Tema 4 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 12
Fecha de subida 18/12/2014
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 4: DINS DEL TELÓ D’ACER 4.1. L’URSS i l’Europa oriental en la darrera etapa de l’estalinisme (1945-1953)  L’expansió del comunisme a l’Europa oriental: ofensiva o defensiva per part de l’URSS? L’escenari on nosaltres ens centrem és el més afectat per la Guerra Mundial, l’Europa oriental i l’URSS concentren els percentatges més elevats de pèrdues humanes i de destrucció material durant la Guerra, encapçalats per Polònia, Iugoslàvia i la URSS. La Unió Soviètica surt com a vencedora i com amb el prestigi d’haver estat imprescindible per guanyar la guerra contra el feixisme, però és una victòria a un preu enormement clar, que contrasta amb la imatge exterior de victòria.
Entre 1946 i 1949, els vuit països que quedaran sota influència soviètica a la fi de la Guerra – Albània, Alemanya oriental, Bulgària, Hongria, Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Iugoslàvia – s’aniran convertint, de ‘’Democràcies Populars’’ en dictadures. És a dir, inicialment la URSS no imposa el comunisme en els països que queden en la seva òrbita sinó que seran governs de coalició però on el comunistes tindran els càrrecs importants en el govern interior, per tal d’establir una mena de control des de Moscou  Stalin s’establia com el líder d’un enorme bloc eurasiàtic cara a les relacions internacionals. Depenent les interpretacions varia, però actualment hi ha un consens força ampli que la URSS no tenia intenció d’establir dictadures directament després de la guerra, sinó que fou la recerca de seguretat (que és la base de l’Imperialisme soviètic d’Stalin) la que va condicionar la voluntat de la URSS d’implantar règims comunistes als estats de l’Europa oriental.
Amb l’expressió ‘’Democràcies Popular’’, l’URSS volia subratllar que no era necessari recórrer a la ‘’Dictadura del Proletariat’’ i que es podia admetre un cert marge de funcionament pluralista de les institucions.
[Democracia popular definí un régimen on] ‘’la clase obrera aliada con otras clases trabajadoras (campesinos, artistas e intelectuales) constituyendo la «gran mayoría», ocupan posiciones claves en el poder del Estado, asegurándole a la clase obrera y a su vanguardia, los partidos comunistas, el papel dirigente de la sociedad, y donde la estabilidad del poder y sus realizaciones están aseguradas por las nacionalizaciones de la gran industria, los transportes y los bancos’’. (Zhidanov) Arrel al pla Marshall i la doctrina Truman, que els soviètics entendran com un atac directe, es plantejarà la Cominform (1947) com a instrument de control del Bloc de l’est i com a reacció a les accions nord americanes que els soviètics consideren que no respecten els acords establerts després de la Segona Guerra Mundial. En la primera reunió del Cominform hi participen la URSS, Itàlia, França, Polónia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària i Iugoslàvia, però no era un bloc monolític ni tan sols gaire actiu, i amb la desestenalització es va dissoldre discretament al 1956. Per tant, mai no va arribar a constituir una autèntica comunitat econòmica.
Al 1947, la URSS s’adona que molts països que tenien baix la seva esfera d’influències s’estaven plantejant adoptar el Pla Marshall, i això no ho podien permetre. El pla originari eren les Democràcies Populars, que mentre els hi asseguressin un cordo defensiu respectarien la seva legalitat, però en el moment en que això trontolla establiran el poder comunista des de d’alt.
