Constitucional III: Drets i Llibertats Tema 1.1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Constitucional III: Derechos y Libertades
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

1. El sistema de drets: evolució, règim constitucional i mecanismes de garantia 1.1. Evolució del sistema de drets El 1789 es crea la declaració de drets i llibertats francesa, seguida uns anys després de la primera Constitució liberal, de forma que aquest constitucionalisme complís una funció de limitar el poder polític sobre la societat.
Aquesta declaració entenia els drets com a previs a l’Estat, inalienables de la persona pel simple fet de ser-ho. Per tant, allà on es declara un dret s’estableix una frontera que l’Estat no pot creuar.
No es tracta de drets concedits per l’Estat (normes objectives) sinó de drets subjectius intrínsecs a la persona. D’aquesta manera s’entén que un dret té un caràcter supralegal, de forma que limita el poder de l’Estat en l’exercici de la seva activitat. Aquest conjunt de drets forma un Estatut juridico-polític dels ciutadans. A més, també legitimen el propi poder polític pel fet que és el propi poble qui té la voluntat de crear l’Estat.
1.1.1.Evolució històrica i conceptual: l’aparició de diversos tipus de drets L’evolució dels drets parteix d’una qüestió temporal per la qual primer es creen els drets i llibertats mitjançant declaracions, i a continuació es creen les constitucions que recullen aquests drets. De no crear les constitucions, els drets per si sols mancarien d’eficàcia, de forma que és necessari articular aquest instrument jurídic.
Dins d’un pla nacional, l’evolució d’aquests drets ha tingut 3 etapes caracteritzades en els tipus d’Estat: • Estat Liberal: en aquest tipus primari d’estat hi ha una resistència de la societat davant el poder públic. S’estableixen quins són els drets, quin és el seu contingut i quina serà la forma d’exercici d’aquests drets.
• Estat Democràtic: amb les constitucions del segle XIX es preveuen nous drets de caràcter democràtic i de participació, com pot ser el sufragi universal. Es tracta de drets creats per l’Estat, que permeten democratitzar-lo i que s’exerceixen en ell mateix.
• Estat Social: a partir d’aquest punt, l’Estat es converteix en el prestador de les noves necessitats esdevingudes dins dels diversos grups socials. És a partir d’aquí quan l’Estat no només ha d’evitar interferir en l’exercici dels drets i llibertats del ciutadà sinó que també ha de vetllar i facilitar que es compleixin.
1.1.2 Protecció internacional i europea dels drets: sistema del Consell d’Europa i de la Unió Europea El procés d’internacionalització dels drets s’inicia arrel de de les grans guerres del segle XX.
Després de la primera Guerra Mundial, es va realitzar el Tractat de Versalles de 1919, pel qual es va preveure la creació de la Societat de les Nacions i de la Organització Internacional del Treball. Després de la segona Guerra Mundial, després del fracàs de la Societat de les Nacions, l’any 1941, en un intent de refundar l’ordre internacional, F.D.Roosevelt va defensar la necessitat de garantir a escala global 4 llibertats: de pensament i expressió, religiosa, llibertat en front la necessitat i en front la por. Les dies primeres suposaven un reconeixement dels drets civils i polítics; les altres dues, el impuls dels drets socials universals.
El 1945 es va crear, a partir d’aquetes reivindicacions, la Carta de les Nacions Unides, sent aquest el primer text jurídic internacional en reconèixer l’existència dels dret humans inalienables, interdependents i d’abast internacional. L’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar l’any 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans. En ella s’insistia en que la dignitat i la garantia a tots els membres de la família humana de drets civils, polítics, socials i culturals indivisibles i inalienables eren una condició bàsica per assolir la llibertat, la justícia i la pau al món.
L’any 1966 es van aprovar dos pactes separats: el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), i durant els anys següents s’aprovarien a la ONU nombroses declaracions i convenis sectorials. Aquests textos internacionals han contribuït a delimitar l’estàndard de protecció dels drets reconeguts a l’interior dels estats, que en el cas espanyols succeeix en virtut de l’article 10.2 CE (clàusula d’apertura).
10.2 CE “Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce, se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.” La fi de la II Guerra Mundial va propiciar el sorgiment de sistemes regionals de protecció dels drets humans. L’any 1949 es va crear el Consell d’Europa, el qual va impulsar dos instruments diferenciats per a la protecció dels drets civils, polítics i socials: per una banda el Conveni Europeu dels Drets Humans (CEDH), l’any 1950; per altra, l’any 1961, la Carta Social Europea (CSE), que el 1996 esdevé la Carta Social Europea Revisada, encara NO ratificada per Espanya.
El CEDH preveia un sistema de protecció encomanat a tres institucions diferenciades: la Comissió Europea de Drets Humans, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa i el Tribunal Europeu de Drets Humans (Tribunal d’Estrasburg). Per altra banda, la CSE no compta amb cap mecanisme de protecció dels drets degut a que aquesta està basada en la presentació d’informes bianuals presentats per diferents òrgans.
En el cas del dret comunitari, es tracta d’un reflex de la voluntat d’integració dels diferents països en “una economia de mercat oberta i lliure de competència” (art.4.1 TCEE), i que per tant, ha girat en torn a la protecció d’un tipus molt concret de drets econòmics, com la lliure circulació de treballadors, béns, capital, serveis i d’establiment en qualsevol part del territori dels estats membres.
