Aparell Locomotor (2014)

Apunte Español
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Anatomia
Año del apunte 2014
Páginas 29
Fecha de subida 06/11/2014
Descargas 17
Subido por

Vista previa del texto

1.L’APARELL LOCOMOTOR: L’esquema representa la classificació funcional del aparell locomotor.
“Funcional” s’utilitza, quan s’ha de fer una valoració funcional del aparell locomotor.
Llavors tenim les parts : Activa · músculs esquelètics: els que produeixen la contracció · sistema nerviós Passiva: estructures, que no produeixen moviment.
· sistema esquelètic: els ossos · sistema articular: les articulacions · annexes: com bosses sinovials.
Valoració funcional Activa: Quan demanem a algú que faci una contracció muscular, llavors això és la ultima part (la ultima manifestació) de un procés molt llarg. Quan una persona mou el braç, vol dir que hi ha un area cerebral motora que funciona, unes vies – la medul·la espinal i hi ha un nervi que anirà fins al múscul, que finalment farà la contracció. Per tant, quan demanem una contracció muscular voluntària no estem mirant només el múscul, sinó estem mirant una via molt més llarga, que comença en el cervell, baixa per la medul·la, va a un nervi, que arriba fins al múscul.
Aleshores estem valorant neuromuscularment.
La valoració funcional del sistema locomotor ha d’incloure el sistema nerviós perquè sense el sistema nerviós els músculs no funcionen.
Valoració d’estructura passiva: Quan un vol valorar una articulació llavors haurà de fer proves funcionals per aquesta articulació sense que la persona tingui que actuar.
Quan volem veure la mobilitat global llavors podem valorar la mobilitat activa i/o la mobilitat passiva.
2.SISTEMA ESQUELETIC: (ossos) El os no és una estructura fixa, invariable sinó és una estructura molt dinàmica. Cada 3-5 anys tenim un esquelet nou. Es van col·locant minerals i hi ha un canvi constant.
El sistema esquelètic inclou:  Ossis  Cartílag: la zona articular del os. En les parts on l’os es va a articular genera una capa de cartílag.
 Vasos sanguinis: el os és un dels teixits més vascularitzat que hi ha perquè el os és el teixit, que formarà les cèl·lules sanguínies. Glòbuls vermells, glòbuls blancs i limfòcits surten de la medul·la òssia. Per tant una fractura del os pot generar una hemorràgia interna per la quantitat dels vasos que es poden trencar.
 Nervis 2.1.Funcions: Estructural: El esquelet dona forma al nostre organisme, de fet quan un es trenca una cama hi ha deformitat. També és origen d’inserció de lligaments i músculs.
Protecció: Serveix de protecció. Per exemple el crani protegeix el cervell dels cops, la caixa toràcica protegeix els pulmons i el cor.
Emmagatzemament de minerals: calci i fosfat: fins més o menys 30 anys tenim un depòsit creixent de sals minerals (calci i fosfat). A partir de 30 anys comença a decréixer. Sobretot la dona després de la menopausa deixa de alliberar l’estrogen i el depòsit de sals minerals comença a baixar molt més ràpidament. Aleshores tenim una reserva de calci i de fosfat que són necessaris per a la contracció muscular (el calci), el cor i les sinapsis. Si en algun moment hi ha una hipocalcèmia (la terminació –èmia vol dir sanguínia)--> significa que hi ha poc calci en sang.
De on agafem el calci? --> dels aliments, dels productes làctics.
Per tant l’os serveix com un magatzem del calci, perquè podem col·locar i podem treure el calci.
És important, que hi hagi un nivell de calci i fosfat perquè si no, no funciona el cos.
Hematopoesi (la medul·la roja): En la medul·la roja es formen totes les cèl·lules sanguinis --> glòbuls vermells, glòbuls blancs i limfòcits.
Formades, maduraran i aniran a la sang.
Reserva d’energia (la medul·la groga): Està en els ossos llargs.