En el cas de Polònia, els canvis territorials al 1945 abocaren el país a la protecció soviètica (tot i que el partit comunista no hi tenia base social). Les fronteres foren establides per la URSS després de la IIGM, sense cap consideració cap a la població, i per aquest motiu seran els soviètics qui s’encarregaran de assegurar la fixació de les fronteres. A Polònia, el govern de coalició controlat pel Partit Comunista va prometre la celebració d’eleccions lliures, però com que el Partit Comunista no tenia recolzament social, es va decidir fer un referèndum fraudulent que havia de demostrar la solidaritat de la nació amb les autoritats comunistes. Al referèndum surt que si i el partit comunista interpretà que això els hi dona autoritat per maniobrar amb total llibertat en el govern. La consolidació de la sovietització a Polònia vindrà a mans de tres passos: eliminació de l’oposició; la fusió forçada de comunistes i socialistes en el Partit Obrer Unificada Polonès (1948); i l’aprovació del pla sexennal (1950), que intensificà la transformació socialista de les estructures econòmiques.
Hongria també tenia una base comunista feble i, de fet, havia estat aliada de l’Alemanya nazi durant la segona Guerra mundial. Els comunistes hongaresos – minoritaris al país -, aplicaran la ‘’tàctica del salami’’ per eliminar tot l’oposició i concentrar el poder. La ‘’tàctica del salami’’ va ser descrita pel mateix dirigent comunista hongarès Rokosi: va consistir en establir el comunisme a poc a poc, i amb l’ajuda soviètica en tropes, que no permetien una revolució popular perquè hagués estat durament reprimida. Al 1948, es van fusionar comunistes i socialdemòcrates en el Partit dels Treballadors Hongaresos, així com havia passat a Polònia.
A Txecoslovàquia, el partit comunista va obtenir el 38% dels vots a les eleccions de 1946. Això s’explica perquè abans de la Segona Guerra Mundial era un país industrialitzat on el comunisme i el socialisme ja estava consolidat. També tindrà a veure l’experiència de Txecoslovàquia a la guerra, que sent que fou entregada als nazis per part de les potències occidentals. Els socialistes i comunistes estaran en coalició amb el govern, però amb el Pla Marshall, els socialistes s’allunyaran de les polítiques comunistes i es provocaran mobilitzacions populars en oposició, donant recolzament al govern comunista. Finalment, es farà un cop d’estat dels comunistes al 1948, amb un gran recolzament popular, que posà fi a la democràcia formal a Txecoslovàquia. El cop d’estat de Txecoslovàquia tindrà un paper important en la Guerra Freda, ja que s’estableix el comunisme no a poc a poc sinó directament de cop amb un cop d’estat  tot i ser el país on més possibilitats tenien els comunistes de establir el seu model de forma legal.
La fase inicial de la Guerra Freda ve marcada per la dinàmica d’acció – reacció: Truman intervé a Grècia, i es fa el Pla Marshall, poc abans de la creació del Cominform (1947); El cop d’estat a Txecoslovàquia passa el mateix any a l’inici de la creació de l’OTAN i el Bloqueig de Berlín per part dels soviètics (1948); i seguidament es crea el COMECON, occident embarga el comerç amb l’est, la consolidació de l’OTAN, i la primera prova nuclear soviètica (1949).
En el context del Bloqueig de Berlín és procedirà a la partició del govern municipal de la ciutat de Berlín, i el SED (partit comunista de la República Democràtica Alemanya) fusionarà els dos partits comunistes que hi havia i adopta el model stalinista, i es proclama definitivament la República Democràtica Alemanya.
La divisió d’Europa, que el 1949 s’havia afermat, fou un dels símbols més precisos de la Guerra Freda. Des de 1949 fins als anys seixanta, l’expansió del comunisme fou limitada i no per iniciativa soviètica (que tindrà un paper secundària).
 La primera esquerda en el bloc: la via cap al socialisme de Tito.
A Iugoslàvia serà on veurem el primer partit amb diferències socialistes. Josip BrozTito, líder de Iugoslàvia entre 1945 i 190, surt com un heroi després de la guerra, i no necessitarà l’ajut soviètic per tal d’establir el comunisme al país. Els partisans comunistes sobre lideratge de Tito gaudien d’un fort recolzament popular pluriètnic, després d’haver alliberat el país. Les fronteres de la República Federal de Iugoslàvia després de la Segona Guerra Mundial, acollirà molta diversitat ètnica que estarà barrejada i separada per unes fronteres (les de les sis repúbliques federals) que no s’adaptaran a la realitat ètnica. A excepció d’Eslovènia, a cap de la resta de repúbliques la nació dominant no significava més del 72%.
