Conflicte de lleis - Tema 7 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 4º curso
Asignatura Derecho Internacional Privado
Año del apunte 2012
Páginas 9
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Aplicació del Dret Internacional Privat estranger (EL REENVIAMENT)

Vista previa del texto

Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   TEMA 7: APLICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL PRIVAT ESTRANGER (el reenviament) 30.10.2012 El reenviament El tema que tractarem avui es el del “reenviament”, que és un dels altres problemes que es poden plantejar quan hem de resoldre una qüestió sobre dret aplicable a una relació privada internacional i la norma que hem d’aplicar és una norma de conflicte.
El reenviament està regulat en l’art. 12 CC (norma que indica com el jutge ha de resoldre els problemes que pugui plantejar la norma de conflicte) i aquest problema es planteja degut a que cada estat té el seu sistema de normes de conflicte i aquestes no son iguals a les dels altres estats (llevat que estiguin en un conveni o reglament comunitari) i la norma de conflicte espanyola utilitza un criteri o punt de connexió per determinar la llei aplicable que no coincideix amb el que utilitza la lex causae.
Manca d’uniformitat de les normes de conflicte estatals à El reenviament es planteja quan per regular una mateixa situació o relació privada internacional, la norma de conflicte del fòrum utilitza un punt de connexió diferent del que utilitza la norma de conflicte de la llei estrangera designada aplicable (lex causae).
Així, l’origen del problema de reenviament és el punt de connexió que utilitzen les normes de conflicte dels diferents estats.
EX: imagineu que una nena suïssa resident a Espanya vol reclamar la filiació respecte d’una persona que es el seu presumpte pare (vol interposar una acció de reconeixent respecte el seu progenitor). Si l'acció de filiació s’interposa davant d’un tribunal espanyol, el jutge espanyol ha d’utilitzar les normes de conflicte espanyoles per determinar el dret aplicable.
En aquest sentit, no hi ha cap conveni que reguli la filiació i l’art. 4 CC diu que “la filiació es regula per la llei nacional del menor” (per tant, d’acord amb la norma de conflicte espanyola la llei aplicable és la llei suïssa). A partir d’aquest moment, el jutge es pot plantejar el dubte de si ha d’aplicar la llei material suïssa (és a dir: les disposicions del codi suís en matèria de filiació per tal de saber si es reuneixen en aquest cas les condicions necessàries per a que la nena pugui reclamar aquesta filiació) o bé, abans d’aplicar la norma material suïssa, com que la remissió es al dret suís, si ha de tenir en compte què diuen les normes de conflicte suïsses respecte la filiació. En aquest cas es trobaria que, d’acord amb la norma de conflicte suïssa, “la filiació es regula per la llei de la residencia habitual de la menor” (de la persona que reclama la filiació – llei espanyola perquè la nena resideix a Espanya). Per tant, ens trobem amb un reenviament del dret suís al dret espanyol (es tracta d’un reenviament de retorn).
Conflicte de sistemes “negatiu” à El reenviament sorgeix dels conflictes negatius de DIPr à cap de les normes de conflicte dels ordenaments vinculats al cas pretén que la seva llei sigui aplicable. Les normes de conflicte del dret espanyol pretenen que la llei aplicable sigui una llei estrangera (llei suïssa), però les normes de conflicte del dret suís pretenen també que la llei aplicable no sigui la seva (llei espanyola). Aquest problema és el problema del reenviament.
1 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Classes de reenviament L’art. 12.2 CC diu que “la remisión al derecho extranjero se entenderá hecha a su ley material, sin tener en cuenta el reenvío que sus normas de conflicto puedan hacer a otra ley que no sea la española”. Aquí el legislador espanyol ens diu 2 coses: - - En primer lloc, que com a principi a Espanya no s’admet el reenviament (com que anem directament al dret material ja no hem de preocupar-nos pel que diuen les normes de conflicte).
Però fa una excepció, “llevat que aquest dret designat aplicable sigui l’espanyol”. Si la norma de conflicte diu que s’apliqui el dret espanyol, excepcionalment acceptarem el reenviament (que se’n diu reenviament de retorn o de primer grau, exemple nena suïssa). El reenviament de 2n grau o inclús l’anomenat reenviament circular no es tenen en compte pel legislador.