2.2.FORMACIÓ: Els ossos estan formats de:  Matriu (component ossi): 25 % aigua, 25 % fibres de col·lagen i 50 % sals minerals cristal·litzades  Cèl·lules: el os és cèl·lules, per tant responen als estímuls. El os s’estimula davant de carreges o la tensió. Quan faig la activitat física o genero tensió augmenta la densitat òssia. Hi ha persones, que tenen las seves articulacions per tota la vida i arriben a 70 anys i s’han de posar una pròtesi. Durant la vida de la persona l’os es va regenerat, fins que arriba un moment, que ja no pot i es posen pròtesis.
L’os és la combinació de cèl·lules, aigua, fibres de col·lagen i sals minerals.
Té una capacitat elàstica per les fibres de col·lagen i té una resistència per les sals minerals i tot això està combinat i forma la matriu. I les cèl·lules que són el teixit conjuntiu són les que formen aquest contorn.
Si del os es treu l’aigua i les fibres de col·lagen, només queden les sals minerals --> es pot trencar amb molta facilitat.
Si del os es treu les sals minerals i només es deixa l’aigua i les fibres de col·lagen llavors es pot girar el os. Si aquest os rep un impacte podria deformar-se gracies a les fibres de col·lagen que són elàstiques.
Un os, quan es trenca, generalment no ho fa de una manera molt fina sinó al trencar-se forma arestes. Si hi ha una persona con una fractura i hi ha una inflamació, s’ha de immobilitzar perquè no sabem com s’ha trencat el os. Un os trencat talla i podria danyar les estructures que té al voltant – lesionar un vas o un nervi, que passa cerca del os. Per tant, quan hi ha una fractura no es pot tocar res fins que es vegi la forma de la fractura en la radiografia.
Quan es trenca un os, les tensions musculars fan que els fragments del os es desplacin. Primer el que ha de fer un metge és col·locar correctament els fragments del os perquè si es fusionen incorrectament la persona tindrà, per exemple, una cama més curta – una dismetría, que provoca problemes en els peus, cames, esquena etc...Per tant primer que s’ha de fer és generar la tracció en el quiròfan i alinear el os.
Les cèl·lules que formen la matriu:  Cèl·lules osteògenes: cèl·lules primitives, que tenen la capacitat de reproducció molt ràpida (mitosis) i formen osteoblasts  Osteoblasts: són cèl·lules, encarregades de formar la matriu òssia; agafen els minerals i augmenten la densitat mineral òssia. Ajuden a que els minerals quedin fixats. Els osteoblasts treballen quan l’os està en creixement --> van ossificant fent ossos més llargs. També treballen quan hi ha una fractura --> fan callo de fractura. Quan han fet la seva feina, no estan sol·licitades i no estan en la època de treball es converteixen en osteòcits.
 Osteòcits: cèl·lules menys actives i que s’encarreguen de manteniment de la matriu. Tenen prolongacions per mantenir aquest mitjà.
 Osteoclasts: no venen de les cèl·lules anteriors sinó venen d’una cèl·lula sanguínia defensiva - dels macròfags, que fagociten.
S’encarreguen de la resorció --> destrueix la matriu descomposant els minerals i els porta cap a la sang.
2.3.Estrucutra òssia Quan tallem un os veiem una estructura de 2 tipus de ossos: substancia òssia compacta: un os compacte, la matriu està en làmines de teixit ossi molt pegades les unes a les altres. És la part més externa i més resistent.
Quan mirem la part compacta veiem làmines molt pegades de lo que serien les estructures de minerals. En el centre hi ha un foradet que s’anomena  Osteona: la part funcional del os compacte on en el centre hi ha vasos sanguinis. És el conducte central de la osteona – conducte de Havers. Apart d’aquests conductes centrals també es comuniquen amb les paral·leles – conductes transversals, que s’anomenen conductes de Volkmann.
substancia òssia esponjosa: la trobem en la part més interna. En el teixit esponjós trobarem les osteoclasts. Per tant el teixit esponjós pateix més osteoporosi (osteoporosi vol dir “pors”).
2.4.Transmissió de forces: Els ossos aguanten molta força però hi ha forces, que no aguanten des del punt de vista biomecànic.
 Els ossos aguanten compressions: és molt difícil trencar un os, comprimint-lo.
 Els ossos aguanten tensions.
 Però és molt fàcil trencar-lo per flexió.
Quina substància òssia és pot trencar amb més facilitat? --> aparentment la esponjosa.
