Constitucional III: Drets i Llibertats Tema 2.3 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Constitucional III: Derechos y Libertades
Año del apunte 2014
Páginas 14
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

2.3 Drets  civils   2.3.1 El  dret  a  la  vida  i  a  la  integritat  física  i  moral   ARTÍCULO  15.   Todos   tienen   derecho   a   la   vida   y   a   la   integridad   física   y   moral,   sin   que,   en   ningún   caso,   puedan   ser   sometidos   a   tortura   ni   a   penas   o   tratos   inhumanos   o   degradantes.   Queda   abolida  la  pena  de  muerte,  salvo  lo  que  puedan  disponer  las  leyes  penales  militares  para   tiempos  de  guerra.   Amb   aquest   article   són   proclamats   en   un   mateix   precepte   dos   drets   fonamentals:   dret   a   la   vida  i  el  dret  a  la  integritat  física  i  moral.  Tot  i  trobar-­‐se  en  un  mateix  article,  es  tracta  de  2   drets  fonamentals  diferents.   El   valor   o   bé   jurídic   protegit   pel   dret   a   la   vida   és   el   caràcter   de   tota   vida   humana   o   la   convicció   de   que   tot   vida   humana   és   digna   de   ser   viscuda.   Així   doncs,   el   dret   a   la   vida   constitueix   el   suport   físic   de   tots   els   demés   drets   fonamentals   i   per   tant,   es   fa   obvi   que   la   seva   titularitat   correspon  a  tots  el  éssers  humans.   El  dret  a  la  vida  es  tradueix  en  la  imposició  de  certs  deures  a  l’Estat:   a) No  lesionar  la  vida  humana  (art.  15.  abolició  de  la  pena  de  mort)   b) Deure  de  protegir-­‐la  enfront  agressions:   - Perseguir  les  morts  causades  per  agents  públics  en  exercici  de  les  seves  funcions;     - Mesures  de  protecció  d’individus  en  perill.   - Establiment   de   mecanismes   de   repressió   i   compensació   del   dany   causat:   protecció  de  vida  humana  enfront  agressions  provinents  de  particulars,  previsió  de   sancions  penals  (admissió  de  formes  de  protecció  fora  de  l’àmbit  penal  –  utilització   d’embrions  i  fetus  humans  (STC  212/1996)   Sorgeixen  2  problemes  específics  en  relació  a  aquest  dret:   • L’avortament:  va  ser  parcialment  legalitzat  a  Espanya  mitjançant  la  LO  de  5  de   Juliol   de   1985,   que   aprovava   l’article   147   bis   de   l’Antic   Codi   Penal   pel   qual   l’avortament  consentit  per  la  dona  no  es  punible  en  3  supòsits:   - Greu  perill  per  la  vida  o  salut  (física  o  mental)  de  la  mare.   - Embaràs  com  a  conseqüència  d’una  violació   - Risc  de  que  el  fetus  neixi  amb  greus  tares  físiques  o  psíquiques.   En   els   2   últims   casos   s’estableixen   uns   terminis   màxims   per   a   la   pràctica   de   l’avortament.   Per   altra   banda,   hi   ha   una   despenalització   parcial   en   la   interrupció   voluntària   de   l’embaràs   (normalment   es   segueix   considerant   delicte   (144   a   146   CP)   i   no   es   considerarà   il·∙lícit   quan   concorrin   algun   dels   anteriors  casos.   Segons   el   TC,   el   nasciturus   no   és   titular   del   dret   però   la   vida   humana   en   formació   troba   protecció   art.   15   com   a   part   del   valor   jurídic   protegit   (STC   53/1985),  i  per  tant,  mereix  la  protecció  efectiva  de  l’Estat   • L’eutanàsia:  no  es  qualsevol  forma  de  mort  desitjada  pel  subjecte,  sinó  aquella   que   té   per   finalitat   posar   fi   a   malalties   o   discapacitats   incurables   i   evitar   els   conseqüents  patiments.  Qui  es  posiciona  a  favor  de  l’eutanàsia  el  que  reclama   és   el   reconeixement   del   dret   a   la   mort   digna.   Se   solen   distingir   dos   tipus   d’eutanàsia:   - Eutanàsia  passiva:  es  tracta  de  no  proporcionar  tractaments  mèdics  al   pacient,   deixant   que   arribi   la   mort   pel   mer   curs   de   la   naturalesa   io   requereix   el   consentiment   del   pacient.   Si   realment   es   tracta   d’eutanàsia  passiva,  la  conducta  no  es  constitutiva  de  delicte   - Eutanàsia   activa:   causar   la   mort   deliberada   a   un   malalt   incurable.   Es   tracta   d’una   conducta   delictiva,   encara   que   castigada   amb   una   pena   menys  elevada,  equivalent  a  la  cooperació  al  suïcidi.   El   TC   ha   afirmat   que   no   existeix   un   dret   a   la   vida.   A   més   el  dret  a  la  vida  no  és   un  dret  de  llibertat  (autodisposició)  que  inclogui  el  dret  a  la  pròpia  mort  (STC   120/1990,   vaga   de   fam).   L’autodeterminació   personal   no   és   un   dret   fonamental  però  té  cobertura  en  la  clàusula  del  lliure  desenvolupament  de  la   personalitat  (art.  10)  i  en  el  dret  a  la  intimitat  (art.  18),  la  pròpia  mort  pot  ser   un  assumpte  personal  i  privat.   Pel   que   fa   al   Dret   a   la   integritat   física   i   moral,   el   bé   jurídic   protegit   és   la   inviolabilitat   de   l’ésser   humà,   no   només   respecte   atacs   dirigits   contra   aquest   dret,   sinó   també   respecte   qualsevol  intervenció  mancada  de  consentiment.  Aquest  dret  conté:   • Dret   a   no   patir   tortura   ni   tractes   inhumans   o   degradants:   es   tracta   d’una   conducta  consistent  en  afligir  un  patiment  físic  o  psíquic  tendent  a  humiliar  a   la   víctima   davant   els   demés   o   davant   ella   mateixa     (tractes   degradants),   o   consistent   en   doblegar   la   seva   voluntat   forçant-­‐la   a   actuar   contra   la   seva   consciència   (tractes   inhumans)   (STS   137/1990).   Aquesta   prohibició   es   dirigeix   al  conjunt  d’òrgan  i  agents  de  l’estat  encarregats  de  la  salvaguarda  de  la  llei   l’ordre:   la   policia.   Els   mals   tractes   policials   són   injustificables   en   termes   absoluts,   i   a   més,   en   cas   d’indicis   de   mals   tractes,   pesarà   sobre   la   policia   la   càrrega   de   demostrar   la   correcció   de   la   seva   actuació.   Per   això,   aquest   dret   imposa   a   l’Estat   el   deure   d’investigar   les   denuncies   de   tortura   i   de   tractes   inhumans    o  degradants.   • Intervencions   corporals:   requisit   del   consentiment:     l’article   15   implica   un   dret   a   la   intangibilitat   de   la   persona   sempre   que   manqui   els   seu   consentiment.  Protegeix  contra  tota  classe  d’intervenció  en  aquells  béns  que   manquin   de   consentiment   del   titular   (STC   120/1990),   inclús   tractant-­‐se   d’intervencions   benintencionades   i   objectivament   idònies   per   a   produir   un   benefici.   Així   doncs,   la   presència   de   consentiment   és   un   factor   determinant   de   la   licitud   o   il·∙licitud   de   les   intervencions   corporals.   D’aquesta   forma,   aquest   dret   protegeix   enfront   intervencions   en   l’esfera   física   o   psíquica   no   consentides.   Aquest   dret   es   manifesta   davant   inspeccions,   intervencions   i   registres   corporals,  que  seran  lícits  quan:   - Hi  hagi  una  previsió  legal  de  la  intervenció.   -   Sigui   ordenat   pels   jutges:   autorització   judicial   motivada   d’acord   amb   el   principi  de  proporcionalitat  (ponderar  la  intervenció  corporal  en  relació   a   la   importància   de   la   prova)   -­‐investigació   de   delictes   (   anàlisis   de   sang,   biòpsies,   radiografies,   ...),   però   en   cap   cas   pot   haver-­‐hi   risc   per   ala   persona,  amb  personal  sanitari  qualificat  i  de  forma  respectuosa.