El suport popular portarà a Tito a augmentar les seves aspiracions per al seu poble, de manera que iniciaran reclamacions i polítiques autònomes envers l’URSS. Aquest tipus d’iniciatives molestaran a Stalin, que no volia competència de líders: «Los yugoslavos quieren tomar la Macedonia griega. También quieren Albania, e incluso algunas partes de Austria y Hungría. No tiene sentido. No me gusta su manera de actuar». Tito, a ulls d’Stalin, s’estava avançant massa ràpid als passos comunistes que venien marcats des de la URSS, i no es sotmetia a les seves directrius.
La resposta de l’URSS al ‘’curs propi’’ de Tito va ser l’expulsió de la Cominform (al 1948), que també s’ha de posar en context del Bloqueig de Berlín, com a forma de reformar el seu poder.
Amb posterioritat, l’esquerda entre l’URSS i Iugoslàvia s’aprofundí i Tito fou acusat d’un comunisme nacional i no universal, ja que portava polítiques per benefici del seu país i no del moviment comunisme internacional. Malgrat el relaxament dels centralisme econòmic i els experiments d’autogestió des de 1952, els límits a l’expressió política es mantingueren a Iugoslàvia. Es van donar més llibertat d’autogestió empresarial, més obertura cap a l’exterior, permetent crèdits des de l’occident. Tot i així, la censura i el control polític es mantindrà. Per altra banda, des de mitjan dècada dels anys cinquanta, Tito fou un dels principals líders del moviment de ‘’no-alineament’’, que intentava fugir de la visió bipolar necessària del món. Per tant serà una dictadura però desmarcada de la Unió Soviètica.
Milovans Djilas, criticarà el sistema de Tito, defensant que no era una democràcia sinó un règim de classes socials, sense llibertat d’expressió. Criticarà fortament el desenvolupament del comunisme cap a dictadures, reclamant la democràcia popular que ja no existeix sinó que ha estat degradada pels polítics comunistes.
L’URSS reacciona davant el ‘’curs propi’’ de Tito amb una onada de repressió a les ‘’vies nacionalistes cap el comunisme’’ que va incloure purgues massives i processos espectaculars al conjunt de l’Europa oriental. A Hongria, entre 1948 i 1953 s’executà a 480 figures públiques i s’empresonà a més de 150.000 persones d’una població inferior als 9 milions. Destaca com aquells comunistes que havien lluitat des de l’interior del seu país seran els que més reticents estaran a seguir les directrius stalinistes directament, proposant polítiques més nacionalistes i també tenien més ressò popular i, per tant, seran els que més patiran aquestes repressions, ja que no interessaven a Stalin. Les purgues dins del mateix partit tindran un component molt important d’antisemitisme, seran comunistes amb component jueu. La Unió soviètica quan es crea l’estat d’Israel, tindrà l’esperança de poder-lo controlar però s’acaba adonant que no i això podria explicar aquest element antisemita. El procés de més ressò fou el de Rudolf Slansky, que tenia rerefons jueu, que va tenir lloc al 1952 a Txecoslovàquia. Tota aquesta repressió soviètica (purgues del 1948 al 1953) a l’Europa de l’est causà desafecció, i les il·lusions inicials es van anar perdent.
 De l’espectacular recuperació econòmica a l’agonia de l’estalinisme a l’URSS.
