen, per exemple, CldU o BrdU en lloc de timidina), més que per errors causats per la incorporació d'una base alterada.
Hi ha bioindicadors que s’han utilitzat com a predicció de càncer. Aquest són, per exemple, els SCE, les aberracions cromosòmiques i la presència de micronuclis. Però parlar a nivell individual en aquest context no té sentit, ja que tot són probabilitats. Pensem que per a predir questes coses s’estudien molts individus durant molt de temps.
Hi ha 4 teories que intenten explicar com s’originen els SCE (no fa falta saber-se-les totes no associar-les amb el nom de l’investigador que les va proposar). Totes tenen en comú que es produeixen durant la replicació del DNA, justament on es troba la forquilla de replicació o al voltant d’aquesta regió.
La fase S és aquella on es replica i Sintetitza DNA. Tenim dos tipus d’agents mutagènics respecte al que fa a la fase S: - S independents: la seva acció no depèn de la fase de síntesi de DNA, és a dir, no actuen durant la replicació.
Aquests agents són inductors pobres o molt pobres de SCE.
S dependents: la seva acció sí que depèn de la fase de síntesi de DNA, és a dir, actuen durant la replicació. Si tractem una cèl·lula amb un agent S depenent i aquesta no es troba en fase S, l’agent no li afectarà.
Aquests agents són inductors molt forts de SCE.
Dels diferents models proposats per explicar com es produeixen els SCE, el descrit per Painter (1980) sembla ser el més convincent. Segons aquest model, un motlle de DNA alterat pot produir un bloqueig de la replicació i, en les regions bloquejades, es pot donar la recombinació entre cromàtides germanes. És a dir, tenim un DNA alterat on possiblement en una posició hi ha una base que ha incorporat un adducte (molècula estranya) que s’uneix i queda unit covalentment al DNA. Si aquest adducte es gros i queda unit, si no és eliminat bloquejarà la replicació, la qual cosa farà que es puguin intercanviar cromàtides germanes.
Els adductes poden trobar-se tant en el DNA com en proteïnes, sobretot l’albúmina y la hemoglobina. Si trobem adductes en proteïnes estarem segurs que aquella substància també està en contacte en el DNA i que per tant, també hi ha adductes d’aquella molècula en el DNA.
A més, Painter també va proposar que si es produeixen retards en la síntesi de DNA d'algun grup o cluster de replicació, llavors un grup replicatiu arribarà al punt d'intersecció abans que el grup adjacent. Aquests punts d'unió entre clusters replicats i no replicats serien més susceptibles a les ruptures per part de les topoisomerases per relaxar la tensió de la molècula de DNA sotmesa a un superenrotllament.
En suport d'aquesta hipòtesi, un estudi de Lugo et al. (1989) va demostrar que tant els SCE espontanis com els induïts per ciclofosfamida (substància antitumoral) generalment ocorren entre replicons.
De tota manera, i malgrat que el model de Painter sembla apropiat no només per explicar la formació dels SCE, sinó també per explicar les aberracions cromatídics induïdes pels mutàgens químics, encara es necessiten més estudis a nivell molecular per poder determinar definitivament quin és el mecanisme realment responsable de la producció de SCE.
Com van anant descobrint-se els SCE? - 1953: Barbara McClintock (descobridora dels elements mòbils) els va intuir quan va analitzar en el blat cromosomes en anell que tenien les cromàtides entrecreuades que impedien la migració en l’anafase.
1958: Taylor, per demostrar la replicació semiconservativa del DNA en Vicia faba, va utilitzar 3H-T (timina tritiada) i autorradiografia.
Zakharov i Egoline van utilitzar BrdU i tinció amb Giemsa. Van fer una mala definició.
1973: Latt va utilitzar BrdU, però tenyint amb el fluorocrom Hoechst 33285 i visualització amb microscopi de fluorescència. Hi havia una ràpida extinció.
1974: Perry i Wolff van fer una doble tinció: primer Hoechst 33285 i després Giemsa. Aquesta tinció era permanent. No va ser fins a aquest any que la tinció permetia visualitzar els intercanvis durant molt de temps, ja que abans les tincions duraven molt poc.
Normalment s’utilitza 5-BrdU, però hi ha altres compostos amb els quals podem visualitzar els SCE. Quan no hi ha una correspondència és que hi ha hagut un error en la tècnica, ja que açò és impossible que passi.
En la imatge 1.2.8 es mostra la següent hipòtesi: tenim dos tipoisomerases, les quals fan que s’intercanviin les cadenes.
Provocarien una reorganització heteròloga.
Alteracions cromosòmiques numèriques La decisió dels cromosomes per segregar correctament durant l'anafase mitòtica o meiòtica pot conduir a la formació de cèl·lules filles hiperploides o hipoploides, és a dir, amb cromosomes de més o de menys, en relació amb la dotació normal. La segregació normal, correcta dels cromosomes (o de les cromàtides), requereix de la interacció d'una sèrie d'estructures i processos que no anem a detallar. Ara bé, convé recordar que en els darrers anys s'ha avançat molt en la comprensió de les complexitats del control del cicle cel·lular, en particular de les divisions mitòtiques i meiòtiques.
