Tema 6 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 18/12/2014
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 6. CRISIS DE LA SOCIETAT DEL BENESTAR I FI DE LA GUERRA FREDA 6.1. Crisi de la societat del benestar o la fi de la ‘’Golden Age’’ (1970s-1980s): 6.1.1. Evidències macroeconòmiques de la ‘’crisi de la societat del benestar’’ a Occident (1970s-1980s) o la fi de la ‘’Golden Age’’ als Estats Units d’Amèrica.
Llibre interessant del tema: El capital del segle XXI En el tema 3 vam veure una taula de la renta familiar a EEUU que va créixer com mai més ho farà. No es tornarà a repetir aquest creixement posteriorment a l’època d’or que trobem fins finals dels anys 80 Als anys 70 ja trobem sobretot una inflació degut a les dues crisi petrolíferes dels anys 70. Aquestes crisis tenen l’origen en estratègies geopolítiques, és a dir, la dificultat creixent dels EEUU i URSS de controlar els països d’influència. Creixeren els preus més ràpid que els salaris, i per tant a finals dels anys 70 ja veiem com la capacitat adquisitiva s’estanca o decreix.
La balança comercial dels Estats Units fou excedentària fins la segona meitat dels anys 70. Les exportacions nord-americanes sempre estaven per sobre de les importacions, i a partir dels 1975 es gira la truita i les importacions seran molt majors. Contrasta la imatge entre els anys 50 i 60 a la dels anys 80 i 90: passa de ser la gran fàbrica a el gran comprador del món occidental. La producció industrial a l’any 50 era el centre de la economia nord-americana queda immensament reduïda a partir dels anys 80. S’inicia a principi dels 80, el procés de deslocalització cap a altres països fora dels Estats Units. La força dels sindicats dels anys 40, 50 i 60 quedarà molt reduïda. El sector bancari, financer, de crèdit immobiliari... tot de sectors que fan que permeten a les famílies mantenir la capacitat adquisitiva sense un salari real existent sinó a través de crèdits cada cop més barats. Aquest és el naixement de la bombolla que esclata al 2008. Les empreses deslocalitzades no paguen els impostos als Estats Units, creant-se els Paradisos Fiscals dels anys 80 i 90. Per tant, el sistema fiscal nord-americà és veu afeblit per aquesta nova econòmica.
En la taula que mostra la desigualtat de rendes veiem com a mitjans dels anys 40 la desigualtat s’havia ensorrat, i es manté molt uniforme i baixa fins els anys 80 (coincidint amb l’arribada de Reagan a la presidència i les polítiques republicanes amb la victòria final a la Guerra Freda). Del 1980 al 2000 el 1% més ric passa de capturar del 10% de la riquesa del país, el 24% abans de la crisi al 2008. L’economia nord-americana passa de beneficiar a tota la societat a sols un grup molt reduït que cada cop s’enriqueix més, augmentant la desigualtat social.
6.1.2. Una aproximació al cost fiscal de la ‘’victòria USA’’ en la Guerra Freda (en un context d’estancament econòmica/major competència comercial).
Veiem en la taula del dèficit dels Estats Units, com a partir de finals del 70 i inicis del 80 el dèficit es dispara en un context de ralentització del creixement econòmic, d’augment de la desigualtat i de la disminució de la capacitat de compra. El dèficit és pot ampliar perquè la teva despesa es dispara o la teva capacitat de compra es redueix. En els EEUU té lloc ambdues coses: Reagan i Bush decideixen gastar més i ingressar menys.
