1.1 Paleografia i Diplomàtica concepte; objectius; tendències (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Paleografía y Diplomática
Año del apunte 2013
Páginas 7
Fecha de subida 29/05/2014
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

1. PALEOGRAFIA  I  DIPLOMÀTICA:  CONCEPTE,  OBJECTIU  I  TENDÈNCIES     Concepte  paleografia:   -­‐La  paraula  paleografia  està  composta  per  dues  paraules,  que  són  equivalents  a  “escriptura  antiga”   +  “tractat”  (ia).     -­‐Així,  inicialment,  és  la  ciència  que  estudia  les  escriptures  antigues   -­‐la  primera  vegada  que  se’n  parla  d’ella  és  a  l’obra  de  Montfaucon,  a  Paléographia   Graeca  (1708).   Ja  s’usava  d’abans,  però  ell  es  el  primer  en  usar  aquest  nom.     -­‐En  origen   només   s’ocupava   de   les   escriptures   sobre   suport  tou,   i   estava   lligada  a  la  diplomàtica,   per  a  poder  llegar  els  diplomes  reials…   -­‐Però  es  una  definició  imprecisa  (on  podem  considerar  que  acaba  o  comença  lo  antic)   i  restrictiva   (no  només  ha  de  ser  suport  tou...).     -­‐Que   el   suport   sigui   tou   o   dur   no   es   determinant   per   a   l’escriptura,   afectarà   més   o   menys   però   no   es  l’element  distintiu.  Així,  la  paleografia  evoluciona  de  la  següent  manera:   A   mitjans   segle   XX,   Nova   Escola   Francesa   de   paleografia,   amb   Jean   Mallon,   també   Marichal,   Perrat...  à  la  paleografia   ha   d’estudiar   totes   les   escriptures   siguin   sobre   el   suport   que   siguin.   Paleografia   com   a   ciència   que   no   es   limita   a   la   lectura   d’escriptura   antiga.   Així,   Jean   Mallon,   posa   la   base   per   a   superar   la   diferenciació:   la   Paleografia   s'ha   d'ocupar   de   tots   els   caràcters   de   l'escriptura   en   tots   els   monuments   que   tinguin   textos,   sigui   quin   sigui   el  seu  suport  i  el  procediment  per  a  la  seva  fixació  .
  Tendències  paleogràfiques  à  terminologia  i  metodologia   -­‐paleografia  de  lectura  à     es   el   concepte   més   antic   de   la   Paleografia,   però   que   tampoc   no   s’ha   d’oblidar   amb   les   noves   definicions   de   la   paleografia,   ja   que   s’ha   d’usar   sempre.   Vol   assimilar   amb   més   o   menys   habilitat   les   lletres   i   els   signes,   identificar-­‐los   i   transmetre’ls   al   llenguatge   escrit   utilitzat   avui  (transcripció).  Així,  paleografia  de  lectura  identifica  lletres  i  signes  i  els  transcriu,  els   transmet.  Per  tant,  esdevé  una  eina  fonamental  per  a  la  crítica  històrica  i  textual.       -­‐paleografia  crítico-­‐analítica  à     s’ocupa   de   determinar   els   trets   característics   que   defineixen   cada   escriptura,   de   manera   que   puguem   identificar-­‐les,   classificar-­‐les   segons   època,   escriptura,   fixar   el   seu   origen   i   afiliació.   Així,   el   paleògraf   s’ha   de   preguntar   quan   i   on   s’ha   escrit,   per   datar-­‐lo   a   nivell   cronològic   i   geogràfic.   Però  no  tots  estan  datats,   i   per   això   també   busquem   el   com?,   com   s’ha   escrit,   i   relacionant-­‐lo   amb   altres   de   l’època,   podem   esbrinar   l’època,   datar   el   document.   Funciona   com   a   ciència   auxiliar,   ja   que   respon   a   moltes   preguntes   de   la   història.   