Els soviètics van sortit victoriosos de la Guerra i els guanys territorials a Europa foren espectaculars. El resultat de la Segona Guerra Mudial incrementà el prestigi de Stalin a l’exterior i a l’interior de l’URSS. Però, pels soviètics, els primers anys de la postguerra van ser els més durs de les seves vides. Tot i així, el seu esforç va ser tan gran, que en alguns sectors claus l’inici de la recuperació productiva ja era visible a finals de 1945. L’èxit del primer Pla quinquennal de postguerra 1946-1950) fou tan espectacular, que a la seva fi la indústria soviètica superava en un 40% el nivell productiu de preguerra. El 1952, tindrà lloc un dels grans èxits del moment, s’inaugurà el canal Volga-Don, que permetia connectar cinc mars: Caspi, Negre, d’Azov, Bàltic i Blanc. Malgrat no haver participat al Pla Marshall, el ritme de creixement profuctiu de l’URSS els primers anys de postguerra es pot equiparar al dels països occidentals.
Tot i el creixement econòmic, es veuen elements que qüestionen la política econòmica soviètica en la darrera etapa de l’estalinisme. Aquests són:  Els efectes del culte a la indústria pesada, tret comú a l’URSS i a l’Europa de l’Est  El fracàs de les polítiques agràries, en general no sols a la URSS sinó a tota la política de l’Europa oriental.
 El creixement econòmic no comportarà una millora de les condicions de treball i de vida de la població. Es van incrementar les hores de treball setmanals, es va establir limitacions per canviar de lloc de treball, i la població es va trobar amb una manca de béns de consum.
 Per últim, alguns historiadors defensen en realitat ja hi havia, en aquesta recuperació, signes de que el model econòmic no funcionava, les fons externes de recuperació: una n’és que Stalin van obtenir grans quantitats de diners des de l’Europa de l’Est.
Quan comença a haver-hi malestar en la població que comença a reivindicar millores de vida, és convoca un Congrés del partit, i que tothom té esperances que introduiran reformes de millora, però el que fan és parlar de que hi ha una nova purga, estenent la por per tot el país.
 La relació econòmica de l’URSS amb els països comunistes de l’Europa de l’est s’ha definit com a ‘’imperialista’’, tot i que a URSS era qui aportava les matèries primes mentre que els altres països elaboraven el producte final, de manera que en realitat el centre de l’imperi era en realitat més pobre i endarrerit que la perifèria sotmesa. L’estructura de poder de l’URSS es fundava en el ‘’centralisme democràtic’’, que implicava el ‘’partit únic’’ i la ‘’nomenclatura’’.
L’estructura territorial de l’URSS era federal amb diverses categories d’entitats amb diferent grau d’autonomia: les Repúbliques de la Unió, les Repúbliques Autònomes, les Regions Autònomes i els Districtes.
La separació entre partit, Estat i societat era imperceptible a l’URSS, per tant era un poder centralitzat en el president elegit pel PCUS, un règim totalitari. A més, la progressiva paranoia de Stalin reduí els seus col·laboradors propers a un nucli molt reduït d’una desena de supervivents de les purgues cícliques. La política interna de l’URSS de la postguerra es caracteritza pel pas de l’exaltació de la ‘’Gran guerra patriòtica’’ a l’estricte ‘’culte a Stalin’’.
Durant la reconstrucció, l’estalinisme reafirmà la seva aposta arquitectònica pel monumentalisme dels anys 30. El dogmatisme cultural conduí a l’exaltació del ‘’realisme socialista’’ i la persecució de ‘’formalismes’’, ‘’pessimismes’’, i ‘’cosmopolites’’.
A l’URSS, les deportacions de minories nacionals i els internaments en camps de treball assoliren un abast important durant i després del a Guerra. Els assassinats de masses per part de l’Estat de la URSS van ser enormes. La policia secreta de l’URSS, amb Beria com a cap suprem, fou la responsable dels camps de treball, els Gulag. Els objectius dels Gulag eren l’exclusió i eliminació dels no afectes i la producció econòmica amb mà d’obra forçada. Els camps estaven situats en regions remotes amb condicions climàtiques duríssimes. Les condicions de vida als camps eren extremadament dures amb altíssimes taxes de mortalitat. La repressió assolí quotes molt elevades en la darrera etapa de l’estalinisme. El XIXè Congrés del partit al 1952, no afrontà la necessitat de canvis polítics, econòmics i socials. Finalment, en el context dels símptomes d’una nova purga i el ‘’Complot de les Bruses Blanques’’, Stalin mor (març del 1953).  [no s’ha explicat a classe] 4.2. Desestalinització, coexistència pacífica i ‘’socialisme real’’ a l’URSS i a l’Europa oriental.