Finalment,   pel   que   fa   a   la   pena   de   mort,   queda   abolida   en   l’article   15   de   la   CE,   tot   i   que   la   preveu   en   casos   excepcionals   de   guerra.   Aquesta   previsió   queda   abolida   a   la   vegada   amb   l’aprovació  de  la  LO  11/1995  de  abolición  de  la  pena  de  muerte  en  tiempos  de  guerra.   2.3.2 Els  drets  de  llibertat  i  seguretat:  l'habeas  corpus   Concepte:     • D’acord   amb   el   TC   el   que   es   protegeix   és   la   llibertat   física,   la   llibertat   enfront   de   detenció,   condemna  o  els  internaments  arbitraris.   • Objecte  del  dret.  La  llibertat  física  i  les  seves  garanties  en  cas  de  privació.   • Només  pot  haver-­‐hi  detenció  en  els  casos    previstes  en  la  llei,  segons  el  procediment  que   aquesta  estableixi  i  respectant  els  límits  temporals  i  materials  fixats  per  la  Constitució.   • Sempre   opera   el   principi   pro   libertate,   per   tal   de   garantir   la   seguretat   jurídica   als   ciutadans.     • Possibilitat  de  control  judicial  en  els  supòsits  de  privació  de  llibertat.     Titularitat:   • Tota  persona  en  tant  que  ésser  humà.   • Es   prohibeixen   discriminacions   en   matèria   de   llibertat   que   comportin   un   tracte   diferent   per  raó  de  característiques  individuals  o  socials.  Però  s’admeten  limitacions.   • Dret  exigible  enfront  els  poders  públics  i  els  particulars     ARTÍCULO  17.1   Toda   persona   tiene   derecho   a   la   libertad   y   a   la   seguridad.   Nadie   puede   ser   privado   de   su   libertad,   sino   con   la   observancia   de   lo   establecido   en   este   artículo   y   en   los   casos   y   en   la   forma,   previstos  en  la  ley.     1. Contingut  del  dret:  garanties  de  la  llibertat   Legalitat  de  la  privació  de  llibertat     La  privació  de  llibertat  només  resulta  procedent  “en  els  casos  i  formes  previstos  per  la  llei”.   -­‐  Exigència  de  legalitat  punitiva:  circumstàncies  que  donen  lloc  a  la  privació   -­‐  Exigència  de  legalitat  processal:  predeterminació  del  procediment  de  privació   -­‐   Reserva   de   llei   orgànica.   Lex   previa:   predeterminació;   i   lex   certa:causes   tassades,   certes   i   precises,  per  garantir  la  seguretat  jurídica.   -­‐  Art.  5  CEDH   Situacions  de  privació  de  llibertat:   • El   problema   de   la   detenció   i   les   situacions   intermèdies   entre   la   llibertat   i   la   detenció.   La  inconstitucionalitat  de  la  figura  genèrica  de  la  "retenció".   • Les  privacions  decretades  pel  jutge:  presó  provisional  i  llibertat  provisional     Supòsits  de  privació  de  llibertat   Detenció  i  internament.   • Detenció   policial   en   relació   con   un   fet   punible.   Delicte   (comissió:   intent,   execució,   fugida  immediata  o  sospita  de  fuga  d’establiment  penal).  Falta  (només  si  la  persona   no   té   domicili   conegut).   Indicis   de   criminalitat,   motius   per   creure   en   l’existència   d’un   fet  delictiu  i  el  seu  autor.   • Detenció  i  internament  d’estrangers  per  infracció  a  la  llei  de  estrangeria.  (LO  4/2000)   • Internament  en  centre  psiquiàtric(  Llei  d’enjudiciament  Civil  L1/2000)   • Desprogramació  de  membres  de  sectes.  (Especial  cas  Secta  Ceis)   Restricció  de  la  llibertat  física.   • Identificació  policial.  –  Llei  de  Seguretat  ciutadana.  (LO.  1/1992,  art  20)   • Control   de   la   alcoholèmia.   (Llei   de   tràfic   i   circulació   de   vehicles,   art.   39;   Codi   Penal   art.379-­‐380)   • Prohibició  de  accés  a  recintes  esportius  i  expulsió  (  Llei  10/1990,  de  l’esport)   2. DETENCIÓ   Límits  temporals  a  la  detenció  i  privació  preventiva  (art.  17.2  CE)   ARTICULO  17.2   La   detención   preventiva   no   podrá   durar   más   del   tiempo   estrictamente   necesario   para   la   realización  de  las  averiguaciones  tendentes  al  esclarecimiento  de  los  hechos,  y,  en  todo  caso,   en   el   plazo   máximo   de   setenta   y   dos   horas,   el   detenido   deberá   ser   puesto   en   libertad   o   a   disposición  de  la  autoridad  judicial.   Detenció  policial.     • La  detenció  no  pot  durar  més  del  temps  estrictament  necessari  per  esclarir  els  fets.   • A   les   72   hores   el   detingut   ha   de   ser   posat   en   llibertat   o   a   disposició   judicial.   Es   un   límit   màxim.     • Supòsits  específics:   o Suspensió   individual   (art.   55.2   CE   i   529   LECr).   Pot   prorrogar-­‐se   48   h.   Més   si   autorització   judicial.  Suspensió  col·∙lectiva:  10  dies.   o Estrangers.  Sotmesos  a  procediment  d’expulsió:  internament  en  centres  no  penitenciaris   amb  autorització  judicial:  màxim  60  dies.     Condicions  de  la  detenció  (art.  17.3  CE)   ARTICULO  17.3   Toda   persona   detenida   debe   ser   informada   de   forma   inmediata,   y   de   modo   que   le   sea   comprensible,   de   sus   derechos   y   de   las   razones   de   su   detención,   no   pudiendo   ser   obligada   a   declarar.   Se   garantiza   la   asistencia   de   abogado   al   detenido   en   las   diligencias   policiales   y   judiciales,  en  los  términos  que  la  ley  establezca.     La   Constitució   estableix   unes   garanties   (articulades   com   a   drets)   per   impedir   indefensió.   Titulars:  les  persones  detingudes   Dret  a  la  informació:   Informar  de  les  raons  o  motius  que  han  conduït  a  la  seva  detenció  (també  retinguts)   Informar  dels  drets  que  li  assisteixen  (art.  520  LECr)   • • • • dret  a  guardar  silenci   no  declarar  contra  si  mateix  o  confessar-­‐se  culpable   ser  assistit  per  intèrpret.   