TEMA 7 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació
Año del apunte 2017
Páginas 13
Fecha de subida 23/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 7: LA PREMSA DEFINICIÓ: va néixer lligada a la premsa impresa. Sabem distingir entre un llibre i un diari. Per tant, davant d’una publicació impresa que sigui premsa o que sigui llibre ho sabem distingir. Parlem de premsa per referir-nos a una publicació impresa o digital que, per definició, sempre té alguna periodicitat, és a dir, té una pauta d’aparició cada X temps. Si ens trobem amb un llibre que surt cada any: anuari. Els seus continguts tenen una vida curta en el cas de molts tipus de publicacions però no de tots.
L’actualitat no va necessàriament lligada a la premsa. Els continguts varien d’una data amb l’altra. No varien ni els elements formals i estilístics, ni la capçalera.
Hi ha premsa periòdica des del segle XVII periòdica setmanal, el XVIII periòdica diària.
Final del XX i XXI, la definició continua funcionant però s’afegeix que aquesta publicació pot ser impresa o digital. Hi ha versions que només són digitals. Apareix la periodicitat de cada vegada que es coneix algun element nou.
TIPOLOGIES: podem distingir publicacions de molts tipus segons els criteris que escollim.
- Periodicitat: freqüència d’aparició. Aquest criteri només ens diu això, cada quan surt impresa una publicació. Es diferencia entre dues grans categories de publicacions, les que apareixen impreses cada dia, la premsa diària o diaris.
Què vol dir premsa diària tècnicament? Una publicació que apareix cada dia, tot i que, a la pràctica, no totes les publicacions diàries apareixen cada dia de la setmana. Hi ha països on els diumenges no es publica, apareix la dominical.
Durant molts anys a Espanya, els dilluns no hi havia diaris, hi havia una altra publicació. Diari és aquella publicació que surt 7 dies a la setmana i també aquella que en surt 6. Si en comptes de fer pausa d’un dia es fa pausa de dos, tenim per exemple la publicació Cinco Días, es segueix considerant un diari. El nombre de dies que ha de sortir publicat perquè es consideri un diari, és 4.
Aquest criteri és homologat per a tothom. Això té conseqüències en el cas de la publicitat. Hi ha determinats anuncis que la llei diu que aquest fet determinat s’haurà de publicar en els diaris de més difusió de la província o de la zona.
El Diari de Sabadell sortia 4 dies a la setmana. la crisi va fer que diari de Sabadell reduís la quantitat d’emissions. La capçalera no l’ha canviat, continua sent el Diari de Sabadell, però ha perdut la qualitat de diari.
A més a més, sempre hi ha hagut una distinció entre els diaris de mati i els de tarda, els matutins i els vespertins. L’últim vespertí que es publicava a Catalunya va desaparèixer a finals dels anys 80.
La premsa que no és diària s’anomena premsa no diària o altres periòdics (premsa d’una altra periodicitat). La publicació que apareix cada setmana, setmanari, la que apareix cada quinze dies, setmanal. Si surt tres cops per setmana, es troba dins d’altres periòdics. Trisetmanaris, bisetmanaris...
- Continguts: o PUBLICACIONS D’INFORMACIÓ GENERAL (tracten temes de l’actualitat en sentit ampli, polític, econòmic, cultural, ciència, medi ambient, esports...). El Periódico, La Vanguardia...
o ALTRES PUBLICACIONS PERIÒDIQUES O PUBLICACIONS ESPECIALITZADES: publicacions especialitzades en un tema, per exemple, especialitzada en esports, o especialitzada en algun sector d’audiència, com per exemple, publicació especialitzada en joves. A Espanya hi ha dos tipus de publicació especialitzada: premsa diària especialitzada en esports i la premsa rosa especialitzada en esports. A més a més, tenim per exemple l’Expansión, que és especialitzat en economia.
- Audiència: es pot entendre de més d’una manera: audiència entesa com a àmbit geogràfic on viu la població a la qual s’adreça aquella publicació impresa.
