Treball modular (nota: 8'5) (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Educación Primaria - 1º curso
Asignatura Didàctica de la llengua
Año del apunte 2014
Páginas 9
Fecha de subida 06/03/2015
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

COMUNICACIÓ ESCRITA, ORAL I DIGITAL ARTICLES D’OPINIÓ Julen Álvarez Juan 15-10-2013 Prof.: Antonia Carbonell 1r article d’opinió ( Article de diari electrònic) Soler, Toni. (06/10/2013). Per ser feliços. Depressió, Fent camí, Vides privades. Ara.
Recuperat 12 d’octubre 2013, a http://www.ara.cat/premium/opinio/felicos_0_1006099450.html Per ser feliços TONI SOLER DEPRESSIÓ. Aparentment, els que han d'estar preocupats pel procés independentista són els que hi estan en contra. Temen que Catalunya sigui menys plural, que hi hagi un trencament emocional amb Espanya, etcètera. No voldria menystenir aquestes pors.
Però, encara que pugui resultar inversemblant, crec que els que més han d'estar preocupats per l'endemà de la independència són, precisament, els indepes recalcitrants.
Només hi ha una cosa pitjor que la por, i és una expectativa massa elevada. Vaticino que si la nau arriba a bon port, el bajón serà tan descomunal que qualsevol depressió postpart ens semblarà una fotesa. L’independentisme és tant un procés com un objectiu.
Aquest procés ha donat vida i il·lusió a milers de catalans i catalanes, que si som un estat hauran de buscar una manera de substituir aquest estímul, aquesta mena d'estupefaent (Joaquim Coll escrivia a El Periódico que el sobiranisme és un "gran porro", i té part de raó; el que passa és que els federalistes, a sobre, tenen un camell que els col·loca mercaderia caducada). Lluitar per alguna cosa sovint és millor que tenir-la.
Tot això és normalíssim, fins i tot inevitable. ¿Recorden allò de "Contra Franco vivíamos mejor" ? FENT CAMÍ. No estic dient que la independència no sigui desitjable ni transcendent.
Ni parlar-ne. El que intento dir, en primer lloc, és que la independència no arribarà d'un dia per l'altre. Serà un procés gradual, amb anades i vingudes, amb estira-i-arronses. Fan malament els que porten temps preparant-se per al gran dia, l'hora zero de la llibertat.
"Has d'esperar que el camí sigui llarg", diu en Llach. " Se hace camino al andar", deia Machado. D'altra banda, quan siguem un estat començarà l'hora de deixar el carrer i les estelades flamejants per dedicar-nos a la política, la qual cosa és apassionant, però a molts els resultarà ensopit i decebedor. Haurem de definir polítiques d'energia, investigació, fiscalitat, etcètera: quin pal, comparat amb un concert al Camp Nou, la Via Catalana i l'activisme fresc, primaveral, de carrer! I mentre això passi -això de fer un estat, que d'altra banda és tan gros!- ens llevarem a la mateixa hora, portarem els nanos a l'escola, ens discutirem amb el veí, ens separarem del cònjuge, ens pujarà el colesterol… i ens cagarem en el govern cada cop que alguna cosa no ens agradi. Vull dir: els diners no fan la felicitat; la independència, tampoc.
VIDES PRIVADES. La part bona és que, si bé la independència no fa la felicitat, tampoc no la pren. La política és important, però no pas tant. I hauríem de dir-ho més, per desinflar cert tremendisme interessat. Al debat li falta tecnificació i li sobra emotivitat. Tot això del procés ho fem perquè les coses rutllin i per donar sortida a un sentiment col·lectiu desatès; després, la vida continuarà, cadascú se sap lo seu , i ens en farem creus, quan comprovem que la independència ens passa pel costat, alterant l'espai públic, però relliscant sobre el tel que protegeix l'àmbit privat de cadascú. Sóc dels que creu que serà un procés beneficiós, com ho va ser l'adveniment de la democràcia i de l'autonomia. Però, per si sol, no ens farà més joiosos ni més desgraciats. La felicitat no es pot decidir en una consulta. Sortosament.
Opinió sobre l’article: Estic d'acord amb en Toni Soler, estem massa emotius i emprenyats que no ens adonem del que significa. Jo m'imagino l'endemà d'assolir aquest somni, estudiant igual o més, llevant-me igual de d'hora, etc...però serà pel meu país i per la meva família, i serà un procés llarg assolir un estat just, amb polítics preparats i legals, on haurem posat les bases de control per garantir que això sigui així. Potser serà tan llarg el procés que jo no el veuré acabat, però que feliç hauré estat veient construir el meu país.
2n article d’opinió (Article de diari electrònic) Editorial (aquest l’he posat perquè m’ha agradat molt). (10/10/2013). Una reforma educativa innecessària. El Punt Avui. Recuperat 12 d’octubre 2013, a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7vista/7-editorials/684086-una-reforma-educativa-innecessaria.html Una reforma educativa innecessària Està previst que avui s'aprovi una de les idees estel·lars del govern de Mariano Rajoy: la llei de millora de la qualitat de l'educació. Però, com passa amb altres projectes del PP, el nom no fa la cosa. La llei que impulsa un dels ministres més contestats de la democràcia, José Ignacio Wert, no ha de suposar forçosament una millora de la qualitat dels escolars. I no ho ha de suposar perquè ja falla des del moment mateix de la concepció. En primer lloc, és un costum nefast que cada cop que canvia el color del govern es vulgui modificar les directrius de l'educació. Contra aquesta dèria només hi ha una vacuna: el pacte escolar. A Catalunya va ser possible. A Espanya, no. Però és que, a més, qualsevol canvi educatiu que es faci sense escoltar atentament els seus executors –el professorat i la resta de la comunitat escolar– està condemnat al fracàs més clamorós. I, si Wert no s'ho creu, que observi el cas de Bauzá.
El govern del Partit Popular ha enarborat l'últim informe de l'OCDE sobre la instrucció en matemàtiques i comprensió lectora de moltes generacions com a prova fefaent –i falsa– del fracàs de les lleis socialistes i de la imperativitat de la llei Wert. Doncs bé: el que diu l'informe és que durant l'etapa franquista la instrucció que s'impartia a l'Estat espanyol era desastrosa, i que des de llavors hi ha hagut una millora. És a dir, que el canvi no és tan necessari. El que sí que cal és que els governs deixin d'atabalar el professorat cada quatre anys amb ocurrències d'arrel política –com ara el descarat intent d'envair les competències exclusives de Catalunya– i el deixin treballar en pau. La millora educativa necessita molt més que una legislatura. Per molta majoria absoluta que es tingui.
Opinió sobre l’article: Crec que el que diu aquest article és totalment cert, no podria estar més a favor del que diu. Per molt que sigui un partit amb majoria absoluta, com pensa espanyolitzar als alumnes catalans? Eliminant la llengua del país d’origen i imposant la llengua castellana? Com va fer a Amèrica i com ha fet sempre? Que cal fer per parar això? Les lleis injustes no s'han de complir, l’última classe de Seminari vam estar parlant i debatent una bona estona sobre aquest tema, hi ha lleis injustes com que et facin anar a 60 km/h a la Ronda de Dalt, i sinó ho fas, et trobaràs amb una multa quan arribis a casa, és perfectament comparable. És inexplicable que encara segueixin capficats amb l’ intenció d’abolir el català.
3r article d’opinió (Article de diari electrònic) Graset Forasté, Xavier. (12/10/2013). Viure sense tu. Llegir. El Punt Avui.
Recuperat 12 d’octubre 2013, a http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/684320.html Viure sense tu Llegir Què voldràs ser quan siguis gran? La pregunta que ens fan quan som petits, l'ha respost l'informe PISA d'adults. Sagnant. El fracàs escolar de petits s'arrossega de per vida, si més no als rànquings internacionals, als de l'OCDE i als del sursumcorda. Les principals eines per anar per la vida, llegir i comptar, ens situen a la cua. I no deu ser fàcil trobar la fórmula correctora. Ministeri, conselleria, la Fundació Bofill, i altres organismes i institucions hi donen voltes. Amb la bandera de la lluita contra el fracàs escolar es basteixen lleis que tenen més càrrega ideològica que pedagògica, i que van fent un ermot del que hauria de ser un potencial jardí. Perdoneu l'exemple del que hauríem de ser, però l'he manllevat de Santiago Rusiñol. D'una dedicatòria al llibre d'honor del Centre de Lectura de Reus, l'any 1901. D'una part d'aquests autògrafs il·lustres, se'n va fer una exposició el 2009, coincidint amb el 150è aniversari d'aquesta institució, que ha rebut un dels Premis Nacionals de Cultura. Els premis els van lliurar al Saló del Tinell de Barcelona el mateix dia que havien transcendit les dades de l'informe PIAAC, el programa d'avaluació de competències. Entre els deu premiats hi ha escriptors com Imma Monsó, Eduardo Mendoza i Josep Ramoneda, i el gruix de lectors que estimula des de la seva potent biblioteca, i activitat cultural, el Centre de Lectura. Que deu ser la manera de reconèixer la feina dels que miren de corregir les tendències de la incomprensió adulta. Entre les lloances centenàries de polítics, escriptors, i artistes, que recull el Centre de Lectura, n'hi ha de totes condicions. L'emperador del Paral·lel, Alejandro Lerroux, parlava de l'emancipació del poble, perquè instruir-se “es apartarse de Dios, tirano de todos los tiempos; y del amo, explotador de todas las generaciones”.
Aquesta m'ha fet pensar en el mossèn de Medinyà Modest Prats, que alertava del risc que la lectura es convertís en una activitat reservada a unes elits culturals reduïdes. I fins i tot detectava una actitud de morbosa delectació en aquells que fan servir un to de derrota inexorable quan pronostiquen el futur: la morbositat de “saber-se cultes en un món d'incultes”.
Opinió sobre l’article: D’aquest article vull remarcar simplement que el que més m’ha impressionat ha sigut la seva estructura, crec que està molt ben escrit, utilitza les paraules adequades en tot moment. També m’ha agradat molt la manera d’acabar l’article amb aquesta frase tant filosòfica, que remarca molt bé el missatge que volia transmetre l’autor.
4t article d’opinió (Article de diari) Carles, Elvira. (19 desembre 2012). Doha: Kyoto continua. La vanguardia, p. 23.
Doha: Kyoto continua Com en anteriors ocasions, el resultat de la Cimera sobre Canvi Climàtic ( COP 18 ) celebrada a Doha ( Qatar ) ens presenta un escenari de clarobscurs ja que, si bé no s'ha arribat a un consens internacional d'objectius màxims, s'han consolidat i reforçat les bases d'actuació contra el canvi climàtic.
D'una banda, s'ha renovat el Protocol de Kyoto i s'ha posat una data, 2015, com a límit per a la creació d'un nou protocol. Però l'altra, la poca participació i presència d'empreses espanyoles especialitzades en la nova economia verda ens porta a pensar que aquestes encara no veuen la gran possibilitat de negoci que comporta.
En l'aspecte positiu, destacar que gràcies als països de la Unió Europea, que han actuat amb una sola veu malgrat les reticències de Polònia, hi ha altres països com Noruega, Suïssa, Austràlia o Kazakhstan, en total 35, es fa efectiu el segon període de compromís del Protocol de Kyoto per al període 2013-2020. Es garanteix així - sempre que ho ratifiquin els parlaments nacionals de cada país - la continuïtat de l'únic instrument internacional jurídicament vinculant existent en aquests moments, amb els corresponents mecanismes de flexibilitat i projectes. Una eina clau per fixar la COP de França el 2015 com a lloc en el qual es dissenyarà el nou acord o protocol aplicable a partir de l'any 2020.
Prolongar el Protocol de Kyoto evitarà incertesa i males pràctiques d'alguns països, però no hem d'oblidar que el conjunt d'Estats signataris representa aproximadament el 15% de les emissions mundials.
Continuen fora la resta dels grans països emissors respecte del primer període, com són el Japó, Canadà, Nova Zelanda i Rússia, així com els Estats Units - que ja no va ratificar el primer període - i la Xina, que no està dins de l'annex I.
En aquest annex es va incloure en 1992 solament als països desenvolupats econòmicament i que havien estat emetent històricament gasos d'efecte hivernacle ( GEH ). Una classificació de països emissors que, tal com es va parlar a la cimera qatariana, ha reformular-se.
Altres bones notícies de la cimera de Doha va ser veure com la Unió Europea no només va presentar una postura comuna -malgrat les reticències de Polònia en relació als drets d'emissió del segon període- per prorrogar l'acord a Kyoto, sinó que es va comprometre a un objectiu de reducció d'emissions, en línia amb la seva legislació domèstica, d'un 20 % el 2020 respecte als nivells de 1990, que podria augmentar fins al 30% si les condicions són les adequades.
A més es va reiterar el compromís de mobilitzar 100.000 milions de dòlars per a l'any 2020, dels quals a Doha països com Alemanya, Regne Unit, França, Dinamarca, Suècia i la Unió Europea han contribuït ja a 6.000 milions.