dret  a  un  examen  mèdic.   dret   a   comunicar-­‐se   amb   l’exterior   (comunicar   el   fet   de   la   detenció   i   el   lloc   on   es   troba).   • dret  a  ser  assistit  per  un  advocat  durant  les  diligències  policials  i  judicials     o dret  diferent  24.2:  tutela  judicial:  garantia  procés  degut,  comporta  lliure  elecció   o art.  17:  garantia  del  dret  de  llibertat:  lliure  elecció  no  és  contingut  essencial.   Entrevista  reservada  un  cop  han  finalitzat  les  diligències   Supòsit  de  detenció  amb  incomunicació   Membres   de   bandes   armades   o   terroristes.   Autorització   judicial.   Conseqüències:   advocat   sempre  d’ofici;  no  hi  ha  el  dret  a  comunicar-­‐se  amb  l’exterior,  no  té  dret  a  l’entrevista  personal   advocat)   Garantia  judicial  de  la  legalitat  de  la  detenció.  Habeas  corpus  (art.  17.4)   ARTÍCULO  17.4   La   ley   regulará   un   procedimiento   de   «habeas   corpus»   para   producir   la   inmediata   puesta   a   disposición  judicial  de  toda  persona  detenida  ilegalmente.  Asimismo  por  ley  se  determinarà  el   plazo  máximo  de  duración  de  la  prisión  provisional.   Es  el  procediment  que  es  inicia  “per  produir  la  immediata  posada  a  disposició  judicial  de  tota   persona  detinguda  il·∙legalment”.    Es  demana  del  jutge  que  verifiqui  la  legalitat  de  la  detenció.   No  enfront  detencions  acordades  pels  jutges.     Detenció   il·∙legal:   qualsevol   detenció   que   no   respecti   les   condicions   formals   i   materials   de   l’art.  17  CE.     Procediment  regulat  per  la  LO  6/1984,  de  l’Habeas  Corpus   • El  jutge  competent  per  conèixer  el  habeas  corpus  es  el  jutge  d’instrucció  del  lloc  on   estigui  detinguda  la  persona  (o  del  lloc  on  es  va  produir  la  detenció,  o  del  lloc  on  es   van  tenir  les  darreres  notícies).  Supòsits  art.  55.2  CE:  jutge  central  d’instrucció   • Pot   interposar   el   habeas   corpus   el   detingut,   el   seu   cònjuge   o   parella,   els   seus   ascendents,  descendents  o  altra  persona  en  determinades  circumstàncies.   • Procediment:  Per  escrit  o  compareixença.  No  és  necessària  intervenció  d’advocat  ni   procurador.     En   24   h.   El   jutge   examina   la   causa:   escolta   a   la   persona,   escolta     a   les   autoritat.   • El  jutge  examina  les  causes  de  la  detenció  i  decideix  mitjançant  auto  motivado   • declarar  legal  la  detenció   • posar  en  llibertat  al  detingut   • posar-­‐lo  a  disposició  judicial     • o  canviar-­‐lo  de  lloc  de  detenció     Procediment  ràpid  i  senzill.  És  la  via  judicial  prèvia  al  procediment  d’empara     3. PRESÓ  PROVISIONAL  (art.  17.4  CE)   El  detingut  esdevé  acusat  quan  el  jutge  creu  que  hi  ha  indicis  suficients  de  criminalitat  i  realitza   les  actuacions  que  conduiran  a  judici.   La   presó   provisional   és   una   mesura   cautelar   adreçada   a   assegurar   el   final   del   procés.   És   una   decisió  judicial  que  pot  durar:   - mentre  jutge  investiga  fets   -  fins  que  no  hagi  finalitzat  el  procediment   No  suposa  privació  d’altres  drets.       • Quan  es  pot  decretar  pel  jutge:  previsió  legal.  LECr.   - davant  de  delictes   - indicis  suficients  de  criminalitat   - delicte   greu:   pena   superior   a   6   anys,   o   inferior   si:   antecedents   inculpat,   circumstàncies  del  fet,  alarma  social   Durada   de   l’empresonament   provisional.   La   CE   no   fixa   termini   màxim   però   obliga   al   legislador  a  imposar-­‐lo:  4  anys  (LECr)  amb  límits  modulars  establerts  per  la  llei  en  funció   de  la  pena.  El  TEDH  “termini  raonable”.   2.3.3 El  dret  a  la  llibertat  ideològica  i  religiosa   Dues  llibertats  diferenciades  a  les  que  la  Constitució  atorga  en  part  mateix  tractament.     Llibertat   religiosa   (llibertat   clàssica   del   constitucionalisme   històric)   i   llibertat   ideològica   (novetat,   tradicionalment   només   s’ha   previst   en   les   declaracions   la   principal   projecció     exterior,  la  llibertat  d’expressió).   Objecte.  Ambdues  llibertats  són  manifestació  d’una  genèrica  llibertat  de  pensament,  el  dret  de   tota   persona   a   mantenir   lliurement   les   seves   pròpies   idees   i   conviccions   i   a   manifestar-­‐les   externament  mitjançant  la  paraula  o  els  seus  actes.   Llibertat   ideològica   –     dret   a   mantenir   les   idees   i   conviccions   de   qualsevol   tipus   sobre   la   societat  i  la  comunitat  política.   Llibertat   religiosa   –   dret   a   mantenir   les   idees   i   conviccions   pròpies   sobre   l’origen   de   l’home,   sobre   l’existència   d’un   ésser   (o   varis)   superiors   a   l’home   i   creador   de   tot   el   que   existeix,   o   sobre  concepcions  anàlogues  sobre  l’origen  i  sentit  de  tot  l’univers.   Titularitat.   S’admet   titularitat   individual   (nacional   i   estranger)   i   col·∙lectiva   (grups).   També   les   persones  jurídiques.   1. Llibertat  ideològica   Contingut:   • Llibertat   ideològica   com   a   principi   institucional:   Suposa   la   renúncia   de   l’Estat   a   l’adoctrinament   polític,   filosòfic   i   moral.   Cap   ideologia   pot   ser   objecte   de   limitació:  CP:  sanciona  la  negació  del  genocidi.   • Llibertat  ideològica  com  a  dret  subjectiu:  dret  a  mantenir  les  idees  i  conviccions   de  qualsevol  tipus  sobre  la  societat  i  la  comunitat  política.     