Amb la digitalització hi ha una desterritorialització. Abast geogràfic local: diari de Girona... Abast geogràfic estatal, etc. Amb la digitalització, el paràmetre d’àmbit geogràfic deixa d’existir, l’audiència de la premsa ja no depèn del territori on viu.
L’altra manera d’entendre l’audiència és per sectors de població que a vegades es defineixen amb criteris professionals, per exemple, la premsa especialitzada per metges, per a ensenyants de secundària, per a automobilistes (aficionats a l’automòbil), premsa per a “dones” o publicacions “masculines” (Vogue, men health).
- Pagament vs. Gratuïta: La premsa des del segle XVII fins al darrer terç del segle XX, sempre havia estat de pagament. Sempre s’havia finançat per la venda d’exemplars. A partir dels anys 1980 en endavant es va introduir la premsa gratuïta que es finança exclusivament amb publicitat. 20 minutos, Tot Sant Cugat. També n’hi ha de gratuïtes que són públiques. En general la premsa s’havia organitzat d’acord amb el model liberal, és a dir, premsa privada.
Almenys a Catalunya existeix una certa tradició de premsa pública, publicacions impreses sempre amb la mateixa publicitat i mateixa capçalera, però qui l’edita és l’administració local, molts ajuntaments tenen una publicació d’informació municipal, BIMS, butlletins d’informació municipal, gratuïta pels ciutadans, tot i que ara molts van per via digital, l’acostumaven a distribuir a les bústies de casa.
- Altres criteris: a Espanya hi havia dos tipus de premsa especialitzada molt importants, d’esports i del cor. Aquest fet és singular. No hi ha cap altre país on aquests dos tipus de publicacions tenen i han tingut històricament a Espanya.
En altres països hi ha funcionat un altre tipus de distinció entre dos tipus de premsa: en altres països hi ha funcionat un altre tipus de premsa, la premsa de qualitat o premsa d’elits, que pels tipus de continguts, per l’espectre, per les seccions, molts temes polítics, economia... pel tractament de continguts anomenada de qualitat o d’elits, s’adreçava als sectors dirigents, als grups de poder de la societat. Es distingia entre premsa de qualitat i premsa popular (de masses). Qualitat: New York Times (EUA), Times (UK). Per altra banda, la premsa popular estava caracteritzada pels crims, successos i similars, amb tots els mecanismes d’organització dels continguts (color, organització, etc.) intenta apel·lar la raó i atraure els lectors. Parlaven d’escàndols, sang i fetge, sexe... La premsa de qualitat era de format llençol, podien girar la plana tranquil·lament perquè es trobaven a casa i tal. La premsa popular tenia un format petit, un format tabloide. Persones que necessitaven posar-se’l a la butxaca i al metro poder-lo llegir. Els formats llençol ja han desaparegut pràcticament a tot arreu.
Ara s’han convertit en tabloides (tant de mida com de continguts). Hi ha hagut una tabloidització.
DOBLE DIMENSIÓ DE LA PREMSA Per la premsa, aquesta doble naturalesa econòmica i cultural ha estat sempre una característica pròpia. La premsa impresa té per una banda una dimensió econòmica com la pot tenir una indústria i, per una altra banda, la premsa també té una dimensió cultural, fa unes funcions no només econòmiques, fa unes funcions dins la societat.
Aquest és el sentit general de la premsa impresa.
DIMENSIÓ ECONÒMICA: la premsa és una indústria i, com a tal, podem aplicar-li una sèrie de característiques: - Consumeix matèries primeres Contracta personal, dóna feina Dedica recursos a maquinària per a fer-la funcionar, per exemple, rotatives.
En totes aquestes magnituds, la premsa funciona com la indústria. Fins aquí seria homologable amb altres sectors industrials.
La premsa, però, és una indústria però amb especificitats (és una indústria amb unes característiques específiques, pròpies, diferents), i tenen a veure amb dos aspectes: - Per raons del producte: una empresa que produeixi ulleres, posarà les ulleres en venda per a tota la temporada que li correspongui. Quan se li hagi acabat aquella temporada, podrà fer outlets, etc. En el cas de la premsa, això no passa.
