HISTOLOGIA (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 26/04/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Les plantes amb llavor Div. Spermatophyta Plantes terrestres • • • El pas del medi aquàtic a terrestre ha sigut un procés progressiu.
Estratègia exitosa: predomini de l’esporòfit sobre el gametòfit.
Adaptacions necessàries: independència del medi aquàtic.
o Resistència dessecació: presència de cutícula constituïda de cutina o Organització complexa: o Vegetativa: corm / especialització / teixits< Rel (fixació, absorció i transport) Tija (transport rel/fulla i fulla/planta) Fulla (fotosíntesi i respiració) o Reproductiva: Espores flor Llavor: unitat de dispersió Spermatophyta. Característiques generals • • • • • • • • • • Pigments: clorofil·les a i b, carotenoides Predomini de l’esporòfit. Corm (rel, tija i fulla) Substància de reserva: midó (polisacàrid) Paret cel·lular primària: cel·lulosa Paret cel·lular secundària: dipòsits diversos Fan flors/llavors Diversitat: 350.000 Amplitud ecològica: organismes pluricel·lulars principalment terrestres Medicinals, tòxiques, alimentàries Usos industrials, ornamentals, espirituals Histologia vegetal 1. Els teixits Els teixits són grups de cèl·lules similars entre si, que es presenten agrupades en masses importants amb un origen, una estructura i funció comunes.
Idioblasts: cèl·lules que no es troben juntes (individuals) però fan la mateixa funció.
• Aplicació a les ciències farmacèutiques Sistemes de teixits: • • • • • • Meristemàtic: teixits juvenils Fonamental: teixits de “relleno” D’aïllament: capes protectores De sosteniment: l’esquelet que sosté una planta al medi terrestre Conductor: tubs que pujen i baixen líquids Secretor: s’acumulen substàncies Sistema meristemàtic Meristemes: teixits embrionaris, indiferenciats (es van dividint contínuament sense parar). Un cop s’han format s’acumulen i es comencen a modificar. Són reversibles: es podrien convertir en qualsevol cèl·lula.
Depenent de la ubicació o el moment en que s’estan dividint: • • • • Meristemes primaris o apicals: o Meristema caulinar o Meristema radical Meristemes secundaris o laterals: adquireixen la capacitat de divisió més tard o Càmbium o Fel·logen Meristemes romanents: són primaris però en lloc d’estar situats en el lloc inicial de la cèl·lula, se’n van a un altre lloc o Pericicle o Càmbium interfascicular o Meristema intercal·lar Meristemoides: mini cèl·lula que es multiplica i origina “pèls” Meristemes apicals (primaris) Existeixen des de sempre, des de que comença a germinar una primera llavor.
Estan situats a l’àpex: meristema apical (caulinars) i radical.
• • • Àpex radical: meristema radical, a l’extrem de l’arrel una mica més amunt de la punta.
Àpex caulinar: meristema caulinar (col llombarda) Caliptra: “guant” que es pot anar renovant, és una protecció.
Funció: creixement primari (longitud) Les cèl·lules són: • • • • • • Petites Isodiamètriques: iguals en totes direccions Parets primes Poca cel·lulosa i molta protopectina Sense espais intercel·lulars Protoplasma dens i nucli gran Meristemes laterals o secundaris Són cèl·lules que estan col·locades sense dividir-se i al cap d’un temps comencen a dividir-se.
Situació: escorça prop de l’epidermis / entre l’escorça i el cilindre central Funció: creixement secundari (gruix) Revestiments de capes que hi ha a l’interior de les plantes: • • Càmbium: capa de cèl·lules que no fabrica escorça, fabrica fusta (cilindre central). Meristema secundari intern.
Fel·logen: capa de cèl·lules que quan es divideix fabrica una cèl·lula cap en dins i una cap en fora i a base de capes successives de la zona exterior va creixent la planta. Meristema secundari extern.