Suposa   també  garantia   vessant   negativa:   ningú   pot   ser   obligat   a   declarar   sobre   la   seva  ideologia  (art.  16.2  CE).  Aquest  contingut  pot  ser  objecte  de  renúncia  en  el   seu   exercici   quan   sigui   voluntari   i   hi   ha   altres   valors   en   joc:   no   seria   discriminatori   exigir   adhesió   ideològica   per   entrar   en   una   associació.   També   en   relació   amb   l’Estat:   objecció   de   consciència:   la   defensa   de   certs   interessos   generals   justifica   que   els   poders   públics   puguin   exigir   i   regulin   la   declaració   d’ideologia   com   a   excepció  als  deures.   Garantia   de   manifestació.   No   només     es   protegeix   el   fur   intern,   també   la   projecció   exterior   del   dret   a   través   del   llenguatge,   així   com   conductes   o   comportaments.   • Llibertat  ideològica  com  a  criteri  d’interpretació.  Per  connexió  amb  altres  drets:   llibertat   d’expressió   (art.   20),   llibertat   d’ensenyament   (art.   27),   dret   a   l’objecció   de  consciència  (art.  30.2)  És  la  projecció  externa  de  la  llibertat  ideològica.     ARTICULO  16.2   Nadie  podrá  ser  obligado  a  declarar  sobre  su  ideología,  religión  o  creencias.     2. Llibertat  de  culte  i  confessionalitat  de  l’Estat.   Contingut.   LO   7/1980:   Dret   a   professar   les   creences   religioses   lliurement   elegides,   a   no   professar-­‐ne   cap,   a   practicar   actes   de   culte   i   rebre   assistència   religiosa;   a   rebre   i   impartir   ensenyament   i   informació   religiosa,   a   associar-­‐se   i   a   reunir-­‐se   o   manifestar-­‐se   públicament   amb  fins  religiosos.    Fora:  fenòmens  psíquics,     -­‐   Llibertat   de   culte   com   a   manifestació   externa   de   la   llibertat   religiosa.   Comprèn   el   dret   a   mantenir  llocs  de  culte  i  a  practicar-­‐lo.  Tant  a  dins  com  a  fora  d’aquests  recintes     ARTICULO  16.3   Ninguna   confesión   tendrá   carácter   estatal.   Los   poderes   públicos   tendrán   en   cuenta   las   creencias   religiosas   de   la   sociedad   española   y   mantendrán   las   consiguientes   relaciones   de   cooperación  con  la  Iglesia  Católica  y  las  demás  confesiones.     L’Estat  ha  de  mantenir  relacions  de  cooperació  amb  l’Església  Catòlica  i  altres  confessions.  La   cooperació  serà  proporcional  a  presència  de  població;  suposa  possibilitar  formació  religiosa  en   centres   públics.   Per   la   CE   és   d’interès   general   la   satisfacció   de   les   necessitats   religioses,   encara   que   hi   hagin   ciutadans   que   no   hi   participin   d’aquestes   necessitats.   Facilitar   l’assistència   religiosa    en  establiments  públics,  centres  penitenciaris,  en  centres  militars.
  3. Els  límits  de  las  llibertats  d’ideologia  i  religió.     Els  límits  afecten  directament  a  la  projecció  externa,  no  pas  a  la  interna.   Art.  16.1  CE.  Manteniment  de  l’ordre  públic  protegit  per  la  llei:   ARTÍCULO  16.1   Se  garantiza  la  libertad  ideológica,  religiosa  y  de  culto  de  los  individuos  y  las  comunidades  sin   más   limitación,   en   sus   manifestaciones,   que   la   necesaria   para   el   mantenimiento   del   orden   público  protegido  por  la  ley.   - Interpretació  en  sentit  ampli   - No  ordre  material  al  carrer   - LO  llibertat  religiosa:  salvaguarda  de  seguretat,  salut  i  moralitat  pública   - Ordre  públic  protegit  per  la  llei  en  una  societat  democràtica.   Una   cosa   es   la   limitació   de   creences   considerades   odioses   i   una   altra   és   la   forma   de   manifestació  de  les  creences.  Es  poden  limitar  la  manifestació  de  certes  creences  odioses  per   una  majoria  de  la  societat  per  protegir,  precisament  la  tranquil·∙litat  moral    de  la  majoria.   Cas   vel:   signe   de   submissió   dona   (restricció),   signe   de   llibertat   de   creença:   diferència   entre   major  i  menor  d’edat  (no  es  pot  obligar  a  ser  lliure  a  qui  no  vol  ser-­‐ho)   2.3.4 Llibertat  d’expressió  i  d’informació   ARTÍCULO  20.   Se  reconocen  y  protegen  los  derechos:   a)   A   expresar   y   difundir   libremente   los   pensamientos,   ideas   y   opiniones   mediante   la   palabra,   el   escrito  o  cualquier  otro  medio  de  reproducción.   b)  A  la  producción  y  creación  literaria,  artística,  científica  y  técnica.   c)  A  la  libertad  de  cátedra.   d)  A  comunicar  o  recibir  libremente  información  veraz  por  cualquier  medio  de  difusión.  La  ley   regulará  el  derecho  a  la  cláusula  de  conciencia  y  al  secreto  profesional  en  el  ejercicio  de  estas   libertades.   2.  El  ejercicio  de  estos  derechos  no  puede  restringirse  mediante  ningún  tipo  de  censura  previa.   3.   La   ley   regulará   la   organización   y   el   control   parlamentario   de   los   medios   de   comunicación   social   dependientes   del   Estado   o   de   cualquier   ente   público   y   garantizará   el   acceso   a   dichos   medios  de  los  grupos  sociales  y  políticos  significativos,  respetando  el  pluralismo  de  la  sociedad   y  de  las  diversas  lenguas  de  España.   4.  Estas  libertades  tienen  su  límite  en  el  respeto  a  los  derechos  reconocidos  en  este  Título,  en   los   preceptos   de   las   leyes   que   lo   desarrollen   y,   especialmente,   en   el   derecho   al   honor,   a   la   intimidad,  a  la  propia  imagen  y  a  la  protección  de  la  juventud  y  de  la  infancia.   5.   Sólo   podrá   acordarse   el   secuestro   de   publicaciones,   grabaciones   y   otros   medios   de   información  en  virtud  de  resolución  judicial.   En  el  dret  comparat  podem  trobar  que  aquests  el  dret  a  la  llibertat  d’expressió  i  a  la  informació   es   consagren   com   un   de   sol,   però   en   l’ordenament   espanyol   ho   trobem   com   a   dos   drets   diferenciats  i  amb  unes  previsions  individualitzades.   La   llibertat   d’informació   empara   la   difusió   fets   noticiables,   rellevància   pública   i   la   veracitat   (requisit   indispensable   per   la   llibertat   d’informació),   fet   no   necessària   en   la   llibertat   d’expressió,  ja  que  simplement  es  basa  en  l’expressió  d’idees,  pensaments,...  Per  tant  és  una   opinió  subjectiva  sense  intenció  d’ésser  un  professional  de  la  informació.   L’existència   d’aquests   drets,   segons   el   TC,   ajuda   a   garantida   l’existència   d’una   opinió   publica   lliure,   i   per   tant   són   absolutament   necessàries   per   garantir   l’estat   democràtic.   Al   defensar   aquesta  opinió  publica  lliure,  pretén  assolir  un  bé  jurídic  superior  que  és  el  pluralisme  polític,   això  produeix  que  els  jutjadors  i  la  doctrina,  els  hi  atorgui  una  posició  jurídica  preferent.     L’ordenament   de   drets   no   té   una   jerarquia,   però   la   jurisprudència   del   TC  estableix   que   en   el   cas   que   entri   en   conflicte   la   llibertat   d’informació   i   la   esfera   de   dret   privat,   s’haurà   de   prevaldre  el  dret  a  la  informació,  amb  la  intenció  de  protegir  un  bé  jurídic  superior  i  emparar  a   un  col·∙lectiu  més  ampli,  que  no  pas  individualment  a  una  persona.     Art  20.4:  s’haurà  de  respectar  tots  els  dret  protegits  en  el  títol,  especialment  però,  a  la  imatge,   intimitat  i  honor.  Per  tant  el  dret  a  la  informació  acaba  on  comença  el  18  CE.     Cal  destacar  que  el  dret  a  la  informació  no  és  un  xec  en  blanc,  ja  que  tenim  la  delimitació  de   l’Art  20.4  CE  amb  l’especial  consideració  dels  drets  de  l’art.  18,  i  per  altre  banda,  tenim  certes   actuacions   que   no   es   veuen   emparades   pel   dret   a   la   informació   (Insults,   insinuacions   vexatòries,  expressions  com  excessos  terminològics  ...)   Però   les   critiques   per   dures   que   siguin,   però   fonamentades   en   fets   noticiables,   rellevància   pública   i   la   veracitat,   hauran   de   ser   acceptades.   Els   periodistes   són   qui   han   de   garantir   i   informar  a  aquesta  informació  publica.   Que  empara  el  dret  a  la  informació?   Els  fets  noticiables,  que  tinguin  una  rellevància  pública,  i  siguin  veraços.  Poden  tenir  rellevància   per:   • Objecte  (fet  que  s’informa):  un  accident  d’avió.   Subjecte  (qui  és  el  subjecte):  pel  president  del  govern.   Segons   el   TC   la   veracitat   no   significa   la   total   certesa,   sinó   que   l’informador   ha   d’actuar   de   forma  diligent  alhora  de  contrastar  les  dades  per  informar.  La  falsedat  voluntària  no  està   emparada  per  la  llibertat  d’expressió,  ni  d’informació.   La  constitució  estableix  unes  garanties  per  als  drets  de  l’art  20  CE:   • 1. No  censura  prèvia  En  l’apartat  segon  del  mateix  article:  2.  El  ejercicio  de  estos  derechos  no   puede  restringirse  mediante  ningún  tipo  de  censura  previa.   o Què   és   una   censura   prèvia?   Fer   dependre   el   contingut   de   la   informació   a   un   control   previ   d’un  organisme  oficial  (d’algun  òrgan  públic).  Un  mitjà  de  comunicació  (ent  privat)  sí  que   pot   conduir   la   informació   mitjançant   la   contractació   de   periodistes   que   siguin   afins   a   la   ideologia.   2. Clàusula  de  consciència  i  el  secret  professional:  els  periodistes  però  tenen  el  dret  a:           d)  A  comunicar  o  recibir  libremente  información  veraz  por  cualquier  medio  de  difusión.  La   ley  regulará  el  derecho  a  la  cláusula  de  conciencia  y  al  secreto  profesional  en  el  ejercicio  de   estas  libertades.   a. Clàusula   de   consciència:   Els   periodistes   es   poden   negar   a   fer   certes   afirmacions   que   considerin  contraries  a  la  seva  consciència  sense  que  la  empresa  els  pugui  despatxar.     Si  l’empresa  canvies  d’ideologia,  el  periodista  té  dret  a  sol·∙licitar  la  rescissió  del  contracte   com   a   improcedent   per   tal   de   garantir   la   consciència   del   periodista,   i   aquella   gent   que   combrega  amb  la  seva  ideologia.   b. Secret   professional:   Un   periodista   que   sap   una   informació,   i   és   cridat   a   declarar,   no   té   perquè  citar  la  font  d’on  ha  extret  la  informació.   Dret  a  rectificació:  un  mitja  de  comunicació  publica  una  certa  informació  vers  un  subjecte,  el   ciutadà  si  considera  que  no  és  certa  la  informació  difosa,  té  dret  a  rectificar  aquella  informació   que  considera  errònia.  Pot  presentar  un  escrit  al  director  del  mitjà,  explicant  la  seva  versió  dels   fet.  El  director  està  obligat  a  publicar  l’escrit  de  rectificació  amb  la  mateixa  importància  que  es   va   emetre   l’anterior   informació   (primera   plana   informació   errònia,   la   rectificació   també   a   primera  plana).  El  termini  depèn  de  la  periodicitat  del  mitja,  si  és  diari,  setmanal...  es  publicarà   a  la  següent  versió.   Si  el  director  es  nega,  l’afectat  pot  demandar-­‐lo  a  l’òrgan  judicial  pertinent,  i  serà  el  jutge  qui   obligarà   difondre   la   informació.   No   s’entra   a   mirar   quina   és   o   no   és   veraç,   simplement   es   publicarà   ja   que   el   dret   a   rectificació   està   protegit   en   la   CE.   Posteriorment   es   podrà   interposar   una  demanda  civil  per  analitzar  els  drets.   Com  es  determina  el  límit  dels  drets  de  l’article  20  CE  vers  els  de  l’art  18  CE:     Prèviament   hem   dit   que   el   dret   a   la   informació   té   una   finalitat   de   caire   fonamental   per   germanitzar   el   normal   funcionament   de   l’Estat   democràtic,   aquest   en   certes   ocasions   prevaldrà  vers  els  drets  recollits  en  l’Art  18  de  la  CE.   Conflicte  informació  –  honor:  allò  que  defineix  una  informació  és  la  veracitat  i  fet  noticiable,  i   si  és  veraç,  legitima  la  intromissió.  Un  periodista  que  analitza  la  vida  professional  i  privada  del   pilot   del   avio   estrellat,   recull   els   requisits   del   fet   noticiable   (per   l’objecte   que   es   tracte:   accident)  i  la  veracitat  de  la  informació,  ja  que  ha  fet  una  recerca  diligent.  El  que  succeeix  és   que  hi  ha  una  intromissió  i  per  tant  una  vulneració  al  dret  a  l’honor,  però  com  que  es  donen  els   requisits  de  la  informació,  legitima  la  intromissió  per  tal  de  garantir  la  informació.   Conflicte  informació  -­‐  intimitat:  la  intimitat  es  refereix  a  no  voler  informar  a  tercers,  sobre  la   filiació,   orientació   sexual,...   per   tant,   un   subjecte   pot   excloure   de   coneixement   de   tercers   aspectes  privats  de  la  seva  vida.  Si  un  mitja  de  comunicació  informa  sobre  una  malaltia  que  el   president   del   govern   pateix,   al   ser   una   fet   noticiable   pel   caràcter   del   subjecte,   i   ser   veraç   (aquí   la   veracitat   fa   pressuposar   que   hi   ha   la   intromissió   al   dret   a   la   intimitat,   perquè?   Perquè   si   allò   que  diuen  no  és  cert  –malaltia-­‐  i  no  ser  veraç  no  hi  haurà  intromissió  a  la  intimitat),  preval  el   dret  a  la  informació  pel  caràcter  del  subjecte.   En   el   cas   que   sigui   una   persona   sense   rellevància   pública   no   té   prevalença   el   dret   a   la   informació   i   sí   que   prevaldrà   el   de   la   intimitat,   ja   que   pel   caràcter   del   subjecte,   no   és   un   fet   noticiable,  ni  per  l’objecte.   Conflicte  informació  –  pròpia  imatge:     Quan  es  tracti  de  persones  que  exerceixin  una  funció  publica  o  d’una  professió  rellevant,  no  es   necessitarà  el  consentiment.  I  les  persones  que  surten  de  fons,  es  considera  com  accessòria  a   la  imatge  del  (p.e)  polític  en  qüestió.     2.3.5 Els  drets  a  la  intimitat,  a  l’honor  i  a  la  pròpia  imatge   Article  18  CE:   1.  Se  garantiza  el  derecho  al  honor,  a  la  intimidad  personal  y  familiar  y  a  la  propia  imagen.   2.   El   domicilio   es   inviolable.   Ninguna   entrada   o  registro   podrá   hacerse   en   el   sin   consentimiento   del  titular  o  resolución  judicial,  salvo  en  caso  de  flagrante  delito.   3.  Se  garantiza  el  secreto  de  las  comunicaciones  y,  en  especial,  de  las  postales,  telegráficas  y   telefónicas,  salvo  resolución  judicial.   4.   La   Ley   limitará   el   uso   de   la   informática   para   garantizar   el   honor   y   la   intimidad   personal   y   familiar  de  los  ciudadanos  y  el  pleno  ejercicio  de  sus  derechos.   La  intimitat,  l’honor  i  la  pròpia  imatge  tenen  com  a  element  comú  l’esfera  de  privacitat  íntima   del   individuo,   lligat   amb   la   idea   que   s’ha   de   garantir   una   qualitat   de   vida   mínima,   i   amb   la   dignitat   (10.1CE,   va   interrelacionat)   que   és   un   valor   inspirador,   no   un   dret.   Per   tant   veiem   que   hi  ha  una  clara  relació  entre  ells  i  entre  els  principis  inspiradors  de  la  CE.   Podem   veure   que   està   basat   en   4   punts,   i   conceptualment   podem   veure   que   són   drets   relacionats,  però  autònoms.   -­‐ -­‐ -­‐ -­‐ Art.  18.1  CE:  esmenta  l’honor,  la  intimitat  i  la  pròpia  imatge,  que  els  consagra  junts  en  el   seu  primer  punt,  però  que  després  podem  veure  que  són  autònoms.   Art.   18.2   CE:   Inviolabilitat   del   domicili:   el   domicili   és   un   espai   físic   on   l’individuo   pot   desenvolupar  aspectes  de  la  seva  vida  privada,  sense  haver  d’informar  a  3rs.   Art.   18.3   CE:   Secret   de   les   comunicacions:   a   través   d’elles   l’individu   esta   desplegant   aspectes  de  la  seva  vida  privada.   Art.  18.4  CE:  Dret  a  la  protecció  de  dades  personals.   En   l’art.   20   CE   podrem   veure   que   els   individus   poden   expressar   lliurement   els   pensaments,  i  aquest  drets  es  veuran  reflectits  en  l’art  18  CE.     18.1CE  Honor,  intimitat  i  pròpia  imatge:   Persones  físiques  en  aquest  cas,  ja  que  no  es  predica  la  dignitat  HUMANA  d’una  empresa,  pot   ser  vulnerat  però  no  tindrà  la  empara  constitucional,  sinó  en  el  Codi  (?).   • Honor:  Segons  els  TC  és  el  dret  al  bon  nom,  a  la  reputació,  a  la  consideració  social  que  té   l’individu.  Els  3  drets  estan  desenvolupats  en  la  LO  1/1982  de  5  de  maig,  que  en  l’art  2  ens   fa   referència   a   dos   paràmetres   imperants,   són   2   punts:   pautes   socials   (serà   diferent   depenent   del   moment   històric)   i   l’actitud   d’actuació   del   subjecte,   que   actuaran   com   a   delimitació   (no   limitació)   del   dret.   