- - - Perquè una característica de la premsa és que el producte premsa té valor econòmic, estem disposats a pagar per allò durant un període molt curt de temps. Si és un diari, estem disposats a pagar pel contingut del diari no durant tot un dia sinó durant un període molt més curt. Per tant, la vida econòmica del producte és molt curta, molt més curta que el temps d’edició. Si és un diari, és menys d’un dia. Si és un setmanari és menys d’una setmana. Això passa en les publicacions d’actualitat, que és el sector més important de la premsa. En revistes de sudokus no passa el mateix. L’especificitat és el període de temps que el producte té valor econòmica.
Les altres indústries tenen la possibilitat de fer stocks. Allò que tu no has venut en el període que la gent estava disposada a comprar-ho, no pots vendre-ho, no pot guardar-ho i fer una oferta. Els exemplars dels diaris que no es venen són directament pèrdues. Són els diaris INVENUTS. Tirada – Difusió = Invenuts.
Per comercialitzar-ho en aquest període curt, són mitjans de comunicació de masses, el públic està geogràficament dispers. Necessites fer arribar els exemplars dels diaris a molts punts del territori. Necessites una distribució molt ràpida i eficaç. Les persones no comprem els diaris de la mateixa manera ni als mateixos llocs quan fa sol que quan plou, quan és cap de setmana i quan no ho és. Els diaris necessiten organitzar la xarxa de distribució de manera que arribin exemplars suficients als diferents punts. Tot són problemes si se’n va la llum, si la furgoneta troba un embús, etc., tot això són pèrdues.
Allò que dóna valor a les ulleres, són les ulleres pròpiament dites, el que dóna valor al diari no és el producte “diari”, sinó el seu contingut. El contingut és i ha de ser nou i diferent cada dia. Les ulleres les produeixen en sèrie, els diaris l’endemà han de ser tots nous. Produir continguts nous cada dia és car. Cada dia has de produir un producte diferent. És una indústria amb especificitats pel tipus de producte. Si féssim una comparació, el que potser més s’hi assemblaria seria en la indústria alimentària, els aliments peribles, és a dir, el peix fresc.
La demanda: és singular, no és comparable amb cap altre sector. Històricament amb la premsa, i amb la premsa impresa, cada edició de premsa es ven dues vegades, es ven de dues maneres la mateixa edició. La premsa és objecte d’un doble mercat. La primera, es ven per exemplars. Venda a través del quiosc o per subscripció. És el mateix mecanisme que quan comprem ordinadors. El segon mercat és singular. Publicitat = anunciants. La premsa es ven en termes d’espai, ven el seu espai als anunciants. Quants més exemplars venguis, més anunciants volen aparèixer al teu diari i pagant més. Per poder-ho regular, hi ha d’haver un organisme tercer, en el qual hi poden estar representats tots, que acrediti dues coses en el cas de la premsa: qui llegeix i quants exemplars es venen. Per exemple, la revista Hola, ven a sales d’esperes i tal, llavors tot i que potser no té tantes vendes, té molta audiència. AIMC disposarà d’un estudi que - mesuri l’audiències. 20 Minutos necessita exactament igual que Hola o La Razón, que algú provi les vendes que té, en aquest cas, el PGD.
Els indicis que en tenim són del 2014 més o menys, però el que s’ha observat és que des de la crisi econòmica general la premsa s’ha vist especialment afectada perquè ha afectat un punt que encara no ha canviat i és les vendes d’exemplars han anat baixant. Això, la davallada de les vendes d’exemplars, ha continuat fins a dia d’avui. En un context de crisi prescindeixes d’unes despeses que consideres que no són prioritàries, però per altra banda, la crisi també ha afectat als grans anunciants. Els grans anunciants han reduït la publicitat.
Alguns s’han passat al món digital, però, en cap cas no s’ha vist que allò que es reduïa es compensés pel digital. 100 baixes de premsa impresa no equival a 100 nous lectors de premsa digital. Tot i així, els lectors i la publicitat en digital han augmentat.