Tota la part interna del os està buit. I el teixit esponjós no està col·locat de qualsevol manera. Internament lo que té és una transmissió de forces. Hi ha una arquitectura interna molt important que són forces de compressió que faran, que el pes del cos baixi finalment sobre aquesta part mes dura lo que són les corticals – la part compacta. Finalment el que aguanta les forces de tracció és el cortical – les columnes.
El sistema de transmissió de forces és molt eficient, però a una edat passen les complicacions: la pèrdua de la densitat òssia --> el os no és igual de resistent es perd el angle de transmissió de forces.
Per tant quan s’estudia una densitometria, s’estudia els punts de fractura.
Punts on hi ha teixit esponjós que pugui aixafar-se. Aleshores és fa és la tècnica d’imatge per determinar la densitat òssia.
2.5.L’amines de recobriment: El os a més a més té dues capes del teixit conjuntiu:  Endosti: una capa de teixit conjuntiu interna; en la part “endo” – interna.
 Periosti: la capa externa que envolta el os.
En el centre del os hi ha una cavitat medul·lar, que dona al os lleugeresa perquè no és dens – té una part interna.
I això s’utilitza en traumatologia per ficar diferents coses.
Per exemple hi ha una persona, que té una fractura del cap del fèmur i moltes vegades es pot veure en la radiografia unes plaques per aguantar el os.
Aquets claus es fica en la part de la cavitat medul·lar. Són implants (claus) endomedul·lars. A vegades també s’utilitza això per una persona amb la pròtesis. És fica la part interna de la pròtesi cap al interior de la cavitat medul·lar. A més o més això té micròspores, per a que l’os pugui créixer dins de la pròtesi i la pròtesi quedi fixada i integrada.
Si tenim una persona amb osteoporosis tenim el problema de la fixació, l’os no creixeria al interior, aleshores és pot ficar un ciment (pastes de les ossos de donants) --> llavors serien pròtesis cimentades.
Si a un os tenen que posar-li una placa, és tant senzill com posar-li una placa i uns tornillos. Les plaques i els tornillos es posen en les persones, que aguanten i tenen la densitat òssia (per ex.: els implants).
El periosti: El periosti és la zona més sensible del os. A vegades diuen, que quan un és trenca l’os, té una fractura, fa mal no tant per el os en si, sinó per el periosti.
El periosti és una capa, que recobreix, està bastant innervada. Per tant quan és trenca, diuen que per això provoca el dolor.
Els músculs no s’inserten en els ossos. El tendó s’enganxa en el periosti. I el periosti s’enganxa al os mitjançant unes fibres que van al interior del os – fibres de Sharpey.
En el periosti, en la zona de sota hi ha osteoblasts, que augmenten la densitat o la matriu òssia. Per tant, zones on hi ha tensió muscular es podrà generar més densitat òssia.
Moltes de les tuberositats i tubercles és generen per tensió muscular. La tensió muscular estira el periosti i la capa de sota genera la densitat òssia.
I això comporta una de les cosses interessants. Si tinc a una persona amb osteoporosis, quin tipus de exercici li pot beneficiar?--> que faci una mica de musculació i la natació, perquè genera tensions musculars.
És a dir el os creix en longitud, i en amplitud creix gràcies a la capa, que hi ha en periosti.
El tendó, la part de periosti i el os, és lo que s’anomena la entèsis.
Quan una persona té una entesitis – un problema, quan la persona senyala generalment un punt d’inserció d’un tendó d’un múscul.
No es sap si hi ha un problema del tendó o del os --> hi ha un problema d’aquest complex.
Llavors aquí, lo que trobem és una calcificació. Les calcificacions surten de la tensió i per tant han calcificat.
2.6.OSSIFICACIÓ: Els ossos es formen per ossificació. N’hi ha 2 tipus d’ossificació:  Intramembranosa: és forma a partir del teixit mesenquimatós – teixit del mesoderm. La trobarem en els ossos més grans, són típics del crani.
 Endocondral: a partir d’un motllo cartilaginós. S’anirà ossificant gràcies a que arriben uns vasos sanguinis.
En la formació del os Intramembranosa tenim les cèl·lules de: Mesenquimatós: són cèl·lules del mesoderm una mica diferenciades – que lo que fan és agrupar-se i finalment entra el mineral i els vasos sanguinis.