Així, s’aplica el dret material però hi ha aquesta excepció.
El reenviament de 2n grau és dona quan la norma de conflicte del dret designat per les normes de conflicte espanyoles, utilitza un criteri que remet a un tercer estat i les normes de conflicte del tercer remeten a un quart estat o a l’estat espanyol.
EX: Imagineu que es tracta de determinar la successió d’un francès que mor domiciliat a Espanya i que té béns mobles a Espanya (accions en un banc espanyol) però té béns immobles a Dinamarca (una casa).
Per tant, el patrimoni successori està dividit entre Espanya i Dinamarca.
L’ordenament jurídic espanyol està compost pel dret material i les normes de conflicte. A Espanya, l’art.
9.8 CC ens diu que “la sucesión por causa de muerte se regirá por la Ley nacional del causante en el momento de su fallecimiento, cualesquiera que sean la naturaleza de los bienes y el país donde se encuentren”. Per tant, a Espanya no es distingeix entre béns mobles i immobles del patrimoni relicte. El jutge espanyol aplica la norma de conflicte espanyola (l’art. 9.8 CC à en virtut del qual aplicarà la llei francesa).
§ Si resultés que no hi ha reenviament (s’interpreta que el dret aplicable és el dret material de l’estat designat), el jutge espanyol aplicaria les normes materials franceses (codi civil francès que regula les successions per causa de mort dels francesos).
§ Però si hi hagués un reenviament, el jutge espanyol ha de consultar les normes de conflicte franceses. Si la norma de conflicte francesa digués que les successions es regulen “per la llei nacional del causant”, el jutge espanyol podria aplicar la llei francesa però a França es distingeix entre la successió de bens mobles i de bens immobles: o A França els béns mobles es regulen per “la llei de l’últim domicili del causant” (hi ha un reenviament de retorn pel que fa als béns mobles), i per tant el jutge no podrà aplicar la llei nacional francesa sinó la llei espanyola en virtut del reenviament de retorn que la norma de conflicte francesa fa a Espanya.
o Però pel que fa als béns immobles, la norma de conflicte francesa diu que aquests es regulen per “la llei de situació” (com que la casa es troba a Dinamarca, la llei aplicable serà la llei danesa). La norma de conflicte francesa ens remet a la llei del lloc de situació dels immobles que és Dinamarca (aquí tenim un reenviament de 2n grau).
Si continuem admetent que la remissió a un ordenament és en base a les seves normes de conflicte hauríem de veure com regula el dret danès les successions i ens trobem que en el dret danès, les successions no es regulen per la llei nacional del causant ni es distingeix entre mobles i immobles sinó 2 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   que tant els béns mobles com els immobles es regulen per “la llei de l’últim domicili del causant” (per tant, llei espanyola). Aquí tindríem un reenviament circular à ens torbem com al principi: la llei aplicable és la llei espanyola.
REENVIAMENT CIRCULAR (pel que fa als immobles) Norma de conflicte: Norma de conflicte: Norma de conflicte: Ultima nacionalitat del causant (mobles i immobles) Immobles: situació Últim domicili del causant (mobles i immobles) Norma material Norma material ESPANYA FRANÇA Mobles: últim domicili del causant Reenviament de primer grau Norma material DINAMARCA Reenviament de segon grau La remissió ab infinitum pot donar lloc a un reenviament de 2n grau o un reenviament circular i això es un problema. Llavors, cada Estat té les seves normes per resoldre els problemes d’aplicació de les normes de conflicte i en el cas espanyol hem vist que la solució és l’art. 12.2 CC à la remissió és a la llei material llevat que la norma de conflicte del dret aplicable retorni al dret espanyol. Aquest article diu que només s’admet el reenviament de 1r grau.
El debat entorn a la qüestió del reenviament El reenviament ha estat una de les qüestions relatives a l’aplicació de la norma de conflicte que més literatura ha generat (des de finals del s. XIX fins avui en dia).