AEDE: Asociación de Editores de Diarios de España. Cada any fa el libro blanco de la premsa diaria i va donant les dades corresponents. És l’associació que inclou totes les empreses editores de diaris. Ells busquen empreses que fan auditories. Busquen empreses que certifiquin les vendes. AEDE és la patronal d’Espanya que replega les empreses de diaris. Fa un estudi del sector, difusió etc. al final de cada any. Asseguren que la publicitat remunta en els últims anys, però no es té certesa que això estigui passant realment. A finals del 2016 publiquen el de 2015.
Ejemplares y publicidad han disminuido su inversión, en tiempo o dedicación de los primeros y en dinero de los segundos.
La premsa ha buscat noves maneres de sobreviure en aquest context de crisi.  TENDÈNCIES: - - Fer promocions: han buscat la forma de captar o bé clients nous, o bé compradors nous o bé mantenir els que ja tenen. Venda de productes associats als diaris/periòdics: pel·lícules, música, ganivets, vaixelles...
Sense augment de preu: fidelitzar compradors o captar-ne de nous. Si cada dia retalles el cupó del diari has d’omplir els cupons i sense pagar cap plus pots optar perquè t’intercanviem els cupons per una manta del barça. També et poden fer pagar un petit plus.
o Sense augment de preu  fidelitzar compradors, captar-ne de nous.
o Amb augment de preu  augmentar els ingressos.
DIMENSIÓ CULTURAL: s’entén en els països democràtics que la premsa ha fet una funció i ha de fer una funció bàsica per a la democràcia o per a les democràcies. Té una funció bàsica de promoure el debat de les idees. Permetre el contrast d’idees, fer una vigilància dels poders públics, creació d’opinió pública (exposar punts de vista diferents perquè ens puguem formar un punt de vista). També té una funció d’entreteniment, però sobretot això és més de televisió. A les pàgines d’entreteniment de la premsa hi ha els passatemps, entreteniments diversos segons la publicació, tires còmiques, escacs, sudokus, mots encreuats... Com encaixem la teoria liberal amb aquesta funció? La teoria liberal ens parlaria de la dimensió econòmica de la premsa, ens serveix per a explicar qualsevol sector industrial, la premsa que té una dimensió econòmica i cultural, què ens diuen les teories sociopolítiques, què ens diuen Hallin i Mancini? La premsa no sempre s’organitza de forma liberal. No es regula només pel mercat. En quin model estem segons Hallin i Mancini? Al model pluralista polaritzat. En el cas de la premsa, petites difusions. La premsa existeix però no ha tingut mai unes grans difusions. Hi ha una alineació amb els mitjans i els partits o associacions de la societat (és el que jo tinc als apunts del primer tema com a política de partits, afegir-ho). En aquests moments no hi ha cap diari favorable a Pedro Sánchez. Però sí que estan d’acord amb el partit. Forta intervenció de l’estat, en el camp de la premsa, en el camp de RTV i poc eficaç, pot fer subvencions i publicitat institucional. Enuncia una convocatòria pública de subvencions o veiem direción general de tráfico, marca españa...
Si ens ho agafem per la via de les teories, la dimensió cultural no només és teoria liberal, ja que només seria la dels mitjans privats. Hem d’aplicar la teoria de la responsabilitat social.
A dia d’avui, les empreses de premsa pràcticament totes les empreses de premsa formen part de grups de comunicació. S’han donat ja els processos que coneixem d’integració vertical, horitzontal i multimèdia. Pràcticament en tots els casos ens trobem amb grups de comunicació. Algun encara no el qualifiquem de multimèdia, ja que és especialment fort en alguns sectors. Com a grups multimèdia amb una dimensió amb premsa coneixem Prisa. Prisa publica El País, Cinco Días, ... a qui pertany Prisa? A Amber Capital, i a altres socis del sector, Telefònica, el Santander... ara tenen més que la família Polanco i intentaran fer-se amb el control.
Un altre grup que coneixem que és Vocento. Vocento té ABC, Bergareche.