Si no hi ha vasos sanguinis no arriba el mineral. Per tant és important per a la ossificació que arribi un vas sanguini.
En la formació del os Endocondral – més normal – tenim: Un motllo de cartílag: al que arriba una arteria nutrícia i li portarà minerals. I això formarà un centre d’ossificació primari, que vol dir en el cos.
Més tard aquest motllo anirà creixent i formarà un segon centre d’ossificació en els extrems. Arribaran els vasos sanguinis i es ossificaran els extrems fent els centres d’ossificació secundaris.
Aquest fetus té forma, però quan se li fa una radiografia no surt tot, sinó que surt una part. En els parts que no veiem hi ha cartílag. La mà per exemple és pràcticament transparent.
Això moltes vegades es pot confondre amb fractures i són coses normals.
Per exemple aquí tenim una mà de diferents edats.
Quan nosaltres creixem en longitud gràcies que hi ha cartílag. Per tant la mà d’aquest nen encara està creixent perquè hi ha una placa de cartílag entre els centres d’ossificació. Quan és perd aquest cartílag vol dir que el os està ossificat i aquest os ja no creix més.
Això passa a diferents edats. N’hi ha ossos, que s’ossifiquen als 21 anys, al 27 anys etc... Això a vegades s’utilitza en la medicina legal i forense per determinar l’edat d’una persona.
La placa epifisaria --> la zona de cartílag creixent. Mentre hi hagi cartílag en mig de les ossificacions el os va creixent.
2.7.EL CARTILAG: Cartílag - trobarem 3 tipus: Hialí: cartílag articular, que trobem en les superfícies òssies, en les articulacions, on hi ha moviment. Quan parlem de artrosis, parlem de la degeneració del cartílag hialí.
El cartílag de creixement és cartílag hialí.
Elàstic: en les orelles, en el nas.
Fibrocartílag: el trobaren en els discs articulars i en els meniscs, que és una barreja entre el cartílag i el teixit fibrós.
El cartílag no està vascularitzat –-> és avascular, no arriba la sang i no té defenses. Per tant s’ha de tenir molta cura en els temes de la asèpsia quan hi ha una ferida de cartílag. Com s’infecti el cartílag s’haurà d’extirpar-lo.
Un pinçament: contacte del os amb l’os, no hi ha cartílag.
2.8.CLASSIFICACIÓ DELS OSSOS Classificació dels ossos és molt senzilla. N’hi ha 3 tipus de ossos:  ossos llargs: on domina una dimensió  ossos plans: on hi ha 2 dimensions, que dominen  ossos curts: 3 dimensions més o menys equilibrades.
També podem trobar:  ossos irregulars: per exemple: la vertebra.
 ossos sesamoide :ossos, que es generen al interior dels tendons, per exemple: la ròtula.
Les característiques del os llarg:  Diàfisis: el cos del os  Epífisis: els extrems del os  Metàfisis: la transició entre la diàfisis i la epífisis El esquelet dividim en 2 parts: _ esquelet axial --> columna, crani i tòrax. Això és lo que ve embriològicament i és el eix del cos.
_ esquelet apendicular --> 4 extremitats que s’uneixen al tronc a treves de les cintures: · cintura escapular · cintura pèlvica 3.LES ARTICULACIONS: Les articulacions són la manera com s’uneixen els ossos. Dependent del tipus d’unió hi ha diferents tipus d’articulacions. De manera general lo que fan les articulacions és que sigui una unió estable…estabilització.
En segon lloc han de permetre la mobilitat. Les articulacions són les zones on es produeix el moviment. Hi ha contracció muscular, però l’àrea de moviment és la articulació.
A més a més les articulacions tenen la capacitat de propiocepció. La propiocepció és el sentit intern.
Tenim diferents tipus de receptors externs – la oïda, el tacte, etc... però també tenim els receptors interns. Si falla la propiocepció, les persones tanquen els ulls i es cauen, perquè no tenen un imatge de l’esquema corporal.
Si no hi ha una bona propiocepció, es poden fer moviments erronis.
La prova de Romberg serveix per diagnosticar problemas de propiocepcio.