Cas real que ha donat origen a tot aquest problema que en el fons es mes teòric que real à Tribunals francesos a l’any 1882. Fets: un ciutadà de Baviera (en aquell moment Alemanya no estava unificada, estava formada per diferents estats) anomenat “Forgo”, era un fill natural (no es coneixien els seus pares) que de molt jove va anar a viure a Po. El nen Forgo era espavilat i malgrat que no tenia pares, va acumular una gran fortuna i finalment va morir sense fer testament. Els únics parents que s’hi coneixien eren uns col·laterals (uns oncles) que quan van saber que havia mort intestat van invocar davant dels tribunals francesos els seus drets successoris. A això s’hi va oposar la Hisenda (l’Estat francès) perquè el dret francès d’aquella època considerava que, en defecte de pares, germans o fills, heretava l’Estat. Per tant, França tenia un gran interès en que el dret aplicable fos el francès (perquè així Hisenda cobrava).
D’acord amb la norma de conflicte francesa, la llei aplicable era la del últim domicili del causant (França) però els parents van al·legar que per obtenir el domicili legal a França era necessari obtenir una autorització de l’emperador i com que Forgo no havia tingut la autorització legal de domicili, el seu domicili era a Baviera i d’acord amb el dret bàvar, els col·laterals tenen dret a la successió abans que l’Estat.
3 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Hi ha un problema pràctic important à qui es quedava amb la important herència mobiliària de Forgo, l’estat francès o els parents col·laterals de Forgo? L’advocat de l’Estat va dir que quan la llei bàvara diu que s’aplica la llei del domicili no es refereix al domicili legal sinó al domicili de facto (que és França i, per tant, s’aplica la llei francesa). Si tenim en compte aquest reenviament que fa el dret bàvar al dret francès, l’Estat francès es va quedar amb la herència.
La doctrina va criticar aquesta decisió que va prendre el tribunal francès. La sentencia francesa va ser seguida per altres tribunals d’altres països i a Espanya tenim una sentencia del tribunal de Districte del Hospital que venia acompanyada d’un dictamen del professor Trias i Giró, i aquest va aconsellar el reenviament al tribunal de districte.
CAS: Escocès que va morir a Catalunya deixant béns mobles i immobles a Catalunya. D’acord amb la norma de conflicte espanyola la llei aplicable es la llei nacional del causant (llei escocesa) però resulta que la llei escocesa ho regula igual que França, és a dir: els béns mobles es regulen per la llei del últim domicili del causant (llei espanyola), i els béns immobles per la llei del lloc de situació (llei espanyola).
Si no s’admet el reenviament s’aplica la llei escocesa i si s’admet s’aplica la llei espanyola.
A Espanya, normalment les sentencies que aplicaven el reenviament solien ser sentencies d’instància i no hi havia casos al Tribunal Suprem en els que expressament s’hagués reconegut el reenviament. A Espanya no s’admet el reenviament llevat que la norma de conflicte estrangera del dret designat retorni o reenviï al dret espanyol (reenviament de retorn o de 1r grau).
Plantejaments dogmàtics, conceptuals i abstractes à La qüestió fonamental que planteja el reenviament consisteix en determinar si la remissió que la norma de conflicte fa a una llei estrangera s’ha d’entendre feta al Ordenament Jurídic estranger globalment considerat, incloses les normes de conflicte, o únicament a les seves normes materials de dret privat.
Quan diem que la norma de conflicte remet al dret estranger i les normes de conflicte del dret estranger retornen, es tracta d’un raonament purament intel·lectual (no és que el jutge espanyol remeti els autos al dret francès i el jutge francès ens retorni l’expedient a Espanya). Una cosa es la competència judicial i l’altre és el dret aplicable (partim sempre de la base de que els tribunals espanyols son competents). Un cop els tribunals espanyols són competents el que fa es un raonament intel·lectual per esbrinar la llei aplicable à explicació arrel d’una pregunta de classe.
En el debat sobre el reenviament podem distingir 3 fases: - A finals del s. XIX, la doctrina internacional privatista es va dividir entre els partidaris i els retractors del reenviament. Els partidaris defensaven tenir en compte les normes de conflicte del dret aplicable, i els retractors, en canvi, defensaven tenir en compte les normes materials de dret privat del ordenament jurídic designat.