Unidad Editorial: el Mundo, Cairo Urbano Roberto. Propietat RCS group que està controlat per Cairo Communications.
Godó: controlat per la família Godó.
Un grup que no podem dir estrictament que sigui un grup multimèdia però que sí que és important: EDITORIAL PRENSA IBÉRICA.
També Zeta, Planeta, director Creuheras i propietat de la família Lara, Corporación Voz (Galícia), Joly (Andalusia), Grupo Heraldo (Aragó).
L’empresa periodística de premsa no és una empresa que es dediqui només a premsa, sinó que cada vegada més és un grup multimèdia com Vocento, etc. o un grup de comunicació com serà el cas d’Editorial Premsa Ibèrica que fonamentalment és un grup de premsa amb alguna cosa més de TV i de ràdio.
EDITORIAL PREMSA IBÉRICA: Va néixer a les Canàries l’any 1978. Els diaris inicials són uns diaris regionals de les Illes Canàries. El 1978 no és un grup de comunicació, és només una editorial amb un parell de diaris, però als anys 80 va comprant altres diaris per la península i a les Illes Balears: procés de concentració horitzontal.
Com a grup es constitueix amb un procés de concentració horitzontal. És un grup de comunicació familiar, propietat de la família Moll al 100%.
El sector principal de negoci és el que ells defineixen com a premsa regional: diaris i setmanaris. Tenen 16 diaris regionals (són 14 diaris d’informació general i 2 són diaris especialitzats en esports) i Premsa Ibérica no va quedar-se només amb els diaris sinó que va anar comprant altres empreses del seu sector de negoci, que li permetessin distribuir els seus diaris ràpidament o que li permetessin imprimir els seus diaris. Per tant, té una àrea d’impressió i una de distribució: integració vertical.
Té també una petita part d’edició de llibres, també ha entrat amb menys força en el sector de ràdio i tele i té també internet.
Té una petita dimensió internacional fonamentalment en el camp del sector editorial de llibres: Editorial Allison & Busby (Regne Unit) i una revista a Austràlia.
A dia d’avui és grup multimèdia però ho és poc.
DIARIS: Diari de Girona, Regió 7 a Catalunya. Diario de Mallorca, Diario de Ibiza, La Opinión de Tenerife, la Opinión de Murcia...
SETMANARIS: comparteix el Magazine amb Godó (suplement dominical), Empordà (figueres), premsa setmanal en alemany a Mallorca.
INTERNET: Portals de publicacions i portals temàtics com Loteria de Navidad, Fórmula 1, Premios Goya.
L’últim àmbit en el qual ha entrat EPI és en ràdio i TV: RÀDIO: Radio Diario – Ibiza, Radio Canarias, La97punto7 FM (València).
TELEVISIÓ: TDT local al País Valencià, n’havia tingut dues a Catalunya però se les va vendre. Les que té ara són Levante TV, Información TV.
En diaris són 16, en ràdio són 3, per això no ho considerem molt molt multimèdia.
PRODUCTORES: Minifalda (Las Palmas), S’esclop (Mallorca), IP Porducciones (València), Opinion Media (Vigo).
A CATALUNYA falten: - HERMES COMUNICACIONS: va néixer a Girona com a empresa editora del diari El Punt. Després va comprar el diari Avui. Amb un procés de fusió va convertirse en El Punt Avui. Posteriorment va entrar en el sector de la TDT local a Catalunya llogant llicències (6): Barcelona, Sabadell, Lleida, Blanes, Tarragona, Vic. (El Punt TV).
- EDICIÓ DE PREMSA PERIÒDICA ARA, SL (va néixer el 2010). El diari Ara.
- GRUP SEGRE: Premsa, ràdio i TDT local... és un grup multimèdia a escala local/provincial. Segre va néixer com un diari i prou. Després va entrar en el camp de la ràdio. Finalment, quan l’any 2006 es fan els concursos per la TDT local va començar a emetre a la província de Lleida.