 Fi dels personalismes? La successió de Stalin, la fi de l’aïllacionisme i la desestalinització (1953-1956) Stalin (1879 – 1953) A la mort de Stalin seguí una lluita agressiva entre els seus col·laboradors per fer-se amb el poder. S’havia Nikita Khrusxov (1953 -1964) previst una direcció col·lectiva que Stalin havia portat a Leonid Bréjnev (1964 -1982) la dictadura, però els nous dirigents pretenien tornar a la direcció col·lectiva, donant una posició més rellevant Andrópov (1982 – 1984) i Txernenko (1984 – 1985) al cap del govern i no pas al cap del partit, diferenciant- Mikhaïl Gorbatxov (1985 – 1989) los. Però aquestes intencions duraran uns mesos, ja que tot hi haver-se proposat aquesta direcció, els dirigents començaran a lluitar entre ells per assumir tot el poder, i Melenkov començarà a establir una dictadura per no perdre el poder.
Aquest fet farà que el desactivin i s’elimini Beria, que s’encarregava dels serveis secrets, la política interna i els camps de concentració (tenia l’aparell de repressió en les seves mans).
Finalment, serà Kruschev qui assolirà el poder i de fet, tot i haver atacat Melenkov amb les seves propostes de reforma, portarà a terme les reformes que Melenkov havia defensat en la indústria pesada.
El 1953, l’empitjorament de les condicions de vida i de treball conduïren a mostres de descontentament a Txecoslovàquia i manifestacions massives a Bulgària i Berlín Or. Davant la revolta a la Alemanya oriental hi haurà diferents respostes, i Beria defensarà que no havia de ser una repressió radical, sent un canvi d’actitud sorprenent, i això ho aprofitaran els competidors polítics per acusar-lo de traïdor. A més, Beria va obrir les portes dels camps de treball (Gulaks) d’on van sortir alliberats milers de presoners tant polítics com criminals. Pel poble, aquest episodi va ser un motiu de desconcentració perquè Beria havia estat un home clau fins aleshores dins dels règim soviètic.
Finalment es va perfilant que el que acumularà el poder no serà el cap de govern, sinó el cap de partit, que serà Kruschev. El nomenament de Bulganin com a cap de govern va anar acompanyat de la fi de l’aïllacionisme en política exterior, sent un dels signes la reconciliació amb Iugoslàvia (els permetia tenir accés al mar Adriàtic). S’accepta la participació a la Conferència de Ginebra (1954), que posà fi a la Guerra d’Indoxina, és un altra mostra de la nova orientació de la política exterior soviètica. És el moment en que estem passant de Guerra Freda, amb un període de ‘‘coexistència pacífica’’, donant un vot de confiança a la diplomàcia.
El maig de 1955, l’URSS acceptà signar el Tractat d’Àustria, un país situat al seu cinturó de seguretat que passava a ser sobirà. La fi de l’aïllacionisme soviètic se senyalà, també, per l’acceptació de retrona a Alemanya dels darrers presoners de guerra alemanys que estaven als camps de presoners a la Unió Soviètica. Tot i així, amb la seva obsessió de crear un cinturó de seguretat amb l’entrada de la RFA (República Federal Alemanya) a l’OTAN (és a dir, es permetia l’armament de nou), s’elabora el Pacte de Varsòvia (14 maig de 1955). A la pràctica, quan va actuar fou per marcar als països que es desmarcaven de la línia dictada des de la URSS. Per tant, el Pacte de Varsòvia, significà també, la legalització de la subordinació dels exèrcits de les democràcies populars al comandament soviètic. Els objectius del Pacte de Varsòvia era soscavar el poder de la OTAN, forçar als Estats Units a retirar-se d’Europa, així com estacionar tropes soviètiques a Europa Oriental, i finalment, justificar la invasió militar soviètica a qualsevol país ‘’aliat’’ amb la finalitat de ‘’salvar’’ a qualsevol règim comunista que estigués en el seu radi d’acció.