Meristemes romanents Situació: rel Funció: formació de rels secundaries Pericicle: es va dividint des del primer moment i fabrica la rel secundaria • Meristema intercalar: meristemes primaris que es troben en els nodes de les plantes per si els animals es mengen les parts de dalt. Ex: les canyes Situació: base dels nusos Funció: creixement dels entrenusos Meristemoides Són punts molt concrets amb gran intensitat de divisió, dispersos en els teixits i són l’origen d’estructures que estan disperses.
Situació: generalment superficial Funció: formació d’estructures puntuals (pèls, estomes, espines i glàndules).
Ús dels meristemes • • • • • Cal·lus: estructura no diferenciada i formada gràcies a meristemes primaris.
No són cultius cel·lulars, són associacions de teixits.
Algunes cèl·lules poden presentar anomalies.
Massa cel·lular irregularment estructurada.
En lloc de cultivar plantes senceres cultivem meristemes.
Aplicacions dels cultius de cal·lus • • • Producció de metabòlits secundaris i enzims per cultius tissulars Biosíntesi de precursors de principis actius Punt de partida per a propagació FALTA PER ACABAR Sistema fonamental Parènquima: tipus de teixit de farciment de cèl·lules molt diferenciades que ocupen poc espai.
Tipus de parènquima: • • P. clorofíl·lic o assimilador: o Molts cloroplasts, funció fotosintètica.
o Cèl·lules adultes amb una paret cel·lular prima de cel·lulosa elàstica o Molts vacúols o només un de gran o Són vivents o Posició en el vegetal: zones insolades (mesofil·le, teixit cortical tiges): fulles i tiges.
o Tipus de parènquima assimilador: en palissada: forma de bastonets amb molts cloroplasts, capten energia solar (P), esponjós/llacunar deixen molts espais amb aigua, intercanvien gas amb l’exterior(L). La parènquima palissada està a la part de dalt i el llacunar a la part de sota.
P. de reserva: acumulació de substàncies de reserva. Estructura parenquimàtica: o Cèl·lules vivents, relativament grans o Parets de cel·lulosa primes o Vacúols molt grans o Leucoplasts i cromoplasts o Turgència molt elevada: tota la cèl·lula està carregada de nutrients amb una pressió molt elevada. Funció secundària: apreta unes cèl·lules amb les altres per donar una estructura (funció estructural).
• • • o Òrgans rels napiformes, tubercles, granes, medul·la o escorça (on acumulen les matèries de reserva) o Substàncies: midó, aigua, glúcids, pròtids, greixos, etc. Vacúols: tanins, cristalls, etc.
Sistema de sosteniment: engruiximent (dipòsits paret cel·lular que fan a la cèl·lula més dura i resistent) i disposició (masses i cordons). Dóna estructura esquelètica. Teixits: Col·lènquima (cèl·lules vives/cel·lulosa): es troben en les cèl·lules que encara han de créixer. Cèl·lules col·lenquimàtiques. Funció: sosteniment de les cèl·lules en creixement.
Esclerènquima (tipus cel·lulars: fibres (allargades) i esclereides (isodiamètriques arrodonides)): cèl·lules mortes i lignificades (són més dures). Funció: suport i sosteniment dels òrgans adults sense creixement. Cèl·lules pètries i esclereides.
Sistema conductor: funció accessòria de sosteniment. Elements conductors: o Saba descendent: baixa per uns tubs cribrosos. Floema (teixit que condueix la saba descendent): Tub cribrós (conductor) + cel annexes + parènquima (associats) Floema: parets de cel·lulosa gruixuda i inclinada, placa cribrosa amb perforacions. Com més superfície tingui millor. Com que no tenen nucli té una cèl·lula annexa connectada per perforacions de la paret que sí té nucli i funció genètica. Orgànuls mínims. Són cèl·lules vives.
o Saba ascendent: puja per tràquees i traqueides. Xilema: Tràquees i traqueides (conductors) + parènquima + fibres (associats).
Xilema: el tub ha de ser molt prim i han d’haver-hi molts, s’aconsegueix un buit en el moment de la transpiració (es disminueix la pressió) perquè pugui pujar l’aigua i components.