Un altre indicador és el deute públic. Fins als anys 80, el PIB dels EEUU estava creixent a taxes del 4 i el 5% i per tant el deute creixia més de pressa que el deute (invertia més fora del que tenia), tot i que estava creixent. A la taula (pot sortir a l’examen) veiem com finals a partir dels anys 80, amb Reagan , Bush (amb el final de la Guerra Freda) I i Bush II (amb les dues guerres d’Afganistan i Irak) coincideixen amb l’augment del deute públic. El deute federal o públic, suma totes les deutes de l’administració publica nord-americana és disparen en primer lloc per la despesa militar. Trobem tres moments de creixement de la despesa de Defensa: el primer moment és Vietnam; després és el moment de Reagan de ‘’spend what you need’’ que s’explica amb el projecte amb el sistema d’escuts de satèl·lits per trobar els míssils dels soviètics que podien atacar qualsevol part del món – alguns diuen que Reagan es va marcar un ferol i que pretenia posar entre l’espasa i la paret a la URSS i impulsar el seu col·lapse econòmica; el tercer moment és Afganistan després del 2001 i també la guerra d’Irak, i en resposta a l’episodi del 2001 també augmenta la despesa en la seguretat interior. La despesa militar suposarà en aquests moments un 40% del total de la despesa pública total de l’Estat. El problema que hereta Obama és el problema d’un dèficit creixent, de que l’estat gasta molt més del que ingressa.
Durant el segle XX (a excepció de la IIGM, però que és un moment excepcional), en cap altre moment es separen les corbes de la despesa i els ingressos de l’Estat com en els governs republicans, que augmenten enormement la despesa militar. Reagan també baixarà els impostos als més rics, sense cap mena de precedent en el sistema econòmic nord-americà en el segle XX. Col·loca l’1 % més ric molt poc per sobre del que paguen la resta de la societat amb rendes molt més baixes, i per tant paguen més o menys el mateix tant per cent d’impostos.
El salari mínim nord-americà (fixat per llei) no havia deixat de créixer en termes reals fins al 1975, però amb el govern de Reagan s’ensorra. Fou la combinació de la despesa creixent militar, juntament amb deixar de recaptar impostos dels més rics i empitjorant la capacitat de renta de les famílies. La fi de la URSS permetia a empreses nord-americanes expandir-se cap a l’est, que és el que avui en dia està passant i explica la reacció actual de Putin a l’avanç de l’OTAN i els interessos occidentals cap als països de l’est.
Els anys 50 i 60 el deute públic nord-americà era comprat pels mateixos nord-americans, mentre que a partir del 2000 el deute públic nord-americà és comprat pels xinesos. Això no significa que l’estratègia geopolítica estiguin lligats als xinesos per ser el gran comprador de deute públic dels EEUU, sinó que es una relació de dependència mútua perquè el gran comprador de productes xinesos és EEUU. Els xinesos estan finançant als nord-americans a través de la compra del deute públic nord-americà, del perquè puguin seguir comprant els seus productes, perquè no els interessa que el valor del dolar disminueixi perquè els seus productes deixarien de ser atractius per al mercat europeu i nord-americà. La resta del deute públic nordamericà el tenen nord-americans que han tret els seus patrimonis fora de l’economia nordamericana. Per tant, gran part del deute extern d’EEUU està en mans de nord-americans però que no paguen impostos a l’Estat.
Els països rics tenen saldos negatius, és a dir deuen més del que se’ls hi deu, hauria de ser que els països pobres haurien de tenir saldos positius, però no és així. Calculen que entre el 10 i el 20% de la riquesa mundial no paguen impostos a estats amb sistemes fiscals regulats. Hi ha 10 bilions de dòlars que no estan registrats en cap sistema fiscal.
6.2. La fi de la ‘’Golden Age’’ i les dimensions geopolítiques de l’afeblida hegemonia econòmica USA (1970s-1980s): 6.2.1. Crisis petrolíferes i posició USA al Gran Orient Mitjà (1967/73-1980s). La pèrdua d’Iran, fins aleshores gran aliat dels EEUU va provocar les crisis petrolíferes.
6.2.2. Nous competidors comercials, liberalització de capitals i ‘deslocalització’ industrial: l’exemple dels nous interessos i la política USA a l’Amèrica Llatina (1970s1994).
6.3. 1986-1989/1991: victòria USA o implosió de l’imperi soviètic 6.3.1. La invasió soviètica de l’Afganistan (Desembre de 1979) i la ‘’primera’’ Guerra de l’Afganistan (1980-1989), un ‘’Vietnam soviètic’’.
6.3.2. ‘’Spend what you need’’ (Reagan al Pantàgon): la construcció de la ‘remilitarització’ USA a la caiguda definitiva de l’URSS.
6.3.3. La centralitat dels problemes estructurals i endògens al ‘’sistema soviètic’’.
...