Crítica   textual   à   el   paleògraf   es   centra   en   dos   elements   de   la   critica   textual,   la   recensio   i   la   emendatio,   intenta   establir   per   mitja   de   la   datació   i   la   localització   geogràfica   la   posició   que  cada  document  ocupa  en  la  tradició  manuscrita.  Es  tracta  de  identificar  les  variants   característiques   de   cada   manuscrit   per   poder   després   agrupar-­‐les   i   aleshores   establir   relacions.     Recensió  à  Si  agafem  tot  un  conjunt  de  docs.,  ens   fixem   en   les  seves  característiques,  i  els  que   són  iguals  permeten  veure  que  són  classificables  com  a    un  determinat  estil  o  època   Emendatio   à   suggerim   correccions   a   les   corrupteles,   a   les   alteracions,   que   pugui   presentar   el   text.   La   recensió   ens   permet   dir   que   tal   característica   dins   d’un   text   no   pot   ser,   ja   que   a   la   resta  de  documents  de  l’època  no  apareix.  Es  busquen  les  alteracions  que  no  compleixen   la  norma.     -­‐Paleeografia  de  la  Cultura  Escrita  à     Paleografia   com   a   historia   de   la   escriptura.   Interès   per   fer   avançar   i   dotar   la   paleografia   d’una   consideració   com   a   ciència   autònoma   (avanç   era   com   auxiliar   d’altres   ciències,   com   mostren  els  anteriors  mètodes).     Però   a   la  segona   meitat   s.   XX,  amb  l’empenta  de  l’escola   italiana,   es   vol   posar-­‐la  com  a  ciència   autònoma,  considerant  l’escriptura  com  a  una  de  les  grans  aportacions  de  la  humanitat,   es   a   dir,   posant   en   relació   l’escriptura   amb   la   societat   que   l’ha   produïda,   situant   la   paleografia  al  mateix  nivell  que  altres  ciències.     Un   d’aquests   paleògrafs   de   l’Escola   Italiana   es   Giorgio   Cencetti,   que   la   definí   com   disciplina   encarregada   de   l’estudi   històric   del   desenvolupament   de   l’escriptura   com   a   expressió   cultural   de   l’home.  Es  una  de  la  línia  dels  pensaments  que  es  veia  a  la  revista  Scrittura  e   Cività,  on  es  reproduïa  tot  el  que  feia  aquesta  escola.       Per  tant,  fixar-­‐nos  només  en  on,  quan  i  com,  ens  limita.  Ens  hem  de  preguntar  qui  escriu,  per  què  i   per   a   què.   Significà   una   gran   revolució   metodològica,   encapçalada   per   l’autor   anterior   i   altres,  com  Armando  Petrucci.   Petrucci   considera   l’escriptura   en   l’àmbit   de   la   societat   que   l’ha   produïda,   relacionant-­‐la   directament  amb  els  homes  i  les  dones,  i  afirma  que  interessa   conèixer   el   significat   que   una   societat   determinada   atribueix   a   l’escriptura,   i   el   nombre   i   la   qualitat   de   qui   sap   escriure  en  aquesta  societat.  S’interessa  pels  nivells  d’alfabetització,  de  com  es  produeix   aquesta...   i   a   més   a   més,   uneix   els   resultats   d’aquesta   recerca   amb   l’estudi   de   totes   les   formes   gràfiques   (no   deixa   de   banda   ho   anterior   de   la   paleografia,   ho   uneix)   produïdes   en   aquella   societat,   i   explica   les   seves   actituds   respecte   l’escriptura   i   la   cultura.   Així,   no   podem   deixar   de   banda   la   difusió   social   de   l’escriptura   que   hi   ha   en   el   context   d’una   societat  determinada.     Així,   busquem   la   difusió   social   de   l’escriptura   i,   després,   la   funció   de   l’escriptura.   Es   busca   un   nexe   entre   escriptura   i   societat   à   qui   escriu,   per   a   què   s’escriu   i   quina   funció   té   l’escriptura.   