Una part molt important de la propiocepció són les articulacions. A més a més les articulacions detecten el moviment, que quan una persona fa activitat física (es comencen moure les articulacions) i comencen a enviar senyals al sistema nerviós per a que augmenti la freqüència cardíaca en el sistema cardiorespiratori.
3.1.TIPUS D’ARTICULACIONS: Articulacions trobarem, segons la classificació de tipus de unió, de 3 tipus: Sinartrosis: són unions fibroses, entre un os i el altre n’hi ha teixit fibrós de col·lagen, que manté enganxades els ossos de la articulació. Això provoca que aquestes articulacions no tinguin mobilitat, com per exemple les sutures del crani.
En les persones grans, ja no es veu la sutura perquè les sutures tendeixen a unir-se perquè són immòbils, lo que provoca la sinostosis.
Els unions fibroses trobarem també en els lligaments periodontals en els dents. Aquests lligaments estabilitzen la dent en la fosseta de la mandíbula.
En la dent també hi ha propiocepció dels lligaments --> per exemple la detecció de la quantitat de pressió quan mengem.
Amfiartrosis: entre els 2 ossos n’hi ha un tros de cartílag – un fibrocartílag, un disc articular. Són poc mòbils, com per exemple símfisis de pubis, el disc intervertebral.
Els discs interverteblals es deformen amb la flecció i extensió, rotació de la columna. La columna té una mobilitat per la rotació de la unió de molts segments, no de un sol segment.
Diartrosis:sinovials, que tenen moviment. En aquest cas tenim una càpsula sinovial, que té dins un líquid sinovial. És la articulació típica, que produeix el moviment i la que es lesiona amb més facilitat.
3.2.ARTICULACIÓ SINOVIAL La articulació sinovial té 2 o més ossos que s’articulen.
Per exemple :  el húmer i la escàpula – 2 ossos que s’articulen  el húmer, el radi i el cúbit – 3 ossos que s’articulen  a nivell del carp – varis ossos que s’articulen Els ossos de les articulacions sinovials es caracteritzen per tenir en la part final el cartílag articular – cartílag hialí, que és la superfície de contacte.
Tot això ve unit per una capsula articular. La capsula articular engloba els ossos que s’articulen. Dins de la capsula trobem 2 parts:   càpsula fibrosa --> la part més externa, que són fibres de teixit conjuntiu que salten d’una banda al altre – per tant és una unió feble.
membrana sinovial --> part interna, és teixit epitelial amb cèl·lules sinovials, que produeix el líquid sinovial, que es troba dins de la càpsula.
Aquest líquid serveix per a lubricar (baixa la fricció), i per a alimentar i hidratar el cartílag. El cartílag no té vasos sanguinis. Una petita part de cartílag, la que està més a prop del os es pot nodrir dels vasos que arriben al os.
Quan una persona té lesions en el genoll, n’hi ha una inflamació i es produeix molt més líquid sinovial.
3.2.1.Patologies: Un ganglión és una patologia no problemàtica --> dilatació de la càpsula articular. És com si la càpsula tingués una petita comunicació amb un altre cavitat. Aquesta comunicació a vegades té vàlvules i les vàlvules fan, que el líquid baixi cap al gangli però no torni cap enrere i això és va inflant. Quan la persona fa moviment, va passant líquid, que es va acumulant i cada cop es famés gran. Finalment s’acaben extirpant.
El problema del cartílag es la artrosis --> les pèrdues de cartílag a partir dels 30 anys són normals. Apareixen per el desgast i és un procés llarg.
El ús, la sobrecarrega i el sobrepès són les coses pitjors que hi ha perquè carreguen les articulacions --> per exemple la obesitat.
El cartílag es nodreix per moviment --> compressió i descompressió. El cartílag funciona com una esponja. Quan un carrega el pes sobre el cartílag es deshidrata, quan es treu el pes – el cartílag torna a recuperar-se i absorbeix el líquid sinovial.
És lo mateix com la diferencia d’estatura entre la nit i el matí. Entre la nit la persona ha hidratat els discs vertebrals i per tant és una mica més alta.
Amb la edat els discs ja no es rehidraten i això comporta els problemes de les vertebres, que capa cop estan més aixafades i generen més artrosis.