Són cèl·lules mortes. Elements oberts als extrems: tràquees i tancats: traqueides (la lignina s’acumula en forma d’anells, de cilindre, escalariforme. Tenen unes discontinuïtats per on passa l’aigua) o Xilema i floema van junts en uns feixos.
Feix conductor col·lateral: a la part de dalt xilema i abaix floema Feix conductor bicol·lateral: xilema al mig i floema als extrems Feix conductor radial: s’alternen xilema i floema Feixos concèntrics: xilema a dintre i floema a fora (perifloemàtic)i a l’inrevés (perixilemàtic).
Sistema protector. Localització: o Externa: teixit epidèrmic Epidermis: cèl·lules epidèrmiques, estomes i tricomes, és una estructura molt simple. Papil·les, pèls glandulars o no, emergències (altres teixits implicats).
Les cèl·lules epidèrmiques estan molt ben travades entre sí.
Tenen la paret primària prima i la secundària és molt complexa i amb molts dipòsits: impermeable continu de cutícula, algunes epidermis tenen cera i pruïna (no brillant), dipòsits de minerals.
Tenen grans vacúols, nucli molt petit i són cèl·lules “transparents”.
Els estomes s’obren i es tanquen en el moment de deixar passar o sortir gasos. Tenen unes cèl·lules oclusives (forma de mongeta) que s’obren i es tanquen, uns ostíols i cèl·lules annexes on es repengen. La paret és de gruix variable, els vacúols són petits i el citoplasma és molt dens.
Tipus estomàtics bàsics segons les cèl·lules annexes: • Anomocític: totes les cèl·lules que els envolten són iguals • Anisocític: les cèl·lules annexes que les acompanyen no són iguals entre elles. Són dues grosses i una més petita.
• Diacític: envoltats per dues cèl·lules annexes que tenen les parets perpendiculars a l’eix central de l’ostíol de l’estoma.
• Paracític: estomes envoltats per cèl·lules annexes amb les parets paral·leles a l’eix central de l’ostíol.
Els índex estomàtics permeten identificar les espècies (nº d’estomes/estomes + c. epidèrmiques) L’índex de palissada serveixen per identificar les espècies.
Tricomes: tenen forma de papil·les o de pèls (poden ser glandulars o no, simples o ramificats, uni o pluricel·lulars, uni o pluriseriats, especials (esquames, urticants:un tubet recoberta de sals minerals , cistolítics: al seu interior tenen una acumulació de CaCO3)).
Rizodermis: està situada a l’arrel, part subterrània. Té uns pèls ventolars, radicals, absorbents...
Teixit suberós: Fel·logen (meristema que estava col·locat en repòs sota de l’epidermis i comença a fabricar unes cèl·lules i un nou teixit anomenat suber). El suber és pluricel·lular, suberina (macromolecula que serveix d’aillant).
Endoderma: és una capa contínua, epidermis interna.
o Sistema secretor: cèl·lules i teixits glandulars productors de substàncies per secreció i excreció.
Substàncies produïdes: • • Olis essencials i resines: o Cèl·lules oleíferes, idioblasts (cèl·lules aïllades que produeixen en gran quantitat substàncies volàtils): rizoma gingebre, escorça canyella, fulla llorer, pètals de rosa, llessamí o violeta.
o Cavitats lisígenes (cèl·lules que van produint substàncies aromàtiques que s’acumulen i trenquen la paret cel·lular): bosses de mirtàcies, rutàcies i hipericàcies.
o Cavitats esquizògenes: conductes oleífers d’apiàcies, canals resinífers de pinàcies.
o Pèls glandulars: epidermis de lamiàcies, cannabàcies, etc.
• Gomes i mucílags • Tanins • Oxalat càlcic: insoluble als vacúols. S’acumula a les plantes formant cristalls amb formes diferents (drusa, prismes o rafidis) • Alcaloides (idioblasts) • Làtex • Interna o Tubs laticífers: canals, cèl·lules secretores allargades que al seu interior produeix una substància d’aigua, col·loides.
P. conductor: associat als teixits conductors. EXAMEN FINS AQUÍ ...