Alguns canvis estructurals impliquen alteracions numèriques, com les fusions i fissions, la qual cosa no implica pèrdua ni guany de DNA. Una altra manera, freqüent, de que es produeixin alteracions cromosòmiques numèriques es un repartiment incorrecte dels cromosomes o cromàtides durant la divisió mitòtica o meiòtica.
Si hi ha un problema de no disjunció, un cèl·lula filla tindrà les dos cromosomes idèntics (mitosi o meiosi II) o els dos cromosomes homòlegs (meiosi I), la qual cosa seria una aneuploïdia (sols es veu afectat un cromosoma o un parell).
Açò podria ser letal per l’individu.
Les alteracions més importants en humans són les aneuploïdies, ja que no hi ha humans poliploides. Podria haver-hi embrions, però aquests individus mai arriben a nàixer. La poliploïdia sí que és molt important en vegetals.
Se sap que hi ha una sèrie de gens que estan implicats en la regulació de la divisió cel·lular i que la mateixa progressi de manera ordenada, és a dir, també intervenen en el bon funcionament de la divisió meiòtica i mitòtica. Així mateix, també se sap que el mecanisme de control és molt semblant en espècies tan allunyades com els llevats i l'home, ja que els gens encarregats estan molt conservats. A més de la implicació d'aquest complex procés de control, la segregació cromosòmica normal depèn de les funcions del fus, del cinetocor i, possiblement, de la matriu cromosòmica. S'ha observat que un nivell elevat de topoisomerasa II està associat amb la matriu i que això és essencial perquè passi una segregació normal. Així, la decisió d'alguns cromosomes en associar-se amb el fus, l'absència de cinetocor o d'un cinetocor funcional, la formació d'una topoisomerasa II mutant, o una fallada en la separació centromèrica poden conduir a la no disjunció cromosòmica.
Algunes de les vies que hem vist abans poden donar lloc a la aneuploïdia i és molt interessant poder comprendre com els agents físics i químics interfereixen en la divisió cel·lular i quines són les conseqüències d'aquestes pertorbacions.
Fins al moment present ja s'han identificat alguns compostos químics que indueixen clarament aneuploïdia. En general, es tracta de compostos que interfereixen amb la formació normal del fus mitòtic (meiòtic), com ara, per exemple, la colquicina, la vinblastina i el nocodazol, els quals impliquen una segregació incorrecta dels cromosomes.
Per exemple, el ravecol (planta híbrida que tenia l’arrel del rave i les fulles de la col) va ser aconseguir amb la colquicina.
A més, moltes substàncies alcaloides afecten al fus. També cal assenyalar que els agents clastogènics també poden induir aneuploïdia funcional com a resultat de reordenacions i subsegüents segregacions cromosòmiques incorrectes.
Com podem veure en la imatge anterior, d’un milió d’embarassos humans: - - Un 150000 acaben en avortaments espontanis, dels quals, en la meitat detectem anomalies cromosòmiques, l’altra meitat podria ser per mutacions puntuals o gèniques letals. Si bé els síndromes de Down o de Turner són compatibles amb la vida, els individus amb aquestes característiques no sempre arriben a créixer.
17000 morts perinatals, a l’acabar de néixer.
833000 bebés que neixen, dels quals 5165 presenten anomalies cromosòmiques. L’únic problema d’alguns d’aquests individus, com els que tenen translocacions recíproques equilibrades, serà alhora de reproduir-se.
A més, l’anomalia podria ser heretada dels progenitors o produïda de novo.
Els canvis estructurals són de dos tipus, segons es produeixin ABANS o DESPRÉS de la replicació del DNA respectivament: - Cromatídics: la unitat de trencament és la cromàtida.
Cromosòmics: la unitat del trencament és el cromosoma, ja que la posterior suplicació de la cromàtida afectada implicarà (si no hi ha reparació) una alteració cromosòmica estructural.
Alteracions estructurals cromatídiques - Delecions senzilles isocromatídiques Intercanvis entre cromàtides del mateix cromosoma o de cromosomes diferents (de forma simètrica o no). Si els intercanvis no són recíprocs, es poden generar dicèntrics i fragments acèntrics.
Trencaments no centromèrics: - - - Un trencament cromatídic o Restitució o Deleció Un trencament cromosòmic: pont dicèntric Dos trencaments en la mateixa cromàtida o Deleció o Inversió Dos trencaments en cromàtides no germanes o Translocació recíproca o Translocació no recíproca Trencaments centromèrics: - Fissió Fusió Les reordenacions cromosòmiques impliquen trencaments - - Cada cromosoma és una molècula de DNA de doble cadena.
El primer succés en la producció d’una reordenació cromosòmica és un trencament de la doble cadena en dos llocs diferents de la mateixa molècula de DNA.
Els trencaments de doble cadena són potencialment letals si no es reparen; són molt importants, a nivell de producció d’aberracions estructurals.
La reparació torna a unir els extrems trencats.
Si els extrems trencats tornen a unir se pels mateixos llocs, es restableix la ordenació inicial. Si s’uneixen extrems produïts en dos llocs diferents, es produeix una reordenació cromosòmica diferents a l’original.
No obstant això, les úniques reorganitzacions cromosòmiques recuperables són les que produeixen molècules de DNA amb un centròmer i dos telòmers.
Els entrecreuaments desiguals o desplaçats provoquen delecions i duplicacions. Si apareixen duplicacions, els fragments repetits podrien amplificar-se cada vegada més si aquest fenomen torna a repetir-se. Açò provoca per exemple, el síndrome de l’X fràgil.
Si es perden o dupliquen segments massa grans es sol trencar l’equilibri gènic.
Els segments homòlegs repetits situats en una mateix cromosoma o en cromosomes diferents poden participar en entrecreuaments il·legítims.
Les reordenacions cromosòmiques poden classificar-se en dues classes: equilibrades i desequilibrades. Les equilibrades canvien l’ordre gènic, però no eliminen ni dupliquen cap tros de DNA.
En aquesta imatge se’ns mostra els canvis cromosòmics que poden ser produïts pels efectes dels raigs X.
Però aquests canvis també poden ser produïts de manera espontània o pels agents radiomimètics o clastogènics (trenquen el DNA).
Si el trencament es produeix en un cromosoma en particular, es podran generar: - Duplicacions Delecions Inversions Cromosomes en anell, els quals tenen centròmer però no telòmers, i per tant, no seran formes variables quan tornin a linealitzar.
Si els talls es produeixen en dos cromosomes diferents es podran produir translocacions recíproques (balanced o equilibrades) o no recíproques, les quals, en el temps es perdran. També podríem trobar-nos un cromosoma dicèntric, que tampoc serà estable, ja que serà propens a trencar-se i a perdre’s al cap d’unes quantes generacions cel·lulars.
Les fissions (dissociacions) i fusions cromosòmiques alteren el nombre cromosòmic de la cèl·lula. Si un cromosoma es fissiona pel centròmer, es pot generar un cromosoma metacèntric amb els dos braços iguals: isocromosoma. Però també podria perdre’s una part del cromosoma que s’ha fissionat.
Definicions d’aberracions Aberració Gap cromatídic (tg) Definició Regió acromàtidica en una cromàtida, la mida de la qual es menor o igual que l’amplada de la cromàtida.
Trencament cromatídic Regió acromatídica en una cromàtida que és més llarga que l’amplada de la cromàtida.
(tb) Pot ser alineat o desalineat.
Gap cromosòmic (sg) Tg en les dues cromàtides.
Trencament cromosòmic Tb en les dues cromàtides.
(sb) Deleció cromatídica (td) Material eliminat al final d’una cromàtida.
Fragment acèntric (af) Dos cromàtides alineades (paral·leles) sense un centròmer evident.
Translocació (t) Transferència obvia de material entre dos o més cromosomes.
Triradial (tr) Reordenació anormal de cromàtides aparellades que donen lloc a uns configuració de tres braços. És por freqüent, podem distingir una malaltia amb aquest tipus d’aberració.
Quadriradial (qr) Reordenació anormal de cromàtides aparellades que donen lloc a uns configuració de quatre braços. És por freqüent, podem distingir una malaltia amb aquest tipus d’aberració.
Cromosoma pulveritzat Cromosoma fragmentat o pulveritzat (desintegrat) amb el seu contingut estés.
(pu+) Cromosomes Dos o més cromosomes fragmentats o pulveritzats amb el seu contingut estés. Però pulveritzats (pu+) continuen havent alguns cromosomes intactes.
Cèl·lula pulveritzada Cèl·lula en la qual tots els cromosomes han estat pulveritzats.
(puc) Complex de reordenació Figura de translocació anormal que implica diversos cromosomes i que és el resultat de (cr) diversos trencaments i cromàtides desaparellades.
Anell (r) Cromosoma que ha resultat de delecions telomèriques i la subsegüent unió dels extrems dels dos braços.
Minute (min) Cromosoma petit que conté un centròmer i que no pertany al cariotip.
Poliploid (pp) Cèl·lula en la qual el nombre cromosòmic és un múltiple del nombre haploide N i major [endoreduplicació] que 2N. S’hauran replicat els cromosomes sense que la cèl·lula es divideixi.
Hiperdiploide (h) Cèl·lula en la qual el nombre cromosòmic és major a 2N+1 però no arriba a ser un múltiple d’N.
Dicèntric (d) Cromosoma que té dos centròmers.
Importància de la aneuploidia En la línia germinal provoquen: - Síndromes genètics.
Avortaments espontanis.
Retràs mental.
Carcinogènesi.
En la línia somàtica provoca el desenvolupament tumoral.
La segregació cromosòmica normal depèn de les funcions del: - Fus mitòtic o meiòtic.
Cinetocor Matriu proteica (“scaffold”).
Qualsevol anomalia en aquests components pot provocar una aneuploïdia. Doncs, els agents que afecten aquí, provoquen mutacions sense tocar el DNA. Normalment, els agents que provoques aneuploïdies són els que interfereixen en el fus, com per exemple: colquicina, vinblastina o nocodazol.
...