Va començar a resultar inquietant a mesura que les institucions comunitàries van anar assumint majors competències, l’absència de protecció dels drets humans. Per a mitigar aquests recels, el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees va sostenir que la protecció dels drets fonamentals formava part dels principis generals del dret comunitari i que aquests s’havien de definir a partir de les “ tradicions constitucionals comunes dels estats membres” . Aquesta jurisprudència es va veure reforçada en els tractats posteriors: • Tractat de Maastricht o Tractat de la UE (TUE), 1992: marca un punt d’inflexió a l’establir la “ciutadania de la Unió”, impulsant així una sèrie de drets polítics i civils.
• Tractat d’Amsterdam, 1997: va incorporar un Protocol social annexat a Maastricht que obligava als estats membres a respectar els drets fonamentals dels treballadors recollits a la Carta Comunitària.
• Tractat de Niça, 2001: va establir una nova fórmula de control preventiu que permetia al Consell la possibilitat de dirigir recomanacions als països membres en risc de “violació greu” dels principis i drets fonamentals.
Tot i la elaboració d’aquests tractats, no es va eradicar la manca específica de drets. Així doncs es va redactar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea (CDFUE) o Carta de Niça, tot i que no va ser incorporada. L’objectiu d’aquesta carta era el de fer visible i sistematitzar drets ja reconeguts per la jurisprudència del Tribunal de Justícia. En un altre intent d’incorporar la Carta a l’ordenament europeu, es va realitzar el Tractat Constitucional firmat a Roma l’any 2004.
Aquest tractat va ser rebutjat en les consultes populars a França i Holanda, i la incorporació de la carta als tractats europeus es va reprendre pel Tractat de Lisboa, el desembre de 2007.
S’estableix que la carta “tindrà el mateix valor jurídic que els tractats” (art.6 TUE, reformat per l’article 1.8 del Tractat de Lisboa) 1.1.3 Drets en la Constitució espanyola de 1978 i funcionament El reconeixement dels drets en la CE de 1978 està associada a la pròpia historia dels constitucionalisme vernacle, així com les influències del dret comparat. S’ha de situar en un context històric específic: el producte de les lluites contra l’antic règim franquista i els seus aliats, però també de les seves imposicions, en un moment en que l’Estat Social sobre el que s’havia construït el constitucionalisme de postguerra començava a entrar en crisis.
Pràcticament la totalitat dels drets recollits en la CE es troben en el Títol I (arts.10-55), anomenat de los derechos y deberes fundamentales. Està encapçalat per l’article 10 en el qual s’estableix la dignitat humana com a fonament de l’ordre polític. No es tracta d’un dret fonamental, sinó d’un valor inspirador de l’Ordenament Jurídic. A més, aquest títol primer està estructurat en 5 capítols: 1. Capítol I (articles 11 a 13) de los españ oles y los extranjeros 2. Capítol II (articles 14 a 38) derechos y libertades. Aquest capítol es divideix a la vegada en dues seccions: 1. Secció primera (articles 15 a 29) de los derechos fundamentales y libertades pú blicas 2. Secció segona (articles 30 a 38) de los derechos y deberes de los ciudadanos.
3. Capítol III(articles 39 a 52) de los principios rectores de la polí tica social y econó mica 4. Capítol IV(articles 53 a 54) las garantias de las libertades y derechos fundamentales 5. Capítol V(article 55) de la suspensió n de derechos y libertades 1. 1.1.4 Reconeixement dels drets en els estatuts d’autonomia i funcionament La proliferació de diferents centres de poder, no només internacionals sinó també dels sistemes regionals, ha propiciat l’aparició de sistemes infraestatals de tutela dels drets. En ordenaments jurídics de països federals tant diversos com Canadà, Estats Units, Suïssa, Alemanya, Àustria Bèlgica o Itàlia s’ha conjugat un reconeixement de drets comú per a tots els membres de la federació. En la majoria de casos, la Constitució Federal actua com a denominador comú, tot i que cada regió té un marc per a establir un reconeixement de drets d’acord al seu autogovern.
En el cas d’Espanya, la protecció dels drets va guanyar importància a partir de les reformes estatutàries iniciades l’any 2006. Amb les primeres iniciatives es va obrir una nova fase en matèria de reconeixement estatutari dels drets. La primera d’elles va ser la de reforma de l’Estatut polític de la Comunitat d’Euskadi, l’any 2003. No contenia un títol específic de reconeixement de drets, però incloïa algunes referències a drets individuals i col·lectius que havien de ser aprovades pel Congrés dels Diputats. A aquesta proposta, que finalment va ser rebutjada, li van seguir d’altres que contenien matèria de drets i que s’acabarien aprovant entre 2006 i 2007 (València, Catalunya, Balears, Andalusia, Aragó i Castella i Lleó.
Els nous estatuts no han seguit un patró homogeni en matèria de drets, però si que es poden distingir dues grans categories: • Els que han optat per a recollir declaracions de drets, deures i principis rectors, acompanyats de mecanismes específics de garantia i de previsions concretes, dirigides a reforçar la seva efectivitat (Catalunya, Andalusia i Castella i Lleó).
• Els que recullen un catàleg de drets més selectiu i sintètic (València, Balears i Aragó).
...