- Aquest debat en el que la balança estava bastant equilibrada, va venir seguida als anys 30 d’un posicionament en el qual es va partir de la base de que era impossible resoldre el tema del reenviament argumentant en abstracte perquè tot dependria de les circumstancies concretes del cas (en alguns supòsits el reenviament permetria arribar a una resposta més justa o equitativa i en altres no).
4   - Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Fins arribar a la fase actual en que la tendència és no admetre el reenviament excepte en supòsits excepcionals (el legislador ens diu quan el reenviament es pot aplicar).
Així doncs, hi ha 3 fases bàsiques: ü Fase inicial en que la qüestió va ser mol debatuda, es radicalitzaven les posicions (detractors i partidaris del reenviament).
ü Fase intermitja en la que s’adopta una postura més pragmàtica (s’admet el reenviament atenent a les circumstancies del cas).
ü I una última fase en la que només s’admet el reenviament en casos puntuals (situació actual).
Arguments teòrics o conceptuals que s’han utilitzat a favor i en contra del reenviament: (1) Concepció del DIPr com un conflicte de sobiranies à Des d’una concepció del DIPr en la que es considerava, durant bona part del s. XIX, que l’objectiu de les normes de conflicte era resoldre conflictes de sobirania (que quan l’estat diu que s’apliqui el seu dret o un dret estranger està exercint una facultat sobirana) es pot argumentar en contra del reenviament. Cada Estat determina quin és el dret aplicable a les relacions privades internacionals i per tant, no pot ser que en funció del reenviament acabis aplicant el dret aplicable que diu la norma de conflicte estrangera.
Argument contrari al reenviament (Bartin): “Cap Estat pot delegar en un altre la determinació del dret aplicable a una relació privada internacional”.
Inclús dins de la mateixa concepció del DIPr com un exercici de la sobirania legislativa dels estats es pot arribar a una solució diferent. Argument favorable al reenviamentà Si un Estat declara aplicable una llei estrangera és perquè es desentén de regular la relació privada internacional en qüestió (quan un estat diu que no vol aplicar el seu dret es perquè no té interès de regular aquella situació - quan el legislador diu que les successions es regulen per la llei nacional del causant vol dir que el dret espanyol no està interessat en regular les successions). Ara be, si l’Estat estranger, la llei del qual ha estat designada, rebutja la seva aplicació, la llei del fòrum recupera la seva competència. El jutge del fòrum no pot dictar un “non liquet”.
(2) Territorialitat i independència dels sistemes estatals de DIPr à En contra del reenviament també s’ha argumentat que cada Estat té el seu sistema de normes de conflicte i els jutges estan obligats a aplicar LES SEVES normes de conflicte (desentent-se el que diuen els altres drets). L’aplicació de les normes de conflicte és rigorosament territorial à els jutges i autoritats d’un Estat només poden aplicar les normes de conflicte establertes pel legislador del seu Estat.
(3) Indivisibilitat dels ordenaments jurídics à La indivisibilitat dels ordenaments jurídics és un argument a favor del reenviament. Les normes de conflicte i les normes materials formen un tot indivisible. És cert que aplicar un ordenament jurídic estranger sense tenir en compte les seves normes de conflicte (només les normes materials) suposa neutralitzar-lo.
EX: L’ordenament jurídic espanyol no ens diu que la majoria d’edat s’adquireix als 18 anys, ens diu que els nacionals espanyols adquireixen la majoria d’edat als 18 anys. Tindríem un coneixement imperfecte 5 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   del nostre ordenament si penséssim que només hi ha normes materials i que quan parlem de majoria d’edat hem d’aplicar l’article del CC que diu que son els 18 anys, perquè no és cert (només és pels espanyols, si ets marroquí no).
Els ordenaments jurídics formen un tot i quan la norma de conflicte ens diu que apliquem el dret estranger s’entén que s’ha d’aplicar tot el dret estranger (normes de conflicte i normes materials).