Per   tant   l’honor   es   veurà   vulnerat   en   el   moment   que   algú   (3r)   profereixi   determinades   expressions   considerades   socialment   desmereixedores   del   bon   nom,   reputació   i   consideració   social.   Per   tant   fruit   d’aquestes   actuacions   se’ns   lesiona  autoestima.   ARTICULO  2  LO  1/1982   Uno.  La  Protección  Civil  del  Honor,  de  la  Intimidad  y  de  la  Propia  Imagen  quedará  delimitada   por  las  leyes  y  por  los  usos  sociales  atendiendo  al  ámbito  que,  por  sus  propios  actos,  mantenga   cada  persona  reservado  para  sí  misma  o  su  familia.   Dos.   No   se   apreciará   la   existencia   de   intromisión   ilegitima   en   el   ámbito   protegido   cuando   estuviere  expresamente  autorizada  por  ley  o  cuando  el  titular  del  derecho  hubiere  otorgado  al   efecto  su  consentimiento  expreso,  o,  por  imperativo  del  artículo  71  de  la  Constitución,  cuando   se  trate  de  opiniones  manifestadas  por  Diputados  o  Senadores  en  el  ejercicio  de  sus  funciones.   Iniciado  un  proceso  civil  en  aplicación  de  la  presente  Ley,  no  podrá  seguirse  contra  un  Diputado   o   Senador   sin   la   previa   autorización   del   Congreso   de   los   Diputados   o   del   Senado.   La   previa   autorización  será  tramitada  por  el  procedimiento  previsto  para  los  suplicatorios.     Tres.   El   consentimiento   a   que   se   refiere   el   párrafo   anterior   será   revocable   en   cualquier   momento,   pero   habrán   de   indemnizarse   en   su   caso,   los   daños   y   perjuicios   causados,   incluyendo  en  ellos  las  expectativas  justificadas.   Subjectes   actius:   són   totes   les   persones,   per   tant   no   té   sentit   diferenciar   entre   estrangers   i   nacionals,  però  sí  que  té  sentit  diferenciar  entre  persones  físiques  i  jurídiques:   -­‐ -­‐ Les  persones  jurídico-­‐privades  sí  són  titulars  del  dret  al  honor,  i  així  s’ha  vist  palès  en  la   STC  135/1995,  Sala  2ª.   Les   persones   jurídico-­‐publiques   no   són   titulars   del   dret   al   honor.   Com   argumenta   Diez-­‐ Picazo:   “en   la   lógica   profunda   de   los   derechos   fundamentales   está   la   convicción   de   que   entre   gobernantes   y   gobernados   existe,   por   definición,   una   situación   de   desequilibrio   a   favor   de   los   primeros,   por   lo   que   los   segundos   han   de   ser   compensados   con   especiales   garantías.”   Subjecte  passiu  és  tota  aquella  persona  que  no  ha  de  vulnerar  el  dret.  Qui  pot  vulnerar  el  dret   és  qualsevol  persona,  ja  sigui  física  o  jurídica.   • Intimitat:    Vol  garantir  un  espai  i  un  àmbit  personal  i  familiar  en  que  l’individu  pot  actuar   lliurement  i    excloure  del  coneixement  de  tercers.     Concepte:   Trobem   una   doble   interpretació   del   concepte,   però   la   jurisprudència   espanyola   s’ha  decantat  per  la  segona.   -­‐ -­‐ Formal:   actitud   del   subjecte   titular,   jo   a   casa   meva   faig   el   que   vull,   i   jo   puc   determinar   lliurement  que  forma  part  de  la  meva  intimitat.  I  aleshores  jo  puc  picar,  maltractar,...   excloent  la  informació  a  tercers.   Material:  El  TC  ha  estimat  que  la  intimitat  és  una  intimitat  material,  nosaltres  podrem   resguardar   del   coneixement   de   tercers   totes   aquelles   conductes   i   pautes   que   en   atenció   a   aquelles   pautes   socials,   podem   considerar   obviada   del   coneixement   de   tercers.   Pot   ser   intimitat   a   la   nostre   salut,   familiar,   a   la   nostre   imatge   corporal,...   No   volem  que  es  conegui  certs  aspectes  personals,  i  aqueda  recollit  en  aquest  article.   Subjectes   titulars:   totes   les   persones   físiques,   i   la   empresa   en   sí   no   és   titular   del   dret   a   la   intimitat.  Cal  recordar  el  cas  del  genocidi  nazi  quan  un  home  va  atacar  contra  el  col·∙lectiu  jueu,   i  una  dona  s’havia  sentit  afectada  en  nom  de  tot  el  col·∙lectiu.   Dret  a  la  pròpia  imatge:  Imatge  física  dels  individus  (la  llei  amplia  a  la  protecció  a  la  veu  i   als   noms),   en   front   la   captació,   reproducció   i   difusió   sense   el   meu   consentiment.   Com   element   que   forma   part   de   la   nostra   intimitat,   en   front   la   seva   captació   reproducció   i   difusió.   2.3.6 Els  drets  a  la  inviolabilitat  del  domicili  i  al  secret  de  les  comunicacions   18.2  CE  sobre  la  inviolabilitat  del  domicili:   • 2.   El   domicilio   es   inviolable.   Ninguna   entrada   o   registro   podrá   hacerse   en   él   sin   consentimiento   del  titular  o  resolución  judicial,  salvo  en  caso  de  flagrante  delito.   18.3  CE  sobre  el  secret  en  les  comunicacions:   3.  Se  garantiza  el  secreto  de  las  comunicaciones  y,  en  especial,  de  las  postales,  telegráficas  y   telefónicas,  salvo  resolución  judicial.   Introducció  d’ambdós:   Tenen   una   finalitat   comuna   basada   en   la   finalitat   formal   de   garantia   dels   drets   de   l’esfera   privada.   La   inviolabilitat   del   domicili   intenta   preservar   i   garantir   un   espai   físic   en   que   l’individuo   pugui   desenvolupar   la   seva   privacitat.   Per   altre   banda   el   secret   de   les   comunicacions  també  actua  com  a  garantia  formal  de  la  intimitat,  per  tal  de  garantir-­‐la  i  poder   transmetre  informació  aliena  de  tercers  sense  que  aquests  la  puguin  saber.   