La nova política exterior soviètica d’obertura, també hi hem d’incloure un acostament als països àrabs i del Tercer Món, que havien sorgit nous del procés de descolonització. Fins aleshores, principis dels anys 60, no s’havia observat una clara intenció de la Unió Soviètica d’expandir el comunisme internacionalment. Durant la crisis de Suez (10/1956) l’URSS va vendre armes a l’Egipte de Nasser i, després, col·laborà en la construcció de la presa d’Assuan.
En l’àmbit ideològic, i cultural, el període postestalinista s’ha denominat ‘’el desgel’’, nom pres del títol d’una novel·la d’Ilya Ehrenburg publicada el 1954. Ve a dir que el realisme socialista que exigia el règim, de que la cultura ha de transmetre el missatge del règim, no transmet una imatge que vol la població, per tant s’ha de descongelar la cultura i que mostri els sentiments i emocions de la societat.
L’estratègia reformista de Krushev es basarà en estabilitzar les relacions amb occident; establir ponts amb el món ‘’no – alineat’’; animar als reformistes moderats dels Estats Satèl·lits; i el procés de desestalinització. Al seu discurs (que en un principi era secret solament pel partit) titulat ‘’Sobre el culte a la personalitat i les seves conseqüències’’ presentat al XXè Congrés del PCUSS (2/1956), Kruschev denuncià alguns dels crims de Stalin. El discurs fou transcendent i molt polèmic així com ho és la figura de Kruschev i les seves polítiques. Era un home comunista però amb un esperit democratitzador i de denuncia de les injustícies. La visió positiva de Kruschev observa que denuncia no tot l’estalinisme, sinó a aquest culte de la figura d’Stalin i les conseqüències que van tenir. La visió més critica és que volia reunir el poder en la seva figura, desacreditant als altres dirigents a través de la crítica a l’estalinisme per crear una nova generació de comunistes.
Amb la desestalinització, és produí a l’URSS una liberalització de la repressió i la censura, així com milions de presoners van ser alliberats dels camps de treball. En l’àmbit cultural i social, s’admet una certa obertura al món exterior, i és romp l’estricte lligam entre règim i cultura com a eina al servei del règim per transmetre la seva ideologia. Tot i així, en menys d’un any, Kruschev farà marxa enrere, ja que veu com perd control estricte polític de la societat, sobretot del sector estudiantil i intel·lectual. Tot i així, hi ha coses que no podrà fer marxa enrere, com fou l’abast del Festival Mundial de la Joventut (Spartakiada dels pobles de la URSS), que s’obrirà a l’exterior i per tant, entraran noves idees, formes de vestir, costums, etc.
amb els joves estranger que van entrar al país per aquest esdeveniment. Aquests festivals foren plasmacions de l’esperit de la desestalinització, i es va posar de manifest el relatiu retras de la societat i l’economia de la URSS en comparació a l’Occident capitalista.
 Unes repercussions ‘’indesitjades’’ i ‘’excessives’’: la desestalinització a l’Europa de l’est.
La difusió del ‘’discurs secret’’ i el missatge de desestalinització donarà peu al naixement d’ànims de reforma als països satèl·lit de l’Europa de l’est. Per aquest motiu la desestalinització se li envà de les mans a Kruschev, perquè la gent comença a sortir al carrer denunciant les males condicions de vida i els alts preus. L’URSS va reprimir les expressions polítiques de la desestalinització als països del bloc de l’est.
N’és un exemple, ‘’L’Octubre polonès’’ que significà la primera vegada que la població d’un país comunista de l’Europa de l’est aconseguí imposar un líder nacional. El líder comunista polonès, W. Gomulka, va aconseguir negociar amb la URSS el seu govern, gràcies a la tradició militar potent del país i assegurant als soviètics que no es desmarcaria de les seves directrius.