La   paleografia   entesa   com   a   historia   de   la   cultura   escrita   encara   no   es   acceptada,   però,   per   a   tots.   Encara  pot  ser  atacada.     Definició  completa  sobre  el  concepte:   -­‐Vistes   aquestes   tres   terminologies   i   metodologies,   donem   una   definició   completa   del   terme   paleografia.  La  paleografia,  segons  Petrucci,  és:   à  “la  disciplina  que  estudia  la  historia  de  l’escriptura,  en  particular  la  traçada  a  mà,  en  les  seves   diferents   fases,  les  seves  tècniques  utilitzades   per   escriure  en  els  diversos  períodes  de   la   història,   el   procés   de   producció   dels   testimonis   gràfics   i   els   productes   d’aquests   procés,   siguin   llibres,   inscripcions,  documents  o  escrits  (cartes,  comptes,  apunts)  en  el  seu  aspecte  gràfic.     à  No   hi   ha   restricció   ni   limitació  ja,  es  fixa  en  tot  el  que  estigui  escrit.  No  nomes  algunes  coses   determinades  de  l’edat  mitjana,  etc.,  com  abans.             En  resum...   I  per  resumir  (mirar  esquema  1)  à     Estudia  l’evolució  de  l’escriptura,  les  tècniques,  la  producció  d’allò  que  està  escrit  i  els  productes   escrits  (llibres,  docs  oficials,  grafittis,  escrits  privats...)   Objectiu  à  saber  el  que  esta  escrit,  per  fer  lectura  correcta,  quan  per  datar-­‐lo,  on  per  localitzar-­‐ lo,  com  s’ha  escrit,  fixant-­‐se  en  tipus  gràfics,  qui  ho  ha  escrit,  per  la  qüestió  de  la  difusió   social  i  per  què  s’ha  escrit,  per  la  qüestió  de  la  funció  social.   o Lectura  correcta  =  paleografia  de  lectura   o Datació,  localització  i  tipus  de  grafia  =  paleografia  d’anàlisi   o Difusió   i   funció   social   =història   social   de   la   cultura   escrita   (ja   com   a   disciplina   autòctona,  ja  que  en  les  altres  es  com  auxiliar.  En  aquest  cas  s’interessa  pels  usos   actius  i  passius  de  l’escriptura).     1.2.1  Terminologia  i  Mètode:     METODE  DE  LA  PALEOGRAFIA  DE  LECTURA   -­‐Quin  és  el  mètode  de  la  paleografia  de  lectura,  els  passos  que  hem  de  fer  en  primer  lloc  quan  ens   trobem  davant  un  document:   Coneixement  previ  de  les  formes  alfabètiques   essencials  del  sistema  gràfic  i  de  la  llengua  en  que   està   el   document   que   pretenem   llegir   à   cal   conèixer  l’escriptura,  i  també  la  llengua   (per   desenvolupar  abreviatures).   Prestar  atenció  a  l’aspecte  general  que  presenta  l’escriptura   Fer-­‐ne  una  lectura  pausada   No  prescindir  de  cap  element  gràfic   Prestar   atenció   als   noms   de   lloc   i   de   persona,   a   les   paraules   abreviades   i   a   les   xifres.   Cal   no   deixar  de  banda  cap  dels  elements  que  trobem.     Considerar  cada   lletra   separadament,  amb  independència  de  les  altres  à  perquè  tindrem  algunes   lletres   identificables   fàcilment,   i   altres   no,   per   això   cal   prestar   atenció   a   aquelles   que   obstaculitzen  i  després  amb  comparació  al  llarg  del  text,  descobrir-­‐lo.     També  cal  prestar  atenció  als  nexes,  enllaços,  etc,  que  solen  deformar  les  lletres.   Adoptar  unes  normes  clares  de  transcripció,  els  mateixos  criteris  sempre.     METODE  DE  LA  CRÍTICO-­‐ANALÍTICA:   -­‐Cal  tenir  en  compte  una  sèrie  de  principis  que  concorren  en  l’escriptura:   Llei  del  mínim  esforç  à  la  mà  i  l’ull  tendeixen  a  simplificar  els  trets  de  les  lletres  per  fer-­‐los  més   lleugers.  