Una característica important del marcat i del sector de la premsa tant a Espanya com a Catalunya és que hi ha molts grups però només un petit grups controlen el mercat. Hi ha un alt grau de concentració en 2 grups en el cas de Catalunya i en 3 en el cas d’Espanya. Les últimes xifres disponibles es troben en el Libro Blanco 2016.
CATALUNYA - - Grup Godó: concentra el 45,6% de la difusió de la premsa diària a Catalunya.
Difusió equival als exemplars venuts, no als tirats. La Vanguardia, El Mundo Deportivo.
Zeta: en concentra el 32,2%. Sport, El Periódico.
ESPANYA - 9 grans empreses concentren el 84%, entre aquestes 9 la distribució és molt desigual. Bàsicament, els g¡3 grups més importants són Prisa, Vocento, Unidad Editorial.
Això és el resultat d’un model liberal, tothom té dret a crear la seva empresa. Per funcionar necessiten controlar el mercat. Per funcionar, això es redueix en uns pocs que controlen el mercat.
Què ha passat a Espanya i al món amb la premsa diària? La majoria apunten en un mateix sentit: pèrdua de pes de la premsa diària. Cada vegada hi ha menys diaris diferents, disminució de capçaleres. A Espanya, de diaris d’informació general hem passat de 136 diaris l’any 2001 a 107 l’any 2015.
Causes: tancament, conversió a digital (per exemple Público).
Reducció edicions: 2014 El País. Continua existint però tanca edicions. Va tancar, l’any 2014 les d’Andalusia i del País Valencià. Pot acomiadar treballadors i no farà continguts separats.
El diari ABC va eliminar en paper les edicions de Canàries i les Balears. Li sortia massa car fer-hi arribar la versió impresa.
Tendència: contracció del sector de la premsa. Edicions més diferenciades en paper.
La premsa ha tingut històricament dues vies de finançament, la difusió (venda exemplar a exemplar) i la venda als anunciants (publicitat). Ha disminuït el nombre d’exemplars venuts de l’ordre del 50%, a disminuït a la meitat. La tendència és anar baixant cada vegada més.
L’any 2001: 4,3 milions d’exemplars, l’any 2012: 3 milions, l’any 2014 2,15 milions.
ÍNDEX DE DIFUSIÓ DE LA PREMSA: comparació entre països: es calcula sobre la premsa diària d’informació general. Es pot calcular sobre tota la premsa, però mirarem la d’informació general: Calcula el total d’exemplars diaris que s’han venut. Té en compte els exemplars de diaris que s’han venut proporcionalment amb el nombre d’habitants del país. Per cada 1000 habitants que hi havia a Espanya l’any 2001, es venia 102 exemplars, a la UE: 208.
El nombre d’habitants ha anat augmentant i el nombre d’exemplars venuts ha anat disminuint.
- 2012: 64 EXEMPLARS / UE: 140.  mitjana de la UE.
2014: 51-125 A la part de dalt de la UE sempre hi ha països nòrdics, que són els països del democràtico-corporatiu. Finlàndia, Suècia, Àustria, Alemanya, Luxemburg... Els del model mediterrani, pluralista pluralitzat, se’n venen molts menys.
França és el que està més amunt dels mediterranis però està realment dins del pluralista polaritzat.
INVERSIÓ PUBLICITÀRIA: Aquesta inversió publicitària també s’ha reduït. Disminució dels ingressos publicitaris i l’ocupació publicitària.
Els diners que es destinaven a publicitat en general a Espanya l’any 2007 i l’any 2012 es perd la meitat dels diners. El 2014 és el primer any que hi ha un petit repunt, no disminueix, augmenta un 1%. Baixa tot el que és la premsa impresa i augmenta la inversió en digital, tot i la crisi, però l’increment de la inversió publicitària en digital no compensa la pèrdua en imprès. No hi ha un transvasament d’inversió.
Als EUA, per cada 10 dòlars que es perden de publicitat en paper, només 1 va a la publicitat digital.
Quines respostes ha buscat la premsa impresa? Quines tendències ha seguit? - Les promocions, juntament amb la publicació es venen més coses. Creixement de les promocions, especialment de les promocions amb cost afegit.