A Hongria, en canvi, el procés de reclamacions tindrà un final totalment diferent. La mort de Stalin donà pas a un ‘’nou curs’’ reformista de Imre Nagy, recolzat pel poble que surt al carrer demanant que la democratització anés més enllà. Aleshores, al 1955, es líders soviètics decideixen deposar a Nagy com a primer ministre i expulsar-lo del partit. Tot i així, aquestes mesures no frenen les manifestacions al carrer. Des de mitjans d’octubre, es produïren manifestacions de descontentament protagonitzades per estudiants de secundària i d’universitat, que van ser recolzades per la població. Els manifestants reivindicaven reformes democratitzadores i el retorn de Nagy. Com a reacció, els soviètics donaran sortida als tancs soviètics per intervenir contra els manifestants, tot i que es manifestaven pacíficament. Des d’occident, s’animarà els hongaresos a continuar la lluita. Finalment, els soviètics negociaran amb Nagy, que fou restituït com a primer ministre. La condició era que aconseguís treure la gent al carrer, i els soviètics es comprometien que els tancs soviètics no tornessin a intervenir amb els tancs. Nagy no aconseguí acabar amb les manifestacions, però el que era més perillós pels soviètics, va nomenar un govern multipartidista, on participen representants que no només del partit comunista, cosa que la Unió Soviètica no podrà permetre. Tot i la promesa, els soviètics començaran a moure els tancs per trencar aquestes reformes. Davant l’amenaça d’una nova invasió soviètica, Nagy retirà Hongria del Pacte de Varsòvia. Amb tot aquest context, les tropes soviètiques envaïren novament la capital i tindrà una lloc una repressió sagnant durant setmanes en contra de la població. Es produïren uns 2.700 morts, unes 22.000 persones van ser empresonades, unes 13.000 enviades a camps d’internament, unes 341 executades, unes 200.000 fugiren del país. Nagy fou deportat a l’URSS i el 1958 va ser executat.
Malgrat les crides governamentals, occident no va intervenir, tot i que la resistència subsistí més d’un mes. La sordesa d’occident s’ha atribuït a la major preocupació per la ‘’crisi de Suez’’, on es disputaven interessos petroliers. Per la seva banda, Kurschev veurà que no es pot permetre que el comunisme desaparegui en un país que estava baix la seva influència. La sordesa d’occident davant de la Revolució Hongaresa demostra la hipocresia de la Guerra Freda. Són clares les il·lusions perdudes amb l’esclafament de la Revolució Hongaresa 1956 (novembre), tant amb les esperances posades amb la desestalinització com les de rebre suport occidental.
 Entre el ‘’diamant en brut’’ reformista-pacifista i la fanfarronada impulsiva: ‘’coexistència pacífica’’ i ‘’socialisme real’’ a l’URSS (1956-1964) La desestalinització provocà a l’URSS la conspiració conservadora contra Kruschev del ‘’grup antipartit’’, però la victòria de Kuschev li permeté concentrar el poder. Tot i així, als anys 60’s, se li associa a Kurschev el concepte de ‘’socialisme real’’, quan abandona les visions utòpiques d’una futura societat socialista i les substitueix per la noció d’una comunitat de ciutadans socialista conciliadora dels conflictes reals.
Intenta donar més responsabilitat a les empreses a nivell local, així com a la indústria de béns de consum i l’expansió del cultiu del blat de moro i reorganització del Kljoz. Però no aconseguirà baixar la inversió en el PIB en armament (destinat ara principalment al nuclear) i es busca el malestar dels sectors industrials dedicats a l’armament.
A nivell social s’incorporaran millores en les prestacions socials, les condicions de treball i en l’habitatge. La construcció a gran escala de blocs d’edificis de baixa qualitat des de finals dels anys 50 mitigà la permanent escassetat d’habitatges a l’URSS. També es va impulsar la concessió de petits terrenys en ‘’comunitats jardí’’ per a la construcció de ‘’datxes’’. Això va elevar l’optimisme de la població soviètica, sobretot dels professionals i els estudiants.