Quan  més  s’aixeca  l’instrument  d’escriptura  més  fàcil  resulta  escriure,  però  més   difícil  d’entendre,  etc.   Principi   de   llarga   durada   à   en   l’evolució   de   l’escriptura   no   grans   salts   gràfics.   Qualsevol   escriptura  ve  de  l’evolució  de  l’anterior,  i  els  grans  salts  que  es  fan  son  de  llarga  durada,   duren  molt.   Influència   dels   instruments   d’escripturaà   l’instrument   d’escriptura   usat   influeix   en   l’escriptura   (ploma  solta  més  tinta,  l’angle  des  del  qual  escrivim  la  canvia...)   Evolució  natural  de  les  grafies     Hem  de  descartar  tot  això  abans  de  dir  que  es  de  la  persona  en  si.     Així,  aquesta  paleografia  es  fixa  en  el  quan,  el  on  i  el  com,  i  té  en   compte   una   sèrie   d’elements,   que  són  els  constitutius  i  els  adventicis  de  l’escriptura.       Elements  constitutius  de  l’escriptura     Els  elements  constitutius  son  aquells  que  es  refereixen  exclusivament  a  l’estructura  dels  signes.     En  primer  lloc  cal  parlar  de  la  forma,  traços  exteriors  de  la  lletra.   El  mòdul  àdimensió   relativa   de   les   lletres   d’una  escriptura,  i  té  en  comte  la  amplada  i  l’alçada.   Lletres  de  mòdul  gran,  mitjà  i  petit.     Traçat   à   es   el   nombre,   ordre   de   successió   i   direcció   en   que   són   executats   els   traços   que   constitueixen  una  lletra.  Està  molt  influenciat  per  la  velocitat  en  que  executem  una  lletra  o   signe,  perquè  com  més  ràpid  anem  serà  mes  lleuger  el  traçat,  i  a  menor  velocitat,  seran  a   l’inrevés.  Té  a  veure  amb  el  com  s’executa  una  lletra.     Pes  à  Naturalesa  espessa  o  lleugera  dels  traços  que  constitueixen  una  lletra.     o Pesada  à  tots  els  traços  son  gruixuts,  o  hi  ha  un  contrast  entre  traços  prims  i  gruixuts   o Lleugera  à  els  traços  son  prims  i  a  més,  no  hi  ha  contrast.     Estil   à   manera   característica   d’executar   les   formes   en   cada   lloc   i   període.   Principis   en   que   es   basa  à  la  repetició  i  simetria.  Son  aquests  dos  els  que  defineixen  un  estil.     Elements  adventicis:   Fa   referència   als   traços   o   ornaments   que   no   formen   part   de   l’estructura   d’una   lletra.   Són   elements  afegits  extrínsecament,  que  son  una  cosa  “a  més  a  més”  de  l’escriptura   Ductus   à   és   la   manera   d’executar   de   forma   més   o   menys   ràpida   el   traç   de   les   lletres.   (ex:   el   mateix   fragment   de   document   per   una   mateixa   persona   però   que   correspon   a   una   altra   fase   del   document   à   ex:notari   pren   notes   i   després   ho   passa   al   registre,   després   al   públic).  A  partir  del  ductus  tenim  una  més  cursiva  i  una  més  cal·∙ligràfica...  Tenim   en   comte   la  rapidesa  en  l’execució.  Ductus  cursiu,  assentat  (cal·∙ligràfic)...   Angle  à  es  la  posició  en  que  es  desenvolupa  l’acte  d’escriure,  es  a  dir,  fa  referència  a  la  posició   amb  que  es  té  l’instrument  d’escriptura  en  relació  a  la  línia  de  base  de  l’escriptura.  Intervé   la   manera   de   col·∙locar-­‐se,   el   tall   de   la   ploma,   la   manera   d’agafar   el   llapis,   i   la   posició   de   l’escriba...   L’enllaç  à  és  el  tret   de   unió   o   col·∙ligació   que   es   fa   de   forma   espontània  i  natural  per  tal  d’unir   dues  o  més  lletres  sense  alçar  l’instrument  del  suport.  (fixar-­‐nos  bé  perquè  aniran  sortint   lletres  així  lligades  i  que  confonen)   Nexe  à  tenim  la  fusió  de  signes  alfabètics  de  manera  que  lletres  contigües  arriben  a  compartir  al   menys  un  traç  en  comú.  El  que  fa  amb  el  nexe  es  fusionar,  estalviant  un  traç  .   Reforç   à   on   s’entén   millor   el   concepte   d’adventici.   És   el   tret  curt  amb  que  rematem  certs  traços   llargs   a   manera   d’element   estètic.  Si  el  traiem,  encara  sabem  quina  lletra  es.  Es  un  “a  més   a  més”.   Allargaments   à   prolongació   dels   traços   de   les   lletres,   ja   sigui   de   forma   espontània   (per   la   velocitat)   o   de   forma   artificiosa   (perquè   es   pretén   aportar   un   element   estètic,   per   adornar)   Tots  aquests  elements  són  bàsics  per  la  paleografia  d’anàlisis  i  per  a  la  crítica  històrica  i  textual.     CATEGORIES  GENÈRIQUES  DE  L’ESCRIPTURA:     Les  diverses  categories  fan  referència  al  resultat  de  combinar  els  diversos  elements  constitutius   de   l’escriptura  de  manera  que  segons  la  forma  dels  signes  podem  tenir  una  escriptura  majúscula  o   una  minúscula,  i  si  ens  fixem  en  el  ductus  i  el  traçat,  una  escriptura  posada,  cursiva,  semi-­‐cursiva,   caligràfica...   Majúscula   à   aquella   en   que   dins  d’un  sistema  bilineal   (dues   línies   imaginaries   que   creem   sobre   i   sota  les  paraules)  les  astes  ascendents  i  descendents  no  sobrepassen  de  la  caixa  del  rang.   Tenen  un  mòdul  més  gran  generalment.  Uniformitat.   Minuscula   à   dins   el   sistema   bilineal,   el   cos   de   la   lletra   esta   dins   els   sistema   de   les   dos   línies,   però   les   astes   sobresurten   per   dalt   i   per   baix   (astes   descendents   i   ascendents).   Mòdul   més   petit  i  alçada  variable.   Posada   à   S’ha   tingut   la   màxima   cura   en   la   seva   execució.   Podem   parlar   d’una   lletra   més   dissenyada   que   escrita.   Màxima   exactitud   dels   traços.   Gairebé   no   hi   ha   enllaços   ni   inclinació.  Sol  ser  cal·∙ligràfica.   Cursiva   i   semicursiva   àla   diferencia   es   que   en   la   cursiva   el   traçat   es   molt   ràpid,   gairebé   no   s’aixeca  el  suport,  es  busca  rapidesa,  no  exactitud.  Formes  més  simplificades.  Mes  difícil   d’entendre;  Semicursiva  es  mixta  entre  la  posada  i  la  cursiva,  entremig  dels  dos  ductus.     Escriptura   Usual   à   escriptura   que   usa   habitualment   i   a   diari   la   majoria   de   persones   que   escriuen.   Per   tant,   es   una   escriptura   més   aviat   cursiva   (rapidesa   en   el   traçat   i   simplificació   signes).   Escriptura   caononitzada   à   estableix   el   model   que   utilitzen   habitualment   les   persones   que   escriuen   en   l’època.   L’escriptura   usual   ve   d’aquesta.   La   canonitzada   puntua   les   normes   d’un   estil   determinat.   A   partir   d’aquest   estil,   podem   definir   un   cànon   i   els   diferents   canvis   d’estil.   Escriptura  elemental  de  base  à  la  que  ensenyen  als  escolars,  els  que  estan  aprenent  a  escriure.   La   de   persones   semi-­‐alfabetes.   Un   cop   dominem   l’escriptura,   es   deixa   aquesta   i   es   passa   a   la  usual.  Per  això,  l’escriptura  elemental  pot  no  correspondre  als  canons.       ...

Tags: