Bloc VI B (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Fisiologia y fisiopatología II
Año del apunte 2017
Páginas 14
Fecha de subida 29/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito TEMA 31. ESTÓMAC  Funcions de l’estómac: És la part més dilatada del tub digestiu. Una de les principals funcions és d’emmagatzematge o reservori dels aliments i pel que fa a la motilitat tritura, barreja l’aliment amb el suc gàstric i regula el seu pas cap al duodè.
Inicia la digestió sobretot a través de la secreció d’HCl, pepsinogen i altres, protegeix enfront l’entrada de MO i la seva pròpia mucosa a través de la secreció de mucus i bicarbonat que tampona l’HCl. Secreta el factor intrínsec (per absorbir vitamina B12), hormones i altres pèptids reguladors que actuen sobre l’estómac i altres zones del tub digestiu (primera part del duodè).
 Anatomia de l’estómac: Comunica amb l’esòfag per l’esfínter esofàgic inferior. 4 grans part diferenciades: - Càrdies: anell al voltant de l’esfínter esofàgic inferior, a la part més proximal Fons o fundus: es dilata quan s’ha de fer més gros Cos: posterior al fons, part central que també es dilata Antre pilòric Pílor o esfínter pilòric: comunicació amb el duodè, musculatura llisa És una víscera molt distensible, pot multiplicar per 30 el seu volum de capacitat amb la dilatació.
Quan no està dilatat forma plecs que es poden veure a ull nu.
 Histologia de la paret gàstrica: Té les 4 capes: mucosa, submucosa, muscular i serosa. La mucosa de l’estómac presenta unes criptes gàstriques que són unes invaginacions molt profundes que entren a làmina pròpia i al fons d’aquestes hi trobem les glàndules gàstriques, són les que produeixen els diferents elements del suc gàstric.
A la capa muscular tenim musculatura longitudinal, circular i un múscul oblic que va per la zona més interna, això li permet contraure’s de formes molt diferents per afavorir molt la trituració i la barreja d’aliments.
 Glàndula gàstrica: tipus cel·lulars: Cèl·lules secretores que produeixen diferents elements que formen part del suc gàstric: - Mucoses de la superfície: al llarg de tot l’estómac i produeixen moc Mucoses del coll: produeixen moc i bicarbonat, sobretot al càrdies Parietals o oxíntiques: produeixen l’HCl i el factor intrínsec, abunden més i es troben a les glàndules del fons i del cos Cèl·lules principals: produeixen pepsinogen i lipasa gàstrica, també abunden al fons i al cos Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito Les cèl·lules reguladores produiran pèptids o hormones que actuaran sobre les altres cèl·lules: - - -  Enteroendocrines D: produeixen somatostatina, sobretot a l’antre pilòric. Regulació paracrina.
Enteroendocrines G: produeixen gastrina, sobretot a l’antre pilòric.
Es distribueix via sang, és regulació endocrina.
Enterocromafins: secreten histamina. Regulació paracrina.
Secrecions de l’estómac: La cèl·lula parietal és de les més regulades i la via principal és a través del SNP que connecta amb el SN entèric. El NT és l’ACh que s’allibera a l’espai intracel·lular i interacciona amb receptors muscarínics de la cèl·lula parietal. Quan arriba l’estimulació neuronal no només hi ha l’efecte directe sobre la cèl·lula parietal estimulant la síntesi de HCl, sinó que també s’estimulen les cèl·lules enterocromafins que secretaran histamina i per regulació paracrina estimularan les cèl·lules parietals.
Per efecte del pèptid alliberador de gastrina (GRP) que produeixen les neurones també s’estimulen les cèl·lules enteroendocrines G per sintetitzar gastrina. La gastrina viatja per la sang i estimula les cèl·lules enterocromafins i les parietals. Hi ha una síntesi molt elevada de HCl perquè té estimulació neuronal, endocrina i paracrina.
Per inhibir la secreció de HCl, quan les cèl·lules enteroendocrines D detecten un pH inferior a 3 per excés de protons, a nivell de l’antre secreten somatostatina que per acció paracrina inhibeix la secreció de gastrina per reduir la secreció d’HCl.
L’acció de l’ACh està implicada en les principals cèl·lules secretores i a nivell de cèl·lules G actua el pèptid alliberador de gastrina. Quan arriba l’estimulació neuronal es potencia la secreció de totes les vies.
 Secreció exocrina de l’estómac: suc gàstric: La secreció és escassa en dejú i incrementa molt quan el menjar arriba a l’estómac. Es produeixen entre 2-3L de suc gàstric al dia i té un pH entre 1-3. En la composició abunda l’aigua i ions, sobretot el potassi, HCl, enzims com la pepsina i lipasa gàstrica, factor intrínsec (absorció de vitamina B12) i el moc i bicarbonat que protegeixen la mucosa.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Secreció exocrina de l’estomac: HCl: Mecanisme cel·lular: Secretat per les cèl·lules parietals o oxíntiques, té dues funcions molt bàsiques: bactericida per eliminar MO que entrin per la dieta i iniciar la digestió sobretot de proteïnes per ell mateix o ajudar a activar el pepsinogen que passa a pepsina i hidrolitza les proteïnes.
Són cèl·lules altament polaritzades, unides per unions molt estretes i presenten una membrana apical i una basolateral molt definides. L’apical té unes invaginacions que són canalicles, quan està en repòs tenim tubulovesícules amb bombes ATP protons/potassi inactives; quan és estimulada les tubulovesícules es fusionen amb la membrana apical de manera que exposen la bomba a la membrana i s’activa, i s’incrementa molt la superfície de la membrana apical (entre 6 i 10 vegades).
La bomba a la membrana apical treu protons en contra del seu gradient de concentració, per això necessita energia, i són intercanviats per potassi que tornen a sortir despès per canals específics. Els protons que són secretats a la llum gàstrica provenen de la dissociació de l’àcid carbònic, el bicarbonat que queda és intercanviat per ions Cl que tornen a sortir per un transportador específic a la membrana apical. L’àcid carboni prové de la hidratació del CO 2 que prové del propi metabolisme de les cèl·lules.
A nivell de la cèl·lula parietal hi ha receptors muscarínics per l’ACh i, per tant, respon al SNP i al SN entèric. El SNP estimula les neurones preganglionars que innerven el SN entèric, s’allibera ACh que interacciona als receptors que es troben a la membrana basolateral de les cèl·lules. La unió provoca un augment del calci intracel·lular i una activació de les proteinquinases que desencadenaran la incorporació de les vesícules a la membrana apical fent que hi hagi un gran nombre de bombes de protons. La cèl·lula també té receptors específics per la gastrina que funcionen de la mateixa manera.
Les cèl·lules enterocromafins secreten histamina que s’uneix a receptors específics de les cèl·lules parietals i la unió causaria un augment de AMPc i l’activació de les proteinquinases.
D’altra banda les prostaglandines, sobretot E2, inhibeixen la secreció d’HCl, es redueix l’AMPc intracel·lular i s’inhibeixen les proteinquinases.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito Secreció enzimàtica: Els enzims més importants són la pepsina i la lipasa gàstrica, secretats per les cèl·lules principals: - - Pepsina: és secretada en forma de proenzim = pepsinogen, un cop està a la llum gàstrica mitjançant l’acció dels protons de HCl passa a pepsina que és la forma activa. A mida que es produeix pepsina, també s’accelera la seva activació; la pepsina trenca enllaços peptídics i hidrolitza proteïnes per formar pèptids. El seu pH òptim és entre 1,8-3,5 i s’inactiva irreversiblement quan arriba al duodè que té un pH més neutre.
Lipasa gàstrica: trenca triglicèrids de cadena curta, el seu pH òptim és entre 5-6, a més baixos no és tan eficient; forma àcids grassos i monoglicèrids. Els lípids petits comencen a digerir-se a la llum gàstrica i quan arribi al duodè l’enzim serà molt més eficient.
Secreció de moc: Es produeix a nivell de la mucosa gàstrica per les cèl·lules de la mucosa que acumulen grànuls de moc, hi ha mucines (glicoproteïnes), es sintetitzen les gotes de moc i les secreten. El moc s’acumula formant una capa relativament gruixuda sobre les cèl·lules gàstriques. Les funcions que té la capa són protegir enfront agressions mecàniques i evitar la digestió de les cèl·lules de la mucosa gàstrica, la pepsina no travessa la capa.
També capten del torrent sanguini el bicarbonat, després és captat per les cèl·lules mucoses i el secreten a la capa de moc. Al suc gàstric hi ha molts protons perquè tenim un pH de 2-3, i els protons sí que poden travessar la capa de moc, per tant, la funció del bicarbonat serà tamponar els protons que vagin entrant. S’estableix un gradient de pH entre la llum gàstrica (2-3) i la capa de moc (proper a 7).
 Barrera de la mucosa gàstrica: Conjunt d’elements defensius de la pròpia mucosa, incrementen la resistència enfront d’agents exògens i endògens com HCl i pepsina: - Moc com a protecció Bicarbonat Unions cel·lulars estretes El flux sanguini de la mucosa augmenta, incrementant el metabolisme de les cèl·lules, així es secreten més mucines per formar més moc i s’allibera més bicarbonat Mecanismes de reparació cel·lular Prostaglandina E2 El fet de secretar la pepsina en forma de proenzim evita que es digereixin les pròpies cèl·lules de la mucosa, només s’activa quan arriba a la llum.
Mentre hi hagi un equilibri entre els factors agressius i els defensius, es conserva l’estabilitat de la mucosa. Quan hi ha un desequilibri i predominen els factors agressius hi ha una inflamació de la mucosa gàstrica i l’aparició de la úlcera.
Secreció del factor intrínsec: És secretat per les cèl·lules parietals, un cop es rep l’estímul per secretar HCl també es secreta el factor intrínsec que és molt important, necessari per l’absorció de la vitamina B12. Si hi ha un dèficit del factor intrínsec es dóna una anèmia perniciosa, el dèficit pot ser provocat per una malaltia autoimmunitària.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Secreció endocrina de l’estómac: Una de les més importants és la gastrina que s’allibera per les cèl·lules enteroendocrines G que es troben a l’antre pilòric. A part de respondre enfront el SNP a través del factor alliberador de gastrina secretat per les neurones, hi ha unes vellositats a la membrana apical on hi ha quimioreceptors que poden detectar la concentració de protons, aminoàcids i pèptids, tant una cosa com l’altra indica que ha arribat aliment a l’estómac, així s’estimulen les cèl·lules per alliberar gastrina.
Les cèl·lules G tenen grànuls de gastrina preformats al citoplasma, a la banda basolateral i quan arriba l’estímul els alliberen. Respondran a la presència de menjar o a una estimulació nerviosa a través del pèptid alliberador de gastrina. La gastrina va a la sang, estimula la secreció de HCl, pepsinogen, moc..., la contracció de la musculatura de l’estómac, la motilitat gàstrica i causa una relaxació de l’esfínter pilòric.
 Motilitat gàstrica: L’estómac es pot dividir en una part proximal i una distal. La zona proximal té una funció de magatzem o reservori, quan arriba l’aliment es dóna una relaxació receptiva = a mida que l’aliment arriba la musculatura es relaxa i es va distendint per evitar que es generi pressió i que es torni l’aliment cap a l’esòfag.
A la part distal hi ha l’activitat contràctil més intensa que participa en la trituració, la mescla del bol alimentari amb el suc gàstric que forma el quim i finalment hi ha el buidament per l’esfínter pilòric cap al duodè.
Quan arriba l’aliment a l’estomac s’inicien unes ones peristàltiques o contràctils febles que van incrementant en intensitat a mida que avancen per la paret fins que arriben a l’antre. Les ones van empenyent l’aliment cap al pílor de forma que el barreja amb el suc gàstric, quan la contracció arriba a la part final de l’antre, el pílor deixa passar un petit volum de barreja (15-20 mL) perquè el suc gàstric al duodè ha d’arribar de forma molt gradual per no danyar la paret. Hi ha una onada de retropropulsió endarrere que afavoreix encara més la barreja del volum que no hagi passat per l’esfínter i es torna a començar.
 Digestió a l’estomac: - Mecànica: trituració del bol alimentari, la mescla del bol amb les secrecions gàstriques forma el quim i hi ha la propulsió per fer un buidament gradual del quim.
Química: HCl.
Regulació de la secreció i motilitat gàstriques:  Estan regulades pels mateixos estímuls. El principal és l’aliment i presenta 3 fases: - - Cefàlica: s’activa per imaginació, visió o olfacte a nivell del SNC i estructures superiors i l’arribada d’aliment a la boca estimula el gust i el tacte. A través del bulb raquidi surt el nervi vague (X), via SNP s’estimulen les preganglionars, SN entèric, es secreta el pèptid alliberador de gastrina i es secreta la gastrina per la banda basolateral, va a la sang i juntament amb la secreció d’ACh per les neurones preganglionars es dóna l’alliberació d’HCl i altres components del suc gàstric.
Gàstrica: s’inicia amb l’arribada de l’aliment a l’estómac, hi ha una distensió que és captada pels mecanoreceptors de la paret gàstrica i poden intervenir reflexes llargs i curts.
Fisiologia i fisiopatologia II -  Silvia Expósito Els curts detecten la distensió, s’integra la informació al SN entèric i provoca una resposta que estimula la secreció d’HCl. Els llargs detecten la distensió, es transmet per aferències al bulb i retorna una resposta pel nervi vague que estimula la secreció de HCl per l’ACh.
També s’estimula les cèl·lules G per l’augment de pH, la presència de pèptids i aminoàcids, es detecten pels quimioreceptors, es secreta gastrina i s’afavoreix la secreció de HCl.
Intestinal: s’inicia amb l’arribada de l’aliment al duodè que provoca una distensió de la paret, es dóna un reflex enterogàstric que portarà a una reducció de la secreció, motilitat i del buidament amb la contracció del pílor; el duodè regula la quantitat d’aliment que li arriba. A part de la distensió, l’arribada del quim amb un pH molt baix estimula la secreció de la hormona intestinal secretina que també té efectes inhibidors de la secreció. I l’arriba d’àcids grassos i l’augment de l’osmolaritat estimulen la CCC (colecistocinina). L’acció conjunta és inhibitòria.
Vòmit: Sortida o expulsió del contingut gàstric per la boca, és una funció defensiva contra un excés de menjar, per exemple, que causa una distensió excessiva o per ingerir una substància nociva.
Dues fases: - - Pròdrom: aparició de nàusees, precedeixen o acompanyen el vòmit. Hi ha una activació del SNA, hi ha taquicàrdia, sudoració, sialorrea (salivació excessiva), vasoconstricció i pal·lidesa.
Vòmit: contracció dels músculs que provoca la sortida del contingut gàstric.
Regulat principalment pel centre del vòmit al tronc de l’encèfal i la zona gallet quimioreceptora, és una zona molt particular perquè no està protegida per la barrera hematoencefàlica pràcticament llavors les neurones estan molt en contacte amb el que arriba de la sang, la zona comunica amb el centre del vòmit.
Estimulació del centre del vòmit: el vòmit es pot donar a l’estómac o al duodè quan hi ha una distensió excessiva, l’estímul és captat per quimioreceptors o mecanoreceptors; els receptors tàctils de la faringe també desencadenen el vòmit quan són pressionats. El mareig i el vertigen provoquen una estimulació dels receptors del laberint de l’orella, també pot haver-hi una estimulació dels nuclis vestibulars que activen el centre del vòmit. Estímuls sensorials (olors, visions...) intensos i/o desagradables, està també involucrat el sistema límbic quan hi ha una càrrega emocional molt intensa.
Estimulació de la zona gallet: hi actuen els fàrmacs emetitzants, que provoquen el vòmit com la apomorfina i els fàrmacs antineoplàstics. La zona activarà el centre del vòmit.
Quan s’activa el vòmit hi ha una contracció dels músculs respiratoris i dels músculs abdominals que incrementa la pressió a la cavitat abdominal per fer sortir el contingut de l’estómac. Hi ha una relaxació dels músculs esofàgics per facilitar la sortida i es tanca la glotis per evitar que el contingut vagi a la tràquea. Tot això va acompanyat d’un moviment peristàltic invers que afecta sobretot a l’intestí prim.
Fisiologia i fisiopatologia II  Regulació de les funcions gàstriques: Silvia Expósito Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito TEMA 32. ALTERACIONS DE LA MUCOSA GÀSTRICA  Gastritis: Inflamació de la mucosa gàstrica que pot ser aguda (es resol en 1 o 2 setmanes) o crònica (de llarga durada, associada a infeccions de H.pylori, consum crònic d’alcohol o tabac, malalties autoimmunes). La causa de la gastritis aguda és una exposició puntual a un consum d’alcohol molt important, AINES, virus o bacteris...
La mucosa està protegida per uns factors defensius (moc, bicarbonat...) i està exposada a uns factors agressius (HCl, pepsinogen...). si el desequilibri perdura molt temps es dóna una gastritis crònica i després una ulcera.
La gastritis afecta només a la capa mucosa, si arriba a la submucosa ja parlem d’úlcera. És un trastorn molt freqüent i motles vegades és asimptomàtica, sobretot l’aguda. Si hi ha manifestacions són sobretot dolor epigàstric, pirosi (sensació de cremor), dispèpsia (qualsevol alteració que afecti a la sensació, motilitat i digestió) sobretot en les cròniques, nàusees, anorèxia, vòmits.
 Úlcera pèptica: És una lesió crònica inflamatòria de tipus erosiu de la mucosa digestiva, apareix quan la gastritis crònica no es tracta, es perd teixit a les capes mucosa i submucosa. Una vegada s’ha perdut la capa del moc i bicarbonat, l’HCl i la pepsina atacaran a la mucosa.
Té una incidència del 10%, algunes poden ser asimptomàtiques, acostuma a ser en persones a partir dels 40 anys. Les manifestacions són les mateixes que per la gastritis (dolor epigàstric, nàusees, vòmits...) però els símptomes no són constants, hi ha èpoques en les que la simptomatologia desapareix però mai la úlcera.
Etiologia: és multifactorial: hi ha una certa predisposició genètica, factors ambientals, factors emocionals, estrès... i s’acaba provocant el desequilibri entre factors defensius i agressius.
Dos grans tipus d’úlceres segons la localització: - - Úlcera gàstrica: la principal causa és la infecció per H.pylori, també pot ser per l’administració d’AINES. En general apareix per una reducció dels factors defensius, principalment la capa de moc.
Úlcera duodenal: 5 vegades més freqüent que la gàstrica, la principal causa és la infecció per H.pylori, també pot ser per l’administració d’AINES. Apareix quan hi ha un augment dels factors agressius, sobretot del suc gàstric, el duodè està menys protegit que l’estómac.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito Altres causes poden ser un trastorn hipersecretor per un tumor que afecta normalment al pàncrees o duodè i secreta gastrina, de forma que hi haurà una sobreactivació; el tabaquisme debilita els elements protectors de la mucosa i afavoreix la secreció d’HCl, l’estrès també està implicat.
 Etiopatogènia: infecció per H.pylori: És un bacteri flagel·lat i corbat. La incidència és més elevada en els nivells socioeconòmics més baixos. Va lligada a una transmissió fecal-oral, o oral-oral. També és possible que hi hagi una predisposició genètica a patir aquesta infecció. Les manifestacions clíniques són les mateixes que a la úlcera pèptica, pot ser asimptomàtic, desenvolupar símptomes atípics (no suggestius d’úlcera) i la simptomatologia suggestiva de l’úlcera.
El bacteri és capaç de penetrar la capa de moc i arribar a la zona de la capa cel·lular, a la capa de moc queda protegit del suc gàstric i pot proliferar, a la seva superfície té ureasa per transformar la urea en amoníac que crearà un microambient favorable pel bacteri, a part de fer mal bé la capa de moc. El bacteri prolifera i produeix elements citotòxics que danyen les cèl·lules epitelials i al final es perd la capa de moc a la zona, els protons i la pepsina tenen accés a les cèl·lules epitelials que degradaran i es dóna una inflamació.
 Complicacions: - Hemorràgia aguda: sortida important de sang puntual, hi ha una hematèmesi (vòmit amb sang) o melena (sang digerida en femtes). Si el volum de sang perdut és gran pot donar lloc a una anèmia posthemorràgica aguda.
Hemorràgia crònica: més habitual, pèrdues petites de sang però constants. S’acaba detectant una anèmia ferropènica, sang oculta en femtes o melena.
Perforació de la paret: s’acaba travessant tota la paret de l’estómac i el contingut va a la cavitat peritoneal, tindrem peritonitis.
Penetració: pot ser que la perforació afecti a una altra zona que no sigui la cavitat peritoneal donant lloc sobretot a una pancreatitis o hepatitis.
Estenosi pilòrica: pot ser que no s’arribi a travessar la paret però que hi hagi alternança entre úlcera i cicatrització. Si això passa a la zona del pílor, el seu diàmetre disminueix, dificulta el buidament de l’estómac, augmenta la distensió gàstrica i causa vòmits intensos.
- Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito TEMA 33. FETGE I SISTEMA BILIAR  Funcions hepàtiques: Metabòliques: important pel metabolisme de lípids perquè produeix lipoproteïnes i sintetitza colesterol, és molt important també pel metabolisme de carbohidrats perquè manté els nivells estables de glucosa, en el metabolisme proteic per formar aminoàcids i eliminar la urea, també produeix totes les proteïnes plasmàtiques i els factors de coagulació; important en el metabolisme de minerals i vitamines ja que és un reservori de moltes vitamines i actua com a magatzem de ferro.
De defensa i detoxificació: actua sobre les cèl·lules de Kupffer que són derivades de macròfags i participen en l’eliminació dels eritròcits envellits, també participa en la detoxificació eliminant urea, fàrmacs, hormones esteroïdals, bilirubina a través de la bilis...
Excretores: a través de la bilis excreta pigments, sals biliars i el colesterol.
 Anatomia del fetge: És la glàndula més gran que tenim a l’organisme, està unit al diafragma i anclat a través del lligament falciforme a la paret de la cavitat abdominal anterior. Format per un lòbul dret molt gran i un esquerre, també trobem un arbre biliar, tot de conductes que es ramifiquen per tot el fetge i per on es canalitza la bilis fins a la vesícula biliar. La vesícula està en posició posterior i inferior al fetge i hi ha una sèrie de conductes que baixen fins al duodè.
A nivell del duodè s’uneix el colèdoc amb el conducte pancreàtic que recull el suc i enzims del pàncrees, es forma l’ampul·la de Vàter i surt per l’esfínter d’Oddi.
Cara posterior: El fetge té dos lòbuls més, un lòbul caudat que va paral·lel a la vena cava i el lòbul quadrat que queda al costat de la vesícula biliar. A la zona central hi ha una depressió on hi ha l’hil hepàtic per on entren la vena porta i l’artèria hepàtica i surten els conductes biliars.
 Irrigació del sistema digestiu: És un òrgan molt irrigat, té la particularitat de que la major part de la sang que li arriba és venosa i no arterial (70%), per la distribució particular de la circulació esplènica. Li arriba la sang per la vena porta d’altres òrgans i surt per la vena hepàtica que recull tot el que secreta el fetge i anirà fins la vena cava inferior.
El plexe hemorroide del recte i les venes esofàgiques tenen bastanta importància quan parlem d’alteracions a nivell del fetge.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Característiques histològiques del fetge: Relativament complexa, la unitat funcional és el lobel hepàtic. És com si fossin cilindres hexagonals, cadascun format per diferents làmines d’hepatòcits. A cada lobel arriba una branca de la vena porta i de l’artèria hepàtica que es van ramificant de forma que una branca de cada una puja per cada vèrtex de l’hexàgon, això acaba formant la tríada portal.
A cada tríada portal hi ha una branca de la vena porta, una branca de l’artèria hepàtica i un conducte biliar per on surt la bilis. De l’artèria hepàtica i la vena porta surten unes ramificacions que travessen tot l’hexàgon i són els sinusoides, totes s’uneixen al punt central del lobel on hi ha una vena central. El flux de la bilis és en sentit contrari al de la sang, flueix del lobel cap a la tríada, baixa pel conducte biliar i surt.
Als sinusoides es barreja la sang que prové de la vena porta i la de l’artèria hepàtica. Cada hepatòcit està en contacte al mateix temps amb un sinusoide (que porta sang) i un canalicle. Els sinusoides són capil·lars però són fenestrats, passen macromolècules importants i no tenen làmina basal llavors són més permeables. Hi trobem les cèl·lules de Kupffer a la llum dels capil·lars.
Per la banda externa de les cèl·lules endotelials hi tenim les cèl·lules estrellades, molt ramificades i amb capacitat contràctil, això permet que regulin el diàmetre dels sinusoides i, per tant, el pas de sang. L’endoteli no està unit directament a l’enteròcit, sinó que entre mig tenim teixit connectiu laxe on hi trobem les cèl·lules estrellades, s’anomena espai de Disse.
Els hepatòcits són cèl·lules epitelials amb un metabolisme altíssim i molt especialitzades, estan en contacte amb el sinusoide i els canalicles per on es secreta la bilis, per tant, estan formats bàsicament per la membrana apical dels hepatòcits.
 Sistema biliar: Els canalicles estan bàsicament formats per la membrana dels hepatòcits, el contingut anirà als conductes biliars, conductes intralobelars, conducte hepàtic dret i esquerre, conducte hepàtic comú que es divideix en el conducte cístic que va a la vesícula biliar i el colèdoc que va al duodè.
La vesícula biliar està formada per dues capes, un teixit muscular llis i l’epiteli que permet que es concentri la bilis. Les funcions són emmagatzemar bilis i concentrar-la fins a 10 vegades. És molt impermeable. En el moment en que s’hagi d’alliberar la musculatura es contrau i surt.
El colèdoc fa baixar la bilis fins al duodè. Mentre no mengem l’esfínter d’Oddi està tancat, de forma que el colèdoc s’omple però no es buida, llavors quan està ple la bilis es deriva a la vesícula. Quan mengen l’esfínter es relaxa i es contrau la vesícula, així arriba la bilis al duodè.
 Composició i funcions de la bilis: La bilis participa en la digestió de lípids i en l’excreció de colesterol i pigments biliars o les substàncies més hidròfobes a part de facilitar la digestió de líquids. És d’un color groc-verdós sobretot pels pigments i la composició és alcalina (lleugerament bàsica) ja que el quim que allibera l’estómac té un pH àcid, així es compensa.
Fisiologia i fisiopatologia II Silvia Expósito És una solució aquosa, té una elevada concentració d’ions i semblant a la del plasma (excepte pel bicarbonat), el component principal són àcids biliars aniònics i amfipàtics (part apolar i part polar), també ho són els fosfolípids i les sals biliars. L’aigua, el colesterol i la lecitina formen micel·les mixtes amb el colesterol al centre. El colesterol i els pigments biliars només s’excreten, lo altre participa en la digestió de lípids.
 Formació de la bilis: Derivats del metabolisme del colesterol i hi ha diversos tipus d’àcids biliars però els que es sintetitzen pel fetge són l’àcid còlic i l’àcid quenodesoxicòlic, són els àcids biliars primaris. Poden anar conjugats a glicina o taurina, llavors són encara més hidrosolubles. Quan arriben a l’ili (final de l’intestí prim), la microbiota de la zona els transforma en àcids biliars secundaris: àcid desoxicòlic i àcid litocòlic (és tòxic i molt poc hidrosoluble), es transforma en àcid litocòlic-sulfatat menys tòxic i més soluble, així és més fàcil eliminar-lo per la femta.
El desoxicòlic s’absorbeix a nivell intestinal i ara serà més hidròfob, per tant, li és més fàcil travessar les membranes dels enteròcits i entra a la recirculació enterohepàtica per la vena porta.
 Àcids biliars: formació de micel·les: Igual que els fosfolípids són molècules amfipàtiques, quan es formen les micel·les es col·loquen els grups polars a la part externa i els apolars al centre. Si arriba una gota de greix, els enzims (lipasa pancreàtica i gàstrica) no hi poden entrar, llavors quan es formen micel·les incrementem molt la superfície d’atac dels enzims perquè degradin els lípids.
 Metabolisme de la bilirubina: A la melsa els macròfags degraden els eritròcits, es forma el grup hemo i la globina que són aminoàcids. El grup hemo conté els anells de porfirina, es separa en ferro i porfirina que passa a biliverdina i bilirubina. Quan la bilirubina arriba al fetge és captada pels hepatòcits i la transformen, les cèl·lules de Kupffer al mateix temps també degraden els eritròcits de la mateixa manera que a la melsa.
Al fetge la bilirubina és conjugada per la glucurònid-transferasa a dos àcids glucurònics + bilirubina, això passa dintre dels hepatòcits i per un transportador passa als canalicles, arriben al colèdoc, intestí i intestí gros que és transformat en urobilinogen per la microbiota, es transforma en estercobilina i s’elimina per les femtes. Una part de l’urobilinogen passa a la sang i pot ser recaptat pel fetge i excretat o eliminat pel ronyó en forma d’urobilina.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Formació de la bilis: Els hepatòcits a partir del colesterol sintetitzen àcids biliars que es transporten per transport actiu (proteïna BSP) cap al canalicle, també tenim una recirculació (reciclatge) de la llum intestinal cap als hepatòcits on per la vena porta arriben nous àcids biliars que també s’excreten al canalicle. El transportador de la membrana apical és altament eficient, absorbeix pràcticament tots els àcids biliars que arriben des de la sang portal.
Els àcids biliars promouen la secreció de la bilis, són anions, la seva secreció activa cap al canalicle també farà que s’arrosseguin cations i aigua. El colesterol també s’excreta per transport facilitat al canalicle. La bilirubina és excretada com el conjugat del glucurònic a través de la MRP2, que també travessen els fosfolípids.
La paret dels canalicles és la pròpia paret apical dels hepatòcits però els conductes biliars sí que tenen epiteli i són les cèl·lules ductals que bàsicament intercanvien ions, secreten sodi i clorurs i aigua, reabsorbeixen glucosa i aminoàcids.
La secreció de la secretina als conductes estimulada pel pH, s’uneix a receptors específics de la membrana basolateral ja que arriba per corrent sanguini i farà que s’activi un intercanviador de carbonat i clorurs, tindrem un increment net de bicarbonat fent que el pH de la bilis augmenti, també augmentarà el volum d’aigua.
 Circulació enterohepàtica: Entre el 80-90% dels àcids biliars es reciclen, només es produeix la quantitat que hem perdut per femta. Es sintetitzen a partir del colesterol, s’acumulen a la vesícula biliar i amb l’estímul adequat s’alliberen al duodè, els més hidròfobs són reabsorbits de forma passiva al llarg de tot l’intestí i els que són més hidrosolubles seran captats des de l’ili per un transport acoblat a sodi.
Els àcid retornen per la vena porta, es capten pels transportadors i seran excretats de nou.
L’enzim més important és la 7-alfa-hidroxilasa, està implicat en la síntesi dels àcids biliars a partir de colesterol. Quan la quantitat d’àcids biliars ja és prou elevada, aquests mateixos inhibeixen l’enzim per aturar la síntesi; i al mateix temps estaran promovent la seva secreció accelerant el procés.
Fisiologia i fisiopatologia II  Silvia Expósito Regulació de la secreció biliar: Hi ha una fase cefàlica on es dóna bàsicament una regulació nerviosa, hi ha una activació per l’ACh que promou la síntesi i secreció dels àcids biliars. També s’estimulen les cèl·lules G a partir del factor alliberador de la gastrina, la gastrina promou la contracció de la vesícula biliar i la relaxació de l’esfínter d’Oddi.
La fase gàstrica i intestinal són de regulació endocrina, la més important és la intestinal. A la fase gàstrica l’arribada de pèptids i aminoàcids, la distensió i l’augment del pH provoca la secreció de gastrina a les cèl·lules G que afectarà a la vesícula biliar i l’esfínter d’Oddi. La fase intestinal és hormonal i es desencadena per l’arribada del quim al duodè, la colecistocinina (CCC) és la més important i provoca la contracció de la vesícula biliar i la relaxació de l’esfínter d’Oddi.
La colecistocinina va conjugada amb la secretina que és alliberada a un pH baix al duodè per les cèl·lules S i actua sobretot als conductes biliars augmentant la quantitat de bicarbonat.
- Acció colerètica: promou la producció i secreció de bilis (ACh, secretina) Acció colagoga: participa bàsicament en la secreció (CCC) ...

Comprar Previsualizar