Durant la cimera de Doha va haver poca presència d'empreses espanyoles, els representants del sector privat del nostre país interessat o especialitzat en l'economia baixa en carboni - més enllà de consultors, tècnics i fundacions - no superaven la dotzena . Potser per l'actual situació econòmica, sembla que a la lluita contra el canvi climàtic i l'oportunitat de negoci que generarà a través d'investigació, tecnologia neta i serveis li costa entrar definitivament en el teixit empresarial espanyol.
Com a conclusió, podem extreure que si es vol arribar a un acord l'any 2015 serà necessària molta capacitat negociadora al màxim nivell amb la implicació dels principals països i líders mundials. Davant tal disjuntiva, s'està configurant un pla d'acció, liderat per Ban Ki -moon, secretari general de l'Organització de Nacions Unides, en què es volen anar superant diverses etapes d'acords polítics en àmbits concrets amb l'objectiu de captar la voluntat política real.
La presentació l'any 2014 dels resultats del proper informe del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic ( IPCC ) pot fer que les pressions augmenten i, tot i la dificultat del procés, assumim tots les nostres necessitats i obtinguem un acord comú sobre com fer front al canvi climàtic d'una manera transparent i responsable.
Opinió sobre l’article : Aquest article el tenia guardat a casa ja que jo l’any passat estudiava Ciències Ambientals i sempre he estat molt interessat sobre els temes científics, bàsicament parla del tema de la contaminació al món, el canvi climàtic i alguns punts del protocol de Kyoto, com la NO ratificació del protocol d’USA, major emissor de gasos d’efecte hivernacle del món. Crec que és una vergonya que un país com els Estats Units no es comprometi ni posi remei a aquesta situació que ens perjudica a tots.
5è article d’opinió (Article de diari) Ramis-Pujol, Juan. (29 de novembre de 2012). Creativitat aplicada. La vanguardia, p.
26.
Creativitat aplicada Avui dia se'ns recorda que tots podem ser creatius i és cert. No obstant això, no és desencertat dir que no tots ho som de la mateixa manera. La creativitat en la seva expressió màxima és innata en alguns privilegiats, però també és una disciplina que es pot conrear.
Un dels seus principis bàsics és la curiositat, la capacitat de sorprendre davant els estímuls que ens ofereix a diari el nostre món. Algunes vegades, es tracta d'una simple anècdota, en ocasions, d'un mer problema que ens aguaita i en altres d'un dilema. En aquest moment, resulta clau el saber plantejar alguna qüestió rellevant davant del fenomen que ens intriga. Una bona pregunta és la clau per introduir-nos de manera fructífera en el camí de la creativitat.
Per avançar en aquest camí es necessita paciència. En els millors casos la creativitat es cultiva lentament. Tenim tendència a voler arribar massa ràpid a la solució final. Tant en l'entorn escolar com en les organitzacions es premia qui respon ràpid i, sens dubte, respondre ràpid i bé és fantàstic quan volem resoldre un problema, però no quan volem ser realment innovadors.
Així doncs, la voluntat de conèixer en profunditat l'àmbit sobre el que volem ser creatius és un requisit bàsic. Igual que parlem d'una immersió lingüística per tal d'aprendre bé una llengua, necessitem entrar en profunditat en la naturalesa del problema sobre el qual hem plantejat una pregunta. La capacitat d'observació és essencial. Una observació activa busca descobrir allò que no és evident en un primer, i aprofundeix per tal d'aprendre les causes i raons més inesperades.
Només llavors arriba el moment de formular les possibles oportunitats que haurien de sorgir de les observacions menys evidents. Només en el moment en què visualitzem una oportunitat i la vam formular explícitament, val la pena passar a la fase creativa per excel·lència que consisteix en la generació massiva d'idees o solucions.
La creativitat s'alimenta així mateix de la voluntat i del plaer d'equivocar-se. Cada idea que puguem seleccionar pot verificar-se ràpidament a través de petits experiments pràctics que ens confirmaran o no la seva idoneïtat. El no equivocar-se, en el camí de la creativitat i de la innovació, sol ser un indici de superficialitat en el procés. I, per contra, com més i més ràpid ens equivoquem, millor.
Opinió sobre l’article: Aquest article, rebuscant alguns antics diaris que tinc guardats, d’en Juan Ramis-Pujol, que pel que vaig trobar a una web té algun tipus de relació amb la Universitat Ramon Llull l’he escollit perquè estic completament d’acord amb tot el que diu i transmet. El que diu de la relació entre la creativitat, la observació, la paciència, la voluntat, les equivocacions,...crec que és molt correcte. L’article, crec, que està molt ben organitzat ja que poc a poc va portant el seu missatge cap a tu de forma clara i directe.
...