Quan una persona fa l’activitat física, el mateix l’escalfament pot arribar a hidratar un 15 % més de lo que seria un cartílag normal i aquest cartílag aguantarà molt més impactes.
Les persones, que tenen sobrepès o un treball on han d’estar estàtics estan carregant sempre sobre la mateixa zona i deshidraten el cartílag. Per tant la artrosis apareixerà molt més ràpid.
Les persones que tenen la artrosis lo que han de fer és moure la articulació i aprofitar tota la zona on hi ha cartílag encara. Perquè a vegades es desgasta puntualment.
La carrega i la mobilitat, no el sobrepès, és el que fa, que el cartílag estigui bé nodrit.
3.3.FUNCIÓ ESTABILITZADORA: Superfícies articulars, annexes, lligaments i la musculatura fan que l’articulació sigui estable.
Nosaltres només podem actuar sobre la musculatura. No podem canviar la forma de les articulacions ni annexes ni lligaments. L’únic que podem fer será teràpia manual i exercici terapèutic. La part clau és evidentment la propiocepció, la postura, las carreges i l’exercici. Podem també aliviar els lligaments amb kinesiotape.
Tota la resta es pot canviar a nivell quirúrgic.
EXEMPLE: La articulació coxofemoral --> tenim el cap del fèmur ficat dons de la seva cavitat. Tenim una cavitat amb una part rodona i el Cap entra en el interior --> aquesta articulació és molt estable, no es luxa fàcilment.
El cap està al interior.
El fèmur aguanta impactes.
La articulació glenohumeral --> és una superfície plana – té mont poca concavitat i el cap no entra dins de la articulació perquè és molt més gran.
És una articulació més de tipus 2.
El que hi haurà són uns parts de annexes per a que es pugui estabilitzar.
No és una articulació molt estable, és pot luxar amb molta facilitat perquè no encaixa bé. Però és una articulació amb molta mobilitat.
El cap està al exterior i té lligaments per estabilitzar-lo.
4.ANNEXES Quan parlem de la articulació parlem de la congruència articular --> del encaix dels 2 ossos.
Rodets: Per a que l’articulació encaixi millor tenim els rodets o labrum --> es troba al voltant de la articulació i augmenta la superfície articular perquè la part articular és molt poqueta.
El rodet és fibrocartílag. N’hi ha luxacions, que poden trencar el rodet, llavors hi ha una complicació addicional.
Les articulacions a més a més tenen pressió negativa respecte al atmosfera--> és la pressió subatmosferica per tant les 2 superfícies están enganxades.
Les articulacions estan enganxades per pressió negativa. Encara que es tregui els músculs i els lligaments i és deixi només la articulació, el traumatòleg quan vulgui posar una pròtesi ha de luxar la articulació. I no és fàcil luxar una articulació --> s’ha de fer força.
Aleshores quan a vegades ens peten les articulacions, com per exemple les articulacions dels dits, la pressió és torna més negativa. S’estiren els lligaments perquè tenen una certa elasticitat, augmenta el espai en la superfície i la pressió baixa.
Hi ha un gas dissolt en el líquid sinovial, que col·lapsa quan la pressió baixa i per tant sentim com una bombolla de gas dins de la articulació.
Si tornem a petar la articulació --> no peta. Fins a que no es torna a dissoldre aquest gas no puc tornar a manipular-lo i no sonarà.
Meniscs: Els meniscs --> són de fibrocartílag i amplien la superfície de contacte i canvien la forma de la articulació. El menisc no separa les 2 superfícies, és a dir els 2 ossos estan en contacte.
Els podem trobar en el genoll.
La articulació del genoll no és molt estable. Els meniscs es col·loquen en la línia articular. Per tant la superfície del fèmur, ara encaixa dins de la cavitat.
Si no, seria una part plana.
Això és molt important. Abans, quan hi havia una lesió de menisc i el menisc no es movia, antiguament es feia una menisectomia --> és treia tot el menisc.
Si es treu tot el menisc la superfície del genoll es converteix en una articulació molt poc estable i les persones acaben amb una artrosis prematura. Per tant, ara es deixa la part sana del menisc, perquè encara que sigui poca cosa, sempre ajudarà en la estabilitat de la articulació.