El tancament d’edicions, seus o delegacions, com per exemple l’edició del The New York Times a París.
Migració d’edicions impreses a només digitals: digitalització. Per exemple, The Independent, va estar publicant des del 1986 fins al 2016, quan va tancar l’edició en paper.
La premsa impresa se’n va o busca el complement en l’àmbit digital.
La última portada de l’independent: STOP PRESS: parem màquines, aturen la rotativa, deixem d’imprimir.
Disminució de l’audiència de premsa en paper i migració a suports online i agregadors/distribuïdors de notícies. Audiència premsa Espanya (EGM) l’AIMC/EGM va mostrar com la lectura de la premsa en paper disminueix. El 96,8% deia que llegien premsa en paper, l’any 2001. El 2013, només el 55,8%. Només digital: 2001: 1,1%, 2013: 25,9%.
Paper + digital: 2001: 2,1%. 2013: 18,3%.
En l’espai digital, els diaris tendeixen a aliar-se amb d’altres per explotar la publicitat conjuntament. Es mesura conjuntament l’audiència total, sumada.
El Periódico ho pot fer sol, però El Periódico en digital obté massa pocs recursos amb la publicitat a internet. S’alia.
- 2013: UNIDAD DE MEDIOS DIGITALES: Ho gestiona Unidad Editorial. Va crear una aliança entre els llocs webs, els espais digitals dels propis diaris del grup Unidad Editorial + Prensa Ibérica + Zeta. L’any 2015 Zeta va sortir i s’hi va incorporar Segre. Comercialitzant això, donant les audiències, es van convertir en el quart mitjà (primer de la premsa) que competís amb ells. Podran obtenir més recursos que hauran de distribuir.
L’àmbit digital també permet fer una contractació automàtica de publicitat. També fan agrupacions de grups diferents: - - 2014 Plataforma PMP Medios (Unidad Editorial, Prisa, Vocento, Godó i CPM Medios (Prensa Ibérica)) + El confidencial, que es va afegir una mica més tard.
No només suma les audiències sinó que a més a més facilita la contractació automàtica.
2015: Pangaea Alliance – The Guardian, Financial Times, CNN Internacional, Reuters, The Economist. Es plantegen si per aquesta via poden fer front a Google, Facebook.
Aquests exemples de tendències en l’àmbit de la publicitat digital són un altre exemple de la teoria liberal. La premsa, organitzada per teoria liberal, finançament per publicitat, quin és el resultat? Concentració en uns pocs grans grups.
En aquest context de crisi que hem identificat, hem identificat també que el sector digital està en expansió. Quin és el model de negoci en el sector digital, quines són les sortides en el sector digital? Encara no està clar. No hi ha un model viable econòmicament. S’han anat fent canvis. Quines són les grans línies? - Model representat pel The Times: tot de pagament. Accés tancat i de pagament.
Model The Guardian: accés totalment obert. Pot haver-hi alguna petita cosa de pagament, però bàsicament tot obert. Amb aquesta audiència més gran, pots optar a més publicitat + SUPORT: si vols, dóna’ns suport. Dóna suport a la independència del Guardian, etc.
Un és el Premium, l’altre és el Free, per tant, els models mixtos: freemium. Es combinen els continguts d’accés totalment obert o d’accés previ registre, The New York Times, on pots accedir a 10 articles per mes. A partir d’aquí la resta és de pagament. L’altra opció és abonar-te. El preu és molt assequible, per què busquen una base de lectors fidels. La major part dels diaris d’aquí segueixen aquest model. Diari Ara, La Vanguardia.
La Vanguardia és més free, però si vols accedir a continguts específics com Opinió o així llavors has de pagar. El País va provar el model del The Times i no li va funcionar del tot.
Tot i així, en tots els casos la publicitat és fonamental. Hem explicat com la publicitat a internet anava creixent però els últims anys un dels problemes els quals s’ha d’afrontar i ha de donar resposta la premsa i altres és l’abstenció dels bloquejadors de publicitat.