(4) Arguments de pura lògica jurídica à Un altre argument en contra del reenviament és que si partim de que l’ordenament és un TOT composat de normes materials i de normes de conflictes ens podem trobar amb remissions sense fi. EX: Espanya admet el reenviament sempre que la norma de conflicte estrangera ens porti a la llei espanyola. Per tant, si s’ha de conèixer de la successió d’un francès que mor a Espanya amb béns immobles a Espanya s’ha d’admetre el reenviament que la norma de conflicte francesa fa a l’ordenament espanyol (a França els béns immobles es regulen per la llei del lloc de situació – llei espanyola).
Però imaginem que a França es fa el mateix raonament (el del art. 12.2 CC), per tant, en el cas d’un francès domiciliat a Espanya amb béns immobles a Espanya, si coneix un jutge francès i fa el mateix raonament del jutge espanyol à a França s’aplicarà la llei francesa. Si tots els ordenaments jurídics fan el mateix raonament, el reenviament no té solució.
Crítica als plantejaments dogmàtics, conceptuals i apriorístics à Un autor com es Hans Kelsen es va pronunciar sobre el reenviament i va dir que el problema del reenviament és un problema de política legislativa i per tant, dependrà del que cada legislador consideri adequat i de les circumstancies de cada cas (del que es vulgui aconseguir amb el reenviament).
Aquest autor ja va manifestar l’any 1917 que davant la manca d’indicacions precises per part del legislador respecte del significat de la remissió a un dret estranger, el jutge tant pot optar per admetre el reenviament com per rebutjar-lo. Es tracta d’una qüestió de política legislativa i no d’un problema susceptible de ser resolt amb criteris de pura lògica jurídica.
Si el que es vol és aconseguir que el jutge del fòrum pugui aplicar el propi ordenament jurídic s’hauria de reconèixer el reenviament de primer grau. Es tracta de veure si el reenviament permet arribar a solucions pràctiques millors que sense reenviament.
Plantejament analític, funcional i selectiu del reenviament à A partir dels anys 30 del s. XX, el reenviament és vist com un mecanisme que en ocasions permet millorar els resultats a que condueix l’aplicació de les normes de conflicte. Es deixa de comentar teòricament sobre els avantatges o inconvenients del reenviament.
Es creu que, a vegades, el reenviament permet arribar a resultats “més satisfactoris” o “solucions més sanes” en la regulació de les relacions privades internacionals que si no existís el reenviament: ü ü ü ü ü Permet garantir la continuïtat i permanència de les relacions privades a través de les fronteres.
Permet respectar als drets vàlidament adquirits.
Facilita l’harmonia internacional de solucions.
Permet flexibilitzar les normes de conflicte rígides i neutres.
Permet que el jutge apliqui la lex fori que es la que millor coneix i, en conseqüència, que dicti una sentència de millor qualitat.
6 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Exemple que s’utilitza per primer cop amb aquests autors dels anys 30 (autor Raape) à Es tracta d’un oncle i una neboda que es volien casar, tots 2 eren suïssos i d’acord amb el dret suís NO es possible el matrimoni entre un oncle i la seva neboda.
Aquesta parella va anar a viure a Rússia i d’acord amb el dret rus SÍ que és possible el matrimoni i per tant, el van contraure allà. Van viure-hi durant molts anys i al cap d’un temps van traslladar-se a Alemanya i un cop allà les coses van anal-si malament fins al punt que un d’ells va pretendre la nul·litat d’aquest matrimoni (atès que s’havia casat amb els eu oncle). El jutge alemany va aplicar la norma de conflicte alemanya que diu que la validesa del matrimoni es regula per “la llei nacional comuna dels esposos” (per tant, llei suïssa).
Si el jutge alemany hagués aplicat el dret material suís el matrimoni seria nul, però el jutge alemany no va aplicar la norma material suïssa sinó la noma de conflicte suïssa i d’acord amb aquesta la validesa del matrimoni es regula per “la llei del lloc de celebració” (per tant, llei russa), i la resposta del jutge alemany va ser considerar vàlid el matrimoni. Es fa una aplicació instrumental del reenviament (el jutge espanyol no pot fer-ho perquè té prohibit el reenviament llevat que sigui de 1r grau, i aquest es de 2n grau).
Plantejament actual à La tendència actual tant en la doctrina com en el dret positiu és: no admetre el reenviament llevat en determinats supòsits que el propi legislador precisa. Així ho fa el legislador suís, el belga i l’italià; aquestes codificacions no admeten el reenviament mai excepte en determinades matèries. (EX: L’art. 14.2 de la Llei federal suïssa de DIPr de 1987 només admet el reenviament de 1er grau en matèria d’estat civil - el legislador suís només admet el reenviament de primer grau quan afecta a l’estat o capacitat de les persones).
Identificació de les normes de conflicte que no admeten el reenviament à Hi ha un consens general en que hi ha determinades normes de conflicte que son contradictòries amb el reenviament: v La primera categoria seria aquelles normes de conflicte que utilitzen com a punt de connexió la autonomia de la voluntat (si el legislador admet que les parts triïn la llei aplicable lo lògic es pensar que aquestes trien el dret material). La majoria d’ordenaments jurídics admeten que les parts, si el contracte es internacional, puguin escollir el dret aplicable. EX: és evident que quan 2 empreses fan un contracte de distribució de productes i elegeixen el dret aplicable, estan pensant en les normes materials del dret escollit i el trien perquè la regulació que aquell dret fa del contracte en concret els hi sembla la més adequada.
v Un altre tipus de normes de conflicte que no admeten el reenviament són les orientades materialment. Aquestes normes són aquelles en que la norma de conflicte preveu una dualitat de punts de connexió per tal de permetre que s’apliqui aquell que doni una resposta més favorable a l’objectiu que es vol aconseguir a traves de la norma de conflicte. Aquesta orientació material de les normes de conflicte es veuria impossible d’aconseguir si apliquéssim el reenviament.
EX de norma de conflicte orientada materialment à en matèria d’aliments es vol aconseguir que el creditor dels aliments (el necessitat) pugui aconseguir-los aplicant aquella llei que més favorable sigui a l’obtenció d’aquests aliments, i la norma de conflicte en matèria d’aliments normalment ens diu que els aliments es regulen per “la llei de la nacionalitat comuna del creditor i de l’obligat en els aliments” però si resulta que d’acord amb aquesta llei no es poden obtenir aliments, subsidiàriament s’aplicarà la “llei de la residencia habitual del creditor dels aliments” i si d’acord amb aquesta llei tampoc es poden obtenir, s’aplica la “llei del fòrum” (la llei del tribunal que coneix del cas). D’acord amb la norma de 7   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis conflicte, si oncle i nebot són nacionals d’un estat que no atorga aliments en aquest grau de parentiu es permet prescindir d’aquesta llei i acudir a la llei de la residencia habitual del creditor i si aquesta tampoc els preveu doncs a la llei del fòrum i si aquesta ultima tampoc els preveu no hi haurà dret als aliments.
El legislador vol que s’utilitzin unes determinades lleis i precisament aquestes. Per tant, les normes de conflicte orientades materialment, per la seva funció i finalitat, no admeten al reenviament.
v Per últim, com que les normes de conflicte actuals són normes de conflictes incloses o bé en un Reglament comunitari o bé en un Conveni, quan aquests resulten aplicables trobem que el propi Reglament o Conveni conté una disposició que de forma expressa rebutja el reenviament.
EX: L’art. 20 del Reglament “Roma I”, l’art. 24 del Reglament “Roma II”, art. 12 del Protocol de la Haia de 2007, etc. En tots aquests casos el raonament és el següent: “(art. 20 Reglament “Roma I”) à exclusión del reenvío à cuando el presente reglamento establezca la aplicación de la ley de un país, se entenderá por tal las normas jurídicas materiales en vigor en ese país, con exclusión de las normas de Derecho internacional privado, salvo que el presente Reglamento disponga otra cosa”. Per tant, no s’admet el reenviament (s’exclouen les normes de conflicte). A la majoria de reglaments i convenis actuals es rebutja el reenviament.