Discs articulars: Els discs articulars --> el disc es col·loca entre les 2 superfícies i forma com si fossin 2 espais, és a dir separa 2 superfícies articulars. Els disc augmenten la congruència i estabilitat de la articulació.
Els podem trobar en el canell, articulació acromioclavicular, etc...
Lligaments: Els lligaments --> són teixit conjuntiu dens regular - està orientat en la direcció de les tensions que genera la articulació. Els lligaments tenen la funció de lligar – unir els ossos, dirigir moviments i la propiocepció (La capsula articular amb les fibres que hi ha i lligaments fan la funció propioceptiva).
Hi ha diferents tipus de lligaments: lligaments capsulars --> són reforços de la càpsula. Són parts engruixides de la càpsula articular.
lligaments extracapsulars --> són els que no estan en contacte amb la càpsula. Lo que fan és estabilitzar a distancia.
Els lligaments creuats anterior i posterior del genoll són lligaments cordonals (són com cordons) i quan es trenquen tenen un problema afegit respecte als altres lligaments, que són plans. Les seves fibres no són paral·leles, sinó són com cordons i no es poden reparar soles. El pacient ha de passar per el quiròfan.
Però no és imprescindibles tenir lligaments creuats --> n’hi ha persones que tenen suficient musculatura i més o menys poden tirar bé.
En el cas de lligaments plans, que tenen menys tensió, el cirurgià intenta forçar una mica la articulació per a que els extrems del lligament trencat intentin tocar-se lo més possible per a fer una cicatriu. I després s’espera a veure si el lligament enganxa amb la cicatriu.
Si no s’enganxa, la ultima opció és passar per el quiròfan.
5.PROPIOCEPCIÓ: La articulació és un òrgan sensorial, envia informació de la posició i del moviment. Quan a vegades caminem distrets podem per exemple posar malament el peu, però immediatament lo col·loquem correctament.
Els lligaments i la càpsula estan plens de mècanoreceptors. Els mècanoreceptors és fiquen entre les fibres i quan la càpsula i aquests lligaments es tensen pincen aquests mècanoreceptors. Aleshores els mècanoreceptors envien la informació de quina articulació es tensa, en quinapostura estem, etc...
Quan això passa de manera molt ràpida desencadena un reflexa. El lligament és un element passiu de l’aparell locomotor i lo que farà és un reflexa medul·lar que comportarà contracció muscular.
Per tant el lligament és un sensor de la articulació i protegeix la articulació davant dels moviments bruscos.
En les persones amb lesions múltiples de lligaments o operades de lligaments les articulacions deixen de tenir la sensibilitat –-> el esquema corporal i els reflexes protectors..
Quan hi ha una lesió del lligament repetida i lligament és trenca i les fibres es retrauen. Desprès, l’espai on s’ha trencat es omple, però no es recupera la tensió i la articulació es torna laxe. Si perd la tensió, automàticament perd la capacitat d’estimular la propiocepció.
Els lligaments han de tenir reflexes protectors perquè si no, hi ha lesions repetitives. Per tant s’ha de treballar la propiocepció.
6.LA MUSCULATURA: La musculatura estabilitza la articulació mitjançant un to muscular de base i quan hi ha una contracció – reflexa de protecció de la articulació.
El to muscular ja manté la estructura. El to muscular permet que s’aguantin les articulacions.
Quan una persona perd el to muscular, només que faci un canvi postural i caigui sobre el seu cos pot luxar-se amb molta facilitat perquè no hi ha to ni reflexes.
La propiocepció ve de la articulació, però també ve de la musculatura. Per tant també s’ha de treballar la musculatura.
En general tots aquests elements com la superfície articular, els lligaments, annexes i la musculatura són els que produeixen MOBILITAT MOVIMENT. I això es tradueix en la FLEXIBILITAT.
Quan diem que una persona és flexible vol dir que té una gran mobilitat – un rang de moviment ampli. I generalment és un moviment de més d’una articulació.
7.MOBILITAT: N’hi ha diferents tipus d’articulacions i cada una permet diferents tipus de moviment:  Artròdia --> articulació plana. Podem trobar-la per exemple en els ossos del carp, la part posterior de la columna.