En la nova política exterior de ‘’coexistència pacífica’’ es va renunciar al recurs a la guerra en l’enfrontament amb el capitalisme. La ‘’coexistència pacífica’’ implicava una competició pacífica amb occident amb el propòsit de superar-lo tecnològicament i militarment. Kurschev realment creia que la Unió Soviètica podia superar en la carrera armamentista als EEUU (i els EEUU també ho va creure en algun moment).
Paral·lelament, va semblar que l’URSS també assolia la primacia espacial, amb gran victòries com la del satèl·lit Sputnik al 1957. Els èxits soviètics en la cursa espacial causaren por i provocaren debat polític als Estats Units. A l’URSS i al bloc de l’est, s’interpretaren com una demostració de superioritat tecnològica. Tot i aquesta política de coexistència pacifica la URSS prendrà decisions arriscades a nivell de política exterior. com és el cas de la crisis dels míssils de Cuba; la construcció de Berlín al 1961; i la Xina comunista.
 Per una banda, l’incident de l’avió espia nord-americà U-2 el 1960 deteriorà les relacions entre l’URSS i els Estats Units. Per altra banda, després de la ‘’segona crisis de Berlín’’(19581959) – Willy Brandt, alcalde de Berlín, rebutjà l’ultimatum de Kruschev perquè les forces aliades abandonessin la ciutat –, Kruschev aprovà al 1961 la construcció del mur que dividia la ciutat. Per altra banda, a la Xina la ‘’desestalinització’’ provocà el resentiment de Mao contra Kruschev, que ho va veure com un desafiament a la seva autoritat i que deixava a la Xina en una posició secundària dins de la jerarquia de les grans potències. La radicalitat de les polítiques del ‘’gran sals endavant’’ a la Xina (1958-1962), motivà la ruptura de les relacions per part de l’URSS. El 1962, l’URSS instal·là míssils a Cuba, que apuntaven cap als EEUU.
Malgrat que la solució del conflicte exigí concessions per part dels dos bàndols, la retirada soviètica s’interpretà com un signe de feblesa. Durant la ‘’crisis dels míssils’’ a Cuba (1962), el món va témer l’esclat de la guerra nuclear. Sorgí, aleshores, el ‘’telèfon vermell’’, que simbolitzava la constant comunicació entre Washington i Moscou per solucionar situacions conflictives.
 Els múltiples motius de la destitució de Kruschev a l’URSS (1964) La política econòmica de Kruschev fracassà, tant en l’àmbit de l’agricultura – el 1963 l’URSS hagué d’importar blat –, com pel que fa a la qualitat i eficàcia de la producció industrial. A partir dels anys seixanta, es produí un palpable alentiment en el ritme de creixement de l’URSS. Per altra banda, malgrat la retòrica pacifista, la inversió en armament va créixer de manera espectacular a l’etapa Kruschev. Però, tot i la inversió armamentística, Kruschev es procurà l’enemistat de l’exèrcit perquè va reduir les forces armades que no va agradar als generals, i perquè les industries d’armament (que no eren nuclear) es van veure reduïdes en producció.  Al XXII Congrés de PCUSS (1961), les previsions utòpiques de creixement econòmic, la nova onada de desestalinització i l’anunci de renovació de la burocràcia exacerbaren l’enemistat de la classe dirigent amb Kurschev. Els riscos i les forçades retraccions en política exterior també influïren en la destitució de Kruschev després d’una reunió del Comité Central del PCUS que es celebrà l’octubre del 1964. Kruschev fou substituït per Breznev el 1964, que significà el triomf de la classe dirigent burocràtica i conservadora.
[FEM UN SALT I ENS SALTEM EL GOVERN DE BREZNEV I PASSEM A DESPRÉS DE LA MORT DE ANDRÓPOV AL 1984, I DE TXERNENKO AL 1985 I FAREM L’ETAPA DE GORBACHOV, AL SEMINARI] ...