Peculiaritats:     • • S’estableix  una  reserva  de  jurisdicció,  vol  dir  que  “salvo  resolucion  judicial”  no  es   pot   envair.   Els   drets   es   poden   veure   limitats   quan   existeix   una   actuació   judicial,   que  entengui  que  cal  entrar  en  aquell  espai  físic/informació,  per  tant  que  cal  una   intromissió  encara  que  no  hi  hagi  el  consentiment  del  subjecte.  NOMÉS  si  hi  ha  un   jutge  que  ho  determini  amb  una  resolució  judicial.   Quan  un  jutge  pot  interceptar  comunicacions:  no  quan  hi  hagi  el  judici,  sinó  que   és  una  activitat  que  desenvolupa  un  jutge,  però  no  és  una  activitat  comuna  dels   jutges,  sinó  que  n’és  una  de  diferent.  Si  el  jutge  ho  considera  necessari  després  de   les   pertinents   investigacions   policials.   L’administració   per   si   mateixa   no   pot   intervenir  en  les  comunicacions,  sinó  que  ho  ha  de  fer  un  jutge  mitjançant  unes   raons   motivades   i   proporcionals   que   justifiquin   la   intromissió   del   dret,   però   NO   són  conseqüència  d’un  procés  judicial,  són  sub  iudice.   18.2  CE  inviolabilitat  del  domicili:       Concepte  de  domicili:  des  de  la  perspectiva  del  constitucional  no  coincideix  en  el  penal,  civil,  ...   és   qualsevol   espai   en   que   l’individuo   pugui   desenvolupar   facetes   de   la   seva   intimitat.   Amb   independència  de  la  habitualitat,  de  la  propietat  i  independència  de  que  sigui  una  rulot,  vaixell,   habitació  d’hotel.     !  Qualsevol  espai  físic  en  que  l’individuo  es  pugui  tancar,  i  que  quedi  exclòs  del  coneixement   de  tercers  tot  el  que  succeeixi  dins  del  reducte.     Què   es   el   que   es   garanteix?:   Que   no   es   pugui   entrar   ni   enregistrar   tot   el   que   hi   hagi   dintre   del   domicili.   La   CE   preveu   unes   situacions   que   permeten   la   intromissió:   tot   allò   que   es   pugui   descobrir  es  podrà  aportar  vàlidament  al  judici.   -­‐ -­‐ -­‐ El   consentiment:   només   que   un   dels   titulars   del   domicili   s’oposi,   ja   no   es   pot   permetre   la  intromissió.   Resolució  judicial:  un  jutge  pot  autoritzar  de  forma  raonada,  motivada,  i  proporcional.   Delicte  flagrant   De  caràcter  circumstancial:   o Estat  de  necessitat:  no  està  prevista  a  la  CE,  però  és  un  supòsit  especial.  En  cas   d’incendi,  innundació...     o No   s’entén   vulneració   quan   un   delinqüent   envolt   en   una   persecució,   si   entra   en  un  domicili,  es  legitima  la  intromissió   La  prova  serà  declarada  nul·∙la  si  no  es  dona  alguna  de  les  situacions  descrites.   • Teoria  del  fruit  de  l’arbre  enverinat     18.3  CE:  El  secret  de  les  comunicacions:       Es   garanteix   la   llibertat   i   secret   de   les   comunicacions   com   un   aspecte   fonamental,   i   es   protegirà   aquella   comunicació   que   objectivament   es   pugui   garantir   el   secret,   mitjançant   un   suport  tècnic  adient.     !   Si   ens   comuniquem   des   d’un   mòbil   tècnicament   permet   el   secret   de   la   comunicació,   un   megàfon  no.     Val  a  dir  que  la  cobertura  del  secret  de  les  informacions,  no  es  centre  en  el  contingut,  sinó  en   tots   els   elements   que   conformen   aquesta   comunicació   (identitat,   durada,   lloc   i   el   contingut   que  no  és  tant  important).       La  titularitat  del  dret:  són  els  comunicants  i  es  garanteix  que  tot  el  procés  esmentat  (identitat,   durada,...),  sigui  privat  i  queda  emparat  enfront  de  tercers  aliens  al  procés  de  comunicació.       Límits   de   la   CE:   totes   aquelles   persones   que   s’interposin   en   la   comunicació,   violaran   el   dret   de   forma  il·∙legítima.  Tenim  casos  que  són  legítims:  suposa  registrar  tot  el  procés,  no  només  el  que   es  diu  sinó  qui,  com,  on,  quan...   -­‐ -­‐ Resolució  judicial:  ha  de  ser  motivada,  raonada  i  proporcional,  indicant  el  perquè  i  el   període.  Cas  Garzón:     Consentiment   d’un   dels   comunicants,   no   cal   dels   dos,   i   per   tant   no   es   produirà   la   intromissió   il·∙legal   del   secret   de   les   comunicacions   (amb   el   simple   consentiment   d’una   de  les  parts),  però  pot  vulnerar  el  dret  a  la  intimitat.     En   estats   d’excepció   i   de   setge   es   pot   donar   la   suspensió   individual   i   col·∙lectiva:   es   podrà   vulnerar  el  dret  a  la  comunicació.   2.3.7 El  dret  a  la  protecció  de  dades  personals     18.  4  CE:   4.   La   ley   limitará   el   uso   de   la   informática   para   garantizar   el   honor   y   la   intimidad   personal   y   familiar  de  los  ciudadanos  y  el  pleno  ejercicio  de  sus  derechos.   Fa   una   remissió   a   la   llei,   i   no   és   un   dret   fonamental,   el   que   es   pretén   és   saber   un   són   les   nostres  dades  personals  que  circulen  per  la  xarxa.     l’Habeas   data:   consisteix   en   el   dret   que   té   tot   individuo   a   controlar   l’ús,   que   de   les   nostres   dades  personals,  se’n  pugui  fer  les  empreses  que  les  utilitzen.  És  un  dret  de  control  i  decidir   quin   és   l’ús   que   se’n   fa   de   les   dades.   Aquest   dret   fa   que   puguem   cancel·∙lar,   acceptar   i   modificar  les  dades  personals  (dret  de  control).   L’objecte   doncs,   són   totes   aquelles   dades   que   poden   establir   un   perfil   d’una   persona,   (el   nom,   edat,  orientació  sexual,...).   ...