     Trocus --> una cavitat s’articula amb una circumferència que gira.
Les típica són del avantbraç --> articulació radiocubital. També hi ha un Trocus entre les vertebres el atlas i el axis.
Tròclea --> la trobarem al colze – articulació humerocubital. Permet només la flexió i extensió.
Condilea --> com si fos una pilota de rugby amb una cavitat. Una Condilea seria el canell. Permet fer els moviments de flexió I extensió i els moviments als costats.
Encaix recíproc (en silla de montar) --> per exemple la articulació del polze --> trapeziometacarpiana. Aquesta és la articulació que permet el moviment del polze i la que més es lesiona.
Pot fer moviments en els 2 sentits. Si s’intenta oposar el dit gros als altres (una oposició) aquesta articulació gira i carrega el pes sobre 2 punts més cap al exterior.
Enartrosis --> articulació esfèrica. En aquest cas tenim 3 graus de mobilitat flexió i extensió, ABD i ADD i rotacions. Com exemple: la articulació coxofemoral o la glenohumeral.
N’hi ha 2 rangs de moviment que s’han de valorar:  Rang de moviment actiu --> és el rang de moviment, que la persona por fer amb la musculatura, per tant lo que s’està valorant és el rang fisiològic de moviment.
 Rang de moviment passiu --> és un rang més gran que el rang actiu, dona més graus de amplitud i que es fa de manera passiva aplicant una força externa. Es porta la articulació fins al límit anatòmic.
En alguns llibres comenten també el rang manipulatiu. És porta la articulació fins el rang anatòmic, que es nota la tensió dels lligaments i després es fa un moviment brusc de curt recorregut i alta velocitat. Seria estirar les estructures dins del rang anatòmic forçat.
Per tant en aquesta maniobra a vegades es pot sentir un “crack”. No sempre s’ha de sentir-lo. El perill aquí és que si no es sap fer ho bé, es pot passar d’aquest moviment i es pot generar un esquinç (el tendó es trenca parcialment). I si un es passa molt pot generar una luxació.
Tendons: Els tendons són annexos que continuen des de el múscul i s’inserten en el periosti. Els tendons és el teixit conjuntiu dens regular (les fibres van orientades en la tensió.
El tendó està organitzat com les fibres musculars – tenim les fibres de col·lagen que s’agrupen en feixos. I els feixos en altres feixos més grans que formaran el tendó. I n’hi ha unes envoltures, que són:  Epitenon --> envota el tendó de la part externa.
 Endotenon --> està al voltant de cada un d’aquests subfascicles.
Els tendons quan passen per una zona on hi ha os, per exemple per el surc bicipital, quan canvien de direcció i passen per zones de fricció van amb una veina tendinosa sinovial. Van amb una bossa de líquid sinovial para poder evitar la fricció. Això generalment és quan passa per túnels osteofibrosos.
Aquí podem tenir una patologia --> tenosinovitis – inflamació de la veina tendinosa.
Una tenosinovitis molt típica és la de Quervain.
Quan una persona té tendinitis, té dolor, incapacitat funcional i té una inflamació. Aquesta tendinitis, encara que sigui un procés inflamatori realment és un procés inflamatori de les envoltures - del epitendo, endotendo que s’inflama. Però lo que seria el tendó en si, està íntegre.
Aquesta persona, quan camina li fa mal, però si li poses un corticoide per baixar la inflamació i un anestèsic aquest tendó aguantarà per fer exercici.
Una persona amb tendinosis --> si se li posa un corticoide li petarà el tendó més ràpid. Perquè el corticoide és un antiinflamatori però també un inhibidor de síntesis de proteïna.
Les persones grans generalment tendeixen a tenir tendinosis.
Les bosses sinovials: Les bosses sinovials --> són una càpsula fibrosa externa, que té líquid en el seu interior. S’interposen en les zones on hi ha xoc, per exemple a nivell de la espatlla, a nivell de genoll o entre els diferents músculs per evitar el fregament quan fan el moviment. Són bosses aïllades i algunes tenen una comunicació amb les capsules.
Quan tenim una inflamació a nivell de la articulació --> és una bursitis.
Quan la inflamació puja i arriba per sobre de la articulació --> generalment és una lesió articular.
...