L’art. 12 CC regula els problemes d'aplicació de les normes de conflicte espanyoles. Per tant, si la norma de conflicte que hem d’aplicar té origen intern i se’ns planteja el problema del reenviament, l’art. 12.2 CC ens diu que només s’admet el reenviament de 1r grau o de retorn (que permet aplicar la llei espanyola). Ara bé, si la norma de conflicte que hem d’aplicar no és interna sinó que està en un conveni que Espanya ha ratificat o en un Reglament de la UE, en aquest cas no hem d’admetre el reenviament del 1r grau sinó que en principi no s’admet el reenviament de cap mena. Els textos internacionals, quan tenen les seves pròpies normes d’aplicació, són els que indiquen el criteri a seguir.
En els convenis anteriors (fets a la segona meitat del s. XX), moltes vegades els convenis de la Haia no contenien una norma expressa que rebutja el reenviament però quan estableixen el dret aplicable diuen, per exemple: “s’aplicarà la llei interna del lloc on s’ha fet el testament”. Així, encara que no tingui una disposició com la de l’art. 20 del Reglament “Roma I”, quan la norma de conflicte diu que serà el “dret intern” el que s’haurà d’aplicar hem d’interpretar que s’està excloent de forma implícita el reenviament.
El reenviament en el Dret Internacional Privat espanyol A Espanya, quan les normes de conflicte són d’origen intern només s’admet el reenviament de 1r grau o de retorn (art. 12.2 CC). L’art. 12 CC va ser introduïda arran de la Reforma del Títol Preliminar del CC de 1974.
Justificació segons la Comissió de Justícia de “las Cortes Españolas” à “L’admissió excepcional del reenviament de primer grau proporciona certesa i seguretat ja que permet aplicar la llei espanyola en aquells casos en que el dret estranger no accepta la remissió que li fan les nostres normes de conflicte”.
8 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Això té una excepció à Arts. 98.1 i 162.1de la Llei 19/1985, de 16 de juliol, canviaria i del xec. La llei canviària i del xec, quan regula la capacitat per obligar-se a traves d’una lletra de canvi o d’un xec, admet el reenviament de 2n grau.
Aquestes normes de conflicte designen la llei aplicable a la capacitat d’una persona per obligar-se mitjançant una lletra de canvi o un xec. Al fer-ho admeten tan el reenviament de 1r grau com el de 2n grau. La raó d’aquesta excepció al criteri general de l’art. 12.2 rau en que la Llei 19/1985 es limita a reproduir, en aquest punt, l’art. 2 dels Convenis de Ginebra de 7.06.1930 i de 19.03.1931 sobre conflictes de lleis en matèria de lletra de canvi, pagaré i xec; Convenis que Espanya va signar però que mai va arribar a ratificar.
El reenviament en la jurisprudència espanyola posterior a la reforma del Títol Preliminar del CC de 1974 La jurisprudència espanyola admet avui dia el reenviament de primer grau (tal com diu el legislador).
A la pràctica, la majoria de sentències de reenviament fan referencia a matèria successòria i encara que el CC diu que “quan la llei nacional del causant utilitza una norma de conflicte que ens porta a la llei espanyola s’ha d’admetre el reenviament de 1r grau”, això té una interpretació à si admetre el reenviament de primer grau suposa un fraccionament de la successió (que els béns mobles es regulin per la llei espanyola i els béns immobles per una llei estrangera perquè estan en un altre estat), en aquest casos la jurisprudència ha fet prevaldre el principi de la unitat de la llei aplicable a les successions: només s’admet el reenviament de 1r grau en les qüestions successòries quan permet aplicar la mateixa llei tant als béns mobles com als immobles.
Hi ha algunes sentencies que també s’han plantejat el tema del reenviament en matèria de divorci.
Acceptació del reenviament: • • • STS de 23.09.2002 As. W.s (successió) Resolució de la Direcció General de Dret i d’Entitats jurídiques de 18.09.2006 (DOGC núm. 4748 de 26.10.2006) (successió) SAP de Guipúscoa de 11.04.2008 (divorci) Rebuig del reenviament: • • • •   STS de 15.11.1996 As. Lowenthal. (successió) STS de 21.05.1999 As. Denney (successió) S. de la AP de Tarragona de 13.05.2004 (successió) S. de la AP Granada de 19.07.2004 (successió) 9 ...