Què han fet els mitjans davant d’això? (Davant de què es bloquegi la publicitat). El que han anat fent, amb resultats desiguals, ha estat intentar convèncer de què treguin el bloquejador de la publicitat o que almenys treguin la seva pàgina.
Forbes: la revista Forbes tenia 2,1 milions d’usuaris amb bloquejador. Entraves a Forbes i al cap de com et sortia un banner que et deia que tenies un ad blocker i que si el treies ells es comprometien a filtrar-se la publicitat, que no tinguis pop-ups i que tinguis publicitat nativa i contingut patrocinat. El resultat de la campanya no li va anar malament.
En el cas de mitjans que s’agrupen: 2016: Els principals diaris i un setmanari es van agrupar per fer conjuntament una campanya que el missatge era el mateix. Eren Le Monde, Le Figaro, Le Parisien, l’Équipe.
Qui va convèncer a més persones va ser l’Équip que va convèncer a un 40% dels lectors i Le Monde va ser el que menys amb un 13%.
2016: The New York Times i The Wall Street Journal, van fer això. Posar-los a la llista blanca (la llista de permesos) o et subscriguis.
Tendència (dades de 2015): - El consum creixent a pàgines web / apps / espais digitals via dispositius mòbils, molt més que via portàtils o PC’s.
Consum creixent de vídeos.
Dades de l’informe d’Editors de Premsa, el món a través de Facebook, es reprodueixen entre 8 i 9 milions de reproduccions de vídeos. 8 milions via Snapchat i 4 milions via Youtube.
A Espanya: un terç dels internautes reprodueix vídeos. Si només mirem els joves, d’entre 14 i 34 anys, llavors parlem d’un 44%. És més important i creixent en el grup de joves.
De mitjana l’audiència digital de premsa el 70% ho fa per mòbil i en el cas d’Espanya és el 80%.
Consum creixent de dispositius mòbils per accedir a internet s’ha combinat amb una altra tendència: el paper cada vegada més important dels agregadors en comptes davant dels propis mitjans. No només és que es consumeixi per internet, sinó que aquest consum es fa cada vegada més no a través dels portals digitals sinó que cada vegada més està dominat per agregadors de contingut com pot ser Facebook. Quines coses han fet aquests agregadors de contingut per entrar en aquest terreny, per publicar continguts d’altres? - Facebook: 2015 va incorporar els instant articles. No has de sortir de la plataforma de Facebook per veure el contingut del The New York times, per exemple. A més a més ho fas de manera més ràpida. Eliminen algunes característiques que retarden el temps de descàrrega. A Espanya, alguns mitjans s’hi van incorporant al llarg del 2016. ABC, El País, El Periódico, Naciodigital.cat.
- 2017: declivi  Està en declivi per altres accions que ha fet el mateix Facebook.
Han fet canvis en l’algoritme. 2015: priorització de continguts vídeo. 2016: actualització de notícies (News Feed): posen primer la família i amics (posts) per sobre d’editors (articles d’emissors institucionalitzats).
En aquest context d’importància del digital, de la publi en digital i dels bloquejadors, etc. el que estan fent en els últims temps els que ofereixen premsa és buscar vies de diversificació. Algunes la busquen dins del seu mateix sector. Són empreses especialitzades en produir continguts informatius. Un exemple d’una línia de diversificació: - The Boston Globe: crea un lloc web: Statnews  és com una empresa que ofereix continguts online de salut, medicina i tecnologia sobre salut i medicina.
Aquests de Statnews donen feina a 53 periodistes. El negoci és el pagament de continguts per si vols accedir a tot i, a més a més, com que estan especialitzats en aquest àmbit, també produeixen continguts que venen a altres empreses que després utilitzaran.
- Morgenglevering (Noruega): manera d’obtenir guanys que no té res a veure amb el seu negoci. Distribuidora de premsa impresa. Creen una empresa, el mornenglevering que distribueix diaris i que, a més a més, distribueix esmorzars i productes frescos a primera hora del matí. Tu que reps el diari, pots entrar a la pàgina web i pots demanar el que vols l’endemà per esmorzar.
...

Comprar Previsualizar